MAPA 20. MODELS (14)

MAPA 20
(14 models)
CONSTITUCIÓ 1978, CCAA
I VIES ACCÉS AUTONOMIA
MAPES PAU
HISTÒRIA D’ESPANYA
Illes Balears
2014-15
Història Espanya
IES Ramon Llull (Palma)
Maria Assumpció Granero Cueves

ACTIVITAT PAU: Lectura i o elaboració del mapa autonòmic espanyol amb indicació de la via
d’accés a l’autonomia. B3-T5.
- La Constitució de 1978. MAPA 20: Mapa autonòmic espanyol amb indicació de la via d’accés a
l’autonomia.
- L’Estat de les autonomies. L’Estatut d’autonomia de les Balears.
6. La Constitució de 1978. L’Estatut d’autonomia de les Illes Balears. 1v preg. op B (2004, juny).
6. La Constitució de 1978 i l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears. 2v preg. op B (2004, setembre).
6. El procés autonòmic a l’Estat espanyol (1975-1983). L’Estatut de les Illes Balears. 3v preg. op B
(2005, juny).
6.- L’Estat de les autonomies a la Constitució de 1978. L’Estatut d’autonomia de les Illes Balears. 4v
preg. op B (2005, setembre).
6.- L'Estat de les autonomies. L'Estatut d'autonomia de les Illes Balears. 5v preg. op B (2006, juny).
6.- L’Espanya de les autonomies. L’Estatut d’autonomia de les Illes Balears. 6v preg. op B (2006,
setembre).
6.- La Constitució de 1978 i l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears. 7v preg. op B (2007, juny).
6.- La Constitució de 1978. L’Estatut d’autonomia de les Illes Balears. 8v preg. op B (2007, setembre).
3. b.- L’Estat de les autonomies. L’Estatut d’autonomia de les Balears. 9v preg. op B (2012, juny).
3. b.- L’Estat de les autonomies. L’Estatut d’autonomia de les Balears. 10v preg. op B (2012, setembre).
3. b.- El procés autonòmic de les Illes Balears (3,5 punts). 11v preg. op B (2013, juny).
3. b.- Transició i democràcia des de 1975. L’Estat de les autonomies (3 punts). 12v preg. op B (2013,
setembre).
MAPA 20.- CCAA I VIA D’ACCÉS AUTONOMIA (B3-T4)

MAPA 20.- CCAA I VIES D’ACCÈS A L’AUTONOMIA (B3-T5)
ACTIVITAT PAU: Lectura i/o elaboració del mapa autonòmic espanyol amb indicació de la via
d’accés a l’autonomia.

MAPA 20.- CCAA I VIES ACCÉS A AUTONOMIA
(model 1)

14.4.- LA CONSTITUCIÓ DE 1978. GESTACIÓ DEL PROCÉS CONSTITUCIONAL
INTRODUCCIÓ (partiu d’un resum dels passos donats amb anterioritat)
El 16 de desembre de 1976 es ratifica, per referèndum
popular, la Llei per a la Reforma Política (LRP), que
havia estat aprovada per majoria per les Corts
franquistes un mes abans, el 19 de novembre de 1976,
a proposta d’Adolfo Suárez, i que posa punt final al
règim franquista i dóna pas a les primeres eleccions
democràtiques, del 15 de juny de 1977.
19 novembre 1976. Adolfo Suárez aplaudeix als procuradors després
d’aprovar la Llei per a la Reforma Política (425 sí, 59 no, 13 abstencions).
16 desembre 1976. LRP és
sotmesa a referèndum.

Primeres eleccions democràtiques, del 15 de juny de 1977
(més de 200 partits legals, alguns amb escassa militància).

Suárez votant en les eleccions generals espanyoles de 1977.
Primeres eleccions democràtiques, del 15 de juny de 1977.

Primeres eleccions democràtiques, del 15 de juny de 1977, que van donar la victòria a UCD (166);
el PSOE segona força política (118); el PCE lluny de les seves expectatives (20); així com li va
passar a AP (16); l’extrema esquerra no va aconseguir representació. S’obrí el camí a unes Corts
constituents i tot aquest procés culminarà amb l’aprovació per referèndum del 6 de desembre de
1978 de la Constitució

S’obrí el camí a unes Corts constituents i tot aquest procés culminarà amb l’aprovació per
referèndum del 6 de desembre de 1978 de la Constitució

14.4.1.- La Comissió Constitucional i els “pares de la Constitució” en les Corts.
GESTACIÓ: En aquest context, l’elaboració d’una
Constitució no era la idea inicial de Suárez, però el
resultat de les eleccions de juny de 1977, on
l’esquerra va aconseguir una bona força
parlamentària, va posar en primer pla la necessitat
d’abordar un procés constituent. Es va optar per
elaborar un text de consens entre les forces
parlamentàries, i per fer-ho les Corts van decidir
crear una Comissió Constituent del Congrés, la qual
designà una Ponència Constitucional integrada per
set membres representants de tots els partits polítics
amb diputats en les Corts.

Aquests set diputats són coneguts com els “pares de la Constitució” (sessió constitutiva 1 agost
1977, 29 sessions entre agost i desembre): 3 d’UCD (Gabriel Cisneros, Miguel Herrero, i José Pedro
Pérez-Llorca); 1 de PSOE (Gregorio Peces-Barba); 1 del PCE-PSUC (Jordi Solé Tura); 1 d’AP
(Manuel Fraga); i 1 de la Minoria Catalana (Miquel Roca de CIU); amb l’exclusió dels grups basc i
mixt. L’absència d’un representant del PNB (per la qüestió dels “drets històrics”) va fer que els
nacionalistes bascs no donaren suport a la Constitució.

