1. ESPANYOLS QUE NO GUANYEN
Els últims Jocs Olímpics disputats a Londres demostren, un cop més, que
l’atletisme espanyol travessa un delicat moment
“Hola, soc espanyol. A què vols que et guanyi?”. Aquesta enginyosa frase s’ha
popularitzat molt en els últims anys a causa dels èxits de La Roja, Rafa Nadal, Alberto
Contador, la selecció espanyola de bàsquet i altres protagonistes secundaris com els
taekwondistes Joel González, Brigitte Yagüe i Nico García, las Guerreras Olímpicas
(selecció femenina d’handbol), les noies de la sincronitzada o la nedadora Mireia
Belmonte. No és cap mentida que l’esport espanyol travessa un moment esplendorós
perquè els resultats estan a la vista de tothom. I com que és un fet que no passa
inadvertit d’alguna manera es vol deixar constància.
Però enmig de tota la eufòria hi ha un esport que no aixeca el cap des de fa bastants
anys. L’atletisme a Espanya s’ha quedat enrere i els resultats recents han estat força
discrets: cap medalla olímpica des del 2004, quan el saltador Joan Lino i el marxador
Paquillo Fernández van obtenir un bronze i una plata respectivament; cinc medalles en
els últims tres mundials; menys finalistes a cada competició... Només se salven els
campionats d’Europa, on els competidors nacionals han donat la talla amb èxits com
l’or de Ruth Beitia al salt d’alçada de Helsinki l’estiu passat. No obstant això, el
problema és més complex del que sembla ja que no només és una qüestió de resultats.
El periodista de TVE Ernest Riveras, comentarista d’atletisme des de l’any 1988, es
mostra confús: “Passen moltes coses i seria interessant detectar el focus de tot perquè
ajudaria a acabar amb ell amb més facilitat”, diu Riveras. Odriozola, les retallades en
les beques del Consejo Superior de Deportes (CSD) o la manca de joves talents que
puguin donar un relleu generacionals són algunes de les causes que evidencien el mal
moment dels atletes espanyols.

2. UNS JOCS DECEBEDORS
El millor lloc assolit a Londres va ser una quarta plaça de Ruth Beitia. Per sota d’ella uns
pocs diplomes. Sobre aquests resultats hi ha opinions per a tots els gustos, però totes
coincideixen en que no va ser gens bona. Així ho diu Natàlia Amiel, entrenadora de
velocistes a la Joventut Atlètica Sabadell, un dels clubs punters de Catalunya i un club
competitiu a nivell estatal. “L’actuació dels espanyols ha sigut molt baixa”. Però matisa
dient que “el nivell actual no dóna per a més” i que “ens hem de centrar en el
campionat d’Europa, que és on realment podem demostrar alguna cosa”. Més
contundent es mostra l’entrenador de fondistes del Club Atlètic Mollet Rogelio Vega,
qui a més té passat a les files del FC Barcelona. “Ha sigut un complet desastre i un gran
ridícul. Han anat a passejar-se, a fer turisme per Londres. L’únic que han buscat ha
estat fer la mínima per anar-hi i prou”, sentencia amb una emprenyada de categoria.
Són anàlisis molt derrotistes, a diferència d’Ernest Riveras. El periodista barceloní
assegura que l’actuació va ser “fluixa”, però creu que no tot ha sigut falta de nivell.
“Potser el calendari d’aquest any ha pogut influïr perquè ha sigut molt estrany.
L’europeu de Helsinki es va celebrar un mes abans dels jocs, després de Londres es va
disputar el Campionat d’Espanya, la pista coberta d’Istanbul... Segurament ha trastocat
la preparació”. També parla de mala sort, com per exemple el cas del selvatà Ángel
Mullera, que va es va caure a la primera ronda dels 3000 obstacles quan saltava la ria.
“I també la Ruth Beitia en va tenir”, comenta. “La final que va fer la va competir molt
bé, però les que van quedar per davant d’ella van fer la millor marca personal i la van
deixar fora del podi”. Però no es rendeix a l’evidència de la matemàtica, dels resultats.
“De totes maneres, el que veiem és que hi han hagut atletes que han competit per
sota del seu nivell, menys finalistes...”.
ODRIOZOLA, EL PRESIDENT INAMOVIBLE
Al president de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme (RFEA), Jose María Odriozola,
l’han assenyalat com a responsable del problema. El gallec porta des del 1989 al
càrrec, sent el mandatari amb el mandat més llarg. I malgrat que ningú discuteix que

