Petit recull de dones que van marcar la diferencia a l'Edat Mitjana: comtesses, reines, heroïnes, místiques, filòsofes, científiques, artistes, bruixes...

2. Reines
•Anglaterra
•França
•Comtat de Barcelona
•Aragó
•Astúries
•Lleó
•Castella
Heroïnes
Místiques i
filòsofes
Científiques
Il·lustradores
Escultores
Bruixes

3. Matilde de Flandes (vers 1031 – 2 de novembre
de 1083) va ser esposa del
rei d'Anglaterra Guillem el
Conqueridor.
Era la filla del comte de
Flandes Balduí V i Adela, i
a través d'ella neta del rei
de França Robert II.
Es va casar amb Guillem
l'any 1053, quan ell era
només Duc de Normandia.
Va ajudar-lo a preparar la
invasió d'Anglaterra i va
donar-li onze fills.
Va morir l'any 1083 als 51
anys. Després de la seva
mort Guillem es tornà més
despòtic i hom atribuí
aquest canvi de caràcter a
la pèrdua de Matilde.

4. Maud, the Good
Queen
(Reina d'Anglaterra i santa,
filla de Malcolm III
d'Escòcia i Margarita,
princesa saxona, nascuda
l'any 1080. Es va casar amb
Enrique I d'Anglaterra, que
va demanar la seva mà per
congraciar-se amb els
saxons, l'any 1100. Dona
molt conreada, es va
envoltar de músics, poetes i
lletrats, convertint la seva
cort en una de les més
brillants de l'època. També
va destacar pel seu esperit
caritatiu i les seves
fundacions religioses.

5. Matilde d’Anglaterra (Londres, 1102 —Rouen, 10
de setembre de 1167)
Emperadriu del Sacre
Imperi i reina d’Anglaterra.
Filla d’Enric I
d’Anglaterra, el 1114 es
casà amb l’emperador
Enric V. Enviduà el 1125, i
es casà amb Jofre V
Plantagenet, comte d’Anjou.
El seu pare els féu ambdós
hereus de la corona
anglesa, però la successió
fou usurpada per Esteve de
Blois (1135). Fracassat un
intent de recuperar la
corona (1138), es retirà a
Normandia.

6. Matilde de
Boulogne
(1105 – 1152). El 1125 es va
casar amb Esteve de Blois,
comte de Mortain i nebot del
rei anglès Enric Beauclerc. A
la mort d'Enric I. Esteve es va
afanyar a fer-se coronar rei,
avançant-se a la filla d'Enric
l'emperadriu Matilde.
Esclatà una guerra civil que es
coneix com l'Anarquia, i en la
que Matilda demostrà ser un
dels principals actius del seu
marit: Finalment Esteve va
aconseguir consolidar-se al
tron i l'Emperadriu Matilde va
fugir d'Anglaterra.
L'any 1150 el seu marit va
deixar el cogovern del comtat.
Matilde va governar en solitari
durant un any.

7. Elionor d’Aquitània (1120 o 1122 -1204). Duquessa
d’Aquitània, de Gascunya i de
Poitiers (1137-69, 1199-1204), reina
de França i d’Anglaterra.
Filla de Guillem X d’Aquitània, es
casà l’any 1137 amb Lluís VII de
França, el qual acompanyà (1147-49)
a la segona croada. El concili de
Beaugency (1152) anul·là el
matrimoni, i aquell mateix any es
casà amb Enric Plantagenet (Enric II
d'Anglaterra). Aliada amb el seu
primer marit, ajudà la revolta dels
fills del segon contra llur pare, el
qual la confinà en presó, on restà
quinze anys. El 1200 anà a Castella
per assistir a les noces de la seva
néta Blanca de Castella amb Lluís
VIII de França. Dona enèrgica i
intrigant, tenia també una gran
cultura i promogué, a França i a
Anglaterra, la poesia dels trobadors.

8. Berenguera de
Navarra
(v 1165 - 1230), infanta de Navarra i
reina consort d'Anglaterra (1191-1199).
El casament es realitzà el 1191 quan
Ricard I, ja rei, es dirigia en una croada
cap a Terra Santa. Berenguera participà
al costat del seu espòs en la primera
part de la campanya.
La parella va tornar a Europa després
de participar en la croada de forma
separada, així Ricard I fou fet presoner
pel duc d'Àustria durant alguns anys,
mentre Berenguera restà a França
intentant aconseguir els diners
necessàries per pagar el rescat. En el
seu retorn a Anglaterra Ricard no va fer
retornar Berenguera a la cort reial, així
la infanta navarresa i reina consort
restà a França i mai trepitjà les illes
britàniques, sent l'única reina consort
que ostenta aquest títol.

9. Isabel d’Angulema (?, 1186 - Fontevrault, 1245) Reina
d'Anglaterra. Filla de Aimar III, es va
casar amb Hugo X, comte de la
Larca, però Juan Sense Terra, rei
d'Anglaterra que assistia a les seves
noces, la va robar i es va casar amb
ella, repudiant a la seva dona; això
va ocasionar una guerra en la qual
Anglaterra va perdre totes les seves
províncies de França; però Juan va
conservar a Isabel. Quan aquell rei
va morir, Isabel va tornar a unir-se a
Hugo, a qui va indisposar amb Sant
Luis, fent-li reclamar Poitou, i
cridant en la seva ajuda als seus fills
Enrique III, rei d'Anglaterra, i
Ricardo duc de Cornwall; però van
ser vençuts, i Hugo i Isabel van retre
homenatge a Sant Luis. Va ser la
mare d'Enrique III d'Anglaterra.

