1. Conferència sobre la política d’acollida i d’integració d’Esquerra
Joan Puigcercós, president d’Esquerra
Barcelona, 27 d’abril de 2010
L’objectiu d’aquesta conferència és explicar la política en matèria d’acollida i
d’integració que ha portat a terme Esquerra Republicana en les institucions en
les quals està present i definir quines seran les prioritats en el proper cicle
polític.
Abans que res però, voldria fer unes consideracions prèvies sobre l’actual
situació i els motius que m’han portat a fer aquesta conferència:
1a. Nosaltres volem parlar del tema, és a dir, explicar com veiem la situació, la
problemàtica i les solucions sobre la nova immigració i el seu empeltament.
Parlar-ne, exposar idees, contraposar-les no ens ha de fer por. A Esquerra no
ens serveix aquella dita catalana que ens diu que aquest mal no vol soroll.
Nosaltres creiem que per solucionar els problemes, per avançar, la primera
condició és conèixer, reconèixer i contrastar. Cal, doncs, parlar-ne, assumir que
hi ha problemes, dificultats, contradiccions i situacions noves a les quals ens
costa trobar solucions com també que hi ha oportunitats i potencialitats a
aprofitar.
2a. Com en parlarem? Doncs a partir d’un principi, la màxima kantiana, de
tractar el teu proïsme com un fi, no com un mitjà. Com un en si, no com un per
si. No és el camí més fàcil, avui és més còmode callar i fer proselitisme a cop
de subvenció, o jugar amb el discurs alarmista, el de la desconfiança, el de la
por. Em nego, ens neguem doncs, a cedir terreny a la demagògia. Dit d’una
altra manera, estem parlant d’un canvi molt important en la nostra demografia.
És a dir, principalment parlem de persones, dels drets de les persones, de drets
humans. Però també parlem d’un nou nosaltres, de la societat que volem ser,
de l’esdevenir de Catalunya com a nació, com a poble.
3a. Aquesta conferència tindrà tres parts, la primera esdevindrà una declaració
de principis i d’objectius d’Esquerra, una segona on baixaré a analitzar
problemes i reptes concrets que ens trobem i quines solucions hi hem de
donar, i finalment vull explicar el que ha fet Esquerra i com podem millorar les
nostre actituds i les polítiques per aconseguir una societat més cohesionada.
L’objectiu d’una persona que emigra és deixar de ser emigrant
Catalunya ha rebut al llarg de la seva història molta immigració, no és un
fenomen nou, és una constant de la nostra història, per tant cal dir que no

2. estem vivint res excepcional en si mateix, però també és veritat que aquesta
vegada ens trobem en una situació inèdita: persones provinents de cultures,
creences i valors més llunyanes que en onades anteriors.
Diferents corrents migratoris han anat conformant la nostra història i la nostra
societat actual, un bon exemple n’és Esquerra Republicana, el partit que
presideixo, que des de la seva fundació el 19 de març de 1931 va ser capaç
d’incorporar l’onada migratòria que va arribar a Catalunya a principis de segle
XX, molts atrets per les obres de l’Exposició universal de 1929, provinents de
Múrcia, d'Aragó o del País Valencià. Molts d’ells van treballar colze a colze amb
Macià i amb Companys per construir la Catalunya Republicana. Molts d’ells van
ser càrrecs electes d’ajuntaments, de la imminent Generalitat o militants i
càrrecs d’Esquerra Republicana.
I heus aquí el primer gran objectiu d’Esquerra, les persones immigrades han de
deixar aquesta condició per esdevenir ciutadans. El fracàs és la transmissió de
la condició d’immigrant de pares a fills o, fins i tot, a una tercera quarta o
generació.
Hi ha 3 condicions necessàries per deixar de ser immigrant:
Cal que vulgui. Com deia Maria Aurèlia Capmany, hi ha un dia en què tot
migrant desfà la maleta que tenia preparada sota el llit, decideix que es
quedarà. I això correspon, en primer lloc, a les persones immigrades.
Cal que sigui tractat com un igual. Cal que les actuacions públiques es basin
en el principi de la igualtat en drets i en deures, que no consideri l’origen de
les persones a l’hora de tirar endavant qualsevol acció. I això ens correspon a
nosaltres, els polítics.
Cal que sigui vist com un igual, que la societat d’acollida es reconegui a si
mateixa com a societat diversa, formada per persones d’origen divers. I això
correspon al conjunt de la societat.
Hem de reconèixer que si l’eclosió republicana dels anys vint i trenta va poder
fer una incorporació gairebé immediata, el franquisme en canvi va ser un llast
per a la integració a la societat catalana de molts ciutadans que provenien de
l’Espanya pobre i subdesenvolupada als anys 60 i 70. I, diguem-ho clar, molts
dels nous catalans als quals es referia Paco Candel en la seva gran aportació
Els altres catalans, els va costar deixar aquesta condició, alguns encara avui
s’hi resisteixen. La proximitat dels seus orígens, una dictadura que arraconava
la llengua, la cultura i el coneixement del propi país, un règim i unes autoritats
locals franquistes incapaços de fer polítiques socials o urbanístiques van

