SlideShare a Scribd company logo
1 of 40
Download to read offline
Límits




         1
PERSONATGES
CARLA    17 anys, estudiant
DIANA    17 anys, estudiant
GLÒRIA   38 anys, mare de Carla
DAVID    20 anys, estudiant




ESCENOGRAFIA
L’escenari ha de diferenciar 4 espais.
La casa de la Carla i la Glòria.
Els flashbacks, el monòleg de la Glòria i la presó.
Els monòlegs de la Carla.
La pantalla, al darrer terme, ocupant tot l’ample i l’alt
de l’escenari.


Els espais han d’estar diferenciats de tal manera que,
donat el cas, puguin tenir presència simultàniament.
L’escenografia ha de ser simple, utilitzant els mínims
elements indispensables per al desenvolupament de cada
escena.


TEMPS
Període a partir de l’agressió i la declaració de la Carla.
Flashbacks d’abans d’aquest dia.
A l’actualitat, en una petita ciutat de la costa.




                                                          2
“Les obres de teatre per a joves parlen de
temes relacionats de forma directa o indirecta
amb els problemes, els somnis i els desitjos
actuals dels joves. Són obres que sempre han de
partir de la història, del tema. El punt de
partida és l’adolescent i les circumstàncies
familiars, polítiques i socials que l’envolten.
Ha de ser la seva història, ha de poder fer-se-
la seva.”

                                 Lutz Hübner




                                                  3
ESCENA 1

(Carla espera dreta de cara al públic.)
(Entra David i espera al seu costat. Carla el veu i es posa
nerviosa. Pausa)
DAVID:      Quantes?
CARLA:      Eh? què?
DAVID:      Que quantes te n’han quedat?
CARLA:      Ah...! 5. (Pausa) I a tu?
DAVID:      1.
CARLA:      Ah...
(Silenci)
CARLA:      Vas a aquest institut?
(David somriu)
CARLA:      Vull dir... que vas a aquest institut és evident,
            però... quin curs fas?
DAVID:      1r de Batxillerat.
CARLA:      Com jo! vas amb la Sostres?
DAVID:      No, jo faig nocturn. Treballo els matins.
CARLA:      Clar, per això no em sones...
DAVID:      Clar... (Mira cap al públic) Ja obren.
CARLA:      (Al públic) Hola, vinc a buscar les notes de
            recuperació. Carla Pons.
(Pausa. Carla fa com si agafés un sobre)
CARLA:      Gràcies.
DAVID:      (Mirant al públic) Jo també. David Pons.
CARLA:      Tu et dius Pons també?
DAVID:      (Simula agafar un sobre del públic) Gràcies. (A
            Carla) Sí. Pons Pons.
CARLA:      Pons Pons? què dius, no pot ser! vull dir que,
            quina coincidència, no?



                                                            4
(David obre el sobre)
DAVID:    (Mentre llegeix) Sí, bueno, els meus pares són de
          Mallorca. I allà tothom es diu Pons. Si em digués
          Tomeu ja no podria ser més típic! (A Carla) A
          Mallorca vull dir. Has aprovat?
CARLA:    Ho miraré demà, no vull que em xafi la nit de
          Sant Joan!
DAVID:    Clar...
(Pausa)
CARLA:    Doncs res, me’n vaig, que he quedat...
DAVID:    Molt bé. (Somrient) Encantat, Carla Pons.
CARLA:    Adéu!
(Carla no s’atreveix, però finalment es llença i es fan dos
petons)
CARLA:    Que vagi bé.(Fent el gest de marxar) Ah, has
          aprovat?
DAVID:    Un notable.
CARLA:    (Admirada) Ets un crack, eh!
DAVID:    Quan estudio sí. Adéu!
(Carla surt. David agafa el mòbil i marca un número. Carla
torna a entrar.)
CARLA:    (Nerviosa) Et pensaràs que se me’n va l’olla,
          perquè ens acabem de conèixer i això, però... si
          no vols em dius que no i cap problema eh, jo t’ho
          dic i ja està, llavors tu fas el que vulguis,
          d’acord?...(Agafa aire) Vols venir aquesta nit a
          la Plaça dels Arcs? fan uns concerts per la
          berbena i això i, bé, no rotllo cita i tal eh, jo
          vindré amb una amiga, i tu... si vols porta algun
          tio, bueno, o una tia, com vulguis, com vulguis,
          no sé... (Pausa) Podria estar bé, no?
(Pausa. David la mira, somrient)
CARLA:    (Més nerviosa) Merda, ja l’he liat... mira,
          que... si no vols no passa res, eh? no passa res!
          que fes la teva i això... No passa res, de
          veritat! Però que... no sé, que si al final
          decideixes venir... que si et ve de gust al
          final... doncs ens podríem trobar a les 10 a la

                                                          5
plaça i llavors, doncs... no ho sé, podríem anar
         a algun bar abans i...
DAVID:   (Tallant-la) Carla! (Somrient) Que sí, tia. Ens
         veiem a les 10 i anem a prendre algo.
CARLA:   Perfecte, mola! (Pausa) Ens veiem després!
DAVID:   Fins després!
(Fosc)




                                                        6
TÍTOLS DE CRÈDIT. PANTALLA

(Els títols de crèdit han d’especificar els principals
càrrecs i noms. Tant l’estètica com la música dels títols
de crèdit han de marcar un to alegre i ser atractius i
afins als gustos del públic objectiu jove.)




                                                            7
ESCENA 2. PANTALLA

COMISSARIA DE POLICIA. INTERIOR. DIA
(Habitació petita, sòbria, i sense res més que Carla
asseguda davant d’una taula. Porta la roba desmanegada. Va
escabellada, amb diversos cops a la cara i amb el llavi i
la cella partits. Encara està plena de sang. Porta el
maquillatge corregut i té els ulls inflats per haver estat
hores plorant.
Carla espera una estona a què comenci l’ interrogatori.
Està afectada i nerviosa.)
VEU OFF:   Nom complet i edat.
CARLA:     Carla Pons Ferrer. 17 anys.
VEU OFF:   Molt bé, Carla. Ens pots explicar què va passar
           exactament?
(Pausa)
VEU OFF:   Et trobes bé? Vols una mica d’aigua?
CARLA:     No. No vull aigua. (Pausa. Mira a càmera) És
           necessari que hi hagi aquesta càmera?
VEU OFF:   Sí, ho sento. Comença sisplau.
CARLA:     (Pausa) D’acord. (Pausa) Ahir a la nit... Vaig
           quedar amb un de l’institut. Va venir sol... Ho
           dic perquè... Havia de venir amb més gent, per
           això ho dic...
VEU OFF:   I tu? anaves sola també?
CARLA:     No, la Diana, una amiga. Vaig anar-hi amb la
           Diana.
VEU OFF:   Molt bé, continua. Ja ens donaràs les seves dades
           després.
CARLA:     (Pausa) Vam quedar a les 10, més o menys, a la
           Plaça dels Arcs i... Havíem d’anar de copes i a
           uns concerts... Però ell va portar beguda i... i
           va dir d’anar a fer botellón a la platja. A cala
           Jordana, no sé si sap... A uns 15 minuts d’aquí,
           per la nacional...? (Pausa) Vam dir que vale, a
           mi m’agradava aquell tio i la Diana... bueno, a
           ella tan li feia... A la Diana sempre tan li fa
           tot. Vam caminar fins al cotxe, xerrant i això
           i... ens vam beure una ampolla de Vodka. Ell
           sobretot, nosaltres quasi no en vam beure de
                                                           8
Vodka... (Pausa) I no sé, al cap de mitja hora o
           així ja érem a la platja.
VEU OFF:   Us va veure algú?
CARLA:     No, no... Vam anar a un racó... Vam anar a un
           racó perquè no ens molestés ningú.
VEU OFF:   Molt bé, continua.
CARLA:     Vam estar allà, fent conya, bevent, bevent molt,
           i... no sé, al cap d’una estona ens vam banyar,
           allà, al mar... Tots tres, en boles, amb una
           lluna plena brutal i... total, que va començar a
           tontejar amb les dues i... No sé, anàvem
           borratxes i li seguíem el rotllo... (Pausa)
           Llavors ell va voler sortir de l’aigua, volia
           Mdma.
VEU OFF:   Us en vau prendre tu i la Diana?
CARLA:     Sí. I molt. La Diana va haver de vomitar unes
           quantes vegades, es trobava fatal, no controla, i
           va acabar tirada a la sorra, dormint... Nosaltres
           vam estar fent el tonto per la platja... Ell
           anava molt passat, però no ho sé, molava, em feia
           riure i... I jo li seguia el joc, anava molt
           borratxa i tenia ganes... de fer l’amor amb ell,
           sap?... (Pausa) De sobte va començar a parlar de
           les ties, així en general, i es va girar,
           estava... no ho sé, estava accelerat, nerviós...
           Va començar a dir que les ties... que no et
           podies fiar mai de les ties, que eren totes unes
           filles de puta i que tard o d’hora te l’acabaven
           fotent... No ho sé, estava girat.. (Pausa)
           Llavors va despertar a la Diana, li va dir que
           fotés al camp, que volíem estar sols... Però ella
           estava fatal, no podia ni parlar, i jo no volia
           que marxés... Vaig tenir com un segon de... sap?
           d’intuïció, de mal rotllo! estava cagada de por
           i tenia ganes de marxar d’allà i ja està... Ell
           em va dir que no, que jo em quedava i que aquella
           puta se n’anava. Em vaig aixecar per dir-li que
           ens deixés marxar que... i PAM. Em va clavar un
           cop de puny i vaig caure sobre les roques.
           (Pausa) La Diana va flipar. I va marxar corrents
           la cabrona. Se’n va anar...
VEU OFF:   Et va deixar sola?
CARLA:     Sí. Devia anar a buscar ajuda, o jo què sé, m’és
           igual... (Pausa) Em va començar a pegar. I...

                                                           9
entre hòstia i hòstia m’anava dient que era una
           puta, una pija mimada, una rajada... que l’havia
           perseguit per follar i follaríem.
VEU OFF:   On et va pegar?
CARLA:     A tot arreu, no sé...
           (Pausa) Al final es va calmar i va deixar de
           pegar-me... Em va treure la roba i em va començar
           a sobar, a grapejar, com un bavós... Jo estava
           quasi inconscient, out, i el deixava fer per no
           cabrejar-lo més encara... Però quan vaig veure
           que es treia els pantalons per fotre-me-la a
           dins, vaig esperar a tenir-lo a sobre i... no sé
           d’on vaig treure les forces, però li vaig fotre
           una hòstia als collons, vaig agafar la roba i...
           vaig marxar tan ràpid com vaig poder.
(Pausa)
VEU OFF:   Molt bé, gràcies Carla, per avui ja n’hi ha prou.
           (Pausa) Pots dir-me el seu nom complet per què
           quedi gravat?
(Pausa. Carla mira fixament)
CARLA:     Sí. (Pausa) David Pons. Pons Pons.
(Pausa)
VEU OFF:   D’acord. Carla, ara et mirarà el metge forense i
           trucarem als teus pares.
CARLA:     Mare, només tinc mare. No sé, suposo que encara
           deu ser a la feina.
VEU OFF:   D’acord. Una última cosa Carla, saps on pot ser
           ara en David?
CARLA:     No, no sé ni on viu. Però em va dir que la seva
           nòvia treballa al Mango de les Rambles. Potser
           ella ho sap.
VEU OFF:   (sorprès) En David Pons té parella?
(Fosc)




                                                          10
ESCENA 3

(De cara al públic, Glòria mira unes radiografies d’una
cama de nena)
GLÒRIA:    Perfecte... Veu? la tíbia, que és això d’aquí,
           s’ha soldat perfectament. Veu aquí? on hi havia
           la fissura? ja no es nota res. (Agafa una altra
           radiografia) I veu aquesta? tot bé també. Tot
           perfecte. (To infantil i mirant més avall) Com ho
           has fet per curar-te tan ràpid? que ets una fada
           i tens poders? (Pausa) (To normal) Ara haurà de
           fer dues setmanes de rehabilitació i ja està. No
           és necessari, però em quedaré més tranquil·la si
           la van controlant... (Pausa) Sí, quan surti li
           demana hora a la meva secretària. I li demana una
           piruleta per la nena també.
           (Pausa. Somriu) Sí, sustos i alegries per sort!
           (Pausa) Una, una en tinc. I té 17 anys ja.
           (Pausa) Germanes? ja m’agradaria ja ser NOMÉS la
           seva     germana     gran,    ja     m’agradaria,
           cregui’m.(Pausa) No, ara m’he passat. La veritat
           és que he tingut molta sort amb la meva filla.
           L’adolescència és dura, però no tant eh... S’ha
           mitificat! Si ho porten bé i no en fan un drama
           ja veurà que quan la seva filla es faci una
           doneta tindran una relació més adulta, no sé, més
           de tu a tu, com dues amigues!
           (Sona el telèfon)
           Perdoni, el telèfon.   Sí,   digui?   (...)   Sí,   jo
           mateixa digui’m.
           (Fosc)




