2. VOCABULARI DEL MOVIMENT OBRER
Acció directa. Tècnica de lluita del sindicalisme revolucionari basat en l'afrontament directe entre
patrons i obrers, al marge del marc legal establert, i en la negativa a acceptar qualsevol mediació de
persones o institucions no afectades pel conflicte, o bé organismes de conciliació. Les formes més
freqüents de l'acció directa són: la vaga, el treball lent, el boicot dels productes o establiments
industrials o comercials i el sabotatge.
ASSOCIACIÓ INTERNACIONAL DE TREBALLADORS (AIT). Organització de treballadors fundada a Londres
el 1864, coneguda generalment per Primera Internacional, fundada a Londres el 1864, amb l'objectiu de
lluitar per la millora de la classe obrera a nivell mundial. Les disputes ideològiques (els marxistes imposaren
llurs tesis, aconseguint l'expulsió dels anarquistes) i el ressò de la Comuna de París (1871) foren les causes
del seu fracàs. Es va dissoldre l'any 1876 a Filadèlfia.
ANARQUISME. Doctrina política formulada per Pierre Joseph Proudhon a mitjan del segle XIX i
desenvolupada posteriorment per Bakunin, que rebutja l’Estat com a institució i proposa un model
alternatiu basat en l’absència d’autoritat i la defensa de la llibertat individual.
ANARCOCOMUNISME. Defensava una societat sense classes i la propietat col·lectiva dels mitjans de
producció i dels béns de consum. Era el corrent més radical de l’anarquisme ja que s’oposava a la
formació de sindicats i donava una gran importància a l’individualisme i a l’acció directa.
ANARCOSINDICALISME. També anomenat Anarco-col·lectivisme. Doctrina que atribueix als sindicats
un paper fonamental en la reivindicació laboral obrera i en la lluita per a la consecució de la revolució
social. La fusió del pensament bakuninista i l'acció societària a través dels sindicats obrers donà un
primer moviment anarcosindicalista, fort especialment a la Península Ibèrica.
BABEUF, GRACCHUS (1760-1797) Pseudònim que adoptà François Noël Babeuf, teòric i revolucionari
francès. Fundà, a París, el diari «Le Tribun du Peuple», portaveu del seu ideari comunista igualitari, des
d'on combaté Robespierre per conservador. Teoritzà sobre la necessitat de suprimir la propietat
individual i de col·lectivitzar la terra. Fundà el Club dels Iguals (Club des Égaux), tancat pel Directori el
1795. Al començament del 1796 creà una organització secreta per tal d'enderrocar el Directori. A més
dels seus adeptes, hi participaren antics jacobins i terroristes, i tingué ramificacions dins la policia i
l'exèrcit. La conspiració dels Iguals fou denunciada al maig del mateix any a Carnot, i Babeuf i d'altres
conjurats foren detinguts. Els partidaris del babovisme intentaren un nou aixecament de les tropes,
que fracassà. L'any següent Babeuf fou condemnat a mort i executat.

3. BAKUNIN, MIKHAÍL (1814-1878). Teòric i polític revolucionari rus. Abandonà el seu país per a viure a
Berlín. Participà en la revolució de 1848. Estigué molt de temps exiliat a Sibèria, per aconseguí fugir-
se’n. Proposà l’abolició de l’estat i la col·lectivització dels mitjans de producció, però no dels seus
fruits. Fou un enemic decidit l’acció dels partits polítics. Se’l considera un del principals teòrics i
activistes de l’anarquisme. Els seus enfrontaments amb Marx alteraren el ritme de la I Internacional.
BLANQUI, LOUIS-AUGUSTE (1805-1881). Revolucionari i teòric socialista francès. Estudià dret i
medicina a París. Participà en el corrent republicà contra Lluís Felip formant part de la Société des Amis
du Peuple. Prengué part en la insurrecció de 1830. El 1839 dirigí una insurrecció, però, mancat de
suport popular, fracassà i fou condemnat a mort, pena que li fou commutada per cadena perpètua.
Fou alliberat el 1848, poc temps abans de la revolució, en la qual participà com a dirigent de la Société
Républicaine Centrale. Considerat el més prestigiós dels dirigents de les forces revolucionàries, per
l'octubre del 1870 intentà, sense èxit, un cop d'estat. Condemnat a cadena perpètua, el seu
empresonament no el deixà participar a la Comuna (1871), en gran part obra dels seus seguidors. Molt
influït per les idees de Babeuf i els carbonaris, concebé l'acció revolucionària més com una obra tècnica
d'una minoria que com una obra política de masses.
