Dossier alumnes'10 11

ELS CAMINS DE LA RETIRADA.
Institut montsacopa. Olot 10 de febrer del 2010. 2n de BATXILLERAT

Monument a l’exili. Institut Montsacopa. Olot
La Vajol. Curs 2010-11. 10 de febrer

1


Proposta d’HORARI per al dia 10 de febrer del 2011.
• SORTIDA: Olot. Plaça del Morrot. 7:45 h.

o LA VAJOL. Aparcament Monument Exili. 9:00 h. Visita fins 9:30 h.

Lectures (J. Pei)

o Inici camí a COLL DE LLI. 9:45 h. Lectura (Azaña)

o COLL DE LLI. 10:15 h. Lectura (Azaña) fins 11

o Retorn a autocar: 11:30 h. Direcció Argelers

o ARGELERS. 12:30 h. Platja i Monòlit fins 13:45. Lectures

 Dinar 13:45 a 14:45.

o Sortida cap a ELNA. Arribada a 15:20 h. Lectura

o Visita de 15:30 a 16:30.

o Sortida cap a COTLLIURE. Arribada a 17:15 h.

 Visita a la Quintana. Lectura 17:30

 Visita tomba de Machado. Lectures 18:00 h.

 Visita platja Cotlliure. Lectura. 18:30.

• Tornada a Olot. Arribada prevista 20:00 h.

2


Itinerari
La zona compresa entre Figueres i La Jonquera va ser objecte d’intensos bombardejos
en els darrers dies del mes
de gener i principis de
febrer del 39. Tenien com
a objectius les seus dels
ministeris i organismes
republicans que s’anaven
replegant cap a la frontera
i, especialment, les
llargues columnes de
refugiats que fugien de la
repressió franquista i que
anaven en direcció a
Portbou, La Jonquera, coll
d’Ares, i qualsevol altre
punt fronterer. A Figueres
es va fer la darrera sessió del Parlament de Catalunya i l’Alt Empordà es va convertir,
per uns dies, en la capital de l’Estat i de Catalunya amb la presència dels governants
establerts en diferents poblacions.

Agullana
A la sortida de la població, a mà dreta, hi ha el mas Perxés. Va ser l’última residència
del president Companys , juntament amb un bon nombre d’intel·lectuals catalans que
marxaven cap a l’exili. En el seu terme municipal hi ha alguns dels masos on es van
situar els ministeris de guerra republicans. Aquest text escrit per Antoni Rovira i Virgili,
president del Parlament de Catalunya, el descriu en aquests darrers dies republicans:

“Can Perxés és un casal de construcció relativament moderna, capaç per allotjar de
quaranta a cinquanta persones. I bé: ja n’hi han entrat unes dues-centes, i encara en
van venint més. No és possible d’atendre-les totes. Manquen queviures, vaixella, llits,
matalassos, flassades... Una sola cosa abunda: l’aigua.
Arribats a can Perxés, ja quasi fosc... He vist aquests dies alguns amics desesperats...
No soparem ni dormirem... A mig matí arriba la pitjor noticia: Barcelona ha caigut!...
aquest vespre, m’he topat amb el President Companys... li dic: -Sortim demà. –Esteu
ben animat? –Tan animats com és possible... Encara és fosc quan ens llevem...
Salutacions de comiat, abraços i mans i mocadors... La caravana es posa en marxa.”

3


4


La Vajol
Hi ha dues coses interessants per veure: el
monument a l’exili, i la mina Canta o mina d’en
Negrín, a les afores de la població, on es van
protegir els tresors de la República abans de
marxar a l’exili. El monument a l’exili està
inspirat en la fotografia de la família Gràcia
passant per Coll d’Ares i arribant a Prats de
Molló. Des del poble surten els dos accessos als
colls fronterers propers: el Coll de Lli i el Coll de
la Manrella.

Coll de Lli
A peu. Sortint de la Vajol en direcció al coll de la Manrella, hi ha el camí que porta a
coll de Lli. Aquest és el camí per on va marxar el president de Catalunya, Lluís
Companys, acompanyat del president basc Aguirre. També hi varen passar els polítics
espanyols: Azaña, Martínez Barrios i Negrín. S’ha de caminar per una pista forestal uns
30 minuts.

5


Maternitat d’Elna.
L’edifici és un testimoni
de vida en una regió
dominada per la mort en
els camps de
concentració
republicans. En
l’actualitat l’ha comprat
el municipi d’Elna i el vol
convertir en un centre
d’estudis històrics i
d’acollida de dones
maltractades. La història
de la maternitat ha estat
divulgada, entre altres llocs, a la revista Sapiens en l’article d’Assumpta Montellà “La
nostra llista de Schindler”. Posteriorment ha publicat un llibre sobre el tema.

