El catarisme fou una religió cristiana fundada sobre una interpretació dualista de les Escriptures; és a dir, sostenia la tesi que l’Univers és el resultat de la confrontació entre dos principis antagònics: el Bé i el Mal.

1. LA DOCTRINA CÀTARA
Entorn de l’any mil neix als Balcans un gran moviment herètic. Afavorit pels
mercaders que anaven i venien d’Orient, s’estén poc a poc per Europa i amb el nom de
catarisme arrela profundament al Llenguadoc, d’on passa a Catalunya.
El catarisme fou una religió cristiana fundada sobre una interpretació dualista de les
Escriptures; és a dir, sostenia la tesi que l’Univers és el resultat de la confrontació entre dos
principis antagònics: el Bé i el Mal.
L’heretgia no es limita pas a la Gàl·lia del sud, sinó que duran els ss. XI al XIII es fa
present, amb més o menys fortuna, per tot Europa. Però només Occitània va patir una guerra
santa, de gran violència entre els anys 1209 i 1255. Després d’aquesta data, i durant un segle,
les fogueres de la
Inquisició
acabaren de
perseguir
l’heretgia, fins a
la seva
desaparició total.
Els adherents a
aquesta nova fe
eren denominats
càtars, paraula
que ve del grec i
vol dir pur.
Tanmateix,
estudis recents
apunten que podria derivar de “ketter” que era com se’ls coneixia a Alemanya, i significava
heretge.
Com que es van donar a conèixer en un concili que tingué lloc prop d’Albi (1165), hom els
conegué també per albigesos. Ells mateixos, però, s’anomenaven cristians o bons homes.
El catarisme ha pretès sempre ser l’autèntic cristianisme, enfront de l’església catòlica, que és
l’adversària i prové de Satanàs. Els càtars es proclamen, doncs, cristians. Tenen per lectura
essencial l’Evangeli de Sant Joan, i per oració el Parenostre. Però pertanyen a la tradició
dualista i, per tan, refusen la idea d’un Déu únic creador de totes les coses. Per a ell, existeixen
dos mons: l’un visible i l’altre invisible. Déu només ha fet els esperits i tot allò que no espot
corrompre ni destruir, ja que les obres de Déu romandran fins a l’eternitat; peró els cossos que
es poden veure o sentir, com la terra i tot el que s’hi troba, és el Diable, príncep d’aquet món,
que els a creat, i tot el que ell a fet morirà. Més que el bé i el mal, en el sentit moral, els càtars
oposaven l’etern al transitori, l’inalterable al corruptible, l’esser al no-res.

2. Els homes són àngels caiguts i el seu destí és poder tornar al cel. Per això creuen en la
reencarnació. Els càtars rebutgen la creu, instrument de suplici en el qual l’envia’t de Déu ha
estat humiliat. No admeten els sacramets.
Els càtars es varen atorgà el dret de predicar l’Evangeli sense demanar autorització a l’església
de Roma i, també el dret de traduir les escriptures del llatí. S’obliguen a dir sempre la veritat i
no jurar mai. No posseeixen res, no exigeixen res i son com els més humils camperols, als quals
ajuden en els treballs del camp i comparteixen el pa.
Feien vida vegetariana i estaven contra la guerra, la violència i la pena de mort. Els creients i
els menaven una vida evangèlica: vivien pobrament i respectaven els preceptes de no matar, ni
mentir, ni robar ni blasfemar, ni cometre adulteri. La castedat s’imposava als bons homes, però
no als creients que feien una vida normal.
En l’ultima època del desenvolupament de l’heretgia, els càtars estaven molt organitzats i es
dotaren d’una sòlida estructura, en certa manera eclesial. Això no era molt conforme amb les
seves, tradicions… Davant la repressió, es verien obligats a constituir una contra-església.
També hi ha dones
perfectes, sense jerarquia,
que dirigeixen les domus, o
cases, mena de convent, on
són educades les noies de
famílies càtares i on es
refugien les vídues i
treballen manualment,
encara que siguin dames
d’alcurnia. Totes saben tenir
cura dels malats i ferits, i
poden, per la imposició de
mans, transmetre l’Esperit
que han rebut.
MONTSEGUR
Montsegur representa el Castell de major transcendència en la croada.
A partir de l’any 1209, i després de la invasió del Llenguadoc pels croats i Simó de Montfort,
Montsegur fou el refugi de la jerarquia càtara. Va ser el santuari de l’església prohibida,
mentre tot el país era ocupat pels soldats del rei catòlic de França i solcat pels inquisidors.
Situat dalt d’un pic calcari, d’uns 200 m d’alçada, al cor dels Pirineus de l’Arieja, està envoltat,
gairebé en tot el seu perímetre, per rostos de 60 a 80 m, que le procuren unes formidables
defenses naturals. És un niu d’àguiles colpidor, des de qualsevol punt que hom hi arribi.

