1. Lliçó 13. El veïnatge civil.
1. Concepte.
2. L’adquisició, pèrdua i recuperació del veïnatge civil. La prova.
3. El domicili, la residència i el parador.
1. Concepte
El veïnatge civil és el vincle jurídic d’una persona amb un dels diferents drets civils que
coexisteixen a Espanya. És la qualitat personal dels espanyols que determina l'ordenació
jurídica privada que els és aplicable entre les diverses legislacions que existeixen dins
de l'Estat espanyol (art. 14.1 CCE).
El Codi civil espanyol parla de veïnatge civil comú (art. 14.2 CCE) que determina
l'aplicació del Codi civil i foral o especial, que implica la subjecció a un Dret foral o
territorial; és a dir, al Dret propi d’una Comunitat Autònoma.
El veïnatge civil és diferent al veïnatge administratiu (adscripció a un municipi, per via
de l’empadronament), que determina el veïnatge polític (art. 7.1 EAC: el veïnatge
administratiu a Catalunya determina la condició política de català).
Cal tenir en compte també que dins d’una mateixa Comunitat Autònoma poden
coexistir diferents drets locals, la subjecció als quals, a Catalunya, ve determinada pels
mateixos criteris que serveixen per atribuir el veïnatge civil (art. 111- 3.2 i 4 CCCat).
2. Adquisició del veïnatge civil, pèrdua i recuperació del veïnatge civil. La prova.
1. Adquisició per naixement
D’acord amb l’art. 14.2 CCE, els nascuts adquireixen el veïnatge dels seus progenitors.
Si aquests tenen veïnatge diferent en el moment del naixement (o de l’adopció):
a) Poden, dins dels sis mesos següents al naixement, elegir el veïnatge de qualsevol
dels dos. Si només un d'ells exerceix o té la potestat, l'elecció li correspon
exclusivament a ell;
b) A manca d’elecció, el fill tindrà el veïnatge del progenitor respecte al qual hagi
quedat determinada primer la filiació; en defecte d’aquest criteri, tindrà la del
lloc de naixement i, si aquest tampoc no és operatiu (per exemple, perquè ha
nascut a l’estranger), tindrà el veïnatge civil “comú” (art. 14.3 CCE).
Quan la filiació es determina només respecte d'un progenitor, en realitat no hi ha
problema, tindrà el veïnatge d'aquest, encara que després es determini la filiació
respecte de l'altre, de veïnatge civil diferent (art. 14. 3, pr. 1r, proposició primera CCE).
El lloc de naixement és el criteri subsidiari primari: s'aplica quan els progenitors de
diferent veïnatge no es posen d'acord sobre quin veïnatge atribueixen al fill, o als
nascuts de pares estrangers quan el naixement a Espanya determina la nacionalitat
espanyola (art. 17 1 i b) o als nascuts a Espanya de filiació desconeguda.

2. Pensant en el supòsit que el naixement ocorri accidentalment en un lloc diferent al del
domicili dels progenitors, l'art. 16.2 LRC preveu que es pugui inscriure el naixement en
el Registre Civil, no del lloc del naixement, sinó en el del domicili dels progenitors i
assenyala que en aquests cas s'entendrà com a lloc del naixement, també a efectes de
l'adquisició del veïnatge civil, el del municipi en el qual s'hagi practicat l’assentament.
El veïnatge comú és el criteri subsidiari secundari: s’aplica quan el fill neix a l’estranger
de pares de diferent veïnatge civil i aquests no es posen d’acord sobre quin veïnatge
civil assignar-li al fill o filla.
Pel que fa als adoptats, el menor no emancipat adoptat conjuntament adquireix el
veïnatge civil dels adoptants (art. 14.2 CCE). Si els adoptants tenen diferent veïnatge
civil podran optar, de comú acord, dins dels sis mesos següents a l'adopció per la d'un
d'ells (art. 14.3 CCE). Si no s'opta, tindrà la del lloc de naixement (art. 14.3, 1r,
proposició penúltima, que s'aplica, segons l'inici del paràgraf, no solament en néixer el
fill, sinó també en ser adoptat).
La privació o suspensió de la potestat o el canvi de veïnatge dels progenitors no afecten
el veïnatge civil dels fills.
2. Canvi automàtic (ipso iure) de veïnatge civil, sense declaració de voluntat de
l’interessat.
