Presentació elaborada per Montse Lladó

1. Origen i evolució de la llengua catalana 1. Del naixement a l’edat mitjana 2. Del segle XV fins a la Renaixença 3. De la Renaixença als nostres dies FONTS: http://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_de_la_llengua_catalana http://www.menorcaweb.net/calaixera/web_historia_llengua/ http://webs.racocatala.cat/cat1714/d/histcat.pdf

3. 1. Del naixement a l’edat mitjana Any 813: Concili de Tours Al segle IX en els documents quotidians (testaments, actes, vendes, etc.) apareixien clarament paraules i construccions catalanes. A finals del segle XI es troben documents feudals escrits íntegrament en català. Al segle XIII varen sorgir les Homilies d’Organyà (col·lecció de sermons), considerat el primer text literari escrit originàriament en català. Sovintejaven també els textos jurídics i comercials com per exemple els Usatges de Barcelona , text escrit originàriament en llatí però traduït posteriorment al català cosa que també es va fer amb els Furs de València . Ramon Llull (1232-1315): creador de la prosa literària en llengua catalana i el primer escriptor europeu que va utilitzar una llengua romànica popular per tractar sobre temes fins llavors reservats al llatí. CLICA AQUÍ PER A MÉS INFORMACIÓ L’església va decidir que calia traduir les homilies en la llengua de la contrada ( romanç ) per tal que els feligresos entenguessin alguna cosa de la Paraula. Entrada en joc del català preliterari. Al segle XII Catalunya va conquerir més territoris als àrabs: la Catalunya Nova (Lleida i Tortosa). Es va produir també la unió dinàstica de Catalunya amb Aragó per mitjà del matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronel·la, hereva de la corona aragonesa. Les llengües de la federació varen ser l’aragonès i el català. Lírica trobadoresca. Fins que al segle XV Ausiàs March va començar a escriure poesia sense occitanismes, la llengua en què s’escrivia la poesia a la Corona d’Aragó era l’occità. CLICA AQUÍ PER A MÉS INFORMACIÓ

5. 2. Del segle XV fins a la Renaixença L’any 1410 va morir sense descendència el rei Martí l’Humà i es va extingir la dinastia catalana. L’hereu al tron de la Corona d’Aragó va sortir del Compromís de Casp (1412) i l’escollit va ser Ferran d’Antequera, de la dinastia castellana dels Trastàmara. Durant el segle XV Barcelona i el Principat perden pes específic en la confederació aragonesa en favor de València. Els Trastàmara castellans havien respectat l’ús del català i aquest no se’n ressentí fins que Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella es casaren i els Països Catalans quedaren lligats al projecte de monarquia hispànica gestat pels Reis Catòlics (1479-1516) El segle d’or (s. XV) Malgrat que el canvi de dinastia es pot veure com el primer símptoma de decadència de la cultura catalana, el segle XV passarà a la història com el més gloriós per a la història de la literatura catalana. El castellà es va anar introduint als Països Catalans. L’aristocràcia catalana es va anar castellanitzant A causa de l’esplendor de la literatura castellana (segle d’or) alguns escriptors catalans varen canviar la seva llengua. Per una qüestió de mercat, amb la invenció de la impremta la producció de llibres en castellà va desplaçar la de llibres en català. CLICA AQUÍ PER A MÉS INFORMACIÓ

6. 2. Del segle XV fins a la Renaixença Guerra dels Segadors (1640-1659). Enfrontà el Principat amb Felip III i el centralisme polític castellà, i comportà la derrota de Catalunya i la cessió a l’Estat francès, mitjançant el Tractat dels Pirineus (1659), de les comarques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i l’Alta Cerdanya. Guerra de Successió: l’any 1700 va morir sense descendència Carles II i esclatà una guerra entre els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria i els de Felip d’Anjou, de la dinastia absolutista dels Borbons. La Corona d’Aragó es va posicionar a favor de l’arxiduc, que va acabar derrotat. Felip V, per tal de repressaliar els vençuts, va promulgar el coneguts Decrets de Nova Planta (1716). Literatura moderna: Renaixement, Barroc i Il·lustració (s.XVI-XVIII) En aquest territoris es va prohibir el català. Decrets de nova planta: - El català va deixar d’ésser llengua oficial. - Es varen suprimir els drets i les institucions forals. - Es va produir una castellanització de l’administració pública. - Es va canviar la toponímia. - Es va prohibir l’ús del català a l’escola, als tribunals civils i eclesiàstics, als llibres de comptabilitat empresarial, al teatre, etc. CLICA AQUÍ PER A MÉS INFORMACIÓ

7. 3. De la Renaixença als nostres dies La Renaixença és un moviment literari del Principat. Podem considerar que va néixer el 1833 amb la publicació de l’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, i va arribar al punt més alt el 1877, en què Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà van triomfar als Jocs Florals. CLICA AQUÍ PER A MÉS INFORMACIÓ En la primera meitat del segle XIX,la realitat sociolingüística era similar a la del segle anterior. A partir, però, de la segona meitat del segle es va produir un canvi molt important en el comportament del poble català envers el seu idioma. De la mateixa manera que a Europa va néixer el Romanticisme, un moviment artístic que va influir en les reivindicacions de les nacions sense estat, al Principat es va produir un moviment literari renovador: la Renaixença. Va ser un moviment de recuperació de la identitat catalana. La seva aparició ocasionà un interès per la llengua, pel passat medieval i per la literatura, especialment el folklore i la cultura popular. Especial importància tingué el canvi d’actitud de la burgesia, que acabà fent-se seves aquestes reivindicacions catalanistes. L’any 1906 se celebra el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana en el qual es reivindica la necessitat urgent d’elaborar una normativa única acceptada per tothom i la necessitat d’introduir el català en l’ensenyament, l’oficialitat del català. L’any 1907 es funda l’Institut d’Estudis Catalans.

