1. SANT SALVADOR DE LA BALMA. Ermita Gòtica.- Pontons. Alt Penedès Agost '09
per Agustí Salvà i Sala.
Si haguessim de fer una sel·lecció de propostes sobre promoció comarcal, hom encara no
tindria clar si quelcom lloc dels confins del Penedès, són extrets de postals o racons de
muntanya prepirenaic; en aquest cas obtenim la ubicació d'un edifici religiós, una ermita, esclar.
Una ubicació diferent a les que en el Penedès ens tenen acostumats. L'ermita gòtica de Sant
Salvador de la Balma ens descriu un lloc on l'ermità i persones, properes al seu habitat, ens
comuniquen que viure en el seu temps no fou per decisió pròpia.
Tenim clar que la proliferació d'ermites i parròquies en l'entorn penedesenc esdevingué
enriquidor, per repobladors vinguts desde llocs força lloables com desconeguts.
Destres i instruïts per aixecar esglesioles de culte. Culte a personatges santificats desde
els inicis del cristiamisme fins a la fí de la romanització. I doncs no es gens estrany que la
presència d'eslaus, germànics teutons, carolingis i britànics s'anexionessin a l'empresa de buscar
quelcom que altre tipus de benestar “personal” , bé per a la família com per a la comitiva tribal que
acabava d'aterrar al Penedès, entre d'altres desenes de llocs propers.
Entre les opcions de reconstruir l'edifici foral o comunitari, doncs era normal que les
tècniques arquitèctoniques foren diverses. En tot cas el romànic si te un punt en comú; diríem que
les formes de veure-ho, bàsicament tracten en aixecar un edifici auster i simple de formes però
força ample de murs. Que la fè en comú sigui la paraula amb mes força i contenció.
Per això ja tenim el principi...comunitats de personal vinguts desde la Llombardía, nort
d'Itàlia. Impregnats de tècnica heredada de l'antiga Roma clàsica. Persones destres i instruïdes
cridats i vinguts, a delegar l'ordre edificatiu de la varietat d'ermites i parròquies pre-romàniques,
fins al traspàs del romànic als estils gòtic. En el nostre cas seria desdel gòtic internacional, simés
no afrancesat. L'ermita de Sant Salvador però no esmenta restes de romànic llombard. No deixa
entreveure detalls exteriors d'aquest corrent alt medieval. Peró la base o planta basilical si deixa
reconeixer, el procés d'aixecament clàsic romà. Sabem que aquest edifici es va construir a la
segona meïtat del s. XIV. Doncs cap a les acaballes del gòtic.
Unes dades en que el succès de la Pesta Negra, varen malmetre la vida quotidiana dels
habitants arrelats als nuclis, de moviment i contacte mercantil. Sociologicament sabem que a més
contacte humà, més proliferació de bacteris i contagis. Bé...!
Sense ser fantaciosos podem declinar-nos per la teoria que... una determinada pandemia,
anemia... una patologia fins aleshores de incert fonament, s'obre pas per llogarrets, barris, pobles,
ciutats... un territori extens, no sé...! ens hem d'imaginar que la por per l'evolució de la pandèmia,
que va eliminar a una tercera part de la població de l'Europa medieval; ens han descrit els humils
llibres d'història... que va sacsejar els racons mes allunyats. Entre el 1340 i 1365 la Pesta Negra
deixa un rastre de mortaldat i misèria per sempre més recordat.
Ara doncs, fem una pausa i que cadesqu pensi en quina valoració, s'hi dona en el temps
de coneixer's els rumors i resultats de dita “Pesta Negra”. El camí de Vilafranca a Pontons es un
vial important. Tant com per adintrar-se a una masa forestal sinó inòspita sí de risc capital. Com
per adintrar-se desde les muntanyes properes al Montagut a la plana del Penedès, seguin el camí
de la riera de Pontons. Un camí accidentat, com la riera anomenada, però important.
L'ermita de Sant Salvador està ubicada en el punt més alt que permet, tenìn en compte els
medis de l'època, en el punt adecuat per deixar passar al personal més indesitjat que hi hagué.
Però i la “Pesta Negra”?... es que va confondre's de camí? O el personal vingut de pas o
expressament, ja contagiat... en menys força no deixava el suficient rastre?... perquè la pandemia
no “cubaba” prou el mal? i els habitants es trobaven al marge de contagi?... bé. Ja n'hi ha prou per
pensari una llarga estona.
Sobre la ubicació de la nostra “protagonista”, l'ermita; esmentem una serie de
carazterístiques. En arribar a l'edifici i en front ens reclama la vista les restes del clos tancat. Del
xanfrar esquerra del parament est, fins al buït hi ha uns sis metres. Originàlment existia un mur de
pedra de vuitanta cms d'amplada. Hi havia ubicada una porta d'entrada de volta de canó, estreta
de pas individual. Resten els arrancaments de la porta i els detalls a la paret del tancament.
Aquest figura que es tancava amb bernat com seguretat extrema.