                                                               11
ESCENA 4

(Carla asseguda al sofà, abstreta, passant pàgines d’una
revista. Porta roba de carrer i diferent a la d’Escena 2.
Les ferides de la cara i les del cos ja estan embenades o
tapades amb esparadrap.
Diana estirada al sofà, amb el cap a la falda de Carla, en
posició fetal. Entra Glòria i es queda uns segons observant
Carla i Diana)
GLÒRIA:    (La presència de Diana li fa nosa) No hauries
           d’anar a dinar a casa, Diana?
DIANA:     Estic bé, gràcies.
(Pausa)
GLÒRIA:    Et vols quedar a menjar aquí?
DIANA:     Sí! Gràcies Glòria!
(Silenci. Glòria s’asseu davant de Carla i Diana.)
GLÒRIA:    (Amb tacte) Reina... Acaba de trucar la policia.
           (Pausa) Ja han redactat l’informe del cas i l’han
           passat al jutge... Ara hem d’esperar que s’ho
           miri tot i que dicti l’auto d’obertura i es faci
           el judici.
(Silenci. Carla continua absorta, llegint)
GLÒRIA:    A ell l’han detingut fa unes hores, a casa seva,
           i... de moment ho nega tot. Diu que...
CARLA:     (Tallant-la) L’han deixat anar?
GLÒRIA:    No, ara el portaven a la presó, no et preocupis.
(Glòria acaricia a Carla a la galta i aquesta li aparta la
mà. Sona un missatge del mòbil de Carla, que està sobre la
tauleta. Tant Carla com Glòria se’l miren. Glòria, que el
té més a prop va a agafar-lo, però Carla reacciona ràpid i
l’agafa ella)
CARLA:     Deixa.
(Carla es guarda el mòbil a la butxaca)
GLÒRIA:    (Aixecant-se) Vaig a preparar-te alguna cosa per
           menjar, d’acord?
CARLA:     I l’hospital?
GLÒRIA:    Què (passa amb l’hospital)?
                                                          12
CARLA:    Que no vas a treballar avui?
GLÒRIA:   No. (Pausa) He demanat uns dies de festa per
          poder estar amb tu. (Fa broma) Però si et faig
          nosa me’n vaig a treballar, eh?
(Glòria surt. Carla fa aixecar a Diana)
CARLA:    Anem.
DIANA:    I el dinar?
CARLA:    Ràpid, corre!
(Carla i Diana surten.)
(Fosc)




                                                      13
ESCENA 5

(Carla il·luminada per un focus frontal)
CARLA:     A vegades somnio amb tu, papa. Però no ets TU ben
           bé. No sé. És el que sento quan somnio i després
           ho relaciono amb TU, saps? És la manera com noto
           que se m’acaba l’aire, com m’asfixio...(Tocant-se
           el pit) El nus aquí al mig. (Pausa) Avui, per
           exemple. He somniat que estava en una habitació
           immensa, d’aquelles amb sofàs de vellut vermell,
           les típiques de les mansions que sortien a les
           pel·lis cursis de fa anys. D’aquelles que es
           mirava la mama, saps? Massa perfums, massa plomes
           als barrets. I en el meu somni l’habitació estava
           plena de dones amb aquests barrets, i les plomes,
           escampades per tota l’habitació, se’m ficaven al
           nas   i,  més   que  pessigolles,   era  com   si
           m’estiguessin ficant els dits al nas. Per
           molestar-me. Expressament, saps?(Pausa) L’única
           obertura que hi havia per escapar-me era una
           finestra, un forat, no sé... (Pausa) He tret el
           cap i, en mirar a baix, he vist que no hi havia
           carrer, que només hi havia el buit, núvols
           esclarissats, o boira poc espessa, de color verd
           clar. Llavors, mirant cap amunt, he vist una
           escala de paret, però sense esgraons, una corda
           finalment. He pujat i ha estat fàcil, era com
           si... era com si la llei de la gravetat estigués
           al revés i l’aire, i els núvols de baix,
           m’empenyessin   cap   amunt.   Era   com...   com
           inevitable no pujar, com si fos l’únic camí que
           pogués seguir. I a dalt de tot hi havia un
           terrat, ple, envaït de fileres i fileres de
           llençols blancs estesos, que volaven pel vent,
           per l’olor a TU que els empenyia i que els feia
           tenir vida. Que els hi donava ànima. Vull dir
           que, tu no hi eres, però jo veia com els
           empenyies cap amunt, com els donaves l’embranzida
           cap amunt. (Pausa) I llavors, per un moment, m’ha
           semblat sentir l’olor de la teva barba negra com
           el carbó, de pèls suaus, tous, tan gustosos.
           (Pausa) I aquí, just quan estava tan a prop de
           TU, ha començat a ploure, a ploure molt! queien
           litres, milers de litres d’aigua del cel que
           feien que res no pogués continuar dret, que tot
           caigués, que cada vegada estigués més lluny
           d’allà on venies, de dalt, de TU. I els llençols
           blancs m’han començat a tapar, a lligar, a
           ofegar, a deixar-me sense aire, a xuclar-me cap a
           MI mateixa, fins a enterrar-me a sota SEU, a sota
                                                          14
TEU, sota litres d’aigua, sota aquells llençols
         blancs, com una eruga, presa allà dins, amb capes
         de roba que no podia apartar, i que no em
         deixaven sortir, que m’asfixiaven. (Pausa) I no
         he pogut, papa. Al final no he pogut. He deixat
         d’esgarrapar la roba i m’he quedat quieta. Sola.
         Respirant fluixet perquè no se m’acabés l’aire.
         (Pausa) Així com sempre.
(Fosc)




                                                        15
ESCENA 6

(Carla juga a la Wii. Diana està al seu costat)
GLÒRIA:     On éreu?
(Silenci)
GLÒRIA:     On heu anat, Carla?
CARLA:      A fer una pizza. Teníem gana.
(Silenci)
GLÒRIA:     I a on més?
(Silenci)
GLÒRIA:     Carla, que a on més heu anat?
CARLA:      (Mirant al televisor) Merda. Et toca Diana.
DIANA:      (A Carla) Puc canviar de joc?
CARLA:      Sí, clar.
GLÒRIA:     Molt bé, ja n’hi ha prou.
(Glòria va fins al televisor i desconnecta la Wii)
CARLA:      Eh, que estem jugant!
GLÒRIA:     Estàveu. Podem parlar ara?
CARLA:      Vull jugar a la Wii.
GLÒRIA:     Doncs jo vull parlar amb tu. On heu anat?
CARLA:      (Sense perdre la calma) Ja t’ho he dit, a dinar
            fora.
GLÒRIA:     On més?
(Pausa. Carla mira desafiadorament Glòria)
GLÒRIA:     M’acaben de trucar de l’hospital. Diuen que fa
            una estona hi has anat i que els has demanat que
            et curessin les ferides, que et feien molt mal, i
            que la doctora Ferrer, o sigui, jo, t’havia
            deixat sola, i que com que era de viatge amb el
            seu nòvio no te les podia curar.
(Carla continua mirant-la)
GLÒRIA:     És veritat això que m’han dit, Carla?
(Silenci)
                                                           16
GLÒRIA:     Em vols contestar d’una vegada?
CARLA:      Sí.
GLÒRIA:     Sí, què?
CARLA:      Que sí, que hi he anat, que els he dit tot això,
            (assenyalant-se les ferides de la cara) veus que
            bé m’ho han curat?
(Silenci)
GLÒRIA:     Per què m’ho fas això?
CARLA:      No ho sé... Què et faig?
GLÒRIA:     Deixar-me en ridícul. Humiliar-me.
CARLA:      (Aixecant-se) Tu sabràs, Glòria. Tu sabràs. (A
            Diana) Anem.
GLÒRIA:     On vas? Vine aquí!
CARLA:      (Sortint) Sí, quan torni...
(Carla i Diana surten. Glòria seu abatuda. Treu un pot de
pastilles de la bossa i se’n pren una. Continua abatuda.)
(Fosc)




                                                          17
ESCENA 7

(Carla, sense les benes i els esparadraps, està estirada al
terra d’esquena al públic, amb les cames doblades i
recolzada sobre els colzes. Té els pantalons i les calcetes
avall. Diana està agenollada de cara a Carla. Té la vista
enfocada al seu entrecuix, i unes pinces de les celles a la
mà, però no veiem què fa.)
CARLA:      I ahir què va fer?
DIANA:      (Concentrada   mirant   l’entrecuix)   Doncs  com
            sempre... Sempre va a classe aquest tio! (Pausa)
            Va arribar a les 7. A les 9 va sortir a fer un
            cigarro amb aquell seu amic freaky i a dos quarts
            d’11 va agafar la moto i se’n va anar.
CARLA:      Cada   dia  el   mateix...     (enfotent-se’n)   Que
            emocionant!
DIANA:      Ja...
(Silenci)
CARLA:      Tu creus que em dirà que sí?
DIANA:      Que sí què?
CARLA:      T’ho acabo d’explicar...
DIANA:      Estava concentrada amb això (Mirant l’entrecuix
            de Carla)...
CARLA:      Que si dirà que sí quan li demani de quedar per
            la berbena!
DIANA:      Ah! segur!
(Pausa)
DIANA:      Li demanaràs una cita?
CARLA:      Una cita? Tia, som al segle XXI! Vull dir que,
            quedarem, i ja està... Quedarem, no sé... I tu
            també vindràs!... (Pausa) I a més, serà ell que
            m’ho acabarà demanant a mi! (Pausa) Jo ho
            insinuaré... I ell ja m’ho demanarà... Segur que
            se’n mor de ganes i no sap com fer-ho... Que els
            tios són uns cagats en el fons, Diana. Te’ls hi
            has de posar a tiro i deixar que es pensin que
            s’ho han currat ells.
DIANA:      Per què?


                                                              18
CARLA:      Per l’ego, Diana. A un tio li has de fer pujar
            l’ego, sinó, passen de tu.
(Pausa)
DIANA:      I quan li demanaràs?
CARLA:      Demà. Quan vinguem a buscar les notes. (Pausa) Tu
            t’esperaràs al pàrquing i quan ell arribi amb la
            moto, em fas una perduda i jo em posaré a la cua.
DIANA:      I si els de nocturn han de recollir les notes a
            un altre lloc? ...No?
CLARA:      (Pensa) Sí, ja... M’informaré. Però no ho crec...
(Silenci)
DIANA:      I la nòvia?
CARLA:      (Incorporant-se) Hòstia, Diana! És ell que té
            nòvia i no jo! Que faci el que vulgui, no? A més,
            fa segles que no els veig junts, per mi que ja
            no...
DIANA:      Han tallat?
CARLA:      Jo diria que sí... No ho sé, últimament l’he vist
            més, no sé...
DIANA:      Això ja està.
(Carla es mira l’entrecuix)
CARLA:      (posant-se bé la roba) És...! Hòstia, és...! Tu
            t’hauries de dedicar a això de gran!
DIANA:      Home, no sé...
CARLA:      (Aixecant-se) Dóna’m les meves pinces. En David
            fliparà quan vegi aquest cor!
DIANA:      (Aixecant-se) Posa-t’hi gel, eh...
(Fosc)




                                                           19
ESCENA 8. PANTALLA

COMISSARIA DE POLICIA. INTERIOR. DIA.
(Mateixa habitació que Escena 2. David assegut a la cadira)
DAVID:     (Nerviós) David Pons Pons. 20 anys. (Pausa) És
           necessari que hi hagi aquesta càmera?
VEU OFF:   Sí. Ens pots explicar què vas fer la nit del 23
           de juny?
DAVID:     Ja li he dit... Vaig estar tota la nit a casa
           meva. Dels meus pares, vull dir. Sol.
VEU OFF:   Hi ha algú que ho pugui corroborar?
DAVID:     No, que jo sàpiga... Els meus pares són fora i no
           vaig parlar amb ningú, no em va veure ningú,
           suposo... No ho sé... Vaig mirar una pel·li i
           vaig anar a dormir, i ja està!
VEU OFF:   Havies quedat amb la Carla Pons aquella nit?
DAVID:     Sí, hi havia quedat, vam quedar aquella tarda, a
           l’insti. Però al final no hi vaig anar, li juro.
           (Pausa) Hi havia quedat, però vaig decidir no
           anar-hi perquè... Perquè la vaig cagar dient-li
           que sí.
VEU OFF:   Per què?
DAVID:     Doncs perquè... perquè tinc nòvia, sap? Tinc
           nòvia i vaig pensar que si quedava amb la Carla
           passaria algo. Collons, que és una tia que està
           bona, que està bastant bé... i que va ser ella
           que em va dir de quedar! Hauria passat algo
           segur!
VEU OFF:   Ja. O sigui que si no haguessis tingut nòvia hi
           haguessis anat, no?
DAVID:     Sí.
(Pausa)
VEU OFF:   I on era la teva nòvia aquella nit?
DAVID:     (Pausa) Doncs no ho sé, amb les seves amigues
           suposo...
VEU OFF:   On?
DAVID:     Que no ho sé... no ho sé, no m’ho va dir... fa
           molt la seva ella... No sé on va anar i això...
                                                          20
(Pausa)
VEU OFF:   Abans hem parlat amb la teva nòvia David i ens ha
           dit que fa un mes que ja no esteu junts. És
           veritat?
(Pausa. David es queda mut)
VEU OFF:   És veritat, David?
(Pausa)
VEU OFF:   (To dur) Mira noi, comença a contestar perquè se
           t’està acusant d’agressió sexual. I això no és
           cap broma. És veritat que fa un mes veu tallar
           amb la teva nòvia o no?
DAVID:     Em va deixar fa un mes, sí. Però encara no ho
           havia dit a ningú...
VEU OFF:   Per què?
DAVID:     Perquè jo no volia hòstia, va ser ella, i... no
           sé, suposo que... que encara no m’ha entrat al
           tarro o jo què sé...
VEU OFF:   Ja... De totes maneres, no tenies perquè mentir.
           Per què ho has fet?
DAVID:     No ho sé...
(Pausa)
VEU OFF:   (To dur) Per què has mentit David? O et comences
           a explicar o et foto a la presó! Tu mateix!
(Pausa)
DAVID:     (Impotent) És que no tinc cap... cap explicació
           prou... Cap coartada, és això no? no tinc cap
           puta coartada! (Pausa) No ho sé, he pensat que
           seria més fàcil mentir que no pas dir que no en
           tenia ganes i que em vaig quedar a casa, sol, com
           un gilipolles. I ja està, hòstia... No sé què més
           dir. (Pausa) No en tenia ganes...
(Pausa)
VEU OFF:   D’acord, doncs. Alguna cosa més a afegir?
DAVID:     No... (Pausa)   Poden   avisar   els   meus   pares
           sisplau?



