Que va ser el Decret de Nova Planta

1. © Moviment ciutadà Patriotes per la Devolució – www.devolucio.cat

2. El nou rei borbó
En morir sense descendència l’últim rei Habsburg Carles II, segons un
testament falsificat, va ser nomenat hereu Felip d’Anjou, nét del rei
de França, qui segons el llibre La victòria catalana de 1705, escrit per
l’historiador Ramon Porta i Bergadà, jurà de la següent manera:
”... la Nació catalana és la reunió dels pobles que parlen l’idioma
català. El seu territori comprèn: Catalunya amb els comtats del
Rosselló i de la Cerdanya, el regne de València i el regne de Mallorca
... els tres pobles que formen la Nació catalana tenen una Constitució
política pròpia i estan federats entre sí i amb el regne d’Aragó ...
Catalunya és l’Estat polític format, dintre de la Confederació, pels
catalans del Principat i dels comtats del Rosselló i la Cerdanya. El
Principat de Catalunya és lliure i independent...”.

3. Felip IV i Carles III
Anglaterra, Àustria, Holanda i
Portugal consideraren que reunir
dues corones europees importants
en la mateixa família podia portar
a una hegemonia franco-espanyola
a Europa, i pressionaren per a que
el nou rei de les Espanyes fos
Carles, Arxiduc d’Àustria.
Declararen la guerra a Espanya i
França, envaint Àustria el ducat de
Milà, territori de la Monarquia
Hispànica, començant així una
guerra europea la primavera de
1702.

4. La guerra de successió
A la batalla de Saragossa (o de de Monte Torrero), dins l’exèrcit borbònic, hi
havia dos regiments de miquelets nordcatalans i la host del Marquès de
Gironella, Josep d'Agulló-Pinós.
Les cròniques d’aquells temps (Francesc de Castellví, Feliu de la Penya i Joaquim
Albareda) afirmen que eren pitjor les destrosses de les tropes pròpies que les
enemigues, i que mentre s’anaven perdent places importants, a la cort de
Barcelona de l’Arxiduc, continuaven fent festes.
Després de la batalla d’Almansa, a la qual no participà cap valencià, Felip IV
aboleix els furs aragonesos i valencians l’any 1707.
El setembre de 1711 morí l’emperador d’Àustria, i Carles III marxà de Catalunya.
L’any 1713 Felip acordà la pau amb els anglesos amb el Tractat d’Utrecht, i els
exèrcits aliats es retiraren, cedint totes les fortificacions militars a les tropes
borbòniques.

5. La batalla de Barcelona
Aleshores la Junta de Braços el juliol de 1713, amb la inhibició del Braç
eclesiàstic, partidari de la rendició i malgrat que el Braç militar era partidari de
“tornar a l’obediència de Felip IV”, finalment decidí, per setanta-vuit vots contra
quaranta-cinc, declarar la guerra a ultrança el 24-7-1713.
El Setge de Barcelona suposà per a l’exèrcit franco-espanyol ben poca glòria.
Després de més d’un any d'assetjament, aquell exèrcit de més de 30.000 homes
no va poder amb uns defensors que només comptaven amb 2.000 militars
professionals, els 3.500 dels regiments dels gremis de la Coronela i uns 500
voluntaris més.
Finalment i després d’una forta lluita, carrer a carrer, el dia Onze de setembre es
forçà per part dels defensors que el cap de l’exèrcit atacant, el duc de
Berwick, acceptés d'acordar unes Capitulacions l'endemà (les quals
després incompliria). Berwick s'hi mostrà favorable perquè ja havia perdut
gairebé la meitat del seus (unes 14.000 baixes).