P
A
R
E
S
CONSTITUCIÓ
Característiques

Gabriel Cisneros Laborda
(UCD, 14/08/1940 – 27//07/2007, tenia 37 anys).
Gabriel Cisneros Laborda.
Diputat per Sòria, Burgos,
Saragossa amb el PP.

Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón
(UCD, 18/06/1940, tenia 37 anys, 2014 en té 74).
Miguel Herrero y Rodríguez
de Miñón, diputat per UCD,
AP, PP, abandona militància
en 2004.

Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón,
diputat per UCD, AP, PP, abandona
militància en 2004.

José Pedro Pérez-Llorca Rodrigo
(UCD, 30/11/1940, tenia 37 anys, 2014 en té 74).
José Pedro Pérez-Llorca
Rodrigo.
Diputat d’UCD (1977-1982),
abandona política quan
s’ensorra UCD.

Gregorio Peces-Barba Martínez
(PSOE, 13/01/1938 – 24/07/2012, tenia 39 anys).
Gregorio Peces-Barba
Martínez (PSOE).
President del Congrés dels
Diputats i Rector de la
Universitat Carles III.

Martínez (PSOE).
President del Congrés dels
Diputats i Rector de la
Universitat Carles III.

Jordi Solé Tura
(PCE-PSUC, 23/05/1940 – 04/12/2009, tenia 37 anys).
Jordi Solé Tura.
Diputat per Barcelona i
Ministre de Cultura amb
Felipe González.

Jordi Solé Tura
(PCE-PSUC, 23/05/1940 –
04/12/2009, tenia 37 anys, va
morir al 79 anys).
Diputat per Barcelona i
Ministre de Cultura amb
Felipe González.

Manuel Fraga Iribarne
(AP, 23/11/1922 – 15/01/2012, tenia 55 anys).
(AP, 23/11/1922 –
15/01/2012, tenia 55
anys).

Miquel Roca i Juvent
(CIU, en representació de la minoria catalana i del
PNB, 20/04/1940, tenia 37 anys, 2004 en té 74).
(CIU, actual advocat de la
infanta Cristina).

(CIU, en representació de la
minoria catalana i del PNB,
20/04/1940, tenia 37 anys,
2004 en té 74).
Actual advocat de la infanta
Cristina de Borbó.

(AP, PP)
José Pedro Pérez-
Llorca Rodrigo
(UCD) Gregorio
Peces-Barba
Martínez
(PSOE)
Miguel
Herrero y
Rodríguez
de Miñón
(UCD)
Miquel
Roca i
Juvent
(CIU)

(UCD)
Miguel Herrero y
Rodríguez de Miñón
(UCD)
Rodrigo
(UCD)
Martínez
(PSOE)
Jordi Solé Tura
(PCE-PSUC)
(CIU)
(AP, PP)

(UCD)
Miguel Herrero y
(UCD)
Rodrigo
(UCD)
Martínez
(PSOE)
Jordi Solé Tura
(PCE-PSUC)
(AP, PP)
(CIU)

Gabriel
Cisneros
Laborda
(UCD)
José Pedro
Pérez-
Llorca
Rodrigo.
(UCD)
Gregorio
Peces-
Barba
Martínez
(PSOE)
Jordi Solé
Tura
(PCE-
PSUC)
Manuel
Fraga
Iribarne
(AP, PP)
Miquel
Roca i
Juvent
(CIU)
Miguel
Herrero y
Rodríguez
de Miñón
(UCD)
(CIU)
(UCD)
Rodrigo
(UCD)
Miguel Herrero y
(UCD)
Martínez
(PSOE)
Jordi Solé Tura
(PCE-PSUC)
(AP, PP)

Durant l’any 1978 el parlament acaba la redacció del projecte constitucional. La paraula més
utilitzada durant el procés de redacció de la Constitució fou “CONSENS”. Es tractava d’evitar la
trista tradició espanyola de “constitucions de partit”, que havien jalonat especialment el segle XIX.

Per arribar al “CONSENS” (cosa que en principi és una virtut), tot els partits van haver de fer moltes
concessions: els d’esquerres, renunciant als seu republicanisme; els de dretes, acceptant el poder
autònom de les regions i nacionalitats i la cooficialitat de les llengües no castellanes, encara que
s’especifica que “les forces armades són garants de la unitat de la nació”. Aquelles qüestions que
suscitaven majors diferències foren redactades de tal forma que poguessin ser acceptades per les
diverses forces polítiques (causa de l’ambigüitat d’alguns articles, que creen problemes a l’hora de
la interpretació i que pot arribar a ser un defecte).

El resultat va ser el text constitucional de 1978 que donà lloc a un sistema democràtic, que es pot
homologar amb les altres democràcies occidentals.

Els punts més complexos foren varis:
1.- Prefectura de l’Estat: mantenir la monarquia fins que s’estabilitzés el sistema democràtic.
2.- Autonomies: els diputats d’esquerres volien federalisme, els de dretes centralisme per por a la
desintegració d’Espanya, al final es va votar les autonomies, proposta defensada per la UCD.
3.- Estat aconfessional: es reconeix la influència històrica de l’Església catòlica.
4.- Abolició de la pena de mort.
5.- Legalització de l’avortament.

14.4.2.- Característiques de la Constitució de 1978
A.- Parts de la Constitució de 1978
Seguint la línia de les constitucions modernes, la Constitució Espanyola de 1978 s’estructura en
dues parts clarament diferenciades, pel que fa al seu contingut: la part dogmàtica i la part orgànica.