                                                            21
VEU OFF:   Són aquí fora. (Pausa) I una última pregunta
           David, sabies que la demandant encara és menor
           d’edat?
(Pausa)
DAVID:     (Desmoralitzat) Això vol dir més problemes, no?
(Fosc)




                                                             22
ESCENA 9

(Glòria està parlant per telèfon. Hi ha el mòbil de la
Carla en un racó del sofà, mig amagat)
GLÒRIA:    (Intentant no cridar) No, clar que no ho sabien a
           l’hospital. Els hi vaig dir que estava malalta...
           (...) Ja ho sé que ho ha fet per deixar-me en
           ridícul! Ho he salvat com he pogut... (...) Que
           l’havien   violat.   I   que  estava   una   mica
           descentrada! què volies que els hi digués? que la
           meva filla m’odia? (...) Té 17 anys, els
           adolescents fan aquestes coses, no? ja li
           passarà... (...) Sí, també, també em va fer el
           mateix... Moltes vegades... i què? (...) No
           necessito que cap psicòleg em digui què li passa
           a la meva filla! Hauries de veure com l’ha deixat
           aquell desgraciat! Potser llavors l’entendries
           una mica més.
(Se sent el so d’un missatge entrant del mòbil de la Carla)
GLÒRIA:    (Mirant el mòbil, nerviosa) Merda, s’ha deixat el
           mòbil   aquí.   Ara   es   pensarà  que   li   he
           remenat.(...) (molt nerviosa) Que ho faci? Però
           tu saps com es posaria? I a més, jo no sóc
           d’aquest tipus de mare. I tu no ets el seu
           pare!(...) (tranquil·litzant-se) No, perdona’m tu
           a mi... No sé... No sé què fer... (...) Sí,
           encara dorm. (...) No, ja et trucaré jo... ara he
           d’estar amb ella... (...) Jo també. Adéu.
(Glòria penja el telèfon. Nerviosa, va al sofà, aparta el
mòbil de la Carla i es posa a espolsar els coixins, posa bé
la tela que cobreix el sofà, l’espolsa... Glòria mira el
mòbil de Carla i després a la seva habitació. L’agafa,
s’asseu i obre el missatge que ha arribat: és un vídeo.
Posa el play del vídeo, es queda uns segons mirant-lo i la
cara se li torna blanca).
GLÒRIA:    Però... Què és això?
(Baixa la llum a la vegada que comença el       vídeo a la
pantalla)




                                                          23
ESCENA 10. PANTALLA

(Mentre comença el vídeo, continuem veient a Glòria, que
mira cap a la pantalla i reacciona al què veu. Al cap d’uns
segons, fosc total)
         .......................................
PLATJA. EXTERIOR. ALBA.
Pla seqüència: Imatge gravada amb el mòbil de la Diana.
Imatge i so de càmera de mòbil.
(Carla va vestida com a Escena 2, però neta i sense cap
ferida. S’engega la càmera i la primera imatge que es veu
són les cares de Carla i Diana. Van molt begudes.)
CARLA:   Ja va? Quina merda mòbil!
DIANA:   Que ja grava! I sinó ho fem amb el teu!
CARLA:   Que no, tia! Va, ves allà baix!
(Diana se’n va cap a la vora del mar. Carla deixa el mòbil
recolzat sobre una superfície plana i s’acosta a davant la
càmera fins que queda en primer terme)
CARLA:   (Somrient i arrossegant les paraules)      Que   et
         donin pel cul... David Pons Pons!
(Carla riu mentre s’allunya corrents de la càmera i va fins
on hi ha la Diana, just al costat del mar. Ens quedem amb
un pla obert de la platja, amb Diana i Carla al fons.
Carla i Diana es preparen per començar alguna cosa. Estan
molt excitades, una davant de l’altra, intentant aguantar
l’equilibri degut a l’estat etílic en què es troben.)
CARLA:   Va, comença! Comença hòstia! (Pausa) Va!
(Diana dubta, però al final li clava un cop de puny a
Carla.   Aquesta  se’n   ressent,   però les dues riuen
escandalosament i hi troben plaer.)
CARLA:   (Riu en mirar la sang que li ha sortit del nas)
         Puta mare! Un altre cop!
DIANA:   Sí?
CARLA:   Tan fort com puguis! Va!
(Diana li clava un altre cop de puny, provocant la mateixa
reacció.)
CARLA:   Molt bé! Més! Pega’m més! Uh, quin subidón!
                                                          24
(Diana no s’atreveix. Carla, rient, la provoca)
CARLA:   Va, collons! O només saps depilar conys!
(Diana li clava un cop de puny que la deixa de quatre
grapes al terra. Diana ja s’ha deixat anar i li clava una
coça a les costelles i una altra a l’esquena. Carla
finalment s’aixeca. Està molt més plena de sang i sembla
que li fa mal tot. Carla continua estant molt excitada i
riu quasi amb bogeria)
CLARA:   Més!
(Diana li clava un altre cop de puny. I una coça. Mentre
veiem que Diana va fent i no té cap intenció de parar, es
talla el vídeo.)
(Fosc)




                                                       25
ESCENA 11

(Carla il·luminada per un focus frontal)
CARLA:      Quan tenia 8 anys, un dia va nevar. Ara... ara
            potser és una cosa normal que nevi aquí, potser
            ja no li sorprèn tant a ningú. Però llavors sí, i
            sobretot a mi, perquè era la primera vegada que
            veia nevar. Perquè mai no anàvem a enlloc, saps?
            Vull dir que mai anàvem a... a enlloc. I veure
            nevar, per primera vegada...! Hòstia, l’havia de
            tocar! (Pausa) La mama era a l’hospital, tota la
            nit, com sempre. I jo amb la cangur, també com
            sempre. No sé què devia fer ella, vés a saber.
            Segur que parlava per telèfon. Com sempre.
            (Pausa) Total, que vaig sortir al carrer i no
            se’n va ni enterar... Vaig començar a caminar,
            sota la neu. I no m’havia posat ni l’abric. Només
            caminava, caminava, emocionada, abduïda, al meu
            món, saps? només mirava enlaire i veia caure els
            flocs de neu, tan blancs, tan freds. Em queien a
            la cara i tardaven 5 segons a desfer-se. Ni 3 ni
            6, 5 segons a desfer-se. I a la roba també. I als
            braços, i a la llengua. I era tan excitant i nou
            tot, tan fugaç, i a la vegada, tan intens durant
            5 segons... (Pausa) I llavors, no sé, de sobte em
            vaig trobar a la plaça de la font, la dels
            plataners, te’n recordes? allà plantada, mirant
            un arbre. Mirant l’única fulla que quedava
            enganxada a l’arbre. L’única en tot el parc que
            encara s’aguantava. I vaig pensar que el que feia
            aquella fulla, en el fons... que el que feia
            aquella fulla era un gran acte d’amor, no? Perquè
            tot i la neu, tot i aquell vent, ella encara
            seguia   allà,  amb   les   mans  ben   apretades
            aguantant-se al seu arbre. Encara no l’havia
            volgut deixar anar, perquè encara no era el
            moment! No era el moment, saps? (Pausa) Suposo
            que m’hi vaig estar molta estona mirant la fulla,
            no sé, molts minuts segurament. I de sobte, em va
            venir a parlar una dona.       Jo m’havia quedat
            totalment xopa, fatal, plena de flocs de neu
            fosos per tot arreu, i em va demanar que qui era,
            que on vivia i que on eren els meus pares, la
            mare i el pare, que què feia sola allà, amb
            aquell fred i nevant. (Pausa) Que on era el meu
            pare? (Pausa) D’aquest dia no recordo res més. I
            no sé com vaig arribar a casa. Però el mes
            següent me’l vaig passar al llit. (Pausa) I
            durant aquests 30 dies ja només em venia una
            pregunta al cap. Qui collons era el meu pare? On
                                                           26
era? Jo de tota la vida que només tenia una mare
i això va ser normal fins aquell dia... Però a
partir de llavors vaig ser conscient que jo no
tenia pare, que mai n’havia tingut ni mai no
l’havia trobat a faltar, perquè ningú mai no me
n’havia dit res. (Pausa) Com pots enyorar tant a
una persona que no recordes, papa? Que no
coneixes! I a partir d’aquell dia vaig començar a
trobar-te a faltar. A trobar-te tant a faltar! I
m’agafava a la idea de tu com s’agafava aquella
fulla al seu arbre. (Pausa) Vaig començar a
pensar en tu obsessivament, tot el puto dia, a
explicar-te les meves coses, a fer-te el meu
refugi, no sé... (Pausa) I hi ha una pregunta que
sempre t’he volgut fer. Vull dir que, és el que
més desitjo saber i no tinc collons per demanar-
t’ho. (Pausa) I mai no ho faré, saps? Perquè és
més forta la por al què em puguis contestar que
les ganes de saber-ho... És això. Em fa por la
resposta. I per tant, enlloc de demanar-t’ho em
limito a no pensar, a donar-me la culpa a mi, i a
la mama, a fer-ho pagar als altres i a deixar que
la meva vida s’hagi convertit en un simple anar
fent. Lent. I insuportable. I ja està.
(Fosc)




                                               27
ESCENA 12

(Glòria i David asseguts cara a cara i separats per una
taula. Glòria està molt afectada i nerviosa, però ho
intenta dissimular. David va vestit amb un mono de pres)
DAVID:      El meu advocat m’ha dit que vol parlar amb mi.
            Per què no li ha deixat dir-me qui és?
GLÒRIA:     Tenia por que no em volguessis veure...
DAVID:      Ah sí? I per què?
(Pausa)
GLÒRIA:     Sóc la mare de la Carla.
DAVID:      Què? Hòstia puta!
GLÒRIA:     Volia saber com estàs.
DAVID:      Què...? Està de conya?
(Pausa)
DAVID:      (Aixecant-se) Això no és normal.
GLÒRIA:     El què no és normal?
DAVID:      Doncs que sigui aquí! Que la mare de la psicòpata
            que m’ha tancat em vingui a veure a la presó.
(David va per anar-se’n)
GLÒRIA:     Espera’t, espera’t! Vull parlar amb tu!
(Pausa)
GLÒRIA:     Seu i parlem. Sisplau.
(David dubta però finalment es torna a asseure)
DAVID:      Em dirà per què m’ha denunciat?
(Pausa)
DAVID:      (Apujant el to) Perquè no entenc una puta merda,
            sap? Vull que em digui què collons hi foto aquí!
(Se sent en off un “xxxxtttt” demanant silenci)
(Silenci)
GLÒRIA:     M’agradaria que... Entenc que se’t faci estrany
            que sigui aquí, i m’imagino pel que deus estar
            passant, de veritat, però... m’agradaria que
            m’expliquessis què va passar aquella nit...
                                                           28
(Pausa)
DAVID:    Per què?
GLÒRIA:   Vull sentir la teva versió...
DAVID:    Parli amb la policia. O amb el meu advocat.
GLÒRIA:   (A punt de perdre els nervis) No... David,
          necessito sentir-t’ho dir a tu, veure’t els ulls!
DAVID:    Ni ulls ni hòsties. La seva filla està boja i per
          culpa seva em puc passar molt de temps aquí dins.
GLÒRIA:   (Explotant) Doncs digue’m-ho! Digue’m què va
          passar aquella nit, hòstia! (Glòria dóna un cop
          contingut a la taula) (Pausa. Glòria es calma)
          Veu quedar o no?
 (Pausa. David es queda mirant a Glòria i s’adona que amaga
alguna cosa)
DAVID:    Com és que em demana això? (Pausa) Què collons ha
          vingut a fer aquí?
GLÒRIA:   Què vols dir? Ja t’ho he dit, vull               que
          m’expliquis... (què va passar aquella nit)
DAVID:    Digui’m la veritat.
GLÒRIA:   No t’entenc...
(Pausa)
DAVID:    Sap alguna cosa? (Pausa) Es        pensa   que   sóc
          idiota... Vostè sap alguna cosa.
GLÒRIA:   No...
DAVID:    Hòstia puta ara ho entenc!
GLÒRIA:   No!
DAVID:    Sí, vostè sap alguna cosa! està dubtant, no?
          Hòstia puta, té tants dubtes que no ha tingut més
          collons que venir aquí a parlar amb mi! sinó, per
          què hauria vingut?
(Silenci. Glòria està molt afectada. Recull les seves coses
i s’aixeca per anar-se’n)
DAVID:    On va?
GLÒRIA:   A casa...


                                                            29
DAVID:    (Vol retenir-la) No, un moment! Un moment, un
          moment!
GLÒRIA:   No!
DAVID:    Parlem un moment, sisplau!
(Pausa)
DAVID:    Sisplau! Només serà un moment...
(Glòria s’ho repensa i es torna a asseure)
DAVID:    Gràcies... (Calmat) A veure... La nit de la
          berbena jo no em vaig moure de casa. Miri’m als
          ulls.
(Glòria el mira als ulls)
DAVID:    No em vaig moure de casa. Ho juro! (Pausa) Amb la
          Carla ens vam conèixer aquella mateixa tarda i
          vam quedar, sí, vam quedar, però jo no hi vaig
          anar, no em vaig moure de casa! Ho juro! (Pausa)
          La putada és que no ho puc demostrar, hòstia! No
          ho puc demostrar! (Pausa) Estic cagat de por i
          necessito que algú faci algo! Sisplau, ajudi’m!
(Pausa)
DAVID:    Vostè sap alguna cosa? Sap alguna cosa, collons?
(Pausa)
DAVID:    Molt bé.(Pausa) L’entenc. (Pausa) Només vull dir-
          li que... si sap algo, per poc que sigui, digui-
          ho a la policia. O al meu advocat. Sisplau!
          (Pausa) El que m’està fent la seva filla és una
          putada molt gran! I vostè ho sap... Tot el que
          diu és una puta mentida!
(Pausa)
GLÒRIA:   (Recuperant l’enteresa i mirant-lo als ulls
          desafiadora) I quin motiu tindria la meva filla
          per inventar-se tot això?
DAVID:    (Desesperat) Cap! m’ha de creure!
(Pausa. Glòria recull les seves coses per marxar)
DAVID:    On va?
GLÒRIA:   És tard.
DAVID:    I què pensa fer?
                                                         30
GLÒRIA:   David... (Pausa) Jo no sé res.
(Glòria surt. David queda blanc, desesperat)
(Fosc)




                                               31
ESCENA 13

(Carla il·luminada per un focus frontal)
CARLA:      Tinc por que algú més m’abandoni.
            Em fa por descobrir-me, ensenyar la cara, i que
            algú més m’abandoni.
            Tinc por que ningú no em necessiti.
            Que no m’estimin.
            I tinc por de no saber estimar.
            Tinc por de mi mateixa, del monstre que hi ha
            aquí dins. M’adono de tot, saps?
            (Pausa)
            Tinc por de no saber canviar. O de no poder-ho
            fer ja.
            I sobretot et tinc por a TU. I al que has fet amb
            MI. Por a què tots aquests anys dedicats
            especialment a TU, només acabin sent la cagada
            més gran de la meva vida.
            (Fosc)




