Crisi restauracio

Tema 6:
“La crisi del sistema de la
Restauració”
(1898-1931)
Història
2on Batxillerat

Apartat 1: “El reformisme dinàstic”
• L’any 1902 assoleix la majoria d’edat el rei Alfons XIII.
Fi de la regència de Maria Cristina d’Àustria (1885-
1902).
• El “desastre del 98”, l’ascens d’Alfons XIII i el fracàs del
regeneracionisme de Silvela, Polavieja i Duran i Bas
van ser situacions que van animar a fer reformes en el
sistema polític de la Restauració.
• Aquestes reformes van ser protagonitzades pels líders
dels dos partits dinàstics: el conservador Antonio
Maura (successor de Silvela i Villaverde) i el liberal José
Canalejas (successor de Sagasta).

José Canalejas, líder dels Antonio Maura, líder dels
liberals conservadors

• El conservador Maura va ser President del Consell de Ministres
durant els períodes 1903-1904 i 1907-1909.
• El seu segon govern es van caracteritzar per una intensa
iniciativa legisladora coneguda com a “revolució des de dalt”.
Aquest conjunt de reformes es va caracteritzar per:
- Intentar acabar amb el frau electoral (Reforma de la llei
electoral, 1907).
- Acabar amb el caciquisme i el terrorisme anarquista. Les lleis
referents a aquests conceptes van ser rebutjades per les Corts.
El desig d’acabar amb el sufragi universal masculí i de regular la
llibertat d’associació va fer que rebés el rebuig dels liberals i grups
d’esquerra. També va rebre les crítiques de les classes altes pel seu
interès en acabar amb el frau electoral i el caciquisme.
La “Setmana Tràgica” de Barcelona (1909) va posar fi al govern e
Maura.

• El liberal Canalejas va governar entre 1910 i 1912 i va fer un
conjunt de reformes socials:
- Supressió de l’impost de consums.
- “Llei de lleves”: eliminació del pagament per no fer el
servei militar, ara obligatori només en temps de guerra.
Altres mesures de Canalejas:
- Limitació del poder de l’Església amb la “Llei del Candau”,
que evitava l’establiment de nous ordes religiosos.
- Possibilitat de concedir autogovern a Catalunya amb la “Llei
de Mancomunitats” (1911-1913).
Massa reformista per molts sectors, Canalejas va ser
assassinat pels anarquistes l’any 1912.

Canalejas va ser assassinat per l’anarquista Manuel Pardiñas quan mirava l’aparador
d’una llibreria del centre de Madrid.
Recreació cinematogràfica de la seva mort i imatge del seu funeral.

Apartat 2: “Catalanistes i republicans”
• La Lliga Regionalista va anar perdent força
progressivament, especialment per la forta oposició
que va fer a la vaga general obrera de 1902, on van
recolzar la desmesurada actuació policial. Aquest fet
va afavorir el revifament dels republicans.
• Però el moment més crític per la Lliga va ser l’escissió
del partit. Els problemes es van originar amb la visita
del rei Alfons XIII a Barcelona l’any 1904. Alguns
polítics de la Lliga volien fer boicot, i altres, com
Francesc Cambó, van rebre al rei amb tots els
honors.

La vaga general del sector industrial de febrer de 1902 va afectar sobretot a Catalunya
degut a la manca d’implicació del sindicat UGT. Durant uns dies la ciutat de Barcelona va
estar paralitzada fins que les autoritats van decretar l’Estat de Guerra. La repressió va ser
força contundent. Els vaguistes demanaven la jornada laboral de 9 hores, que no van
aconseguir.

