La crisi del sistema de Restauració

Tema 6:
“La crisi del sistema de la
Restauració”
(1902-1931)
Història
2on Batxillerat

Apartat 1: “El reformisme dinàstic”
• L’any 1902 assoleix la majoria d’edat el rei Alfons
XIII (fi de la regència de Maria Cristina d’Àustria).
• El “desastre del 98”, la nova monarquia i el fracàs
del regeneracionisme de Silvela i Polavieja, van
ser situacions que van animar a fer reformes en
el sistema polític de la Restauració.
• Aquestes reformes van ser protagonitzades pels
líders dels dos partits dinàstics: el conservador
Antonio Maura i el liberal José Canalejas.

José Canalejas, líder dels liberals, vetllat
per les més altes personalitats polítiques Antonio Maura, líder dels
arran el seu assassinat conservadors

• El conservador Maura va governar en el període 1907-1909 iniciant
l’anomenada “revolució des de dalt”.
• Pretenia que els polítics tinguessin un major suport de la població. Com?
Donant el vot a les classes mitjanes. “Reforma de la llei electoral” (1907).
• El liberal Canalejas va governar a partir de 1910 i va fer reformes socials:
- Supressió de l’impost de consums.
- “Llei de lleves”: eliminació del pagament per no fer el servei militar,
obligatori ara en temps de guerra. Altres mesures:
- Limitació del poder de l’Església amb la “Llei Candau”, que evitava
l’establiment de nous ordes religiosos.
- Possibilitat de concedir autogovern per Catalunya amb la “Llei de
Mancomunitats”.

Massa reformista per molts sectors, Canalejas va ser assassinat pels
anarquistes en 1912.

Apartat 2: “Catalanistes i republicans”
• La Lliga Regionalista va perdre força progressivament degut a la
forta oposició que va tenir el partit a la vaga general obrera de
1902, afavorint el revifament dels republicans.
• Però el moment crític va ser l’escissió del partit. Els problemes es
van originar amb la visita d’Alfons XIII a Barcelona l’any 1904.
Alguns polítics de la Lliga volien fer boicot, i altres, com Francesc
Cambó, van rebre al rei amb tots els honors. L’any 1907 neix el
“Centre Nacionalista Republicà”, format pel sector més radical,
de caire progressista i contrari a la monarquia.
• D’aquesta manera el nacionalisme català queda dividit en el
nacionalisme de dretes, burgés i pactista amb Madrid per tal
d’aconseguir l’autogovern per Catalunya (Lliga Regionalista de
Prat de la Riba i Cambó) i un nacionalisme “enemic d’Espanya” i
més progressista, representat pel Centre Nacionalista Republicà
de Jaume Carner.

Enric Prat de la Riba, líder de la Lliga Regionalista
i primer president de la Mancomunitat de Francesc Cambó, representant
Catalunya de la Lliga Regionalista a Madrid

• Però, no ens oblidem, a Catalunya també estaven els republicans
(demòcrates, contraris a la monarquia, progressistes i federalistes). A
partir de 1903 els republicans van guanyar adeptes amb el seu nou i
carismàtic líder, Alejandro Lerroux, líder a Catalunya del partit “Unió
Republicana”.
• D’origen andalús, Lerroux tenia un discurs radical i demagògic que
agradava escoltar a la classe obrera. Demanava la jornada laboral de
vuit hores, criticava l’Església i, sobretot, al catalanisme polític,
acusant-lo de recolzar a la burgesia i el clergat. Els berenars fraternals
que va impulsar i les tècniques modernes de propaganda política que
practicava van fer que obtingués grans èxits electorals en pocs anys.
• L’any 1908 va fundar el “Partit Radical” amb l’objectiu de presentar-se
com a candidat a tota Espanya. Això el va fer perdre pes a Catalunya.
Amb els anys, Lerroux va anar fent-se cada cop més conservador.