DOGMÀTICA ORGÀNICA
 Preàmbul.
 Títol preliminar (art. 1 a 9).
 Títol I, “Dels drets i deures fonamentals” (art.
10 a 55).
 Títol II, «De la Corona» (art. 56 a 65).
 Títol III, «De les Corts Generals» (art. 65 a 96).
 Títol IV, «Del Govern i de l’Administració» (art. 96 a
107).
 Títol V, «De les relacions entre el Govern i les Corts
Generales» (art. 107 a 116).
 Títol VI, «Del poder judicial» (art. 116 a 127).
 Títol VII, «Economia i Hisenda» (art. 127 a 136).
 Títol VIII, «De l’organització territorial de l’Estat» (art.
136 a 158).
 Títol IX, «Del Tribunal Constitucional» (art. 158 a 165).
 Títol X, «De la reforma constitucional» (art. 165 a 169).
 Declaració principis bàsics societat.
 Drets i deures fonamentals i regulació del seu
exercici.
 Principis de política social i econòmica.
 Garantia de drets i de la seva suspensió i
institució de la figura del defensor del poble.
 Estat aconfessional.
 Autogovern de les nacionalitats (art. 2,
ambigüitat en la redacció).
 La corona es merament representativa.
 Les Corts Generals integrades per dues cambres: Senat i
Congrés.
 Divisió de poders: executiu, govern dirigit per un
president elegit pels diputats i que incorpora el poders
principals.
 Economia i finances.
 Organització territorial de l’Estat.
 Tribunal Constitucional.

La Redacció del preàmbul era considerada un honor i una habilitat literària, la persona elegida per a
redactar-lo va ser Enrique Tierno Galván.

La Constitució està en la part més alta de la jerarquia normativa (no n’hi ha llei per damunt de la
Constitució = CARTA MAGNA); és molt extensa amb 169 articles, distribuïts, després del
preàmbul i el títol preliminar, en X Títols, a més conté 9 disposicions transitòries, 1 disposició
derogatòria i 1 final; és molt rígida, hi ha una part que no es pot canviar res i en el cas que es fes
un canvi s’hauria d’elaborar una nova constitució, però hi ha una part que si pot sofrir canvis, però
necessita de l’aprovació de 2/3 parts del Parlament.

B.- Contingut de la Constitució de 1978
El TÍTOL PRELIMINAR (art. 1 a 9) conté els principis fonamentals de la Constitució:
- La Constitució de 1978 defineix Espanya
com un “Estat social i democràtic de
dret”, organitzat com una MONARQUIA
PARLAMENTÀRIA (Títol preliminar, Joan
Carles I, hereu legítim dels drets dinàstics
d’Alfons XIII, traspassats per l’abdicació de
don Joan, en maig 1977), monarquia
moderada i arbitral. Referent a la Corona
estableix que el Rei és el Cap de l’Estat i
fixa les seves funcions, atribucions i
prerrogatives, no té responsabilitats
polítiques concretes ni extenses. El seu
poder és formal. La corona té, bàsicament,
funcions representatives, i l’exèrcit resta
sotmès al poder civil, però garant de la
unitat de la nació.

- La SEPARACIÓ DE PODERS (dues cambres legislatives i govern) i la SOBIRANIA NACIONAL,
que resideix en el poble, són el nucli essencial (Títol preliminar). Del poble espanyol emanen tots el
poders de l’Estat. Organització dels poders:
- PODER LEGISLATIU (bicameral). Corts formades per dues Cambres: Congrés de Diputats i
Senat. Ambdues són elegides per sufragi universal i exerceixen el poder legislatiu. Existeix la
possibilitat de referèndum popular de caràcter consultiu i no decisiu.

B.- Contingut de la Constitució de 1978. Organització dels poders:
- PODER LEGISLATIU (bicameral). Corts formades per dues Cambres: Congrés de Diputats i Senat. Ambdues
són elegides per sufragi universal i exerceixen el poder legislatiu. Existeix la possibilitat de referèndum popular
de caràcter consultiu i no decisiu.
- PODER EXECUTIU. El Govern, que dirigeix la política interior i exterior d’Espanya. També té potestat
legislativa ja que pot presentar projectes de lleis a les Corts i desenvolupa els reglaments de les lleis aprovades. El
president del Govern és investit (elegit) pel poder legislatiu.
- PODER JUDICIAL. Els jutges
i magistrats exerceixen el poder
judicial. Es crea el Tribunal
Constitucional amb la funció de
vetllar per la Constitució (evitar
qualsevol violació de la
Constitució i vigilar que les
normes inferiors siguin legals i
que no contradiguin el text
constitucional). És també el
màxim òrgan encarregat de
protegir els drets i llibertats
fonamentals.

 Preàmbul.
10 a 55).
107).
136 a 158).
exercici.
 Les Corts Generals integrades per dues cambres:
Senat i Congrés.
principals.