• L’any 1907 neix el “Centre Nacionalista Republicà”,
format pel sector més radical de la Lliga, de caire
progressista i contrari a la monarquia.
• D’aquesta manera el nacionalisme català queda dividit
en:
- Nacionalisme de dretes, burgés i pactista amb Madrid
per tal d’aconseguir l’autogovern de Catalunya: Lliga
Regionalista d’Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó
- Nacionalisme “enemic d’Espanya”, més progressista,
representat pel Centre Nacionalista Republicà de Jaume
Carner

Enric Prat de la Riba, líder de la Lliga Regionalista
i primer president de la Mancomunitat de Francesc Cambó, representant
Catalunya de la Lliga Regionalista a Madrid

• Però, no ens oblidem, a Catalunya també
estaven els republicans (demòcrates, contraris a
la monarquia, progressistes i federalistes), que
van augmentar forces amb la crisi de la Lliga.
• A partir de 1903 els republicans van guanyar
adeptes amb el seu nou i carismàtic líder,
Alejandro Lerroux, líder a Catalunya del partit
“Unió Republicana”.
• Lerroux va proposar allunyar el republicanisme
català del model federalista.

• D’origen andalús, Lerroux tenia un discurs radical i
demagògic que agradava escoltar a la classe obrera.
Demanava la jornada laboral de vuit hores, criticava
l’Església i, sobretot, al catalanisme polític, acusant-lo
de recolzar a la burgesia i el clergat.
• Els berenars fraternals que va impulsar i les tècniques
modernes de propaganda política que practicava van
fer que obtingués grans èxits electorals en pocs anys.
• L’any 1908 va fundar el “Partit Radical” amb l’objectiu
de presentar-se com a candidat a tota Espanya. Això el
va fer perdre pes a Catalunya. Amb els anys, Lerroux va
anar fent-se cada cop més conservador.


Alejandro Lerroux fent un míting a una plaça de braus

• L’any 1905 va tenir lloc un incident amb gran transcendència
política. La revista satírica “Cu-cut”, propera a la Lliga regionalista,
va fer un acudit on es comparava el poc èxit electoral dels partits
dinàstics espanyols amb l’efectivitat de l’Exèrcit d’Espanya.
• L’acudit no va agradar a Madrid, on ja es vivia un clima
anticatalanista. L’exèrcit va decidir, sense autorització, clausurar les
revistes Cu-cut i La veu de Catalaunya (també propera a la Lliga).
• La resposta del govern va ser la “Llei de Jurisdiccions”, per la qual,
una ofensa a l’Exèrcit passaria a ser un delicte militar.
• El rebuig a la llei va impulsar la creació de Solidaritat Catalana
(1906), una coalició electoral on van anar juntes totes les forces
polítiques de Catalunya (Lliga, Centre Nacionalista, republicans,
carlins...); tots, excepte Lerroux. A les eleccions de 1907 van
aconseguir 41 escons de 44.

Mapa polític a Espanya a principis del segle XX
PARTIT DINÀSTIC Partit Conservador Antonio Maura i
CONSERVADOR (dretes) Eduardo Dato
PARTIT DINÀSTIC Partit Liberal José Canalejas
PROGRESSISTA (“esquerres”)
NACIONALISME BASC Partit Nacionalista Basc Ramón de la Sota
(CONSERVADOR)
NACIONALISME CATALÀ Lliga Regionalista Prat de la Riba,
CONSERVADOR Francesc Cambó
NACIONALISME CATALÀ Centre Nacionalista Jaume Carner
PROGRESSISTA Republicà
REPUBLICANS Partit Radical (1908) Alejandro Lerroux
(POPULISTA)
REPUBLICANS A ESPANYA Unió Republicana Nicolás Salmerón i
Alejandro Lerroux (a
Catalunya, fins el 1908)
SOCIALISTES MARXISTES Partit Socialista Obrer Pablo Iglesias
Espanyol

Apartat 3: “La setmana tràgica”
• Perdudes les colònies d’ultramar, Espanya va orientar la seva
política exterior cap al nord d’Àfrica (recordem que
l’expansionisme cap al Marroc va començar amb O’Donnell en
la dècada dels 50 del segle XIX).
• Espanya va arribar a un acord amb França per repartir-se
Marroc (“Tractat Hispanofrancès” de 1912) establint dos
protectorats on França controlaria el centre i el sud, i Espanya
el nord:
- Ciutat de Tetuan.
- Muntanyes del Rif al nord-est (Nador)
- La ciutat atlàntica d’Ifni
- Territori de Cabo Juby, a l’extrem sud
- A més, es colonitzaria Riu d’Or (Sàhara Occidental)

• La idea era refer-se de la desfeta a la Guerra de
Cuba i imitar a les potències colonials europees
(Gran Bretanya i França). Els defensors d’aquesta
política expansiva es coneixien com “militars
africanistes”.
• Espanya va treure profit al Marroc amb l’extracció
de minerals i les inversions en obra pública.
• La primera gran derrota al Marroc va ser a l’any
1909. Les tropes espanyoles van perdre la batalla
de “Barranco del Lobo” contra els rebels berbers.

