1. Lliçó 26
La forma del negoci jurídic
1. Idees generals. El principi de llibertat de forma. Classes de forma
2. La reproducció del negoci i el reconeixement formal del mateix
1. Idees generals. El principi de llibertat de forma
La declaració de voluntat negocial s’expressa necessàriament d’una determinada forma.
Des d’aquesta òptica, doncs, tot negoci seria formal, atès que, per definició, té una
forma o altra. Però se solen anomenar negocis formals aquells per als quals la llei
exigeix que es celebrin amb una determinada forma com a requisit de validesa. Aquesta
és la forma ad solemnitatem. En aquest darrer sentit, serien formals, entre altres, el
matrimoni (art. 73.3 CCE: és nul el matrimoni celebrat sense la intervenció de
l’autoritat competent o dels testimonis); el testament (arts. 687 CCE i 422-1 CCCat:
nul·litat del testament celebrat sense complir els requisits de forma – i de tipicitat); la
donació (arts. 632 i 633 CCE i art. 531-12 CCCat). En aquests casos, la forma serveix
per a garantir que qui emet la declaració de voluntat realment ha pres consciència del
negoci que vol dur a terme.
En canvi, els contractes són, en general, de forma lliure. D’acord amb l’art. 1278 CCE,
els contractes són obligatoris sigui quina sigui la forma per mitjà de la qual s’hagin
celebrat.
Tot i això, l’art. 1280 CCE exigeix que constin en document públic certs contractes,
com ara els que tinguin per objecte la transmissió o creació de drets reals sobre béns
immobles. Igualment, estableix que s’han de fer per escrit, encara que sigui privat, els
contractes la quantia dels quals excedeixi de les 1500 antigues pessetes. L’art. 1280
CCE no s’ha de veure com una excepció al principi de llibertat de forma. Els contractes
que enumera són vàlids i vinculen a les parts encara que no s’hagin subjectat a la forma
prevista a l’art. 1280 CCE. Aquest darrer precepte s’ha de llegir en concordança amb
l’art. 1279 CCE, de manera que l’única conseqüència de no haver seguit la forma
ordenada per l’art. 1280 CCE és que les parts es poden compel·lir recíprocament a fer-
ho. Així, la compravenda d’un bé immoble en document privat és vàlida i vincula a les
parts, però si a venedor o a comprador els interessa, poden exigir a l’altra part que
s’atorgui la corresponent escriptura pública; generalment, serà el comprador qui ho
exigirà, per tal d’obtenir un títol que li permeti inscriure la seva adquisició al Registre
de la propietat (l’art. 3 LH exigeix sempre document públic per a l’ingrés d’un títol en
el Registre).
Alguns autors qualifiquen la forma prevista als arts. 1279 i 1280 CCE de forma ad
probationem, perquè la seva finalitat és facilitar la prova de la celebració del negoci.
Però altres consideren que la terminologia no és encertada, perquè aquests contractes es
poden per qualsevol mitjà i no només pels previstos a l’art. 1280 CCE.
De vegades sembla que el CCE exigeixi forma solemne per certs tipus de negocis (art.
1857, per a la hipoteca; art. 1628, per al cens emfitèutic), però en realitat el que
requereix forma no és el contracte o negoci, sinó la constitució del dret real de què es
tracti. En seu de contracte de societat, l’art. 1667 CCE exigeix escriptura pública per als
casos en què s’aportin a la societat béns immobles o drets reals sobre béns immobles,
1

2. però la jurisprudència ha establert repetidament que aquest requisit s’exigeix en els
mateixos termes que ho fa l’art. 1280 CCE per als contractes que contempla.
Fora del CCE sí que poden trobar-se casos en què la forma s’exigeix com a requisit
essencial, especialment en matèria de legislació de consum, on per a la protecció dels
consumidors i usuaris se sol exigir que els contractes constin per escrit. Un altre
exemple el trobem en la Llei 60/2003, de 23 de desembre, d’arbitratge: l’art. 9 exigeix
que el conveni arbitral consti per escrit. El mateix es pot dir per als arrendaments
rústics: art. 11 Llei 49/2003, de 26 de novembre (estatal) i art. 7 Llei 1/2008, de 20 de
febrer, de contractes de conreu (catalana).
2. La reproducció del negoci i el reconeixement formal del mateix
Es parla de reproducció del negoci quan les parts en celebren un de nou, que replica
l’anterior, amb el mateix contingut. És un nou negoci, atès que s’està emetent de nou la
declaració de voluntat, encara que sigui de contingut idèntic a l’anterior. Per exemple,
quan les parts han celebrat un dels negocis contemplats a l’art. 1280 CCE sense
observar la forma que exigeix i després el celebren de nou en escriptura pública. Cal
distingir entre els casos en què això comporta una nova declaració de voluntat (negoci
reproductiu, que deroga l’anterior) i supòsits en què simplement es reconegui
formalment que amb anterioritat s’ha celebrat el negoci. L’art. 1224 CCE estableix que:
“Las escrituras de reconocimiento de un acto o contrato nada prueban contra el
documento en que éstos hubiesen sido consignados, si por exceso u omisión se
apartaren de él, a menos que conste expresamente la novación del primero.” La regla
general es refereix al reconeixement, mentre que l’excepció contempla la reproducció
del negoci.
No s’han de confondre aquests supòsits amb altres en què, tractant-se d’un negoci
formal, les parts no hagin observat en un moment inicial la forma solemne i després la
compleixin. En aquests casos només hi ha negoci quan finalment es du a terme amb els
requisits exigits amb caràcter essencial.
2