3. propiciar autèntics guetos que encara avui amb 30 anys de democràcia estem
millorant.
Ara, però, hem tingut una nova onada, important, considerable, hem rebut més
gent que l'RFA en els darrers 10 anys, i Alemanya és 10 vegades més gran
que Catalunya.
Durant aquest període el ritme d’entrades anuals ha estat a l’entorn de les
100.000 persones, entre els anys 2000 i 2010 ha vingut tanta gent al Principat
de Catalunya com a França, passant d’un 2,9% a un 16,4% en només 10 anys,
un 17,5% al País Valencià i un 21,5 % a les Illes Balears. Sense comptar la
Franja, els Països Catalans acullen un 41% de la immigració de l’Estat
espanyol.
Tenim avui a Catalunya persones de 179 nacionalitats diferents si comptem
només aquelles que són reconegudes per les NU, entre les quals no hi ha la
nostra. Persones que parlen més de 250 llengües, que practiquen més de 40
creences diferents, que provenen de sistemes formatius diferents que porten
bagatge, cultura, coneixements, records, tradicions, visions de tots els racons
del món.
El flux d’entrada s’ha estabilitzat. Entre juliol de 2009 i gener 2010 tenim la
primera baixada del nombre d’estrangers en dues dècades: 17.000 persones
estrangeres menys. Però la feina no s’ha acabat. De fet, tot just comença ara.
Ara, però, a diferència del franquisme, tenim institucions pròpies i mitjans per
poder fer les coses d’una altra manera. Les estem fent d’una altra manera. (És
lògic, doncs, que alguns d’aquells nous catalans dels anys 60 i 70, es queixin
ara, en veure els recursos i mitjans —que són del tot insuficients— per a la
nova immigració, ells van tenir la dissort de viure i emigrar sota un règim
totalitari amb una nul·la vocació social i menys catalana).
Hem de dir ben clar que el dilema immigració sí, immigració no, és fals. És un
debat inútil, estèril. La immigració és. Primera premissa. És aquí, viu entre
nosaltres, viu amb nosaltres, va venir a treballar, és a dir, per raons
econòmiques. La història ens ha ensenyat que els processos migratoris
s’autoregulen. Si moltes persones s’han desplaçat cap a Catalunya, el País
Valencià o les Illes aquests darrers deu anys és perquè hi havia demanda de
mà d’obra. Amb l'inici de la crisi s’ha estancat la tendència. Només cal
comparar el flux migratori cap a Galícia o Euskadi. En el primer cas és molt
minoritari perquè encara avui són els propis gallecs els que emigren i en el cas
basc, la seva estructura productiva no ha requerit tanta demanda. En el cas
català s’hi aboquen tres causes que expliquen el nostre diferencial: 1) 12 anys
de creixement econòmic amb una mitjana del 3,5% anual, amb una creació

4. d’ocupació mitjana anual del 3%, i amb el consegüent estancament de la
productivitat; 2) una demografia amb un creixement natural gairebé nul entre
1977 i 1997; i 3) la incorporació de la dona al mercat de treball al llarg dels anys
90, en què se supera el gap que hi havia de 10 punts per sota de la taxa
d’activitat per situar-se a la mitjana europea.
No podem ignorar que hi ha un altre tipus d’immigració, la que ho és per raons
polítiques, si bé moltes vegades l’una és conseqüència de l’altra. Sense saber-
ne l’ordre.
Assumim doncs que el gruix del 1.237.000 d’estrangers que avui viuen a
Catalunya, malgrat els lleus moviments de retorn que s’estan produint o cap a
tercers països, es quedaran.
Han vingut per quedar-se i es quedaran. I el tema és la integració.
Tenim vocació d’inclusió, d’incorporació, de que siguin dels nostres.
Nosaltres treballem per un model de confiança i la confiança genera
convivència.
Per tant, si és un fet, només tenim un camí, un sol camí, la integració, la
incorporació, l’empelt al que es referia Salvador Cardús en el seu discurs
d’ingrés com a membre del Institut d’Estudis Catalans. Un procés d’integració
que ha d’implicar el punt just entre la dissolució de l’assimilació o
l’enquistament de la multiculturalitat. L’empelt és exactament aquest punt, a un
tronc arrelat a terra li afegim un esqueix nou, els dos seran un però alhora
seran diferents. La suma d’empelts a un tronc comú, que ve de lluny, forma un
nou arbre que conserva i incorpora. Res de nou en la història de les idees i de
l’evolució de la humanitat, la dialèctica entre contraris que combinats creen un
estadi superior que alhora els manté i els supera.
Aquesta és la nostra aposta, on ens comprometem a no defallir i esmerçar-hi
tots els nostres esforços, la integració com a camí per deixar un dia la condició
d’immigrant i esdevenir simplement ciutadà de dret d’una nació.
Problemes: excessos i defectes
El moment i el procés que vivim és difícil, però ens equivocaríem si no assumim
que la immigració comporta problemes. És un error minimitzar-los. Els
problemes no es poden enfocar des del llenguatge políticament correcte, ni
actuar des del paternalisme ni frivolitzar com ha fet determinada esquerra
elitista. Veure en el fenomen migratori una amenaça i exagerar o simplement

