1. 1
• Darrera l'objectiu, a través d'un visor, hi ha l'ull humà
que opera sempre selectivament. #
• Segons la distància i la inclinació de la càmera respecte
del tema captat, obtindrem d'una mateixa imatge real
una gran varietat de resultats. #
• L'acció de seleccionar la part d'imatge que importa a
l'expressió buscada rep el nom d'enquadrar. #
• A l'enquadrament se l'anomena comunament pla. #
• El pla és el que nosaltres volem que aparegui a la
imatge.#

2. TIPUS DE PLANS
Gran pla general:
Presenta un escenari molt ampli en el qual hi pot haver múltiples personatges.
Hi ha molta distància entre la càmera i l’objecte que es registra.
El més important és que es vegi bé l’espai, l’ambient, el paisatge en el qual les persones estan
immerses.
El gran pla general també pot adquirir un valor expressiu quan es vol destacar la solitud de les
persones dins de l’entorn que els envolta.
No convé utilitzar massa els plans generals perquè poden resultar avorrits i a causa de les reduïdes
dimensions de les pantalles o suports, molts dels seus detalls no es poden apreciar.

4. 4
Pla general
Presenta un escenari ampli en el qual es poden distingir bastant bé els personatges.
Situa els personatges en l’entorn on es desemvolupa l’acció.
Indica com és la persona que realitza l’acció i on està situada; no obstant això, també pot mostrar
diverses persones sense que cap d’elles destaqui més que les altres.
El pla general permet apreciar bastant bé l’acció que duen a terme els personatges, de manera que
també aporta un cert valor narratiu.
Quan s’utilitzen plans generals cal donar temps a l’espectador perquè pugui veure tots els elements
que apareixen, de manera que el ritme del material audiovisual quedarà FLUIX.
Igual que el gran pla general, convé no utilitzar-lo massa.

5. 5

6. Pla de conjunt.
Abraça un petit grup de persones. Interessa l'acció. La persona queda encaixada dins un espai, però
amb prou marge de moviment.

8. Pla sencer.
És un pla més pròxim que pot tenir com límits de la pantalla el cap i els peus del personatge
principal, I que per tant es veu sencer.
Aporta sobretot un valor narratiu, ja que mostra perfectament l’acció que desenvolupen els
personatges.
El pla sencer també pot tenir cert valor descriptiu ja que permet apreciar les característiques
físiques generals del personatge.

9. Pla americà.
És un pla mig ampliat que mostra els personatges des del cap fins als genolls. En aquest pla el que
interessa sobretot és mostrar la cara i les mans dels protagonistes; per tant, té un valor narratiu i
també un valor expressiu.
El pla americà s’utilitza molt en les escenes on surten personatges parlant i en les pel·lícules
“westerns” (ja que permet mostrar alhora la pistola i la cara dels personatges).

11. Pla mitjà.
Presenta el personatge de cintura en amunt. La càmera es troba bastant aprop de l’objectiu.
Aporta molt valor narratiu, en canvi, l’ambient que l’envolta no queda tant definit.
El pla mig també aporta valor expressiu ja que la proximitat de la càmera permet apreciar les
emocions dels personatges.
És el tipus de pla més utilitzat. Com els plans mitjans, no requereixen un temps massa llarg
perquè l’espectador pugui captar els seus elements, tenen una durada curta i per tant
proporcionen un ritme dinàmic a la imatge.

13. Primer pla.
Presenta la cara del personatge. La càmera està molt a prop dels elements que registra. Aporta
essencialment un valor expressiu a l’audiovisual.
Serveix per a destacar les emocions i els sentiments dels personatges.
Afegeix color i detall a la trama. El primer pla sol tenir una curta durada i se sol intercalar amb altres
plans, ja que aporta poca informació sobre el que fa el personatge i sobre l’entorn que l’envolta.

