Evolució de la burgesia i les unificacions nacionals.

1. Unitat 6. Nacionalisme
Bloc III. Segle XIX: la consolidació de la burgesia

2. El final de la revolució francesa
• El 1799 Napoleó Bonaparte va dissoldre el Directori i va iniciar el Consolat.
• Règim personalista basat en l’enorme capacitat política de Napoleó, que va
acaparar tot el poder i el protagonisme en la Constitució de l’any VIII en què ni
tan sols hi havia declaració de drets ni separació de poders.
• Aprofitant la seva popularitat s’anomena cònsol vitalici.
• Reformes que van consolidar definitivament el liberalisme a França:
– Reforma legal: elaboració del codi civil
– Reforma econòmica: creació del Banc de França i el codi de comerç.
– Reforma social: Va promoure l’educació pública, la reforma urbanística de París i va
establir una nova noblesa basada en els mèrits civils i militars.
Finalment es va coronar ell mateix com
a emperador de França l’any 1804.

3. L’Imperi Napoleònic
L’Imperi Napoleònic intentarà conquerir més territoris i començar més guerres.
Derrota marítima a Trafalgar (1805)
Victòria a Austerlitz posant fi al Sacre Imperi Romanogermànic.
Les victòries van anar caient del costat de Napoleó fins al 1807 en què l’Imperi arriba al seu
punt més àlgid.
1808, ocupació d’Espanya que li va suposar un desgast
molt important.
La campanya d’invasió de Rússia va ser un altre dels punts febles de la política exterior de
Napoleó.
El 1813 és derrotat a Leipzig i al 1814 a Espanya.
És obligat a abdicar el 6 d’abril de 1814 i exiliat a l’illa d’Elba.
Retornarà al poder per dirigir els exèrcits francesos a la seva derrota final: Waterloo (1815).

4. El Congrés de Viena
• Escenificació del repartiment territorial dels principals estats
absolutistes.
• Protagonistes: Metternich (ministre d’Àustria), Alexandre I
(tsar de Rússia) i Talleyrand (ministre d’exteriors francès)
• canvis principals:
– França retornava a les antigues fronteres prerrevolucionàries.
– Creació d’estats-frontera per evitar l’expansió francesa.
– Repartiment equilibrat de la resta de territoris
entre Àustria, Prússia i Rússia.
Comença la Restauració (reacció antiliberal) a Europa que pretenia
restaurar i retornar a l’antic sistema absolutista.
Creació de la Santa Aliança (Àustria, Prússia i Rússia) per a mantenir
aquest nou sistema.
Aliança entre els estats signants per garantir ajuda mútua davant
l’amenaça liberal.
Més tard s’hi afegirien França i Espanya.

5. Revolucions del segle XIX
Característiques principals del període:
.- inestabilitat política provocada pels continuats enfrontaments entre liberals i defensors de la restauració
monàrquica,
.- l’avenç imparable de la revolució industrial i el capitalisme que consolidaven a la burgesia com a nova
classe social emergent, i
.- el sorgiment de sentiments nacionalistes en alguns pobles que lluitaven contra l’ocupació estrangera.
Característiques comunes de les revolucions:
.- Reivindicacions de les masses populars.
.- Direcció de la burgesia per introduir canvis en el sistema polític:
una monarquia constitucional i el sufragi censatari.
.- Reivindicacions nacionals i nacionalistes per provocar la caiguda de la monarquia absolutista.
El seu suport ideològic serà el liberalisme, però sobretot el romanticisme.
.-Proposa una nova mentalitat: amor a la llibertat, exaltació de l’individualisme, de la intimitat i dels
sentiments; la consciència de poble i els sentiments nacionals; i l’afirmació de les forces irracionals i subjectives.
En terreny polític es transforma en nacionalisme, ja que és una ideologia política que sosté el dret dels pobles a
decidir sobre ells mateixos i a defensar la seva sobirania com a nació. Els nacionalistes van mostrar la seva voluntat
de fer coincidir Estat i nació sota el concepte de comunitat nacional. Això provocarà moviments independentistes
separatistes i moviments d’unificació nacional depenent de la situació de la comunitat nacional.
D’aquesta època en destaquem tres onades
revolucionàries: les de 1820, 1830 i 1848.

