Curs accelerat de Valencià. Gramàtica valenciana curta.

1. CURS ACCELERAT DE VALENCIA.
La síl.laba. Els diftongs.
La síl.laba és el conjunt de sons que articulem junts en un colp de veu.
Podem trobar tres elements en una síl.laba: (atac) + NUCLI + (coda). El
nucli és sempre una vocal, i els altres dos elements poder aparéixer o no.
(por la qual cosa els posarem entre paréntesi).
Ara bé, en una mateixa síl.laba podem trobar més d'una vocal. Quan esdevé
això diem que hi ha un diftong. Aquests poden ser de dos tipus: creixents i
decreixents.
Els creixents estan formats per una semiconsonant (i, u) seguida d'una
vocal. Només són diftongs creixents els formats per u + vocal, quan la u va
precedida per les grafies 'q' i 'g'. La i no forma mai diftong amb la vocal
que va darrere, s'ha de articular en síl.labes diferents. No obstant això,
tant la i com la u, quan van en posició inicial de paraula (hie-na), seguida
de vocal -la i- (du-ia) o en posició intervocàlica -totes dues- (ca-uen)
funcionen com a consonants (constitueixen l'atac de la síl.laba).
Els decreixents són els formats per una vocal seguida d'una semivocal (i,
u). Són ai, ei, oi, ui, au, eu, iu, ou, uu.
De triftongs, només en tenim dos: uai i ueu. Tots dos són l'aplec d'una
semiconsonant, una vocal i una semivocal. En canvi, en casos com du-ieu,
cre-ueu, considerem que la segona síl.laba està formada por una 'i' o 'u'
consonàntiques (atac), seguides d'un diftong decreixent.
Separació de síl.labes: Mai no s'ha de deixar una lletra sola. Cal separar
r-r, s-s, c-c, s-c, i-x, l-l, n-n, m-m, t-j, t-l, t-q, t-ll, t-n, t-x. No
les síl.labes qu, gu, ll, ny, ig.
L'accentuació.
Segons quina siga la síl.laba tònica, les paraules es classifiquen en
agudes, planes i esdrúixoles.
Agudes: s'accentuen quan acaben en vocal (i no formen diftong), vocal + s,
en, in.
Planes: s'accentuen quan no acaben en cap de les terminacions anteriors.
Esdrúixoles: totes.
Hi ha dos tipus d'accent: agut o tancat (´) i greu o obert (`). La vocal a
és oberta i sempre porta accent obert, les vocals i, u, són tancades i, per
tant, sempre porten accent tancat, i les vocals e, o, poder ser obertes i
tancandes i per tant poder dur un accent i l'altre.
L'accent diacrític.
Per regla general, les paraules monosíl.labes no porten accent gràfic. No
obstant això, per tal de prevenir confusions de significat entre paraules
homòfones o homògrafes s'ha de colocar accent gràfic en algunes paraules
monosíl.labes o bisíl.labes que en un principi -segons les normes
d'accentuació- no n'haurien de portar. Aquest tipus d'accent s'anomena
diacrític. Heus ací una relació de paraules més usual amb accent diacrític
al costat de les seues corresponents que no en porten: bé, béns (adverbi,
substantiu), be, bens (lletra, cria de l'ovella); bóta, bótes (recipient),
bota, botes (verb botar); déu, déus (divinitat), deu, deus (numeral, verb
deure); dóna, dónes (verb donar), dona, dones (senyora); és (verb ser), es
(pronom); féu (perfet simple de fer), feu (present, imperatiu de fer, lloc
feudal); fóra (verb ser), fora (adverbi lloc); mà (part del cos), ma
(possessiu); més (quantitatiu), mes (part de l'any, possessiu, conjunció
adversativa); mòlt (verb moldre), molt (quantitatiu); món (la terra), mon
(possessiu); móra, móres (fruit), mora, mores (dona àrab); nét (fill del
fill), net (contrari de brut); ós, óssos (animal), os, ossos (esquelet);
pèl, pèls (pilositat), pel, pels (contracció); què (relatiu fort i
interrogatiu), que (relatiu i conjunció); sé (verb saber), se (pronom); sí

2. (afirmatiu), si (condicional, nota musical, pit); sóc (verb ser), soc
(calcer de fusta); sòl, sòls (el terra), sol, sols (astre, verb soler, nota
musical, sense companyia); té (verb tenir), te (lletra, infusió, pronom); ús
(utilització), us (pronom); véns, vénen (verb venir), vens, venen (verb
vendre).
La dièresi.
Es el signe que va damunt les vocals 'i', 'u', per indicar:
a) Que els grups gu i qu no funcionen com a dígraf, sinò que representen dos
sons (llengües, pasqües).
b) Que els grups vocàlics que formen diftongs decreixents, en un cas
concret, no formen diftong, i que s'han d'articular en hiat, o que una i
consonàntica no funciona com a tal (produïa, veïna). Excepcions: si una
mateixa vocal ha de dur accent i dièresi, es posa l'accent i la dièresi no
(veí, produíem); en els sufixos -isme, -ista (altruisme, egoista); en els
infinitius, gerundis, futurs i condicionals (produir); quan l'hiatus es
produeix entre un prefix acabat en vocal i un lexema començat en vocal
(reimprimir, coincidir); els mots d'origen llatí acabats en -um i -us (Pius,
harmònium).
Fenòmens de fonètica ligüística.
Afecten els sons vocàlics dos fenòmens: elisió y sinalefa.
Elisió.
A l'hora d'articular s'ajunten due vocals de dos mots contigus -una final
d'un i l'altra inicial de l'altre-, se n'articula només una i s'elimina
l'altra.
Es pot donar entre vocals idèntiques (una altra) o entre vocals diferents
(una hora).
La elisió no es fa mai si les dues vocals són tòniques (mà ampla). Si una
vocal és àtona i l'altra és tònica s'elideix la àtona (mà esquerra). Si les
dues són àtones, s'elideix la e en contacte amb qualsevol altra, i la a en
contacte con qualsevol, tret de la e.
La elisió només es representa gràficament en els casos de l'ús de l'apòstrof
(articles, preposició de i pronoms febles).
Sinalefa o diftong sintàctic.
Consisteix en articular en una sola síl.laba, com si fossen diftong, vocals
de mots diferents -final d'un i inicial de l'altre-. Segueix també les
mateixes regles de diftongació.
Mai es representa gràficament.
Els fenòmens de fonètica sintàctica que afecten els fonemes consonàntics són
quatre: neutralització, assimilació, emmudiment i sensibilització.
Neutralització.
Aquest fenomen afecta les parelles següents de fonemes: /p/, /b/; /t/, /d/;
/k/, /g/; /f/, /v/; /s/, /z/; /S/, /3/; /tS/, /d3/. Cadascuna d'aquestes
parelles es diferencia només pel tret sonor/sord. Docs bé, quan un d'aquests
fonemes es troba en posició final o coda de síl.laba, perd el tret
sord/sonor que el diferencia de la seua parella. Aquest fenomen es denomina
neutralització. El fonema resultant s'anomena arxifonema.
Assimilació.
Un fonema perd algun dels trets que l'oposaven al fonema que li va darrere i
adquireix el corresponent d'aquest. N'hi han de dos tipus: assimilació del
punt d'articulació, i assimilació del punt i mode d'articulació.
1.Del punt d'articulació. Ocorre quan dos fonemes contigus s'articulen en
llocs separats de la cavitat bucal. La tendència es d'acostar els punts
d'articulació i, normalment, el primer fonema pren el punt d'articulació del
segon.
2.Del punt i del mode d'articulació. El primer fonema pren no només el punt,
sinò també el mode d'articulació del fonema que li va al darrere, per tant,