Platja d’Argelers.
On hi havia un dels camps de
concentració. A prop hi ha un
monòlit d’homenatge als
republicans. Al poble hi ha el
“cementiri dels espanyols”, en
record al gran nombre de
víctimes enterrades. El camp es
va instal·lar ben bé a la platja i
no disposava de cap mena de
servei. Cal recordar que els
primers que van ser tancats van
arribar al mes de febrer i que
s’hi van estar fins a l’estiu. Les condicions eren, segons els mateixos refugiats,
infrahumanes. La vigilància dels camps corresponia als soldats senegalesos,
especialment contundents i durs amb els republicans espanyols i catalans. El 2009 es
va estrenar un documental dramatitzat sobre la vida a Argelers per TV3.
Aquest fragment que segueix és del diari que el mestre gironí Josep Bargés va escriure
explicant la seva estada al camp d’Argelers. El text original és escrit en francès amb el
significatiu títol de « Aucun cadeau nous avons reçu de la France » (No hem rebut cap
regal de França):

6


“A poc a poc la vida es normalitza en el camp d’Argelers. Els soldats que volen
tornar a l’Espanya nacional aconsegueixen tot tipus de facilitat, en canvi els
altres fan la seva vida sense cap sostre, dormint a la sorra humida, fustigats pel
vent i en el glacial fred de l’hivern. Els mutilats i ferits no són una excepció. No
hi ha productes farmacèutics ni alcohol ni cotó i la majoria no tenen sabó.
Lentament es van aixecant els barracons de fusta mentre que els grups de
soldats tanquen el camp amb una doble filera de filferro. El so metàl·lic dels
martells se sent cada dia. Ben aviat el valent i coratjós exèrcit de la república
que va defensar fins al final la democràcia mundial, serà tancat d’una manera
semblant a com ho fan amb els animals. No hi falten controladors: Spahis a
cavall, amb sabre, senegalesos, soldats amb fusells amb la baioneta calada,
guàrdies mòbils…
El dret d’asil no existeix. (…) La correspondència es rep oberta i, sovint, buida si
hi havia diners o segells. Els refugiats estan obligats a llegir la premsa de dretes:
Le Matin, Paris Soir i Le Petit Parisien. La venda de La Depéche està prohibida o
molt controlada. Alguns números de L’Humanité o Le Populaire han entrat
d’amagat. Després de tres mesos d’haver entrar en els camps ningú ha
demanat als refugiats detalls per a la seva identificació. El menjar és del tot
insuficient: un tros de pa dur a compartir entre tres, unes poques llenties, un
petit tros de carn gelada. La venda de vi està prohibida.”

Localització dels principals camps de refugiats al Rosselló.

7


8


La veu des del camps de concentració
Cementiri dels Espanyols

Text llegit pel batlle d’Argelers., febrer del 2007

“Aquí, al nostre voltant hi havia el cementiri del camp d’Argelers. Un cementiri
normal amb els seus monticles de terra i petites làpides que portaven el nom
dels difunts. S’hi enterrava els que morien darrera les filferrades del camp de
concentració. L’octubre del 1940 una terrible inundació va esborrar tota traça
del cementiri. A finals dels anys 40 una família belga va oferir aquesta estela en
memòria d’una persona morta al camp. Uns quants noms s’hi van escriure al
damunt. Fent un repàs al registre de morts de la vila d’Argelers es constata que
hi falten 147 noms d’espanyols, jueus, gitanos, alemanys i italians. Avui, 66 anys
després del tancament del camp, tenim un pensament per aquests 147 oblidats.
Els seus noms reapareixen a la pedra per recordar-nos que la seva vida es va
acabar en aquesta bonica platja del Rosselló. També hem posat una placa al
peu de l’arbre dels infants. Aquest arbre plantat el 1999 que rebrota cada
primavera, recorda la vida perduda de 70 infants de menys de 10 anys. No faré
un llarg discurs. En aquestes circumstàncies el que cal és recollir-nos, recordar
en silenci el calvari viscut per centenars de milers d’homes, dones i infants
tancats en els camps de la vergonya. Nosaltres els catalans som un poble
pacífic, humanista, solidari. Un poble amb una llarga història que sempre ha
lluitat per la tolerància i la democràcia. 70 anys després de la retirada portem
sempre en nosaltres aquesta ferida, aquesta taca indeleble en el nostre cor. Els
camps no els volíem. Ens varen ser imposats pels governs de l’època. La mort en
els camps dels nostres germans Republicans Espanyols, Catalans, Bascos no la
volíem. La mort d’aquests infants no la volíem. Anem a descobrir aquests noms
que modestament recuperem de l’oblit. Que ens ajudin a reflexionar sobre el
perill que en certes circumstàncies representa l’home per l’home. Us agraeixo la
vostre presència i us demano un minut de silenci pels 216 morts oficials en el
camp d’Argelers.”

