... Et converteixes en un hikikomori aclaparat per la corda fluixa en la què no pots mantindre l’equilibri, i fuges i t’amagues al mateix cau dels aniversaris, de les bodes i comunions, els sopars d’empresa, les trobades d’antics alumnes… Les reunions amb les amigues i amics de sempre, que segueixen fent el que tu també feies abans. Ara sembla evident, però et costà molts anys fer la connexió, trencar el fil que unia el teu plat amb la massacre de l’escorxador i la tortura de les granges. Seguires eixe fil i aquella combinació de colors, olors i sabors es convertiren en un espai fosc i nauseabund i en un ganivet ple de sang que s’alça una i altra vegada. Començares a mirar amb els ulls plens de terror dels individus que havien de patir tot això, els individus que eren a aquell plat que sempre t’havies menjat. Havies de trencar aquell fil que tancava les granges a pany i forrellat i movia la ma que alçava el ganivet. Els ulls plens de terror són, ara, als plats dels altres. Només volies que tiraren del fil i arribaren a la granja i a l’escorxador. I no ho volen fer...

1. Hikikomori al precipici.
Saps el que t’espera, però és Nadal. El teu menú
vegà incomoda, parla amb la teua pròpia veu,
ressò de antics debats que toparen amb aquells
murs d’especisme i que ara retornen. T’havies
proposat no discutir, però el teu menjar et delata
davant el grup zombi que devora aquella
hecatombe i comença el seu atac lent, però
incansable, que et vencerà per esgotament. Les
gràcies que es riuen entre elles i ells donen pas a
un posat indignat que apareix després de la teua
primera resposta, principi d’una discussió que
s’acaba amb el típic “hui no s’ha de discutir” i
que t’assenyala a tu com a culpable.
Penses en la pel·lícula Atrapat en el temps1. Si
no fas res per evitar-ho, el mateix dia del proper
any tornaran les recriminacions davant d’aquella exposició de cadàvers. I ho fas. Et converteixes
en un hikikomori2aclaparatper la corda fluixa en la què no pots mantindre l’equilibri, i fuges i
t’amagues al mateix cau dels aniversaris, de les bodes i comunions, els sopars d’empresa, les
trobades d’antics alumnes… Les reunions amb les amigues i amics de sempre, que segueixen fent
el que tu també feies abans.
Ara sembla evident, però et costà molts anys fer la connexió, trencar el fil que unia el teu plat amb
la massacre de l’escorxador i la tortura de les granges. Seguires eixe fil i aquella combinació de
colors, olors i sabors es convertiren en un espai fosc i nauseabund i en un ganivet ple de sang que
s’alça una i altra vegada. Començares a mirar amb els ulls plens de terror dels individus que havien
de patir tot això, els individus que eren a aquell plat que sempre t’havies menjat. Havies de trencar
aquell fil que tancava les granges a pany i forrellat i movia la ma que alçava el ganivet.
Els ulls plens de terror són, ara, als plats dels altres. Només volies que tiraren del fil i arribaren a la
granja i a l’escorxador. I no ho volen fer.
T’has convertit en algú que pateix els efectes del seu trastorn d’identitat dissociatiu, la doble
personalitat que GaryFrancione anomena
esquizofrènia especista.
Jo Protegisc
acarona el gos que mira com Jo Domine
rosega una cuixa de xai; pensa en el benestar
d’animals que ha amuntegat en gàbies;
proclama la seua estima pels que veutorturar
i matar a la plaça de bous. Diu que els
animals ja estaven morts, però sap que d’ací a
una setmana, d’acía un mes i d’ací a un any,
comprarà allò que hauran arrencat d’animals
que encara estan vius, que encara no han
nascut. Jo Ignorant es converteix en Jo
Hipòcrita, i torna a ser Jo Ignorant per a,
poc després, tornar a ser Jo Hipòcrita.
La connexió: qui llepa el dit és carn de vedella amb
el sabor d'allò natural.
Per a tu, només es tracta de discussions,
d’enuigs o, com a mal major, de retirades de
paraula i de salutació.
Aquestes coses
t’ensenyen que ets a la riba més alta del
barranc i que la torrentada vessa per l’altra
banda, una terra sense drets bàsics
inviolables ni consideracions exigibles on són
Groundhog Day, EUA, 1993, 101’. Dir: Harold Ramis. Amb Andie McDowell i Bill Murray.
Persones, sobre tot homes joves, que es tanquen a sa casa (a una habitació, si viuen amb la mare i el pare) i no ixen
durant anys. S’estima que, al Japó, hi ha més d’un milió de hikikomoris que han patit l’extrema competitivitat d’aquella
societat i que han abaixat els braços.