3. els fonemes es fan idèntics, i el resultat es la geminació. S'esdevé en els
fonemes /t/, /d/ quan van seguits de fonemes nasals o lateral (setmana-
/sémmana/; admetre-/ammétre/;vetlar-/véllar/).
Emmudiment.
Es un fenomen que fa que no s'articulen alguns fonemes que tenen
representació gràfica. Els més freqüents són: /p/ i /b/ a final de paraula
(camp, tomb); /t/ i /d/ darrere de n i l (molt, fugint); /r/ en posició
final (anar); /s/ darrere d'un fonema fricatiu (bolígrafs); /d/ intervocàlic
(vesprada); /r/ en posició final de síl.laba (arbre, perdre).
Sensibilització.
Quan en una zona que normalment fa qualsevol dels emmudiments esmentats, en
alguna posició aquest deixa de fer-se, diem que s'ha produit una
sensibilització. Comprar /komprá/; comprar-ho /kompráro/.
L'ús del guionet en els derivats i compostos.
Es posa guionet en els casos següents:
1. Si el primer element acaba en vocal i el segon comença per s, r, x (para-
xoc, esclata-sangs, mata-rates).
2.Els derivats amb els prefixos: no-, pseudo-, quasi-, sots-, vice-, ex-
(amb el significat de 'va ser'), arxi (quan intensifica el significat): no-
violència, pseudo-derivat, quasi-totalitat, sots-president, vice-almirall,
ex-futbolista, arxi-conegut.
3. En els compostos d'adjectiu + adjectiu, si els dos elements mantenen
diferenciats els significats: històric-artístic, àudio-visual.
4. En las onomatopeies i repeticions: xino-xano, zig-zag.
5. En alguns compostos no classificables: cap-i-cua, despús-demà, despús-
ahir, pell-roja, cap-gros, poc-trellat, sord-mut, vetes-i-fils, adéu-siau,
nord-est...
Les formes negatives.
Les formes negatives són bàsicament l'adverbi no, la conjunció ni i la
preposició sense. També hi ha una sèrie de partícules pseudo-negatives, com
ara ningú, res, cap, gens, mai, enlloc, i locucions en ma vida, etc., que
quan van postposades al verb exigeixen la presència d'una de les partícules
negatives citades abans (el teu germà no ha vingut mai). En canvi, si van
anteposades al verb, poden anar sense la partícula negativa (el teu germà
mai ha vingut), peró és més recomanable amb la partícula (el teu germà mai
no ha vingut).
S'ha de tenir en compte que aquestes partícules també poden ser afirmatives,
en expressines com: "Vols res?" "Si vas enlloc, m'ho dius". "Si mai et passa
això, actua d'una altra manera".
La negació pot estar reforçada per la partícula pas, que se situa
immediatament darrere del verb. Aquesta s'utilitza:
1. En les oracions del verb elidit, en les quals es nega parcialment una
altra anterior. (Treballa tots els dies. No pas els diumenges).
2. Per negar alguna cosa que es pressuposava en una oració anterior.
(Deixa'm l'apartament de la costa. Ja no el tinc pas).
3. En les prohibicions, si volem fer al.lusió als motius que les provoquen.
(No crides pas la atenció).
4. En les interrogaciones serveix per preguntar sobre alguna cosa que, cas
de ser veritat, impossibilitaria la realització prevista. (Encara no ha
vingut el metge. No l'haurà avisat pas?).
L'article.
Les formes de l'article son: el, la, els, les.
Les formes dels articles que determinen els antropònims -noms que designen
persones-, anomenats articles personals, són: en, na. (Quan s'usan com a
fórmula de tractament van en majúscula. L'ús de l'article personal s'ha

4. perdut en la llengua col.loquial d'una gran part del domini lingüístic.
Alguns gramàtics consideren també article, l'indefinit: un, una, uns, unes.
No existeix un article neutre 'lo' oposat al masculí i femení. Aquest ús és
un calc del castellà. Les funcions d'aquest les realitza:
a) La funció abstractiva, l'article el (No he entés el que ha dit. El bo del
cas és que no el coneix). Excepte davant de participi i de la preposició de
(El volgut és sempre el millor--Allò volgut o Les coses volgudes... El de
l'altre dia no em va agradar--Allò de l'altre dia...)
b) La funció intensiva mai no es pot indicar amb l'article el: No saps el
gros que és el teu germà--No saps com és de gros el teu germà).
c) Hem de tenir present les locucions: d'ara endavant, si molt convé, a la
babalà, sense mirar, per tant, quant a, fora d'això...
L'apostrofació.
El s'apostrofa davant de vocal o "h" muda, i davant dels numerals que
comencen per vocal i davant de mots que no comencen amb vocal però que
literalment s'hi pronuncia (l'smòking). No s'apostrofa en paraules d'altres
llengües que comencen per "h" aspirada (el hit-parade), i davant de "i"
consonàntica (el iode).
La s'apostrofa davant de vocal o "h" muda. No s'apostrofa davant "i", "u"
àtones (la humitat, la indigència), quan es pot produir confusió (la
anormalitat), davant el nom de les lletres (la ema), davant de "i"
consonàntica (la iarda), davant de les paraules host, ira i una (referida a
l'hora).
De s'apostrofa davant de paraula començada per vocal, excepte davant del nom
de les lletres, en citacions textuals, davant de 'h' aspirada i davant de
'i' consonàntica.
Les contraccions.
A + el = al. A + els = als. De + el = del. De + els = dels. Per + el = pel.
Per + els = pels. Ca + el = cal. Ca + els = cals. Ca + en = can.
No es farà contracció quan la paraula següent comence per vocal (per el
hort- per l'hort).
Els demostratius.
Les formes són: aquest/a/s/es o est(e)/a/os/es; aqueix/a/os/es o
eix(e)/a/os/es; aquell/a/s/es. La e entre parèntesi serveix de suport i
s'usa quan la paraula següent comença en consonant, encara que no s'ha de
reflexar en l'escriptura.
Adverbis demostratius: ací, aquí, allà.
Els possessius.
Les formes tòniques.
Davant el nom, du article.
El meu, la meua, els meus, les meues.
El teu, la teua, els teus, les teues.
El seu, la seua, els seus, les seues.
El nostre, la nostra, els nostres, les nostres.
El vostre, la vostra, els vostres, les vostres.
El seu, la seua, els seus, les seues.
Darrere el nom, no porten article.
Meu, meua, meus, meues.
Teu, teua, teus, teues.
Seu, seua, seus, seues.
Nostre, nostra, nostres, nostres.
Vostre, vostra, vostres, vostres.
Seu, seua, seus, seues.
Les formes àtones mon, ma, mos, mes; ton, ta, tos, tes; son, sa, sos, ses;