• La guerra al Marroc no era gaire popular, i encara menys
amb la derrota de “Barranco del Lobo”. El govern va enviar
molts soldats, la majoria reservistes casats i amb fills, i
molts d’ells catalans.
• El 18 de juliol de 1909 es va iniciar la “Setmana Tràgica”,
protesta popular antimilitarista al Port de Barcelona. Les
protestes van tenir també un marcat caràcter anticlerical.
Es va crear un comitè que va acordar fer una vaga general.
• La protesta era espontània i no estava organitzada. Aviat va
degenerar en enfrontaments amb les forces de l’ordre:
aixecament de barricades als carrers de Barcelona i
incendis de fins a 80 esglésies o monestirs. Es va decretar
l’estat de guerra. L’Exèrcit va posar fi, després d’una
setmana, a la revolta.

Esglésies i monestirs de Barricada a un carrer de
Barcelona incendiats Barcelona

• La repressió va ser molt dura. Molts anarquistes van ser
detinguts, sense mirar si havien participat o no als fets. Van
patir consell de guerra 1.700 persones, amb 5 executats.
• El pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia va ser
executat exemplarment, encara que no va participar
directament als fets.
• Va créixer un fort sentiment contrari al conservador Maura
que, poc després, perdria el govern per donar pas al liberal
Canalejas.
• També es va criticar la complicitat a la repressió dels polítics
de la Lliga Regionalista i del republicà Lerroux.
• Els anarquistes, en canvi, van guanyar adeptes, fet que va
impulsar la creació del nou sindicat anarco-sindicalista
“Confederació Nacional del treball” (CNT) l’any 1910.

Francesc Ferrer Guàrdia va ser afusellat als soterranis del Castell de Montjuïc.
Va ser l’autor de l’obra “Escola moderna”, on defensava l’educació laica i racional
dels infants.

Apartat 4: “La Mancomunitat de Catalunya”

• Catalunya va tenir autogovern per primer cop, des dels
“Decrets de Nova Planta” de 1714, amb la creació de la
Mancomunitat de Catalunya (1914-1925).
• L’artífex va ser el liberal Canalejas que va formular la “Llei
de Mancomunitats” (1911-1913) a petició dels
nacionalistes catalans. L’assassinat de Canalejas (1912), i
l’oposició a la llei per part dels conservadors i de molts
liberals, van retardar el projecte.
• La insistència dels nacionalistes va permetre que un
conservador, Eduardo Dato, concedís la Mancomunitat, és
a dir, la unió de les quatre províncies catalanes (Barcelona,
Tarragona, Lleida i Girona). La idea era traspassar les
competències de govern que ja tenien les diputacions
provincials a una assemblea catalana.


Eduardo Dato (1856-1921) va ser un advocat
i polític conservador gallec.
President del Consell de Ministres (1913-1917),
va concedir la Mancomunitat de Catalunya i va
declarar la neutralitat d’Espanya a la Primera
Guerra Mundial. Va haver de fer front, anys
més tard, a la crisi del 1917 i va dimitir.
Un grup d’anarquistes el va tirotejar des d’un
sidecar a la Puerta del Sol l’any 1921, quan
tornava a governar.


• El primer President de la Mancomunitat de Catalunya seria
Enric Prat de la Riba (Lliga Regionalista).
• Eren dos els objectius de la Mancomunitat: crear
infraestructures públiques per modernitzar Catalunya i
defensar la llengua i la cultura catalanes.
1) Es va fer arribar el servei postal i telefònic a bona part del
territori, es van fer carreteres, es va potenciar la
productivitat agrària amb escoles d’enginyers agraris, etc.
2) En l’àmbit de la cultura, es va finançar l’Institut d’Estudis
Catalans i altres institucions i museus, a més d’unificar
l’ortografia catalana, encàrrec que va assolir Pompeu
Fabra. També va néixer l’Escola Industrial, destinada a la
formació professional.