BERNSTEIN, EDUARD. Màxim representant del revisionisme dels postulats marxistes. Qüestiona alguns
aspectes de l’anàlisi del capitalisme realitzat per Marx i aposta per la via parlamentària per arribar de
manera gradual al socialisme.
BOLXEVIC. Partidari del bolxevisme. Facció del moviment socialista rus, dirigida per Lenin, que el 1903
aconseguí el control del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia. El segon congrés del partit fou
celebrat a Brussel·les i a Londres (juliol-agost del 1903). Al congrés s'enfrontaren dues concepcions
contraposades: Lenin volia un partit reduït i disciplinat de revolucionaris professionals; mentre l’altre
sector volia un partit de base àmplia socialdemòcrata. Lenin fou derrotat però, obtingué la majoria en
la designació dels càrrecs del partit. D'aquí ve el nom de bolxevics ('majoritaris') per als partidaris de
Lenin, i el nom de menxevics ('minoritaris') per als de Martov.
BURGESIA. Classe social vinculada a la propietat de les fàbriques, la riquesa de la qual va augmentar a
un ritme molt ràpid i va disputar a l’aristocràcia la seua preeminència social.
CABET, ÉTIENNE (1788-1856) Polític i escriptor socialista francès. Intervingué en la revolució del 1830,
ocupà després un càrrec oficial a Còrsega i fou diputat a l'assemblea nacional. Forçat a exiliar-se
(1834), passà a Bèlgica i a Anglaterra, on estudià les experiències d'Owen. Sintetitzant-les amb el

4. babovisme francès construí el seu ideari, caracteritzat per un comunisme integral, que difongué a
través de Voyage en Icarie (1839), Le Vrai Christianisme (1846) i el periòdic «Le Populaire».
CAPITALISME. Sistema econòmic en què els instruments de producció (la terra, les fabriques i la
maquinària) i allò que produeixen són propietat privada.
CARTA D'AMIENS. La Carta d'Amiens (1906) va perfilar els trets essencials del sindicalisme
revolucionari: apoliticisme, defensa de l'acció directa dels treballadors, negociacions entre obrers i
amos sense acceptar cap mediació i la vaga general revolucionària com a mitjà per aconseguir una
societat sense classes.
CARTISME. Moviment reformista anglès promogut per les classes populars entre el 1837 i el 1848,
recolzades en l'Associació de Treballadors de Londres. El dirigent més destacat fou Feargus O'Connor.
El 1838 presentà al parlament una "carta del poble" reclamant el sufragi universal, el vot secret,
l'elegibilitat dels no-propietaris, la immunitat parlamentària, la limitació de les legislatures a un any,
etc.
CONFÉDÉRATION GÉNÉRAL DU TRAVAIL (CGT). Organisme sindical francès fundat el 1895 a Llemotges.
La seva finalitat era la defensa dels interessos dels assalariats, independentment de llur ideologia,
enfront dels patrons, i tenia representacions professionals i geogràfiques. Des del 1906 hi
predominaren les tesis revolucionàries i anarcosindicalistes, però a partir del 1914, a causa de la
guerra, la confederació acceptà de cooperar amb l'administració.
CLASSE OBRERA. És el grup de treballadors assalariats que constitueix el proletariat industrials i que,
segons la teoria marxista, percep pel seu treball una remuneració inferior al benefici que genera, i no
té la propietat dels mitjans de producció.
COMUNA DE PARIS. Alçament de caràcter socialista esdevingut en la capital francesa en 1871, en
contra de la pau amb Alemanya després de la guerra Franco-Prussiana i el conservadorisme de la nova
república francesa. Fou derrotada i durament reprimida.
COMUNISME. Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la
comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del
socialisme marxista i de l'anarquisme.
CONFEDERACIÓ NACIONAL DEL TREBALL (CNT).Central sindical d'àmbit espanyol, que celebrà el seu
primer congrés, constitutiu, del 8 al 10 de setembre de 1911 a Barcelona. Després de la desaparició de
la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, la primera manifestació d'un reagrupament de

5. societats obreres, amb influència anarquista, fou Solidaritat Obrera, la qual intentà, des de l'abril del
1909, de preparar una "conferència obrera nacional". Els fets de la Setmana Tràgica n'ajornaren la
realització. A la fi, es reuní a Barcelona un congrés obrer regional de Catalunya els dies 30 i 31
d'octubre i 1 de novembre de 1910. Poc temps després, el domini dels anarcosindicalistes en la nova
central fou afavorit per la retirada dels socialistes.