5. han vist el seu ús reduït a alguns substantius que indiquen parentiu o
substantius com casa, vida, i están retrocedint en favor de les tòniques.
Les formes llur, llurs, equivalents a "el seu" o "els seus", només es
conserven en la llengua col.loquial del Rosselló, encara que alguns
escriptors les solen usar.
Els pronoms.
Els pronoms personals forts.
Sempre es refereixen a una de les tres persones gramaticals. Són sempre
tònics, fan la funció de subjecte, bàsicament, i si fan la funció de
complement, han de dur preposició. Tenen les següents formes:
Singular. 1ª Jo, mi, nós. 2ª Tu, vosté, vós. 3ª Ell, ella, si.
Plural. 1ª Nosaltres. 2ª Vosaltres, vostés. 3ª Ells, elles, si.
Els pronoms personals febles.
També són denominats àtons perquè mai no duen accent prosòdic, no fan funció
de subjecte i van sempre adossats al verb del qual depenen. Tenen les
formes:
1ªs. Em, m', -me, 'm.
2ªs. Et, t', -te, 't.
3ªs (reflexiu). Es, s', -es, 's.
1ªp. Ens, -nos, 'ns.
2ªp. Us, -vos.
3ªp (reflexiu). Es, s', -es, 's.
(La llengua literària empra la forma del pronom personal feble de la segona
persona del plural us davant del verb i darrere quan el verb acaba en vocal.
El pronom es adquireix un sentit de persona indeterminada quan acompanya un
verb en tercera persona, l'acció del qual és generalitzada).
*Objecte directe.
3ª singular.
El, l', -lo, 'l.
La, l', -la.(La forma del pronom feble "la" no s'apostrofa davant de i, u
àtones).
3ª plural.
Els, -los, 'ls.
Les, -les.
Ho: substitueix això, allò, açò (OD neutro), o tota una proposició
subordinada de OD.
En, n', -ne, 'n: OD o S indefinit o sense determinant, i amb determinant
quantificador; complement de règim verbal (introduït per la preposició de;
parlaveu de política? En parlavem) (si el complement de règim verbal és
introduït per una altra preposició, s'usa 'hi').
*Objecte indirecte.
Li, -li (a ell, a ella).
Els, -los, 'ls (a ells, a elles).
*Complement circumstancial.
Lloc: S'usa hi quan es introduït per qualsevol preposició menys "de",
indicant situació o destinació. Quan indica origen o procedència, essent
introduït per la preposició "de", s'utilitza en.
Manera: hi
*Atribut (verbs ésser, estar, semblar i pareixer): ho.
*Predicatiu: hi.
Els pronoms febles van darrere del verb quan aquest és un infinitiu, gerundi
o imperatiu, i van davant en els altres casos. Les formes reforçades i
elidides s'usen quan van davant el verb: la reforçada si aquest comença en
consonant, i l'elidida si comença en vocal. Les formes plenes i reduïdes
s'usen darrere del verb: la plena si el verb acaba en consonant o diftong i
la reduïda si acaba en vocal. Davant del verb, els pronoms febles van

6. apostrofats o solts, mentre que darrere van solts o separats per guionets.
Si la funció d'OD la realitza un dels pronoms febles, s'ha de fer concordar
amb el verb.
Si substituïm més d'un sintagma, lògicament, tindrem més d'un pronom feble.
En el cas d'algunes perífrasis verbals, poder fer dependre els pronoms tant
del verb en forma personal com del verb en forma impersonal i aquests aniran
davant o darrere, respectivament, però si n'hi ha més d'un, sempre han
d'anar junts.
Els pronoms febles es poden apostrofar amb el verb, com ja hem vist, o amb
un altre pronom, però amb res més.
Es tolera l'ús de les formes plenes davant del verb, encara que és millor
usar les reforçades (millor em diràs que me diràs).
En el cas dels pronoms em, et, es, si entre aquests i el verb va un altre
pronom, s'usa la forma plena i no la reforçada (me la compraràs millor que
em la compraràs), llevat de quan va davant de ho, hi, que prenen la forma
elidida o reduïda m',t',s'.
Se és un pronom de 3ª persona i no es pot usar, per tant, com a pronom de la
1ª o la 2ª persona (està mal dit compreu-se un llibre; es diu "compreu-vos
un llibre).
Si darrere del verb va un pronom acabat en -s, el pronom que el segueix
adopta la forma reforçada i no la plena. (Compreu-los-el, millor que
compreu-los-lo).
Si hi ha més d'un pronom feble, l'ordre amb què van és: Es + OI + OD + en +
hi.
Cas que l'apòstrof puga anar en més d'un lloc, se situa el més cap a la
dreta posible. (Està mal: m'en enviava; me'n enviava. Està bé: me
n'enviava).
Pronoms demostratius: açò. això, allò.
Pronoms indefinits: algú, cadascú, ningú, tothom, quelcom, res, hom, un/a,
tot i altre.
Els quantificadors.
Les formes dels indefinits són: algun/a/s/es, cert/a/s/es, mateix/a/os/es,
tal/s, ambdós/ambdues, un/a/s/es, cadascun/a/s/es, altre/a/es,
qualsevol/qualssevol, cada, sengles, tot/a/s/es.
Tots tenen flexió de gènere i nombre, excepte qualsevol que té la mateixa
forma per al masculí i el femení, ambdós que no té plural i cada i sengles
que són invariables.
Demés és un castellanisme. La forma correcta és altres.
Vari/s no és un determinant indefinit, sinò un adjectiu sinònim de variat.
Es pot substituir per diversos.
Els equivalents dels castellans tal y cual, tal o cual i cual... tal, són
tal i tal, tal o tal i tal... tal, respectivament.
Les formes dels quantitutius són: (a) variables: molt/a/s/es, tant/a/s/es,
bastant/s, quant/a/s/es, tot/a/s/es, gaire/s, poc/a/s/poques;
(b) invariables: cap, massa, més, que, força, menys, prou.
Bastant i gaire tenen la mateixa forma per al masculí i el femení; gaire no
es pot usar en frases afirmatives, només en frases negatives o hipotètiques
Els determinants numerals poden ser:
a) Cardinals: zero, un/una, dos/dues, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit,
nou, deu, onze, dotze, tretze, catorze, quinze, setze, dèsset o disset,
dèvuit o divuit, dènou o dinou, vint, trenta, quaranta, cinquanta, seixanta,
setanta, vuitanta, noranta, cent, mil, milió, bilió, trilió.
A partir d'aquestes formes es poden componer els altres números. En els
numerals compostos, hem de posar guionet entre les desenes i les unitats i
entre les unitats i les centenes (vint-i-quatre, setanta-nou). (D-U-C).