Es pot incloure en aquest apartat l'adquisició del veïnatge del territori on es resideix
continuadament durant deu anys, que estableix l'art. 14. 5. 2n CCE, ja que no fa falta
declaració de voluntat per adquirir-la (així el qualifica l'art. 225, 1r RRC). Això no
obstant, aquesta adquisició automàtica del veïnatge civil per residència continuada es
pot evitar fent constar al Registre Civil, abans no s’escoli aquest termini de 10 anys, que
es vol conservar el veïnatge civil (art. 14. 5. 2n); en conseqüència, aquest canvi també
és fins a cert punt “voluntari”. Segons l'art. 225.2 RRC, en el termini de deu anys no es
computa el temps que l'interessat no pugui legalment regir la seva persona. Ara bé, la
jurisprudència, en contra de l'establert pel Reglament, ha admès tenir en compte el
temps de residència del menor per al còmput dels deu anys i ha interpretat que l’art.
225.2 RRCt entra en conflicte amb les regles del CCE i que han de prevaler aquestes
(SSTS 20 febrer 1995, 28 gener i 21 setembre de 2000; la RDGRN de 14 novembre
1997, però, rebutja aquesta argumentació). D’altra banda, el CCE assenyala que no cal
que la declaració de no voler canviar de veïnatge sigui reiterada. És a dir, que si després
d'emetre la declaració de no voler perdre el veïnatge que es té passen uns altres deu anys
de residència al mateix territori o en un altre de diferent, no cal que l’interessat torni a
manifestar la seva voluntat davant de l’encarregat del Registre Civil per conservar el seu
veïnatge originari.
3. Canvi de veïnatge civil, intervenint la voluntat de l'interessat.
a) Des dels catorze anys, amb assistència del representant legal, i fins que
transcorri un any de l'emancipació, es pot optar pel veïnatge del lloc del
naixement o per l'últim veïnatge civil de qualsevol dels progenitors (art. 14.3
CCE).

3. b) El cònjuge no separat pot optar, en qualsevol moment, pel veïnatge civil de
l'altre (art. 14.4 CCE).
c) Qui porti residint dos anys en un territori, pot adquirir el veïnatge civil d'aquest,
manifestant-ho així davant de l'encarregat del Registre Civil (art. 14.5 CCE).
Sembla que aquesta opció podrà realitzar-la el major de catorze anys assistit pel
seu representant legal, per aplicació analògica de l'art. 14.3 CCE, que li permet
optar per adquirir el veïnatge civil de qualsevol dels progenitors o del lloc del
naixement. En aquest cas l'art. 225 del RRC no genera problemes per tenir en
compte el temps de residència durant la minoria d'edat, ja que el precepte només
ho refereix al termini de deu anys i no al de dos anys.
Adquisició de veïnatge civil pels estrangers que adquireixen la nacionalitat espanyola.
Els estrangers que adquireixin la nacionalitat espanyola podran optar per un dels
següents veïnatges: el del lloc de residència, el del lloc de naixement, l'últim veïnatge
de qualsevol dels seus progenitors o adoptants, o el del cònjuge. Segons la capacitat de
l'interessat optarà ell sol, o assistit pel seu representant legal, o bé actuarà per ell el
representant (art. 15.1 CCE).
En l'adquisició de la nacionalitat per carta de naturalesa també és possible l'opció
anterior, però es preveu que el Decret de concessió de la nacionalitat tingui en compte
altres circumstàncies per determinar el veïnatge (art. 15.2 CCE).
La recuperació de la nacionalitat espanyola comporta la del veïnatge civil que tingués
l'interessat al temps de la seva pèrdua (art. 15.3 CCE) .
3. El domicili, la residència i el parador
Al Dret li interessa en ocasions localitzar a la persona en un lloc, assenyalar-li un
domicili. Per exemple, l'art. 1171 CCE preveu el domicili del deutor com a criteri
residual del lloc on s'han de complir les obligacions. També és important a efectes
processals, atès que el jutge competent territorialment és, com a regla general, el del
domicili del demandat. També interessa localitzar la persona quan se li han de practicar
notificacions (sovint s’assenyala un domicili a efectes precisament de notificacions, de
manera que no un no es pugui emparar en una eventual manca de comunicació). A
d’altres branques del Dret també els interessa assenyalar un domicili a les persones
físiques (així, per exemple, el domicili fiscal). Aquí només estudiem el domicili civil,
que, pel caràcter supletori del Codi civil, servirà per a matèries regides per altres lleis
llevat de que aquestes continguin una disposició especial.
