El text i les seves propietats, diferents tipologies textuals

1. Pàg. 58-64
EL TEXT I LES SEVES PROPIETATS
Les anomenades propietats textuals són els requisits
imprescindibles perquè el text pugui transmetre un missatge
(un significat complet) dins d’un procés de comunicació.
Ens permeten redactar textos ben construïts i valorar
si ho estan.
Són bàsicament tres: adequació,coherència i cohesió.
Hi ha una altra propietat, la correcció, també bàsica per a la construcció
d’un text. Implica l’estilística: riquesa i qualitat del lèxic emprat,
i la presentació: polidesa i organització del text presentat
(presència d’índex, bibliografia, cites...)

2. ADEQUACIÓ
L’adequació és la propietat que fa que el text s’adapti a la
situació comunicativa tot tenint present: destinatari,
context o situació, tema i canal (oral o escrit).
Per tant, és el domini de les varietats de la llengua tant
geogràfiques (dialectes) com socials (registres). Té en
compte les fórmules de tractament segons la familiaritat
entre emissor i receptor (tu o vostè) i fa referència a l’ús
del tipus de text més adient en cada situació segons si
el tema és banal o especialitzat i de les condicions de la
seva presentació, tant oral (dicció,posicions del cos...)
com escrita (marges, cal·ligrafia...)

3. COHERÈNCIA
Assegura la unitat de sentit del text. Per tant, comporta la necessitat
de seleccionar bé la informació a donar i organitzar-la de forma
adient, tant pel que fa a la quantitat i qualitat de la informació que
transmet, com per l’ordre o estructura com es presenta (exposició
lògica de les idees, la distribució dels paràgrafs no ha de ser ni
massa densa, ni massa fragmentada)
La quantitat d’informació ha de ser suficient però no excessiva,
repetitiva o deficient. La qualitat demana una exposició clara, amb
un llenguatge precís i amb una unitat de registre.
Estructura de text NARRATIU: Plantejament. Nus. Desenllaç.
Estructura de text EXPLICATIU: Introducció. Desenvolupament. Conclusió i opinió. Fonts.
Estructura de text ARGUMENTATIU: Tema i tesi. Arguments. Conclusió.
Estructura de text INSTRUCTIU: Materials o ingredients. Ordres.

4. COHESIÓ
Tracta de les connexions internes que té el text, que fan que es
presenti com un conjunt ben lligat. Els seus principals mecanismes
són la puntuació, l’anàfora i els connectors o marcadors textuals.
Els signes de puntuació delimiten les parts o unitats del text escrit.
L’anàfora consisteix en la repetició d’un element (referent) al llarg del
text mitjantçant sinònims (substitució lèxica), pronoms (substitució
pronominal) o el·lipsis (supressió d’elements)
La connexió es manifesta per l’ús de marques de superfície (temps
verbals, conjuncions coordinants i subordinants), i connectors
temporals i adverbials que serveixen d’enllaç entre oracions.
“L’autora de l’article “Nits en Blanc” és Eva Piquer. Aquesta
escriptora publica tot sovint a l’”Avui”, un dels diaris més importants
del nostre país.
D’altra banda, l’articulista ha editat un recull de tots els escrits de
l’any passat al voltant del tema del feminisme. Ella en voldria fer una
novel·la.

5. TIPOLOGIA TEXTUAL
Cada situació comunicativa, de vegades cada tema o contingut, demanen un
tipus de text específic amb característiques pròpies (estructura, finalitat,
marques de superfície, és a dir, recursos lingüístics...).
Les principals tipologies textuals són:
Text expositiu o explicatiu (Pàg. 118-119)
Text argumentatiu (Pàg. 180-184)
Text prescriptiu i instructiu (Pàg. 244)
Text descriptiu (Pàg. 245-246)
D’altres no menys importants:
Text narratiu
Text conversacional

6. TEXT EXPOSITIU / EXPLICATIU
Ha de ser clar, ordenat i objectiu. Es poden fer cites, però no emetre opinions ni judicis de
valor. Tenen caràcter didàctic i solen combinar-se amb textos d’altres tipus.
FINALITAT: Es tracta d’un tipus de text que transmet informació, ensenya coneixements,
vol fer comprendre; ara bé, mentre que el text expositiu té com a finalitat donar informació,
el text explicatiu, a més, ha de demostrar-la.
CLASSIFICACIÓ:
Divulgatius (tema d’abast general, llenguatge planer, públic ampli, es troben a revistes,
guies...)
Especialitzats (temes exigeixen coneixements previs, llenguatge especialitzat, públic
restringits, es troben a tractats, revistes científiques)
ESTRUCTURA:
Introducció (conté el tema i, potser, els motius del seu tractament, context històric i marc
temporal si escau)
Desenvolupament (informació, exemples i dades sobre els diferents aspectes del tema)
Conclusió (valoració de la informació)
Optatiu: Bilbliografia o fonts d’informació

7. RECURSOS LINGÜÍSTICS:
Verbs en present (caràcter atemporal)
Oracions: atributives enunciatives; coordinades explicatives i subordinades
causals, condicionals i finals
Connetors: primerament, en conclusió.... ( ordre)
per tant, així...(conseqüència)
no obstant això, però... (contrast)
perquè, atès que, per tal que... (causa i finalitat)
com ara, per exemple ... (exemplificadors)
és a dir, en d’altres paraules.... (aclariments)
Lèxic: cal usar lèxic precís i evitar mots ambigus
tecnicismes en funció del destinatari (públic general o especialitzat)
Important presència de neologismes en relació al tema.

