![ESQUEMA ,[object Object],[object Object],[object Object],[object Object],[object Object],[object Object],[object Object],[object Object],[object Object],[object Object],[object Object],[object Object],[object Object],[object Object],[object Object],[object Object],[object Object]]()
Recommandé
Contenu connexe
Tendances
Tendances (20)
En vedette
En vedette (20)
Similaire à 4. introducció a l'escultura
Similaire à 4. introducció a l'escultura (20)
Plus de jgutier4
Plus de jgutier4 (20)
4. introducció a l'escultura
- 1. INTRODUCCIÓ A L’ESCULTURA TÈCNIQUES EMPRADES EN ESCULTURA ies montsacopa. Olot
- 3. ESCULTURA Definició Representació de qualsevol tema en tres dimensions. No només té una funció decorativa, sinó que també ha tingut, tradicionalment, una funció màgica i religiosa. Segurament és la primera de totes les arts.
- 4. Aspectes tècnics Les tècniques es refereixen a la manera com es treballen els materials, els procediments. Així doncs, aquestes tècniques van molt lligades als materials que es fan servir. Talla Consisteix en treure material amb les eines adequades. Es fa servir amb la pedra, la fusta i l’ivori Fosa o buidat Consisteix en la preparació d’un motlle on s’aboca el metall fos. Quan ja s’ha refredat, el motlle es trenca i apareix l’obra. Una tècnica específica és la de la cera perduda
- 5. Modelatge Consisteix en afegir o treure material manipulable. Es fa servir amb la cera, l’estucat, el fang i el guix (o escaiola) Forja Consisteix en modificar un metall sotmès a altes temperatures, i donar-li la forma desitjada
- 6. Materials tous Fang : Argila natural, composada de silicat d'alumini, a vegades contaminat per òxid de ferro. Es treballa afegint material (modelat) i presenta el problema de la poca resistència al propi pes. Es pot coure (terracota, ceràmica, pisa, majòlica, porcellana o gres) o no i aplicar color o no. Guix : substància natural presentada en forma de pols blanca, formada per sulfat de calç. Es treballa endurint-lo amb aigua i amb la tècnica del motlle, untat amb greix. Cera : s’utilitza una composició formada per cera d’abelles amb greix animal, trementina i betum per donar-li color i duresa quan estigui seca. Es treballa com el fang. Estucat : barreja de pols de marbre, alabastre o guix i calç morta. S’empra en reproduccions de baixos relleus, i per a escultures que han de ser policromades. És lleuger i barat, però fràgil.
- 8. Materials Altres materials: l'escultura contemporània fa servir materials que estan a l’abast, a vegades de rebuig o efímers: fibra de vidre, vinil, metacrilat, paper, pedra artificial, resines, sorra, gel,... Neó, niló, sorra i gel
- 10. Eines
- 11. Tipologies Relleu : l’objectes escultòric està tallat només sobre una de les superfícies d’un bloc o pla. És tridimensional però no es pot contemplar des de qualsevol angle. Poden ser de quatre tipus: 1. alt relleu : si està constituït per formes que sobresurten més de la meitat del seu volum des del fons del bloc. Exempta : la figura es presenta independent del marc arquitectònic i permet contemplar l’escultura des de qualsevol angle (360º).
- 12. Tipologies 2. mig relleu : la figura sobresurt la meitat del seu volum. 3. baix relleu : les figures sobresurten menys de la meitat del seu volum, fins i tot molt poc. 4. relleu excavat o refós : quan la línia del contorn de les figures o formes és excavada, no sobresurt del pla o només és una silueta enfonsada.
- 13. Tipologies segons el que representen Bust (o retrat): representació parcial de la figura humana, només la part superior: cap, coll i part superior del tòrax. Tors : representació parcial de la figura humana, sense el cap ni les extremitats. Grup : representa dues o més figures humanes o animals, o totes dues, en el mateix tema.
- 14. Tipologies Estàtua : figura humana tallada que segons la seva actitud pot ser: 1. Dempeus : representa una figura única situada en posició de peu dret. 2. Jacent : la figura es representa ajaguda .
- 15. Tipologies 3. Sedent : representa una figura en posició asseguda . 4. Eqüestre : la figura representada dalt de cavall 5. Orant : representa una figura, o més, de genolls o en actitud de pregària.