DICTADURA DEL PROLETARIAT. Règim polític propi de la transició de la societat capitalista a la societat
comunista. Es caracteritza pel fet d'ésser l'instrument de la revolució proletària i com a dominació del
proletariat sobre la burgesia. Hi subsisteix la divisió de la societat en classes, i encara s'hi dóna una
classe dominant, el proletariat, amb una monopolització per aquesta classe de tots els mitjans de
producció, i un poder d'estat, el poder del proletariat, que sotmet els seus enemics de classe. Hom en
troba la primera formulació a la Crítica del programa de Gotha de Karl Marx, però és en les obres de
Lenin on fou teoritzada i més extensament definida, sobretot en L'estat i la revolució (1917).
FALANSTERI Agrupacions comunitàries ideades per Charles Fourier en les quals la propietat era
col·lectiva i homes, dones i xiquets compartien totes les tasques. Fourier el concebé com un sistema
social autònom, amb tots els recursos industrials i alimentaris necessaris per a la vida de la comunitat.
Sota el guiatge d'un director, elegit democràticament, els treballs esdevenien amens i variats, en ésser
intercanviables, a causa de la polivalència d'oficis dels components de la falange. La propietat,
compartida però no igualitària, no hi condicionava drets ni deures.
FEDERALISME. Corrent del pensament polític que concep la construcció d'un ordre mundial mitjançant
un sistema de pactes (foedera) entre els diferents pobles, les diferents nacions o els diferents estats.
Correspon al moviment històric federalitzador, entès com un procés de creació de noves unitats
polítiques més àmplies i complexes, les quals integren i mantenen les particularitats dels grups humans
que pacten llur federació.
ENGELS, Friedrich (1820-1895). Filòsof alemany, natural de Barmen. Estudià en Berlín i després es
traslladà a Manchester, on pogué observar la vida dels treballadors britànics què va descriure en la
seua obra La situació de les classes treballadores en Anglaterra. En 1848 escrigué amb Karl Marx El
Manifest del Partit Comunista i fou membres principal de la Internacional. Després de la mort de Marx,
publicà la segona i la tercera part de l’obra El Capital.
GUESDE, JULES (1845-1922)Nom amb què és conegut el polític francès Jules Bazile. Empresonat pel fet
d'haver atacat el segon Imperi, s'exilià perquè ajudà la Comuna de París. Havent tornat a França
(1876), hi introduí el marxisme i organitzà el moviment obrer sobre bases socialistes; així aconseguí la

6. creació d'un partit obrer socialista (1879), atacat per anarquistes, blanquistes i possibilistes. Publicà la
revista "L'Égalité" (1877) i l'obra Collectivisme et révolution (1879). Després d'una dura polèmica amb
Jaurès, participà amb ell en la fundació (1905) del partit socialista unificat (SFIO) i fou ministre d'estat
(1914-16).
JAURÈS, JEAN (1858-1914) Polític francès. Acceptà els postulats econòmics del marxisme, però
propugnà un socialisme amb finalitats essencialment ètiques. Fundador del partit socialista francès
(1901), fou diputat des del 1902 fins que morí, fundador del diari «L'Humanité» (1904) i defensor de la
unió dels diferents grups socialistes francesos en un sol partit. No acceptà la dictadura del proletariat i
considerava que els obrers pertanyen a una tradició cultural i que, concretament els francesos, són
hereus dels corrents revolucionaris que arrenquen de la Revolució Francesa. Fou assassinat per un
nacionalista exaltat, perquè era contrari a la guerra amb Alemanya. Aquest, que havia estat indultat,
fou executat (1936), a Eivissa, on residia, per elements anarco-sindicalistes.
IGLESIAS POSSE, PABLO (1850-1925) Polític i dirigent socialista gallec. De família molt pobra i orfe de
pare, aprengué a l'hospici de Madrid l'ofici d'impressor (1860-62). El 1870 s'afilià a la Federació
Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball, de la qual fou expulsat, al cap de dos anys,
amb Paul Lafargue. Pel juliol del 1872 fou nomenat secretari de la Nueva Federación Madrileña,
formada per dissidents de l'AIT, de tendència marxista. Pel maig del 1874 era president de l'Asociación
General del Arte de Imprimir, i pel maig del 1879 fundà, amb vint-i-tres companys, a Madrid i
clandestinament, el Partido Socialista Obrero Español (PSOE). Elegit regidor de l'ajuntament de Madrid
(1905) i diputat a corts, també per Madrid (1910), fou un defensor tenaç del interessos del proletariat.