• L’any 1905 va tenir lloc un incident amb gran
transcendència política. La revista satírica “Cu-cut”, propera
a la Lliga regionalista, va fer un acudit on es comparava el
poc èxit electoral dels partits dinàstics espanyols amb
l’efectivitat de l’Exèrcit d’Espanya.
• L’acudit no va agradar a Madrid, on ja es vivia un clima
anticatalanista. La resposta va ser la “Llei de Jurisdiccions”,
per la qual, una ofensa a l’Exèrcit passaria a ser un delicte
militar.
• El rebuig a la llei va impulsar la creació de Solidaritat
Catalana (1906), una coalició electoral on van anar juntes
totes les forces polítiques de Catalunya (Lliga, Centre
Nacionalista, republicans, carlins...); tots, excepte Lerroux.
A les eleccions de 1907 van aconseguir 41 escons de 44.

Vinyeta satírica a la revista Cu-cut

Mapa polític a Espanya a principis del segle XX
PARTIT DINÀSTIC Partit Conservador Antonio Maura i
CONSERVADOR (dretes) Eduardo Dato
PARTIT DINÀSTIC Partit Liberal José Canalejas
PROGRESSISTA (“esquerres”)
NACIONALISME BASC Partit Nacionalista Basc Ramón de la Sota
(CONSERVADOR)
NACIONALISME CATALÀ Lliga regionalista Prat de la Riba,
CONSERVADOR Francesc Cambó
NACIONALISME CATALÀ Centre Nacionalista Jaume Carner
PROGRESSISTA Republicà
REPUBLICANS Partit Radical (1908) Alejandro Lerroux
(POPULISTA)
REPUBLICANS A ESPANYA Unió Republicana Nicolás Salmerón i
Alejandro Lerroux (a
Catalunya, fins el 1908)
SOCIALISTES MARXISTES Partit Socialista Obrer Pablo Iglesias
Espanyol

Apartat 3: “La setmana tràgica”
• Perdudes les colònies d’ultramar, Espanya va orientar la seva política
exterior cap al nord d’Àfrica (recordem que l’expansionisme cap al Marroc
va començar amb O’Donnell en la dècada dels 50 del segle XIX).
• Espanya va arribar a un acord amb França per repartir-se Marroc (“Tractat
Hispanofrancès” de 1912) establint un protectorat on Espanya controlaria
el Nord (com la ciutat de Tetuan), les muntanyes del Rif al nord-est
(Nador), la ciutat atlàntica de Ifni i el territori de Cabo Juby, a l’extrem
sud. A més, es colonitzaria Riu d’Or (Sàhara Occidental).
• La idea era refer-se de la desfeta a la Guerra de Cuba i imitar a les
potències colonials europees (Gran Bretanya i França). Els defensors
d’aquesta política expansiva es coneixien com “militars africanistes”.
Espanya va treure profit del Marroc amb mines i inversions en obra
pública.
• La primera gran derrota va ser a l’any 1909 les tropes espanyoles van
perdre la batalla de “Barranco del Lobo” contra els rebels berbers.

Colonialisme espanyol al nord d’Àfrica (1912)

• La guerra al Marroc no era gaire popular, i encara menys
amb la derrota de “Barranco del Lobo”. El govern va enviar
molts soldats, la majoria reservistes casats i amb fills, i
molts d’ells catalans.
• El 18 de juliol de 1909 es va iniciar la protesta popular
antimilitarista al Port de Barcelona. Les protestes van tenir
des del principi un marcat caràcter anticlerical. Es va crear
un comitè que va acordar fer una vaga general.
• La protesta era espontània i no estava organitzada. Aviat va
degenerar en enfrontaments amb les forces de l’ordre:
aixecament de barricades als carrers de Barcelona i
incendis de fins a 80 esglésies o monestirs. Es va decretar
l’estat de guerra. L’Exèrcit va posar fi, després d’una
setmana, a la revolta.