6. Entre Felip IV i Carles III ...
Un acudit gràfic d’una revista satírica del
segle XVIII reproduïa un llaurador valencià
a pèl i amb una llegenda a sota: “Carles
tres i Felip cinc m’han deixat ab lo que
tinc”.
Un altre versot, també de
l’època, ironitzava la situació amb la
mateixa intenció equitativa: “Els botiflers
i els maulets bé mos feren la tirana;
uns esquilant-mos del tot, i els
altres, venent-mos la llana””

7. Tractats d’Utrecht
L’Article 13 del Tractat d’Utrech (11 d'abril de 1713), diu el següent:
«Visto que la reina de la Gran Bretaña no cesa de instar con suma
eficacia para que todos los habitadores del principado de Cataluña, de
cualquier estado y condición que sean, consigan, no sólo entero y
perpetuo olvido de todo lo ejecutado durante esta guerra y gocen de la
íntegra posesión de todas sus haciendas y honras, sino también que
conserven ilesos é intactos sus antiguos privilegios, el rey
católico por atención a su Majestad británica concede y confirma por el
presente á cualesquiera habitadores de Cataluña, no sólo la amnistía
deseada juntamente con la plena posesión de todos sus bienes y
honras, sino que les da y concede también todos aquellos privilegios
que poseen y gozan, y en adelante pueden poseer y gozar los
habitadores de las dos castillas, que de todos los pueblos de España son
los más amados del rey católico.»
Espanya va incomplir aquest Tractat

8. El Decret de Nova Planta
Felip IV, el 16 de gener de 1716, emet el Decret de Nova Planta, el qual no és cert
que anul·li les Constitucions catalanes ni el Dret català. Fa unes prohibicions
expresses, que contradiuen les Constitucions per via de reglamentar coses
diferents, especialment en les àrees de la administració municipal i de la justícia.
L'article 56 del Decret per al Principat de Catalunya diu textualment: "En tot el
que no estigui en els capítols precedents d'aquest decret, s'observen les
Constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se, que són de
nou establertes per aquest decret, i que tenen la mateixa força i vigor que
l'individual manat per ell."

9. Napoleó Bonapart ignora el DNP
El rei Carles IV, els seus germans i el seu fill, abdiquen
a Baiona i cedeixen els drets al tron d'Espanya a
Napoleó.
Tota l’anomenada Guerra de la Independència explicada
pels historiadors espanyols és una fal·làcia. De tropes
espanyoles més aviat en participaren poques en les
batalles entre anglesos i francesos a Espanya.
Napoleó a Barcelona va fer encunyar moneda amb les armes de la ciutat i creà un
sistema monetari propi, la pesseta. Després amb un Decret Imperial de 8 de febrer
de 1810, separà l’exèrcit espanyol de l’Exèrcit de Catalunya. Creà un govern
particular amb el títol de Govern de Catalunya i ordenà que “la bandera catalana
onegi al costat de la francesa”. El dia 1 d'abril de 1810, declarà el català llengua
cooficial amb el francès; catalanitzà el "Diari de Barcelona i del Govern de
Catalunya", i modifica tota la distribució territorial. Amb el decret Imperial de 26
de gener de 1812, el Principat de Catalunya quedà separat del regne d’Espanya i
entrà a formar part de l’imperi napoleònic.

10. El DNP està en vigor?
Un cop Napoleó retorna la Corona a Ferran IV, en cap article del Tractat de Valençay
torna a posar en vigor el Decret de Nova Planta ni s’anul·la res de l’obra jurídica de
Napoleó feta a Catalunya.
La vigent Constitució Espanyola afirma, a la disposició addicional 1ª: “La Constitució
empara i respecta els drets històrics dels territoris forals”. I què són les nostres
Constitucions sinó drets històrics?
A més, les nostres Constitucions no es podien derogar unilateralment, per això no ho
fa el Decret de Nova Planta. Podríem dir que el que les deroga és el “Dret de
Conquesta”. Algun demòcrata pot defensar aquest suposat dret?
Per tant, les Constitucions Catalanes segueixen vigents, i qualsevol ciutadà podria
acollir-se a elles en qualsevol plet contra la jurisdicció espanyola, i en el cas
d’incompliment per part d’aquesta, denunciar-la a
Estrasburg, perquè, compatriotes, el Decret de Nova Planta només és vigent a les
nostres ments.