7. b) Ordinals: primer/a/s/es, segon/a/s/es, tercer/a/s/es, quart/a/s/es,
cinqué/ena/ens/enes, sisé/ena/ens/enes. A partir de cinc, es formen amb el
cardinal, afegint les terminacions -é, -ena, -ens, -enes.
També es poden usar les formes d'ordinals llatinitzants: quint, sext,
sèptim, octau, etc., encara que la majoria d'escriptors prefereixen les
anteriors.
Les formes femenines dels ordinal, substantivades, s'usen com a noms
col.lectius: una vintena, una dotzena...
c) Partititius: mig/tja/tjos/tges, terç/a/os/es, dècim/a/s/es,
centèsim/a/s/es, mil.lèsim/a/s/es. La resta de formes s'agafen dels
ordinals.
d) Múltiples: doble, triple, quàdruple, quíntuple, sèxtuple, sèptuple,
òctuple, nònuple, dècuple, cèntuple.
Els interrogatius.
Serveixen per a preguntar, directa o indirectament. També s'empren en frases
exclamatives o admiratives.
Els pronoms interrogatius propiament dits són: qui (personal = quina
persona), i què (objectiu = quina cosa).
L'adjectiu-pronom interrogatiu té les formes: quin/a/s/es.
Els pronoms adverbials són: on, quan, quant, com.
Els pronoms relatius.
Els pronoms relatius són: que, què, on, qui (invariables), i el qual, la
qual, els quals, les quals.
1. que (relatiu àton). Es el més usat. Sintàcticament, dins l'oració
subordinada pot fer de subjecte (l'home que corre pel carrer es mon pare),
objecte directe (la dona que ven es ma mare), i circumstancial de temps (ho
arreglaran el día que plourà).
Els grups el que, la que, els que, les que són correctes quan equivalen als
grups aquell que (o allò que), aquella que, aquells que, aquelles que,
respectivament; no són correctes si equivalen a el qual (o la qual cosa), la
qual, els quals, o a què, qui.
2. què (relatiu tònic). S'usa quan el relatiu va precedit d'una preposició i
es refereix a coses (l'assumpte de què et parlava).
3. on (relatiu adverbial). Indica lloc i equival generalment a en què, a
què, etc.
4. qui (relatiu personal). Es refereix sempre a persones, i s'usa precedit
de preposició (el company de qui parle és boig), i en les oraciones de
relatiu substantives sovint precedit dels mots el, la, els, les, aquell,
aquella, aquells, aquelles (aquells qui vulguen anar d'excursió que aixequen
el braç).
La preposició.
a) àtones: a, de, en, amb, per a.
b) tòniques: vers, devers, envers, contra, entre, malgrat, sense (sens),
ultra, segons, sobre, sota, vora, devora, cap a, des de, fins a.
c) locucions: dalt, damunt, davall, darrere, davant, durant, mitjançant,
dins, com, com a, no obstant, exceptuant, tocant, abans de, a favor de, en
contra de, quant a, a causa de, al costat de, d'acord amb, per por de, de
dret...
Les locucions prepositives, l'inventari de les quals és molt més ampli,
estan formade per altres categories habilitades com a preposicions i per
grups formats amb la combinació d'altres categories de paraules i
preposicions.
La preposició 'de'.
S'apostrofa davant de paraula començada per vocal.
Els adjectius que complementen un nom representat pel pronom feble en o

8. elidit, han d'anar introduïts per la preposició de.
A, amb i en.
1. S'usa la preposició A per a introduir l'objecte indirecte.
Van donar el clavell a la xiqueta.
2. Com a norma, l'objecte directe s'introdueix sempre sense preposició, fins
i tot quan es tracta de persones, llevat dels pronoms personals forts (és
tolerada amb tothom, tots, el qual).
Ahir vaig vore la Marta.
L'han estat buscant, a ell.
Això ho va contar a tothom.
Els va aprovar a tots.
Han trobat l'home, al qual buscàveu.
3. En les designacions de lloc, les preposicions A i EN són emprades per a
introduir la indicació de l'indret vers el qual té lloc un moviment i també
la de l'indret on s'esdevé alguna cosa.
Van trobar-lo a la porta.
Va entrar en un magatzem.
*Cal emprar A davant els noms propis, i és preferible d'emprar aquesta
preposició davant l'article definit i d'adjectiu interrogatiu.
Visc a París.
Pugeu al taller.
A quina paret pengem el quadre?
*Cal emprar EN davant els adjectius demostratius i els definits "un" i
"algun".
Pujarem en aquella ermita.
Varen entrar en una església antiga.
T'esperarem en algun parc de la ciutat.
4. Hi ha verbs que regeixen les preposiciones A/EN, però quan el complement
introduit és un infinitiu, el valencià empra en tots el casos la preposició
A.
Sempre pensa en les coses que pot fer.
Sempre pensa a fer les cosas l'endemà.
5. Quan un infinitiu o una frase d'infinitiu representa una determinació
circumstancial de temps, la preposició que s'empra és EN i és canviable per
QUAN.
En entrar (quan entrava) ell a la sala, tots es posaven drets.
6. Quan el complement és un proposició introduïda per la conjunció QUE, la
preposició desapareix.
Acostumeu-lo que cada dia vinga a la mateixa hora.
7. Entre el pronom indefinit RES i un infinitiu s'empra la preposició A.
No teniu res a fer.
8. El valencià confon EN/AMB.
Tot ho ha aconseguit amb/en amenaces.
9. L'ús d'AMB estableix una distinció entre:
Puja a Finestrat amb eix autobús (indicant el mitjà de transport).
Puja en eix autobús.
10. Algunes vegades les preposicions es poden conmutar (el costum ha decidit
l'ús d'una o d'altra):
Els mots que acaven amb/en vocal.
Menjar en/amb un arrap.
11. La preposició fins a es redueix a fins davant els demostratius, la
conjunció que i alguns adverbis.
Per culpa teua hem arrivat fins aquest extrem.
No ho dirà fins que vingues.
No tornarà fins demà.
12. La preposició cap a es redueix a cap davant els demostratius i els
adverbis comenáts per a.
Anàvem cap aquella platja.