5. manipular els problemes i oferir falses solucions és l’altre extrem, com fa tota la
dreta. Els uns de forma més barroera, cas del PP de Badalona, uns altres de
manera més subtil, com ho fa CiU a Vic.
Reconeguem, doncs, que hi ha problemes. Parlem clar, només així podrem
resoldre’ls. Assumim que hi ha hagut episodis i situacions de conflicte social i
en alguns casos xoc de cultures. És la realitat, només afrontant-ho ho podrem
resoldre.
El primer problema és per a l’immigrant, abandonar el teu país, cultura, família,
i iniciar un viatge incert no és fàcil. És un itinerari ple d’incerteses que en alguns
casos hi ha persones hi acaben deixant la vida. Els problemes continuen per
aquesta persona una pila de mesos i una pila d’anys, fins que no s’estabilitza
laboralment i residencialment. I la nostra voluntat, com ja hem expressat, és
que la nova immigració acabi tenint els mateixos problemes que avui té un
català nascut aquí.
Torno a repetir-ho: la nostra voluntat, el nostre esforç és que deixi de ser
considerat immigrant.
Apareix un altre problema, el problema és que algunes actituds del
progressisme més elitista i desconnectat de la realitat quotidiana no saben que
plou sobre mullat, perquè la nova immigració s’instal·la allí on tot és més
assequible, és a dir allí on resideix el català amb menys possibilitats, amb més
dificultats.
Sovint molts d’aquests ciutadans i barris són els del antics immigrants, els dels
anys 60 i 70. Hi ha una dinàmica social difícil d’aturar que contraposa el darrer
amb el penúltim. S’instal·la la sensació que la nova immigració acapara les
ajudes socials i una part dels serveis públics. Aquí és on campa la demagògia
d’alguns. Tots coneixem com s’escampen rumors i informacions manipulades
sobre aquest tema. Però ens equivocaríem, i alguns s’equivoquen encara, si
consideren aquesta part de la població catalana racista o xenòfoba. No ho són.
I és un error estigmatitzar aquells que, senzillament, pateixen per les seves
condicions vida. No són racistes, són pobres. Són aquells que han vist com
algunes condicions laborals es pervertien per la irrupció d’una nova mà d’obra
desesperada per començar de nou, i que empresaris sense escrúpols
contracten fora de la llei, són aquells que veuen amb temença que el seu
veïnatge canvia radicalment amb nova gent, amb nous costums i hàbits, amb
llenguatges que no comprenen. Hi ha un català pobre que ha vist com les
xarxes de solidaritat s’han vist sobrecarregades, les velles formes
d’autoorganització de les classes socials no funcionen. El sistema social
espontani no funciona. En canvi, resten desconcertats perquè perceben molta
xarxa a l’entorn dels nous immigrants.

6. Immigració i cost dels serveis públics
Per altra banda, són molts els exemples que els serveis públics vénen fent per
a la integració: les aules d’acollida, els plans educatius d’entorn, les
adaptacions en l’àmbit de la salut, l’impuls de la Llei de serveis socials per
normalitzar el mercat laboral de la cura de persones, el programa treball als
barris, les borses d’habitatge de lloguer amb mediació social...
I malgrat el paper d’aquests serveis en la gestió de la immigració, val a dir que
els serveis més costosos encara són poc utilitzats per la immigració. Existeix,
avui, una important desproporció entre l’ús real dels migrants dels serveis
públics i la percepció que hi ha.
En l’àmbit de la salut, per exemple, el cost mitjà dels serveis emprats pels
estrangers és aproximadament la meitat que el cost mitjà del conjunt de la
població. L’explicació rau en dos fets concrets.
D’una banda, la intensitat d’ús del sistema sanitari és major com més
coneixement se’n té. Per exemple, una dona que coneix tots els riscos de
l’embaràs farà més visites de seguiment, més proves i més controls que una
que té una cultura sanitària bàsica o que desconeix les possibilitats del nostre
sistema.
De l’altra, el cost de l’atenció sanitària s’incrementa molt amb la presència de
les malalties cròniques o de les afeccions greus, ambdues molt relacionades
amb l’edat. I els migrants, de moment, són 11 anys de mitjana més joves que la
mitjana.
O en el cas dels serveis socials, els més costosos, com ara serveis a la
dependència (120.000 famílies tenen avui un ajut que no tenien fa 3 anys),
serveis residencials per a la gent gran, d’ajut a les persones amb disminucions
físiques o psíquiques, tots tenen per usuaris xifres d’estrangers inferiors a l’1%.
En aquesta mateixa línia hem pogut veure com la força emprenedora, el
coratge empresarial de molts immigrants, gener recels per la substitució del
comerç del barri, pels horaris comercials. Preval la sensació que només
s’exigeix la legalitat al comerciant ja assentat de fa uns anys, aquest debat és
viu al carrer en el conflicte dels horaris comercials i l’obertura de festius. Com la
idea d’una certa pugna per l’espai públic que és de tots i ha de ser de tots. La
cultura de carrer o simplement com va explicar l’exjugador del FCB, Thouram,
que va immigrar de la Martinica a França: “vaig aprendre a jugar a futbol al
carrer, perquè vivia al carrer, era millor la plaça que el pis on residia”, genera

