“Una humil vaca és la clau que ens fa humans”, diuen. Ací arribem a estar d’acord. La carn ens pot haver convertit en el que encara som: grups que exclouen i cosifiquen qui és diferent, que es doten d’una ideologia que justifica la llei de la força i que elaboren motius per a aprofitar-se de la feblesa dels altres, per a atacar, perseguir, furtar, matar, aniquilar i, sobre tot, sotmetre i esclavitzar. Tot podria ser resultat del caçador reconvertit en mascle cap de família, soldat, propietari, recaptador, sacerdot, dèspota, conqueridor i civilitzador. Aquest pot haver estat el germen de tots els sistemes de dominació, a més de l’especisme: l’heteropatriarcat, l’imperialisme o qualsevol de les formes d’apropiació de la riquesa generada pel treball de tothom que han evolucionat fins al capitalisme actual. Com ha quedat clar des de Darwin, l’evolució no s’atura. No hem d’oblidar que l’evolució cap a l’Homo sapiens no és la definitiva, com mai no ho ha estat cap. Si el salt a l’alimentació omnívora fou una fita en eixa evolució, podria ser una d’eixes evolucions que marca el camí cap a l’extinció. La caça i la domesticació no serien altra cosa que estats intermedis que han quedat molt enrere front a les noves necessitats evolutives...

1. Gran Història i Èpica especista.
He vist el capítol de Big History1 que,
en castellà, han titulat La Vaca. És el
14é de la sèrie i, a l’original en anglès
té un títol més encertat: Rise of
carnivores2 (ascens dels carnívors i,
encara que no tant, de les carnívores).
Eating meat made us human, o això
diuen. Menjar carn ens fa humans
(no que ens ha fet, sinó que ens fa).
La cosa va de carn i està centrada en
l’espècie Bos taurus, protagonista del
títol en castellà.
El principi de la “gran història” és
mostrar que la història no és una línia
contínua, sinó que és una gran xarxa
de processos, esdeveniments i
evolucions permanentment
interconnectats, com és el conjunt de
galàxies, sistemes i cossos que formen
l’Univers, o com és el conjunt de partícules que formen la matèria. L’únic problema és que, amb el
pretext d’eixa gran xarxa, podem anar al supermercat de processos, esdeveniments i evolucions per
a seleccionar les que millor ens venen i crear un circuït explicatiu a mida. És el que passa amb
l’èpica del mascle caçador, “el nostre ancestre”.
Resumit: tot comença amb uns homínids herbívors, avantpassats de l’Homo sapiens. Com que
tenien poca varietat de vegetals al seu abast, s’havien de passar el dia menjant, 9 hores com a
mínim, per a obtindre l’energia i els nutrients que necessitaven. Allò millor del reportatge és que
conté un reconeixement explícit de la viabilitat de la dieta vegana: “hui es pot portar una dieta
completament vegetariana perquè podem accedir a més varietat de vegetals”.
Aquells homínids accediren al “menjar concentrat” que són els altres animals. És mengen el que
nosaltres no podem menjar i concentren l’energia i els nutrients en molt poca quantitat de matèria,
fent que aprofitem indirectament els recursos vegetals que la nostra espècie no té capacitat de
metabolitzar. Ja tenim els animals lliures convertits en coses. Ja tenim el naixement de
l’especisme.
Ací no hi ha una referència comparativa amb l’actualitat, perquè no convé. Els 7.000 milions
d’éssers humans que habiten el planeta, i encara que foren 3.500, ni es poden alimentar de carn ni
la poden tindre com a part d’una dieta equilibrada, perquè una producció d’eixe abast és
directament impossible: el planeta no té aigua ni aliment suficient, ni capacitat per a assumir tots
els abocaments i contaminats que generaria eixe “procés per a concentrar el menjar” d’altra banda
innecessari. Per suposat, encara menys podrien ser caçadors i caçadores.
Obviament, l’equació ja mostra una necessitat evolutiva que supere la inviable l’alimentació càrnia.
Hui, molt poca gent pot accedir a aquest recurs i només perquè és al supermercat, tallat i preparat
per a menjar. Això sense entrar en aspectes ètics ni en el somni de progrés cap a un món més just i
millor. La seua gran història s’ha oblidat d’unes quantes connexions.
Tornem a l’explicació. Aquesta aposta evolutiva generà un canvi metabòlic sense precedents que
ens permeté reduir l’energia necessària per a obtindre i, sobre tot, metabolitzar l’alimentació
herbívora. Els animals carnívors, inclosos els que cacen en grups, gasten enormes quantitats
d’energia precisament en això: aconseguir caçar. Aquesta tampoc una connexió de la gran història:
pel que fa als animals humans, representà tal estalvi que l’energia sobrant anà a desenvolupar el
cervell. Podria ser perquè la carn l’obtenien com a carronyaires, però no: fins i tot la parla és una
evolució generada per aquesta nova realitat, perquè necessitaven discutir sobre les estratègies de
caça. Tot naix del poder del mascle caçador.