8. 3. De la Renaixença als nostres dies L’any 1923 s’acaba aquest relatiu autogovern amb la dictadura de Primo de Rivera. L’any 1914 es crea la Mancomunitat de Catalunya, semblant a l’actual autonomia, però amb menys competències. Prat de la Riba n’era el president. Es torna a prohibir el català. A pesar de la poca capacitat governativa, van poder desenvolupar una tasca cultural important, impulsant l’ús del català en l’ensenyament, les institucions, l’administració… Modernisme, noucentisme i avantguardes (primer terç del s. XX). CLICA AQUÍ PER A MÉS INFORMACIÓ L’any 1931 es proclama la II República espanyola. Catalunya recupera les institucions pròpies i assoleix més autogovern amb l’Estatut d’Autonomia de 1932. El català es restableix com a llengua oficial. 1936-1939 Guerra civil espanyola. Triomf del general Franco i final del sistema democràtic. Es va prohibir qualsevol símbol propi de la cultura catalana, es va canviar el nom dels carrers i la toponímia, es van clausurar tots els mitjans de comunicació en català, es va imposar el castellà en tots els nivells de l’ensenyament i es va prohibir l’ús públic de la llengua. Literatura catalana de postguerra. CLICA AQUÍ PER A MÉS INFORMACIÓ

9. Estat jurídic actual de la llengua catalana Constitució espanyola (art. 3) 1.- El castellà és la llengua espanyola oficial de l’estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. 2.- Les altres llengües espanyoles seran també oficials amb les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts. 3.- La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 (art. 6) 1.- La llengua pròpia de Catalunya és el català. 2.- El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilizar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d’establir les mesures necessàries per a facilitar l’exercici d’aquests drets i el compliment d’aquest deure. D’acord amb el que disposa l’article 32, no hi pot have discriminació per l’ús de qualsevol de les dues llengües. 5.- La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya. La Llei de normalització lingüística de Catalunya de l’any 1983 té per objecte desenvolupar l’article 3 de l’Estatut d’Autonomia (1979): “El català és la llengua pròpia de Catalunya. Tots els ciutadans tenen el dret de conèixer-lo i d’expressar-s’hi, de paraula i per escrit, en les relacions i en els actes públics, oficials i no oficials.” La Llei de normalització lingüística de l’any 1998 modifica i actualitza l’anterior llei amb l’objectiu d’avançar en la generalització del coneixement complet i de l’ús normal de la llengua catalana, la qual cosa ha de permetre donar un nou impuls a l’ús social de la llengua.

10. Estat jurídic actual de la llengua catalana Estatut d’Autonomia de les Illes Balears 2007 (art. 4) 1.- La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial. 2.- Tots tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la, i ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma. 3.- Les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurr-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears. La Llei de normalització lingüística de les Illes Balears de l’any 1986, diu que “La llengua catalana és la llengua pròpia de les Illes Balears i tothom té el dret de conèixer-la i d’usar-la. Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (art. 7) 1.- La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià. 2.- L’idioma valencià és l’oficial de la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conèixer-los i a usar-los i a rebre l’ensenyament de, i en, l’idioma valencià. 3.- La Generalitat garantirà l’ús normal i oficial de les dos llengües, i adoptarà les mesures necessàries per tal d’assegurar-ne el coneixement. 4.- Ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua. 5.- S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià. 6.- La llei establirà els criteris d’aplicació de la llengua pròpia en l’Administració i l’ensenyament. 7.- Es delimtaran per llei els teritorial en els qual predomine l’ús d’una llengua o de l’altra, així com els que puguen ser exceptuats de l’ensenyament i de l’ús de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana. 8.- L’Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució normativa de l’idioma valencià. La Llei d’ús i ensenyament del valencià de l’any 1983, diu que “El valencià és llengua pròpia de la Comjnitat Valenciana i, en conseqüència, tots els ciutadans tenen el dret a conèixer-lo i a usar-lo oralment i per escrit, tant en les relacions privades com en les relacions amb les instàncies públiques”.