Pompeyo Fabra, enginyer industrial
i gramàtic, va ser el pare de la laberíntica
ortografia catalana.

Apartat 5: “La Primera Guerra Mundial
i la crisi del 1917”
• Espanya es va declarar neutral a la Primera Guerra
Mundial (1914-1918) per decisió del govern del
conservador Eduardo Dato.
• A Espanya es va viure la guerra amb interès, declarant-se
uns “germanòfils” (normalment la dreta) i d’altres
“aliadòfils” (generalment progressistes). El moviment
obrer rebutjava una guerra que consideraven capitalista i
aliena als seus interessos.
• La guerra va provocar una forta expansió econòmica:
Espanya produïa aliments, roba i armes per als països
bel·ligerants.

• Però l’expansió econòmica sol anar de la mà de la inflació
(pujada dels preus). En definitiva, la burgesia feia negocis
molt rendibles, però no pujava els sous a les classes
populars que veien com el pa s’encaria un 72% per culpa
de les exportacions i l’escassetat de menjar.
• L’any 1917 va esclatar la Revolució Russa on, per primer
cop a la història, els comunistes van prendre el poder
construint un país sense propietat privada ni diferències
de classe.
• La pujada dels preus i l’exemple rus van afavorir tot un
seguit de vagues i reivindicacions obreres. Aquesta
situació es coneix com la “Crisi del 1917”. La crisi del 17
va tenir tres vessants: militar, política i social.

• La crisi militar va començar amb la reclamació de
millores salarials, especialment per part dels
militars de la península que veien com els
“militars africanistes”, per estar en guerra, tenien
més possibilitats de ser ascendits.
• Es van crear a Barcelona unes “Juntes de
Defensa” per pressionar al govern a fer una
reforma constitucional que permetés als militars
associar-se en sindicats i poder reclamar millors
remuneracions.

• Crisi política: la reacció de Dato davant la crisi militar
va ser clausurar les Corts temporalment i decretar la
censura de premsa en juliol del 1917.
• Davant la protesta militar i la situació
d’excepcionalitat institucional, la Lliga Regionalista va
decidir convocar una Assemblea de Parlamentaris
Catalans el 5 de juliol de 1917 a Barcelona.
• Estaven convidats a l’assemblea tots els diputats i
senadors catalans de qualsevol partit.

• La majoria dels polítics catalans no va assistir (només
els republicans i els socialistes) i l’Assemblea de
Parlamentaris va acabar sent dissolta per la Guàrdia
Civil. A més, es van tancar els diaris catalanistes.
• La conclusió a la que van arribar les forces polítiques
catalanes en aquesta Assemblea de Parlamentaris va
ser la necessitat de convocar eleccions, crear una
nova constitució i garantir la netedat de les eleccions.
• El sistema de la Restauració va patir la seva pitjor crisi.

• Crisi social: PSOE i el sindicat UGT (marxistes) van
convocar una vaga general l’agost del 1917.
• Es van produir enfrontaments violents amb les
forces de seguretat a les zones amb més
presència socialista: Madrid, Astúries i País Basc.
• Aquestes protestes van acabar amb la declaració
de la “llei marcial” (el govern va donar via lliure a
l’exèrcit per resoldre la crisi per la força).
• La repressió militar va ser molt forta, amb 2.000
detinguts i una setantena morts.

Apartat 5: “La Primera Guerra Mundial i la
crisi del 1917”
• L’esclat en agost del moviment vaguístic va calmar les
crisis política i militar. En tot cas, Eduardo Dato va
haver de dimitir, formant-se governs de concentració
de totes les forces monàrquiques.
• Un any després va revifar l’agitació social amb
l’anomenat “Trienni Bolxevic” (1918-1921).
• Anarquistes i marxistes, sobretot els primers, van
impulsar revoltes camperoles per tota Espanya on es
van cremar collites i es van ocupar i repartir terres
entre els jornalers, especialment a Andalusia.
• La revolució començava a ser una possibilitat real a
Espanya.