10. Elionor de Provença(?, ? – 1292) Reina d’Anglaterra,
filla segona de Ramon Berenguer
V de Provença i de Beatriu de
Savoia.
El 1236 es casà amb Enric III
d’Anglaterra. Enèrgica i amant
de les lletres —hom li atribueix
poesies d’estil heroic
provençal—, afavorí amb càrrecs
importants els seus parents
savoians i implicà el rei en llurs
costoses ambicions italianes
(Sicília i Nàpols). Vídua (1272),
actuà de regent durant la
minoritat del seu fill Eduard fins
el 1274, i es retirà al monestir
d’Amesbury. És venerada com a
santa.

11. Isabel de França (París, 1292 —Hertford, 1358)
Reina d’Anglaterra, filla de Felip
IV de França, i de Joana I de
Navarra.
Es casà amb Eduard II
d’Anglaterra (1308), però
s’enfrontà als Despenser, favorits
del rei (1320). Amb el seu amant,
Roger Mortimer, i el seu fill, el
príncep de Gal·les, fugí a França
(1325). En tornar a Anglaterra
(1326), aconseguí de deposar el
rei (1327) i fou regent del seu fill,
el futur Eduard III d'Anglaterra,
fins que aquest la desterrà
(1330).

12. Anna de Kiev(1024 - 1075), princesa de Kíev,
reina consort de França (1051-
1060) i regent de França (1060-
1061).
Es casà el 19 de maig de 1051 a
la catedral de Reims amb el rei
Enric I de França,
A la mort del seu espòs el 1060
actuà de regent, al costat de
Balduí V de Flandes, durant un
any. Fou la primera reina consort
en esdevenir regent del país.
Va ser excomunicada i apartada
de la cort per adulteri. El rei
Felip I de França va perdonar la
seva mare per aquest conflicte
amb la Santa Seu i el 1074
permeté el retorn d'Anna a la
Cort francesa.

13. Adela de Xampanya (~1140 - París, 4 de juny de
1206) fou reina consort de
França (1160-1180) i regent de
França (1190-1192). Va jugar un
paper important en la vida
política del regne i va ajudar a
ascendir als seus germans a
posicions més ambicioses. El
1180 fou separada del poder pel
seu propi fill Felip II, però hagué
d'actuar com a regent durant la
participació del seu fill en la
Tercera Croada el 1190, quan es
va enfrontar a l'hostilitat del
comte de Flandes, padrí del nou
rei. Al seu retorn la reina es va
retirar i va involucrar-se en la
fundació de diverses abadies.

14. Blanca de Castella(Palència, 1188 - Maubuisson,
1252). Reina i regent de França.
Filla d’Alfons VIII de Castella i
d’Elionor d’Anglaterra. Casada
(1213) amb el futur Lluís VIII de
França, a la mort del seu marit
esdevingué regent (1226-34) de
llur fill, Lluís IX. Dominà les
revoltes dels grans feudataris i
continuà l’obra de penetració de
la monarquia francesa a les
terres del sud. Pel tractat de
París (1229) obligà el comte
Ramon VII de Tolosa a renunciar
als territoris que formaren les
senescalies reials de Bellcaire i
Carcassona, i fou estipulat el
matrimoni de l’hereva del comte,
Joana, amb un fill de Blanca.
Fou de nou regent en partir Lluís
IX a la Croada.

15. Joana de Borgonya (1293 - París, 1348) fou infanta
del Ducat de Borgonya i reina
consort de França (1328-1348).
El juliol de l'any 1313 es va
casar amb el príncep Felip I de
Valois, i futur rei de França amb
el nom de Felip VI “l'Afortunat”.
Durant la Guerra dels Cent Anys
fou nomenada lloctinent del
Reialme per l'absència constant,
des de 1338, del seu marit a la
corona atenent les obligacions
reials al camp de batalla. Per
aquesta labor Joana de Borgonya
adquirí una reputació de
malvada.
Joana de Borgonya morí el 12 de
setembre de 1349 a París com a
conseqüència de l'epidèmia de
pesta negra que afectà el Regne
de França.
.

16. Isabel de BavieraEs va casar el 17 de juliol de
1385, a l'edat de 14 anys, amb
Carlos VI de França, qui tenia
16.
El rol i poder que va adquirir
Isabel la van tornar molt
impopular entre els francesos.
L'esquizofrènia que patia el seu
espòs li va donar l'oportunitat
d'accedir a la regència, que va
quedar mediatitzada per
l'enfrontament entre les faccions
de Juan I de Borgonya i la de
Luis de Valois, del que es va dir
que era el seu amant.
En 1429 va circular a París un
rumor sobre que Carlos VII no
era fill de Carlos VI i que Juana
d'Arc seria filla d'Isabel de
Baviera i el seu germà Luis de
Orleans