S'oposà a les condicions que exigia la Tercera Internacional, cosa que comportà l'escissió dels
comunistes i la fundació del Partido Comunista de España (1921).
INTERNACIONALISME. Idea pròpia de l’obrerisme, sorgida al segle XIX i plasmada en les diferents
internacionals, segons la qual el moviment obrer havia d’aspirar a estat per sobre de les diferències
estatals i nacionals.
KAUTSKY, KARL (1854-1938) Polític alemany. El 1880 fundà el «Sozialdemokrat» a Zuric, i el 1881 passà a
Londres, on fou secretari d'Engels. El 1883 fundà a Stuttgart la revista «Neue Zeit», que esdevingué
l'òrgan del partit socialdemòcrata alemany. Al congrés d'Erfurt (1891) defensà el marxisme revolucionari
contra el revisionisme de Bernstein. Al congrés de París (1900) es manifestà contra la participació dels
socialistes en els governs burgesos. Però a partir del 1903 es mostrà partidari de la via pacífica i
parlamentària. Després de la presa del poder per Hitler es refugià a Bohèmia i posteriorment a Amsterdam.

7. KROPOTKIN, PIOTR. (1842-1921) Príncep Kropotkin. Anarco-comunista rus. De família aristocràtica,
abandonà la carrera militar i estudià geografia, zoologia i antropologia. A Suïssa (1872) prengué contacte
amb els bakuninistes de la Primera Internacional. Defensà la idea de la diversitat d'ocupacions, en
l'agricultura i la indústria, davant els obrers condemnats pel capitalisme a un sol ofici. Criticà la teoria
darwiniana de la lluita per la vida i defensà l'ajut mutu com a condició del progrés. Teoritzà sobre l'anarco-
col·lectivisme com a etapa transitòria cap a l'anarco-comunisme, sense acceptar els sindicats com a
organitzadors de la nova societat. Tornà a Rússia el 1917, i col·laborà amb el poder soviètic, sense acceptar,
però, cap càrrec oficial.
LABOUR PARTY (PARTIT LABORISTA ANGLÉS). Partit polític britànic socialista evolucionista, lligat
institucionalment i financerament als sindicats. Fundat pels sindicats el 1900
LUDDISME. Moviment obrer radical que es va mobilitzar en contra de les innovacions tècniques de la
industrialització. Les seues accions van consistir en la destrucció de màquines, a les quals
responsabilitzaven de l’augment de l’atur i la disminució dels salaris. El seu dirigent va ser el capità Ned
Ludd, qui va donar nom a aquest moviment anglès.
LLUITA DE CLASSES. Segons el marxisme, la història de la humanitat ha estat la història d'una contínua lluita
entre una classe opressora i una classe oprimida, en funció del domini o no dels mitjans de producció en cada
etapa històrica (mode de producció).
LUXEMBURG, ROSA (1871-1919)Dirigent revolucionària i teòrica marxista alemanya d'origen jueu. Fou
militant des de setze anys, a Polònia i després a Alemanya. Combaté les tesis de Bernstein. Entre el 1915 i el
1918 estigué empresonada la major part del temps per fer agitació contra la guerra. Defensora crítica de la
revolució russa, polemitzà amb els bolxevics sobre la política agrària, sobre la qüestió nacional i sobre
l'exercici de la democràcia. El 1919, tot i ésser-hi contrària, intervingué en la insurrecció de Berlín i, el 15
de gener, fou detinguda i executada sumàriament.
MALATESTA, ERRICO. (1853-1932) Anarquista italià, membre de la Primera Internacional des del 1872,
amic i deixeble de Bakunin. Participà en diverses insurreccions camperoles i fundà els diaris l'«Agitazione» i
«Volontà». Hagué d'exiliar-se diverses vegades i el 1919, de retorn a Itàlia, estigué al cap del nou moviment
anarquista. A partir del 1922 i fins a la mort, visqué estretament vigilat.
MARX, KARL (1818-1883). Filòsof, historiador i economista alemany que desenvolupà una crítica
radical i global a la societat burgesa i capitalista. La seua crítica teòrica ha influït notablement en el
pensament contemporani i en el desenvolupament de les ciències socials. La pràctica que d’aquesta

8. teoria se’n deriva ha estat determinant pel moviment obrer i la política socialista en el món
contemporani.