Apartat 6: “El pistolerisme”
• Les primeres dècades del segle XX van estar marcades
per una forta agitació social. Els obrers van fer protestes,
vagues i reivindicacions en contra de la burgesia i l’Estat.
• Les causes, molt diverses, cal trobar-les en:
- l’atur, especialment masculí (les dones cobraven menys i
no feien tantes vagues),
- en la difusió de les idees anarquistes i marxistes,
- en la pujada dels preus dels productes bàsics,
- en la manca de democràcia i llibertats,
- en l’exemple revolucionari rus,
- etc.

• El primer avís va ser la vaga general de 1902 a Barcelona.
L’objectiu era l’augment dels salaris i la reducció de la
jornada laboral. La vaga va acabar amb una forta repressió.
• El sindicat Solidaritat Obrera, que agrupava anarquistes i
socialistes, va ser fundat l’any 1907 amb la idea de
recuperar la unitat sindical perduda amb el trencament de
l’AIT.
• Aquest sindicat perdria protagonisme amb la creació de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) l’any 1910, de
caràcter anarco-sindicalista. L’objectiu de la CNT era
promoure una vaga general revolucionària que donaria pas
a la destrucció de l’Estat i la propietat privada.

• Els líders cenetistes més destacats van ser:
Salvador Seguí (“El noi del sucre”), Ángel Pestaña
o Joan Peiró.
• La CNT va arribar a tenir 700.000 afiliats a
Espanya en 1919, la majoria a Catalunya; també
va tenir molta importància a Llevant, Aragó i
Andalusia.
• La CNT va ser el primer sindicat que va unificar
les seccions sindicals, fins llavors dividides en
gremis, i que va buscar la negociació directa
entre obrers i patrons.

Cartell de la pel:lícula “El noi del
Sucre”, biografia del dirigent
anarquista Salvador Seguí.
Fundador de “Solidaritat Obrera”
i Secretari General de la CNT, va
ser assassinat per mercenaris e la
patronal catalana als carrers del
barri del Raval de Barcelona l’any
1923.

• El primer gran enrenou provocat per la CNT va ser la Vaga
de La Canadenca (1919), que va durar mes i mig i es va
estendre a la resta d’indústries de Barcelona.
• La ciutat va quedar paralitzada, a les fosques i sense
transport públic.
• La vaga es va resoldre amb un acord amb l’Exèrcit que
militaritzaria l’empresa a canvi d’una sèrie de concessions:
- Readmetre els treballadors acomiadats
- Reduir la jornada laboral a vuit hores
- Augmentar els sous
- Alliberar els sindicalistes apressats.

• Els sindicalistes empresonats no van ser alliberats i la
vaga va tornar a començar. Les accions sindicals van
radicalitzar-se: entre 1919 i 1922 Catalunya va viure un
estat d’excepció (les garanties constitucionals van ser
suspeses) i l’Exèrcit va prendre la ciutat de Barcelona.
• Els anarquistes van prendre la decisió de protagonitzar
atemptats violents a través dels “grups d’acció” com
els de Buenaventura Durruti, Joan Garcia Oliver o els
germans Ascaso. Els seus objectius eren la burgesia
industrial i les forces de l’ordre.


Cartell de propaganda de la CNT-FAI
durant la Guerra Civil espanyola
(1936-1939) amb la imatge de
Buenaventura Durruti, “l’heroi del poble”

• La resposta dels patrons a la violència anarquista va ser
la creació de bandes de pistolers a sou que
assassinaven els dirigents obrers.
• Els patrons de la indústria catalana es van organitzar en
un “Sindicat Lliure” i van ofegar a la classe obrera
barcelonina amb el locaut (tancament d’empreses per
decisió dels patrons), deixant sense feina a 150.000
obrers.
• El govern espanyol havia d’intervenir per posar pau als
carrers de Barcelona en mig de l’anomenat
“pistolerisme” entre empresaris i obrers.