17. Emessenda de
Carcassona
Carcassona?, f segle X —Sant Quirze de
Besora, Osona, 1058
Filla del comte Roger I de Carcassona.
Muller (el 993 o poc abans) del comte
Ramon Borrell I de Barcelona. Dona de
molta personalitat i de dots de govern, gaudí
d’un gran prestigi.
Va ser regent del seu fill Berenguer Ramon I
i a la mort d’aquest, del seu net Ramon
Berenguer I amb qui es va enfrontar pel seu
irregular casament amb Almodis de la Marca
(1052) aconseguint que fossin excomunicats.
Després d’un període de greus dificultats, el
1057 Ermessenda arribà a un acord, aquest
cop definitiu, amb Ramon Berenguer vengué
als joves comtes per la mòdica quantitat de
mil lliures d’or tots els seus drets als comtats
i als bisbats, féu homenatge als comtes i es
comprometé a gestionar prop del papa
l’alçament de les excomunions que pesaven
damunt aquests.
Es retirà als dominis de Besora, on el 1057
atorgà un testament que demostra alhora la
seva brillant posició econòmica i la seva
religiositat. Morí el primer de març següent,
després de dictar encara unes darreres
voluntats.

18. Almodis de la
Marca
?, ? —Barcelona, 1071
Comtessa de Barcelona. Abans havia estat
muller del comte Ponç de Tolosa, que la
repudià malgrat tenir d’ella quatre fills.
Sembla que havia estat repudiada ja
anteriorment per Hug de Lesinhan a causa de
parentiu. La unió amb Ramon Berenguer I
s’esdevingué el 1052. El 1053 ja li donà els
futurs comtes, bessons, Berenguer Ramon II i
Ramon Berenguer II. Malgrat l’oposició de la
comtessa àvia Ermessenda, Ramon Berenguer
dotà esplèndidament Almodis i l’associà al
govern. Que el prestigi d’Almodis fou gran ho
prova la carta que li adreçà el rei moro de
Dénia ‘Ali ibn Muǧāhid, on la tracta de
“regina preclara i gloriosa”. Contra els drets
del fill gran de Ramon Berenguer I, Pere
Ramon, tingut de la primera muller Elisabet,
Almodis pretengué successió comtal a favor
dels seus dos fills. Pere Ramon, sentint-se
postergat, assassinà personalment la seva
madrastra. Tot i la poca simpatia que a Roma
tenien envers Almodis, Gregori VII condemnà
el parricida. Pere Ramon s’endinsà per terres
ibèriques, on morí abans que el seu pare.
L’herència d’Almodis, que no havia deixat
testament, passà indivisa als seus fills
bessons.

19. Agnès de Peitieu Agnès de Peitieu, també coneguda com
a Agnès de Poitiers i Agnès d'Aquitània
(1103-1159) fou reina d'Aragó i mare
de la reina Peronella d'Aragó.
Es va casar en segones núpcies amb el
rei d'Aragó, Ramir II el Monjo.. La
principal raó de què aquest li demanés
la mà va ser el fet que ella hagués
tingut fills. També van pesar els lligams
entre De la seva unió va néixer una
filla, Peronella d'Aragó, el 29 de juny
de 1136. És molt probable que aquest
mateix any, Agnès creués els Pirineus,
de fet, el seu nom no torna a aparèixer
en la documentació aragonesa de
l'època. Això ens porta a pensar que
l'única raó del matrimoni va ser la
necessitat de la casa reial aragonesa
d'assegurar-se un hereu.
De nou a Aquitània, Agnès de Pêitieu
es retirà a l'Abadia de Fontevraud.

20. Peronella I d’Aragó(?, 1136 —Barcelona?, 1173).
Reina titular d’Aragó i comtessa
de Barcelona, muller del comte
Ramon Berenguer IV de
Barcelona i filla del rei Ramir II
d’Aragó.
Quan tenia un any fou promesa
al comte de Barcelona, que en
tenia vint-i-tres, el qual es féu
càrrec del govern d’Aragó
(1137). El matrimoni es va
celebrar l’any 1150. Ramon
Berenguer IV, en morir, li llegà
el comtat de Besalú i la vall de
Ribes. En els primers mesos del
regnat d'Alfons I, Peronella
actuà al costat del seu fill.

21. Violant d’Hongria Filla del rei Andreu II i de Violant
de Courtenay, filla de l’emperador
Pere I de Constantinoble. El 1234,
a proposta del papa, fou arranjat
el seu matrimoni amb el rei Jaume
I de Catalunya-Aragó; li aportà en
dot una elevada quantitat de
diners, els drets a un comtat a
Flandes i els territoris que els avis
de Violant tenien a Nemours i
Borgonya; Jaume I li féu donació
de la senyoria de Montpeller, la
baronia d’Omeladès i el vescomtat
de Millau. Les noces, que causaren
sensació a l’estranger, se
celebraren a Barcelona el 1235.
Dona de talent i caràcter, exercí
una forta influència sobre el seu
marit. Fou soterrada al monestir
de Vallbona de les Monges.