7. també desconfiança en uns veïns que han ocupat la plaça, el carrer, el
descampat, el barri...
Ho hem de dir perquè si no som capaços d’entendre la situació d’aquests
catalans no podrem treballar per unir, per generar concòrdia, tolerància, és a
dir, confiança dels uns amb els altres. Des de determinades alimares de la
zona alta de Barcelona no es pot conèixer la situació que es viu avui a
Catalunya. Hem de conèixer, respectar i actuar.
Malgrat l’experiència d’altres èpoques, s’ha demostrat la dificultat per evitar la
concentració de la nova immigració en zones determinades del país. En barris
concrets o municipis sencers. La integració comença amb el disseny urbanístic
i la capacitat per articular de forma complexa i mesclada la residència dels nous
catalans. En uns anys de creixement i especulació ferotge, una part important
de la nova immigració ha hagut d’anar als barris més humils, el poc poder
adquisitiu hi obliga, i avui comencem a patir-ne les conseqüències, en casos
com els de Salt. Un fet similar ha passat a moltes escoles amb fugides en
massa d’una part de l’alumnat cap a escoles concertades o privades, qui s’ho
pot pagar, o martingales permanents per poder-se matricular en un altre barri o
municipi. Hem d’evitar, doncs, les concentracions, i no es fàcil.
I de la política urbanística en general, podem passar a l'urbanisme religiós, com
a exemple de les dificultats i els problemes. Si diem religió, estem dient
costums, hàbits, cultura —civilització, com els agrada dir als francesos—. No
crec que haguem de regular el vel, però és evident que la gent no ha d’anar a
l’escola amb la cara tapada. Tots estarem d’acord que la dignitat de la persona
i la seva capacitat per comunicar-se va per davant. Com hem de ser conscients
que hi ha un intent d’immiscir religió en l’hàbit de la vida pública o civil.
L’exemple de l’atac i agressió contra la Fàtima Gailhan és un indicador que
hem de fer l’esforç de resituar la religió en l’esfera privada i que quan el
fenomen religiós vol desbordar aquest àmbit es generen problemes.
I podríem continuar, però a mi el que m’interessa avui és emfasitzar que
aquests problemes tenen solució si treballem, si hi posem recursos i
instruments, i malgrat que Catalunya no pot fer una política integral de control i
regulació de fluxos migratoris, ara per ara en mans de l’Estat, una raó més per
ser independents, hem de ser proactius i, de fet, en aquests darrers sis anys
Esquerra ha tingut un paper crucial per articular una resposta a cada problema.
A cada problema una o més solucions
Des de 2004 hi ha pressupost assignat, abans hi havia molt d’aparador i zero
recursos, molt clientelisme. Ara plans, recursos i avaluació.