13. RAMON LLULL (1232-1316), CREADOR DEL CATALÀ LITERARI Va ser escriptor, cabalista, divulgador científic, missioner, teòleg, monjo franciscà, alquimista i molt més, i va deixar una obra ingent (265 obres), variada i de molt alta qualitat escrita en occità, català, àrab i llatí. En un context medieval en què temes com la filosofia i la teologia s’expressaven en llatí, Llull fou el primer en fer-ho en una llengua romanç: el català. A més a més fou el creador de l’Art lul·liana, un art espiritual amb què pretenia convertir els infidels a la fe de Crist i retornar la societat occidental corrompuda als costums del cristianisme primitiu. Aquest Art es basa en tres punts: 1) Conversió d’infidels (musulmans), 2) Creació de textos per difondre l’ideal cristià i 3) Creació d’escoles on formar, en llengües orientals (àrab), els futurs missioners. Ramon Llull era fill de pares barcelonins establerts a l’illa de Mallorca després que fos conquerida per Jaume I. Vassall dels reis de Mallorca, residí temporades a Montpeller durant la seva joventut, va ser trobador i aprengué la retòrica i la lingüística romanç. Complerts els trenta anys i, a causa –segons ell mateix explica- d’una aparició divina, es va convertir al cristianisme i es va fer missioner. Obra: Llull considerava la seva obra com un mitjà per a la religió i no com un fi en si mateixa. Es pot dividir en quatre etapes, d’acord amb els diversos canvis que experimentà el mètode lul•lià de trobar la veritat. 1a Etapa preart. Abasta els darrers anys d’aprenentatge, i com a obra destacada el Llibre de contemplació en Déu , la primera gran obra de Llull. 2a Etapa quaternària. Escrigué dues grans novel•les: Lo romanç d’Evast e Blaquerna organitzat en 5 llibres entre els quals es troben el Llibre d’Amic e Amat i el Fèlix o Llibre de meravelles . 3a Etapa ternària. Destaca la gran enciclopèdia Arbre de Ciència . 4a Etapa postart. Des de 1308 fins a la seva mort, l’any 1316, Llull deixà de banda l’Art i se centrà en l’escriptura d’opuscles sobre qüestions concretes de filosofia, de teologia i de lògica. CLICA AQUÍ PER TORNAR A LA PRESENTACIÓ

14. LES CRÒNIQUES CATALANES (s. XIII-XIV) La historiografia catalana compta amb aquests quatre textos fonamentals coneguts com Les quatre grans cròniques. Són un llegat històric, en aquest sentit recullen els principals fets que van succeir a la Catalunya dels segles XIII i XIV, època en què la Corona catalano-aragonesa, a partir de Jaume I i al llarg d’aquests dos segles, dedica els seus esforços a conquerir el regne de València i a expandir-se per la Mediterrània. El valor de les cròniques no l’hem de limitar a allò purament històric, també són una important atribució literària; gràcies a elles ha arribat fins a nosaltres tota una èpica popular que va néixer al segle XII inspirada amb les lluites i les conquestes. Si alguna cosa hem de destacar d’aquestes cròniques és precisament el fet que els autors viuen directament i de molt a prop els fets que narren o han estat escrites a molt poca distància del fets. Es tracta de narracions més o menys fidels dels fets històrics ocorreguts durant un període determinat (un regnat o una dinastia), en què s’exalça la participació dels monarques catalanoaragonesos en l’organització de l’estat i la seva expansió geogràfica. Parlem de les quatre grans cròniques: 1. Llibre dels feits o Crònica de Jaume I . El mateix rei dictà el text, en el qual es narren els fets ocorreguts entre l’engendrament del monarca i els últims dies del seu regnat (1213-1276). No es limita a escriure només les lluites i les conquestes, sinó també l a part més personal de la seva vida com les desavinences amb els fills; es converteix en una mena de confessions d’home d’estat. Està narrada en primera persona i de forma autobiogràfica, amb un estil àgil i viu, encara que en ocasions poc acurat, fa ús d’expressions populars, diàlegs expressius i fa parlar als personatges amb la seva llengua materna. 2. Crònica de Bernat Desclot o Llibre del rei En Pere. Redactada entre el 1283 i el 1288, narra els grans fets de les conquestes sobre els sarraïns i el regnat de Pere el Gran. Destaca l’objectivitat i la riquesa de la informació. Utilitza una llengua rica i perfecta del parlar nord-occidental, però amb dues modalitats d’estil, un registre culte per fer les reflexions i els comentaris i un altre que prové dels relats joglarescos. 3. Crònica de Ramon Muntaner . Redactada entre el 1325 i el 1328, conta els fets ocorreguts entre l’engendrament de Jaume I i la coronació d’Alfons el Benigne. Els objectius eren deixar constància dels seus serveis i ponderar la grandesa de la nació catalana i dels comtes-reis del Casal de Barcelona. Totes les victòries que aconsegueixen, en un moment de mala relació amb l’Església , les interpreta com una intervenció de la providència, un desmentiment diví de les sancions papals. És la de més qualitat literària, tot i que no la va escriure per ser llegida, sinó per ser escoltada, per tant utilitza un llenguatge diecte que mantingui l’atenció del que escolta. 4. Crònica de Pere III el Cerimoniós . El mateix rei dictà el text i fou redactada entre els anys 1375 i 1385 (s’hi afegí un apèndix entre el 1385 i el 1425). S’hi narren els fets ocorreguts durant el seu regnat (1336-1387). Va ser un gran organitzador: va ordenar l’arxiu reial, va crear un cos de copistes i un altre de traductors, a través dels quals es van introduir els càssics i l’Humanisme a la corona d’Aragó. Va promoure, doncs, un intens moviment cultural que duia l’emprempta de la seva personalitat. La seva passió més gran va ser la història, entesa com alliçonadora de prínceps i de nobles,com una manifestació d’una tendència a veure la realitat dels fets despullats de la fantasia i explicada a través dels testimonis de documents ofiical. Volia aconseguir dos propòsits: afermar la monarquia, prestigiar-la davant la burgesia i el poble, i deixar una obra que justifiqués la seva actuació. La faont bàsica són els documents de la Cancelleria, però les intervenions del monarca, amb els seus records, les seves aspiracions i els seus snetiments la fan més personalitada gràcies als detalls pintorescos i a les reflexions personals. CLICA AQUÍ PER TORNAR A LA PRESENTACIÓ