- 16. Aspectes formals Aspectes temàtics : Abstracte Figuratiu : humana, animals, de gènere Composició : Piramidal Diagonal Altres Qualitats i textures : només s’aprecien amb el tacte i varia segons la naturalesa i el tractament dels materials emprats: Rugositat Llisa Qualitat de les robes o de la pell
- 17. Funció de l’escultura Decorativa : en funció d’un altre monument (relleu) o amb valor per ella mateixa (escultura exempta) Estructural : quan forma part de l’edifici Urbanisme : en relació amb l’espai Confusió entre escultura i arquitectura : es dona a partir del Barroc
- 22. Tècnica dels punts Una escultura en marbre o en qualsevol tipus de pedra no es fa directament en aquest material, sinó que, normalment, es realitza primer en un material tou, fang o guix i en unes dimensions que no necessàriament són les definitives. Per passar d’un model en guix a l’escultura de marbre es fa servir un sistema de línies de plomada i sistemes de medició de diferents calibres. El mètode implica l’ús d’un instrument de medició i dues tarimes diferents sobre la que situa el model i el marbre. Al mig d’ambdues hi ha el punter que permet calibrar les diferències i semblances entre totes dues figures. Els grecs sembla que ja van emprar aquest mètode. Napoleó, de Canova, amb les marques dels punts sobre el guix
Notes de l'éditeur
- Taller de Rodin : té les parets tacades d’escaiola i cadascú fa la seva feina, com en un taller medieval. L’artista fa l’obra en fang i la cobreix amb draps humits durant la nit per evitar que s’assequi i s’esquerdi. L’emmotllador a partir de l’estàtua de fang, en fa el motlle d’escaiola. Un altre artesà fa la feina més pesada: desbastar els blocs de marbre. Després amb la màquina de marcar punts es tracen les línies de referència sobre les pedres per tal de reproduir el model d’escaiola amb fidelitat. Rodin es reservava el toc final: donar l’expressió i els jocs de llum i ombra a l’obra definitiva.
- Mètode de la cera perduda: Els metalls, com el bronze (que és una aliatge de coure i estany), són materials molt durs, però els escultors els fonen i , en estat líquid, omplen uns motlles que abans han fet, amb la forma que desitgen per la seva obra; quan el metall es refreda, es fa dur i, en obrir el motlle, en surt l'escultura acabada. 1. Es fa un model en guix, o un altre material plàstic, exactament igual que l'original que es vol fondre, però un dit més petit en totes les seves dimensions (espai que ocuparà el metall). 2. Es prepara un motlle de la peça, que pugui contenir tot el model i s'omple d'una sorra molt plàstica, refractària, sola o barrejada amb d'altres elements (terres, fems, draps, i ceres), on s'imprimeix el model, com el peu a la sorra humida; s'ha de cobrir amb una tapa que permeti obtenir l’empremta de la part superior de la peça. El motlle s'omple de canonades, vents, per a permetre el pas del bronze en fusió i la sortida de greix o cera fosa. Després d'aquest procés s’obre el model i s'obté un buit que té que el volum que es vol obtenir. Cal que el bronze ocupi el menor espai possible per raons d'estalvi i pes: el gruix es calcula en funció de cada peça i, dins d'aquesta, de cada part. 3. Es cobreix l'empremta, d'una capa (camisa) de greix, o cera, del gruix que es vol donar al bronze, que es fondrà, en escalfar-se, al contacte amb el metall fos. 4. S'omple el buit que resta de més sorra refractària com la de preparar l'empremta, donant-li una ànima de filferro. D'aquest espai, els fonedors, en la seva parla, en diuen noios (del francès noyau, pinyol). 5. Es fa un forat a la part de dalt del motlle, un altre a baix, per a deixar evacuar el metall fos sobrant i alguns a diferents alçades per a permetre la sortida de gasos pels vents i tiratges. 6. S'enterra la caixa del motlle dins d'una fossa. 7. Es tira el bronze fos, aliatge de coure i estany, que corre pels vents, fon la cera, o greix, l'expulsa i ocupa el seu lloc, solidificant-se. 8. Al cap d'unes hores es retira el motlle i s'obté la peça original. 9. Els defectes i detalls poden cisellar-se per a un acabat més perfecte (polit, gravat...). També poden afegir-se algunes parts (cabell, pestanyes..., soldant-los). 10. La peça pot: a) pintar-se, amb or dissolt en rovell d'ou o cola de farina, b) deixar que vagi agafant pàtina, enfosquint-se (d'on ve l'expressió bronzejar) o bé c) atacar-se amb amoníac per a donar-li una tonalitat verdosa. Forja (en El retorn del rei, última pel·lícula de la saga del senyor dels Anells,)
- 1. Dan Flavin . Els escultors s’aprofiten de les noves tecnologies. Fins i tot, tècniques i materials que ara considerem tradicionals, un dia van ser innovadors. En el segle XX els escultors empren nous medis per a comunicar-se amb el seu públic. Dan Flavin empra un sistema d’il·luminació propi del segle XX per a referir-se a l’estil de vida actual. En aquest monument a Ockham, empirista medieval, defensor de la llum de la raó, utilitza els neons com a símbol de llum, de claredat. 2. Naum Gabo. Les tècniques tradicionals d’escultura són substractives i additives: la talla és substractiva ja que l’escultor ha de treure material; el modelat és additiu ja que suposa la creació de volum. En el segle XX els artistes van fer un gran salt i varen començar a crear escultures a partir dels nous materials. En aquest obra, Naum Gabo va servir plexiglàs i corda de nylon per aconseguir una escultura amb diferents plans i línies. 3. Aquestes enormes formes escultòriques sobre la terra són un misteri. Els seus creadors no les van poder veure ja que només es poden percebre a gran distància. Es pensa que potser van ser concebudes com a missatges pels deus. La situació d’aquest canelobre o cactus que mira cap el Pacífic, sembla suggerir que servia d’orientació als vaixells. És una obra preincaica, però no se sap del cert a quina cultura pertany. De tota manera, els pobles Chavín feien servir el cactus com a símbol de poder. 4. Les escultures de gel són un bon exemple d’art efímer, que no va més enllà de la seva execució i d’una contemplació restringida a un lloc i un temps.