1
2

2. tots els animals que no són humans.L’especisme obre un precipici sota els teus peus i et manté del
seu costat, i els de l’altra banda mai podran creuar per a prendre el que és seu.
Mai serà com la lluita feminista,
amb les dones construint Igualtat
i Justícia. O com l’alliberament
del colonialisme i l’imperialisme,
amb moviments com el VietCong
o l’OAP i veus com la de
PatriceLumumba,
ThomasSankara
o
NelsonMandela.
O com el
socialisme, la lluita de la gent que
fa i necessita,que vol fer en funció
de les capacitats i redistribuir en
funció de les necessitats. Els
individus que pateixen a l’altra
banda del precipici especista no
poden cridar un NO catalitzador
com el de Cèsar a L’origen del
planeta dels simis3. Mai hi haurà
una rebel·lió a la granja. Tot és a
les nostres mans i nosaltres som
ací, amb els peus fregant el buit
del precipici, assenyalant cap a
l’infern de l’altra banda mentre
mirem cap als que són al nostre
darrere, devorant l’hecatombe.
Estem
condemnats
i
condemnades a viure el nostre
propi trastorn d’identitat. Som
com les primeres persones
abolicionistes d’Anglaterra, a un
món de distància dels camps de
sucre on el sistema esclavista
abusava i s’enriquia a costa de
persones amb els seus drets
negats. Persones blanques que no
Sopar a favor d'una protectora d'animals amb embotits, carn guisada,
podien patir l’esclavatge que
costelles de porc i arròs amb llet.Amb una alternativa vegana, cosa que no es
patien les negres, i que apel·laven
troba a molts altres sopars d'aquest tipus.
les altres blanques.
Estaven
condemnades a desenvolupar una
nova versió del racisme contra el que lluitaven, a ser anticossos del cos social, en lluita contra la
malaltia esclavista.
Només som un munt de glòbuls blancs al cos malalt d’especisme. Les coses no canviaran si restem
a la vora del precipici, si l’únic que fem és assenyalar cap a l’altra banda. Hem d’aprendre a
caminar terra endins, perquè és on les coses han de canviar. Hem de ser anticossos que
assumeixen que no tenen res a fer a fóra del cos especista, que saben que només poden ser una
nova versió de l’especisme contra el que lluitem, la versió que l’eliminarà des de dins.
Seguim el camí obert pel benestarisme i per l’ecologisme, reactors que ens han posat en òrbita
utilitzant especisme com a combustible. Reactors que continuen enganxats al moviment
abolicionista, que ens continuen donant força i que cremaran tot l’especisme dels seus dipòsits.
Tenen energia de reserva, capacitat per a fer la connexió i tirar del fil que porta a la granja i
l’escorxador. Tenen l’experiència d’haver arribat al precipici especista abans que nosaltres.
Seguirem endavant, totes i tots junts.Feliç 2012.
3
Rise of the Planet of the Apes, EUA, 2011, 98’. Dir: Rupert Wyatt.

3. Hikikomori en el precipicio.
Sabes lo que te espera, pero es Navidad. Tu menú vegano incomoda, habla con tu propia voz, eco
de antiguos debates que toparon con aquellos muros de especismo y que ahora retornan. Te habías
propuesto no discutir, pero tu comida te delata ante el grupo zombi que devora esa hecatombe y
comienza su ataque lento, pero incansable, que te vencerá por agotamiento. Las gracias que se ríen
entre ellas y ellos dan paso a un aire indignado que aparece después de tu primera respuesta,
principio de una discusión que acaba con el típico "hoy no hay que discutir" y que te señala a ti
como culpable.
Piensas en la película Atrapado en el tiempo4. Si no haces nada para evitarlo, el mismo día del
próximo año volverán las recriminaciones ante aquella exposición de cadáveres. Y lo haces. Te
conviertes en un hikikomori5 abrumado por la cuerda floja en la que no puedes mantener el
equilibrio, y huyes y te escondes en la misma guarida de los cumpleaños, de las bodas y
comuniones, las cenas de empresa, los encuentros de antiguos alumnos... Las reuniones con las
amigas y amigos de siempre, que siguen haciendo lo que tú también hacías antes.
Ahora parece evidente, pero te costó muchos años hacer la conexión, romper el hilo que unía tu
plato con la masacre del matadero y la tortura de las granjas. Seguiste ese hilo y aquella
combinación de colores, olores y sabores se convirtieron en un espacio oscuro y nauseabundo y en
un cuchillo lleno de sangre que se levanta una y otra vez. Empezaste a mirar con los ojos llenos de
terror de los individuos que tenían que sufrir todo esto, los individuos que estaban en aquel plato
que siempre habías comido. Tenías que romper ese hilo que cerraba las granjas a cal y canto y
movía la mano que levantaba el cuchillo.