8. Des d’Esquerra hem volgut donar solució i solucions a tots aquests problemes.
1r. En primer lloc, hem impulsat el Pacte Nacional per a la Immigració.
Què fa el Pacte? El pacte es basa en escoltar la gent i donar resposta a les
seves preocupacions.
La gent d’immigració en parla molt i diu moltes coses. Algunes de raonables i
d’altres que són autèntiques barbaritats. Totes elles mereixen ser escoltades i
mereixen respostes.
Si les analitzem en conjunt podríem fer-ne tres grans paquets que ara
expliquem tot donant només algunes de les mesures de resposta:
En primer lloc, la gent diu “ha vingut molta immigració i molt de cop”, o “el
procés no ha estat governat”. I l’eix 1 del pacte és “la gestió del flux migratori
dins la legalitat i d’acord amb el mercat de treball”.
Hi dóna resposta apostant per la mobilització, en primer lloc, de la gent que ja
viu a Catalunya, immigrada o no, cap al mercat de treball.
Per això emfasitza l’accés dels Reagrupats Familiars al treball, doncs no volem
que joves i dones que viuen legalment a casa nostra es quedin tancats a casa i
sense oportunitats.
Posa en marxa un servei (la setmana vinent) per ajudar al Reconeixement de
les titulacions universitàries dels estrangers.
Engega els circuits integrals d’acollida i integració de la migració familiar.
Es compromet amb el combat a l’economia submergida, mitjançant el traspàs
de la inspecció de treball.
Proposa cinc grans actuacions per a fer que el procés migratori sigui
responsable amb el desenvolupament dels països d’origen.
2n. En segon lloc, els ciutadans ens plantegen qüestions relacionades amb la
qualitat dels serveis públics i l’efecte que hi ha tingut l’increment de població.
Per això posem en marxa la Llei d’acollida, que s’aprova demà, i que vol ser
una eina per fer més autònomes les persones migrades i menys dependents
dels serveis públics.
Inclou un compromís d’inversió en els diferents serveis públics per a tothom,
especialment en aquell àmbit on més s’ha notat l’increment per la immigració.

9. La immigració és una política multinivell i per això endreça, per primera vegada,
la seva gestió amb els òrgans corresponents:
Coordinació amb la societat: Taula Ciutadania i Immigració
Coordinació amb els Ajuntaments: Comissió Mixta Generalitat-Món Local
Coordinació entre diferents Departaments de la Generalitat (aquesta ja existia):
Comissió Interdepartamental d’Immigració.
Coordinació amb l’Estat: Subcomissió bilateral Estat-Generalitat.
3r. I en tercer lloc, però no menys important, hi ha tot el paquet de temes
vinculats a la diferència, a la convivència entre persones de diferents
cultures, llengües o creences. L’aposta del pacte, en el seu eix 3r. aquí és
clara: “Integració en una Cultura Pública Comuna”, és a dir, afirmem la
voluntat dels catalans i les catalanes, dels nous i dels que ja hi eren, de tenir un
espai compartit de comunicació, un espai compartit de convivència, de
reconeixement i de participació per tal que la nació catalana continuï sent el
referent de tota la població que hi viu i treballa. I això comporta:
Mesures per fomentar la participació a la vida pública, tant en el teixit associatiu
(sindicats, associacions pares i mares d’alumnes, educació en el lleure,
comerciants, cultura popular...), com des del punt de vista polític. No podem
parlar d’una veritable participació en una cultura pública i comuna si no hi ha
participació política. Per això demanem també equiparar el límit d’accés a la
nacionalitat a països del nostre entorn com França, Regne Unit o EUA als 5
anys. Ningú demana que el que acaba de baixar de l’avió esculli el president de
la Generalitat. Però sí que denunciem que no és acceptable, ni és bo per a la
construcció d’un projecte nacional comú, que hi hagi 700.000 persones (els
migrants que vénen de països que no són excolònies espanyoles) que trigaran
entre 13 i 20 anys a tenir drets polítics mitjançant la nacionalitat. Els drets
polítics, el dret a vot, és necessari per a bastir una societat cohesionada amb
una cultura pública comuna.
• Fer del català la llengua pública comuna, m’hi vull referir més endavant.
• Conviure en la pluralitat religiosa i de creences, des del respecte al marc
laic compartit.
• Assegurar la igualtat entre homes i dones i incloure la perspectiva de
gènere a totes les polítiques.

10. • Donar un reforç especial a les polítiques del cicle de vida (infància,
joventut, gent gran), doncs són les que més posen en comú les
necessitats de totes les persones sigui quin sigui el seu origen.
Aules d’Acollida i el Pacte Nacional per a l’Educació, plans d’entorn
Si em diguessin, triï una prioritat per damunt de les altres, els en diria una,
sense cap mena de dubte, que està per damunt de les altres. Cal que els
nostres fills i filles, siguem d’on siguem els pares, tinguin èxit a l’escola
L’escola ha viscut molts canvis en molt poc temps. Estem en el nostre màxim
de població escolar, per causes internes i per la immigració. Al mateix temps,
les demandes i exigències que es fan al sistema escolar són més cada dia,
mentre que l’assumpció de les responsabilitats educatives de les famílies va a
la baixa.
En aquest context, val la pena remarcar la importància de les aules d’acollida i
dels plans d’entorn, polítiques que porten el segell d’ERC. I la contribució que
ha de suposar la Llei d’educació en el mig i llarg termini, pel que suposa
d’increment de responsabilitat i d’autonomia dels centres i de les seves
direccions.
Cal tornar a posar èmfasi en el resultat acadèmic. La política social més
emancipadora que hi ha és l’èxit escolar. Els nens i nenes que assoleixen
titulacions acadèmiques tindran el patrimoni més important que els podem
donar, per fer-los autònoms, per a la seva mobilitat social.
I la seva mobilitat social és l’element clau per a la cohesió de la societat
catalana del futur.
Per això vull fer esment de tres mesures senzilles i efectives que hauríem
d’implantar a totes les escoles:
1a. No és original, però funciona: reforç educatiu. De bon començament cal
evitar que cap alumne s’endarrereixi. Les aules d’acollida han estat una gran
eina per a la integració de l’alumnat nouvingut. Però, superada la primera
acollida, continuen sent necessàries eines de reforç que no vagin en detriment
del seguiment del currículum. Per exemple, aquest estiu passat vàrem fer, des
de la Secretaria per a la Immigració, reforç de català en les vacances estivals
per a un terç dels nois i noies arribats per reagrupament familiar i aquest estiu
volem arribar a tota aquesta població.