• L’any 1919, el general Martínez Anido va ser
nomenat governador civil de Barcelona i, el
general Milans del Bosch, Capità General de
Catalunya.
• L’objectiu del nomenament d’aquests militars era
acabar amb l’agitació social.
• Milans del Bosch va basar la seva estratègia en
recolzar les bandes de pistolers per eliminar la
violència anarquista. També va posar en pràctica
la “llei de fugues” (disparar a l’esquena d’un
sindicalista al·legant que fugia).

• En total, van ser assassinades unes 800 persones entre
1917 i 1922, la majoria obrers, als carrers de Barcelona.
• Entre els morts a causa del pistolerisme cal destacar a
Salvador Seguí (CNT) o Francesc Layret (advocat
obrerista).
• En aquest moment històric va ser també assassinat a
Madrid pels anarquistes el polític conservador i
President del Consell de Ministres Eduardo Dato
(1921).
• L’Exèrcit va posar ordre i les accions sindicals van
desaparèixer per por a les represàlies primer, i poc
després, per la dictadura de Primo de Rivera.


Francesc Layret (1880-1920), polític
i advocat de tendències
nacionalista i progressista (Centre
Nacionalista Republicà i, més tard,
Partit Republicà Català). Va ser tirotejat
pels pistolers del Sindicat Lliure

Apartat 7: “La descomposició del sistema
de la Restauració”
• La solució a la crisi política, militar i social va ser la
creació de “governs de concentració” (governs que
aglutinaven a les principals forces polítiques).
• En aquests governs de concentració participaven
conservadors, liberals, reformistes i, fins i tot, la Lliga
Regionalista. Entre 1918 i 1923, Espanya va tenir deu
governs diferents.
• A canvi de la col·laboració de la Lliga Regionalista en els
governs de concentració, Alfons XIII va concedir, en 1918,
una autonomia més gran per a Catalunya. La idea era
crear un govern autònom escollit per sufragi universal.
• Aquesta ampliació d’autonomia no es va arribar a aplicar.

Apartat 7: “La descomposició del
sistema de la Restauració”
• Aquesta decisió del rei no va agradar gens a la resta de
forces del govern de concentració. Alfons XIII va fer marxa
enrere i Cambó (Lliga)ho va acceptar per tal de continuar al
govern.
• Els nacionalistes catalans més radicals van veure això com
una traïció i van impulsar nous partits polítics nacionalistes,
més radicals:
- Acció Catalana (escissió de la Lliga dirigida per Rovira i
Virgili). Volien més autogovern per Catalunya.
- Partit Republicà Català (esquerra nacionalista, dirigida per
Francesc Layret i Lluís Companys).
- Estat Català (primera força independentista, creada per
Francesc Macià l’any 1922).

Apartat 7: “La descomposició del sistema
de la Restauració”

Francesc Macià, polític independentista
català, proclamant l’Estat Català durant la Antoni Rovira i Virgili, periodista i
II República espanyola (1931). Va fundar els Polític nacionalista fundador d’Acció
partits Estat Català i Esquerra Republicana de Catalana i, posteriorment, membre
Catalunya. d’ERC i President de la Generalitat a
l’exili.

Apartat 7: “La descomposició del sistema de
la Restauració”
• El nacionalisme català s’anava radicalitzant, mentre
Espanya perdia la guerra al Marroc.
• El “Desastre d’Annual” (1921) va arribar amb l’atac
per sorpresa de la cabila (guerrilla de rebels berbers)
d’ Abd-el-Krim a la guarnició d’Annual, propera al
penyal d’Alhucemas.
• Espanya va perdre uns 10.000 homes i el control del
Rif (creació de l’Emirat del Rif).
• Es va criticar l’actuació del general Silvestre per
internar els seus homes al Rif sense protegir la
rereguarda.

Apartat 7: “La descomposició del sistema de
la Restauració”

Apartat 7: “La descomposició del
sistema de la Restauració”
• Les crítiques al govern i a l’Exèrcit per la mala organització
van provocar la dimissió del govern conservador i es va
iniciar una comissió per esbrinar les causes del desastre.
• “L’Expedient Picasso” va culpar els comandaments de
l’Exèrcit, però l’amistat del general Silvestre (responsable al
Marroc) amb el rei, va evitar que es prenguessin mesures
en contra seva.
• Aquesta situació va derivar en una pèrdua de confiança de
la societat espanyola en la monarquia.
• Abans que es pogués precipitar l’arribada d’una segona
república, el rei va recolzar el cop d’estat del general Primo
de Rivera. Fi de l’etapa de la Restauració borbònica.