9. S'havien dirigit cap allà.
13. La preposició com és equivalent a 'igual que', mentre que com a equival
a 'en qualitat de'.
Els teus amics treballen com negres.
Ha parlat com a president de l'associació.
14. Davant adverbis i de conjuncions s'usa sempre la preposició per.
Això ja val per sempre.
Ho ha dut per si t'interessa.
15. Davant d'infinitiu es pot usar sempre la preposició per. També poder
usar per a si l'infinitiu depén d'un verb que no és d'acció voluntària o
d'un element no verbal.
Aquest paper serveix per a fer esborranys.
Té molts motius per a no anar.
Els verbs ser i estar.
1. Per indicar la localització del subjecte s'usa el verb ser. (Joan és a sa
casa).
Si la localització té una durada explícita, si és un ésser inanimat i es diu
el motiu pel qual es té en aquell lloc, i si s'usa en sentit de residir fem
servir el verb estar. (Joan estarà en casa dues hores. Els llibres estan en
l'armari perquè nos els vegen. El meu germà s'està a Alacant).
2. Per indicar l'estat civil s'usa ser. (Quan va arribar encara era fadrí).
3. Per expressar qualitats permanents s'usa ser. (El meu cotxe és molt
gran).
4. Per expressar qualitats transitòries en subjectes inanimats s'usa ser.
(La botiga ja és tancada). Si hi ha explícita la durada o l'agent que manté
la qualitat s'usa estar. (La botiga estarà tancada tot el mes. La llet està
freda en la nevera).
5. Si el subjecte és animat, fem servir estar. (Joan està malhumorat).
6. Els verbs ser i estar poden tenir uns valors no copulatius.
L'amor hi es (existeix). Joan s'està d'anar al cinema (s'absté). Ha estat
tres dies per fer el treball (tardat). Ell s'està d'encarregat (treballa).
Les perífrasis modals.
a) D'obligació: haver de + infinitiu, caldre + infinitiu, caldre que +
subjuntiu, hom ha de + infinitiu, s'ha de + infinitiu.
b) De probabilitat: deure + infinitiu (també es pot usar com a perífrasi
d'obligació).
c) De possibilitat: poder + infinitiu.
Per a la perífrasi d'obligació hem d'evitar les castellans tenir/tindre que
+ infinitiu, hi ha que + infinitiu.
La perífrasi de probabilitat, encara que s'use amb valor d'obligació, no pot
dur una de entre deure i l'infinitiu.
La perífrasi anar a + infinitiu té valor exclusivament incoatiu -d'acció ja
començada- i no es pot usar amb valor de futur. (El president parlarà demà
per la televisió, en comptes de "El president va a parlar demà per la
televisió).
Com a perífrasi durativa hem d'evitar el calc del castellà venir + gerundi.
(Està dient les mateixes coses cinc anys, millor que "ve dient les mateixes
coses cinc anys").
VERBS.
1. Paradigma dels verbs regulars.
1ª conjugació. Parlar.
Temps simples.
Indicatiu.
Present: parle, parles, parla, parlem, parleu, parlen.
Pretèrit imperfet: parlava, parlaves, parlava, parlàvem, parlàveu, parlaven.

10. Pretèrit perfet simple: parlí, parlares, parlà, parlàrem, parlàreu,
parlaren.
Pretèrit perfet perifràstic: vaig parlar, vas parlar, va parlar, vam parlar,
vau parlar, van parlar.
Futur simple: parlaré, parlaràs, parlarà, parlarem, parlareu, parlaran.
Condicional simple: parlaria, parlaries, parlaria, parlaríem, parlaríeu,
parlarien.
Subjuntiu.
Present: parle, parles, parle, parlem, parleu, parlen.
Pretèrit imperfet: parlàs o parlara, parlasses o parlares, parlàs o parlara,
parlàssem o parlàrem, parlàsseu o parlàreu, parlassen o parlaren.
Imperatiu: - , parla, parle, parlem, parleu, parlen.
Formes no personals.
Infinitiu: parlar. Gerundi: parlant. Participi: parlat/ada/ats/ades.
Temps compostos.
Indicatiu.
Pretèrit indefinit: he parlat, has parlat, ha parlat, hem parlat, heu
parlat, han parlat.
Pretèrit plusquamperfet: havia parlat, havies parlat, havia parlat, havíem
parlat, havíeu parlat, havien parlat.
Pertèrit anterior simple: haguí parlat, hagueres parlat, hagué parlat,
haguérem parlat, haguéreu parlat, hagueren parlat.
Pertèrit anterior perifràstic: vaig haver parlat, vas haver parlat, va haver
parlat, vam haver parlat, vau haver parlat, van haver parlat.
Futur compost: hauré parlat, hauràs parlat, haurà parlat, haurem parlat,
haureu parlat, hauran parlat.
Condicional compost; hauria parlat, hauries parlat, hauria parlat, hauríem
parlat, hauríeu parlat, haurien parlat.
Subjuntiu.
Pretèriti perfet: haja parlat, hages parlat, haja parlat, hàgem parlat,
hàgeu parlat, hagen parlat.
Pretèrit plusquamperfet: hagués o haguera parlat, haguesses o hagueres
parlat, hagués o haguera parlat, haguéssem o haguérem parlat, haguésseu o
haguéreu parlat, haguessen o hagueren parlat.
Formes no personals.
Infinitiu: haver parlat. Gerundi. Havent parlat.
Els temps compostos sempre es formen amb els temps simples del verb haver
més el participi del verb què es tracte.
2ª conjugació. Batre.
Indicatiu.
Present: bat, bats, bat, batem, bateu, baten.
P. Imperfet: batia, baties, batia, batíem, batíeu, batien.
P. Perfet simple: batí, bateres, baté, batérem, batéreu, bateren.
P. Perfet perifràstic: vaig, vas, va, vam, vau, van batre.
Futur simple: batré, batràs, batrà, batrem, batreu, batran.
Condicional simple: batria, batries, batria, batríem, batríeu, batrien.
Subjuntiu.
Present: bata, bates, bata, batem, bateu, baten.
P. Imperfet: batés o batera, batesses o bateres, batés o batera, batéssem o
batérem, batésseu o batéreu, batessen o bateren.
Imperatiu: - , bat, bata, batem, bateu, baten.
Formes no personals.
Infinitiu: batre. Gerundi: batent. Participi: batut/uda/uts/udes.
3ª conjugació.
I. Sentir. (pura)
Indicatiu.
Present: sent, sents, sent, sentim, sentiu, senten.
P. Imperfet: sentia, senties, sentia, sentíem, sentíeu, sentien.