MARXISME. Ideologia del moviment obrer que pren el nom de Karl Marx, qui amb Friedrich Engels, a
mitjan del segle XIX, van qualificar el primer pensament socialista d’utòpic i van elaborar una teoria
que era un programa d’acció per canviar la societat: el socialisme científic. La teoria marxista s’assenta
en tres grans eixos: l’anàlisi del passat mitjançant la lluita de classes; la crítica del present en funció de
l’anàlisi del sistema capitalista; i la necessitat de superar aquest present que s’associa a un projecte de
futur, la societat comunista.
MENXEVICS. Facció moderada del Partit Socialdemòcrata Rus (SD), que s’oposà als bolxevics després
de l’escissió de 1903. El seu principal líder fou Martov. Defensaven l’evolució de Rússia vers un règim
democràtic, front a la dictadura del proletariat propugnada per Lenin.
MITJANS DE PRODUCCIÓ. Conjunt d'elements que intervenen en el procés de producció: edificis,
màquines, energia, primeres matèries, capital,...
MOVIMENT OBRER. Conjunt d'accions de la classe obrera per reclamar l'atenció social sobre els seus
problemes i fer pressió per resoldre'ls mitjançant diverses formes d'organització. L'acció i l'organització
les obrers va anar guiada per les teories socialistes, molt especialment pel marxisme i l'anarquisme.
OWEN, ROBERT (1771-1858).Pensador socialista gal·lès, les idees del qual influïren el moviment obrer
britànic a la primeria del s XIX. Propietari d'una fàbrica tèxtil de Manchester, fundà una colònia
industrial modèlica a New Lanark. Recollí les seves reflexions sobre aquest experiment a Report on the
County of Lanark (1824), on denuncià radicalment les conseqüències socials del liberalisme econòmic i
descriví una societat ideal que, segons ell, havia de fonamentar-se en petites comunitats on les
màquines fossin subordinades als homes i on tothom compartís els fruits del treball. Tot i que les
comunitats autogestionàries que ajudà a crear a la Gran Bretanya i a Amèrica fracassaren, les seves
idees i els seus objectius foren adoptats pels primers sindicalistes britànics. Col·laborà activament amb
ells, però es retirà el 1834 per promoure agrupaments més idealistes i d'un abast més general que els
sindicats per a la renovació moral de la societat.
PRIMER DE MAIG Festa internacional de la classe treballadora celebrada per primer cop el 1890. La
primera convocatòria es va fer en memòria dels màrtirs de Chicago, un grup d'obrers que van ser
condemnats a mort acusats de causar avalots, duríssimament reprimits per la policia privada de la
patronal, durant una vaga l'1 de maig de 1886. El congrés de París de la Segona Internacional (1889) va

9. decidir convocar una gran manifestació internacional cada any en aquesta data amb l'objectiu
d'aconseguir, d'una manera unitària, la reducció de la jornada laboral.
PROUHDON, PIERRE JOSEPH (1809-1865). Tipògraf autodidacta i pensador socialista francès que
participà en la revolució de 1848 i exercí una notable influència amb la seua obra Què és la propietat?
(1840), en la qual feia responsable a la propietat privada de la desigualtat social. Le seues posicions
igualitàries i antiautoritàries permeten considerar-lo un dels precursors de l’anarquisme.
PLUSVÀLUA. En l'economia capitalista l'obrer rep pel seu treball -força de treball- un valor inferior que
el que realment genera. Aquesta diferència, apropiada per l'empresari o pel propietari dels mitjans de
producció, és anomenada plus-vàlua. Aquest concepte és essencial dins de la doctrina marxista.
PROLETARIAT. Classe social nascuda amb la Revolució Industrial, formada per antics camperols i
artesans que van passar a treballar en la producció fabril.
PROPAGANDA PEL FET. Teoria formulada pels anarquistes en el darrer congrés de la Internacional
Antiautoritària, celebrat a Londres el 1881, en què es considera que la violència d'un nucli reduït
d'individus era un mitjà vàlid per menar les masses cap a la revolució. Així s'arribà a formular els
principis de l'anomenada "propaganda pel fet", que propugnava la realització d'atemptats dirigits
directament contra l'Estat, l'Església i els grans capitalistes.