1 http://canalhistoria.es/microsites/big-history/episodios/
2 http://www.history.com/shows/big-history/episodes
Típic quadre, imatge de cada capítol de la sèrie. En aquest cas, no
pot ser més explícit: prehistòria, carn, llet i cuir.

2. És una forma més de la història com a relat del “rei de la muntanya”, la conquesta d’un cim conegut
del que no s’ha de descendir. Sempre és un relat des de fora, des de la justificació d’eixe cim i la
seua conversió en un fet natural i inqüestionable, en una fita definitiva. És una de les mil formes
de la fi de la història de Francis Fukuyama, una justificació conservadora que ens diu que som al
lloc correcte després d’haver seguit un camí més llarg o més curt i, sobre tot, que no ens hem de
moure d’ací.
Quan ens parlen de la domesticació, l’èpica es fa més ridícula. Es situen fa 10.000 anys a la part
més oriental d’Anatòlia i ens mostren l’ur, el bòvid herbívor original, com un monstre agressiu que
passava el dia en baralles com un pirata a la taverna. Els intel·ligents humans (a les imatges
sempre són mascles) decidiren que l’havien de capturar i domesticar. “Era una bogeria”, però
trobaren la millor forma: capturar cries, supose que ja deslletades, i començar amb elles la selecció.
Una de les trampes especistes que ens fan és que ens presenten els altres animals com si foren
màquines amb una sèrie de prestacions, totes iguals: races de cavalls per a la velocitat o el tir, de
gossos agressius o tranquils, d’aus que engreixen o que possen ous… No és veritat: tots els animals,
com els humans, són individus únics i tenen el seu caràcter. Entre aquells urs de fa 10.000 anys
també hi hauria de més confiats i curiosos que permeteren els humans s’aproparen a ells, de més
febles que foren fàcils d’agafar, de més aterrits que es quedaren immòbils quan els empaitaren.
Segurament, la selecció ja començà a partir dels més “febles”.
“Una humil vaca és la clau que ens fa humans”, diuen. Ací arribem a estar d’acord. La carn ens pot
haver convertit en el que encara som: grups que exclouen i cosifiquen qui és diferent, que es doten
d’una ideologia que justifica la llei de la força i que elaboren motius per a aprofitar-se de la feblesa
dels altres, per a atacar, perseguir, furtar, matar, aniquilar i, sobre tot, sotmetre i esclavitzar. Tot
podria ser resultat del caçador reconvertit en mascle cap de família, soldat, propietari, recaptador,
sacerdot, dèspota, conqueridor i civilitzador. Aquest pot haver estat el germen de tots els sistemes
de dominació, a més de l’especisme: l’heteropatriarcat, l’imperialisme o qualsevol de les formes
d’apropiació de la riquesa generada pel treball de tothom que han evolucionat fins al capitalisme
actual.
Com ha quedat clar des de Darwin, l’evolució no s’atura. No hem d’oblidar que l’evolució cap a
l’Homo sapiens no és la definitiva, com mai no ho ha estat cap. Si el salt a l’alimentació omnívora
fou una fita en eixa evolució, podria ser una d’eixes evolucions que marca el camí cap a l’extinció.
La caça i la domesticació no serien altra cosa que estats intermedis que han quedat molt enrere
front a les noves necessitats evolutives.
Potser que la carn fóra un avanç evolutiu. Potser que la domesticació fóra un altre: si els grups
nòmades s’havien de desplaçar a la recerca de camps de recol·lecció sense esgotar, amb els ramats
trobaren una forma d’aprofitar les pastures que no es podien menjar. Seria, per tant, una forma de
recol·lecció indirecta. Després vingué l’agricultura, un avanç encara més gran perquè permetia
produir allò que es recol·lectava, amb la varietat que fóra necessària. La ramaderia ja s’havia
convertit en un recurs secundari amb el que explotar aquelles terres que no es podien cultivar, i feia
obligatori el ja innecessari nomadisme a la recerca de pastures. En aquest viatge per la costera
d’una muntanya sense fi, l’alimentació càrnia s’ha quedat enrere.
I encara pitjor, resta com a una rèmora, un pes mort que només es justifica com a font de poder
que es pot acumular i estabular, com a una riquesa especulativa que generava productes molt
costosos d’obtindre (llet, ous, pell…), que es pot mantindre viva fins que convinga matar-la,
engolint dia rere dia aliments que els humans cultiven i que es poden menjar directament. Cal que
éssers humans treballen per a que el ramat esclau menge, i que la major part d’eixe menjar es
convertisca en energia consumida pels animals fins al dia que es els maten. Cal que éssers humans,
fins i tot, passen fam i moren per la falta d’aliments, afeblits i atacats per les malalties, mentre el
producte del seu treball es converteix en carn que només pot menjar qui té recursos per a assumir
el seu cost. Així és com ha sobreviscut la ramaderia fins als nostres dies.