11. P. Perfet simple: sentí, sentires, sentí, sentírem, sentíreu, sentiren.
P. Perfet perifràstic: vaig, vas, va, vam, vau, van sentir.
Futur simple: sentiré, sentiràs, sentirà, sentirem, sentireu, sentiran
Condicional simple: sentiria, sentiries, sentiria, sentiríem, sentiríeu,
sentirien.
Subjuntiu.
Present: senta, sentes, senta, sentim, sentiu, senten.
P. Imperfet: sentís o sentira, sentisses o sentires, sentís o sentira,
sentíssem o sentírem, sentísseu o sentíreu, sentissen o sentiren.
Imperatiu: - , sent, senta, sentim, sentiu, senten.
Formes no personals.
Infinitiu: sentir. Gerundi: sentint. Participi: sentit/ida/its/ides.
II. Patir. (incoativa)
Indicatiu.
Present: patesc, pateixes, pateix, patim, patiu, pateixen.
Subjuntiu.
Present: patesca, patesques, patesca, patim, patiu, patesquen.
Imperatiu: - , pateix, patesca, patim, patiu, patesquen.
2. Els verbs irregulars.
1ª conjugació.
Dins d'aquest grup només els verbs estar i anar tenen formes irregulars.
I. Anar.
Present indicatiu: vaig, vas, va, anem, aneu, van.
Present subjuntiu: vaja, vages, vaja, anem, aneu, vagen.
Futur: aniré, aniràs, anirà, anirem, anireu, aniran.
Condicional: aniria, aniries, aniria, aniríem, aniríeu, anirien.
Imperatiu: vés, vaja, anem, aneu, vagen.
II. Estar.
Present indicatiu: estic, estàs, està, estem, esteu, estan.
Present subjuntiu: estiga, estigues, estiga, estiguem, estigueu, estiguen.
P. perfet simple indicatiu: estiguí, estigueres, estigué, estiguérem,
estiguéreu, estigueren.
P. imperfet subjuntiu: estigués-era, estiguesses-eres, estigués-era,
estiguéssem-érem, estiguésseu-éreu, estiguessen-eren.
2ª conjugació.
Són els acabats en -er, -re i -r. Aquesta conjugació és la que presenta més
irregularitats. Per tal d'estudiar-les dividirem aquests verbs en tres
grups.
Grup 2A.
En formen part els verbs el radical dels quals acaba en -b (cabre), -c
(véncer), -d (perdre), -m (témer), -p (rompre) i -t (batre). Aquest grup és
l'únic que es conjuga segons el paradigma regular. Tinguem en compte que els
acabats en -c intercalen una e eufònica en la 2ª persona del singular del
present d'indicatiu (vences, convences, torces). El participi de tórcer es
tort, i el de metre i derivats, mes (promés, comprés, admés).
Grup 2B.
En formen part els verbs acabats en -ldre (moldre), -ndre (pondre), -nyer
(plànyer), -ure (beure) i els verbs poder, córrer, conéixer, paréixer, dir i
dur. El lexema dels dos primers grups de verbs acaba en -l i -n,
respectivament, ja que la d és eufònica.
Aquest grup es caracteritza perquè la 1ª persona del singular del present
d'indicatiu la fa amb la terminació -c: molc, ponc, duc, bec, conec, córrec,
...
Aquesta terminació -c canvia en [g] -grafiat g o gu- en el pretèrit perfect
simple d'indicatiu (beguí, begueres, begué, beguérem, beguéreu, begueren),
els temps simples de subjuntiu (present: bega, begues, bega, beguem, begueu,
beguen; imperfet: begués-era, beguesses-eres, begués-era, beguéssem-érem,

12. beguésseu-éreu, beguessen-eren) i el participi (begut).
La resta dels temps els fan segons el model regular.
Els verbs moldre, absoldre, disoldre i toldre, tenen els participis mòlt,
absolt, dissolt i tolt. El verb pondre i els seus derivats fan participi
post: compost, correspost... Els altres verbs, el lexema dels quals acaba en
-n fan el participi substituint aquesta n per un s (encendre-encés, ofendre-
ofés). Els verbs acabats en -nyer, fan el participi en -et (estret,
constret), a excepció de empényer i atényer (empés, atés).
El verb caure intercala una i entre el radical i la -c o la [g] (caic,
caigué, caiga, caigués, caigut).
Els verbs beure, deure, moure, ploure i escriure canvien la u del radical
per una v davant de vocal tònica (bevent, bevia, bevem).
Grup 2C.
En formen part els verbs meréixer, créixer, nàixer, viure i tots els
derivats d'aquests. Aquest verbs sustituixen el darrer so del radical (ix o
u) per -sc en la 1ª persona del singular del present d'indicatiu (cres,
meresc, visc). Aquest grup -sc es manté en el pretèrit perfect simple, els
temps de subjuntiu i el participi, grafiat sc o squ (cresquí, cresca,
cresqués, crescut).
El verb viure fa el gerundi i les persones 1ª i 2ª del plural del present
d'indicatiu com els verbs de la 3ª conjugació (vivint, vivim, viviu).
Dins de la segona conjugació, tenen irregularitats especials els verbs
poder, voler, veure i fer.
Poder.
Present indicatiu: puc, pots, pot, podem, podeu, poden.
P. perfect simple indicatiu: poguí, pogueres, pogué, poguérem, poguéreu,
pogueren.
Futur: podré, podràs, podrà, podrem, podreu, podran.
Condicional: podria, podries, podria, podríem, podríeu, podrien.
Present subjuntiu: puga, pugues, puga, puguem, pugueu, puguen.
P. imperfec subjuntiu: pogués-era, poguesses-eres, pogués-era, poguéssem-
érem, poguésseu-éreu, poguessen-eren.
Voler.
Present indicatiu: vull, vols, vol, volem, voleu, volen.
Present subjuntiu: vulga, vulgues, vulga, vulguem, vulgueu, vulguen.
P. perfet simple indicatiu: volguí, volgueres, volgué, volguérem, volguéreu,
volgueren.
P. imperfet subjuntiu: volgués-era, volguesses-eres, volgués-era,
volguéssem-érem, volguésseu-éreu, volguessen-eren.
Futur indicatiu: voldré, voldràs, voldrà, voldrem, voldreu, voldran.
Condicional: voldria, voldries, voldria, voldríem, voldríeu, voldrien.
Veure.
Present indicatiu: veig, veus, veu, veiem-veem, veieu-veeu, veuen.
Present subjuntiu: veja, veges, veja, vegem, vegeu, vegen.
P. perfet simple indicatiu: viu, veres, viu-véu, vérem, véreu, veren.
P. imperfet indicatiu: veia, veies, veia, véiem, véieu, veien.
Fer.
Present indicatiu: faig, fas, fa, fem, feu, fan.
Present subjuntiu: faça, faces, faça, fem, feu, facen.
P. perfet simple indicatiu: fiu, feres, féu, férem, féreu, feren.
P. imperfet indicatiu: feia, feies, feia, féiem, féieu, feien.
Futur: faré, faràs, farà, farem, fareu, faran.
Condicional: faria, faries, faria, faríem, faríeu, farien.
Imperatiu: fes, faça, fem, feu, facen.
3ª conjugació.
Són els verbs acabats en -ir. Recordem que dins d'aquesta conjugació tenim
dues subconjugacions: la pura i la incoativa.
Conjugació pura.