Esglésies i monestirs de Barricada a un carrer de
Barcelona incendiats Barcelona

• La repressió va ser molt dura. Molts anarquistes van ser
detinguts, sense mirar si havien participat o no als fets. Van
patir consell de guerra 1.700 persones, amb 5 executats.
• El pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia va ser
executat exemplarment, encara que no va participar
directament als fets.
• Va créixer un fort sentiment contrari al conservador Maura
que, poc després, perdria el govern per donar pas als
liberals de Canalejas. També es va criticar la complicitat a la
repressió dels polítics de la Lliga Regionalista, o del mateix
Lerroux.
• Els anarquistes, en canvi, van guanyar adeptes en torn el
nou sindicat CNT (1910).

Francesc Ferrer Guàrdia va ser afusellat als soterranis del Castell de Montjuïc. Va ser
l’autor de l’obra “Escola moderna”, on defensava l’educació laica i racional dels infants.

Apartat 4: “La Mancomunitat de Catalunya”

• Catalunya va tenir autogovern, per primer cop, des dels
“Decrets de Nova Planta” de 1714 amb la creació de la
Mancomunitat de Catalunya (1914-1925).
• L’artífex va ser el liberal Canalejas que va concedir la “Llei
de Mancomunitats” (1911) a petició dels nacionalistes
catalans. L’assassinat de Canalejas un any després, i
l’oposició a la llei per part dels conservadors i de molts
liberals, van retardar el projecte.
• La insistència dels nacionalistes va fer que un conservador,
Eduardo Dato, concedís la Mancomunitat, és a dir, la unió
de les quatre províncies catalanes (Barcelona, Tarragona,
Lleida i Girona). La idea era traspassar les competències de
govern que ja tenien les diputacions provincials a una
assemblea catalana.


Eduardo Dato (1856-1921)
va ser un advocat i polític conservador gallec.
Successor de Maura, va concedir la
Mancomunitat de Catalunya i va declarar
la neutralitat d’Espanya a la Primera Guerra
Mundial. Va haver de fer front, anys més tard,
a la crisi del 1917 i va dimitir.
Un grup d’anarquistes el va tirotejar des d’un
sidecar a la Puerta del Sol.


• El primer President de la Mancomunitat de Catalunya seria
Enric Prat de la Riba (Lliga Regionalista).
• Eren dos els objectius de la Mancomunitat: 1) crear
infraestructures públiques per modernitzar Catalunya; i 2)
defensar la llengua i la cultura.
1) Es va fer arribar el servei postal i telefònic a bona part del
territori, es van fer carreteres, es va potenciar la
productivitat agrària amb escoles d’enginyers agraris, etc.
2) En l’àmbit de la cultura, es va finançar l’Institut d’Estudis
Catalans i altres institucions i museus, a més d’unificar
l’ortografia catalana, encàrrec que va assolir Pompeu
Fabra. També va néixer l’Escola Industrial, destinada a la
formació professional.


Pompeyo Fabra, enginyer industrial
i gramàtic, va ser el pare de la laberíntica
ortografia catalana.

Apartat 5: “La Primera Guerra Mundial i la
crisi del 1917”
• Espanya es va declarar neutral a la Primera Guerra Mundial
(1914-1918) per decisió del govern del conservador Eduardo
Dato.
• A Espanya es va viure la guerra amb interès, declarant-se uns
“germanòfils” (normalment la dreta) i d’altres “aliadòfils”
(progressistes). El moviment obrer rebutjava una guerra que
consideraven capitalista i aliena als seus interessos.
• La guerra va provocar una forta expansió econòmica. Espanya
produïa aliments, roba i armes als països bel·ligerants.
• Però l’expansió econòmica sol anar de la mà de la inflació
(pujada dels preus). En definitiva, la burgesia feia negocis molt
rendibles, però no pujava els sous a les classes populars que
veien com el pa s’encaria un 72% per culpa de les
exportacions i l’escassetat de menjar.

crisi del 1917”
• L’any 1917 va esclatar la Revolució Russa on, per primer cop a
la història, els comunistes van prendre el poder construint un
país sense propietat privada ni diferències de classe.
• La pujada dels preus i l’exemple rus van afavorir tot un seguit
de vagues i reivindicacions obreres. Aquesta situació es
coneix com la “Crisi del 1917”. La crisi del 17 va tenir tres
vessants: militar, política i social.
• La crisi militar va començar amb la reclamació de millores
salarials, especialment per part dels militars de la península
que veien com els “militars africanistes”, per estar en
guerra, tenien més possibilitats de ser ascendits. Es van
crear a Barcelona unes Juntes de Defensa per pressionar al
govern a fer una reforma constitucional i reclamar millors
remuneracions.