3. El Castell conta, només, d’un pati pentagonal, molt allargat d’O a E, d’uns 50 m, amb una torre
de l’homenatge al costat de ponent. El que sorprèn és l’absència d’elements
defensius. A la muralla no hi ha espitlleres ni torres, i té dues portes sense cap defensa.
Durant molt de temps, hom s’ha preguntat què era exactament Montsegur, si una fortificació
o un temple solar.
La torre de l’homenatge es troba dividida en dues sales: una és la cisterna; l’altra té una
obertura, quatre espitlleres, dues al NE i dues al SO, que no estan ben bé front a front.
Al mati del solstici d’estiu el primer raig del sol llevant passa per l’espitllera SO, travessa la sal
de la torre i surt per l’espitllera NE. Cada vagada que el sol entra en un nou signe zodiacal, els
raigs il·luminen algun dels punts Claus de la construcció: angle, diagonals, centre del murs, etc.
Una pregunta ens fem immediatament: els càtars adoraven el sol?
Una gran part del que se sabia sobre aquest indret es basava, sovint, en escrits llegendaris; en
canvi, l’arqueologia ens aporta
document originals autèntics.
Sembla ser que aquest Castell no és
el de la croada, sinó que fou
construït més tard, o reconstruït,
damunt les ruïnes d’un Castell
precedent. Sabem que al s. XIII una
comunitat càtara estava establerta
a la Muntanya, per tal de fer-hi
meditació. Cap el 1204 els heretges
demanen a Raimon de Perella
(Perelha, en occità), governador o
castlà d’aquestes terres, que
protegeixi el poble que està naixent, i és llavors quan aquest senyor fa construir el Castell.
Vers l’any 1232, el bisbe càtar Gilabert de Castres demana a Raimon de Perella d’allotjar-lo
junt amb la jerarquia, a fi que Montsegur esdevingui la seu de l’església càtara.
Quan es parla de Montsegur, es pensa només en el Castell; tanmateix, aquest és només una
part de un complex molt més gran, ja que sota el Castell vivia tot un poble, poble que s’estenia
entre el castell i les defenses que custodiaven els camins d’accés.
La vida hi estava ben organitzada. La regla imposava als perfectes – homes i dones – el treball
manual. Era un poble con tants d’altres, amb la diferència, només, que hi vivien els heretges i
la comunitat religiosa hi portava una intensa vida espiritual. La subsistència estava assegurada,
d’una part, per la cria de bestiar i la caça, i, d’altra part, per l’avituallament exterior, del qual
Montsegur no va mancar mai. Hi havia diverses cisternes per el consum d’aigua.