Ens ubiquem davant del parament sud. Osigui que dins del virtual clos descrit. Mirem
aquest mur i ens fixem en el fonament. Un arc ovalat fa de cuixí per aguantar la totalitat d'aquest
parament. De magnífica factura, les dovelles ben tallades fa respecte de veure la seva execució.

2. Per l'execució del mur hom ens fa pensar que no fora construït mes que per sostenir tot el
parament en si. Ens permet adintrar-se cap sota l'arcada en un metre i mitg. El total que fa l'ample
del mur. Si haguessin d'iniciar el mur per sobre de la penya, desnivellada aquesta, no haguessin
iniciat de bon peu el parament. Així es varen estalviar les dificultats de començar a pujar drets. La
sol·lució de l'arcada es veu en varies edificacions com a descàrregues de pes mort de murallats,
ermites i murs d'altres edificacions. En aquest parament sud les dues cantoneres reflecteixen una
exelent factura de tall i col·locació.
Hom fa pensar que el personal de treball fos forani. Gent que rendíen culte a Sant
Salvador, menestrals que provinguessin de la península itàlica; com reflecteix en els capítols
Tarragonins. Una important repoblació de personal transalpí que vingué a la crida de consolidació,
de les muralles de mar de la ciutat de Tarragona, com a sol·lució als atacs de la pirateria berber.
Podríem enllaçar els fets que inmigració provinent de punts de frança, Bèlgica i nacions on la
Corona d'Aragó hi mantenia relacions, acceptessin treballar a canvi de posibles conreus i ermots
que deixen “senyors”. En l'època on s'aixeca aquesta ermita es troven en el problema més comú
que hi ha aleshores: manca de homes forts i sans. Principàlment degut als efectes de la “Pesta
Negra”.
Tornan a la descripció de sant Salvadó, ens crida l'atenció una posible ubicació d'una
escala d'obra. Ens situem en el parament oest. L'única entrada que hi ha en aquest edifici es per
aquest sector. La porta queda en un punt alt, aproximats als 2'00 m d'alçada, respecte al nivell
més baix de l'edifici. Es de pas individual i aproximat als 90 cms d'amplada; te volta de canó i es
qüasi de 1'80 cms d'alçada. Aquest pas queda ubicat a uns 80 cms de la balma que fa de cuixí
d'aquest parament.
Una vegada entrem a l'edifici i parem en el centre de la planta, dirigim la mirada al sostre;
ens crida l'atenció la volta en punt d'atmella. Però no es una volta gòtica qualsevol de pedra
carejada, ni pedra basta. Es una volta gòtica encanysada. La varen omplir de pedra i argamasa de
calç. La textura ha anat petrifican-se.
La volta encanysada es d'origen pre-romànic. La qüestió aquí seria que els menestrals
varen sostenir una volta, mitjançant cíndric apuntalat i un cuixí de canyes...bé; una tècnica del s.X
efectuada en la segona meïtat del s.XIV. Es de gran interès que ens arribi la informació descrita
perquè ens informa que el cost había de ser el més reduït posible.
Fins aquí unes resenyes de l'ermita de Sant Salvadó.
Ara efectuem un anàlisi de la situació de Sant Salvadó de la Balma i la situació de Sant
Joan de la Muntanya.
Sant Joan de la Muntanya es una ermita pre-romànica de fonament, vesteix d'arcuacions
llombardes al seu àbsis. Està catalogada com edifici Romànic dels segles X i XI. Doncs durant
qüasi quatrecents anys fou l'única ermita i la de Sant Ramon de Penyafort, que hi hagué en
aquesta vall. Perquè si en el castell de Pontons hi havía ermita la devíen de traspassar fins a
Santa Magdalena i no hi ha registre de culte fora d'aquestes dues ermites anomenades. Sant Joan
es un agradable model d'ermita romànica. Ens diu que homes vinguts de comunitats transalpines,
transpirenàiques i de comunitas centreeuropees, oferiren esforços a canvi de transformar erms en
cultivables alternatius. (em de tenir en comte que la varietat de tribus berebers, d'altres d'àrabs i
comunitats nadíues de la zona, emprengueren la feina de distribuir i educar els tipus de conrreu
aportat dels seus llocs d'origen, que per ara no ens adintrarem.)
Les noves comunitats són les que varen aportar tècnica i ofici, a l'hora d'edificar aquestes
petites esglesioles.
En quan a l'ermita de Sant Salvadó de la Balma, es troba ubicada en similars
carazterístiques. Un lloc de difícil accés, resguardat pel vent del nortoest, lloc on fou pedrera
iniciàlment i no hagueren de portar la pedra de lluny. Ubicada es clar... en una Balma; un
enclavament d'origen natural i aprofitat per l'ocasió. Edificació de tècnica depurada i intel·ligent,
aixecada dins de l'estil de Gòtic català i proper a la transició al Reneixement. Però en tot el territori
en general es seguiren les pautes del Gòtic internacional. Encara que les pautes del Romànic en
llocs similars d'accés, seguiren aplicant-se. Donem importància a aquesta ermita per la seva
sencillesa com per el lloc on es trova ubicada.