15. Primeríssim pla.
Mostra una part del rostre o del cos d'una persona. Potencia el valor dramàtic del pla.

16. Pla de detall:
Mostra un objecte o una part de l’objecte o personatge. La càmera està situada pràcticament
sobre els elements que registra.
El seu valor depèn del context. Pot aportar un valor descriptiu, un valor narratiu o un valor
expressiu.
Els plans de detall solen tenir també una curta durada i s’intercalen amb altres plans que aporten
més informació sobre el que fa el personatge i sobre l’entorn que l’envolta.

18. El fet d’enquadrar és molt important per diversos motius, però un dels més destacats és
que mitjançant l'enquadrament l’emissor selecciona les parts de la realitat que vol mostrar.
ENQUADRAMENTS

26. La composició d'una fotografia és, en certa manera, un art, i com a tal no
existeixen regles ni limitacions que facin que una determinada composició sigui
millor que una altra; no obstant això, basant-se en els elements comuns coneguts
respecte a la manera que els éssers humans percebem i subjetivitzem les imatges,
s'han documentat una sèrie de guies que tot fotograf o cineasta hauria de conèixer
i tenir en compte per millorar la transmissió dels elements objectius i subjectius del
tema i motiu de la imatge a l'espectador.
L'ésser humà, quan percep una imatge sol fer-ho d'una determinada forma i en un
determinat ordre; a més, existeixen certs aspectes en una imatge que ajuden a
captar en general l'atenció del cervell i que solen evocar certes sensacions o
sentiments.

27. 27
Les imatges difícilment seràn monosèmiques, generalment seràn més o menys
polisèmiques segons la seva ambigüitat, capacitat de suggestió i les possibles
interpretacions que suscitin.
Denotació: Indicar o significar (alguna cosa), específicament mitjançant alguna
senyal. Significar una paraula en sentit propi. (informació objectiva).
Descriu la imatge.
Connotació: Informació suggerida. Informació subjectiva.
Interpretació de la imatge
Denotació i connotació

28. 28
Elements i eines bàsiques de la composició
Quan es pretenen transmetre sensacions o ressaltar certs missatges
amb la fotografia o el cinema és precís conèixer com funcionen els
mecanismes de la percepció de l'ésser humà de cara a aplicar les
tècniques oportunes per transmetre el que desitgem.

29. Igual que el llenguatge verbal, els missatges audiovisuals també utilitzen uns
elements morfològics. Són principalment els següents:
Elements visuals de les imatges: els seus elements bàsics són: punts, línies,
formes i colors. Amb aquests elements les imatges poden representar coses que
existeixen i també coses que mai han existit.
Iconicitat o abstracció: segons que les imatges siguin o no un reflex de la realitat:
Figuratives (tracten de representar fidelment la realitat; p. e. Una fotografia)
Esquemàtiques o simbòliques (tenen alguna similitud amb la realitat; p. e. una
icona que indica on estan les escales d’un magatzem)
Abstractes (el seu significat ve donat per convencions; per exemple les paraules
d’un rètol)
No obstant això, les imatges mai seran la realitat ja que diversos factors
(enquadrament, llum…) poden modificar-la. La màxima iconicitat la tenen els
objectes, la màxima abstracció la trobem en les equacions i els textos.
Aspectes morfològics

30. 30
Figuratives Esquemàtiques o simbòliques Abstractes

31. 31
La composició és com un llenguatge subliminar per transmetre
sentiments a través de les imatges.
Alguns elements amb què es pot jugar en la composició són:
• L'atracció de l'atenció, cap el centre d'interès, el motiu de la imatge.
• La textura i sensacions de tacte que pot evocar la imatge.
• La forma i el volum.
• El contrast: contrast en el to, el tema, els motius…
• La força del color o la seva absència.

32. 32
Per treballar aquests elements, per moldejar i transmetre missatges en aquest
llenguatge visual, el fotògraf té a la seva disposició múltiples eines:
■ Enquadrament del motiu i del seu entorn.
■ Col·locació dels objectes dins de l'enquadrament.
■ Enfocament total o selectiu.
■ Perspectiva i angle de la presa.
■ Il·luminació de l'escena.