22. Elisenda de
Montcada
?, aprox. 1292 —Barcelona, 1364
Reina de Catalunya-Aragó,
tercera muller de Jaume II.
Era filla del senescal Pere (II) de
Montcada. Dugué a terme la
fundació del monestir de monges
clarisses de Pedralbes (1326), que
dotà amb el domini parroquial del
terme de Sarrià (1335), la
jurisdicció civil i criminal de
Piera (1431) i altres rendes. Vídua
(1327 es retirà en un petit palau
immediat al monestir, fins a la
seva mort. És enterrada en un ric
sepulcre d’alabastre visible des
del presbiteri (on és representada,
en una estàtua jacent, com a
reina) i des del claustre (on ho és
en una altra estàtua, vestida de
monja).

23. Elionor de Castella
?, aprox. 1309 —Castrojeriz, Castella, 1358
Reina de Catalunya-Aragó, filla de Ferran
IV de Castella i de Constança de Portugal.
Fou promesa a l’infant Jaume, primogènit de
Jaume II. El 1329 es casà, en segones
núpcies, amb el germà de Jaume, Alfons III
de Catalunya-Aragó. Dona de caràcter
dominador i autoritari, obtingué del rei la
donació, a favor de llur fill Ferran i en
detriment del primogènit, l’infant Pere, del
marquesat de Tortosa i la cessió de diverses
poblacions valencianes), les quals,
tanmateix, es revoltaren i foren defensades;
contra el desig de forta repressió de la reina,
el rei revocà la donació, empès també per la
nova concepció d’una monarquia unitària
davant un estat patrimonial. En apropar-se
la mort del rei i per por de Pere el
Cerimoniós, Elionor fugí a Castella). A
l’inici de la guerra entre Pere el Cerimoniós
i Pere el Cruel de Castella, el seu fill Ferran
es posà al servei del seu germanastre, la
qual cosa fou motiu perquè el rei de Castella
la fes empresonar a la vila de Roa i, al cap
de poc, la fes assassinar.

24. Elionor de Sicília?, 1325 —Lleida, Segrià, 1375
Reina d’Aragó i tercera muller
(1349) de Per III el Cerimoniós.
Mai va abandonar la idea d’una
possible unió de Sicília als
territoris patrimonials de la
corona catalanoaragonesa:
Enèrgica i ambiciosa, secundà la
política del seu marit i fou
lloctinent reial en les freqüents
absències del rei; intervingué en
qüestions administratives i
polítiques). Visqué molt de temps
al palau menor de Barcelona, que
havia estat construït per a ella.
Les seves despulles foren
traslladades a Poblet.

25. Maria de Luna
?, 1357 —Vila-real, Plana Baixa, 1406
Reina de Catalunya-Aragó.
Primera muller de Martí l’Humà, Heretà del
seu pare el comtat de Luna i la senyoria de
Sogorb. El 1361 el rei Pere concretà les
esposalles del seu fill segon, l’infant Martí,
amb ella, estipulant que des de vuit anys es
criaria a la cort de la reina Elionor. Les noces
se celebraren el 1372. En morir, sobtadament
Joan I, pel maig del 1396, sense descendència
masculina i trobant-se absent el seu marit a
Sicília, hagué de fer-se càrrec de la successió i
de la regència. Afrontà, amb èxit, les dificultats
dels primers moments, especialment la defensa
de Catalunya contra la invasió del comte de
Foix, que reivindicava la successió en nom de
la seva muller Joana, filla de Joan I. Amb el
retorn del rei, el 1397, la seva intervenció en el
govern dels regnes restà limitada a missions
esporàdiques, com la pacificació de València,
agitada per les lluites de bandositats, el 1404.
És famosa també la seva intervenció prop del
seu parent el papa Benet XIII en pro d’una
humanització de la condició dels remences,
alhora que, en canvi, es mostrà intolerant amb
els jueus.

26. Violant de Bar?, c. 1363-Barcelona, 1431)
Reina d'Aragó (1387-1396).
Neboda de Carlos V de França,
en 1379 es va casar amb el futur
Juan I d'Aragó. Va intervenir
activament en els assumptes
d'Estat i va convertir la seva cort
en una de les més notables
d'Europa, encara que a costa de
grans despeses, la qual cosa va
provocar la protesta de les Corts
(1383, 1388). Després de la mort
del seu espòs, es va oposar al
nomenament de Martín I com a
rei, al·legant estar encinta (1396)
i més tard, recolzada per la
noblesa catalana, va presentar la
candidatura del seu nét Luis de
Calàbria.

27. Maria de Castella
Segòvia, 1401 —València, 6 setembre 1458
Reina de Catalunya-Aragó.
Muller d’Alfons el Magnànim, Les
desavinences entre la reina i el seu marit i la
seva manca de salut sembla que influïren en el
poc interès del rei a tornar als seus regnes
peninsulars, d’on estigué absent des del 1432
fins a la seva mort, el 1458. El govern
d’aquests regnes recaigué, doncs, en la reina,
com a lloctinent del seu marit, Mitjançà en les
guerres entre Castella i la corona
catalanoaragonesa, i fins i tot arribà, el 1429,
a acudir al camp de batalla, per tal d’obtenir
una treva. Hagué d’enfrontar-se amb greus
problemes: l’empresonament del rei, les
bandositats nobiliàries, les lluites per obtenir
el poder municipal a Barcelona entre els
partits de la Busca i de la Biga, la difícil
qüestió de la recuperació del patrimoni reial,
les reivindicacions dels remences, els
enfrontaments entre ciutadans i forans a
Mallorca i les dificultats econòmiques, mentre
que, alhora, havia de negociar a les corts les
constants peticions del rei de subsidis per a les
seves guerres d’Itàlia. No tingué fills.