Un exemple de les connexions de la gran història que mostra el documental és aquest: des del
segon viatge de Cristòfol Colom (1493), Europa aprofità la invasió i ocupació d’Amèrica per a
portar allí els seus esclaus, humans i no humans. Ho connecten amb la invasió mogol d’Europa,
comandada per Batu Kan, quan era a punt de destruir la ciutat de Kíev (1240). Situen en aquest
moment l’arribada a Europa de la pesta bovina, portada pels grans ramats obligats a seguir les

3. forces invasores. Salten a 1865, quan un brot de pesta matà 200 milions d’animals a tota Europa i,
com estava el mar pel mig, no afectà Amèrica. Així sorgí una demanda que convertí els EUA,
Argentina, Brasil i Mèxic en exportadors i aquesta producció en font de riquesa principal d’aquests
països. Fi.
Falten moltes connexions per a una
autèntica Big History. El nou món
alimentava el vell molt abans que
arribara la carn d’Argentina. Durant
l’ocupació, els vaixells que tornaven a
Europa anaven carregats de les
riqueses d’Amèrica, i entre elles,
arribaren grans tresors com la
tomata, la creïlla i la dacsa. Podem
saltar a la segona meitat del segle
XVIII quan, sota el regnat de Frederic
el Gran, s’imposà a Prússia3 el cultiu i
el consum de la creïlla com a
alternativa als cicles de males collites
del blat, generadors de revoltes de
gent famolenca i, finalment, de la
Revolució que començà a França i
que portà l’antic règim a la seua fi. La
creïlla, per la seua banda, fou un
recurs alimentari que propicià la
revolució demogràfica que s’estengué
per tota Europa i que fou un dels impulsos de la revolució industrial del XIX.
Amb la creïlla també arribà el milium i desastres com la gran fam irlandesa (1845-1849). La falta
d’aquest tubercle fou la causa directa d’una catàstrofe amb un nombre de víctimes que es situa
entre les 500.000 i el milió, més de dos milions de persones desplaçades i el que es coneix com la
Diàspora irlandesa cap a Gran Bretanya, els EUA, Canadà i Austràlia. El desastre es gestà durant
50 anys d’ineficients polítiques
econòmiques imposades pel
domini britànic, l’ús de mètodes de
cultiu inadequats i la plaga
generada pel fong Phytophthora
infestans, que destruïa les
plantacions. Com és natural, la
carn no era una alternativa per a la
gent pobre que es quedà sense el
seu aliment bàsic.
La industrialització reforçà
l’imperialisme, que ha aprofitat la
seua força militar i econòmica per
a imposar els països d’Amèrica
Llatina, Àfrica, Àsia i Oceania una
funció subordinada dins del seu
model d’economia–món. Així és
com Argentina, Brasil i Mèxic es
convertien en productors de carn i
d’altres matèries primeres
(agricultura, pesca, mineria…) amb
preus establerts en funció dels
interessos dels amos del mercat
dominant, mentre els vaixells de
3 Animalisme CAT, 04/04/2012, Sobirania i justícia alimentària,
http://animalismecat.blogspot.com.es/2012/04/sobirania-i-justicia-alimentaria.html
Famine Memorial de Dublín.
http://en.wikipedia.org/wiki/Great_Famine_(Ireland)
No puc evitar anar aquesta imatge del mascle caçador, exemple de
l'evolució humana superior. De la indescriptible sèrie Swamp People,
emesa també pel Canal Historia. És d'una gent de Louisiana que caça i
menja caimans perquè no saben fer altra cosa i perquè és tradició.
Només els falta anar vestits de torero i demanar les vacances a Taiji per a
massacrar dofins.

4. guerra amenaçaven els ports i costes amb els seus canons i mentre els exèrcits nord-americans
creuaven la frontera de Mèxic una i altra vegada.
El gran caçador blanc convertit en un monstre al capdavant d’un exèrcit de pobres amb el millor
armament, pagat amb els diners que no es gasten en necessitats reals com la salut o l’educació.
Sosté les mateixes dictadures que després derroca, fa guerres preventives amb B-52, míssils i drons
que deixen enrere milers, milions de víctimes. Vola en cercle permanentment sobre les seues
víctimes i orquestra colps com l’embargament a Cuba o la desestabilització de Veneçuela.
Aquest és la nostra evolució. Humans amb una minoria que consumeix 60.000 milions de kg de
vedella cada any mentre esgoten i destrueixen un planeta que no és seu, sinó de tots i totes les
terrícoles. Aquest gran cervell de menjador de carn no ha estat una bona solució per ell mateix. Li
queda molta evolució per davant i deixar enrere eixe pas, com fa una nau espacial quan solta els
propulsors esgotats per a engegar uns de nous. El futur serà vegà o no serà.