crisi del 1917”
• Crisi política: la reacció de Dato va ser clausurar les Corts
temporalment i decretar la censura de premsa en juliol del 1917.
• Davant la protesta militar i la situació d’excepcionalitat institucional,
la Lliga Regionalista va decidir convocar una Assemblea de
Parlamentaris Catalans (el 5 de juliol de 1917) a Barcelona. Estaven
convidats tots els diputats i senadors catalans de qualsevol partit,
però la majoria no van assistir (només els republicans i els
socialistes) i la reunió va ser dissolta per la Guàrdia Civil.
• Crisi social: PSOE i el sindicat UGT (marxistes) van convocar una
vaga general l’agost del 1917. Es van produir enfrontaments
violents amb les forces de seguretat a les zones amb més presència
socialista: Madrid, Astúries i País Basc. Aquestes protestes van
acabar amb la declaració de la “llei marcial” (el govern va donar via
lliure a l’exèrcit per resoldre la crisi per la força). La repressió militar
va ser molt forta, amb 2.000 detinguts i una setantena morts.

crisi del 1917”
• L’esclat en agost del moviment vaguístic va
calmar les crisis política i militar. En tot cas,
Eduardo Dato va haver de dimitir.
• Un any després va revifar l’agitació social amb
l’anomenat “Trienni Bolxevic” (1918-1921).
Anarquistes i marxistes, sobretot els primers, van
impulsar revoltes camperoles per tota Espanya on
es van cremar collites i es van ocupar i repartir
terres entre els jornalers. La revolució començava
a ser una possibilitat real.

Apartat 6: “El pistolerisme”
• Les primeres dècades del segle XX van estar
marcades per una forta lluita de classes. Els
obrers van fer protestes, vagues i reivindicacions
en contra de la burgesia i l’Estat.
• Les causes, molt diverses, cal trobar-les en l’atur,
especialment masculí (les dones cobraven menys
i no feien tantes vagues), en la difusió de les idees
anarquistes i marxistes, en la pujada dels preus
dels productes bàsics, en la manca de democràcia
i llibertats, en l’exemple revolucionari rus, etc.

• El primer avís va ser la vaga general de 1902 a Barcelona.
L’objectiu era l’augment dels salaris i la reducció de la
jornada laboral. La vaga va acabar amb una forta repressió.
• El sindicat Solidaritat Obrera, que agrupava anarquistes i
socialistes, va ser fundat l’any 1907 amb la idea de
recuperar la unitat sindical perduda amb el trencament de
l’AIT.
• Aquest sindicat perdria protagonisme amb la creació de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) l’any 1910, de
caràcter anarco-sindicalista. L’objectiu de la CNT era
promoure una vaga general revolucionària que donaria pas
a la destrucció de l’Estat i la propietat privada. Els líders
més destacats van ser: Salvador Seguí (“El noi del sucre”),
Ángel Pestaña i Joan Peiró.

• La CNT va arribar a tenir 700.000 afiliats a Espanya en 1919, la
majoria a Catalunya; també va tenir molta importància a Llevant,
Aragó i Andalusia.
• La CNT va ser el primer sindicat que va unificar les seccions
sindicals, fins llavors dividides en gremis, i que va buscar la
negociació directa entre obrers i patrons.
• El primer gran enrenou provocat per la CNT va ser la vaga de “La
Canadenca” (1919), que va durar mes i mig. Barcelona va quedar
paralitzada (a les fosques i sense transport públic). La vaga es va
resoldre amb un acord amb l’Exèrcit, que militaritzaria l’empresa a
canvi d’una sèrie de concessions:
- Readmetre els treballadors acomiadats
- Reduir la jornada laboral a vuit hores
- Augmentar els sous
- Alliberar els sindicalistes apressats.