33. Enquadrament del motiu i el seu entorn
L’enquadrament ja hem dit que és allò que el fotògraf situa dins del quadre, la porció
d’escena que escull captar. Davant d’un mateix motiu cada fotògraf pot elegir fer
una fotografia diferent captant un o altre element.
En aquesta selecció del que situa dins de la fotografia i com es fa, encara que no hi
ha cap norma estricta, existeixen algunes directrius que es poden tenir en compte.
Entre d’altres:
■ En tota escena hi ha d’haver només un motiu (allò que desitgem destacar, el centre
d’interès) i un fons (allò que envolta, decora i/o dóna sentit al motiu). Per ressaltar el
motiu el fotògraf ha d’omplir l’enquadrament, és a dir, fer que un objecte sigui únic a
l’escena; d’aquesta manera exclourem de l’enquadrament altres objectes que
puguin distreure l’atenció de l’espectador sobre el que el fotògraf ha seleccionat.

34. 34
És important que en l’enquadrament deixem
un cert marge al voltant del motiu per a no
“ofegar” la imatge. Aquest marge actuarà com
a marc del motiu i, per tant, normalment haurà
de ser a més igual per tots els costats de la
fotografia.
Aire
És l’espai que es deixa entre els subjectes
principals que apareixen en una imatge i els
límits de l’enquadrament.

35. La línia de l'horitzó sol ser una referència visual clau per a l’ésser humà. Normalment
aquesta s’ha de mantenir recta, horitzontal. La percepció d’una línia de l’horitzó
inclinada sol cridar l’atenció i, si no està justificada, dóna a l’espectador la sensació
que els objectes cauran cap a aquest costat, cosa que no sol produir bones
sensacions.

36. L’enquadrament horitzontal suggereix quietud, tranquil·litat i sol fer-se servir
normalment per a paisatges i per a retrats de grup.
.
L’enquadrament inclinat transmet dinamisme i força i sol utilitzar-se com a
recurs ocasional per fer ressaltar aquestes qualitats.

37. 37
Col·locació dels objectes dins de l’enquadrament
És important repetir que no existeixen regles rígides i molt menys respecte a on s’han de
col·locar els objectes dins de l’enquadrament, no obstant això, és important que el
fotògraf conegui alguns recursos l’eficàcia dels quals està demostrada i que poden ser
d’utilitat per fer ressaltar el motiu o transmetre diferents sensacions.
En les cultures occidentals, derivat dels sistemes d’escriptura, les persones acostumem
a mirar de dalt a baix i d’esquerra a dreta (en les cultures àrabs i orientals dependrà
igualment del seu sistema d’escriptura).
A més, la mirada no es mou normalment de forma uniforme sinó que se sol detenir en
certs punts equiespaiats al mateix temps que avança al recorregut que estigui seguint.
En aquests punts és on es concentra per defecte l'interès de l’espectador i és on hem de
col·locar el motiu que desitgem ressaltar en les nostres fotografies.
D’aquesta forma neix l’anomenada regla de terços, que ens indica que si dividim la
imatge a parts iguals per dos línies horitzontals i dues verticals, els quatre punts
d’intersecció d’aquestes línies són els que major atenció rebran de l’espectador (i en
l’ordre abans indicat).

38. A causa d’això podrà deduir-se
igualment que el motiu no ha
d’anar centrat en l’enquadrament
sinó que és preferible desplaçar-lo
lleugerament, ja que així s’obtenen
imatges menys simplistes, més
atractives i que ajuden l’ull a
recórrer els punts d’atenció.

39. Punts d'intersecció
Els fotògrafs i pintors solen utilitzar els quatre
punts d'intersecció per ubicar-hi el centre
d'atenció de la composició i així crear una
imatge estèticament agradable i equilibrada.
Normalment, el punt d'atenció o el subjecte
principal es col·loca en qualsevol dels quatre
punts i si existís un segon punt d'atenció,
aquest es posaria al costat oposat
diagonalment, és a dir, el punt oposat.