15. LA CANCELLERIA REIAL: IMPORTÀNCIA EN LA HISTÒRIA DE LA LLENGUA (s. XIII) La Cancelleria Reial era l'organisme administratiu dels reis de la Corona d'Aragó. Fou fundada per Jaume I l’any 1276 i s’ocupava de la redacció de tot tipus de documents administratius: certificacions, lletres reials o llicències, entre altres. La societat de l'època va prendre els seus documents com a models de normalització lingüística de la llengua catalana. Jaume I, en el moment de la seva creació, va disposar que tota la documentació del Regne de València fos redactada en llengua vulgar i no en llatí. A partir d'aleshores, tota la documentació fou unificada a la Corona d'Aragó. Els textos es redactaven en català/valencià o aragonès i en llatí, però a partir de la segona meitat del segle XIV, majoritàriament en català. Totes les institucions de la Corona d'Aragó (la Generalitat de Catalunya, la Generalitat del Regne de València, el Gran i General Consell de Mallorca), a més de tots els municipis i notaris, utilitzaren un mateix model lingüístic. La prosa de la Cancelleria seguia els formularis medievals de la retòrica epistolar. La majoria de funcionaris eren bons coneixedors de l'Ars Dictandi, títol que hom donava als tractats de retòrica epistolars que foren utilitzats a les cancelleries medievals, especialment durant els segles XI al XIV. Aquests tractats contenien regles i exemples de com redactar les salutacions, els preàmbuls i les elocucions -el cos o nucli- dels documents, amb preceptes sobre gramàtica, construccions, figures retòriques, sentències i sobre el cursus o ritme de la frase. Allò que crida més l'atenció és la notable uniformitat que assolí l'idioma oficial de la Cancelleria, que s'aconseguí implantar en la llengua escrita de tot el domini lingüístic. La Cancelleria, amb la seva pràctica diària, contribuí de manera definitiva a millorar i fixar la llengua literària, en la qual els escriptors humanistes van escriure obres molt notables. CLICA AQUÍ PER TORNAR A LA PRESENTACIÓ

16. BERNAT METGE (1340-1413) Neix a Barcelona al 1340/46 (s.XIV), època d’ESPLENDOR de la literatura catalana. En la seva joventut va ser funcionari i notari de la cancelleria de la reina Elionor. Quan va morir aquesta va passar al servei del Duc de Girona, futur Joan I,. Va ascendir a secretari reial i es va convertir en un dels homes de confiança de Joan I. Al 1395 va ser enviat pel rei a la cort pontifícia d’Avinyó en missió diplomàtica, on va conèixer l’escriptor aragonès Juan Fernández de Heredia. A la mort de Joan I en circumstàncies estranyes, la reina Maria de Luna esposa de Martí I el va empresonar. El seu captiveri al Castell Nou el va moure a escriure la seva obra mestra Lo somni , ja quan era en llibertat al 1399. Llegit el llibre, Martí I el va cridar al seu costat a la cancelleria, a on va tornar a tenir el càrrec de secretari fins a la mort d’aquest. Al 1413 va morir a Barcelona. Bernat Metge va ser escriptor, traductor i va introduir la influència humanista en la literatura catalana, essent el primer representant. És considerat un dels millors prosistes catalans, introductor de l’estil renaixentista a la literatura catalana, amb una fina intel•ligència i una gran sornegueria. A les seves obres buscava un benefici polític personal. Les seves obres més destacades són Història de Valter e Griselda i Lo somni , escrita com a defensa de les acusacions a què fou sotmès en el procés de l’assassinat del rei Joan I, amb la que pretenia convèncer tothom, i sobre tot al rei Martí I, de la seva innocència. CLICA AQUÍ PER TORNAR A LA PRESENTACIÓ