• Els sindicalistes empresonats no van ser alliberats i la vaga va tornar
a començar. Les accions sindicals van radicalitzar-se: entre 1919 i
1922 Catalunya va viure un estat d’excepció (les garanties
constitucionals van ser suspeses) i l’Exèrcit va prendre la ciutat de
Barcelona.
• Els anarquistes van prendre la decisió de protagonitzar atemptats
violents a través dels “grups d’acció”, com els de Buenaventura
Durruti, Joan Garcia Oliver o els germans Ascaso. Els seus objectius
eren la burgesia industrial i les forces de l’ordre.
• La resposta dels patrons va ser la creació de bandes de pistolers a
sou que assassinaven els dirigents obrers. Es van organitzar en un
“Sindicat Lliure” i van ofegar a la classe obrera barcelonina amb el
locaut (tancament d’empreses per decisió dels patrons), deixant
sense feina a 150.000 obrers.


Cartell de propaganda de la CNT-FAI
Durant la Guerra Civil espanyola
(1936-1939) amb la imatge de
Buenaventura Durruti.

• El general Martínez Anido va ser nomenat governador civil de
Barcelona i el general Milans del Bosch Capità General de
Catalunya, per acabar amb l’agitació social (1919).
• Milans del Bosch va basar la seva estratègia en recolzar les bandes
de pistolers i en la pràctica de la “llei de fugues” (disparar a
l’esquena d’un sindicalista al·legant que fugia).
• En total, van ser assassinades unes 800 persones entre 1917 i 1922,
la majoria obrers, als carrers de Barcelona. Entre els morts cal
destacar a Salvador Seguí (CNT) o Francesc Layret (advocat
obrerista). En aquest moment històric va ser també assassinat a
Madrid el polític conservador Eduardo Dato (1921).
• L’Exèrcit va posar ordre i les accions sindicals van desaparèixer per
por a les represàlies primer, i poc després, per la dictadura de Primo
de Rivera.


Francesc Layret (1880-1920), polític
i advocat de tendències
nacionalista i progressista (Centre
Nacionalista Republicà i, més tard,
Partit Republicà Català).

Apartat 7: “La descomposició del sistema
de la Restauració”
• La solució a la crisi política, militar i social va ser la creació de “governs de
concentració” (governs que aglutinaven a les principals forces polítiques). En
aquests governs de concentració participaven conservadors, liberals,
reformistes i, fins i tot, la Lliga Regionalista. Entre 1918 i 1923, Espanya va tenir
deu governs diferents.
• A canvi de la col·laboració de la Lliga Regionalista en els governs de
concentració, Alfons XIII va concedir, en 1918, una autonomia més gran per a
Catalunya. La idea era crear un govern autònom escollit per sufragi universal.
• Però això no va agradar gens a la resta de forces del govern de concentració.
Alfons XIII va fer marxa enrere i Cambó ho va acceptar. Els nacionalistes
catalans més radicals van veure això com una traïció i van impulsar nous
partits polítics, més radicals:
- Acció Catalana (escissió de la Lliga dirigida per Rovira i Virgili). El menys
radical.
- Partit Republicà Català (esquerra nacionalista, dirigida per Francesc Layret i
Lluís Companys).
- Estat Català (primera força independentista, creada per Francesc Macià).

Apartat 7: “La descomposició del sistema
de la Restauració”

Francesc Macià, polític independentista
català, proclamant l’Estat Català durant la Antoni Rovira i Virgili, periodista i
II República espanyola (1931). Va fundar els Polític nacionalista fundador d’Acció
partits Estat Català i Esquerra Republicana de Catalana i, posteriorment, membre
Catalunya. d’ERC i President de la Generalitat a
l’exili.