- 1. Eines dels escultors egipcis: els tallers dels escultors egipcis eren a prop de les pedreres i sovint participaven en l’extracció dels blocs de pedra. Després dibuixaven amb tinta vermella o negra els perfils i les referències sobre la roca. Els obrers començaven a desbastar els blocs i les formes de l’escultura s’anaven precisant lentament. Després l’artista acabava la seva obra. Però el treball encara no estava acabat: durant dies els artesans, emprant pedres dures, còdols recoberts de cuir i ganivets de coure, polien l’estàtua. 2. La professió d’escultor independent no existia en l’antic Egipte: picapedrers, fusters i joiers treballaven plegats sota la direcció del director de l’obra que eren generalment sacerdots o membres de la família reial. Les habilitat dels artesans no s’aplicaven a representar el món real, sinó a recrear un món ideal, situat en el més enllà. 3. L’escultor treballant una talla de fusta en el seu banc. Fins a finals de l'edat mitjana les escultures, de pedra i de fusta es pintaven. També ho havien fet els grecs i els romans i abans els egipcis i mesopotàmics. L’escultor ataca primer la pedra amb l’atxa o el picot, després fa servir el cisell i la gardina i finalment el burí i la raspa pels acabats. 4. L’argila és fàcil de treballar abans de coure’s, Les eines que es fan servir a penes han canviat al llarg dels segles i tenen les formes que es corresponen al seu ús. Les eines de fusta serveixen per a modelar, aplanar o crear angles en l’argila, mentre que les eines de metall serveixen per tallar-la. 5. L’arc i el punxó són unes eines universals que s’empren en tot tipus de materials. Així, per exemple els inuïts el fan servir per foradar el gel i poder pescar. Les eines que fa servir l’escultor en pedra tampoc han canviat massa. Després de desbastar el bloc, l’escultor defineix progressivament la figura amb l’ajuda d’una variada gamma de cisells, arcs, punxons i raspadors. Per a polir les superfícies i donar un aspecte translúcid es fa servir la pedra tosca. 6. Segons les eines usades l’escultor obté diferents aspectes de la superfície. Amb un punxó obté canalets; amb la gardina unes estries més fines, amb la buixarda una textura granulosa; amb un cisell pla una superfície llisa. A Miquel Àngel, com després a Rodin, li agradaven les marques que deixava cada eina perquè això dona un aspecte inacabat a l’estàtua, que fa que sembli que li costa un gran esforç desprendre’s de la pedra.
- 1. Ocell daurat de Constantin Brancusi. Aquest escultor uneix els símbols de la natura i de la indústria combinant formes que recorden les de la pedra amb moviments ascendents i una superfície molt polida – barreja de mecanització i nous materials- Aconsegueix representar de forma absolutament moderna el vol i la forma vital d’un ocell. 2. El període monumental de l’art grec es pren com a punt de partida de la cultura occidental. Són més de cinc segles que passen de les formes més rudimentàries fins a les formes més sofisticades de realisme. Bona part de l’escultura grega pertany a la tipologia del relleu, i els del Partenó en són un bon exemple, realitzats sota la direcció de Fídies. Aquest relleus van romandre in situ fins l’arribada dels anglesos. A partir d’aleshores es va iniciar la seva dispersió, sobretot cap el Museu Britànic. Aquests relleus realistes, mostren perfectament el moviment i la proporció.