11. 2a. Reforçar l’educació en el lleure. El que passa a partir de les 5 de la tarda
també educa i cal que remi en la mateixa direcció que el que passa abans de
les 5. A Catalunya tenim nombroses experiències en aquest sentit en les que
també hi volem fer participar la immigració.
3a. Implicar les famílies, tota la comunitat educativa, en la marxa de l’escola.
Quan les mares i els pares es senten a prop de les escoles dels seus fills, quan
remen en la mateixa direcció, quan porten l’hàbit d’estudi a casa, quan
participen activament, el resultat acadèmic dels seus fills millora.
Llei d’acollida
Però també si, al mateix temps, apostem per l’autonomia de les persones i no
per la seva dependència respecte dels serveis públics. De les persones
migrades, també. Per això, mitjançant la Llei d’acollida de les persones
immigrades proposem la creació d’un servei de primera acollida universal.
La Llei d’acollida és, per a nosaltres, una caixa d’eines, que demà aprovarem al
Parlament després d’haver superat un altre atac del PP en forma de recurs al
Consell de Garanties Estatutàries.
Una caixa amb les eines que fan més autònoma una persona quan arriba a un
país que no és el seu. I, arreu del món, tothom té molt clar que aquestes eines
són, bàsicament, tres: llengua, treball i coneixement de la societat d’acollida.
Apostem per un sistema que actuï en l’àmbit local, amb lideratge de la
Generalitat i participació del teixit social. Que també sigui present tant a
l’exterior com a les empreses i que, tot i el seu caràcter optatiu, sigui útil per a
les persones que l’utilitzen.
Al Pacte Nacional ja varem fixar la demanda que en tots els tràmits on la
legislació d’estrangeria demanés acreditar la integració, aquesta actuació
corresponia a la Generalitat, atès que d’acord amb l’article 138 de l’Estatut n’és
competent. I en les negociacions de la nova Llei d’estrangeria, tant des del
Govern com des dels diferents grups catalans del Congrés hem fet pressió
conjunta, liderada per ERC, per tal que així ho recollís.
I, en part, ho hem aconseguit. Tenim ara un paper a fer, no tot el que voldríem,
tant en el tràmit de l’arrelament com en el pas de la residència temporal a la de
llarga durada, com en el de l’adquisició de la nacionalitat.
I amb la Llei d’acollida serem els primers, altra vegada, en ocupar aquesta
competència, de tal manera que el certificat a què donarà lloc passar pels

12. serveis d’acollida, català inclòs, serà un document útil en tràmits tant importants
com el d’arrelament o el de la nacionalitat.
Traspàs de competències en la gestió de la immigració amb el nou Estatut
I en aquesta legislatura hem avançat en competències importants en l’àmbit
d’immigració. Malgrat les limitacions de l’Estatut, malgrat l’accidentat
desplegament d’aquest Estatut, en Immigració hem fet la feina.
Hem assumit les competències de les autoritzacions inicials de treball i de
les modificacions de les autoritzacions de treball. Podem així gestionar
aquests permisos des d’una proximitat real al mercat de treball, donant millor
atenció a empresaris i treballadors i convertint-nos, davant de les persones
migrades, en una institució que, a més de gestionar els serveis més amables
de l’administració, participa també dels temes que més els preocupen.
Hem assolit la Inspecció de treball, clau per a la reducció progressiva de la
irregularitat.
Hem assolit un paper clau en l’emissió dels informes que acreditin la
integració, que desenvolupem i donem contingut amb la Llei d’acollida i que,
per tant, faran útils i necessaris els processos d’acollida a l’hora de tramitar
l’arrelament, el permís de llarga durada i la nacionalitat.
L’any 2009, 20.400 persones van sol·licitar arrelament, 23.500 persones van
renovar autoritzacions temporals i 18.000 van sol·licitar la nacionalitat.
En tots aquests casos, no serà obligatori però serà un ajut importantíssim
l’informe de la Generalitat que s’emetrà a partir dels serveis d’Acollida.
I dir, també, quedi clar, que no en tenim prou. La immigració és tant important
en la configuració del país que serem, que la Generalitat ha d’assumir
competències plenes.
Fons d’immigració de l’Estat
Catalunya passarà de rebre 43 milions d’euros el 2009 a 15 el 2010.
Combatem aquesta retallada, ho hem fet sempre i compensarem part
d’aquesta retallada, aproximadament la meitat, amb Fons propis de la
Generalitat.