4. La seguretat es deixava als militars. La guarnició de Ramon de Perella pot ser estimada, al
moment del setge, en uns 150 homes, la majoria dels quals havien portat la família i ocupaven
part del castell i altres instal·lacions al voltant.
Els registres de la Inquisició ens han deixat centenars de noms dels residents a Montsegur, i del
que hi anaven per escoltar els perfectes. Inversament, els perfectes baixaven del castell per
predicar als pobles i al camp i dispensar el consolament.
L’any 1242, els habitants del castell s’assabentaren que el inquisidors havien establert el
tribunal prop d’allí, a Avinyonet. Uns 60 homes sortiren de la fortalesa, armats amb destrals, i
s’introduïren, de nit, a Avinyonet, amb complicitat locals; van sorprendre els frares inquisidors
i els occiren. Amb aquesta expedició audaç, Montsegur va signar la pròpia sentència de mort.
L’abril de l’any següent va tenir lloc un gran concili catòlic a Besiers i s’hi decidí la destrucció de
Montsegur, <<la sinagoga de Satanàs>>. L’any següent, un exèrcit de 6.000 homes prengué
posicions al peu de la muntanya. Raimon de Perella i
els seus companys no van ser atacats per sorpresa i
havien tingut temps de proveir-se d’armes i
queviures. Se suposa que entre cavallers, escuders i
famílies hi havia a Montsegur unes 400 o 500
persones. El cap de la guarnició era Pere-Roger de
Mirepoix (= occ. Mirapeis), un dels senyors
desposseïts per la conquesta (faidits), gendre del
referit Raimon de Perella. No se sap si aquell era
càtar, però sí que fou un dels més ardits defensors
dels heretges.
El setge durà 10 mesos i sovintejà d’escaramusses. La
situació dels defensors empitjorava dia a dia; la
guarnició disminuïa: els morts, els ferits, els malats...
Finalment, decidiren pactar amb el senescal del rei de
França. Fou una rendició sense condicions. A cada
plaça agafada de viva força, la població era massacrada allà mateix. Així ho havien fet els
croats de Simó de Montfort, així ho feien ara els del rei de França. Les clàusules de la rendició
estipulaven l’aturada immediata dels combats i una treva de 15 dies per al lliurament definitiu
del castrum als vencedors. Els laics tindrien una vida salva, però haurien de comparèixer
davant el Tribunal de la Inquisició. Quant als perfectes, se’ls demanaria d’abjurar la seva fe, i el
que ho refusés seria cremat viu. Foren, doncs, cremats tots, sense procés ni sentència; tots,
perquè ni un sol va adjurar.
A la matinada del dia 16 de març de 1244, el senescal del rei de França i l’arquebisbe de
Narbona, amb el seguici d’homes d’armes i de religiosos, pujaren pel corriol, tallat en part a la
roca, que conduïa al poble fortificat de Montsegur. Des del castell, els cavallers, i els càtars,
tots plegats, devien veure’ls arribar, amb les banderes desplegades i la creu, avançant
lentament entre el boixos. L’exèrcit vencedor va travessar les dues muralles que barraven
l’únic pendent accessible.

5. Llavors el vencedors preparen una gran foguera, al peu de la muntanya, en un camp que
conserva el nom de <<Prat dels Cremats>> : 215 heretges hi moriren.
Alguns homes d’armes havien reivindicat l’honor de seguir els seus companys en la mort. Entre
els heretges hi havia la filla i la néta de Raimon de Perella, Corba i Esclarmonda, i també la
seva sogra. La petita Esclarmonda només tenia nou anys i estava malalta, de manera que les
cames no l’aguantaven i ha de ser posada, ajaguda, sobre la llenya; la seva mare i la seva àvia li
donaven la mà , mentre es cremaven. Raimon de Perella va haver de veure tot aquest horror.
Una estela al Prat dels Cremats recorda, encara avui, la salvatge repressió, amb la llegenda:
ALS CÀTARS / ALS MARTIRS / DEL PUR AMOR / CRESTIAN.
Romanen diferents enigmes en la història de Montsegur.
Se’ns parla d’anades i vingudes entre el castell i l’exterior durant el setge. Sabem, també, que
la nit abans de la crema tres heretges s’escaparen del castell. Per què aquesta evasió al darrer
moment? Fou per amagar el tresor càtar, per posar-lo en lloc segur?
Amb la caiguda de Montsegur, el 1244, l’heretgia mor de mica en mica. Quan, l’any 1271, el
Llenguadoc passa a la Corona de França, està en vies de desaparèixer totalment: l’u¡últim
perfecte, Belibasta, és cremat el 1321.
El papa avia format uns tribunals eclesiàstics, compostos principalment de dominicans,
encarregats de perseguir l’heretgia: la Inquisició, organitzada el 1229 al concili de Tolosa, fou
consagrada el 1231 pel papa Gregori IX.
Quan caigué Montsegur, els càtars que quedaven a la regió es refugiaren a Puillorenç i a
Querbús; d’altres , s’exiliaren a l’interior de Catalunya o a Itàlia.
Càtars i Catarisme a Catalunya.
Autors: Anna M. Adroer i Tasis
Pere Català i Roca
Imatges: senderismo Racons