13. En formen part un nombre reduït de verbs. Els principals són: afegir,
ajupir, bullir, collir, confegir, cosir, cruixir, dormir, eixir, engolir,
escopir, esmunyir, fugir, grunyir, llegir, morir, munyir, obrir, omplir,
pruir, pudir, renyir, rostir, sentir, sortir, teixir, tenir, tenyir, tossir,
venir, vestir.
Aqueix grup segueix el model de sentir i no presenten cap irregularitat
especial. Tinguem en compte que els verbs renyir, tenyir, afegir, confegir,
teixir i vestir amb tots els derivats, canvien la vocal e del lexema per i
quan està en posició tònica (tenyir-tiny, vestir-vist). Igualment els verbs
rostir, tossir, cosir, sortir, escopir i engolir canvien la o del lexema en
u també en posició tònica (cosir-cus, engolir-engul).
Conjugació incoativa.
La formen la resta de verbs acabats en -ir. Segueixen el model regular del
verb patir. L'única diferència amb la conjugació pura estava en els tres
presents (indicatiu, subjuntiu, imperatiu).
Alguns verbs dels que hem vist de la conjugació pura admeten també la
conjugació segons el model incoatiu. Aquests són els que canviaven la e del
radical en i i rostir i engolir. Així, per exemple, el present d'indicatiu
de vestir pot ser vist, vistes, vist, vestim, vestiu, visten o vestesc,
vesteixes, vesteix, vestim, vestiu, vesteixen.
Els verbs sofrir, complir, reblir, establir, oferir i suplir tenen un
participi regular: sofrit, complit, reblit, establit, oferit i suplit, i un
d'irregular: sofert, cmplert, reblert, establert, ofert i suplert. Cobrir i
els seus derivats tenen el participi irregular cobert. Imprimir fa el
participi imprés.
3. Verbs que presenten irregularitats especials en algun temps.
Cabre.
Present indicatiu: cap, caps, cap, cabem, cabeu, caben.
Present subjuntiu: càpia, càpies, càpia, capiem, capieu, càpien.
Eixir.
Present indicatiu: isc, ixes, ix, eixim, eixiu, ixen.
Present subjuntiu: isca, isques, isca, isquem, isqueu, isquen.
P. perfet simple indicatiu: isquí-eixí, isqueres-eixires, isqué-eixí,
isquérem-eixírem, isquéreu-eixíreu, isqueren-eixiren.
P. imperfet subjuntiu: isqués-era, isquesses-eres, isqués-era, isquéssem-
érem, isquésseu-éreu, isquessen-eren.
Morir.
Present indicatiu: muir, mors, mor, morim, moriu, moren.
Present subjuntiu: muira, muires, muira, morim, moriu, muiren.
Obrir.
Present indicatiu: òbric, obris, obri, obrim, obriu, obrin.
Present subjuntiu: òbriga, òbrigues, òbriga, obriguem, obrigueu, òbriguen.
Oir.
Present indicatiu: oig, ous, ou, oïm. oïu, ouen.
Present subjuntiu: oja, oges, oja, ogem, ogeu, ogen.
P. perfet simple indicatiu: oí, oïres, oí, oírem, oíreu, oïren.
P. imperfet indicatiu: oïa, oïes, oïa, oíem, oíeu, oïen.
Omplir.
Present indicatiu: ompli, omplis, ompli, omplim, ompliu, omplin.
Present subjuntiu: òmpliga, òmpligues, òmpliga, ompliguem, ompligueu,
òmpliguen.
Saber.
Present indicatiu: sé, saps, sap, sabem, sabeu, saben.
Present subjuntiu: sápia, sápies, sápia, sapiem, sapieu, sápien.
Tenir.
Present indicatiu: tinc, tens, té, tenim, teniu, tenen.
Present subjuntiu: tinga, tingues, tinga, tinguem, tingueu, tinguen.
P. perfet simple indicatiu: tinguí, tingueres, tingué, tinguérem, tinguéreu,

14. tingueren.
P. imperfet subjuntiu: tingués-era, tinguesses-eres, tingués-era,
tinguéssem-érem, tinguésseu-éreu, tinguessen-eren.
Futur: tindré, tindràs, tindrà, tindrem, tindreu, tindran.
Condicional: tindria, tindries, tindria, tindríem, tindríeu, tindrien.
Venir.
Present indicatiu: vinc, véns, ve, venim, veniu, vénen.
Present subjuntiu: vinga, vingues, vinga, vinguem, vingueu, vinguen.
P. perfet simple indicatiu: vinguí, vingueres, vingué, vinguérem, vinguéreu,
vingueren.
P. imperfet subjuntiu: vingués-era, vinguesses-eres, vingués-era,
vinguéssem-érem, vinguésseu-éreu, vinguessen-eren.
Futur: vindré, vindràs, vindrà, vindrem, vindreu, vindran.
Condicional: vindria, vindries, vindria, vindríem, vindríeu, vindrien.