17. EL SEGLE D’OR (s. XV) Es coneix com el gran segle de la literatura catalana i correspon a la producció en poesia i prosa de finals del segle XIV al XV. S’emmarca dins l’etapa de la literatura catalana que coneixem com Esplendor. Durant aquest període es produeixen obres cabdals per a la llengua catalana, sobretot a València que en aquells moments esdevé la capital cultural. Desapareix la dinastia catalana en morir Martí l’Humà sense descendència (1410) i s’entronitza una dinastia castellana, la dels Trastàmara amb Ferran d´Antequera, mitjançant el Compromís de Casp (1412). Com a conseqüència de la guerra civil que esdevingué al Principat (1462-1476), Barcelona perd hegemonia dins de la Corona d´Aragó en favor de València. Catalunya queda arruïnada econòmicament i políticament i l’eix del comerç del Mediterrani es desplaça a Valencià així com també la cultura. Es per això que les grans obres d´aquesta època s’hi produeixen. Amb l´arribada de la dinastia dels Trastàmara el català comença a compartir funcions amb el castellà entre l´aristocràcia i es converteix en llengua nacional en tots el àmbits. La poesia abandona l’ús del provençal a favor del català. La poesia del segle XV Jordi de Sant Jordi . Va ser l’introductor de la influència de Petrarca en la literatura en català i poeta de la cort d’Alfons el Magnànim. Ausiàs March . Fou el primer poeta que compongué només en català. La seva poesia, de temàtica amorosa i sobre la mort, és molt personal i s’allunya de la tradició trobadoresca dels seus predecessors. La seva obra es pot dividir en dos blocs: poesies d’amor i poesies morals i religioses. Joan Roís de Corella . Dins la seva obra poètica destaca la Balada de la garsa i l’esmerla , i dins de l’obra en prosa La tragèdia de Caldesa (1458). Jaume Roig . És l’autor del llibre Espill (1460), obra didàctica i moralitzadora de caràcter misogin. Sor Isabel de Villena. Va escriure Vita Christi (Vida de Jesucrist), rèplica a l’Espill en defensa de les dones i com a instrucció per a les monges de la seva congregació. Hi revalorava el paper de la Mare de Déu. La novel·la cavalleresca: Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc Curial e Güelfa . Novel·la anònima, redactada entre el 1435 i el 1462, que narra l’ascensió social d’un jove de condició humil gràcies a la cavalleria, i del qual coneixem diverses aventures amoroses. Tirant lo Blanc . Joanot Martorell va començar-ne la redacció l’any 1460 i la va cntinuar fins al moment de la seva mort (1468). La novel·la narra les històries d’un cavaller imaginari en un món real propi de la segona meitat del segle XV. CLICA AQUÍ PER TORNAR A LA PRESENTACIÓ

18. LITERATURA MODERNA: RENAIXEMENT, BARROC I IL·LUSTRACIÓ (s. XVI-XVIII) EL RENAIXEMENT : període històric que va des del darrer terç del segle XV fins als inicis de la segona meitat del XVI. El Renaixement català intentà fer una síntesi de certs elements medievals i d’uns altres de nous, procedents d’Itàlia i de Castella. També recuperà alguns dels cànons estètics i dels models formals del classicisme. La preocupació per l’estudi de les llengües clàssiques, característica de l’Humanisme, no impedí el desenvolupament de les literatures en llengües vulgars. Destaca l’autor Joan Lluís Vives (València 1492-Bruges 1540), figura principal del nostre humanisme. Va escriure la seva obra totalment en llatí. La prosa catalana més valuosa del període són Los col•loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), de Cristòfor Despuig. L’altra novel•la al•legòrica és L’espill de la vida religiosa, obra anònima publicada el 1515. Pel que fa al teatre, cal parlar de dos autors: Lluís Milà (1500-1561), autor d’El Cortesano i Joan Ferrandis d’Herèdia (València, 1480?-1549), poeta i autor de teatre tant en castellà com en català. En aquesta llengua és autor de La vestia (1524). En aquesta època podem incloure també la coneguda Festa o Misteri d’Elx. El millor poeta català del moment fou Pere Serafí, que alternà l’idealisme d’inspiració en Petrarca o Ausiàs March amb la glossa de refranys i cançons populars. Altres poetes, com Andreu Martí Pineda i Valeri Fuster, insistiren amb una certa originalitat en els models costumistes valencians de la darreria del segle XV. Els poemes de Joan Pujol, ja a la segona meitat dels segle XVI i els actes sacramentals de Joan Timoneda. EL BARROC : estil que utilitza molts recursos carregant al màxim qualsevol art (literatura, arquitectura, música, etc.) amb la literatura els textos es fan difícils de llegir i de comprendre, amb l’única intenció de fer els textos més bonics i amb més significat. Es fixa en el S. XVII després del Renaixement, influenciat per la crisi política nacional degut els canvis de reis. Catalunya a l’etapa Barroca va aporta “La comèdia Burlesca”, és la paròdia de les comèdies barroques castellanes, aquesta burla a la comèdia espanyola era una manera exagerada i incoherent de trencar el model imposat pel teatre castellà. Els personatges nobles són ridiculitzats, actuen d’una manera inesperada pel públic, utilitzen un llenguatge groller, jocs de paraules que creen situacions ridícules, no falten les descripcions escatològiques i grotesques ni els dobles sentits obscens. En poesia, entre els autors més destacats trobem Francesc Vicent Garcia, Francesc Fontanella i Josep Romaguera. La prosa va atreure una escassa atenció per part dels escriptors durant aquesta època, sobretato si ho comparem amb la poesia. Pel que fa al teatre, cal assenyalar l’obra de Francesc Fontanella, autor de Lo desengany i la de Francesc Mulet, amb Los amors de Melisendra i La infanta Tellina i el rei Matarot. LA IL•LUSTRACIÓ CATALANA : és l’època de les llums, basada en la confiança, la raó l’empirisme científic i la voluntat ordenadora dels coneixements i dels sabers científics. Es fixa a finals del segle XVIII, després del Barroc. Aportació lingüística: La literatura catalana “culta” fou pràcticament inexistent Els portaveus van ser els gèneres populars. El teatre, jocós i satíric, amb textos redactats per no professionals, que reflecteixen la mentalitat de l’època. L’historiador i polític català Antoni Campany, amb l’obra Les Memòries històriques sobre la marina, comerç i arts de l’antiga ciutat de Barcelona (1779-92), relata l’esplendor de les institucions medievals catalanes. En prosa es destaca sobretot Rafael d’Amat, baró de Maldà, amb el seu voluminós dietari Calaix de sastre, o Lluís Galiana, amb Rondalla de rondalles. A Menorca, sota la dominació anglesa, hi va haver un clima favorable al conreu literari que va tenir en la figura de Joan Ramis l’exponent més destacat; va escriure tragèdies com Lucrècia. CLICA AQUÍ PER TORNAR A LA PRESENTACIÓ