28. Joana Enríquez1425 -1468. Reina d'Aragó, esposa de
Juan II d'Aragó i I de Navarra.
Enfrontada amb el príncep Carlos de
Viana, fill del rei en el seu anterior
matrimoni amb Blanca de Navarra, a
causa del possible enllaç d'aquest
amb Isabel, germana d'Enrique IV,
enemic de la seva família, a la mort
de Carlos, es va traslladar a
Barcelona, en qualitat de regenti del
seu fill Fernando. La seva gestió va
portar a l'enfrontament entre els
sectors populars de la Busca, en els
quals Juana buscava suport, i la
Biga, representant dels interessos de
l'oligarquia catalana que controlava
la Generalitat. Això, i un conflicte
entre remences i senyors, va portar a
l'esclat de la guerra civil. Acusada
d'haver ordenat l'enverinament de
Carlos, Juana va fugir amb el seu fill
a Girona, a la recerca de la protecció
dels remences i del bisbe, i va haver
de suportar el setge de les tropes de
la diputació.

29. Ermessenda
d’Astúries
Segons la Crònica Albeldense, va
ser filla del rei don Pelagi i de la
seva esposa, la reina Gaudiosa, i
germana del rei Favila d'Astúries. A
la mort del seu pare, qui va ser el
primer rei d'Astúries, Ermessenda
va transmetre els seus drets al tron
d'Astúries al seu espòs, que va
passar a ser rei d'Astúries amb el
nom d'Alfons I el Catòlic, i era fill
del duc Pere de Cantabria.
Es desconeix la seva data exacta de
naixement, encara que va deure
ocórrer en algun moment comprès
entre els anys 720 i 730, i
probablement ocorreria a Astúries,
encara que aquest esdeveniment no
està documentat, igual que la
majoria dels successos, fets i
personatges d'aquesta època.
Es desconeix la seva data de
defunció.

30. Adossenda d'Astúries(? - després de 785) Reina consort
d’Astúries. Neta de Pelagi, a la mort
de seu germà Fruela, tement per la
vida del seu nebot Alfons, ho envia a
un monestir, per donar-li protecció i
formació cultural.
A Fruela, li succeeix Aureli que
protegirà a Adossenda a qui va
mantenir en la cort. Mort Aurelio, li
succeeix Silo, marit d’Adossenda,
amb qui s'havia casat per amor, cosa
rara en aquell temps.
El tron li corresponia a ella per
llinatge, però el rei va ser el seu marit
i el llinatge va canviar. El matrimoni
no va tenir fills homes.
A la mort de Silo, la reina Adossenda
lluita per fer rei al seu nebot Alfonso
però el seu germanastre Mauregat,
pactant amb l'emir Abderrahman, es
fa amb el tron. Bandeja a Alfonso a
Alava, i obliga a Adossenda a
ingressar en un convent, en el qual va
residir, fins a la seva mort.

31. Sança de Pamplona ( v 900- 959 ), infanta de Navarra,
reina consort de Lleó (923-924) i
comtessa consort de Castella (932-
959).
Filla de Sanç I de Navarra i la reina
Toda de Navarra, i germana del rei
de Navarra Garcia II Sanxes I.
El febrer de 923 es casà en primeres
núpcies amb Ordoni II, primer rei de
Lleó, del qual enviudà l'any següent.
El 924 es casà novament amb el
comte Àlvar d'Àlaba, del qual
enviudà el 931.
Es casà el 932 amb Ferran González,
comte de Castella, del qual tingué set
fills
Va morir el desembre de l'any 959.

32. Urraca de Castella(?, segle X — ?, segle X) Reina
de Lleó i de Pamplona i comtessa
d’Aragó, filla del comte castellà
Fernán González.
Per un acord entre el seu pare i
el rei lleonès Ramir II, es casà
amb el fill d’aquest, Ordoni III, a
la mort del qual es casà amb el
rei Ordoni IV. I encara, vídua
d’Ordoni IV, es casà per tercera
vegada, aquest cop amb el rei
Sanç II de Pamplona.
Sobrevisqué al seu marit i
intervingué en afers polítics
durant els regnats del seu fill,
Garcia IV, i del seu nét, Sanç III.

33. Sança I de Lleó (?, aprox. 1020 — ?, 1067). Reina de
Lleó, Galícia i Oviedo (1037-65) i
comtessa i després reina de Castella.
Filla gran del rei Alfons V i d’Elvira
Meléndez, fou promesa en matrimoni
pel seu germà el rei Beremund III
amb el comte Garcia II de Castella,
amb el qual s’anava a casar quan fou
assassinat (1029). Arran de les paus
entre Lleó i Pamplona fou casada
(~1032) amb el comte Ferran I de
Castella (rei des del 1035), fill segon
del sobirà pamplonès. En morir el
seu germà fou coronada reina, amb
el seu espòs, a Lleó (1037). Des
d’aleshores els regnes de Castella i
Lleó restaren units. Sembla que, una
vegada vídua (1065), es retirà en un
monestir.