- Estableix el caràcter no confessional de l’Estat, és a dir, no hi ha religió oficial (encara que es fa menció expressa de l’Església
catòlica).
- El TÍTOL I (art. 10 al 55, part dogmàtica) és el més extens de la Constitució i conté declaracions de drets i deures, i llibertats
públiques (civils i polítiques) molt completes.
Drets individuals:
 Dret a la vida, a la integritat física, la llibertat ideològica, religiosa i de culte, a la llibertat d’expressió, a l’educació, etc.
 S’aboleix la pena de mort.
- El TÍTOL I també inclou un extens capítol de drets socials.
Drets socials o col·lectius:
 Protecció a la família, disposar d’una vivenda digna, gaudir del medi ambient, dret al treball, a la protecció de la salut (sanitat
i educació), etc.
 Valors de llibertat, justícia i igualtat.
 Distribució justa de la riquesa.
 Dret a participar en la vida política.
 Pluralisme polític.
La Constitució estableix els principis rectors de la política econòmica:
 Defineix el marc productiu com una “economia social de mercat”, garantint, a la vegada...:
 El sistema capitalista.
 Dret a la propietat.
 Llibertat de circulació de mercaderies.
 I l’estat del benestar.

 Preàmbul.
 Títol I, “Dels drets i deures fonamentals”
(art. 10 a 55).
107).
136 a 158).
exercici.
Congrés.
principals.

B.- Contingut de la Constitució de 1978. MAPA 20 (aquí la introducció).
- L’ARTICLE II (Títol preliminar) consagra el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions
(gran novetat de la Constitució a l’article II, que va servir per avançar en el procés de
descentralització política i administrativa).
La Constitució també estableix el
principi de solidaritat i l’equilibri
econòmic entre les distintes
regions del territori espanyol.
Paral·lelament, reconeix com a
llengües oficials el castellà i les
altres llengües espanyoles a les
comunitats autònomes
corresponents (art. 3).
L’article 4 fa al·lusió a la bandera
d’Espanya i els estendards propis
de les autonomies.

(model 2)

B.- Contingut de la Constitució de 1978. MAPA 20 (aquí la introducció).
Constitució política progressista i democràtica, però no va poder evitar certa ambigüitat, fruit del
consens, que permetia que el seu desenvolupament normatiu fos assumit tant per l’esquerra com
per la dreta democràtica.

14.4.3.- Història de la Constitució
A.- Tramitació, aprovació, referèndum, noves eleccions
Resolts els primers problemes (el text inicial va rebre
3.100 esmenes), fou redactat un segon projecte per una
comissió mixta Congrés i Senat i, després del seu debat,
el text constitucional definitiu fou aprovat per les Corts
Generals en sessions plenàries del Congrés de Diputats i
del Senat.
En el Congrés dels Diputats per la majoria dels
diputats, el 31 d’octubre de 1978, amb 316 vots a favor,
6 en contra i 3 abstencions).

Finalment, la Constitució va ser presentada als ciutadans i fou sotmesa a
referèndum popular, el 6 de desembre de 1978. Des de llavors dia 6 és
festa nacional (dia de la Constitució).
Els grans partits en el Parlament demanaven el sí a l’electorat; el PNB i altres grups nacionalistes, junt amb els partits
a l’esquerra del PCE, propugnaven l’abstenció; mentre l’extrema-dreta fa campanya pel vot negatiu. Amb un 79%
de participació, la consulta va donar una majoria àmplia: els vots favorables arriben al 88,84% i els negatius al 8%,
cosa que va donar validesa a una Constitució, que s’ha mantingut vigent fins ara. Ratificada pel poble, fou
sancionada pel rei el dia 27 de desembre i, posteriorment, promulgada (publicada en el BOE el 29 de desembre,
es va evitar fer-ho el dia 28, Sants Innocents).

És la setena constitució espanyola, però la primera fruit del consens i no de la implantació del
grup dominant. Constitueix un fet únic en la història del constitucionalisme espanyol, per primera
vegada en la història pot dir-se que és una norma fonamental acceptada per la immensa
majoria, que va primar l’esperit de col·laboració i consens, per elaborar una norma que regiria la
convivència de la societat espanyola.

NOTA ACLARIDORA. En el substrat de la Constitució de 1978 existeix una notable influència
del constitucionalisme espanyol, és a dir, influència d’altres constitucions anteriors.
CONSTITUCIONS:
1) 1812 (Cort Cadis).
2) 1837 (Constitució progressista, regència de Maria Cristina, 1833-1840, minoria d’edat d’Isabel II, Calatrava,
Mendizábal).
3) 1845 (Constitució moderada durant el regant d’Isabel II, primera etapa dècada moderada, 1844-1854).
4) 1869 (Sexenni revolucionari, 1868-1875, Gloriosa).
5) 1876 (Restauració d’Alfons XII, 1875-1885).
6) 1931 (II República, 1831-1836, bienni reformista o socialazañista).
7) 1978 (Transició democràtica, 1975-1982).
Hi va haver, com sabeu, altres projectes de
constitució que no es varen arribar a promulgar o
bé que són constitucions atorgades com l’Estatut
de Baiona (1808), l’Estatut Reial (1834) de
Martínez de la Rosa, la “non nata” de 1856 durant
el bienni progressista d’Isabel, o el projecte de
constitució federal de la I República (1873).

DOCUMENT 1.- CONSTITUCIÓ 1978. Art 13.2.
del Títol I.
“Solamente los españoles serán titulares de los
derechos reconocidos en el artículo 23, salvo lo
que, atendiendo a criterios de reciprocidad,
pueda establecerse por tratado o ley para el
derecho de sufragio activo y pasivo en las
elecciones municipales.”
B.- Reformes de la Constitució
La Constitució de 1978 ha estat modificada dues vegades:
PRIMERA REFORMA CONSTITUCIONAL. Amb la creació de la Unión Europea, les Corts
Generals reformaren l’article 13.2, Títol I, per fer possible que qualsevol ciutadà de la Unió,
resident a Espanya, tingui dret a vot (electors i elegibles) a les eleccions municipals, d’acord amb
les exigències del Tractat de Maastricht o Tractat de la Unió Europea (TUE, signat en Maastricht
el 7 de febrer de 1992, i que entrà en vigor l’1 de novembre de 1993). La reforma entrà en vigor el 28
d’agost 1992. En concret, va consistir en afegir el incís “y pasivo” en l’article 13.2.

