1. LES POLÍTIQUES
ECONÒMIQUES.
LA POLÍTICA FISCAL
Per David Sansaloni i Andreu Felis

2. 1. Les polítiques econòmiques
 Són les formes en què l’estat intervé en l’economia
per a assolir uns objectius econòmics.

3. 1.1 Objectius o finalitats
 Creixement econòmic sostenible: l’Estat intervé per a
sostenir l’increment de béns i serveis. I també intenta
millorar el benestar dels ciutadans.

4. 1.1 Objectius o fins
 Plena ocupació: l’Estat intenta donar feina al màxim de persones
possibles dins d’eixe país. Donar feina a tothom és practicament
impossible, així que es diu que hi ha plena ocupació quan el 98% de la
població activa està ocupada. Els indicadors són: taxes d’activitat,
d’ocupació i d’atur.

5. 1.1 Objectius o fins
 Estabilitat de preus: controlar l’estabilitat dels preus
és fonamental perquè els consumidors conserven el
seu poder adquisitiu i per a evitar la incertesa que
genera la inflació. L’indicador és l’IPC.

6. 1.2 Mitjans
 Directes: són els organismes que elaboren i
posen en pràctica la política econòmica.
 Indirectes: són els col·lectius que tenen un
gran pes específic en les societats modernes
(com grans multinacionals). Resulta fonamental
que l’Estat negocie amb elles per a avançar
tots junts en la mateixa direcció i aconseguir
els objectius proposats.

7. 1.3 Tipus de polítiques econòmiques
 Fiscal: consisteix en l'acció intencionada de
l’estat per augmentar o disminuir l’activitat
econòmica a través dels impostos o G.
 Monetària: posa en pràctica un conjunt de
mesures que pren el banc central d’una nació
per a mantenir l’estabilitat dels preus i els
diners en circulació amb l'objectiu d'estimular
una economia.
 Exterior: consisteix en l'intervenció de
l’Estat per a regular les transaccions
comercials i financeres amb altres països o
economies.
 De rendes: pretén aconseguir l’estabilitat de
preus controlant la inflació.

8. 1.4 Definició més completa:
 Polítiques econòmiques: són les formes en que l’estat
intervé en l’economia per a acomplir uns objectius
econòmics relacionats amb la producció, ocupació i
preus, a través de variables com ara els impostos, la
despesa pública o el preu del diners.

9. 2. Política fiscal
 És l’actuació intencionada del sector
públic mitjançant la recaptació de fons i
l’aplicació de despeses públiques, per a assolir
els objectius que persegueix l’Estat.

10. 2.1 Tipus de polítiques fiscals
 Discrecionals: són les que apliquen els governs
quan volen intervenir sobre els ingressos o les
despeses intencionadament, és a dir, les que
cal activar per iniciativa pròpia perquè no
estan reglades.
 Estabilitzadors
automàtics.

11. Polítiques fiscals discrecionals
 Programes d’obres públiques
 Plans d’ocupació i formació
 Programes de transferències
 Modificació dels tipus impositius

12. Estabilitzadors automàtics
 Amb l’ús dels estabilitzadors automàtics, les
transicions entre les fases dels cicles
econòmics d’expanció i de recessió són més
breus i menys traumàtiques.

13. Exemples d’estabilitzadors automàtics
 Impostos proporcionals
 Impostos progressius
 Cotitzacions socials
 Subsidis de desocupació

14. Efectes sobre l’economia de la PF
 Quan es redueix els impostos o s’incrementa la
despesa pública per a estimular la demanda
total o agregada de béns i serveis es diu que la
política fiscal és expansiva. S’utilitza per
augmentar el PIB i crear ocupació.
 Quan s’apugen els impostos o es redueix la
despesa pública per a aconseguir els objectius
contraris, es diu que és restrictiva. S’utilitza
per controlar el dèficit públic o la inflació.
Depenent de la ideologia del govern s'aplicarà una o altra. L'expansiva
s'aplica per a crear llocs de treball. La restrictiva s'utilitza amb
la finalitat de desfer-se de qualsevol deute acumulat, però
augmenta l'atur i no té massa en compte l'actuació dels ciutadans.

15. 3. PGE: Pressupostos Generals de l’Estat
 Són una relació detallada de les despeses i el
ingressos que farà l’Estat durant un any. Reflecteix la
PF del govern.
 Aquest quadre
mostra algunes
despeses previstes
que farà l’Estat
al 2012.