Apartat 7: “La descomposició del sistema de
la Restauració”
• El nacionalisme català s’anava radicalitzant, mentre Espanya perdia la
guerra al Marroc.
• El “desastre d’Annual” (1921) va arribar amb l’atac per sorpresa de la
cabila (guerrilla de rebels berbers) d’ Abd-el-Krim a la guarnició d’Annual,
propera al penyal d’Alhucemas. Espanya va perdre uns 10.000 homes i el
control del Rif.
• Les crítiques al govern i a l’Exèrcit per la mala organització van provocar la
dimissió del govern conservador i es va iniciar una comissió per esbrinar
les causes del desastre. “L’Expedient Picasso” va culpar els comandaments
de l’Exèrcit, però l’amistat del general Silvestre (responsable al Marroc)
amb el rei, va evitar que es prenguessin mesures.
• Aquesta situació va derivar en una pèrdua de confiança de la societat
espanyola en la monarquia. Abans que es pogués precipitar l’arribada
d’una segona república, el rei va recolzar el cop d’estat del general Primo
de Rivera.

Apartat 7: “La descomposició del sistema de
la Restauració”

Apartat 8: “La dictadura de Primo de Rivera”

• En setembre de 1923 el general Miguel Primo de
Rivera va fer un manifest defensant un cop d’estat de
l’Exèrcit per posar ordre a la situació de crisi que patia
el país: pistolerisme a Barcelona i separatisme a
Catalunya, derrotes militars al Marroc, successió de
governs, atemptats contra dirigents polítics, corrupció,
etc.
• Comptava amb el vist i plau del rei Alfons XIII. Va
començar, doncs, la Dictadura (1923-1930). Les
conseqüències: supressió de les Corts i de la
Constitució del 1876, i prohibició de tota activitat
política i sindical.


A l’esquerra, el rei Alfons XIII;
a la dreta, el dictador Miguel
Primo de Rivera.


• Primo de Rivera governaria per decret (les lleis no serien
debatudes per cap parlament) com a cap del Directori Militar
(nou govern, format per militars pròxims a Primo de Rivera).
• El dictador va cessar del seu càrrec a tots els governadors
civils i alcaldes d’Espanya a partir de l’Estatut Municipal. En
realitat va canviar a uns cacics per uns altres posant a
persones de la seva confiança.
• Primo de Rivera va voler recuperar l’honor espanyol al
Marroc; amb el “desembarcament d’Alhucemas” (1925) va
derrotar a Abd-el-Krim i es van recuperar els territoris perduts
del Protectorat Espanyol del Marroc.
• Emulant al feixista italià Mussolini, va crear un partit únic, la
Unió Patriòtica.


• Primo de Rivera es va beneficiar de la bona conjuntura
econòmica internacional dels anys 20. Va afavorir el
proteccionisme i va impulsar el desenvolupament
industrial. Va reduir l’atur amb obres públiques
(ferrocarrils, carreteres, embassaments) i va crear grans
empreses públiques com Telefònica i CAMPSA (que
tindrien, respectivament, els monopolis telefònic i
petroler).
• També va voler portar la pau social al món obrer mitjançant
la intervenció de l’Estat en els conflictes amb les empreses.
Es va crear l’Organització Corporativa Nacional, integrada a
cada empresa per patrons i obrers, per tal de negociar
salaris i condicions de treball. Es permetia a UGT participar-
hi, però no a la CNT.


• El moment culminant de la dictadura va ser l’Exposició
Internacional de Barcelona (1929) que va transformar
urbanísticament la ciutat (que ja tenia llavors un milió
d’habitants), i va impulsar l’economia catalana, afavorint
l’arribada massiva d’emigrants d’altres zones d’Espanya.
• La burgesia catalana va recolzar el cop d’estat. A canvi, Primo de
Rivera va manifestar el seu respecte aparent a la llengua i la
cultura catalanes, i es va mantenir (per un temps) la
Mancomunitat de Catalunya.
• Però aviat es van emprendre mesures anticatalanistes: el nou
president de la Mancomunitat, Alfons Sala, va acabar dissolent
la institució en 1925. Es van tancar abans altres institucions
catalanistes, es va utilitzar només el castellà en l’administració
pública i es van prohibir la senyera i els Jocs Florals. La censura a
la premsa i els llibres va ser constant.