6. Revolucions liberals de 1820
Aixecaments militars per tal d’implantar monarquies limitades per constitucions moderades.
Èxit a Espanya (1820) i Grècia (1825-29).
Fracàs al Regne de les Dues Sicílies i Sardenya per la intervenció
de la Santa Aliança.
Moviments independentistes a les colònies
espanyoles de Sud-Amèrica.
La burgesia criolla s’enfrontava a la monarquia
perquè no podia accedir als càrrecs polítics ni
comerciar lliurement.
Campanyes militars de líders independentistes
com Simón Bolívar i José de San Martín entre
1815 i 1824 que van imposar el liberalisme
mitjançant les noves repúbliques.

7. Revolucions liberals de 1830
• Europa central i occidental
• va tenir molta més repercussió que la primera onada.
• crisi agrícola, augment dels preus que afectà sobretot
a les classes populars.
• crisi industrial, descontentament social general fins que
es produeix una insurrecció a França, que serà el
referent dels altres esclats revolucionaris.
Carles X va intentar retornar a l’absolutisme.
El 26 de juliol de 1830 va suspendre la llibertat de premsa, restringir el dret de
vot, dissoldre de la Cambra dels representants i convocatòria de noves eleccions.
Aquestes disposicions anaven contra la Carta Atorgada, concedida al poble
francès pel rei Lluís XVIII l’any 1814
La revolta es va iniciar el dia 27 quan els estudiants, obrers i alguns diputats
es van atrinxerar a les barricades de París durant les tres jornades glorioses
que van obligar al rei a abdicar.
Davant el temor de la proclamació d’una república, van proposar a el
duc d’Orleans com a nou monarca que retornaria al poble la Carta Atorgada.
Van aconseguir el seu objectiu i van coronar Lluís Felip d’Orleans
que va governar fins a 1848.
La revolució es va estendre a altres països europeus com Polònia, Saxònia, Hannover, Itàlia i Suïssa on va fracassar.
Només a Bèlgica va ser un èxit, les insurreccions de caire nacionalista van assolir la seva independència dels Països
Baixos. Leopold I va instaurar una monarquia constitucional en què es reconeixia la sobirania nacional.

8. Revolucions liberals de 1848
• Poc abans de 1848 va començar a utilitzar-se el terme democràcia.
• Els demòcrates s’identificaven amb el sufragi universal masculí.
• les classes mitjanes i el proletariat es van aliar per tal de reivindicar els ideals liberals més
radicals: el sufragi universal, la sobirania popular i la igualtat social.
El febrer de 1848 les barricades tornen a aparèixer als carrers de
París per protestar contra la falta de mesures per acabar amb la
crisi econòmica d’aquell any. El rei Lluis Felip d’Orleans va abdicar.
Es proclama la república social que establia els drets dels treballadors
i el sufragi universal per a les eleccions del desembre.
Però aquest sistema dominat per la burgesia tampoc va satisfer les
demandes dels obrers, que van tornar-se a rebel·lar al mes de juny
i van ser derrotats definitivament per les forces burgeses, que va
elaborar una constitució moderada.
Lluís Napoleó Bonaparte (nebot de Napoleó) va ser escollit com a president de la república.
Tres anys després va dissoldre l’Assemblea Nacional i l’any 1852 va imposar un sistema
autoritari amb la instauració del II Imperi francès, que s’allargaria fins al 1870, del qual se’n
va proclamar emperador amb el nom de Napoleó III.

9. Revolucions liberals de 1848
Imperi Austríac: Bohèmia, Hongria i els estats del nord d’Itàlia van intentar
esdevenir independents del règim absolutista austríac.
La insurrecció de Viena, tot i fracassar, va aconseguir fer dimitir al principal
defensor de la Restauració: el canceller Metternich.
Van emergir nous moviments nacionalistes a Praga, Polònia i Croàcia.
Finalment va provocar una modificació de l’estructura imperial que al 1867 va
definir una monarquia amb dos estats, Àustria i Hongria, units només per la
persona de Francesc Josep, emperador d’Àustria i rei d’Hongria.
• L’impacte de la revolució de París fou immediat i es va estendre per Europa.
• Entrada en l’escena política del moviment obrer.
• La diversitat de focus revolucionaris produïts a Europa ha provocat que
a aquest conjunt de revolucions se les anomeni “La primavera dels pobles”
pel seu caire nacionalista.
En resum:
L’any 1848 va suposar l’inici d’una nova etapa política on podem marcar les següents característiques:
.- Representa el final de la Restauració absolutista del Congrés de Viena.
.- Debut en l’esfera política de la massa obrera.
.- Evolució del liberalisme cap a la democràcia amb un interès real per implantar el sufragi universal.
.- L’inici de les manifestacions nacionalistes que desembocarien en un nou mapa d’Europa.
També van fracassar les insurreccions a Prússia i a Alemanya.
La majoria d’aquestes revolucions van ser finalment sufocades però.
malgrat el seu fracàs, les seves reivindicacions van influir profundament
en la ideologia liberal, accentuant les diferències entre liberals moderats i radicals.