                                                           32
ESCENA 14

(Sona una música molt revolucionada. Carla està buscant
frenèticament el mòbil al sofà. Tira els coixins per terra,
s’ajup a veure si és a sota, mira al seu voltant a veure si
el troba.
Glòria entra i mira tot el que fa sense dir res. Està
destrossada i té la força de qui ja no té res a perdre)
GLÒRIA:     (Tranquil·la) Què busques?
(Carla no l’havia vist. La mira però no contesta)
(Glòria s’acosta a la ràdio i l’apaga)
CARLA:      Què fots?
(Glòria es treu el mòbil de la Carla de la butxaca i li
dóna)
GLÒRIA:     El mòbil.
CARLA:      Ara et dediques a remenar-me el mòbil?
GLÒRIA:     Per què? hi ha alguna cosa que no puc veure?
CARLA:      Si hi és no t’importa! Ocupa’t de la teva vida!
(Carla va per sortir)
GLÒRIA:     Espera.
CARLA:      (Sortint) No.
GLÒRIA:     (Imponent) Que t’esperis he dit.
(Carla para i es gira cap a Glòria. Silenci)
GLÒRIA:     Vinc de la presó, de veure en David.
CARLA:      Què? I per què?
GLÒRIA:     (Tallant-la) I abans t’he mirat el mòbil.
CARLA:      (Histèrica) Què? Que has fet què? Hòstia puta!
            qui t’ha donat permís per fer-ho, eh? Hòstia, és
            que sembla que t’agradi posar-me de mala llet! Et
            juro que si tornes...
GLÒRIA:     (Tallant-la. Cridant) Calla!
CARLA:      No em dóna la puta gana!
GLÒRIA:     Que callis t’he dit! i seu!
(Carla, contenint la ràbia, seu al sofà.)
                                                              33
GLÒRIA:   (Sense mirar a Carla) Només... només vull que em
          diguis una cosa. És veritat que en David et va
          agredir?
CARLA:    (Aixecant-se furiosa) Què dius? Estàs tarada tia!
          però tu sents el que dius? Que fort, que
          fort...(Acostant-se-li) Algú t’hauria de fotre un
          parell d’hòsties! a veure si així se’t fot el
          cervell a lloc, perquè estàs boja! estàs boja!
          Boja!
(Glòria pega una bufetada a Carla)
GLÒRIA:   (Cridant. Espantada) Calla! Calla i escolta’m!
          (Pausa) He vist el video que veu gravar amb la
          Diana!
(Silenci. Carla queda muda)
GLÒRIA:   (Nerviosa) I vull que em diguis... Vull que
          m’expliquis perquè et pegava la Diana! no
          entenc... No entenc per què veu fer tot allò! Per
          què? No ho entenc! (Pausa) Vull saber com heu
          pogut arribar al nivell de...? Com has pogut
          arribar al nivell d’inventar-te tota aquesta
          merda i fer veure que havia sigut en David? Eh?
          Digues! En quin moment... què collons t’ha passat
          per ser capaç d’arribar a aquests límits! (Pausa)
          Ets conscient del que has fet? eh? n’ets
          conscient? T’adones de com t’has tornat? de com
          collons t’has tornat? (Pausa) Però què t’ha fet
          aquest noi perquè li facis això? M’ho vols dir?
          què t’ha fet tan greu per què li vulguis
          destrossar la vida? Contesta’m, hòstia!
(Pausa)
CARLA:    (Calmada) No t’importa. Has acabat?
GLÒRIA:   Es pot passar molt de temps a la presó.
CARLA:    Ja ho sé. Per això ho he fet.
GLÒRIA:   Que per això ho has fet?
(Pausa)
GLÒRIA:   I ell? Ell què t’ha fet? M’ho vols explicar?
CARLA:    No, no t’ho penso explicar.
GLÒRIA:   Però... us veu barallar?      Et   va   fer   mal?   Què
          collons et va fer, Carla?

                                                                34
CARLA:    (Explotant) Res! Hòstia! No em va fer res! No el
          vaig ni veure aquella nit al puto David Pons!
(Pausa. Glòria es passeja per la sala, calmant-se. Carla la
mira, esperant la seva reacció)
GLÒRIA:   Molt bé, doncs ja està, és tot el que volia
          saber, ja està... (Pausa)(Amb por) I ara què hem
          de fer?
(Pausa)
CARLA:    Què vols dir? Res no hem de fer!
GLÒRIA:   Per culpa teva aquest noi és a la presó. I això
          és injust i no ho penso permetre.
(Pausa)
CARLA:    (Calmada i desafiadora) Em vols denunciar?
          (Pausa) Eh? Vols trucar a la policia i denunciar-
          me? (Provocant-la) Fes-ho.
GLÒRIA:   (molt confosa) No...
CARLA:    Fes-ho!
GLÒRIA:   No puc denunciar a la meva filla! No puc fotre’t
          a la presó! Perquè ho saps oi que et tancaran a
          la   presó?  Hi   vas  pensar   en  això  mentre
          t’inventaves tota aquesta merda?
CARLA:    Veig que tu sí que hi has pensat molt...
GLÒRIA:   Ets una mimada i una inconscient. Estàs... No sé
          com t’has tornat però has perdut completament el
          món de vista!
CARLA:    Aquí l’única inconscient ets tu. Ningú anirà a la
          presó si no obres la puta boca.
GLÒRIA:   En David és a la presó!
CARLA:    I què? ja sortirà, collons!
(Silenci. Carla, histèrica, comença a recollir les seves
coses per marxar)
CARLA:    Me’n vaig. Això és absurd. Saps perfectament que
          no em denunciaràs.
(Pausa)
CARLA:    No dius res, no? No tens collons. Ets incapaç de
          denunciar-me! Incapaç! per què en ta puta vida
                                                         35
has estat capaç de fer res que valgui una puta
         merda! em sents? res! començant pel papa! que va
         haver de fotre al camp i deixar-me a mi perquè no
         t’aguantava! Per no haver de veure cada puto dia
         aquesta cara d’inútil resseca que fas! Fas pena!
         pena!
(Carla se’n va. Glòria queda uns segons paralitzada, en
estat de shock. Es passeja per l’habitació, abstreta, i va
fins al telèfon. Dubta. Després s’asseu al sofà, pensativa)
(Fosc)




                                                         36
ESCENA 15

(Carla il·luminada per un focus frontal.)
CARLA:      (Fent Ah, expirant sospirs, de més i menys
            intensitat de dolor. Descarregant pes) Ah. Ah.
            Ah. Ah. Així, fent sospirs d’Ah, vas sortint a
            poc a poc, cada dia una mica més. Ah. Un dia ja
            no em quedarà cap més sospir de tu aquí dins. Ja
            no hi seràs. Ja només... una imatge plana, un
            record   indiferent,  vinculat   a  res.   A   cap
            sentiment. Tot fora de mi... I l’espai que deixes
            per omplir, al cor, al cap i a l’estómac, serà
            per a algú altre. (Pausa) Per algú altre serà.
            (Pausa)
            Quan vas marxar, d’alguna manera hauria d’haver
            pogut arrencar-ho tot de cop. Perquè treure-ho
            així, sospir a sospir, fa molt més mal.
            (Pausa)
            (Inspira profundament) Ho notes? notes com la
            vida passa i frega la meva cara? Això m’ajuda.
            S’escampa pel pit, per la panxa, les cames, els
            braços... (Mirant-se el cos) Ho notes? Ara torno
            a tenir força! Ara, quan més dèbil sóc i quan més
            coses m’he tret de sobre... (Somriu)
(Pausa)
(Comença a sonar una música potent, amb ritme, que ens
porta fins a escena 16)
(Fosc)




                                                            37
ESCENA 16. PANTALLA

COMISSARIA POLICIA. INTERIOR. NIT.
(La Carla està asseguda exactament igual que a Escena 2.
Encara porta alguna ferida, però va perfectament vestida,
neta i ben pentinada. Mira cap avall.
Continua la música d’escena 15. Comencem amb una vista
general de l’escena. Mica en mica, anem reduint l’escala i
ens anem acostant a Carla, fins arribar a un pla obert de
la seva cara. En aquest moment la música és al volum màxim:
Carla aixeca la mirada i mira a càmera. Els seus ulls
contenen ràbia, odi i un plaer extrem. De sobte, Carla
apuja les dues mans, emmanillades, i ensenya el dit del mig
a càmera, és a dir, a l’espectador. Carla somriu amb
malícia. La música sona molt alta i aguantem uns segons la
mirada de Carla. Tallem la imatge al mateix moment que la
música para de cop, com si es ratllés.)
(Fosc)




                                                         38
ESCENA 17

(Carla i David estan cara a cara, cada un amb un sobre
sense obrir a la mà)
CARLA:      Pons Pons? què dius, no pot ser! vull dir que,
            quina coincidència, no?
(David obre el sobre)
DAVID:      (mentre llegeix) Sí, bueno, els meus pares són de
            Mallorca. I allà tothom es diu Pons. Si em digués
            Tomeu ja no podria ser més típic! (A Carla) A
            Mallorca vull dir. Has aprovat?
CARLA:      Ho miraré demà, no vull que em xafi la nit de
            Sant Joan!
DAVID:      Clar...
(Pausa)
CARLA:      Doncs res, me’n vaig, que he quedat...
DAVID:      Molt bé. (Somrient) Encantat, Clara Pons.
CARLA:      Adéu!
(Carla no s’atreveix, però finalment es llença i es fan dos
petons)
CARLA:      Que vagi bé.(Marxant) Ah, has aprovat?
DAVID:      Un notable.
CARLA:      (Admirada) Ets un crack, eh!
DAVID:      Quan estudio sí. Adéu!
(Carla surt. David agafa el mòbil i marca un número. Carla
torna a entrar.)
CARLA:      (Nerviosa) Et pensaràs que se me’n va l’olla,
            perquè ens acabem de conèixer i això, però... si
            no vols em dius que no i cap problema eh, jo t’ho
            dic i ja està, llavors tu fas el que vulguis,
            d’acord?...(Agafa aire) Vols venir aquesta nit a
            la Plaça dels Arcs? fan uns concerts per allò de
            la berbena i això i, bé, no rotllo cita i tal eh,
            jo vindré amb una amiga, i tu... si vols porta
            algun tio, bueno, o una tia, com vulguis, com
            vulguis, no sé... (Pausa) Podria estar bé, no?
(Pausa. David la mira, somrient)

                                                           39
CARLA:   (Més nerviosa) Merda, ja l’he liat... mira,
         que... si no vols no passa res, eh? no passa res!
         que fes la teva i això... No passa res, de
         veritat! Però que... no sé, que si al final
         decideixes venir... que si et ve de gust al
         final... doncs ens podríem trobar a les 10 a la
         plaça i llavors, doncs... no ho sé, podríem anar
         a algun bar abans i...
DAVID:   (Tallant-la) Carla! (Somrient) Tia, que sí. Ens
         veiem a les 10 i anem a prendre algo.
CARLA:   Perfecte, mola! (Pausa) Ens veiem després!
DAVID:   Fins després!
 (David torna al mòbil i marca un número. Carla surt)
DAVID:   Ei, tio, què passa! (...) Sí, he aprovat! sóc un
         crack!
(Carla torna a entrar precipitadament, amb la intenció de
continuar la conversa i molt contenta. Carla es queda a
darrer terme al veure que David està parlant pel mòbil.
David no la veu, està d’esquena a ella)
DAVID:   Sí tio, brutal... Ho celebrem aquesta nit, no?
         (...) Hòstia, què dius? i no pot anar amb les
         seves amigues? (...) Vale, però em deus una birra
         eh? (...) Ok! ets un pringat! Ah, i parlant de
         birres que em deus... Ja m’ho ha demanat eh!
         (...) Tio, la pija aquella, la que té una amiga
         sonada que em segueix tot el puto dia! que ja
         m’ha tirat els trastos (...) Sí, aquesta! Doncs
         que me l’he trobat a la cua de les notes, li he
         entrat, li he anat seguint el rotllo i tal, i
         m’ha tirat la canya! Estava histèrica pobra...
         (...) Molt fort, molt fort... (...) No, què va,
         no em ve de gust, em quedaré a casa tio, que
         estic sol... podria, eh? Perquè la tia està
         penjadíssima de mi, però no... (...) Que no, que
         no sóc tan cabrón! i a més, que no em mola! (...)
         Maricona tu, tio! que la teva nòvia et té agafat
         pels collons! (...) Fot el que vulguis! ala,
         adéu! (...) (penjant) Subnormal...
(David surt per l’esquerra de l’escenari. Carla, que ho ha
sentit tot, s’espera uns segons. Carla marxa per la dreta
de l’escenari. Fosc).
FI.