Apartat 8: “La dictadura de Primo de Rivera”

• En setembre de 1923 el general Miguel Primo
de Rivera va fer un manifest defensant un cop
d’estat de l’Exèrcit per posar ordre a la situació
de crisi que patia el país: pistolerisme a
Barcelona i separatisme a Catalunya, derrotes
militars al Marroc, successió de governs,
atemptats contra dirigents polítics, corrupció,
etc.
• Comptava amb el vist i plau del rei Alfons XIII.
Va començar, doncs, la Dictadura de Primo de
Rivera (1923-1930).


A l’esquerra, el rei Alfons XIII;
a la dreta, el dictador Miguel
Primo de Rivera.


• Les primeres actuacions del dictador van ser: supressió de
les Corts, abolició de la Constitució de 1876 i prohibició de
tota activitat política i sindical.
• Primo de Rivera governaria per decret (les lleis no serien
debatudes per cap parlament) com a cap del Directori
Militar (nou govern, format per militars propers a Primo de
Rivera).
• El dictador va cessar del seu càrrec a tots els governadors
civils i alcaldes d’Espanya a partir de l’Estatut Municipal. En
realitat va canviar a uns cacics per uns altres posant a
persones de la seva confiança.

• Primo de Rivera va voler recuperar l’honor espanyol al Marroc
amb el “desembarcament d’Alhucemas” (1925), derrotant a
Abd-el-Krim (deportat) i recuperant els territoris perduts del
Protectorat espanyol del Marroc en coalició amb l’exèrcit
francès.
• Emulant al feixista italià Mussolini, va crear un partit únic, la
“Unió Patriòtica”.
• I com els feixistes, també va voler portar la pau social al món
obrer mitjançant la intervenció de l’Estat en els conflictes amb
les empreses.
• Es va crear l’Organització Corporativa Nacional, integrada a
cada empresa per patrons i obrers, per tal de negociar salaris i
condicions de treball. Es va permetre a participació d’UGT,
però no de la CNT.


• Primo de Rivera es va beneficiar de la bona
conjuntura econòmica internacional dels anys 20.
• Es va practicar el proteccionisme i va impulsar el
desenvolupament industrial.
• Va reduir l’atur amb obres públiques (ferrocarrils,
carreteres, embassaments) i va crear grans
empreses públiques com Telefònica i CAMPSA
(que tindrien, respectivament, els monopolis
telefònic i petroler).


• El moment culminant de la dictadura va ser
l’Exposició Internacional de Barcelona (1929) que va
transformar urbanísticament la ciutat (que ja tenia
llavors un milió d’habitants), i va ajudar a impulsar
l’economia catalana, afavorint l’arribada massiva
d’emigrants d’altres zones d’Espanya.
• La burgesia catalana va recolzar el cop d’estat. A
canvi, Primo de Rivera va manifestar el seu respecte
aparent a la llengua i la cultura catalanes, i es va
mantenir (per un temps) la Mancomunitat de
Catalunya.
• Es van obrir 5.000 escoles durant la dictadura.


L’Exposició Universal de Barcelona de El pavelló alemany de la Expo del 1929
1929 va servir per remodelar la ciutat va ser dissenyat per l’arquitecte Mies
(Palau de Montjuic, Plaça d’Espanya, jardins van der Rohe.
de Montjuic...), però també per impulsar la
Indústria catalana.


• Però aviat es van emprendre mesures anticatalanistes: el
nou president de la Mancomunitat, Alfons Sala (nomenat
pel dictador), va acabar dissolent la institució en 1925.
• Abans, es van tancar altres institucions catalanistes, es va
utilitzar només el castellà en l’administració pública i es van
prohibir la senyera i els Jocs Florals. La censura a la premsa
i als llibres va ser constant.
• L’any 1926 es va produir un intent d’invasió guerrillera de
Catalunya des de França per part dels independentistes
d’Estat Català. Es coneix a això con els “Fets de Prats de
Molló”.
• L’intent va fracassar i Macià va ser deportat a Bèlgica pels
francesos.