La Constitució de 1978 ha estat modificada dues vegades:.
Com el PSOE i PP tenien, conjuntament, més del 90% de diputats i senadors, i en tractar-se d’una
reforma pel procés ordinari, no fou necessari un referèndum, tampoc va ser sol·licitat per un 10%
dels representants d’ambdues cambres, dins del termini previst. Però la reforma no ha estat exempta
de problemes, perquè la resta dels partits de la cambra es queixen de què no han estat cridats a
consulta, ni a negociació i van acusar als gran partits de rompre el procés constituent i el consens
constitucional respectat fins aleshores.
La SEGONA REFORMA CONSTITUCIONAL és de 23
d’agost de 2011 i va consistir en substituir íntegrament
l’article 135 (DOCUMENT 2), introduint en el text el
concepte: “estabilidad presupuestaria”, a la vegada que
s’introdueix la prioritat absoluta del pagament del deute i
els seus interessos.
El motiu està clar, la nova i actual crisi econòmica. A
proposta del president del govern, José Luís Rodríguez
Zapatero, va contar amb el suport de PP i PSOE i també
d’UPN (Unión del Pueblo Navarro).

DOCUMENT 2.- CONSTITUCIÓ 1978. Nova redacció Art 135.
“1. Todas las Administraciones Públicas adecuarán sus actuaciones al principio de estabilidad presupuestaria.
2. El Estado y las Comunidades Autónomas no podrán incurrir en un déficit estructural que supere los márgenes establecidos, en su
caso, por la Unión Europea para sus Estados Miembros.
Una Ley Orgánica fijará el déficit estructural máximo permitido al Estado y a las Comunidades Autónomas, en relación con su producto
interior bruto. Las Entidades Locales deberán presentar equilibrio presupuestario.
3. El Estado y las Comunidades Autónomas habrán de estar autorizados por Ley para emitir deuda pública o contraer crédito.
Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el
estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta. Estos créditos no podrán ser objeto de enmienda o
modificación, mientras se ajusten a las condiciones de la Ley de emisión.
El volumen de deuda pública del conjunto de las Administraciones Públicas en relación al producto interior bruto del Estado no podrá
superar el valor de referencia establecido en el Tratado de Funcionamiento de la Unión Europea.
4. Los límites de déficit estructural y de volumen de deuda pública sólo podrán superarse en caso de catástrofes naturales, recesión
económica o situaciones de emergencia extraordinaria que escapen al control del Estado y perjudiquen considerablemente la situación
financiera o la sostenibilidad económica o social del Estado, apreciadas por la mayoría absoluta de los miembros del Congreso de los
Diputados.
5. Una Ley Orgánica desarrollará los principios a que se refiere este artículo, así como la participación, en los procedimientos
respectivos, de los órganos de coordinación institucional entre las Administraciones Públicas en materia de política fiscal y financiera.
En todo caso, regulará:
a) La distribución de los límites de déficit y de deuda entre las distintas Administraciones Públicas, los supuestos excepcionales de
superación de los mismos y la forma y plazo de corrección de las desviaciones que sobre uno y otro pudieran producirse.
b) La metodología y el procedimiento para el cálculo del déficit estructural.
c) La responsabilidad de cada Administración Pública en caso de incumplimiento de los objetivos de estabilidad presupuestaria.
6. Las Comunidades Autónomas, de acuerdo con sus respectivos Estatutos y dentro de los límites a que se refiere este artículo,
adoptarán las disposiciones que procedan para la aplicación efectiva del principio de estabilidad en sus normas y decisiones
presupuestarias.”
Nuevo artículo 135 de la Constitución española.

14.5.- L’ESTAT DE LES AUTONOMIES
14.5.1.- El procés de construcció de l’Estat autonòmic
La construcció d’un Estat no centralista, a partir del TÍTOL VIII de la Constitució de 1978, és un
dels fets més importants de la història d’Espanya a partir del procés constitucional, tot i que ja
s’havia començat a fer des de les eleccions de 1977.

 Preàmbul.
10 a 55).
107).
 Títol VIII, «De l’organització territorial de l’Estat»
(art. 136 a 158).
exercici.
Congrés.
principals.

(model 3)

La qüestió autonòmica va estar molt present durant la transició democràtica.
Al País Basc la reivindicació autonòmica es mescla amb la demanda d’amnistia política pels presos
d’ETA, encara considerats popularment com lluitadors per la llibertat. Les Corts votaren a l’octubre
de 1977 la darrera amnistia, que va posar punt final a la repressió franquista.
El mateix 1977, a Catalunya més d’un
milió i mig de persones (la major
manifestació pacífica vista fins llavors)
exigeixen l’autonomia en la Diada de
l’Onze de Setembre.
Imatge de la manifestació de l’11 de setembre de 1976 a Sant Boi .