3. va ser positiu en el seu dia molts no dubten en opinar que ja porta massa temps i que
ja havia d’haver plegat. Natàlia Amiel creu que “no és el més dolent de tots, però ens
perjudica que estigui allargant tant el seu mandat”. Riveras diu que “va ser un bon
president i ara li toca demostrar que estima l’atletisme. S’ha de fer a un lloc i deixar
pas a un altre”.
El problema, segons comenten, és que no serà fàcil que marxi tot i que aquest any hi
hagi eleccions. “Odriozola té assegurats els vots de les federacions autonòmiques i, a
més, en els últims dos comicis no ha tingut rival ja que els va guanyar amb més del 90
per cent dels vots”, comenta Ernest Riveras. “Tot sembla, a més, que tornarà a
guanyar”, remarca. L’alternativa serà una candidatura conjunta entre els maratonians
Abel Antón i Martín Fiz. “Han sigut competidors d’alt nivell. Per què no pot
funcionar?”, pensa Riveras. Contràriament, Rogelio Vega no veu en Fiz i Antón una
solució perquè “es creuen que per haver estat competidors fa anys es pot dirigir un
organisme de tanta importància com la federació espanyola”.
RELLEU GENERACIONAL URGENT
El Pájaro Rodríguez, Maria Vasco, Antonio Reina, Natalia Rodríguez o Mikel Odriozola
son atletes que van representar Espanya a Londres. Tots ells tenen 30 o més anys i
segueixen competint en primera línia. I es que fa temps que no surten talents ni una
generació amb uns quants noms que puguin liderar una revolució. Veient això, Ernest
Riveras veu clar que cal una renovació. “És un problema greu”, comenta. El periodista
creu que “falta treball a la base, nois que s’interessin per l’atletisme. Sense un treball a
les categories inferiors no hi ha futur”. I, segons diu, no veu clar que això millori: “Els
joves ara no volen fer sortir a rodar una tarda a les fosques amb fred o mal temps pel
camp. Ells volen fer coses més atractives: jugar a futbol, a bàsquet... O anar al Gandía
Shore. És a dir: guanyar molta pasta treballant poc”, afirma amb total rotunditat.
Curiosament, els joves atletes es veuran afectats amb tota seguretat per les retallades
del CSD a les beques, que seran d’un 40 per cent aquest any. Ho explica Xavi Carrión,
quatrecentista del Joventut Atlètica Sabadell: “Si tenim menys diners ens hem de

4. buscar una feina. El que comporta és que, si fas un torn de vuit hores en una cadena
de muntatge, per exemple, arribis a entrenar en pitjors condicions. I al tartan això
s’acaba notant”. Carrión, jove velocista de 21 anys internacional junior i absolut amb el
combinat estatal, té com a entrenadora a Natàlia Amiel, qui assegura que les retallades
afecten també als tècnics: “Que no m’hi pugui dedicar en plenitud als nois que porto
farà que les coses no surtin com volem”. I amb tot això sorgeix una pregunta: “Volem
ser un país del tercer món en aquest àmbit? Perquè aquestes mesures ens duran a
això”. Se la planteja Miguel Quesada, un vuitcentista que va competir als Atenes fa vuit
anys i que ara s’entrena a les pistes del club del Vallès Occidental.
A més d’un relleu generacional els atletes necessiten mentalitat guanyadora,
competitivitat. “Fa uns anys, a cada modalitat, hi havia un o dos noms que es
disputaven la supremacia” diu Riveras. “Ara no tenim aquests piques. Per exemple: a
velocitat Àngel David Rodríguez fa els 100 metres en 10.20 segons, que és una bona
marca, però el segon està molt lluny, a 10.60 o 11 segons fins i tot”.
NOMS PER L’ESPERANÇA I NOVES VIES
Què es pot fer, llavors? Què hi ha ara per pensar que tot pot canviar? Com s’ha dit més
amunt no hi han fornades, sinó talent escampat, un grup reduït de noms. La triplista
gallega Ana Peleteiro, campiona del món junior a Barcelona aquest estiu amb
l’impressionant marca de 14,17 metres, és el clau ardent al que s’agafa la societat
atlètica ara mateix. “És un cas que s’ha d’estudiar, el de Peleteiro”, diu Riveras.
“Només té 17 anys i a Barcelona va demostrar una fortalesa mental increïble. Arriscava
a la batuda, no se la veia nerviosa... Gaudia molt competint i no tenia cap por a l’error.
Hem de veure què té i què fa que competeixi a aquesta nivell”, explica. La llista de
promeses la completen el saltador de longitud Eusebio Cáceres, els llençadors Javier
Cienfuegos, Mario Pestano i Alejandro Noguera i el perxa Dídac Salas.
Una altra possibilitat seria potenciar altres proves. “Resulta gairebé impossible rascar
alguna cosa contra els jamaicans i americans a velocitat i contra els africans al fons i a
mig fons. Llavors es podria donar més terreny als concursos de salt i llançament. Hi ha

5. potències, sí, però se les pot tractar de tu a tu perquè el nivell no és tan bèstia”, afirma
Ernest Riveras. Sobre aquest assumpte Rogelio Vega explica on es poden trobar els
nous talents: “Buscar a les escoles o en altres esports. Es pot aprofitar un jugador de
bàsquet pels salts ja que tenen les cames llargues, velocistes als equips de futbol,
llançadors de pes en algun gimnàs...” Vega assegura que “hi ha moltes possibilitats”.