- 1. Baix relleu d’Agostino di Duccio . La Filosofia (1456*7-) Marbre del Temple Malatestià de Rímini 2. Els egipcis, amb les seves diverses formes de relleus, omplien les parets de temples i tombes i ens expliquen la vida dels egipcis com si fossin llibres d’història.
- 1. Nefertiti: En l’IMPERI NOU els faraons mantenien relacions amb Síria i Babilònia i es produïen matrimonis entre princeses d’aquestes regions i faraons. Aquest és el cas de la Síria Nefertiti, casada amb Amenofis IV, que va implantar el culte a un solo Deu: Aton. Aquesta imposició d’un únic Deu va produir grans revoltes religioses entre els sacerdots d’Aton i els d’Amon, que perdien els seus privilegis. Aquest malestar social i polític va ser aprofitat pels Hitites per a recuperar Síria. Finalment, Tutankhaton no va mantenir la reforma religiosa dels seus antecessors i va restablir el culte a Amon, canviant el seu nom pel de Tutankhamon. 2. Miguel Berrocal: escultor malagueny, inicià estudis d’Arquitectura que va abandonar pels d’Arts i Oficis a Madrid. Entre 1952-54 va treballar com a dibuixant per diversos arquitectes a Roma, i el 1955, s'instal·la a París per a dedicar-se definitivament a l’escultura.Les seves primeres obres mostren una gran influència de Chillida. El 1959 comença la creació d’escultures desmuntables on evidencia la seva atracció per les formes articulades amb materials com el bronze i la reproducció seriada. El 1966 s’instal·la definitivament a Verona i treballa paral.lelament en obres monumentals i en múltiples de petit format. 3. Dr. Robert: (1842-19002)líder carismàtic de l’incipient catalanisme polític, la seva gestió com alcalde de Barcelona, uns mesos l’any 1899, va ser determinant en la lluita contra el caciquisme i la corrupció electoral.
- A la Prehistòria ja existien totes les tècniques de l’escultura, al contrari del que succeeix amb la pintura, els progressos de la qual s’han anat produint amb els segles. Des de els temps més antics la humanitat ha sabut treballar el fang, la pedra i la fusta. Més tard van aprendre a fondre el metall. Bisó d’argila : Aquest bisó ha estat modelat fa aproximadament 12.000 anys. No té cap detall superflu; el seu cos i el moviment són absolutament convincents segurament formava part d’un conjunt més nombrós però ara només en queden dues parelles: dos mascles i dues femelles. Sembla lògic relacionar-los amb ritus de fertilitat. Incisions sobre banya : els artistes de la prehistòria esculpien tot tipus de materials, però s’han conservat poques obres d’argila i encara menys de fusta. La majoria de les eines esculpides conservades fins els nostres dies estan fetes en pedra, os i banya. Bust de Brassempuy (20.000 aC) de només 3 cm i feta d’ivori. Representa una dona (només es conserva el cap) tal com la veien els nostres avantpassats, o pot ser les dones mateixes, ja que no hi ha cap prova que els artistes fossin necessàriament homes). Són figures nues,generalment petites, amb el sexe i els pits ben aparents i amb uns pentinats sofisticats. Per bé que la majoria són incompletes ens permeten imaginar-l es. Se n’han trobat d’aquestes figures femenines, per tot Europa: A Grimaldi (Itàlia), a Malta (Sibèria), a la Baixa Àustria la Venus de Willendorf , -segurament la més divulgada-, a Dordogne , la Venus de Sireuil i la de Tursac. A l’Alta Garona , la Venus de Lespugue , totes elles de materials i dimensions diferents. Venus de Willendorf (21.000 aC) d’11 cm., una de les Venus més exuberants.
- Tècnica de la fosa : Els metalls, com el bronze (que és una aliatge de coure i estany), són materials molt durs que els escultors fonen i, en estat líquid, aboquen en uns motlles fets prèviament amb la forma que desitgen per la seva obra. Quan el metall es refreda s’endureix i, en obrir el motlle, en surt l'escultura acabada. El procés de cera perduda és un mètode per passar una escultura feta de fang a un material dur com el bronze. En canviar l’argila a bronze calen dos motlles per a cada escultura. El primer motlle, fet de guix i cautxú, fa com un casc de cera de l’escultura. El gruix de la cera determinarà el gruix i el pes del bronze final.
- Submergint el casc de cera en un material líquid ceràmic es forma la base del segon motlle. Quan s’endureix aquest material pot suportar les altes temperatures del bronze fos. Després el motlle s’escalfa fins que la cera es fon i desapareix (cera perduda). L’espai que deixa la cera en el segon motlle forma un buit amb la forma de l’escultura que és la que posteriorment s’omple de bronze.