10. Nacionalisme
• Així doncs alguns estats intentaran aplicar polítiques que desenvolupin aquest sentiment nacional, la cohesió dels
ciutadans i l’orgull patriòtic mitjançant l’educació.
• L’ús d’una única llengua nacional, banderes, himnes, tradicions i altres elements que intentaven convertir-se en
símbols de la nació.
• Depenent de la situació de la nació hi haurà dos tipus de moviments nacionalistes:
– Els moviments nacionalistes unificadors (nacions que compartien uns trets comuns però que geogràficament
estaven repartides en diferents estats)
– Els moviments nacionalistes disgregadors (nacions molt diverses que no es sentien identificades amb la
població majoritària i dominant de l’estat al que pertanyien)
CONCEPTE DE NACIÓ
Edat moderna Romanticisme
Caràcter geogràfic Caràcter identificatiu
Grup de persones nascudes en un mateix lloc
i que estaven sota el poder d’un monarca.
col·lectivitats d’un territori que tenien
consciència de compartir elements com la
llengua, la cultura, la història, el territori i
arrels ètniques.
El rei concedeix la nacionalitat al seu territori. Els pobles tenen el dret a constituir Estats
que s’identifiquin amb una nació.
Són producte de dos corrents ideològics del nacionalisme:
• El nacionalisme liberal italià que s’inspira en els teòrics de la revolució francesa segons la qual una nació podia
existir si hi havia la voluntat d’un poble de viure en comú i estar regit per les mateixes institucions. Un dels
màxims representants d’aquesta idea fou Giusseppe Mazzini (1805-1872).
• El nacionalisme alemany que es basa en les idees conservadores del romanticisme segons la qual la nació era
alguna cosa viva que es manifestava per mitjà de caràcters externs i hereditaris com la història, la llengua, la
tradició o la religió. Van defensar aquesta idea Johann Gottfried Herder (1744-1803) o Johann Gottlieb Fichte
(1762-1814).

11. Unificació italiana
• A principis del segle XIX, l’actual Itàlia estava dividida en diversos estats (Piemont-Sardenya,
Llombardia-Vèneto sota domini austríac, Estats Pontificis, els ducats de Parma, Mòdena i
Toscana, i el regne de les dues Sicílies).
• Insurreccions liberals i antiaustriacistes (van afavorir el moviment cultural anomenat
Risorgimento). Defensaven una mateixa identitat cultural i un sentiment nacional
pel territori italià.
Estava recolzat bàsicament per la burgesia, a qui interessava formar un Estat
independent i liberal moderat.
• El procés de la unitat italiana es va centrar al voltant del regne del Piemont-Sardenya entre els
anys 1859 i 1870.
• Estat industrialitzat i governat per una monarquia constitucional (Víctor Manuel II de Savoia (1820-1878)
com a rei des de 1849). La unificació va ser impulsada pel comte de Cavour (1810-1861) que era el primer
ministre d’aquest estat, i pel militar i polític Giuseppe Garibaldi (1807-1882).
El primer ministre piemontès va iniciar amb l’ajuda de França, una guerra contra Àustria per
aconseguir recuperar la Llombardia i el Vèneto. Malgrat les victòries només va aconseguir
annexionar Llombardia i va perdre Savoia i Niça en mans de França (a canvi de l’ajut ofert).
Al mateix temps Garibaldi i els seus camises roges (exèrcit de voluntaris) van expulsar els
Borbons del sud d’Itàlia i unir Nàpols i Sicília al regne piemontès. Els ducats de Parma,
Toscana i Mòdena van expulsar els seus governants i mitjançant un plebiscit es van unir al
Piemont.
El març de 1861 el Parlament italià va declarar Victor Manuel II rei d’Itàlia que va imposar la
seva forma de govern a tot el territori, al que va afegir el Vèneto l’any 1866 i els Estats
Pontificis (tret de l’actual Estat del Vaticà) l’any 1870 convertint la ciutat de Roma en la nova
capital de la Itàlia unificada.
De tota manera no es va aconseguir d’evitar el desequilibri econòmic entre un ric nord
industrialitzat i un pobre sud agrícola, fet que ha influït en el desenvolupament d’Itàlia fins a
l’actualitat.