13. Aquest Fons du la marca d’ERC. Va ser ERC qui en va proposar la seva
creació amb la primera investidura de ZP, sempre que ERC ha influït en els
PGE ha pujat i quan han comptat amb el suport de la dreta catalana s’han
congelat o s’han disminuït.
La meitat d’aquestes partides són per a reforç escolar i l’altra, principalment,
per a finançar ajuntaments i consells comarcals.
En l’àmbit del reforç educatiu, ha permès implantar centenars d’aules d’acollida
arreu del territori per a la incorporació de l’alumnat estranger i d’incorporació
tardana, implantar desenes de plans educatius d’entorn que faciliten
l’apropament de les famílies nouvingudes a l’escola i la interrelació amb el barri,
reforçar la formació d’adults (que, entre d’altres, permet als pares i mares
contribuir a l’èxit escolar dels seus fills i filles), elaborar materials d’acollida i
sensibilització o contractar professorat de reforç en aquells centres amb més
alumnat d’origen estranger.
(Segons càlculs del Departament d’Educació, a la pràctica aquesta retallada
representarà reduir 140 aules d’acollida (ara n’hi ha al voltant de 1200), perillen
gairebé tots els plans educatius d’entorn (95 actualment) i es perdran 13.000
beques de menjador. )
Pel que fa al suport als Ajuntaments, només el 2009 la Secretaria per a la
Immigració va traspassar als ens locals 17,7 milions d’euros.
La partida més important es destina a reforçar les plantilles de treballadors i
treballadores especialitzats, que faciliten l’acollida i la integració de les
persones nouvingudes: mediadors interculturals que fomenten la convivència,
agents cívics que vetllen perquè es compleixin les ordenances de civisme o per
mitjançar en escales de veïns, traductors i intèrprets, agents d’acollida.
Permeten estructurar els serveis de primera acollida, amb els circuits
necessaris per al seu bon funcionament; promouen la formació dels
professionals dels serveis públics, garanteixen l’accés als serveis i als recursos
en igualtat de condicions i permet reforçar-los quan es detecten situacions de
competència per escassetat o manca d’oferta.
A més a més, es financen altres projectes d’integració, d’enfortiment del teixit
associatiu i d’apropament entre cultures per garantir la cohesió social.
Actuacions que es fan mitjançant la concertació amb els agents
socioeconòmics i les entitats del sector. El 2009 el Departament va finançar
488 projectes amb una inversió d'1,8 milions d’euros.

14. Una idea republicana per als nostres fills
Pensem que la política d’immigració que fem avui ens ha de permetre mirar als
ulls dels nostre fills i néts, el dia de demà. Perquè estem parlant de drets de
persones.
Nous catalans sense prejudicis.
Una idea republicana de construcció de la nació
La idea de ciutadania és un concepte central per al republicanisme. Per a
nosaltres significa “esdevenir ciutadans iguals en drets i deures, compromesos
amb la societat en la que vivim”. Partícips d’un espai comú, públic, compartit,
regit per les normes democràtiques i, al mateix temps, titulars de drets que
emanen del respecte al pluralisme i a la diversitat.
Hi ha països que han posat tot l’accent en la cohesió menystenint la diversitat
cultural i lingüística. Són els que anomenem assimilacionistes. I han aconseguit
que molts dels seus ciutadans no només no es comprometessin amb l’interès
comú, sinó que a més en siguin obertament refractaris.
Hi ha països que han posat tot el pes en el dret a la diversitat i han desatès la
construcció d’espais compartits, són els que han apostat pel multiculturalisme. I
la manca de cohesió, la cronificació de les desigualtats, els problemes de
convivència i la manca de compromís en l’esdevenidor col·lectiu han estat els
símptomes del seu fracàs.
Catalunya ha d’apostar pel camí del mig, per l’equilibri just entre cohesió i
diversitat. El republicanisme defensa el compromís amb el que és de tots i totes
i, al mateix temps, la llibertat entesa com la no dominació, la llibertat per ser i
expressar-se sense perjudicar la llibertat del veí.
Sense cohesió social ni civil no hi ha nació possible i menys un estat
independentment.
La primera de la tasca dels catalans, fer nació vol dir fer cohesió.
La Catalunya pura és enemiga de la Catalunya lliure.
Som una societat diversa, sí, però no volem ser una diversitat de societats
aïllades entre si. Volem viure junts i juntes, volem ser un poble.