16. 3.1 Els ingressos públics dels PGE
 L’Estat rep alguns ingressos per aquestes vies:
 Cotitzacions socials: quantitas que els treballadors afiliats a la
Seguretat Social paguen perquè ells i la família tinguen dret a
cobertura: malaltia, invalidesa, jubilació… A Espanya, als últims anys
ha augmentat.
 Tributs: ingressos públics més importants perquè suposen la meitat
de tot el recaptat. Segons si el contribuent rep alguna cosa a canvi,
es classifiquen:
 Impostos: són pagaments a les administracions públiques sense
que el contribuents reba res a canvi. Poden ser directes (tenen
en compte la situació econòmica de la persona o empresa), que
graven l’obtenció d’una renda (IRPF, I.S, etc.) o l’acumulació d’un
patrimoni (I.P, etc.); o indirectes (no tenen en compte la situació
econòmica de la persona o empresa), que graven el consum (IVA,
imp. especials, etc.)
 Taxes: són pagaments a canvi d’utilitzar un servei públic que
proporciona un benefici direta a l’usuari (l’entrada a una
exposició pública, la matrícula d’una universitat, etc.)

17. 3.1 Els ingressos públics dels PGE
 Altres ingressos:
 Tranferències corrents: són recursos procedents d’altres
entitats (loteries, jocs de l’estat, etc.)
 Ingressos patrimonials: són rendes que proporcionen béns a
l’Estat (beneficis d’obres públiques, com Altadis o RENFE)
 Alienació d’inversions: són les que deriven de la venda de béns
que són propietat de l’Estat (empreses públiques, etc.). Als
darrers anys s’han privatitzat empreses molt importants, com
Telefónica, Repsol o Iberia.
 Tranferències de capital: són els que procedeixen de fons
estructurals de la Unió Europea i es destinen a finançar
projectes d’inversió.

18. 3.2 Les despeses públiques dels PGE
La despesa pública és el conjunt de despeses efectuades per
l’Administració pública. Es classifiquen en:
 Despeses corrents: són les despeses generals que tenen l’objectiu
de proporcionar a la societat serveis públics, com la sanitat,
l’educació i la justícia. Es classfiquen en:
 Salari dels funcionaris
 Compres de béns i serveis a empreses privades
 Despeses d’inversió: es destinen a mantenir i ampliar la capacitat
productiva del país. Es concentra tota en infraestructures:
carreteres, hospitals, aeroports, etc.
 Transferències i subvencions: l’Estat obté recursos en forma
d’impostos, cotitzacions socials... i les tranfereix a les persones
(tranferències) o empreses (subvencions) més necessitades.

19. 3.3 El saldo pressupostari
 Hi ha dos corrents de pensament econòmic que enfronten els
economistes en relació al dèficit públic:
 Model econòmic keynesià: defén que l’Estat s’ha d’endeutar
per assolir la plena ocupació i estabilitat. El pressupost deu
buscar l’equilibri al llarg del cicle econòmic. Durant la fase de
recessió, l’Estat s’endeuta per a impulsar l’activitat
econòmica. Durant l’expansió, obtindrà superàvit i pagarà els
deutes pendents. L’utilitzen els partits d’esquerres (PSOE,
IU, etc.)
 Polítiques neoliberals: critiquen l’endeutament de l’Estat.
L’objectiu principal és la inflació que genera el dèficit públic.
La política fiscal és innecessària perquè el mercat es regula
sol i la despesa pública es limita a allò estrictament necessari.
Són pràcticament els partits de dretes (PP, PNV, etc.)

20. 3.3 El saldo pressupostari
 El pressupost pot estar equilibrat (ingressos=despesses), en dèficit
(ingressos<despesses) o en superàvit (ingressos>despesses).
 Per finançar el dèficit públic:
 Emetre deute públic: l’Estat demana diners a empreses i
particulars a canvi d’uns títols que atorguen a qui els poseeix el dret
a la devolució dels diners a un interés fix pactat.
 Pujar els impostos: l’aplicació d’aquesta mesura s’acostuma a
efectuar en fases expansives perquè generen menys impacte social.
 Baixar la despesa pública (com, per exemple, amb retalls als
diferents ministeris del país)
 Augmentar els diners en circul·lació: als països de la zona euro ho
decideix el BCE (Banc Central Europeu).