12. Unificació alemanya
• La confederació Germànica era un conjunt de 38 Estats,
alguns dels quals pertanyien a l’Imperi Austríac.
• L’any 1834 Prússia (l’Estat més industrialitzat i amb més poder militar)
va establir una unió duanera (Zollverein) amb els Estats del nord de la
Confederació, per tal de facilitar el comerç i el desenvolupament
econòmic ampliant els mercats interns. De fet aquest pacte va potenciar
el poder econòmic i polític de Prússia davant de l’altre gran Estat de la
Confederació, Àustria.
• El canceller prussià Otto von Bismark (Canceller de ferro) va buscar el
suport de la monarquia, de la noblesa terratinent i de l’alta burgesia
industrial per a aconseguir la unificació política del poble alemany.
• El primer pas cap a la unificació:
– aliança entre Prússia i Àustria contra Dinamarca, amb la qual es van annexionar
els ducats de Schlesvig, Holstein i Lauenburg.
– Però el conflicte per a la seva administració va desembocar en la primera
guerra austroprussiana en què Prússia va derrotar Àustria a la batalla de
Sadowa (1866).
– Aquesta victòria va permetre la creació d’una Confederació d’Alemanya del
Nord en forma d’estat federal sota la presidència del rei Guillem I de Prússia.
• L’any 1870 va esclatar la guerra entre França i Prússia que va acabar amb la derrota
francesa a Sedan, la qual cosa va provocar la fi del II Imperi francès i la proclamació,
després de la pau de Versalles (1871), del Segon Imperi alemany, el II Reich del que
Guillem I en va ser anomenat Kaiser (emperador). França va perdre els territoris de
Lorena i Alsàcia (que provocaran l’enfrontament dels dos països a la Primera Guerra
Mundial).
• El II Reich va quedar format per 26 Estats federats que conservaven les institucions
pròpies però que van estar sotmeses a l’hegemonia prussiana deguda a la seva
superioritat econòmica i militar.

13. Moviments nacionalistes disgregadors
Són Estats plurinacionals: Països Baixos, Imperi austrohongarès, Imperi Otomà...
Territoris formats per poblacions molt diverses que no es sentien identificades amb la
població majoritària i dominant de la que se’n van voler independitzar.

14. L’Imperi Otomà
• Va viure una lenta fragmentació del seu territori deguda a la seva feblesa a la zona balcànica.
• Pressió dels imperis austrohongarès i rus pels seus interessos sobre els territoris del nord.
• Les diverses nacionalitats reivindicaven la formació del seu propi estat.
• Inici disgregació: independència de Grècia al 1830. El sentiment contrari als turcs s’havia anat
estenent a la zona ja que els cristians ortodoxos es veien sotmesos i se’ls obligava a pagar molts
impostos, mentre que se’ls impedia exercir cap mena de poder polític. El treball de les societats
secretes d’ideologia nacionalista, la propaganda nacionalista feta per l’Església grega i les idees
liberals arribades de França i Anglaterra van ser l’origen de la revolta independentista. El nou Estat
grec es va organitzar com una monarquia constitucional que no permetia el sufragi universal.
• 1878 que es produeixen més processos disgregadors dins
l’Imperi otomà deguts al Tractat de Berlín (1878) El tractat
reconeix la plena independència dels principats de Sèrbia,
Montenegro i Romania, i l'autonomia de Bulgària.
• Els tres nous estats independents es proclamaren regnes
(Romania el 1881, Sèrbia el 1882 i Montenegro el 1910),
mentre Bulgària no proclamaria la plena independència fins
al 1908 després d'annexar-se la Rumèlia Oriental el 1885.
• La desmembració final es produirà amb les guerres balcàniques (1912-1913).
• El 1912 esclata la Primera Guerra Balcànica degut a que els quatre països de la zona (Sèrbia, Bulgària, Grècia i
Montenegro) s’alien contra els turcs i els fan retrocedir fins a les portes d’Istambul. El 28 de novembre Albània
declara la independència. Turquia, pràcticament desposseïda de Macedònia i d’Albània, demana una treva,
després de la qual es firma un armistici, el 3 de desembre.
• El 1913 esclata la segona guerra balcànica,
que establirà les fronteres definitives del
conflicte.

15. Un nou mapa del món