19. LA RENAIXENÇA: OBJECTIUS LITERARIS (XIX) La Renaixença és el període literari que va des del final de la Decadència fins al Modernisme, emmarcat per un moviment cultural i de conscienciació nacionalista més ampli ( abasta totes les manifestacions culturals), sorgit dins la burgesia arran de les transformacions provocades per la Revolució industrial. La Renaixença s’identifica clarament amb el redreçament cultural català i, sobretot, amb la recuperació de la seva llengua. L’absolutisme tindrà el darrer dels seus episodis durant el regnat d’Isabel II. Els conflictes se succeeixen durant tot el segle XIX. Les tres guerres carlines, els fets de 1835 amb la primera crema massiva de convents, la insurrecció de la Ciutat Comtal vers Espartero i la revolta de la Jamància, el 1843, en són els episodis més tràgics. Fou el preludi del nacionalisme que es va fer visible a finals del segle XIX CaracterístiquesL’estil de la Renaixença és proper al Romanticisme europeu, amb predomini dels sentiments, l’exaltació patriòtica i els temes històrics. La llengua emprada barreja cultismes i neologismes amb mots de la cultura popular La Renaixença s’identifica amb el redreçament cultural català i, sobretot, amb la recuperació de la seva llengua. El programa de la Renaixença pretén, sobretot, la plena identificació entre llengua i pàtria.Perquè la burgesia acabi conscienciant-se, el moviment reivindica aquests punts: • La descoberta i divulgació dels clàssics grecollatins i de tota la literatura de tradició oral • La creació de la literatura catalana ( en qualsevol gènere), conduïda per una llengua normativitzada • La creació d’institucions noves que empenyin la nova dinàmica literària (editorials, premsa…) i el reforçament de les institucions ja existents ( Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona…) La llengua catalana mai no havia perdut el seu ús social, però dos factors podien amenaçar la continuïtat del català com a llengua vehicular. El primer fou l’abandó de les classe benestants de la llengua catalana com a llengua per a la cultura, feia més d’un segle que no era una llengua oficial. El segon la imminent voluntat estatal d’universalitzar alfabetització (cal interpretar aquí alfabetització com a sinònim de castellanització). 1833: Publicació del poema Oda a la pàtria de Bonaventura Carles Aribau Els Jocs Florals (1859 – 1877) El moviment literari s’articula al voltant dels Jocs Florals. La majoria d’obres són d’escassa qualitat fins que aquest període es tanca amb el triomf d’Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer als Jocs Florals. Guimerà és considerat mestre en Gai Saber i Verdaguer obté el premi especial del jurat amb el poema L’Atlàntida. TEATRE - Àngel Guimerà: Gal·la Placídia, Mar i cel, La sala d’espera, Maria Rosa, Terra Baixa, La filla del mar, La santa espina i La reina vella . POESIA – Antoni de Bofarull, Manuel Milà, Marià Aguiló, Joaquim Rubió i Ors, Víctor Balaguer, Miquel Costa, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà. Jacint Verdaguer: L’Atlàntida, Canigó, Idil·lis i cants místics, Cançons de Montserrat, La llegenda de Montserrat, Caritat, Lo somni de Sant Joan, la trilogia Jesús infant, oda A Barcelona i Aires del Montseny. NARRATIVA – Narcís Oller: Croquis del natural, La papallona, Notes de color, L’Escanyapobres, Vilaniu, La febre d’or, La bogeria i Pilar Prim. CLICA AQUÍ PER TORNAR A LA PRESENTACIÓ

