Petit dossier de gramàtica llatina elemental per a treballar especialment a 1r de Baxtillerat, però també serveix per 2n de Batx i, si fos el cas, per 4t d'ESO. Hi manquen les oracions subordinades i altres aspectes més avançats. Són els meus apunts de batxillerat amb el Professor Antoni Sagarra, a l'IES Can Peu Blanc (Sa Pobla)
1. TERMINACIONS
1a declinació - temes en -a 2a declinació - temes en o/e 2a declinació - els neutres
singl plur singl plur singl plur
nom -a -ae nom -us -i nom -um -a
voc -a -ae voc -e -i voc -um -a
acu -am -as acu -um -os acu -um -a
gen -ae -arum gen -i -orum gen -i -orum
dat -ae -is dat -o -is dat -o -is
abl -a -is abl -o -is abl -o -is
3a declinació - consonant 3a declinació - els neutres 3a declinació - temes en -i
singl plur singl plur singl plur
nom -s -es nom -en -a nom -is -es
voc -s -es voc -en -a voc -is -es
acu -em -es acu -en -a acu -em -es
gen -is -um gen -is -um gen -is -ium
dat -i -ibus dat -i -ibus dat -i -ibus
abl -e -ibus abl -e -ibus abl -e -ibus
4a declinació- temes en -u 4a declinació - els neutres 5a declinació - temes en -e
singl plur singl plur singl plur
nom -us -us nom -u -a nom -es -es
voc -us -us voc -u -a voc -es -es
acu -um -us acu -u -a acu -em -es
gen -us -um gen -us -um gen -ei -erum
dat -ui -ibus dat -i -ibus dat -ei -ebus
abl -u -ibus abl -u -ibus abl -e -ebus
2. Les formes verbals llatines
PRESENT D'INDICATIU (cant, ...)
VERB SER 1a CONJUGACIÓ 2a CONJUGACIÓ 3a CONJUGACIÓ 4a CONJUGACIÓ
v. e.: a v. e.: e v. e.: i v. e.: i
sum paro habeo duco audio
es paras habes ducis audis
est parat habet ducit audit
sumus paramus habemus ducimus audimus
estis paratis habetis ducitis auditis
sunt parant habent ducunt audiunt
IMPERFET D'INDICATIU (cantava, ...)
VERB SER 1a CONJUGACIÓ 2a CONJUGACIÓ 3a CONJUGACIÓ 4a CONJUGACIÓ
eram parabam habebam ducebam audiebam
eras parabas habebas ducebas audiebas
erat parabat habebat ducebat audiebat
eramus parabamus habebamus ducebamus audiebamus
eratis parabatis habebatis ducebatis audiebatis
erant parabant habebant ducebant audiebant
PERFET D'INDICATIU (cantí o vaig cantar..., o com l’indefinit, he + participi)
VERB SER 1a CONJUGACIÓ 2a CONJUGACIÓ 3a CONJUGACIÓ 4a CONJUGACIÓ
(irregular)
fui paravi habevi duxi audivi
fuisti paravisti habevisti duxisti audivisti
fuit paravit habevit duxit audivit
fuimus paravimus habevimus duximus audivimus
fuistis paravistis habevistis duxistis audivistis
fuerunt paravuerunt habeverunt duxerunt audiverunt
Totes les conjugacions en perfet d'indicatiu tenen vocal d'enllaç U, menys la tercera, en la qual
el perfet es pot realitzar de diverses formes:
· Amb vocal d'enllaç U.
· Perfet sigmàtic, en el qual s'afegeix una S al present més la corresponent terminació:
scribo=scripsi, duco=duxi, rego=rexi (g / c + s = x).
· Perfet reduplicat, consisteix en la repetició de la consonant del tema de present, amb una vocal
entre ambdues que sol ser la -E-: cado = cecidi, do = dedi.
· Perfet de reducció o de variació vocàlica, és el canvi de la vocal del tema de present, com per
exemple: facio = feci.
· Perfet apocopat, que consisteix en el.lidir una part de l'arrel del present, com és el cas de
decerno = decreui.