34. Urraca I de Lleó(?, 1080 — Saldaña, 8 de març de
1126) Reina de Castella i de Lleó
i de Galícia (1109-26), i també
d’Aragó i Navarra.
Quan va morir el seu pare
Alfonso VI (1109) va heretar el
tron. Vídua de Ramon de
Borgonya, pare del seu fill, el
futur Alfonso VII, va contreure
matrimoni aquest mateix any amb
el rei d'Aragó Alfons I el Bataller,
la qual cosa va provocar una
crisi que va finalitzar en una
guerra civil entre els partidaris
de la reina i els de el rei
aragonès. Es van produir
moviments antisenyorials com els
de Santiago i Sahagún. L'any
1114 Alfons I la va repudiar i va
tornar a Aragó. A Galícia, es va
produir la rebel·lió
independentista protagonitzada
pel bisbe Diego Gelmírez i el
magnat Diego Froilaz.

35. Berenguera I de
Castella
(?, aprox. 1171 — Burgos, 1246).
Reina de Castella i de Lleó.
Filla d’Alfons VIII de Castella i
d’Elionor d’Anglaterra. Casada
(1197) amb Alfons IX de Lleó, el
matrimoni fou anul·lat, i Berenguera
tornà a Castella el 1204. D’aquest
casament nasqué el futur Ferran III
de Castella i Lleó. Mort Enric I de
Castella (1217), fou proclamada
reina, però traspassà la corona al seu
fill Ferran. El 1230 morí Alfons IX i
Berenguera induí Ferran a
reivindicar la successió paterna;
l’acompanyà a Lleó, on aconseguí la
renúncia de les filles d’Alfons IX,
hagudes amb Teresa de Portugal, a
favor seu.

36. Violant d’Aragó(?, aprox. 1236 — Roncesvalls,
Navarra, 1300) Reina de Castella i
de Lleó.
Filla de Jaume I el Conqueridor. El
1246 contrau matrimoni amb el
futur Alfons X de Castella i Lleó.
Intercedí prop del seu pare perquè
ajudés el seu marit contra els
sarraïns. A causa de la seva
infecunditat Alfons X volgué
repudiar-la però després va tenir
deu fills. Respecte a l’afer dels seus
néts, els infants de La Cerda, fou
partidària d’ells, i fugí amb ells
d’Aragó. El seu fill Sanç IV li
confiscà els territoris que posseïa i
no els recobrà fins a la mort
d’aquell (1295). Intervingué també
en les lluites durant la minoritat del
seu nét Ferran IV: fou contrària a
aquest i defensà els drets dels La
Cerda. Morí en retornar d’un viatge
de pelegrinatge a Roma fet per a
guanyar el jubileu.

37. Maria de Molina (?, aprox. 1265 — Valladolid, 1321).
Reina de Castella i de Lleó.
-Dona de Sanç IV. Exercí una notable
influència política sobre el seu marit,
el qual féu decantar a l’aliança amb
França en contra dels desigs del
privat, Llop IV, senyor de Biscaia. Un
cop vídua, governà Castella com a
regent durant la minoritat del seu fill
Ferran IV, i superà amb èxit (la
guerra civil que enfrontà els
partidaris del nou rei amb els
seguidors dels infants de la Cerda,
que tingueren l’ajut diplomàtic de
Jaume II d’Aragó, amb el qual no hi
hagué cap entesa fins a les vistes
d’Ágreda (1304). Mort Ferran IV
(1312), s’obrí un nou període de
lluites civils, i Maria de Molina,
actuà novament com a regent
d’Alfons XI de Castella, funció que
hagué de compartir amb membres
principals de l’alta noblesa, com ara
l’infant Joan Manuel.

38. Caterina de Lancaster(Hetford, Regne Unit 1373 -
Valladolid 1418), princesa anglesa,
infanta de Castella, reina consort de
Castella (1393-1406) i regent de
Castella (1406-1416).
Va casar amb el rei Enrique III de
Trastàmara (1388), en virtut del
tractat de Baiona, que posava fi a
les lluites entre els Trastàmares i els
descendents de Pedro I el Cruel. A
la mort del seu espòs va ser
corregent del regne (1407-1416)
amb Ferran d’ Antequera i, mort
aquest, única regent. Caterina va
morir a Valladolid, on havia estat
empresonada pel seu fill Joan II.

39. Isabel de Portugal (?, ? — Arévalo, 1496). Reina de
Castella.
Filla de l’infant Joan i néta de Joan I
de Portugal, es casà amb Joan II de
Castella (1447), matrimoni concertat
per Álvaro de Luna per obtenir l’ajut
portuguès en la lluita contra la
corona d’Aragó. Fou mare d’Isabel
la Catòlica i de l’infant Alfons.

40. Joana de Castella, la
Beltraneja
(Madrid, 1462 — Lisboa, 1530),
reina de Portugal.
Filla d’Enric IV de Castella i de
Joana de Portugal, el partit
nobiliari la considerà filla de
Beltrán de la Cueva (d’on li ve el
sobrenom), i el seu pare la declarà
il·legítima (1468). Posteriorment
(1470), però, la declarà legítima i
hereva. En morir ell, Joana es casà
amb Alfons V de Portugal (1474), i
s’encetà la guerra civil de Castella
entre els seus partidaris i els
d’Isabel. Derrotat Alfons V (1476),
aquest cedí, i Joana fou reclosa en
un monestir de Coïmbra.