Des dels Decrets de Nova Planta de Felip V, Espanya tenia una estructura centralitzada, però
l’any 1978 la Constitució va implementar una fórmula a mig camí entre l’estat centralitzat i
l’estat federal: és l’ESTAT DE LES AUTONOMIES. Per tant, la Constitució actual és autonomista
des del punt de vista de l’estructuració de l’Estat. Però, el camí cap a l’ESTAT de les
AUTONOMIES va tenir dues etapes diferenciades:
 PRIMERA ETAPA: la de les
PREAUTONOMIES (anterior a
l’aprovació de la Constitució del 1978), és
a dir, la concessió d’una autonomia
provisional a les regions que la
sol·licitessin, mitjançant els seus
representants parlamentaris.
 SEGONA ETAPA: a partir del moment
en què la CONSTITUCIÓ REGULA
definitivament el RÈGIM AUTONÒMIC.

(model 4)

A.- El període preautonòmic
Es va iniciar poc després de la mort de Franco. Davant el desig d’autogovern dels bascos i catalans
i, en menor mesura dels gallecs, manifestat de forma espectacular l’onze de setembre, quan milió i
mig de catalans es manifestaren per l’autonomia (el mateix 1977), el govern de la UCD d’Adolfo
Suárez inicia el procés preautonòmic abans de l’aprovació de la Constitució i va optar per
impulsar la generalització del principi d’autonomia regional, el que col·loquialment es va
denominar “cafè per a tots”. De manera provisional les regions van anar negociant transferències,
gràcies a l’impuls de l’assemblea de parlamentaris que es va constituir en moltes regions
espanyoles. Les preautonomies es van estendre entre els anys 1977 i 1978.

Generalització del principi d’autonomia regional, “cafè per a tots”, entre 1977 i 1978.

(model 5)

(model 6)

La primera autonomia concedida, i de manera peculiar, va ser la catalana. Va intervenir en la seva
gestació el vell polític republicà Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l’exili, perquè
contava amb un gran prestigi entre les forces i personalitats polítiques de Catalunya, i amb qui el
govern Suàrez va iniciar negociacions. El 29 de setembre de 1977 es restablia la Generalitat de
Catalunya, i el 23 d’octubre Josep Tarradellas n’era anomenat president.

El cas basc presentava altres qüestions a abordar:
existència d’una organització terrorista (ETA), presència
d’un fort partit nacionalista històric (PNB), i la qüestió
de Navarra, perquè incloure-la en una àmplia comunitat
autònoma basca presentava un marcat rebuig. Les
negociacions començaren entre el govern i l’assemblea
de parlamentaris bascos, no es van voler afegir els
navarresos, que pertanyien majoritàriament a la UCD.
La preautonomia basca es va materialitzar en el
Consell General Basc, aprovat el 6 de gener de 1978,
com a règim preautònomic per a la regió d’Euskadi.
Navarra seguiria en paral·lel el seu propi camí cap a
l’autonomia. A principi de 1978, Catalunya i País Basc
eren règims preautonòmics.

L’altre cas urgent era el gallec, on es va implantar l’autonomia amb la creació de la Xunta de Galícia
provisional (març 1978).

Mentre s’elaborava la Constitució de 1978, la resta de regions comencen a definir-se per l’autonomia.
Així, entre abril i octubre de 1978, es crearen per decret llei organismes de govern
preautonòmics, que van rebre certes competències, però no tenien capacitat legislativa, i es va
formar un mapa de 14 preautonomies, que va coincidir casi amb l’actual:
Catalunya, País Basc, Galícia,
Navarra, Astúries, Castella i Lleó,
Aragó, Castella La Manxa, País
Valencià, Extremadura, Andalusia,
Múrcia, Balears i Canàries. Les
excepcions eren La Rioja i
Cantàbria, que estaven integrades
dintre Castella i Lleó, i Madrid,
que tenia l’opció d’incorporar-se a
Castella-la-Manxa o formar una
comunitat en solitari. Així, és va
prefigurar el futur constitucional
de l’estructura territorial de l’Estat
espanyol.

(model 7)

B.- El període autonòmic amb la Constitució de 1978
S’inicia després de la promulgació de la Constitució de 1978, que va regular els tràmits legals per
arribar a l’ESTAT DE LES AUTONOMIES. Un cop determinat el sistema per la Constitució, es va
fixar la nova territorialització de l’Estat, i es va concretar, amb algunes excepcions, el mapa
preautonòmic d’Espanya. Des del govern el responsable màxim d’aquest procés va ser el ministre
per a les Regions, Manuel Clavero Arévalo.
Manuel Clavero Arévalo, catedràtic de Dret
Administratiu de la Universitat de Sevilla.

L’ARTICLE II del TÍTOL PRELIMINAR de la Constitució consagra el dret a l’autonomia de les
nacionalitats i regions (gran novetat de la Constitució, que va servir per avançar en el procés de
descentralització política i administrativa). Paral·lelament, la Constitució reconeix com a llengües
oficials el castellà i les altres llengües espanyoles a les respectives comunitats autònomes (art. 3).
L’article 4 fa al·lusió a la bandera d’Espanya i els estendards propis de les autonomies.

 Preàmbul.
10 a 55).
 Títol II, «De » (art. 56 a 65).
107).
 Títol VIII, «De l’organització territorial de l’Estat»
(art. 136 a 158).
exercici.
Congrés.
principals.

El TÍTOL VIII de la Constitució de 1978 tractà d’abordar un dels problemes històrics del nostre país:
conjugar o fer compatible la indissoluble unitat de la nació amb el reconeixement de la diversitat i
la garantia del dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren, així com la
solidaritat i l’equilibri econòmic entre totes.

(model 8)

D’aquest manera, aquest article VIII regula la descentralització de certs poders de l’Estat i estableix
la possibilitat de què, aquells territoris (totes les regions o altres agrupacions provincials i no tan sols
les nacionalitats anomenades històriques) que ho desitjaren i que complissin una sèrie de requisits, es
poguessin constituir en comunitats autònomes. Dins elles s’havien de formar òrgans legislatius
(parlaments autònoms propis), elegits per sufragi universal, i òrgans executius (governs
autònoms) per gestionar la sèrie de competències que rebia de l’Estat central.