8. TEXT ARGUMENTATIU
Textos com ara assaigs, pamflets, articles de premsa, judicis, discursos
polítics, converses, alguns anuncis. Hi apareix una o més tesis (idees que
l’autor sosté) i diferents arguments que la defensen o la refuten.
FINALITAT: convèncer, persuadir o dissuadir el receptors per tal que adoptin
el punt de vista de l’emissor.
ESTRUCTURA:
Introducció (fixa el tema i l’estat de la qüestió)
Tesi al voltant de la qual s’articula el text
Desenvolupament (arguments o raons )
Conclusió ( síntesi que reforça la tesi )

9. RECURSOS:
To: neutre (més objectiu)
polèmic (s’adreça al destinatari i el contradiu)
irònic (amb tocs humorístics i predomini de les paradoxes)
satíric (amb intenció burlesca ridiculitza i caricaturitza l’adversari)
Llengua:
verbs d’opinió ( penso, crec, opino, defenso...)
verbs que expressen causa i conseqüència ( causar, originar, produir,
generar, esdevenir...)
lèxic denotatiu (objectiu) o connotatiu (afectuós, pejoratiu, agressiu...)
oracions impersonals i passives pronominals ( Hom diu..., Es pensa....)
Connectors:
classificadors d’ordre (en primer lloc, finalment, d’una banda, de l’altra, en
primer terme, en conclusió...); causa (ja que, perquè, com que, vist que ...);
conseqüència (doncs, per tant...); oposició (però, sinó, tanmateix....)

10. TEXTOS INSTRUCTIUS I PRESCRIPTIUS
Parlem de textos que ens expliquen com hem de fer les coses, per exemple:
una recepta de cuina, l’ús d’un medicament o d’un aparell electrodomèstic,
com muntar un moble, reglaments d’espais públics, d’esports...
INSTRUCTIUS: informen de com s’ha de fer una determinada tasca.
PRESCRIPTIUS: Donen ordres o regulen la conducta de les persones.
FINALITAT: Fonamentalment comunicativa.
ESTRUCTURA: Clara. Cal seguir un ordre lògic (causa/efecte) i cronològic.
Cal precisar els objectius (material necessari si escau) i procediments
(processos que cal seguir per assolir l’objectiu)
RECURSOS: Sovint s‘inclouen il·lustracions o gràfics i diferents cossos de
lletra que actuen com a organitzadors del text.
LLENGUA: Verbs en imperatiu i perífrasis d’obligació

11. TEXTOS DESCRIPTIUS
Presenta característiques d’una persona, objecte, animal o espai (interior o
exterior). Es combina amb textos narratius i d’altres tipologies.
Descripció literària o subjectiva (retrat, caricatura...)
Científica o objectiva – lèxic denotatiu (fitxa, guia turística, catàleg...)
ESTRUCTURA: Cal seguir un ordre i jerarquia (de dreta a esquerra o de dreta
a esquerra; ascendent o descendent; de general a particular o de particular a
general; de concret a abstracte o d’abstracte a concret).
RECURSOS: adjectius, comparacions,
connectors espaials ( adverbis de lloc)
sintaxi simple, oracions coordinades i escasses subordinacions

12. Característiques dels textos periodístics
Són aquells que volen arribar a gran quantitat de gent a través dels mitjans de comunicació
de masses (premsa, ràdio, tv i Internet) els quals usen codis específics (escrit, oral, audiovisual)
Finalitats dels mitjans de comunicació: informar i formar opinió (capacitat d’interpretar i valorar
la informació rebuda)
Informatius D'opinió Lúdics
Gèneres periodístics: notícia editorial humor
reportatge article i columna passatemps
crònica crítica espectacles
informe tertúlia concursos
entrevista acudits polítics
roda de premsa cartes al director
enquesta
ELS GÈNERES INFORMATIUS
Notícia: narració objectiva d’un fet actual d’interès per a la societat. La informació ha de ser
veraç i objectiva (qui?, què?, quan?, on?, per què?, com?)
Estructura: Titular, frase breu (sovint hi ha avanttítol i subtítol). Entrada (síntesi). Cos
(desenvolupament)