40. Llei de l'horitzó
També cal tenir en compte la llei de l'horitzó si es treballa amb paisatges. Pel que fa
referència a aquesta llei, es diu que s'ha de col·locar l'horitzó a la línia inferior, a 1/3
per donar prioritat al cel o a la línia horitzontal superior, a 2/3 per donar prioritat a la
terra. Aquesta llei també s'aplica a fotografies tipus "landscape" o retrats.
Alinear les fotografies d'acord amb aquesta llei genera més tensió, energia i interès a
la fotografia, que simplement centrar l'objectiu.

41. Línies dominants
Cal utilitzar-les per dirigir l’atenció de l’espectador, no
desviar-la. Es pot trobar una línia gairebé en qualsevol
cosa. Una de les normes més populars de la
composició es basa en la repetició de les línies i
objectes, especialment quan el tema és una estructura.
Línies Verticals:
Produeixen una sensació de vida i suggereixen certa
situació de quietud i de vigilància.
En general les línies verticals, igual que les línies
horitzontals, s’associen a una situació d’estabilitat.
No convé abusar massa de les línies verticals perquè
poden cansar i provoquen una sensació de monotonia
en l’espectador.

42. Línies Horitzontals:
Produeixen una sensació de pau, de
quietud, de serenitat i de vegades de mort.
En general les línies horitzontals, igual que
les línies verticals, s’associen a una
situació d’estabilitat.
No convé abusar massa de les línies
horitzontals perquè poden provocar una
sensació de monotonia en l’espectador.

43. Les diagonals i línies en "S" són molt més interessants que les línies
paral·leles, s’utilitzen per imprimir un cert moviment.
Les línies corbes produeixen una sensació de dinamisme, de moviment,
d’agitació, de perill i de sensualitat.

44. Les línies inclinades produeixen una sensació de dinamisme, de
moviment, d’agitació i de perill ( igual que l’angle inclinat). En general les
línies inclinades donen relleu i sensació de continuïtat a les imatges. Les
línies inclinades igual que les línies corbes proporcionen un ritme més
dinàmic a les seqüències de vídeo i resulten més agradables que les línies
verticals i les línies horitzontals.

45. Un altre cas típic són les línies diagonals que sovint es formen en les fotografies:
per exemple, la barana d’un passeig, una vorera, un camí... tots aquests elements
formen línies dominants en la fotografia i poden, per tant, ser utilitzats per conduir
l’atenció.
Un recurs habitual és col·locar aquestes línies en les diagonals de la fotografia fent-
les coincidir amb una o més cantonades de la mateixa: així l'ull recorrerà aquestes
línies des de les cantonades als centres d’interès ajudant a dirigir cap a ells
l’atenció de l’espectador. En tallar les línies dominants amb un dels costats de la
fotografia aquesta sembla interrompre’s bruscament, mentre que en portar una línia
a una cantonada dóna la sensació de continuïtat.

46. Finalment, és important destacar dos casos especials de línies dominants:
la mirada i el moviment.
La mirada d’un ésser humà traça una línia dominant imaginària a la foto de gran
força expressiva que ha de ser respectada i destacada pel fotògraf. Quan la
persona retratada està mirant cap a alguna cosa ha d’obrir-se l’enquadrament
situant la persona en un costat i deixant un espai lliure davant d'ella per ser
ocupat per la seva mirada.
Una persona o objecte en moviment també descriu una línia dominant imaginària
que és la seva trajectòria i que també pot tenir gran força expressiva. Quan el
motiu estigui entrant en l’escena és convenient obrir l’enquadrament novament i
deixar-li un espai lliure davant perquè sigui ocupat per la seva trajectòria i destacar
l’efecte de moviment.

47. Enfocament total o selectiu
L’enfocament és un altre dels elements fonamentals per dirigir l’atenció de
l’espectador i fer ressaltar els motius de les nostres composicions.
L’anell d’enfocament de la càmera ens permet enfocar en diferents distàncies i
controlant la obertura del diafragma i el temps d’exposició de l'obturador podem
aconseguir major o menor profunditat de camp en la imatge i també enfocaments
selectius.