15. DICCIONARI.
Abaltir-se: adormecerse, transponerse.
Acarnissada: encarnizada.
Afanyar-se: darse prisa.
Afegir: añadir.
Ahuixar: espantar.
Aixada: azada.
Al.lèrgia: alergia.
álber: álamo.
Albergínia: berenjena.
Alenada: resuello, respiro.
Alhora: al mismo tiempo.
Amoïnar: inquietar, preocupar.
Ampit: repisa.
Anouer: nogal.
Aquarel.la: acuarela.
Arranjar: arreglar.
Arrap: momento.
Arrenglerar: alinear.
Assaborir: saborear.
Assassinar: asesinar.
Atrafegada: atareada.
Atzar: azar.
Augment: aumento.
Avellaner: avellano.
Avet: abeto.
Avidesa: avidez.
Bategar: palpitar, latir.
Bresquiller: melocotonero.
Calfred: escalofrío.
Car: pues.
Carxofa: alcachofa.
Castanyer: castaño.
Catifa o estora: alfombra.
Cel.la: celda.
Cercar: buscar.
Cigró: garbanzo.
Circumstancial: circunstancial.
Codony: membrillo.
Col.lega: colega.
Contrada: comarca.
Corcons: carcoma.
Cossiol: maceta.
Curull: lleno a tope.
D'aleshores ençà: de ahí en adelante.
Davallar: bajar.
De bat a bat: de par en par.
De valent: con fuerza.
Debades: en balde.
Desferres: escombros.
Drap: trapo.
Dringar: tintinear.
Eixam: enjambre.

16. Embolcallar: envolver.
Emmetzinar: envenenar.
Emprar: emplear.
En acabant: al acabar.
Enfurismar-se: enfurecer.
Engolir-se: tragarse, engullir.
Enllestir: acabar.
Entossudir-se o entestar-se: obstinarse, empeñarse.
Enyorança: añoranza.
Enyorar: añorar.
Esbalaïment: pasmo.
Esbalaït: desesperado.
Esborrany: borrador, borrón.
Esclatar: estallar, reventar.
Esclatxa: rendija.
Escrúpols: escrúpulos.
Esdeveniment: acontecimiento.
Esment: cuidado, atención.
Espatlar: romper, estropear.
Espill: espejo.
Esporuguir: atemorizar.
Esquinçador: desgarrador.
Esternudar: estornudar.
Estiuejar: veranear.
Faig: haya.
Fanal: farol.
Feixuc: torpe, pesado.
Feréstec: salvaje, fiero, escabroso.
Fesol: habichuela, judía, alubia.
Fins i tot: incluso.
Freixe: fresno.
Gaire: mucho.
Gairebé: casi.
Garrofa: algarroba.
Gatzara: algarabía.
Gola: garganta.
Gratar: arañar, excavar.
Humida: húmeda.
il.lusió: ilusión.
Immergit: inmerso.
Immòbil: inmóvil.
Indret: lugar.
L'endemà: el día siguiente.
Las: laxo, cansado, fatigado.
Limera: limonero.
Llaçada: lazo.
Llefiscós: viscoso, pegajoso.
Lleuger: ligero.
Llorer: laurel.
Maldecap: dolor de cabeza.
Manllevar: quitar de las manos.
Moix: flojo, débil.
Neguit: desazón, desasosiego.
Om: olmo.
Ordi: trigo.
Palés: patente.
Passió: pasión.
Peça: pieza.

17. Pertocar: tocar, corresponder.
Pésol: guisante.
Pica: lavabo.
Pitxer o gerro: jarra.
Pom: ramo.
Pomera: manzano.
Poncella: doncella, virgen.
Porpra: púrpura.
Posar-se dret: levantarse.
Profusió: profusión.
Progressió: progresión.
Pruner: ciruelo.
Ràfec: alero.
Rauxa: arrebato.
Recaptar: recaudar.
Regalimar: chorrear, gotear.
Relliscar: resbalar.
Remull: remojo.
Rentar: lavar.
Resoldre: resolver.
Retolador: rotulador.
Retuda: rendida.
Roure: roble.
Sencer: entero.
Sinó: sino.
Sobtada: repentina.
Tanmateix: de cualquier forma.
Tebi: tibio.
Temps ençà: tiempo atrás.
Torbadora: turbadora.
Tramesa: envío.
Tremolar: temblar.
Trigar: tardar.
Trontolladís: tambaleante.
Ventall: abanico.
Vessar: rebosar.
Xiprer: ciprés.
Xiuxiueigs: cuchicheos.
Xop: mojado, calado.
Xop: chopo.
Bergant o brivall: bribón.
Esclata-sangs: setas.
Balafiar: malgastar, despilfarrar.
Negligir: descuidar, omitir.
Biaix: sesgo.
Esmolar: afilar.
Enlloc: en ningún lugar.
Perquè: porque.
Impressió: impresión.
Almenys: al menos.
Enllà: allá.
Naixement: nacimiento.
Sobretot: por encima de todo.
Pertot arreu: por todos los lugares.
Atabalat: atontarse.
FRASES FETES.
Fluix de boca: xerraire, garlaire, bocamoll, llenguallarg.

18. Cop d'ull: d'una ullada, a primera vista.
Donar el passaport: despatxar, acomiadar.
No entendre's de raons: no escoltar a ningú, centrar-se en el seu pensament.
Posar-hi mà: prendre la iniciativa, prendre part en alguna cosa.
Amb segones: contestar a algún amb altres intencions.
Tirar de veta: influenciar a algú per a aconseguir una cosa, fer parlar a
algú.
Veure l'orella al llop: veure el perill de prop.
Tornar-se de tots els colors: avergonyir-se.
Tallar les ales: donar menys llibertat a una persona.
Home de palla: que dona la cara, testaferro.
Gata maula: peresosa.
De deu, nou: quasi completament.
A la valenta: prendre les coses molt fort.
En pèl: sense protecció.
Arrossegar pel fang: humiliar.
Estar com una bassa d'oli: estar molt tranquil.
Guardar les distàncies: tenir respecte, ser cuidadós, no aventurar-se.
Prendre part: participar en alguna cosa.
El revers de la medalla: la part menys bona d'un assumpte.
Riure's del mort i de qui el vetla: riure's de tothom.
Traure el fetge per la boca: agotar-se.
Voler la mare i els pardalets: voler-lo tot.
D'amagat: a escondida.
A la babalà: a lo loco.
A contracor: a disgusto.
A posta: a cosa hecha.
De bon grat: a gusto.