3. · Perfet polirís, és aquell que canvia totes les arrels, com per exemple: fero = tuli = latu.
PLUSQUAMPERFET D'INDICATIU ( havia + participi)
VERB SER 1a CONJUGACIÓ 2a CONJUGACIÓ 3a CONJUGACIÓ 4a CONJUGACIÓ
fueram paraveram habueram duxeram audiveram
fueras paraveras habueras duxeras audiveras
fuerat paraverat habuerat duxerat audiverat
fueramus paraveramus habueramus duxeramus audiveramus
fueratis paraveratis habueratis duxeratis audiveratis
fuerant paraverant habuerant duxerant audiverant
FUTUR D'INDICATIU (cantaré, ...)
VERB SER 1a CONJUGACIÓ 2a CONJUGACIÓ 3a CONJUGACIÓ 4a CONJUGACIÓ
ero parabo habebo ducam audiam
eris parabis habebis duces audies
erit parabit habebit ducet audiet
erimus parabimus habebimus ducemus audiemus
eritis parabitis habebitis ducetis audietis
erunt parabunt habebunt ducent audient
Com hem vist, hi ha dos tipus de futur, dividits de la seguent manera:
1. La primera i la segona conjugació.
1.1. Desinències -bo, -bi, -bu.
1.2. Terminacions de present.
2. La tercera i la quarta conjugació.
2.1. Desinències -a, -e.
2.2. Terminacions de present.
FUTUR PERFET (hauré + participi)
VERB SER 1a CONJUGACIÓ 2a CONJUGACIÓ 3a CONJUGACIÓ 4a CONJUGACIÓ
fuero paravero habuero duxero audivero
fueris paraveris habueris duxeris audiveris
fuerit paraverit habuerit duxerit audiverit
fuerimus paraverimus habuerimus duxerimus audiverimus
fueritis paraveritis habueritis duxeritis audiveritis
fuerunt paraverint habuerint duxerint audiverint
5. EL COMPLEMENT PREDICATIU
El complement predicatiu és un nom o un adjectiu que complementa a
un altre nom o a un altre adjectiu, però, al mateix temps, també
modifica el significat del verb; és a dir, el predicatiu fa a la vegada
dues funcions, la de Complement del Nom i la de Complement
Circumstancial del verb (normalment de mode).
El predicatiu sol tenir tendència a apareixer només amb aquells verbs
que el necessiten, com solen ser els verbs d'opinió, de tria, d'elecció...
Tampoc no s'ha de confondre el predicatiu amb un complement agent,
malgrat que el verb sigui passiu; per ser un complement agent, hauria
de realitzar l'acció dins l'oració passiva.
En llatí, el predicatiu ha d’estar en el mateix cas que la paraula a la
qual complementa.
El consideren un fora de sèrie
_________
CN
__ _____________ ___________________
CD V PREDICATIU
____________________________________
PREDICAT
____________________________________
O.
Maria fou elegida la delegada en mig de la confusió
_________________
CN
_____________ ______________ __________________________
V PRED. CCL
________ ______________________________________________________
SUBJ. PREDICAT
______________________________________________________________
O.
6. Les preposicions més freqüents.
1. Preposicions d’acusatiu.
• ad : cap a, fins a
• ante: davant de, abans de
• circum: al voltant de
• inter: en mig de, entre
• per: a través de, per
• trans: a l’altra banda de
2. Preposicions d’ablatiu.
• ab / a: des de, de
• cum: amb
• de: des de d’alt fins a baix
• ex / e: des de l’interior fins a l’exterior
• sine: sense
3. Preposicions d’acusatiu i d’ablatiu.
• in: anar o estar a un lloc
• sub: per sota o sota
• super: passar o estar al damunt de
3.1. Generalment, amb moviment s’utilitza l’acusatiu i en una
posició immòbil l’ablatiu.