20. MODERNISME, NOUCENTISME I AVANTGUARDES (PRIMER TERÇ DEL s. XX) MODERNISME . Aquest moviment implicava la voluntat d’adherir-se a totes les inquietuds de moda a Europa, perquè els modernistes creien que era l’única manera de ser reconeguts pels altres pobles i de ser inclosos definitivament i per mèrits en el mapa cultural del moment. L’Avens. Fundada l’any 1881, representava l’esperit modernista, innovador i catalanista i es va desentendre totalment de l’antic català medieval i arcaïtzant. Comptà amb la col·laboració dels escriptors més prestigiosos del país com Narcís Oller, Josep Yxart, Francesc Matheu o Valentí Almirall. La revista va desenvolupar una important campanya lingüística en què es proposava la creació d'un model de llengua unitari, d'acord amb el llenguatge escrit i parlat, que va agafar com a base el parlar de Barcelona netejat de les impureses populars. A partir d'aquesta campanya es va publicar una sèrie d'articles i conferències en què es discrepava amb el caràcter arcaïtzant de la llengua literària i es mostrava una preocupació per la diferència entre el català escrit i parlat, i per l'absència d'una normativa ortogràfica moderna i unitària. A més a més, es van proposar mesures concretes per a una renovació lingüística, com ara l'enriquiment del vocabulari i de la gramàtica i l'establiment d'unes normes globals que unifiquessin la llengua culta amb la col·loquial, i que fossin compatibles amb el llatí i la llengua antiga. Més tard va incorporar uns quants joves gramàtics com Jaume Massó, Jaume Brossa, Pompeu Fabra, Joaquim Casas, Raimon Casellas, Joan Maragall i Alexandre Cortada. La revista va saber assumir el lideratge del "català que ara es parla", i impulsà la reforma de les Normes ortogràfiques, que finalitzà el 1913 amb la publicació d'aquestes per part de l'Institut d'Estudis Catalans i l'acceptació per part de la Mancomunitat de Catalunya presidida per Enric Prat de la Riba. En el moviment modernista cal diferenciar dues línies d’actuació: l’ Esteticista , formada per defensors de l’art per l’art i la Regeneracionista , que proposava la utilització de l’art i de la cultura per canviar radicalment la societat. POESIA. Joan Maragall (Elogi de la paraula, Visions i cants, El comte Arnau, Elogi de la poesia, Nausica), Santiago Rusiñol (Oracions), Emili Guanyavents (Alades, Voliaines), Jaume Massó i Torrents (Llibre del cor, Natura, La Fada), Josep Lleonart, Francesc Pujols, Josep Pijoan, Alexandre de Riquer (Un poema d’amor, Anyorances), Jeroni Zanné (Poesies i Ritmes). NARRATIVA. Les bases de la narrativa modernista eren la superació del naturalisme, l’ús de la prosa poètica, el simbolisme prerafaelita, el reflex de l’enfrontament individu-societat, la revisió del costumisme, la integració i derivació d’elements romàntics i la narrativa rural (drames rurals). Com a autor destaca Víctor Català (Caterina Albert i Paradís). NOUCENTISME . És un moviment cultural, d’abast polític, que s’inicia a Catalunya aproximadament el 1906 i acaba el 1923 amb el cop d’Estat de Primo de Rivera. Va ser una conseqüència dels canvis socieoeconòmics de la Revolució Industrial fora de les nostrs fronteres. El terme noucentisme fou inventat per un dels principals impulsors d’aquest moviment, Eugeni d’Ors, i contenia el doble suggeriment de nou (per 1900 i per oposició a vell). Pretenia designar un moviment innovador caracteritzat per l’afirmació de la raó i de l’intel·lecte damunt del sentiment i de l’instint; la contenció i la mesura sobre l’excés; laboriositat davant d’enginy; l’espai geomètric sobre la corba i les ondulacions; funcionalisme davant de decorativisme; la ciutat davant del camp i la natura; l’art arbitrari sobre l’art espontani, i el classicisme sobre el Romanticisme. Es presenta la ciutat com l’ideal superador i aquesta defensa de la ciutat propicià una propaganda d’interès per a la burgesia, capdavantera del procés d’industrialització i, per tant, necessitada de mà d’obra provinent del camp.

21. Eugeni d’Ors: Glosari i La Ben Plantada. Guerau de Liost -Jaume Bofill i Mates-: Somnis, La ciutat d’ivori, Selvatana amor, Ofrena rural i Sàtires Josep Carner: Llibre dels poetes, Primer llibre de sonets, Segon llibre de sonets, Els fruits saborosos, Verger de les galanies, Les Monjoies, Auques i ventalls, La paraula en el vent, Bella terra, bella gent, L’oreig entre les canyes, El cor quiet, El veire encantat, Lluna i llanterna, La primavera al poblet, Naví, Paliers, Llunyania, Arbres, Poesia, Museu zoològic, Bestiari, El tomb de l’any, Obres completes. LES AVANTGUARDES . Els moviments d’avantguarda (començament del segle XX, a tot Europa) van ser una conseqüència de la situació social i política creada a Europa a partir d’esdeveniments com ara l’inici de la Revolució Russa o la Primera Guerra Mundial. Aquests fets van posar fi a un període europeu caracteritzat per la gran quantitat de recursos econòmics i de benestar, anomenat la belle époque. El resultat va ser una gran crisi de valors que impulsà tendències ideològiques extremes. Les avantguardes van ser també una expressió genuïna de la societat industrial; per això van incorporar a la cració artística els ingredients més significatius del món modern com són ara la màquina, l’electricitat, el reisc, la velocitat. Entre els autors catalans més representatius destaca Joan Salvat-Papasseit amb obres com Poemes en ondes hertzianes, L’irradiador del port i les gaviens, Les conspiracions, El poema de la rosa als llavis i Óssa Menor. CLICA AQUÍ PER TORNAR A LA PRESENTACIÓ