• La CNT, des de la clandestinitat, va fer algunes
accions contra l’Estat durant la dictadura. En
aquest temps es va produir una divisió entre els
pacifistes i els partidaris de la violència; aquests
últims, van fundar la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) l’any 1927, distanciant-se de la CNT.
• L’altre front opositor a Primo de Rivera el
constituïen els republicans: progressistes,
socialistes del PSOE (a darrera hora) i
independentistes catalans, com Francesc Macià.

• L’atur va créixer molt a partir del 1929. A més, les
classes altes van deixar de recolzar a Primo de
Rivera perquè volien més intervenció als òrgans
de poder. Molts sectors van impulsar a Alfons XIII
a forçar la dimissió del dictador en 1930.
• L’encarregat de dirigir el nou govern va ser el
general Berenguer, amb la missió de retornar a la
normalitat constitucional. Aquest període es va
conèixer popularment com la “Dictablanda”.


El general Dámaso Berenguer,
nascut a Cuba, va tenir èxits militars
al Marroc, encara que també va estar
implicat al desastre d’Annual. La seva
proximitat al rei li va permetre dirigir
el govern després de la caiguda de
Primo de Rivera.


• Els republicans, socialistes i independentistes
catalans es van reunir en agost de 1930 al “Pacte
de Sant Sebastià” per preparar l’adveniment de
la República, la democràcia i la concessió
d’autonomia per Catalunya, País Basc i Galícia.
• Les primeres eleccions, municipals, el 12 d’abril
del 1931, van ser un plebiscit sobre la monarquia.
Els partits republicans van ser els més votats i van
guanyar a les ciutats importants, deixant al rei en
una situació molt delicada.

Apartat 9: “La modernització de
la societat catalana”

• La societat catalana es va transformar profundament a
principis del segle XX degut a la intensa urbanització i a la
industrialització.
• L’any 1930, Barcelona superava el milió d’habitants. Les
ciutats industrials properes a Barcelona també creixien
molt: Badalona, L’Hospitalet, Sabadell, Terrassa... Ciutats
com Reus o Igualada, més allunyades, deixaven de créixer.
• A nivell social, anava augmentant el nombre de proletaris
urbans (obrers) i també la classe mitjana. La nova població
urbana provenia del camp. Un 51% dels catalans treballava
a la indústria en 1930 (percentatge similar al d’Anglaterra);
un 23% als serveis i només un 26% al camp.


• Es van desenvolupar els mitjans de comunicació: ràdio,
premsa escrita, telègraf, telèfon...; i els mitjans de
transport: ferrocarril, metro, tramvia, autobús...
• L’accés a l’ensenyament va fer caure la taxa
d’analfabetisme. També es va generalitzar la pràctica
de la lectura (de premsa i novel·les) entre les classes
altes i mitjanes.
• Es desenvolupà també el sector de l’oci: apareixen els
primers cinemes i neix la pràctica de l’esport; sense
oblidar els balls, sarsueles, teatres i curses de braus.

• També apareix a Barcelona, a principis del segle
XX, la “dona moderna”. És urbana, benestant, té
un cert nivell d’estudis, treballa i, per tant, té
força autonomia personal.
• Les dones treballaven a la indústria, però també a
les oficines, l’ensenyament, la sanitat, l’hostaleria,
les botigues, les comunicacions, etc. Els sous, això
sí, eren molt inferiors als dels homes.
• La dona portava roba més còmoda i escurçada, i
pentinats més curts i ràpids.


Ideal estètic femení dels anys 20

Crisi restauracio

Recommandé

Recommandé

Contenu connexe

Tendances

Tendances (20)

En vedette

En vedette (9)

Similaire à Crisi restauracio

Similaire à Crisi restauracio (20)

Plus de ahidalg_04

Plus de ahidalg_04 (20)

Crisi restauracio