Los ojos llenos de terror estan, ahora, los platos de los demás. Sólo querías que tiraran del hilo y
llegaran a la granja y el matadero. Y no lo quieren hacer.
Te has convertido en alguien que sufre los efectos de su trastorno de identidad disociativo, la doble
personalidad que Gary Francione llama esquizofreniaespecista. Yo Protejo acaricia el perro que
mira como Yo Domino roe una pierna de cordero, piensa en el bienestar de animales que ha
amontonado en jaulas; proclama su aprecio por los que ve torturar y matar en la plaza de toros.
Dice que los animales ya estaban muertos, pero sabe que dentro de una semana, dentro de un mes
y dentro de un año, comprará lo que habrán arrancado de animales que aún están vivos, que aún
no han nacido. Yo Ignorante se convierte en Yo Hipócrita, y vuelve a ser Yo Ignorante para, poco
después, volver a ser Yo Hipócrita.
Para ti, sólo se trata de discusiones, de enfados o, como mal mayor, de retiradas de palabra y de
saludo. Estas cosas te enseñan que estás en la orilla más alta del barranco y que el torrente se
desborda por el otro lado, una tierra sin derechos básicos inviolables ni consideraciones exigibles
dónde están todos los animales que no son humanos. El especismo abre un precipicio bajo tus pies
y te mantiene de su lado, y los del otro lado nunca podrá cruzar para tomar lo que es suyo.
Nunca será como la lucha feminista, con las mujeres construyendo Igualdad y Justicia. O como la
liberación del colonialismo y el imperialismo, con movimientos como el VietCong o la OLP y voces
como la de Patrice Lumumba, Thomas Sankara o Nelson Mandela. O como el socialismo, la lucha
de la gente que hace y necesita, que quiere hacer en función de las capacidades y redistribuir en
función de las necesidades. Los individuos que sufren al otro lado del precipicio especista no
pueden gritar a un NO catalizador como el de César en El origen del planeta de los simios6. Nunca
habrá una rebelión en la granja. Todo está en nuestras manos y estamos aquí, con los pies rozando
el vacío del precipicio, señalando hacia el infierno del otro lado mientras miramos hacia la gente
que tenemos detrás, devorando la hecatombe.
Estamos condenados y condenadas a vivir nuestro propio trastorno de identidad. Somos como las
primeras personas abolicionistas de Inglaterra, a un mundo de distancia de los campos de azúcar
Groundhog Day, USA, 1993, 101’. Dir: Harold Ramis. Amb Andie McDowell y Bill Murray.
Personas, sobre todo hombres jóvenes, que se encierran en su casa (en una habitación, si viven con su madre y esu
padre) y no salen durante años. Se estima que, en Japón, hay más de un millón de hikikomoris que han sufrido la
extrema competitividad de aquella sociedad y que han bajado los brazos.
6 Rise of the Planet of the Apes, USA, 2011, 98’. Dir: Rupert Wyatt.
4
5

4. donde el sistema esclavista abusaba y se enriquecía a costa de personas con sus derechos negados.
Personas blancas que no podían sufrir la esclavitud que sufrían las negras, y que apelaban las otras
blancas. Estaban condenadas a desarrollar una nueva versión del racismo contra lo que luchaban,
a ser anticuerpos del cuerpo social, en lucha contra la enfermedad esclavista.
Sólo somos un montón de glóbulos blancos en el cuerpo enfermo de especismo. Las cosas no
cambiarán si permanecemos en el borde del precipicio, si lo único que hacemos es señalar hacia el
otro lado. Debemos aprender a caminar tierra adentro, porque es donde las cosas tienen que
cambiar. Debemos ser anticuerpos que asumen que no tienen nada que hacer en fuera del cuerpo
especista, que saben que sólo pueden ser una nueva versión del especismo contra el que luchamos,
la versión que la eliminará desde dentro.
Seguimos el camino abierto por el bienestarismo y por el ecologismo, reactores que nos ha puesto
en órbita utilizando especismo como combustible. Reactores que siguen pegados al movimiento
abolicionista, que nos siguen dando fuerza y que quemarán todo el especismo de sus depósitos.
Tienen energía de reserva, capacidad para hacer la conexión y tirar del hilo que lleva a la granja y el
matadero. Tienen la experiencia de haber llegado al precipicio especista antes que nosotros.
Seguiremos adelante, todas y todos juntos.
Feliz 2012.