22. LITERATURA CATALANA DE POSTGUERRA (1939-1975) El final de la guerra civil al 1939 significà una nova etapa històrica per a la cultura catalana. La postguerra comprèn una època inicial forçosament letàrgica perquè hagueren de desaparèixer publicacions periòdiques, institucions i llibres. La persecució de la llengua fou especialment acarnissada i molts escriptors i intel•lectuals hagueren d’exiliar-se o foren empresonats o morts. Pompeu Fabra es va refugiar a la Catalunya francesa, morí l’any 1948. En el terreny cultural i literari trobem el desmantellament de les institucions, la proscripció de la llengua i la implantació de la censura. En aquest període de postguerra era prohibit editar llibres o publicacions en català. Els primer llibres que es van poder editar oficialment van ser obres de Jacint Verdaguer amb la condició que no se’n regularitzés l’ortografia i que no es publiqués amb la normativa de Fabra. A l’empar de l’Església es van publicar alguns llibres en català. L’any 1947 apareix el premi literari Joanot Martorell. A partir de 1950-51 i fins 1962 ve marcat per un llarg silenci d’obres i autors. A l’exili es publiquen algunes obres en català. Es manté l’ús oral del català a les famílies. Des de 1962 al 1975 la cultura catalana i la llengua, viuen una època de tolerància per part del règim franquista. Hi va haver una sèrie d’escriptors joves que van provocar una profunda transformació en la realitat cultural catalana. Aquest fet, conjuntament amb la millora de les condicions polítiques (mort de Franco i canvi al règim democràtic a partir de 1975), comportà un fort impuls de vitalitat per a la cultura i la llengua. Els membres de la nova generació van mantenir una actitud rebel enfront de les convencions i de l’educació que havien rebut, i es mostraren inconformistes davant la societat. POESIA. La represa d’aquests cap al 1946 (Editorial Selecta) significà el predomini de la poesia, de les reedicions, de les obres de bibliòfil (grans versions de L’Odissea, de Milton, de Shakespeare, de Dant) i de les obres sense peu d’impremta. Durant un parell de dècades les restriccions afavoriren el predomini marcat de la poesia, primer amb la plenitud de l’obra i el mestratge de Carles Riba, amb les exemplars Elegies de Bierville (1942), i l’acció constant de J.V. Foix (Sol i de dol, 1947). Poetes morts molt joves (Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres, Salvat-Papasseit) serveixen de bandera a les noves generacions que tot seguit sorgiren. Després, en el tombant del 1960, el guiatge passà per l’obra de Pere Quart (Vacances pagades, 1960) i de Salvador Espriu (La pell de brau, 1960), ja influent des de Cementiri de Sinera (1946), seguits de Gabriel Ferrater, que ràpidament assolí la plenitud (Les dones i els dies, 1968). NARRATIVA. La narrativa, com el teatre, va ser el gènere que més va patir les conseqüències de la postguerra. Les dificultats dels tiratges editorials, la manca de lectors i l’obstrucció de la censura van dificultar molt el cultiu del gènere. L’alçament de certes traves —sobretot cap al 1963— potencia d’altres gèneres, com la novel•la, l’assaig i, sobretot, permet la incorporació de traduccions normals o de consum. Es consagraren tres narradors d’èpoques anteriors a la guerra: Mercè Rodoreda amb La plaça del Diamant (1962), Llorenç Villalonga amb Bearn (1961) i Joan Puig i Ferreter amb els onze volums d’El Pelegrí Apassionat (Perpinyà 1952-65). Dels situats entre dues èpoques, sobresurten els contes de Pere Calders i la novel•lística de Joan Sales (Incerta glòria, 1956), Ferran de Pol, Xavier Benguerel, Vicenç Riera i Llorca i Avel•lí Artís-Gener, amb temes de guerra o d’exili. S’amplià fins a la cinquantena de títols l’obra de Josep Pla. Així mateix, dels novel•listes sorgits a la postguerra pren relleu, tant pel volum, també ingent, com per la diversitat de tècniques, l’obra de Manuel de Pedrolo, al costat dels qui, com Maria Aurèlia Capmany, Ramon Folch i Camarasa, Josep M. Espinàs, Baltasar Porcel, Blai Bonet i Estanislau Torres, renovaren la novel•la i la feren capdavantera, amb plena continuïtat i contacte amb un nou públic. Característiques: 1. Pervicència del naturalisme que evolucionarà cap a la novel.la psicològica . Autors: Maria Aurèlia Capmany, Ramon Folch i Camarasa. 2.Realisme històric. L’autor capta la realitat i la mostra al lector. Autors: Vicenç Riera i Llorca, Josep M. Espinàs, Estanislau Torres. 3. Experimentalisme i existencialisme. Autors: Manuel de Pedrolo, Avel•lí Artís-Gener i Baltasar Porcel. 4. Realisme màgic .Autors: Joan Perucho, Avel•lí Artís-Gener i Baltasar Porcel. CLICA AQUÍ PER TORNAR A LA PRESENTACIÓ