41. Lady Godiva Heroïna llegendària anglesa.
El seu marit, senyor de Coventry,
accedí a la seva petició de rebaixar
els tributs, a condició que ella es
passegés nua per la ciutat. Godiva,
coberta amb la seva cabellera,
cavalcà pels carrers, deserts, car
tothom s’havia tancat a casa. El
tema, conegut ja a l’edat mitjana, es
popularitzà en la literatura a partir
del s XVII.

42. Joana d’Arc
La donzella d’Orleans
(Xampanya, 1412 — 1431), heroïna
francesa.
Quan les tropes angleses assetjaren Orleans
i el delfí Carles VII es refugià a Chinon,
Joana, que de feia temps deia que sentia
unes veus que la impulsaven a salvar
França, es presentà als quarters generals .
Finalment, el delfí li confià una força
armada, amb la qual aconseguí de batre els
anglesos i d’aixecar el setge d’Orleans i
Carles fou coronat a Reims rei de França.
Més tard, Joana durant un atac contra
París, fou capturada pels borgonyons i
venuda als anglesos, fou sotmesa a un
tribunal eclesiàstic, acusada de bruixeria.
Declarada culpable d’heretgia, abjurà sota
pressió, però fou reclosa en una presó.
Recusà l’abjuració i fou condemnada a la
foguera, com a heretge relapsa, a la plaça
de Rouen, el 30 de maig de 1431. Joana fou
rehabilitada el 1456, i fou considerada com
a màrtir i com a símbol de la unitat dels
francesos. Fou beatificada el 1909, i el
1920 fou canonitzada i proclamada patrona
de França.

43. Ana Comneno (1083-1153) princesa bizantina
Esposa de Nicèfor Briennios, un
noble grec. La gran intel·ligència
d'Anna complementada amb la de
Nicèfor va convertir la seva
residencia a Constantinoble en el
centre de les arts i ciències de la
ciutat. Anna Comnena és
considerada la primera dóna
historiadora de qui es té
coneixement. Els seus models foren
els historiadors grecs Tucídides i
Polibi. Alhora, el seu estil es
caracteritza per l'aticisme
característic de la literatura
bizantina de l'època.
Va viure exiliada per una conspiració
per fer-se amb la corona imperial.
Durant el seu exili Anna va
compondre la seva obra L'alexíada
sobre la vida del seu pare, en 15
volums.

44. Hildegarda de Bingen(Bermersheim, Palatinat, 1098 —
Rupertsberg, Palatinat, 1179).
Mística benedictina.
Abadessa de Disibodenberg (1136),
fundà els monestirs de Rupertsberg
(1147) i d’Eibingen (1165). Famosa
per les seves visions, escriví un
tractat dogmàtic, Scivias (1141-51), i
s’interessà per la medicina i per les
ciències naturals.

45. Heloïsa (1101-1164) Esposa de Pere Abelard.
Neboda del canonge Fulbert de
seguida destacà pels seus dots
filosòfiques, motiu pel qual fou posada
sota la instrucció d'Abelard.
Una intensa passió va sorgir entre els
dos Heloïsa es va refugiar a Bretanya,
on va donar a llum a un fill i va casar
en secret amb el seu amant.
Després de la venjança del canonge,
que va fer castrar a Abelard, tots dos
van prendre els hàbits i Heloïsa va
entrar en el convent del Paraclet.
Heloïsa contribuí a la filosofia
medieval amb les seves cartes a
Abelard i les seves reflexions sobre la
vida de les monges i les qüestions
divines, avançant-se en molts aspectes
a pensadors moderns, especialment en
la conciliació de la teologia i la vida
pràctica o el paper de la dona.

46. Herrada de
Landsberg
(Landsberg, 1130 — Hohenburg,
1195). Abadessa i teòloga.
Filla d'una noble família alsaciana,
es va fer religiosa molt jove. Cap a
l'any 1165 Herrada havia començat
entre els murs del seu convent l'obra
per la qual seria coneguda, l'Hortus
deliciarum, un compendi de totes les
ciències estudiades a la seva època,
incloent-hi la Teologia. En aquesta
obra Herrada detalla la batalla entre
la Virtut i el Vici amb unes imatges
visuals especialment viscudes que
precedeixen al text.

47. Marguerite Porete (1250-1310) mística francesa del
corrent de les beguines, autora de
El mirall de les ànimes simples,
llibre de mística cristiana centrat en
la noció de l'amor diví. Va ser
cremada en la foguera en 1310
després d'un llarg judici
inquisitorial, havent-se negat a
retirar el llibre de la circulació o
renunciar a les seves idees.

48. Christine de Pisan
(Venècia, 1365 — Poissy, 1431).
Escriptora italiana en llengua
francesa.
Filla de Tomàs de Bolonya, astròleg de
Carles V de França, es casà amb
Étienne Castel. Restà vídua a vint-i-
cinc anys, sense recursos econòmics, i
escriví per tal de guanyar-se la vida,
cosa que en fa el primer cas conegut
de dona de professió intel·lectual. Els
seus escrits tingueren un gran èxit, no
solament els que presenten el seu cas
personal també els seus poemes i
tractats feministes, com aquells en què
atacà la misogínia de la segona part
del Roman de la Rose o el seu poema
en elogi de Joana d’Arc. Entre les
seves obres en prosa es destaquen el
Livre de la Cité des Dames, de
caràcter al·legòric, la impressionant
Lamentation sur les maux de la
guerre civile, escrita el 1410, i el
Livre de la Paix, consells de govern
adreçats a Louis de Guyenne.