(model 9)

(model 10)

Però va continuar vigent la
divisió provincial. Cadascuna
d’aquestes autonomies es regiria
per un Estatut d’autonomia,
estatuts que recollirien
les competències que assumien i
havien de ser aprovats per les
Corts Generales.

(model 11)

Però la Constitució no va crear un mapa de les comunitats autònomes, sinó que va deixar a les
preautonomies el dret a constituir-se en comunitats autònomes, indicant les condicions i el procés que
s’havia de seguir.
Les condicions permetien constituir-
se en comunitat autònoma a
 les províncies limítrofes amb
característiques històriques, culturals
o econòmiques comunes;
 als territoris insulars;
 i a les províncies amb entitat
regional històrica.

(model 12)

La Carta Magna de 1978 estableix el procés per a l’accés a l’autonomia mitjançant dues vies, donat
que els poders autonòmics podien rebre les competències amb diferent grau i, també, a un ritme
diferent:
 L’article 151.
 L’article 143.

L’article 151 permetia adquirir de forma immediata el major sostre de competències. Es coneixia
com el procediment més ràpid i més complet de transferències.
Per aquest camí podien accedir
directament les nacionalitats
històriques (Catalunya,
Galícia i el País Basc) i, fins i
tot, altres si complien unes
determinades i difícils
condicions de pronunciament
de les entitats locals i si, a
més, la decisió era ratificada
per un referèndum. Aquest va
ser el cas d’Andalusia, que el
28 de febrer de 1980 va
decidir per referèndum la
construcció de la seva
autonomia per la via de
l’article 151.

L’article 143 només traspassava de forma immediata certes competències i exigia un període de cinc
anys per a poder ampliar-les progressivament. Era la via lenta i no necessitava referèndum.
Aquesta és la que adoptaren la
majoria de les regions, llevat
de Navarra, ja que la
Constitució havia previst per
aquesta comunitat un
mecanisme especial, que
partint del seu peculiar sistema
foral, esdevindria Comunitat
Foral.

Les comunitats que varen aprofitar l’article 151 varen ser Catalunya, el País Basc i Galícia, però es van acollir a la
disposició transitòria segona establerta per la Constitució. Aquesta permetia a les regions que en el passat
haguessin plebiscitat afirmativament estatuts d’autonomia i que tinguessin, en el moment d’aprovar-se la
Constitució, un règim provisional d’autonomia, accedir a l’autonomia només mitjançant l’acord per majoria
absoluta dels seus òrgans preautonòmics.
Andalusia va accedir per la via
normal de l’article 151. Exigia que la
iniciativa autonòmica partís de
l’acord de totes les diputacions
provincials o òrgans interinsulars
interessats, i de les tres quartes parts
dels ajuntaments representatius
almenys del 50% de la població. A
més, l’acord s’havia de ratificar en
referèndum (28 febrer 1980).
Navarra va optar per
l’“Amillorament del Fur”, per qual
afegia a les atribucions úniques, que ja
posseïa, les competències concedides
per la via de l’article 151.

La resta de les comunitats van accedir a l’autonomia per la via de l’article 143. Exigia que la
iniciativa autonòmica partís de l’acord de totes les diputacions provincials o òrgans interinsulars
interessats i dels dos terços dels ajuntaments representatius almenys del 50% de la població, sense
necessitat de referèndum. Algunes es van acollir a la disposició primera de la Constitució, que
permetia substituir la iniciativa de les diputacions per l’acord per majoria absoluta dels seus òrgans
preautonòmics.
Ceuta i Melilla van rebre el rang
de municipis autònoms i, a
diferència de les comunitats, no
tenen capacitat legislativa.

Aprovada la Constitució, es van constituir en el període 1979-1983 les actuals CCAA i Espanya
queda conformada per 17 Comunitats i dues Ciutats Autònomes (Ceuta i Melilla constituïdes en
1995). Cada una d’aquestes comunitats posseeixen una assemblea legislativa, elegida per sufragi
universal (parlaments autònoms) i òrgans executius (governs autònoms propis).

14.5.2.- Organització Estat autonòmic: Estatuts d’autonomia, òrgan de govern i competències
La peculiaritat jurídica del règim autonòmic espanyol es va donar mitjançant l’aprovació dels
Estatuts d’autonomia, compendi de normes que recullen les competències que assumien les
comunitats autònomes i el òrgans o institucions de què es dotaven per al seu funcionament.
Els estatuts també van ser objecte
de consens entre les diferents
forces polítiques de cada CA, i
posteriorment varen ser aprovats
com a Llei orgànica per les Corts
Generals, després de la seva
ratificació en referèndum a les
respectives comunitats, inclòs en la
via de l’article 151 (nacionalitats
històriques i Andalusia).

(model 13)

Els primers estatuts promulgats van ser els de Catalunya i del País Basc (18/XII/1979, observeu el
mapa). L’any 1981 es van aprovar els estatuts de Galícia (6/IV) i d’Andalusia, Cantàbria i
Principat d’Astúries (30/XII) i, posteriorment, entre 1982 i 1983, els de la resta de comunitats
autònomes.