L’Exposició Universal de Barcelona de El pavelló alemany de la Expo del 1929
1929 va servir per remodelar la ciutat va ser dissenyat per l’arquitecte Mies
(Palau de Montjuic, Plaça d’Espanya, jardins van der Rohe.
De Montjuic...), però també per impulsar la
Indústria catalana.


• La CNT, des de la clandestinitat, va fer algunes
accions contra l’Estat durant la dictadura. En
aquest temps es va produir una divisió entre els
pacifistes i els partidaris de la violència; aquests
últims, van fundar la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) l’any 1927.
• L’altre front opositor a Primo de Rivera el
constituïen els republicans: progressistes,
socialistes del PSOE (a darrera hora) i
independentistes catalans, com Francesc Macià.

• Les classes altes van deixar de recolzar a Primo de Rivera
perquè volien més intervenció als òrgans de poder. Molts
sectors van impulsar a Alfons XIII a forçar la dimissió del
dictador en 1930.
• L’encarregat de dirigir el nou govern va ser el general
Berenguer, amb la missió de retornar a la normalitat
constitucional. Aquest període es va conèixer
popularment com la “Dictablanda”.
• Els republicans, socialistes i independentistes catalans es
van reunir en agost de 1930 al “Pacte de Sant Sebastià”
per preparar l’adveniment de la República, la democràcia
i la concessió d’autonomia per Catalunya, País Basc i
Galícia.


El general Dámaso Berenguer,
nascut a Cuba, va tenir èxits militars
al Marroc, encara que també va estar
implicat al desastre d’Annual. La seva
proximitat al rei li va permetre dirigir
el govern després de la caiguda de
Primo de Rivera.


• Les primeres eleccions, municipals, el 12
d’abril del 1931, van ser un plebiscit sobre la
monarquia. Els republicans van guanyar a les
ciutats importants, deixant al rei en una
situació molt delicada.

Apartat 9: “La modernització de la societat
catalana”
• La societat catalana es va transformar profundament a
principis del segle XX degut a la intensa urbanització i a la
industrialització.
• L’any 1930, Barcelona superava el milió d’habitants. Les
ciutats industrials properes a Barcelona també creixien
molt: Badalona, L’Hospitalet, Sabadell, Terrassa... Ciutats
com Reus o Igualada, més allunyades, deixaven de créixer.
• A nivell social, anava augmentant el nombre de proletaris
urbans (obrers) i també la classe mitjana. La nova població
urbana provenia del camp. Un 51% dels catalans treballava
a la indústria en 1930 (percentatge similar al d’Anglaterra);
un 23% als serveis i només un 26% al camp.

catalana”
• Es van desenvolupar els mitjans de comunicació: ràdio,
premsa escrita, telègraf, telèfon...; i els mitjans de
transport: ferrocarril, metro, tramvia, autobús...
• L’accés a l’ensenyament va fer caure la taxa
d’analfabetisme. També es va generalitzar la pràctica
de la lectura (de premsa i novel·les) entre les classes
altes i mitjanes.
• Es desenvolupà també el sector de l’oci: apareixen els
primers cinemes i neix la pràctica de l’esport; sense
oblidar els balls, sarsueles, teatres i curses de braus.

catalana”
• També apareix a Barcelona, a principis del segle
XX, la “dona moderna”. És urbana, benestant, té
un cert nivell d’estudis, treballa i, per tant, té
força autonomia personal.
• Les dones treballaven a la indústria, però també a
les oficines, l’ensenyament, la sanitat, l’hostaleria,
les botigues, les comunicacions, etc. Els sous, això
sí, eren molt inferiors als dels homes.
• La dona portava roba més còmoda i escurçada, i
pentinats més curts i ràpids.

catalana”

Ideal estètic femení dels anys 20

La crisi del sistema de Restauració

Recommandé

Recommandé

Contenu connexe

Tendances

Tendances (20)

En vedette

En vedette (8)

Similaire à La crisi del sistema de Restauració

Similaire à La crisi del sistema de Restauració (20)

Plus de ahidalg_04

Plus de ahidalg_04 (20)

Dernier

Dernier (7)

La crisi del sistema de Restauració