49. Tròtula de Salern (Salern, segle XI - Salern, 1097)
doctora i professora italiana que va
escriure diversos influents treballs
de medicina femenina, sent el més
important d'ells Passionibus
mulierum curandorum, també
conegut com Tròtula major.

50. Dorotea Bucca(1360-1436) (també Dorotea
Bocchi) va ser una metgessa
italiana. Poc se sap de la seva
vida, excepte que va ocupar una
càtedra de medicina i filosofia a la
Universitat de Bolonya durant més
de quaranta anys a partir de 1390.
El seu pare havia ocupat
anteriorment la mateixa cadira.

51. Ende (o Eude) (?, segle X — ?, segle X). Monja
artista castellana il·lustradora del
comentari del Beat de Liébana a
l’Apocalipsi, conservat a Girona
(Beatus de Girona).
El còdex fou completat el 975 pel
monjo Emeteri però Ende va tenir la
gosadia de signar-lo: "En depintrix
et Dei aiutrix. Frater Emeterius et
presbiter".

52. Hitda de Meschede(978-1042) Monja i abadessa. Va
il·lustrar un evangeliari, conegut
com els "Evangelis de l'abadessa
Hitda de Meschede" o el "Codex
Hitda", obra realitzada en Colònia
i de les més destacades d'aquesta
ciutat-escola. El Codex Hitda és un
evangeliari, és a dir, un llibre
litúrgic en el qual es comenten
passatges dels quatre evangelis que
seran llegits o comentats en les
homilies.
Hitda pertany a una important
tradició de dones que es van
dedicar a la producció de còdexs
miniats. La seva importància ve
donada per ser la primera dona
documentada que es autoretrata en
un còdex oferint la seva obra a la
santa patrona de la seva ordre,
Walburga.

53. Guda (c. 1100 — ?). Monja i
l'il·luminadora alemanya del segle
XII. També coneguda com Guta. Un
cartell a la Homil.lia de Sant
Bartomeu proclama "Guda, dona i
pecadora, va escriure i va pintar
aquest llibre." El seu autoretrat està
incrustat en la lletra D d'aquest
manuscrit

54. Claricia(segle XIII ?) Al llarg de l'Edat
Mitjana van ser moltes les dones
que després dels murs dels
convents van dedicar la seva vida a
l'estudi i a la il·luminació de
llibres. Com a molts monjos, el seu
nom es va perdre. Encara que
algun d'ells ha sobreviscut. Aquest
és el curiós cas d'una dona que va
immortalitzar el seu nom i el seu
retrat en un saltiri de finals del
segle XII o principis del XIII.
Claricia o Clarica va ser una jove,
possiblement una estudiant que no
era monja, o àdhuc no ho era, que
va dedicar part de la seva vida en
un monestir alemany a il·lustrar
llibres. En un d'ells, apareix
retratada gronxant-se agafada a
una gran lletra Q i amb el seu nom
escrit sobre les seves espatlles.

55. Teresa Diez (activa cap el 1350). Ja al segle XIV
roman activa Teresa Diez autora
dels frescs sobre la vida de Crist de
l'església de Santa Clara de Toro
(Zamora). Com en el cas d’Ende és
una inscripció la que ens dóna la
clau “Teresa Dieç me fecit”, a
pesar que algun historiador ha
posat en dubte l'autoria,
argumentant que la inscripció pot
referir-se a la comitent de l'obra..

56. Bourgot Le Noir(activa entre 1350 y 1380) Era filla
del prestigiós miniaturista Jean Le
Noir que va treballar per a la Casa
Valois i per al Duc de Berry. La
importància de Bourgot en el taller
familiar queda patent en què en la
documentació de l'època, el nom de
Bourgot apareix al mateix nivell
que el del seu pare.

57. Maria Ormani (segle XV) amb prou feines hi ha
dades. D'ella se sap que era
religiosa i es conserva un
autoretrat.

58. Caterina de Vigri(1413 – 1463), abadessa del
monestir de les Clarisses de
Bolonya, on treballarà com a
miniaturista i pintora.

59. Sabina von
Steinbach
(segle XIII) escultora alsaciana (est
de França. Es diu que era la filla de
Erwin von Steinbach, arquitecte i
mestre d'obres a Notre-Dame
d'Estrasburg, la catedral
d'Estrasburg. Quan després de la
mort del seu pare, el seu germà
Johann va continuar la construcció
de la torre de la catedral (1318-
1339,) i es creu que Sabina podria
haver treballat com a paleta i
escultor en la seva terminació.

60. Alice Kyteler(1280 -1324), És la bruixa més
antiga de la qual es té coneixement
a Irlanda i al món. Va ser una dona
bonica i sofisticada, que va
arrossegar sempre fama de
manipular als homes perquè
satisfessin tots els seus antulls.
Era, a més, una dona molt
poderosa i independent, cosa
estranya per a l'època.
Abans de complir la seva sentència
de mort va escapar a Anglaterra i
no es va tornar a saber d'ella.