7. Els graus de l’adjectiu
Els adjectius en grau positiu
Els adjectius en grau positiu concorden, com tots, en cas, gènere i nombre amb el nom
al qual acompanyen, per tant, es declinen de la mateixa dorma; això no vol dir que hagn
de pertànyer tots dos a la mateixa declinació; és a dir, l’adjectiu es declina segons el
gènere de la paraula a la qual acompanya, segons si és masculina, femenina o neutra,
independentment de la declinació a la qual pertanyi aquesta, per exemple:
alta quercus: alta, es declina com la primera declinació, perquè quercus és femenina, i
quercus per la quarta, perquè és un tema en U, “l’alzina alta”:
alta quercus altae quercus
alta quercus altae quercus
altam quercum altas quercus
altae quercus altarum quercuum
altae quercui altis quercibus
alta quercu altis quercibus
Els adjectius en grau comparatiu
DE SUPERIORITAT:
1. Masculins i femenins amb la terminació –ior, -ioris.
2. Neutres amb la terminació –ius, -ioris.
3. Malgrat i dur les terminacions, els adjectius comparatius també es declinen de la
mateixa forma que els adjectius positius, indepenentment de la declinació a la
qual pertanyin, però això sí, han de concordar amb el nom en gènere i nombre.
D’INFERIORITAT I D’IGUALTAT:
1. Es formen com hem vist en l’esquema anterior.
2. Poden dur o no règim:
a. En nominatiu, quan el segon terme va precedit de la partícula “quam”.
b. En ablatiu, quan no hi ha la partícula anterior.
EL COMPARATIU D’INTENSITAT:
1. Es forma amb el sufix del comparatiu de superioritat més la desinència –es.
8. Els adjectius en grau superlatiu
· Com es formen?
1. Els que en nominatiu singular acaben en –er afegeixen el sufix –rimus, -a, -um al
superlatiu.
2. Si en nominatiu singular acaben en –lis, afegeixen –limus, -a, -um, per formar el
superlatiu.
3. Normalment es sol afegir –imus, -a, -um.
4. Quan l’ús dels sufixos no és possible, utilitzam els adverbis de quantitat “maxime”
o “minime”.
5. Es declinen igual que un adjectiu de primera classe, per exemple: altus, -a, -um.
6. El superlatiu normalment no sol dur règim, ja que és absolut, però, quan li volguem
donar, ho podem fer de les següents formes:
a. ex + ablatiu.
b. inter + acusatiu.
7. Per intensificar el superlatiu s’afegeix alguna de les següents partícules: longe,
facile...
9. La flexió dels pronoms
Pronoms personals
primera persona segona persona
singular plural singular plural
nominatiu ego nos tu vos
acusatiu me nos te vos
genitiu mei nostrum / -i tui vestrum / -i
datiu mihi nobis tibi vobis
ablatiu me nobis te vobis
Pronom reflexiu
* És el mateix en singular que en plural.