El domicili de les persones físiques és el de la seva residència habitual (art. 40 CCE),
de manera que domicili legal i real coincideixen. Explica Albaladejo que segons una
opinió el concepte de domicili es basa en dos elements: el fet de residir en un lloc
(element material, corpus) i el propòsit de fer-ho de manera permanent (element
espiritual, animus) que estaria reflectida en el terme habitual. Una altra opinió
prescindeix de l'element espiritual, ja que caldria investigar si el subjecte té o no la
intenció de romandre on resideix la qual cosa presenta inconvenients. Per a aquest
corrent, el terme “habitual” significa que la residència és la normal i presumible per al
futur pròxim.

4. Cal assenyalar que l'art. 40 CCE conté dues excepcions al fet que el dominicili vingui
determinat per la residència habitual: d'una banda, el final del paràgraf 1 de l'art. 40
CCE diu que, si s’escau, el domicili serà el que determini la LEC. I d'altra banda, el
segon paràgraf de l'art. 40 CCE estableix que per als diplomàtics que resideixin a
l'estranger, el domicili serà l'últim que haguessin tingut en territori espanyol.
Quant a la primera excepció, la referència a la LEC tenia sentit amb l'antiga LEC 1881
ja que establia domicilis legals per a casos específics: el domicili dels fills subjectes
potestat era el dels progenitors (art. 64); el dels menors o incapacitats sotmesos a tutela
o curatela, el del guardador (art. 64); el dels funcionaris, el del lloc de destí (arts. 67 y
68). Era el domicili no només a efectes processals, sinó també civils. La nova LEC ha
derogat aquests preceptes, pel la qual cosa aquesta remissió de l'art. 40 CC a la LEC ja
no té sentit.
Ha desaparegut, com s’acaba de veure, la norma que assenyalava que el domicili del
menor sotmès a potestat era el dels progenitors i el dels incapacitats, el del seu tutor.
Això planteja la qüestió de si els menors i incapacitats poden tenir un domicili propi.
Normalment, els menors viuran amb els seus pares, però no succeeix el mateix amb
l’incapacitat. En aquests casos en els quals els menors viuen habitualment en lloc
diferent dels pares (per exemple, en un internat o amb altres parents) i els incapacitats
que no convisquin amb el seu tutor, sembla que caldrà admetre que tenen un domicili
propi diferent del dels seus representants legals.
D'acord amb el criteri del CCE, una persona pot tenir diversos domicilis si resideix en
diversos llocs i així ho accepta la majoria de la doctrina, amb alguna opinió en contra,
que es basa en el fet que la finalitat del domicili requereix que sigui únic. Si la finalitat
del domicili és la identificació de la persona, l'existència de diversos domicilis pot,
certament, dificultar-la (si dues persones es refereixen a un tercer amb el mateix nom,
però amb domicilis diferents, poden dubtar de si parlen de la mateixa o de diferent
persona). Això no obstant, si la seva finalitat és localitzar la persona en un lloc per a,
per exemple, efectuar-li una notificació, s'assoleix millor amb l'existència de diversos
domicilis quan la persona tingui diverses residències habituals, ja que la notificació
tindrà efectes qualssevol que sigui la residència habitual en la qual s'efectuï.
Cal tenir en compte també la noció de domicili electiu. Per a determinats efectes civils,
una persona pot assenyalar un domicili que no sigui el de la residència habitual. Els
arts. 682.2 i 683 LEC fan referència al domicili fixat a efectes de les notificacions
pertinents per al procediment judicial especial d'execució hipotecària. Més en general,
LEC (art. 155) preveu que el demandat, una vegada comparegut, pot designar el
domicili que vulgui com a domicili a efectes de les notificacions.
L'art. 155 LEC també preveu que el demandant pot demandar el demandat en qualsevol
dels següents domicilis: el del padró municipal, el que aparegui en el Registre o
col·legis professionals o el del lloc on desenvolupi una activitat professional o laboral
no ocasional. Si el padró municipal no coincideix amb la residència habitual real,
sembla que també podrà ser demandat en aquesta.
La residència.

5. És el lloc de permanència accidental o transitòria d'una persona. Li falta habitualitat
però denota estabilitat. L'art. 50.1 LEC es refereix a ell, en dir que si el demandat no
tingués domicili serà Jutge competent el de la seva residència.
El parador.
És el lloc on es troba ocasionalment una persona. L'art. 50.2 LEC també es refereix a ell
en preveure que els que no tenen domicili ni residència a Espanya, poden ser demandats
al lloc en el qual es trobin. Aquest concepte també és tingut en compte pels articles 181
i 183 CCE, per obrir la situació jurídica d'absència d'una persona desapareguda, és a dir,
de parador ignorat.