                                                        40

More Related Content

Viewers also liked

Technology Community Building
Technology Community BuildingTechnology Community Building
Technology Community BuildingPhilip Thomas
 
4 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02-2
4 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02-24 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02-2
4 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02-2clarasoley
 
Límits versiódef
Límits versiódefLímits versiódef
Límits versiódefclarasoley
 
Navigasi darat mipl
Navigasi darat miplNavigasi darat mipl
Navigasi darat miplhuangjincai
 
Límits versiódef
Límits versiódefLímits versiódef
Límits versiódefclarasoley
 
4 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02-3
4 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02-34 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02-3
4 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02-3clarasoley
 
4 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02-1
4 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02-14 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02-1
4 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02-1clarasoley
 
Guía didáctica
Guía didácticaGuía didáctica
Guía didácticaclarasoley
 
Guia terrabaixa
Guia terrabaixaGuia terrabaixa
Guia terrabaixaclarasoley
 

Viewers also liked (9)

Technology Community Building
Technology Community BuildingTechnology Community Building
Technology Community Building
 
4 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02-2
4 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02-24 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02-2
4 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02-2
 
Límits versiódef
Límits versiódefLímits versiódef
Límits versiódef
 
Navigasi darat mipl
Navigasi darat miplNavigasi darat mipl
Navigasi darat mipl
 
Límits versiódef
Límits versiódefLímits versiódef
Límits versiódef
 
4 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02-3
4 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02-34 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02-3
4 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02-3
 
4 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02-1
4 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02-14 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02-1
4 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02-1
 
Guía didáctica
Guía didácticaGuía didáctica
Guía didáctica
 
Guia terrabaixa
Guia terrabaixaGuia terrabaixa
Guia terrabaixa
 

More from clarasoley

Guía didáctica
Guía didácticaGuía didáctica
Guía didácticaclarasoley
 
Publics estruch
Publics estruchPublics estruch
Publics estruchclarasoley
 
Publics estruch
Publics estruchPublics estruch
Publics estruchclarasoley
 
Lua dossier low res
Lua dossier low resLua dossier low res
Lua dossier low resclarasoley
 
Unitat9 elteatredelapostguerra-salvadorespriu-100520132749-phpapp01
Unitat9 elteatredelapostguerra-salvadorespriu-100520132749-phpapp01Unitat9 elteatredelapostguerra-salvadorespriu-100520132749-phpapp01
Unitat9 elteatredelapostguerra-salvadorespriu-100520132749-phpapp01clarasoley
 
Unitat9 elteatredelapostguerra-salvadorespriu-100520132749-phpapp01
Unitat9 elteatredelapostguerra-salvadorespriu-100520132749-phpapp01Unitat9 elteatredelapostguerra-salvadorespriu-100520132749-phpapp01
Unitat9 elteatredelapostguerra-salvadorespriu-100520132749-phpapp01clarasoley
 
Teatrecatala 090524043351-phpapp02
Teatrecatala 090524043351-phpapp02Teatrecatala 090524043351-phpapp02
Teatrecatala 090524043351-phpapp02clarasoley
 
Instituts a l'estruch noves propostes gen-juny 2011
Instituts a l'estruch noves propostes gen-juny 2011Instituts a l'estruch noves propostes gen-juny 2011
Instituts a l'estruch noves propostes gen-juny 2011clarasoley
 
Assaig general
Assaig generalAssaig general
Assaig generalclarasoley
 
Dossier institutos sabadell
Dossier institutos sabadellDossier institutos sabadell
Dossier institutos sabadellclarasoley
 
Dossier institutos sabadell
Dossier institutos sabadellDossier institutos sabadell
Dossier institutos sabadellclarasoley
 
Critica no mataràs
Critica no mataràsCritica no mataràs
Critica no mataràsclarasoley
 
Dossier cámara oscura
Dossier cámara oscuraDossier cámara oscura
Dossier cámara oscuraclarasoley
 
Dossier cámara oscura
Dossier cámara oscuraDossier cámara oscura
Dossier cámara oscuraclarasoley
 
Estruchtemporada
EstruchtemporadaEstruchtemporada
Estruchtemporadaclarasoley
 
4 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02
4 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp024 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02
4 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02clarasoley
 
El mètode grönholm
El mètode grönholmEl mètode grönholm
El mètode grönholmclarasoley
 
Crítica fugades
Crítica fugadesCrítica fugades
Crítica fugadesclarasoley
 
No mataras 2 dossier.0
No mataras 2 dossier.0No mataras 2 dossier.0
No mataras 2 dossier.0clarasoley
 
Curriculum2006
Curriculum2006Curriculum2006
Curriculum2006clarasoley
 

More from clarasoley (20)

Guía didáctica
Guía didácticaGuía didáctica
Guía didáctica
 
Publics estruch
Publics estruchPublics estruch
Publics estruch
 
Publics estruch
Publics estruchPublics estruch
Publics estruch
 
Lua dossier low res
Lua dossier low resLua dossier low res
Lua dossier low res
 
Unitat9 elteatredelapostguerra-salvadorespriu-100520132749-phpapp01
Unitat9 elteatredelapostguerra-salvadorespriu-100520132749-phpapp01Unitat9 elteatredelapostguerra-salvadorespriu-100520132749-phpapp01
Unitat9 elteatredelapostguerra-salvadorespriu-100520132749-phpapp01
 
Unitat9 elteatredelapostguerra-salvadorespriu-100520132749-phpapp01
Unitat9 elteatredelapostguerra-salvadorespriu-100520132749-phpapp01Unitat9 elteatredelapostguerra-salvadorespriu-100520132749-phpapp01
Unitat9 elteatredelapostguerra-salvadorespriu-100520132749-phpapp01
 
Teatrecatala 090524043351-phpapp02
Teatrecatala 090524043351-phpapp02Teatrecatala 090524043351-phpapp02
Teatrecatala 090524043351-phpapp02
 
Instituts a l'estruch noves propostes gen-juny 2011
Instituts a l'estruch noves propostes gen-juny 2011Instituts a l'estruch noves propostes gen-juny 2011
Instituts a l'estruch noves propostes gen-juny 2011
 
Assaig general
Assaig generalAssaig general
Assaig general
 
Dossier institutos sabadell
Dossier institutos sabadellDossier institutos sabadell
Dossier institutos sabadell
 
Dossier institutos sabadell
Dossier institutos sabadellDossier institutos sabadell
Dossier institutos sabadell
 
Critica no mataràs
Critica no mataràsCritica no mataràs
Critica no mataràs
 
Dossier cámara oscura
Dossier cámara oscuraDossier cámara oscura
Dossier cámara oscura
 
Dossier cámara oscura
Dossier cámara oscuraDossier cámara oscura
Dossier cámara oscura
 
Estruchtemporada
EstruchtemporadaEstruchtemporada
Estruchtemporada
 
4 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02
4 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp024 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02
4 sharmeen-angelguimera-100121024102-phpapp02
 
El mètode grönholm
El mètode grönholmEl mètode grönholm
El mètode grönholm
 
Crítica fugades
Crítica fugadesCrítica fugades
Crítica fugades
 
No mataras 2 dossier.0
No mataras 2 dossier.0No mataras 2 dossier.0
No mataras 2 dossier.0
 