nominatiu ----
acusatiu se
genitiu sui
datiu sibi
ablatiu se
Pronoms demostratius
hic, haec, hoc
singular plural
masculí femení neutre masculí femení neutre
nominatiu hic haec hoc hi hae haec
vocatiu --- --- --- --- --- ---
acusatiu hunc hanc hoc hos has haec
genitiu huius huius huius horum harum horum
datiu huic huic huic his his his
ablatiu hoc hac hoc his his his
ille, illa, illud
singular plural
masculí femení neutre masculí femení neutre
nominatiu ille illa illud illi illae illa
vocatiu --- --- --- --- --- ---
acusatiu illum illam illud illos illas illa
genitiu illius illius illius illorum illarum illorum
datiu illi illi illi illis illis illis
ablatiu illo illa illo illis illis illis
10. Pronoms anafòrics
is, ea, id
singular plural
masculí femení neutre masculí femení neutre
nominatiu is ea id ei eae ea
vocatiu --- --- --- --- --- ---
acusatiu eum eam id eos eas ea
genitiu eius eius eius eorum earum eorum
datiu ei ei ei eis eis eis
ablatiu eo ea eo eis eis eis
idem, eadem, idem
singular plural
masculí femení neutre masculí femení neutre
nominatiu idem eadem idem eidem eaedem eadem
vocatiu --- --- --- --- --- ---
acusatiu eundem eandem idem eosdem easdem eadem
genitiu eiusdem eiusdem eiusdem eorundem earundem eorundem
datiu eidem eidem eidem eisdem eisdem eisdem
ablatiu eodem eadem eodem eisdem eisdem eisdem
ipse, ipsa, ipsum
singular plural
masculí femení neutre masculí femení neutre
nominatiu ipse ipsa ipsum ipsi ipsae ipsa
vocatiu --- --- --- --- --- ---
acusatiu ipsum ipsam ipsum ipsos ipsas ipsa
genitiu ipsius ipsius ipsius ipsorum ipsarum ipsorum
datiu ipsi ipsi ipsi ipsis ipsis ipsis
ablatiu ipso ipsa ipso ipsis ipsis ipsis
iste, ista, istud
singular plural
masculí femení neutre masculí femení neutre
nominatiu iste ista istud isti istae ista
vocatiu --- --- --- --- --- ---
acusatiu istum istam istud istos istas ista
genitiu istius istius istius istorum istarum istorum
datiu isti isti isti istis istis istis
ablatiu isto ista isto istis istis istis
11. El pronom relatiu i les oracions subordinades de relatiu.
Amplien el significat i la descripció d’un substantiu determinat (objecte, persona...) i
forma una oracio. El pronom és el que relaciona un objecte amb la seva ampliació i
introdueix una oració subordinada adjectiva o de relatiu amb la seva corresponent
funció.
singular plural
masculí femení neutre masculí femení neutre
nominatiu qui quae quod qui quae quae
vocatiu --- --- --- --- --- ---
acusatiu quem quam quod quos quas quae
genitiu cuius cuius cuius quorum quarum quorum
datiu cui cui cui quibus quibus quibus
ablatiu quo qua quo quibus quibus quibus
L’antecedent1 i el pronom relatiu no tenen perquè anar el el mateix cas, ja que es
necessiten l’un a l’altre independentment de la funció que realitzin dins les respectives
oracions. Però, han de coincidir obligatòriament en gènere i nombre.
La proposició subordinada pot sirectament substituir un nom, sense que aquest aparegui
com a antecedent.
VARIANTS: pronom relatiu + cumque = qualsevol que
• En aquest cas es declina només la primera part, el pronom relatiu.
Virgilius quem nuper memoravi egregius poeta fuit.
Qui haec carmina scribit magnus poeta est
In hac urbe, in qua nunc sumus, multi homines habitant.
1
Antecedent: paraula la qual complementa la oració i a la qual normalment substitueix el pronom dins la
proposició subordinada.
12. L’infinitu i les oracions d’infinitiu
ACTIU
Infinitiu de present Infinitiu de perfet Infinitiu de futur
Amb la terminació –ere Amb la terminació –isse Amb el tema de supí
sufixat (-um, -am,
-um, -os, -as, -a).
1. amare 1. amavisse 1. amaturum
2. habere 2. habuisse 2. habiturum
3. ducere 3. duxisse 3. ducturum
4. audiere 4. audivisse 4. auditurum
Les oracions d’infinitiu llatines són oracions subordinades sustantives amb funció de
subjecte, complement directe..., que també pot tenir els seus propis complements.
Els subjectes de les proposicions subordinades d’infinitiu són sempre sustantius
masculins; per això quan aquest és de futur, ha de concordar en gènere nombre i persona
amb els seu subjecte, d’aquí les desinències.
Hi ha dos tipus d’oracions subordinades d’infinitiu segons el subjecte, concertades i no
concertades; si el subjecet de l’oració principal és el mateix que el de la prop. sub.
d’infinitiu, parlam de proposicions concertades; si aquest varia, seran prop. sub.
d’infinitiu no concertades.
Alhora, les oracions sub. d’infinitiu poden dur a terme diferents funcions dins de
l’oració principal: CD, SUBJ... segons la seva possible substitució.
La traducció en català:
1. Infinitiu de present: acció simultània
2. Infinitiu de perfet: acció prèvia o anterior
3. Infinitiu de futur: acció posterior
PASSIU
• PRESENT.