15. Hem viscut una transformació extraordinària, sí. Però no és la primera vegada
que ens passa.
L’any 1931 teníem un 31 % de persones nascudes fora de Catalunya, el 1972
un 38% i, avui, un 36%. La meitat d’aquests darrers vinguts de la resta de
l’Estat espanyol i l’altra d’altres estats.
Segons l’Anna Cabré, la demògrafa de referència, si només hi fóssim els fills i
els néts dels que ja hi eren al 1900 seríem escassament 2,7 milions de
persones. I som, al Principat, 7,5 milions d’habitants.
Una Catalunya de 2 milions i mig d’habitants seria, avui, un racó trist i avorrit
d’Europa al qual ningú no prestaria atenció.
La llengua és el nostre transport, una llengua comuna, una cultura per
enriquir.
Ampliarem la bossa de catalanoparlants.
Hi ha qui pensa que la immigració ha estat un problema per a la nostra llengua.
Però als països d’on la gent migra, allà sí que tenen un problema, doncs són
països que, sovint, també abandonen la seva llengua.
Aquest no és el cas del català. Una llengua que ha patit persecució i repressió,
una llengua que pateix, avui encara, molts problemes derivats, sobretot, de la
manca d’un Estat que li doni suport. Però una llengua que és parlada avui per
més nous parlants que cap altra llengua a Europa (en percentatge), una llengua
poc parlada amb els avis (un 29% dels principatins) i molt més parlada als fills
(un 41%, destacant que un 5,6% dels nascuts a l’estranger parlen català al
seus fills i un 10,6% dels nascuts a la resta de l’Estat).
Una llengua que suma parlants. La llengua d’un país al que la gent s’hi apunta.
Així és el nostre país, un país d’incorporació, un país de projecte, un país de
futur, un país de persones més unides pel que volen ser i pel que seran els
seus fills que no pas pel que varen ser els seus avantpassats.
Som un país d’immigració, un país de persones que volen ser catalanes. A
vegades catalanes i prou, sovint catalanes i una altra cosa. Un país on la
identificació nacional té un espai compartit, però que deixa espai i veu amb
bons ulls que ningú renegui del que també varen ser els seus pares.

16. Som un poble
Els Països Catalans han viscut una transformació molt important. És cert, com
també ho és que no és la primera vegada.
Deia en Paco Candel, qui amb la seva vida exemplificà el model de Catalunya
d’incorporació i integració, en la seva gran obra Els Altres Catalans que “als
immigrants d’avui els passarà com als immigrants d’ahir i els de sempre, que
seran catalans. Qui ho dubta!”
Sabem que un procés així no és ni ha estat fàcil. Que la gent ens planteja
demandes, dubtes i inquietuds. I han de ser escoltats i mereixen una resposta
seriosa, serena, amb visió.
Lluny del sensacionalisme o de la curta volada. Aquest tema requereix visió i
estratègia de país. Per això hem fet el Pacte Nacional per a la Immigració.
Per això cal que parlem clar a la gent.
Per això els diem que cal entendre la immigració com un fet estructural, que els
migrants han vingut perquè els ho va demanar el nostre mercat de treball i que
es quedaran. Que el tema és la integració i no hi ha alternativa a la
convivència.
Que cal gestionar els fluxos des de la legalitat i d’acord amb el mercat de
treball.
Que cal redimensionar els serveis públics perquè ningú percebi una pèrdua
associada al canvi demogràfic.
Que la integració és un procés en dues direccions. Nosaltres hem de fer
l’esforç d’acollir i entendre. Els nous catalans i les noves catalanes han de fer
un esforç, també, per apropar-se a la societat d’acollida.
És un conjunt de polítiques i actituds que no són fàcils, però que valen la pena.
Que necessiten de les eines d’un Estat per a fer-les possibles. Que són una
bona raó per fer de la Independència un objectiu necessari i compartit amb la
nova ciutadania.
Volem viure junts i ser un sol poble.
Aquest és un país de suma. Un país que no s’explica si no és amb la
incorporació dels que han vingut de fora. Un país que és i que vol ser.

17. I que, per poder ser, fa una aposta justa i equilibrada per la defensa de l’espai
compartit i, al mateix temps, per la llibertat i el pluralisme.
Que per poder ser sap que necessita un Estat propi, per fer possible aquest
projecte incorporador, per ser una societat diversa, sí, però no una diversitat de
societats aïllades entre si.
És així de clar i de senzill: volem ser un poble, som un poble, és el nostre dret
i la nostra proposta.
Moltes gràcies.