Curriculum2006
Curriculum2006Curriculum2006
Curriculum2006
 

Límits versiódef

  • 2. PERSONATGES CARLA 17 anys, estudiant DIANA 17 anys, estudiant GLÒRIA 38 anys, mare de Carla DAVID 20 anys, estudiant ESCENOGRAFIA L’escenari ha de diferenciar 4 espais. La casa de la Carla i la Glòria. Els flashbacks, el monòleg de la Glòria i la presó. Els monòlegs de la Carla. La pantalla, al darrer terme, ocupant tot l’ample i l’alt de l’escenari. Els espais han d’estar diferenciats de tal manera que, donat el cas, puguin tenir presència simultàniament. L’escenografia ha de ser simple, utilitzant els mínims elements indispensables per al desenvolupament de cada escena. TEMPS Període a partir de l’agressió i la declaració de la Carla. Flashbacks d’abans d’aquest dia. A l’actualitat, en una petita ciutat de la costa. 2
  • 3. “Les obres de teatre per a joves parlen de temes relacionats de forma directa o indirecta amb els problemes, els somnis i els desitjos actuals dels joves. Són obres que sempre han de partir de la història, del tema. El punt de partida és l’adolescent i les circumstàncies familiars, polítiques i socials que l’envolten. Ha de ser la seva història, ha de poder fer-se- la seva.” Lutz Hübner 3
  • 4. ESCENA 1 (Carla espera dreta de cara al públic.) (Entra David i espera al seu costat. Carla el veu i es posa nerviosa. Pausa) DAVID: Quantes? CARLA: Eh? què? DAVID: Que quantes te n’han quedat? CARLA: Ah...! 5. (Pausa) I a tu? DAVID: 1. CARLA: Ah... (Silenci) CARLA: Vas a aquest institut? (David somriu) CARLA: Vull dir... que vas a aquest institut és evident, però... quin curs fas? DAVID: 1r de Batxillerat. CARLA: Com jo! vas amb la Sostres? DAVID: No, jo faig nocturn. Treballo els matins. CARLA: Clar, per això no em sones... DAVID: Clar... (Mira cap al públic) Ja obren. CARLA: (Al públic) Hola, vinc a buscar les notes de recuperació. Carla Pons. (Pausa. Carla fa com si agafés un sobre) CARLA: Gràcies. DAVID: (Mirant al públic) Jo també. David Pons. CARLA: Tu et dius Pons també? DAVID: (Simula agafar un sobre del públic) Gràcies. (A Carla) Sí. Pons Pons. CARLA: Pons Pons? què dius, no pot ser! vull dir que, quina coincidència, no? 4
  • 5. (David obre el sobre) DAVID: (Mentre llegeix) Sí, bueno, els meus pares són de Mallorca. I allà tothom es diu Pons. Si em digués Tomeu ja no podria ser més típic! (A Carla) A Mallorca vull dir. Has aprovat? CARLA: Ho miraré demà, no vull que em xafi la nit de Sant Joan! DAVID: Clar... (Pausa) CARLA: Doncs res, me’n vaig, que he quedat... DAVID: Molt bé. (Somrient) Encantat, Carla Pons. CARLA: Adéu! (Carla no s’atreveix, però finalment es llença i es fan dos petons) CARLA: Que vagi bé.(Fent el gest de marxar) Ah, has aprovat? DAVID: Un notable. CARLA: (Admirada) Ets un crack, eh! DAVID: Quan estudio sí. Adéu! (Carla surt. David agafa el mòbil i marca un número. Carla torna a entrar.) CARLA: (Nerviosa) Et pensaràs que se me’n va l’olla, perquè ens acabem de conèixer i això, però... si no vols em dius que no i cap problema eh, jo t’ho dic i ja està, llavors tu fas el que vulguis, d’acord?...(Agafa aire) Vols venir aquesta nit a la Plaça dels Arcs? fan uns concerts per la berbena i això i, bé, no rotllo cita i tal eh, jo vindré amb una amiga, i tu... si vols porta algun tio, bueno, o una tia, com vulguis, com vulguis, no sé... (Pausa) Podria estar bé, no? (Pausa. David la mira, somrient) CARLA: (Més nerviosa) Merda, ja l’he liat... mira, que... si no vols no passa res, eh? no passa res! que fes la teva i això... No passa res, de veritat! Però que... no sé, que si al final decideixes venir... que si et ve de gust al final... doncs ens podríem trobar a les 10 a la 5
  • 6. plaça i llavors, doncs... no ho sé, podríem anar a algun bar abans i... DAVID: (Tallant-la) Carla! (Somrient) Que sí, tia. Ens veiem a les 10 i anem a prendre algo. CARLA: Perfecte, mola! (Pausa) Ens veiem després! DAVID: Fins després! (Fosc) 6
  • 7. TÍTOLS DE CRÈDIT. PANTALLA (Els títols de crèdit han d’especificar els principals càrrecs i noms. Tant l’estètica com la música dels títols de crèdit han de marcar un to alegre i ser atractius i afins als gustos del públic objectiu jove.) 7
  • 8. ESCENA 2. PANTALLA COMISSARIA DE POLICIA. INTERIOR. DIA (Habitació petita, sòbria, i sense res més que Carla asseguda davant d’una taula. Porta la roba desmanegada. Va escabellada, amb diversos cops a la cara i amb el llavi i la cella partits. Encara està plena de sang. Porta el maquillatge corregut i té els ulls inflats per haver estat hores plorant. Carla espera una estona a què comenci l’ interrogatori. Està afectada i nerviosa.) VEU OFF: Nom complet i edat. CARLA: Carla Pons Ferrer. 17 anys. VEU OFF: Molt bé, Carla. Ens pots explicar què va passar exactament? (Pausa) VEU OFF: Et trobes bé? Vols una mica d’aigua? CARLA: No. No vull aigua. (Pausa. Mira a càmera) És necessari que hi hagi aquesta càmera? VEU OFF: Sí, ho sento. Comença sisplau. CARLA: (Pausa) D’acord. (Pausa) Ahir a la nit... Vaig quedar amb un de l’institut. Va venir sol... Ho dic perquè... Havia de venir amb més gent, per això ho dic... VEU OFF: I tu? anaves sola també? CARLA: No, la Diana, una amiga. Vaig anar-hi amb la Diana. VEU OFF: Molt bé, continua. Ja ens donaràs les seves dades després. CARLA: (Pausa) Vam quedar a les 10, més o menys, a la Plaça dels Arcs i... Havíem d’anar de copes i a uns concerts... Però ell va portar beguda i... i va dir d’anar a fer botellón a la platja. A cala Jordana, no sé si sap... A uns 15 minuts d’aquí, per la nacional...? (Pausa) Vam dir que vale, a mi m’agradava aquell tio i la Diana... bueno, a ella tan li feia... A la Diana sempre tan li fa tot. Vam caminar fins al cotxe, xerrant i això i... ens vam beure una ampolla de Vodka. Ell sobretot, nosaltres quasi no en vam beure de 8
  • 9. Vodka... (Pausa) I no sé, al cap de mitja hora o així ja érem a la platja. VEU OFF: Us va veure algú? CARLA: No, no... Vam anar a un racó... Vam anar a un racó perquè no ens molestés ningú. VEU OFF: Molt bé, continua. CARLA: Vam estar allà, fent conya, bevent, bevent molt, i... no sé, al cap d’una estona ens vam banyar, allà, al mar... Tots tres, en boles, amb una lluna plena brutal i... total, que va començar a tontejar amb les dues i... No sé, anàvem borratxes i li seguíem el rotllo... (Pausa) Llavors ell va voler sortir de l’aigua, volia Mdma. VEU OFF: Us en vau prendre tu i la Diana? CARLA: Sí. I molt. La Diana va haver de vomitar unes quantes vegades, es trobava fatal, no controla, i va acabar tirada a la sorra, dormint... Nosaltres vam estar fent el tonto per la platja... Ell anava molt passat, però no ho sé, molava, em feia riure i... I jo li seguia el joc, anava molt borratxa i tenia ganes... de fer l’amor amb ell, sap?... (Pausa) De sobte va començar a parlar de les ties, així en general, i es va girar, estava... no ho sé, estava accelerat, nerviós... Va començar a dir que les ties... que no et podies fiar mai de les ties, que eren totes unes filles de puta i que tard o d’hora te l’acabaven fotent... No ho sé, estava girat.. (Pausa) Llavors va despertar a la Diana, li va dir que fotés al camp, que volíem estar sols... Però ella estava fatal, no podia ni parlar, i jo no volia que marxés... Vaig tenir com un segon de... sap? d’intuïció, de mal rotllo! estava cagada de por i tenia ganes de marxar d’allà i ja està... Ell em va dir que no, que jo em quedava i que aquella puta se n’anava. Em vaig aixecar per dir-li que ens deixés marxar que... i PAM. Em va clavar un cop de puny i vaig caure sobre les roques. (Pausa) La Diana va flipar. I va marxar corrents la cabrona. Se’n va anar... VEU OFF: Et va deixar sola? CARLA: Sí. Devia anar a buscar ajuda, o jo què sé, m’és igual... (Pausa) Em va començar a pegar. I... 9
  • 10. entre hòstia i hòstia m’anava dient que era una puta, una pija mimada, una rajada... que l’havia perseguit per follar i follaríem. VEU OFF: On et va pegar? CARLA: A tot arreu, no sé... (Pausa) Al final es va calmar i va deixar de pegar-me... Em va treure la roba i em va començar a sobar, a grapejar, com un bavós... Jo estava quasi inconscient, out, i el deixava fer per no cabrejar-lo més encara... Però quan vaig veure que es treia els pantalons per fotre-me-la a dins, vaig esperar a tenir-lo a sobre i... no sé d’on vaig treure les forces, però li vaig fotre una hòstia als collons, vaig agafar la roba i... vaig marxar tan ràpid com vaig poder. (Pausa) VEU OFF: Molt bé, gràcies Carla, per avui ja n’hi ha prou. (Pausa) Pots dir-me el seu nom complet per què quedi gravat? (Pausa. Carla mira fixament) CARLA: Sí. (Pausa) David Pons. Pons Pons. (Pausa) VEU OFF: D’acord. Carla, ara et mirarà el metge forense i trucarem als teus pares. CARLA: Mare, només tinc mare. No sé, suposo que encara deu ser a la feina. VEU OFF: D’acord. Una última cosa Carla, saps on pot ser ara en David? CARLA: No, no sé ni on viu. Però em va dir que la seva nòvia treballa al Mango de les Rambles. Potser ella ho sap. VEU OFF: (sorprès) En David Pons té parella? (Fosc) 10
  • 11. ESCENA 3 (De cara al públic, Glòria mira unes radiografies d’una cama de nena) GLÒRIA: Perfecte... Veu? la tíbia, que és això d’aquí, s’ha soldat perfectament. Veu aquí? on hi havia la fissura? ja no es nota res. (Agafa una altra radiografia) I veu aquesta? tot bé també. Tot perfecte. (To infantil i mirant més avall) Com ho has fet per curar-te tan ràpid? que ets una fada i tens poders? (Pausa) (To normal) Ara haurà de fer dues setmanes de rehabilitació i ja està. No és necessari, però em quedaré més tranquil·la si la van controlant... (Pausa) Sí, quan surti li demana hora a la meva secretària. I li demana una piruleta per la nena també. (Pausa. Somriu) Sí, sustos i alegries per sort! (Pausa) Una, una en tinc. I té 17 anys ja. (Pausa) Germanes? ja m’agradaria ja ser NOMÉS la seva germana gran, ja m’agradaria, cregui’m.(Pausa) No, ara m’he passat. La veritat és que he tingut molta sort amb la meva filla. L’adolescència és dura, però no tant eh... S’ha mitificat! Si ho porten bé i no en fan un drama ja veurà que quan la seva filla es faci una doneta tindran una relació més adulta, no sé, més de tu a tu, com dues amigues! (Sona el telèfon) Perdoni, el telèfon. Sí, digui? (...) Sí, jo mateixa digui’m. (Fosc) 11
  • 12. ESCENA 4 (Carla asseguda al sofà, abstreta, passant pàgines d’una revista. Porta roba de carrer i diferent a la d’Escena 2. Les ferides de la cara i les del cos ja estan embenades o tapades amb esparadrap. Diana estirada al sofà, amb el cap a la falda de Carla, en posició fetal. Entra Glòria i es queda uns segons observant Carla i Diana) GLÒRIA: (La presència de Diana li fa nosa) No hauries d’anar a dinar a casa, Diana? DIANA: Estic bé, gràcies. (Pausa) GLÒRIA: Et vols quedar a menjar aquí? DIANA: Sí! Gràcies Glòria! (Silenci. Glòria s’asseu davant de Carla i Diana.) GLÒRIA: (Amb tacte) Reina... Acaba de trucar la policia. (Pausa) Ja han redactat l’informe del cas i l’han passat al jutge... Ara hem d’esperar que s’ho miri tot i que dicti l’auto d’obertura i es faci el judici. (Silenci. Carla continua absorta, llegint) GLÒRIA: A ell l’han detingut fa unes hores, a casa seva, i... de moment ho nega tot. Diu que... CARLA: (Tallant-la) L’han deixat anar? GLÒRIA: No, ara el portaven a la presó, no et preocupis. (Glòria acaricia a Carla a la galta i aquesta li aparta la mà. Sona un missatge del mòbil de Carla, que està sobre la tauleta. Tant Carla com Glòria se’l miren. Glòria, que el té més a prop va a agafar-lo, però Carla reacciona ràpid i l’agafa ella) CARLA: Deixa. (Carla es guarda el mòbil a la butxaca) GLÒRIA: (Aixecant-se) Vaig a preparar-te alguna cosa per menjar, d’acord? CARLA: I l’hospital? GLÒRIA: Què (passa amb l’hospital)? 12
  • 13. CARLA: Que no vas a treballar avui? GLÒRIA: No. (Pausa) He demanat uns dies de festa per poder estar amb tu. (Fa broma) Però si et faig nosa me’n vaig a treballar, eh? (Glòria surt. Carla fa aixecar a Diana) CARLA: Anem. DIANA: I el dinar? CARLA: Ràpid, corre! (Carla i Diana surten.) (Fosc) 13
  • 14. ESCENA 5 (Carla il·luminada per un focus frontal) CARLA: A vegades somnio amb tu, papa. Però no ets TU ben bé. No sé. És el que sento quan somnio i després ho relaciono amb TU, saps? És la manera com noto que se m’acaba l’aire, com m’asfixio...(Tocant-se el pit) El nus aquí al mig. (Pausa) Avui, per exemple. He somniat que estava en una habitació immensa, d’aquelles amb sofàs de vellut vermell, les típiques de les mansions que sortien a les pel·lis cursis de fa anys. D’aquelles que es mirava la mama, saps? Massa perfums, massa plomes als barrets. I en el meu somni l’habitació estava plena de dones amb aquests barrets, i les plomes, escampades per tota l’habitació, se’m ficaven al nas i, més que pessigolles, era com si m’estiguessin ficant els dits al nas. Per molestar-me. Expressament, saps?(Pausa) L’única obertura que hi havia per escapar-me era una finestra, un forat, no sé... (Pausa) He tret el cap i, en mirar a baix, he vist que no hi havia carrer, que només hi havia el buit, núvols esclarissats, o boira poc espessa, de color verd clar. Llavors, mirant cap amunt, he vist una escala de paret, però sense esgraons, una corda finalment. He pujat i ha estat fàcil, era com si... era com si la llei de la gravetat estigués al revés i l’aire, i els núvols de baix, m’empenyessin cap amunt. Era com... com inevitable no pujar, com si fos l’únic camí que pogués seguir. I a dalt de tot hi havia un terrat, ple, envaït de fileres i fileres de llençols blancs estesos, que volaven pel vent, per l’olor a TU que els empenyia i que els feia tenir vida. Que els hi donava ànima. Vull dir que, tu no hi eres, però jo veia com els empenyies cap amunt, com els donaves l’embranzida cap amunt. (Pausa) I llavors, per un moment, m’ha semblat sentir l’olor de la teva barba negra com el carbó, de pèls suaus, tous, tan gustosos. (Pausa) I aquí, just quan estava tan a prop de TU, ha començat a ploure, a ploure molt! queien litres, milers de litres d’aigua del cel que feien que res no pogués continuar dret, que tot caigués, que cada vegada estigués més lluny d’allà on venies, de dalt, de TU. I els llençols blancs m’han començat a tapar, a lligar, a ofegar, a deixar-me sense aire, a xuclar-me cap a MI mateixa, fins a enterrar-me a sota SEU, a sota 14