Es canvia la –e de la desinència del present actiu en infinitiu per una –i a la seva forma
passiva, excepte a la tercera conjugació, que canvia tota la desinència –ere per una –i, és
a dir, s’afegeix la –i directament al tema.
amo --> amare --> amari , rego --> regere ---> regi, etc.
• PERFET
S’agafa el tema de supí del verb corresponent i se li afegeix l’infinitiu del verb “sum”,
ser o estar, “esse”, és a dir, es canvia només la forma del verb auxiliar del perfet passiu:
amavisse --> amatum esse, etc.
13. L’ablatiu absolut
- Participi que connecta amb un nom en ablatiu (tots dos en aquest
cas).
- No pertany a l’oració principal, només n’expressa una circumstància.
- Aquesta estructura pot incloure elements propis (CD, CI, CC...)
depenents del participi, que no tenen res a veure amb el verb de
l’oració principal.
- Sol anar separat de l’oració principaln per signes de puntuació,
normalment comes.
- Estructura:
SUBST. EN ABL. + PART. EN ABL + COMPL. DEL VERB.
(i complements propis del nom) .
• Exemples:
1. Conflicto proelio, Caesar ponte refici iubet.
Havent acabat el combat, Cèsar va manar refer el pont.
Un cop acabat el combat,
Després d’acabar el combat,
2. Caesar, albente caelo, legiones instruxit
Quan el cel es feia clar, Cèsar va formar les legions.
En fer-se clar el cel,
Fent-se el cel clar,
14. LA VEU PASSIVA
1. CONSTRUCCIÓ.
a. Temes de present
i. desinència pròpia +
ii. desinència de la veu passiva:
- r
- ris / -re
- tur
- mur
- mini
- ntur
b. Temes de perfet
i. participi: arrel de supí + desinències adjectivals –us, -a, -um, -i,
-ae, -a.
ii. verb “ser”, “sum”, en concordància:
1. perfet d’indicatiu
a. present d’indicatiu actiu del verb “sum”.
2. Plusquamperfet d’indicatiu
a. imperfet d’indicatiu actiu del verb “sum”.
3. Futur compost d’indicatiu
a. Futur simple d’indicatiu actiu del verb “sum”.
4. Perfet de subjuntiu
a. present de subjuntiu actiu del verb “sum”.
5. Plusquamperfet de subjuntiu
a. imperfet de subjuntiu actiu del verb “sum”.
2. EL COMPLEMENT AGENT. CONSTRUCCIÓ.
a. Éssers animats, el més freqüent.
i. preposició a / ab + un substantiu en ablatiu.
b. Éssers inanimats.
i. un substantiu en ablatiu directament, sense necessitat d’anar
precedit d’una preposició.
3. TRADUCCIÓ.
a. Com una passiva normal en català, concordant el verb i els complements.
b. Com una passiva reflexa, (amb la partícula “se”).
i. Com una impersonal o imp. gramaticalitzada en mínims casos.
ii. Usant el verb com a refexiu.
c. Com una proposició subordinada substantiva de relatiu (adjectiva
substantivada), amb funció normalment de C. Agent, o amb tot el
sintagma verbal inserit (com a les prop. sub. d’infinitiu).
4. COM ES FORMA EL PARTICIPI AUXILIAR DE LA PASSIVA??
a. Amb el tema de supí, (com el que s’usa en els temes de perfet passiu de
les prop. sub. d’infinitiu).
amo --> amatus, -a, -um, -i, -ae, -a. Així funcionen tots els verbs.
Altres verbs (de la 3a.) fero --> latus, -a, -um, -i, -ae, -a
lego --> lectus, -a, -um, -i, -ae, -a
mitto --> missus, -a, -um, -i, -ae, -a, etc.
15. b. A vegades s’el.lideix el verb ser o “sum” auxiliar dels temps de perfet
passius, tot i això, el verb conserva la seva forma i la seva funció, només
que el “sum” és una partícula prescindible en no aportar significat al
verb. Això només passa quan l’auxiliar sum està en present, és a dir,
només amb el perfet d’indicatiu passiu.