48. 48
El primer gran recurs artístic de l’enfocament selectiu és
clar: fer ressaltar l’element enfocat (el motiu) davant totes
les altres coses que estan desenfocades (fons). Aquest
recurs és molt poderós a l’hora de fixar el centre d’interès
de la fotografia i tot bon fotògraf en fa ús intensiu.
L’enfocament selectiu no deixa de ser una aplicació d’una
reduïda profunditat de camp. En fotografia de paisatges,
en general, és preferible una gran profunditat de camp
per incloure tots els detalls amb nitidesa a totes les zones
de la fotografia. No obstant això, per al retrat, la fotografia
del detall i moltes altres ocasions sol ser preferible una
profunditat de camp limitada perquè només allò que
interessa al fotògraf aparegui nítid.

49. 49
El control de la llum i el color per part
del fotògraf és una altra eina poderosa
a l'hora de transmetre sensacions que
van més enllà de la percepció visual i
per dirigir l'atenció.
Així, per exemple, per fer ressaltar el
motiu és convenient buscar un contrast
de to i/o color entre el motiu i el fons.
Il·luminació i color. Forma i volum

50. De la mateixa manera, els diferents tipus de llum solar poden produir diferents tipus
d'ombres i matisos afectant a la percepció de les textures i els volums:
La llum del migdia és una llum dura, intensa i que elimina les ombres, la qual cosa
afecta negativament la percepció del volum i els matisos de la superfície dels objectes.
En general no sol ser bona per a la fotografia ni per al cinema.
La llum del matí il·lumina amb tons frescos pastellats i difumina normalment els detalls
llunyans.
La llum del capvespre il·lumina lateralment i amb tons daurats i càlids produint ombres
tènues i subtils que fan ressaltar la textura dels objectes i el seu volum.
Segons les estacions la llum també és lleugerament diferent i això també afecta
aquests paràmetres, i, sens dubte, el temps meteorològic també és crucial en aquest
aspecte.

51. El color també és important ja que pot ser utilitzat com un altre recurs expressiu més.
La saturació de color evoca intensitat i els tons suaus tranquil·litat.
La quantitat de colors i la seva gamma afecta també la percepció de l'espectador i les
sensacions que se’n poden evocar.

52. la fotografia en blanc i negre és també molt impactant i ajuda a ressaltar millor els
contrasts i les variacions tonals (per exemple de la pell). A més ajuda que el color no
distregui d'altres recursos expressius (com la forma, la textura, l'expressió d'una cara)
que el fotògraf desitgi fer prevaler.

53. 53
Directrius específiques per a retrats
El retrat és un dels grans gèneres de la fotografia ja que pren el propi ser humà i la seva
complexitat com a centre i motiu de la fotografia. Les capacitats expressives d'aquest
gènere són immenses, si bé és precís que el fotògraf sigui capaç de transmetre les
qualitats que desitja fer ressaltar utilitzant apropiadament tots els elements a la seva
disposició.

54. Des del punt de vista de la composició hi ha
múltiples directrius comunament acceptades:
1. En general, no s'ha de tallar una foto d'una
persona per les articulacions, ja que això pot
donar la sensació que aquesta persona té un
membre amputat.
2. De la mateixa manera, tampoc no s'ha de tallar
un retrat per la barbeta. Si s'omple enquadrament
amb la cara d'una persona és preferible tallar pel
front o pel front i la barbeta alhora.
3. S'ha d'evitar un primer pla frontal des de prop
ja que es deformaran les proporcions facials de la
persona retratada.
4. S'ha d'evitar tallar les mans o els peus de les
persones retratades ja que són elements
expressius molt forts a l'ésser humà.
5. Com ja s'ha indicat, per fotografiar nens no
s'han de fer picats, és millor baixar a l'altura dels
seus ulls ja que així obtindrem imatges més
realistes i proporcionals.

55. Escola Pia Santa Anna de Mataró. Àmbit d’ARts