PSOE Organització política fundada a Madrid l'any 1879 per nuclis marxistes expulsats de la Federació
Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors. El seu portaveu fou El Socialista
(1886). El I Congrés tingué lloc a Barcelona (1888), pocs dies després de la constitució, també a
Barcelona, de la Unió General de Treballadors, sindicat d'inspiració socialista. El nou partit s'implantà
en els medis obrers de Madrid, el País Basc i Astúries. L'any 1895 foren elegits els primers regidors
socialistes i, al cap de deu anys, hi havia socialistes a 50 ajuntaments, entre ells el de Madrid. El primer
diputat socialista, P.Iglesias, fou elegit l'any 1910, gràcies a una aliança electoral amb els republicans.
REVISIONISME. Teoria socialista que formula crítiques als aspectes bàsics del marxisme. No està d'acord
amb el concepte de plus-vàlua i creu que la transició del sistema capitalista al socialista no serà un procés
violent sinó que serà el producte d'una transformació gradual del primer. Segons aquesta teoria cal
abandonar la revolució i avançar en el camp de les reformes parlamentàries i sindicals. Fou l’origen del
socialisme democràtic del segle XX, oposat al socialisme revolucionari que representaren després de la
revolució russa els moviments comunistes.
SALARI. Rendes rebudes pel treballador en contrapartida a la seva col·laboració al procés productiu

10. SINDICALISME. Moviment dels treballadors organitzats en sindicats en defensa d'una millora de llurs
condicions de vida i de treball. Sorgí com a conseqüència de la separació entre el treball i la propietat
dels mitjans de producció, produïda pel desenvolupament del sistema capitalista.
SOBIRANIA POPULAR. Postulat democràtic segons el qual la sobirania resideix en el poble, que, en
virtut del contracte social, l'atorga als governants; això implica l'existència del sufragi universal.
SOCIETATS DE SOCORS MUTUS Associació d'ajuda mútua. Fou el primer tipus d'organització obrera.
Les societats de socors mutus actuaven com a societats de resistència i provenien, a vegades,
d'antigues formes de protecció dels artesans per oficis; ajudaven el treballador en cas de malaltia o
d'atur i van organitzar les primeres vagues gràcies al cobrament de quotes, que permetien crear caixes
de resistència..
SOCIALISME UTÒPIC. Fase inicial de l'evolució del pensament i de l'acció socialistes, caracteritzada per
la crítica de les estructures i relacions socials vigents i la descripció teòrica d'un futur sistema social
"perfecte", harmònic i basat en la igualtat de tots els homes.
SOCIALDEMOCRÀCIA. Nom amb què hom designa els moviments socialistes caracteritzats per la renúncia
al marxisme, l'acceptació de les institucions liberal-democràtiques i una pràctica política de tipus moderat.
SPD. Partit Socialdemòcrata Alemany, fundat l’any 1875. Pretenia conquerir el poder polític a través de
la lluita política i l’acció parlamentària per implantar una societat socialista. Es va convertir en el punt
de referència dels partits socialistes europeus.
TRADE UNIONS. Les Trade Unions (de trade, ofici, i unió, unió) inicialment eren sindicats d'obrers
qualificats, agrupats per oficis ("vell unionisme"), dotats d'un fons d'assegurances mútues i sovint
oposats als obrers no qualificats. Començaren a tenir importància a partir de mitjan s XIX, després
d'obtenir la llibertat d'associació i després del fracàs del cartisme. Les Trade Unions més importants
eren la dels mecànics (1850), dels fusters (1852) i, a partir del 1865, dels miners i dels obrers tèxtils.
UGT. Central sindical de l'estat espanyol, fundada a Barcelona del 12 al 14 d'agost de 1888. Fou un
sindicat de classe, democràtic, moderat, disciplinat, d'ideologia socialista i molt influït pel Partido
Socialista Obrero Español. Utilitzà en general la tàctica de les vagues pacífiques i ben organitzades per
a aconseguir millores en la condició del proletariat; conjuntament amb el PSOE, creà també
associacions assistencials i de resistència, cooperatives de consum i cases del poble.
VAGA. Aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal d'obtenir alguna reivindicació,
relativa generalment a millores de sou o de les condicions de treball. Pot ésser també de solidaritat,

11. que es planteja com a suport a d'altres treballadors sancionats o en vaga, i també política, quan les
reivindicacions depassen l'àmbit laboral i tendeixen a una transformació de la societat. Si la vaga és
declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants s'anomena vaga general. A
vegades pren formes especials, com la vaga de zel, que consisteix en una aplicació rigorosa del
reglament, i la vaga de braços caiguts, quan hom fa l'aturada sense abandonar el lloc de treball.