  • 15. TEU, sota litres d’aigua, sota aquells llençols blancs, com una eruga, presa allà dins, amb capes de roba que no podia apartar, i que no em deixaven sortir, que m’asfixiaven. (Pausa) I no he pogut, papa. Al final no he pogut. He deixat d’esgarrapar la roba i m’he quedat quieta. Sola. Respirant fluixet perquè no se m’acabés l’aire. (Pausa) Així com sempre. (Fosc) 15
  • 16. ESCENA 6 (Carla juga a la Wii. Diana està al seu costat) GLÒRIA: On éreu? (Silenci) GLÒRIA: On heu anat, Carla? CARLA: A fer una pizza. Teníem gana. (Silenci) GLÒRIA: I a on més? (Silenci) GLÒRIA: Carla, que a on més heu anat? CARLA: (Mirant al televisor) Merda. Et toca Diana. DIANA: (A Carla) Puc canviar de joc? CARLA: Sí, clar. GLÒRIA: Molt bé, ja n’hi ha prou. (Glòria va fins al televisor i desconnecta la Wii) CARLA: Eh, que estem jugant! GLÒRIA: Estàveu. Podem parlar ara? CARLA: Vull jugar a la Wii. GLÒRIA: Doncs jo vull parlar amb tu. On heu anat? CARLA: (Sense perdre la calma) Ja t’ho he dit, a dinar fora. GLÒRIA: On més? (Pausa. Carla mira desafiadorament Glòria) GLÒRIA: M’acaben de trucar de l’hospital. Diuen que fa una estona hi has anat i que els has demanat que et curessin les ferides, que et feien molt mal, i que la doctora Ferrer, o sigui, jo, t’havia deixat sola, i que com que era de viatge amb el seu nòvio no te les podia curar. (Carla continua mirant-la) GLÒRIA: És veritat això que m’han dit, Carla? (Silenci) 16
  • 17. GLÒRIA: Em vols contestar d’una vegada? CARLA: Sí. GLÒRIA: Sí, què? CARLA: Que sí, que hi he anat, que els he dit tot això, (assenyalant-se les ferides de la cara) veus que bé m’ho han curat? (Silenci) GLÒRIA: Per què m’ho fas això? CARLA: No ho sé... Què et faig? GLÒRIA: Deixar-me en ridícul. Humiliar-me. CARLA: (Aixecant-se) Tu sabràs, Glòria. Tu sabràs. (A Diana) Anem. GLÒRIA: On vas? Vine aquí! CARLA: (Sortint) Sí, quan torni... (Carla i Diana surten. Glòria seu abatuda. Treu un pot de pastilles de la bossa i se’n pren una. Continua abatuda.) (Fosc) 17
  • 18. ESCENA 7 (Carla, sense les benes i els esparadraps, està estirada al terra d’esquena al públic, amb les cames doblades i recolzada sobre els colzes. Té els pantalons i les calcetes avall. Diana està agenollada de cara a Carla. Té la vista enfocada al seu entrecuix, i unes pinces de les celles a la mà, però no veiem què fa.) CARLA: I ahir què va fer? DIANA: (Concentrada mirant l’entrecuix) Doncs com sempre... Sempre va a classe aquest tio! (Pausa) Va arribar a les 7. A les 9 va sortir a fer un cigarro amb aquell seu amic freaky i a dos quarts d’11 va agafar la moto i se’n va anar. CARLA: Cada dia el mateix... (enfotent-se’n) Que emocionant! DIANA: Ja... (Silenci) CARLA: Tu creus que em dirà que sí? DIANA: Que sí què? CARLA: T’ho acabo d’explicar... DIANA: Estava concentrada amb això (Mirant l’entrecuix de Carla)... CARLA: Que si dirà que sí quan li demani de quedar per la berbena! DIANA: Ah! segur! (Pausa) DIANA: Li demanaràs una cita? CARLA: Una cita? Tia, som al segle XXI! Vull dir que, quedarem, i ja està... Quedarem, no sé... I tu també vindràs!... (Pausa) I a més, serà ell que m’ho acabarà demanant a mi! (Pausa) Jo ho insinuaré... I ell ja m’ho demanarà... Segur que se’n mor de ganes i no sap com fer-ho... Que els tios són uns cagats en el fons, Diana. Te’ls hi has de posar a tiro i deixar que es pensin que s’ho han currat ells. DIANA: Per què? 18
  • 19. CARLA: Per l’ego, Diana. A un tio li has de fer pujar l’ego, sinó, passen de tu. (Pausa) DIANA: I quan li demanaràs? CARLA: Demà. Quan vinguem a buscar les notes. (Pausa) Tu t’esperaràs al pàrquing i quan ell arribi amb la moto, em fas una perduda i jo em posaré a la cua. DIANA: I si els de nocturn han de recollir les notes a un altre lloc? ...No? CLARA: (Pensa) Sí, ja... M’informaré. Però no ho crec... (Silenci) DIANA: I la nòvia? CARLA: (Incorporant-se) Hòstia, Diana! És ell que té nòvia i no jo! Que faci el que vulgui, no? A més, fa segles que no els veig junts, per mi que ja no... DIANA: Han tallat? CARLA: Jo diria que sí... No ho sé, últimament l’he vist més, no sé... DIANA: Això ja està. (Carla es mira l’entrecuix) CARLA: (posant-se bé la roba) És...! Hòstia, és...! Tu t’hauries de dedicar a això de gran! DIANA: Home, no sé... CARLA: (Aixecant-se) Dóna’m les meves pinces. En David fliparà quan vegi aquest cor! DIANA: (Aixecant-se) Posa-t’hi gel, eh... (Fosc) 19
  • 20. ESCENA 8. PANTALLA COMISSARIA DE POLICIA. INTERIOR. DIA. (Mateixa habitació que Escena 2. David assegut a la cadira) DAVID: (Nerviós) David Pons Pons. 20 anys. (Pausa) És necessari que hi hagi aquesta càmera? VEU OFF: Sí. Ens pots explicar què vas fer la nit del 23 de juny? DAVID: Ja li he dit... Vaig estar tota la nit a casa meva. Dels meus pares, vull dir. Sol. VEU OFF: Hi ha algú que ho pugui corroborar? DAVID: No, que jo sàpiga... Els meus pares són fora i no vaig parlar amb ningú, no em va veure ningú, suposo... No ho sé... Vaig mirar una pel·li i vaig anar a dormir, i ja està! VEU OFF: Havies quedat amb la Carla Pons aquella nit? DAVID: Sí, hi havia quedat, vam quedar aquella tarda, a l’insti. Però al final no hi vaig anar, li juro. (Pausa) Hi havia quedat, però vaig decidir no anar-hi perquè... Perquè la vaig cagar dient-li que sí. VEU OFF: Per què? DAVID: Doncs perquè... perquè tinc nòvia, sap? Tinc nòvia i vaig pensar que si quedava amb la Carla passaria algo. Collons, que és una tia que està bona, que està bastant bé... i que va ser ella que em va dir de quedar! Hauria passat algo segur! VEU OFF: Ja. O sigui que si no haguessis tingut nòvia hi haguessis anat, no? DAVID: Sí. (Pausa) VEU OFF: I on era la teva nòvia aquella nit? DAVID: (Pausa) Doncs no ho sé, amb les seves amigues suposo... VEU OFF: On? DAVID: Que no ho sé... no ho sé, no m’ho va dir... fa molt la seva ella... No sé on va anar i això... 20
  • 21. (Pausa) VEU OFF: Abans hem parlat amb la teva nòvia David i ens ha dit que fa un mes que ja no esteu junts. És veritat? (Pausa. David es queda mut) VEU OFF: És veritat, David? (Pausa) VEU OFF: (To dur) Mira noi, comença a contestar perquè se t’està acusant d’agressió sexual. I això no és cap broma. És veritat que fa un mes veu tallar amb la teva nòvia o no? DAVID: Em va deixar fa un mes, sí. Però encara no ho havia dit a ningú... VEU OFF: Per què? DAVID: Perquè jo no volia hòstia, va ser ella, i... no sé, suposo que... que encara no m’ha entrat al tarro o jo què sé... VEU OFF: Ja... De totes maneres, no tenies perquè mentir. Per què ho has fet? DAVID: No ho sé... (Pausa) VEU OFF: (To dur) Per què has mentit David? O et comences a explicar o et foto a la presó! Tu mateix! (Pausa) DAVID: (Impotent) És que no tinc cap... cap explicació prou... Cap coartada, és això no? no tinc cap puta coartada! (Pausa) No ho sé, he pensat que seria més fàcil mentir que no pas dir que no en tenia ganes i que em vaig quedar a casa, sol, com un gilipolles. I ja està, hòstia... No sé què més dir. (Pausa) No en tenia ganes... (Pausa) VEU OFF: D’acord, doncs. Alguna cosa més a afegir? DAVID: No... (Pausa) Poden avisar els meus pares sisplau? 21
  • 22. VEU OFF: Són aquí fora. (Pausa) I una última pregunta David, sabies que la demandant encara és menor d’edat? (Pausa) DAVID: (Desmoralitzat) Això vol dir més problemes, no? (Fosc) 22
  • 23. ESCENA 9 (Glòria està parlant per telèfon. Hi ha el mòbil de la Carla en un racó del sofà, mig amagat) GLÒRIA: (Intentant no cridar) No, clar que no ho sabien a l’hospital. Els hi vaig dir que estava malalta... (...) Ja ho sé que ho ha fet per deixar-me en ridícul! Ho he salvat com he pogut... (...) Que l’havien violat. I que estava una mica descentrada! què volies que els hi digués? que la meva filla m’odia? (...) Té 17 anys, els adolescents fan aquestes coses, no? ja li passarà... (...) Sí, també, també em va fer el mateix... Moltes vegades... i què? (...) No necessito que cap psicòleg em digui què li passa a la meva filla! Hauries de veure com l’ha deixat aquell desgraciat! Potser llavors l’entendries una mica més. (Se sent el so d’un missatge entrant del mòbil de la Carla) GLÒRIA: (Mirant el mòbil, nerviosa) Merda, s’ha deixat el mòbil aquí. Ara es pensarà que li he remenat.(...) (molt nerviosa) Que ho faci? Però tu saps com es posaria? I a més, jo no sóc d’aquest tipus de mare. I tu no ets el seu pare!(...) (tranquil·litzant-se) No, perdona’m tu a mi... No sé... No sé què fer... (...) Sí, encara dorm. (...) No, ja et trucaré jo... ara he d’estar amb ella... (...) Jo també. Adéu. (Glòria penja el telèfon. Nerviosa, va al sofà, aparta el mòbil de la Carla i es posa a espolsar els coixins, posa bé la tela que cobreix el sofà, l’espolsa... Glòria mira el mòbil de Carla i després a la seva habitació. L’agafa, s’asseu i obre el missatge que ha arribat: és un vídeo. Posa el play del vídeo, es queda uns segons mirant-lo i la cara se li torna blanca). GLÒRIA: Però... Què és això? (Baixa la llum a la vegada que comença el vídeo a la pantalla) 23
  • 24. ESCENA 10. PANTALLA (Mentre comença el vídeo, continuem veient a Glòria, que mira cap a la pantalla i reacciona al què veu. Al cap d’uns segons, fosc total) ....................................... PLATJA. EXTERIOR. ALBA. Pla seqüència: Imatge gravada amb el mòbil de la Diana. Imatge i so de càmera de mòbil. (Carla va vestida com a Escena 2, però neta i sense cap ferida. S’engega la càmera i la primera imatge que es veu són les cares de Carla i Diana. Van molt begudes.) CARLA: Ja va? Quina merda mòbil! DIANA: Que ja grava! I sinó ho fem amb el teu! CARLA: Que no, tia! Va, ves allà baix! (Diana se’n va cap a la vora del mar. Carla deixa el mòbil recolzat sobre una superfície plana i s’acosta a davant la càmera fins que queda en primer terme) CARLA: (Somrient i arrossegant les paraules) Que et donin pel cul... David Pons Pons! (Carla riu mentre s’allunya corrents de la càmera i va fins on hi ha la Diana, just al costat del mar. Ens quedem amb un pla obert de la platja, amb Diana i Carla al fons. Carla i Diana es preparen per començar alguna cosa. Estan molt excitades, una davant de l’altra, intentant aguantar l’equilibri degut a l’estat etílic en què es troben.) CARLA: Va, comença! Comença hòstia! (Pausa) Va! (Diana dubta, però al final li clava un cop de puny a Carla. Aquesta se’n ressent, però les dues riuen escandalosament i hi troben plaer.) CARLA: (Riu en mirar la sang que li ha sortit del nas) Puta mare! Un altre cop! DIANA: Sí? CARLA: Tan fort com puguis! Va! (Diana li clava un altre cop de puny, provocant la mateixa reacció.) CARLA: Molt bé! Més! Pega’m més! Uh, quin subidón! 24
  • 25. (Diana no s’atreveix. Carla, rient, la provoca) CARLA: Va, collons! O només saps depilar conys! (Diana li clava un cop de puny que la deixa de quatre grapes al terra. Diana ja s’ha deixat anar i li clava una coça a les costelles i una altra a l’esquena. Carla finalment s’aixeca. Està molt més plena de sang i sembla que li fa mal tot. Carla continua estant molt excitada i riu quasi amb bogeria) CLARA: Més! (Diana li clava un altre cop de puny. I una coça. Mentre veiem que Diana va fent i no té cap intenció de parar, es talla el vídeo.) (Fosc) 25
  • 26. ESCENA 11 (Carla il·luminada per un focus frontal) CARLA: Quan tenia 8 anys, un dia va nevar. Ara... ara potser és una cosa normal que nevi aquí, potser ja no li sorprèn tant a ningú. Però llavors sí, i sobretot a mi, perquè era la primera vegada que veia nevar. Perquè mai no anàvem a enlloc, saps? Vull dir que mai anàvem a... a enlloc. I veure nevar, per primera vegada...! Hòstia, l’havia de tocar! (Pausa) La mama era a l’hospital, tota la nit, com sempre. I jo amb la cangur, també com sempre. No sé què devia fer ella, vés a saber. Segur que parlava per telèfon. Com sempre. (Pausa) Total, que vaig sortir al carrer i no se’n va ni enterar... Vaig començar a caminar, sota la neu. I no m’havia posat ni l’abric. Només caminava, caminava, emocionada, abduïda, al meu món, saps? només mirava enlaire i veia caure els flocs de neu, tan blancs, tan freds. Em queien a la cara i tardaven 5 segons a desfer-se. Ni 3 ni 6, 5 segons a desfer-se. I a la roba també. I als braços, i a la llengua. I era tan excitant i nou tot, tan fugaç, i a la vegada, tan intens durant 5 segons... (Pausa) I llavors, no sé, de sobte em vaig trobar a la plaça de la font, la dels plataners, te’n recordes? allà plantada, mirant un arbre. Mirant l’única fulla que quedava enganxada a l’arbre. L’única en tot el parc que encara s’aguantava. I vaig pensar que el que feia aquella fulla, en el fons... que el que feia aquella fulla era un gran acte d’amor, no? Perquè tot i la neu, tot i aquell vent, ella encara seguia allà, amb les mans ben apretades aguantant-se al seu arbre. Encara no l’havia volgut deixar anar, perquè encara no era el moment! No era el moment, saps? (Pausa) Suposo que m’hi vaig estar molta estona mirant la fulla, no sé, molts minuts segurament. I de sobte, em va venir a parlar una dona. Jo m’havia quedat totalment xopa, fatal, plena de flocs de neu fosos per tot arreu, i em va demanar que qui era, que on vivia i que on eren els meus pares, la mare i el pare, que què feia sola allà, amb aquell fred i nevant. (Pausa) Que on era el meu pare? (Pausa) D’aquest dia no recordo res més. I no sé com vaig arribar a casa. Però el mes següent me’l vaig passar al llit. (Pausa) I durant aquests 30 dies ja només em venia una pregunta al cap. Qui collons era el meu pare? On 26
  • 27. era? Jo de tota la vida que només tenia una mare i això va ser normal fins aquell dia... Però a partir de llavors vaig ser conscient que jo no tenia pare, que mai n’havia tingut ni mai no l’havia trobat a faltar, perquè ningú mai no me n’havia dit res. (Pausa) Com pots enyorar tant a una persona que no recordes, papa? Que no coneixes! I a partir d’aquell dia vaig començar a trobar-te a faltar. A trobar-te tant a faltar! I m’agafava a la idea de tu com s’agafava aquella fulla al seu arbre. (Pausa) Vaig començar a pensar en tu obsessivament, tot el puto dia, a explicar-te les meves coses, a fer-te el meu refugi, no sé... (Pausa) I hi ha una pregunta que sempre t’he volgut fer. Vull dir que, és el que més desitjo saber i no tinc collons per demanar- t’ho. (Pausa) I mai no ho faré, saps? Perquè és més forta la por al què em puguis contestar que les ganes de saber-ho... És això. Em fa por la resposta. I per tant, enlloc de demanar-t’ho em limito a no pensar, a donar-me la culpa a mi, i a la mama, a fer-ho pagar als altres i a deixar que la meva vida s’hagi convertit en un simple anar fent. Lent. I insuportable. I ja està. (Fosc) 27