13. El reportatge té un valor complementari de la notícia. Pot servir per ampliar-la o interpretar-la.
La crònica sol ser una interpretació personal i més subjectiva dels fets (participa dels gèneres
d’opinió)
L’informe periodístic completa la notícia aportant documents i dades, sovint estadístiques.
L’entrevista reproducció d’una conversa entre el periodista i la persona entrevistada.
La roda de premsa modalitat d’entrevista ( diversos periodistes i un sol entrevistat )
Les enquestes entrevistes especialitzades a gran nombre de persones anònimes a fi d’obtenir
l’opinió sobre un tema.
CAL DESTACAR LA IMPORTÀNCIA DE LES IL·LUSTRACIONS (FOTOGRAFIES,
DIBUIXOS, QUADRES...) COM A ELEMENT INFORMATIU QUE POTENCIA ELS ALTRES
GÈNERES.

14. ELS GÈNERES D’OPINIÓ
L’editorial expressa l’opinió d’un diari sobre un fet o tema d’actualitat.
Manifesta l’opinió dels responsables del mitjà. No apareix signat.
L’article i la columna expressen idees personals sobre temes d’interès (normalment els
signen escriptors o periodistes de renom).
La tertúlia periodística intercanvi de punts de vista sobre temes d’actualitat fet per diversos
periodistes.
Crítica, feta per un expert en la matèria, expressa una valoració d’un fet recent. Sol ser
literària, teatral, cinematogràfica, musical, esportiva...
Cartes al director escrits de lectors que denuncien, comenten, rectifiquen, aclareixen
qualsevol tema o fet.
Acudits de contingut polític o social. Són una arma política molt eficaç. Els seus autors
tenen un espai fix a la premsa escrita.

15. ELS GÈNERES LÚDICS
Dirigits a entretenir o divertir. L’humor sol ocupar un espai ampli a la televisió i més reduït
a la ràdio i encara més a la premsa ( tot i així a tots els diaris hi ha tires còmiques).
Els passatemps solen ocupar una secció fixa a la majoria dels diaris ( mots encreuats,
sudokus...)
Els espectacles i els concursos són de presència obligada a la televisió.
La llengua dels mitjans de comunicació
És molt variada a causa de la diversitat temàtica i els diferents autors.
S’intenta usar un registre estàndard, regulat pel llibre d’estil (conjunt de normes que cal
respectar que tenen totes les empreses periodístiques) Entre aquestes:
- claredat, concisió, adequació i correcció.
- ús de frases breus ( no superiors a 20 mots )
- ús de la veu activa amb preferència de la passiva.
- predomini dels verbs per sobre dels substantius i adjectius.
- ús de mots corrents per sobre de mots arcaics, inusuals o dialectals.

16. Característiques dels textos cientificotècnics
El discurs cientificotècnic recorre a la tipologia de text explicatiu, argumentatiu i descriptiu, però també
instructiu ( p.e. funcionament d’una màquina...) Dins d’aquests textos s’inclou la divulgació
científica que busca fer arribar els coneixements tècnics i científics al gran públic a través dels
mitjans de comunicació de masses. Sacrifica la precisió per la claredat.
Trets comuns:
a. Universalitat ( aptes per a la comunitat científica internacional )
b. Objectivitat ( afirmacions basades en proves objectives, verificades i contrastades )
L’ objectivitat de la ciència es basa en mètodes científics:
- inductiu (recopilació de fets per arribar a conclusions generals en forma de lleis o principis )
- deductiu (a partir d’una tesi general s’arriba a conclusions particulars )
c. Precisió ( per no ocasionar confusions i imprecisions cal fer ús de la definició exacta i el lèxic unívoc,
evitant connotacions i sentits figurats i polisèmics )
Estructura:
Títol ( exposició del tema )
Introducció (enfocament, document base, símbols...)
Cos de l’exposició (continguts i arguments )
Conclusions ( síntesi d’idees )
Índexs ( analítics, onomàstics...)

17. Característiques lèxiques i gramaticals:
- L’especialització de cada ciència exigeix un lèxic específic.
-És freqüent la derivació mitjançant prefixos i sufixos ( -atge. Indica operacions tècniques;
-ió. Indica acció; etc. )
- També s’usen arrels i afixos grecs i llatins per crear tcnicismes ( cromosoma...); cultismes
(microscopi...); neologismes (curricular...)
- Abunden els manlleus ( préstecs d’altres llengües, sobretot l’anglès )
-Els mots s’ecurcen mitjançant: abreviatures (rpm, revolucions per minut...); símbols (W,
watt); sigles i acrònims (IVA, LOE...)
- Ús de fórmules i de llenguatges formals com els de la informàtica.
- Predomini d’adjectius especificatius
- Abundància de formes verbals impersonals (hom diu, es pensa...) i passives (ha estat
suggerit...)
- Predomini d’oracions enunciatives en indicatiu i ús molt abundant d’oracions subordinades
que expressen relacions lògiques.
- Freqüència de citacions i referències per sostenir o avalar les tesis.