5. EL PAS D’ACTIVA A PASSIVA.
a. Es canvia el verb de l’oració segons les normes anteriors.
b. El subjecte passa a ser C. Agent.
c. El C. Directe passa a ser el subjecte pacient de l’oració.
d. Els altres complements resten iguals.
e. exemple:
i. Romani longam viam in Hispaniam construxerant.
ii. Longa via in Hispania a Romanis constructa erat.
• S’ha de comprovar que tots els elements concorden amb els altres de
l’oració amb els quals és necessari que ho faci, com per exemple el verb
amb el subjecte.
16. LES FORMES NOMINALS DEL VERB. EL PARTICIPI
Són les formes nominals i adjectives del verb i es declinen com els adjectius dentals de
la tercera declinació. Solen complementar un nom amb el qual concorden en gènere,
nombre i cas.
• Participis de present. Només pot ser actiu i es forma afegint una
desinència de consonant sonora dental : -nt i una –s, per tant, la –t-
s’assibila en el nominatiu, però es manté en els altres cassos.
- parans --> parantis
- habens --> habentis
- ducens --> ducentis
- audiens --> audientis
a. Expressen una acció simultània activa.
b. Es tradueixen per gerundis catalans o per props. de
relatiu.
c. En elles el subjecte sempre realitza una acció.
i. homo ambulans
____ ________
nom. part. concertat
· L’home caminant.
· L’home que camina.
• Participis de perfet. Es construeixen com els adjectius de la segona
declinació, és a dir, de tres terminacions, tot i que entre l’arrel i la
terminació hi afegeix una –t-
- paro --> paratus, -a, -um
- habeo --> habitus, -a, -um
- duco --> ductus, -a, -um
- audio --> auditus, -a, -um
a. Es tradueixen per un participi adjectivat o per una
prop. subordinada de relatiu.
b. Expressa una ecció anterior passiva.
c. Es creen a partir del supí
d. La te a vegades es pot assibilar o transformar en
una –s.-
e. exemple:
i. homo paratus
____ ______
nom. Part. concertat
· L’home preparat.
· L’home que s’ha preparat.
• Participis de futur. Es formen amb el sufix –tur- i la terminació dels
adjectius de la segona (de tres terminacions).
- paro --> paraturus, -a, -um
- habeo --> habiturus, -a, -um
17. - duco --> ducturus, -a, -um
- audio --> auditurus, -a, -um
a. Expressa una acció posterior activa.
b. Es tradueix com una perífrasi d’obligació o una
prop. subordinada causal.
c. exemple:
i. homo ambulaturus
____ __________
nom. part. concertat
· L’home que caminarà.
· L’home que ha de caminar.
*El participi, com a verb, pot portar complements propis, CD, CC...
18. LES PROPOSICIONS COORDINADES. TIPUS I VALORS
DE LES SEVES CONJUNCIONS
1. Copulatives:
a. sumen el significat de les proposicions.
b. conjuncions: et, ac, atque, -que --> i, etiam, quoque --> també, nec,
neque --> ni, i no, ne... quidem ---> ni tan sols.
c. correlacions: et...et --> no només... sinó també..., nec... nec... --> ni...
ni..., etc.
2. Disjuntives:
a. exclouen el significat d’una de les proposicions o el limiten.
b. conjuncions: aut, vel, sive, seu, –ve --> o, o bé
3. Adversatives:
a. es produeix una incompatibilitat de contingut semàntic o bé es limita
fortament el significat d’una de les proposicions.
b. conjuncions: at, at vero --> però, per contra, sed --> però, autem, vero,
verum --> però, de tota manera, tame, attamen --> malgrat tot.
4. Causals o explicatives:
a. augmenten el significat d’una de les proposicions.
b. conjuncions: nam, namque, enim, etenim --> perquè, en efecte, ja que.
5. Il.latives o conclusives:
a. tanquen el significat d’una proposició, explicant-ne la conseqüència, etc.
b. conjuncions: ergo, igitur, itaque --> així doncs, aleshores, quare,
quamobrem, ideo --> per això, per la qual cosa, proinde --> per tant,
doncs, en conseqüència.