  • 28. ESCENA 12 (Glòria i David asseguts cara a cara i separats per una taula. Glòria està molt afectada i nerviosa, però ho intenta dissimular. David va vestit amb un mono de pres) DAVID: El meu advocat m’ha dit que vol parlar amb mi. Per què no li ha deixat dir-me qui és? GLÒRIA: Tenia por que no em volguessis veure... DAVID: Ah sí? I per què? (Pausa) GLÒRIA: Sóc la mare de la Carla. DAVID: Què? Hòstia puta! GLÒRIA: Volia saber com estàs. DAVID: Què...? Està de conya? (Pausa) DAVID: (Aixecant-se) Això no és normal. GLÒRIA: El què no és normal? DAVID: Doncs que sigui aquí! Que la mare de la psicòpata que m’ha tancat em vingui a veure a la presó. (David va per anar-se’n) GLÒRIA: Espera’t, espera’t! Vull parlar amb tu! (Pausa) GLÒRIA: Seu i parlem. Sisplau. (David dubta però finalment es torna a asseure) DAVID: Em dirà per què m’ha denunciat? (Pausa) DAVID: (Apujant el to) Perquè no entenc una puta merda, sap? Vull que em digui què collons hi foto aquí! (Se sent en off un “xxxxtttt” demanant silenci) (Silenci) GLÒRIA: M’agradaria que... Entenc que se’t faci estrany que sigui aquí, i m’imagino pel que deus estar passant, de veritat, però... m’agradaria que m’expliquessis què va passar aquella nit... 28
  • 29. (Pausa) DAVID: Per què? GLÒRIA: Vull sentir la teva versió... DAVID: Parli amb la policia. O amb el meu advocat. GLÒRIA: (A punt de perdre els nervis) No... David, necessito sentir-t’ho dir a tu, veure’t els ulls! DAVID: Ni ulls ni hòsties. La seva filla està boja i per culpa seva em puc passar molt de temps aquí dins. GLÒRIA: (Explotant) Doncs digue’m-ho! Digue’m què va passar aquella nit, hòstia! (Glòria dóna un cop contingut a la taula) (Pausa. Glòria es calma) Veu quedar o no? (Pausa. David es queda mirant a Glòria i s’adona que amaga alguna cosa) DAVID: Com és que em demana això? (Pausa) Què collons ha vingut a fer aquí? GLÒRIA: Què vols dir? Ja t’ho he dit, vull que m’expliquis... (què va passar aquella nit) DAVID: Digui’m la veritat. GLÒRIA: No t’entenc... (Pausa) DAVID: Sap alguna cosa? (Pausa) Es pensa que sóc idiota... Vostè sap alguna cosa. GLÒRIA: No... DAVID: Hòstia puta ara ho entenc! GLÒRIA: No! DAVID: Sí, vostè sap alguna cosa! està dubtant, no? Hòstia puta, té tants dubtes que no ha tingut més collons que venir aquí a parlar amb mi! sinó, per què hauria vingut? (Silenci. Glòria està molt afectada. Recull les seves coses i s’aixeca per anar-se’n) DAVID: On va? GLÒRIA: A casa... 29
  • 30. DAVID: (Vol retenir-la) No, un moment! Un moment, un moment! GLÒRIA: No! DAVID: Parlem un moment, sisplau! (Pausa) DAVID: Sisplau! Només serà un moment... (Glòria s’ho repensa i es torna a asseure) DAVID: Gràcies... (Calmat) A veure... La nit de la berbena jo no em vaig moure de casa. Miri’m als ulls. (Glòria el mira als ulls) DAVID: No em vaig moure de casa. Ho juro! (Pausa) Amb la Carla ens vam conèixer aquella mateixa tarda i vam quedar, sí, vam quedar, però jo no hi vaig anar, no em vaig moure de casa! Ho juro! (Pausa) La putada és que no ho puc demostrar, hòstia! No ho puc demostrar! (Pausa) Estic cagat de por i necessito que algú faci algo! Sisplau, ajudi’m! (Pausa) DAVID: Vostè sap alguna cosa? Sap alguna cosa, collons? (Pausa) DAVID: Molt bé.(Pausa) L’entenc. (Pausa) Només vull dir- li que... si sap algo, per poc que sigui, digui- ho a la policia. O al meu advocat. Sisplau! (Pausa) El que m’està fent la seva filla és una putada molt gran! I vostè ho sap... Tot el que diu és una puta mentida! (Pausa) GLÒRIA: (Recuperant l’enteresa i mirant-lo als ulls desafiadora) I quin motiu tindria la meva filla per inventar-se tot això? DAVID: (Desesperat) Cap! m’ha de creure! (Pausa. Glòria recull les seves coses per marxar) DAVID: On va? GLÒRIA: És tard. DAVID: I què pensa fer? 30
  • 31. GLÒRIA: David... (Pausa) Jo no sé res. (Glòria surt. David queda blanc, desesperat) (Fosc) 31
  • 32. ESCENA 13 (Carla il·luminada per un focus frontal) CARLA: Tinc por que algú més m’abandoni. Em fa por descobrir-me, ensenyar la cara, i que algú més m’abandoni. Tinc por que ningú no em necessiti. Que no m’estimin. I tinc por de no saber estimar. Tinc por de mi mateixa, del monstre que hi ha aquí dins. M’adono de tot, saps? (Pausa) Tinc por de no saber canviar. O de no poder-ho fer ja. I sobretot et tinc por a TU. I al que has fet amb MI. Por a què tots aquests anys dedicats especialment a TU, només acabin sent la cagada més gran de la meva vida. (Fosc) 32
  • 33. ESCENA 14 (Sona una música molt revolucionada. Carla està buscant frenèticament el mòbil al sofà. Tira els coixins per terra, s’ajup a veure si és a sota, mira al seu voltant a veure si el troba. Glòria entra i mira tot el que fa sense dir res. Està destrossada i té la força de qui ja no té res a perdre) GLÒRIA: (Tranquil·la) Què busques? (Carla no l’havia vist. La mira però no contesta) (Glòria s’acosta a la ràdio i l’apaga) CARLA: Què fots? (Glòria es treu el mòbil de la Carla de la butxaca i li dóna) GLÒRIA: El mòbil. CARLA: Ara et dediques a remenar-me el mòbil? GLÒRIA: Per què? hi ha alguna cosa que no puc veure? CARLA: Si hi és no t’importa! Ocupa’t de la teva vida! (Carla va per sortir) GLÒRIA: Espera. CARLA: (Sortint) No. GLÒRIA: (Imponent) Que t’esperis he dit. (Carla para i es gira cap a Glòria. Silenci) GLÒRIA: Vinc de la presó, de veure en David. CARLA: Què? I per què? GLÒRIA: (Tallant-la) I abans t’he mirat el mòbil. CARLA: (Histèrica) Què? Que has fet què? Hòstia puta! qui t’ha donat permís per fer-ho, eh? Hòstia, és que sembla que t’agradi posar-me de mala llet! Et juro que si tornes... GLÒRIA: (Tallant-la. Cridant) Calla! CARLA: No em dóna la puta gana! GLÒRIA: Que callis t’he dit! i seu! (Carla, contenint la ràbia, seu al sofà.) 33
  • 34. GLÒRIA: (Sense mirar a Carla) Només... només vull que em diguis una cosa. És veritat que en David et va agredir? CARLA: (Aixecant-se furiosa) Què dius? Estàs tarada tia! però tu sents el que dius? Que fort, que fort...(Acostant-se-li) Algú t’hauria de fotre un parell d’hòsties! a veure si així se’t fot el cervell a lloc, perquè estàs boja! estàs boja! Boja! (Glòria pega una bufetada a Carla) GLÒRIA: (Cridant. Espantada) Calla! Calla i escolta’m! (Pausa) He vist el video que veu gravar amb la Diana! (Silenci. Carla queda muda) GLÒRIA: (Nerviosa) I vull que em diguis... Vull que m’expliquis perquè et pegava la Diana! no entenc... No entenc per què veu fer tot allò! Per què? No ho entenc! (Pausa) Vull saber com heu pogut arribar al nivell de...? Com has pogut arribar al nivell d’inventar-te tota aquesta merda i fer veure que havia sigut en David? Eh? Digues! En quin moment... què collons t’ha passat per ser capaç d’arribar a aquests límits! (Pausa) Ets conscient del que has fet? eh? n’ets conscient? T’adones de com t’has tornat? de com collons t’has tornat? (Pausa) Però què t’ha fet aquest noi perquè li facis això? M’ho vols dir? què t’ha fet tan greu per què li vulguis destrossar la vida? Contesta’m, hòstia! (Pausa) CARLA: (Calmada) No t’importa. Has acabat? GLÒRIA: Es pot passar molt de temps a la presó. CARLA: Ja ho sé. Per això ho he fet. GLÒRIA: Que per això ho has fet? (Pausa) GLÒRIA: I ell? Ell què t’ha fet? M’ho vols explicar? CARLA: No, no t’ho penso explicar. GLÒRIA: Però... us veu barallar? Et va fer mal? Què collons et va fer, Carla? 34
  • 35. CARLA: (Explotant) Res! Hòstia! No em va fer res! No el vaig ni veure aquella nit al puto David Pons! (Pausa. Glòria es passeja per la sala, calmant-se. Carla la mira, esperant la seva reacció) GLÒRIA: Molt bé, doncs ja està, és tot el que volia saber, ja està... (Pausa)(Amb por) I ara què hem de fer? (Pausa) CARLA: Què vols dir? Res no hem de fer! GLÒRIA: Per culpa teva aquest noi és a la presó. I això és injust i no ho penso permetre. (Pausa) CARLA: (Calmada i desafiadora) Em vols denunciar? (Pausa) Eh? Vols trucar a la policia i denunciar- me? (Provocant-la) Fes-ho. GLÒRIA: (molt confosa) No... CARLA: Fes-ho! GLÒRIA: No puc denunciar a la meva filla! No puc fotre’t a la presó! Perquè ho saps oi que et tancaran a la presó? Hi vas pensar en això mentre t’inventaves tota aquesta merda? CARLA: Veig que tu sí que hi has pensat molt... GLÒRIA: Ets una mimada i una inconscient. Estàs... No sé com t’has tornat però has perdut completament el món de vista! CARLA: Aquí l’única inconscient ets tu. Ningú anirà a la presó si no obres la puta boca. GLÒRIA: En David és a la presó! CARLA: I què? ja sortirà, collons! (Silenci. Carla, histèrica, comença a recollir les seves coses per marxar) CARLA: Me’n vaig. Això és absurd. Saps perfectament que no em denunciaràs. (Pausa) CARLA: No dius res, no? No tens collons. Ets incapaç de denunciar-me! Incapaç! per què en ta puta vida 35
  • 36. has estat capaç de fer res que valgui una puta merda! em sents? res! començant pel papa! que va haver de fotre al camp i deixar-me a mi perquè no t’aguantava! Per no haver de veure cada puto dia aquesta cara d’inútil resseca que fas! Fas pena! pena! (Carla se’n va. Glòria queda uns segons paralitzada, en estat de shock. Es passeja per l’habitació, abstreta, i va fins al telèfon. Dubta. Després s’asseu al sofà, pensativa) (Fosc) 36
  • 37. ESCENA 15 (Carla il·luminada per un focus frontal.) CARLA: (Fent Ah, expirant sospirs, de més i menys intensitat de dolor. Descarregant pes) Ah. Ah. Ah. Ah. Així, fent sospirs d’Ah, vas sortint a poc a poc, cada dia una mica més. Ah. Un dia ja no em quedarà cap més sospir de tu aquí dins. Ja no hi seràs. Ja només... una imatge plana, un record indiferent, vinculat a res. A cap sentiment. Tot fora de mi... I l’espai que deixes per omplir, al cor, al cap i a l’estómac, serà per a algú altre. (Pausa) Per algú altre serà. (Pausa) Quan vas marxar, d’alguna manera hauria d’haver pogut arrencar-ho tot de cop. Perquè treure-ho així, sospir a sospir, fa molt més mal. (Pausa) (Inspira profundament) Ho notes? notes com la vida passa i frega la meva cara? Això m’ajuda. S’escampa pel pit, per la panxa, les cames, els braços... (Mirant-se el cos) Ho notes? Ara torno a tenir força! Ara, quan més dèbil sóc i quan més coses m’he tret de sobre... (Somriu) (Pausa) (Comença a sonar una música potent, amb ritme, que ens porta fins a escena 16) (Fosc) 37
  • 38. ESCENA 16. PANTALLA COMISSARIA POLICIA. INTERIOR. NIT. (La Carla està asseguda exactament igual que a Escena 2. Encara porta alguna ferida, però va perfectament vestida, neta i ben pentinada. Mira cap avall. Continua la música d’escena 15. Comencem amb una vista general de l’escena. Mica en mica, anem reduint l’escala i ens anem acostant a Carla, fins arribar a un pla obert de la seva cara. En aquest moment la música és al volum màxim: Carla aixeca la mirada i mira a càmera. Els seus ulls contenen ràbia, odi i un plaer extrem. De sobte, Carla apuja les dues mans, emmanillades, i ensenya el dit del mig a càmera, és a dir, a l’espectador. Carla somriu amb malícia. La música sona molt alta i aguantem uns segons la mirada de Carla. Tallem la imatge al mateix moment que la música para de cop, com si es ratllés.) (Fosc) 38
  • 39. ESCENA 17 (Carla i David estan cara a cara, cada un amb un sobre sense obrir a la mà) CARLA: Pons Pons? què dius, no pot ser! vull dir que, quina coincidència, no? (David obre el sobre) DAVID: (mentre llegeix) Sí, bueno, els meus pares són de Mallorca. I allà tothom es diu Pons. Si em digués Tomeu ja no podria ser més típic! (A Carla) A Mallorca vull dir. Has aprovat? CARLA: Ho miraré demà, no vull que em xafi la nit de Sant Joan! DAVID: Clar... (Pausa) CARLA: Doncs res, me’n vaig, que he quedat... DAVID: Molt bé. (Somrient) Encantat, Clara Pons. CARLA: Adéu! (Carla no s’atreveix, però finalment es llença i es fan dos petons) CARLA: Que vagi bé.(Marxant) Ah, has aprovat? DAVID: Un notable. CARLA: (Admirada) Ets un crack, eh! DAVID: Quan estudio sí. Adéu! (Carla surt. David agafa el mòbil i marca un número. Carla torna a entrar.) CARLA: (Nerviosa) Et pensaràs que se me’n va l’olla, perquè ens acabem de conèixer i això, però... si no vols em dius que no i cap problema eh, jo t’ho dic i ja està, llavors tu fas el que vulguis, d’acord?...(Agafa aire) Vols venir aquesta nit a la Plaça dels Arcs? fan uns concerts per allò de la berbena i això i, bé, no rotllo cita i tal eh, jo vindré amb una amiga, i tu... si vols porta algun tio, bueno, o una tia, com vulguis, com vulguis, no sé... (Pausa) Podria estar bé, no? (Pausa. David la mira, somrient) 39
  • 40. CARLA: (Més nerviosa) Merda, ja l’he liat... mira, que... si no vols no passa res, eh? no passa res! que fes la teva i això... No passa res, de veritat! Però que... no sé, que si al final decideixes venir... que si et ve de gust al final... doncs ens podríem trobar a les 10 a la plaça i llavors, doncs... no ho sé, podríem anar a algun bar abans i... DAVID: (Tallant-la) Carla! (Somrient) Tia, que sí. Ens veiem a les 10 i anem a prendre algo. CARLA: Perfecte, mola! (Pausa) Ens veiem després! DAVID: Fins després! (David torna al mòbil i marca un número. Carla surt) DAVID: Ei, tio, què passa! (...) Sí, he aprovat! sóc un crack! (Carla torna a entrar precipitadament, amb la intenció de continuar la conversa i molt contenta. Carla es queda a darrer terme al veure que David està parlant pel mòbil. David no la veu, està d’esquena a ella) DAVID: Sí tio, brutal... Ho celebrem aquesta nit, no? (...) Hòstia, què dius? i no pot anar amb les seves amigues? (...) Vale, però em deus una birra eh? (...) Ok! ets un pringat! Ah, i parlant de birres que em deus... Ja m’ho ha demanat eh! (...) Tio, la pija aquella, la que té una amiga sonada que em segueix tot el puto dia! que ja m’ha tirat els trastos (...) Sí, aquesta! Doncs que me l’he trobat a la cua de les notes, li he entrat, li he anat seguint el rotllo i tal, i m’ha tirat la canya! Estava histèrica pobra... (...) Molt fort, molt fort... (...) No, què va, no em ve de gust, em quedaré a casa tio, que estic sol... podria, eh? Perquè la tia està penjadíssima de mi, però no... (...) Que no, que no sóc tan cabrón! i a més, que no em mola! (...) Maricona tu, tio! que la teva nòvia et té agafat pels collons! (...) Fot el que vulguis! ala, adéu! (...) (penjant) Subnormal... (David surt per l’esquerra de l’escenari. Carla, que ho ha sentit tot, s’espera uns segons. Carla marxa per la dreta de l’escenari. Fosc). FI. 40