(model 14)

La concessió de l’autonomia es va allargar molt en el temps i la transferència de competències fou
encara més lenta. Entre el 18 de desembre de 1979 (primers Estatuts d’autonomia promulgats els de
Catalunya i País Basc, i després a Galícia i Andalusia) i el 25 de febrer de 1983 (estatuts de Castella
i Lleó, Extremadura, Madrid i Balears), totes les regions es varen constituir en CCAA.

No serà fins 1983, coincidint amb les segones eleccions municipals, que s’elegeixin els restants
parlaments autònoms. Finalment, l’any 1995 (13/III), es van regular règims autonòmics per a les
ciutats de Ceuta i Melilla.

RESULTAT: es va posar fi a l’Estat centralista (la Constitució de 1978 romp amb la tradició
centralista iniciada en 1700 per Felip V) i va començar un procés, no sempre senzill, de
transferències de competències per a la construcció de l’Estat de les Autonomies.

A partir d’aquí i els anys següents es va viure un procés de reforma dels diferents estatuts autonòmics
de les CCAA, no sempre sense polèmica: el primer que es va proposar a les Corts Generals, el basc,
no va ser acceptat; en altres casos, com el català, després d’haver estat acceptat, va tenir vàries
impugnacions i ha passat a mans del Tribunal Constitucional, per a decidir la constitucionalitat o no
d’alguns dels seus articles (cal recordar la recusació del magistrat Pérez Tremp).

Han estat acceptades les reformes dels estatuts de la Comunitat Valenciana, de les Illes Balears (que
va entrar en vigor el dia 1 de març de 2007) i d’Andalusia.

Durant 20 anys, l’Estat va anar transferint competències a les CCAA. Dues de les darreres matèries
transferides han estat Sanitat i Educació. Avui dia, cada CCAA pot legislar en qüestions sanitàries i
educatives, sempre atenent a la normativa de rang superior, de manera diferent a la resta de CCAA.
Estat de les Autonomies que, avui en dia, és tema de discussió entre les forces polítiques davant la
crisi econòmica actual (acompliment o no del dèficit pressupostari permès).

14.5.3.- Estatut d’autonomia de les Illes Balears
Balears va anar pel camí de l’article 143. Dia 28 de juliol de 1978 es va constituir, al Castell de
Bellver, el Consell General Interinsular, que era una institució preautonòmica formada 15
membres: 10 de la UCD, 4 del PSOE i 1 d’AP. Més tard, en les eleccions d’abril del 79 es votava,
també, als que havien de formar part del Consell Interinsular, 12 per Mallorca, 6 per Menorca i 6
per Eivissa i Formentera. Aquest nou Consell va ser el que va redactar l’Estatut d’autonomia.
L’Estatut va ser aprovat el 25 de febrer de 1983 i les Illes Balears començaren a comptar amb un
estatut autonòmic.

Característiques:
- Article 1: Fixà la llengua catalana com a pròpia de les IB i la catalana i castellana com oficials.
- Article 2: En aquest es recollien les competències, per exemple: ordenació del territori, obres
públiques…
- Article 3: Sobre les institucions de la CAIB, primer de tot hi ha un Parlamant que legisla,
sobretot en allò que es tenen competències. Hi ha un president amb el poder executiu que ha de ser
membre del Parlament i que tria als membres del seu govern. També tenim Consells Insulars, és a
dir, un parlament per cada Illa (Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera), que tenen parlament propi
i, a la vegada, formen part del parlament autonòmic de les IB. A més, a cada illa hi ha un govern
insular.

Actualment està vigent, des de l’1 de març de 2007 (dia de les Illes
Balears), la Llei Orgànica 1/2007, de 28 de febrer, de reforma de l’Estatut
d’Autonomia de les Illes Balears (REAIB) («BOE» núm. 52, d’1 de març
de 2007; correcció d’errades en «BOE» núm. 77, de 30 de març).

14.5.4.- Presidents de les Illes Balears
Actualment està vigent, des de l’1 de març de 2007 (dia de les Illes Balears), la Llei Orgànica
1/2007, de 28 de febrer, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears (REAIB) («BOE»
núm. 52, d’1 de març de 2007; correcció d’errades en «BOE» núm. 77, de 30 de març).
Preautonomia
 Jeroni Albertí Picornell (UCD, 1979-82).
 Francesc Tutzó Bennàsser (UCD, 1982-83).
Autonomia
 Gabriel Cañellas Fons (AP/PP, 1983-1995).
 Cristòfol Soler Cladera (PP, 1995-1996).
 Jaume Matas Palou (PP, 1996-1999).
 Francesc Antich i Oliver (PSIB-PSOE, 1999-2003).
 Jaume Matas Palou (PP, 2003-2007).
 Francesc Antich i Oliver (PSIB-PSOE, 2007-2011).
 José Ramón Bauzà Díaz (PP, des de 2011).

Francesc Tutzó Bennàsser
(UCD, 1982-83).
Gabriel Cañellas Fons
(AP/PP, 1983-1995).
Jaume Matas Palou
(PP, 2003-2007).
Francesc Antich i Oliver
(PSIB-PSOE, 1999-2003).
Cristòfol Soler Cladera
(PP, 1995-1996).
José Ramón Bauzà Díaz
(PP, des de 2011).
Jeroni Albertí Picornell
(UCD, 1979-82).

Mapa de les províncies i regions de 1833
CURIOSITAT

MAPA 20. MODELS (14)

Recommandé

Recommandé

Contenu connexe

En vedette

En vedette (20)

Similaire à MAPA 20. MODELS (14)

Similaire à MAPA 20. MODELS (14) (20)

Plus de Assumpció Granero

Plus de Assumpció Granero (20)

MAPA 20. MODELS (14)