9


Cotlliure
Veurem per fora la casa on va
mal viure pocs dies Machado i el
cementiri on és enterrat
juntament amb la seva mare.
També veurem el castell
medieval de Cotlliure, convertit
en presó de càstigs dels refugiat:
s'hi tancava especialment
comunistes i els que es
consideraven més perillosos.

Tomba d’Antonio Machado

(Altres llocs propers i d’interès)

Coll de Manrella.
Hi ha un monument d’homenatge al president Companys i a la Pau. A 50 metres del
monument hi ha un niu de metralladores de la segona guerra mundial. És la frontera
política entre l’Estat espanyol i l’Estat francès. El primer veïnat que es troba és el de
Les Illes. Cal veure els monuments dedicats als republicans i la placa que hi ha a
l'Hostal dels Trabucaires, a la plaça, recordant el pas de les autoritats republicanes.

La Jonquera.
Visita al Museu Memorial de l’Exili. Permet conèixer, per mitjà de la seva exposició
permanent, l'exili viscut en el marc de la Guerra civil espanyola.Paral·lelament i per
mitjà del seu Centre de Recerca, es generen projectes d’investigació i exposicions
temporals a l’entorn de la temàtica dels exilis dels segles XX i XXI.

10


La veu dels militars rebels (1936)
"Cualquiera que sea abierta o secretamente defensor del Frente Popular, debe ser
fusilado (...). Hay que sembrar el terror, dejar sensación de dominio eliminando sin
escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros". General Mola.

"... Morón, Utrera, Puente Genil, Castro del Rio, ¡id preparando sepulturas! ¿Qué haré?
Pues imponer un durísimo castigo para callar a estos idiotas congéneres de Azaña. Por
ello faculto a todos los ciudadanos a que, cuando se tropiecen a uno de esos sujetos, lo
callen de un tiro. O me lo traigan a mí que yo se lo pegaré. (...) y a los dirigentes que
huyan, no crean que se libraran con ello; les sacaré de debajo de la tierra si hace falta y
si están muertos los volveré a matar" . General Queipo de Llano.

"... A los otros, a los del "hecho diferencial", nuestra notificación de que han sido
vencidos por la fuerza de las armas, y que si no quieren ser hermanos de los otros
españoles les impondremos la ley del vencedor, porqué nosotros, los combatientes, al
terminar la guerra en Cataluña damos por terminados y para siempre los hechos
diferenciales" . Tinent coronel de la Legión Camilo Alonso Vega. Olot, febrer 1939.

Cap a l’exili
Aquesta és la carta que el mestre de Figueres, Josep Pei, va deixar sobre la taula de
casa seva el moment de marxar cap a França.

“Avi, tia petita, germans tots, a les vostres mans poso avui el tresor de la meva vida.
La Remei i l’Albert no tindran, a partir d’ara, ningú més que vosaltres. Ja sé que és
molt. Ja sé que allà on siguin també hi haurà el vostre escalf i la vostra acollença.
Aquesta certitud m’ajuda a fer menys dolorosa la separació.
Estimeu-los. Vosaltres sou tots bons i teniu bon cor. Ells també ho són i el seu cor
batega amb el vostre. Feu-ne de tots un, i la vida, avui massa amarga, ens serà
aleshores un xic més planera.
L’Albert es troba en plena formació. Cuida’l avi! Que la meva absència no es faci notar
gaire. Feu-me’n un home.
Us ho demano amb devoció de creient. Amb tota la passió d’una ànima feta trossos.
Vostre, ben vostre, Josep.”

11


La cronologia de l’ocupació franquista

12


Antonio Machado. Sus últimos días en Cotlliure

Con las primeras luces del 27, la caravana de coches en que viajaban los intelectuales
reemprende la marcha, pero se encuentra con la riada de personas que también
intenta llegar a Francia, por lo que tardan casi un día en alcanzar la frontera. Para
colmo de males, el coche en el que iba la familia Machado se averió y aunque les
recogió una ambulancia, ésta no pudo continuar al encontrarse los caminos
colapsados, por lo que se vieron obligados a pasar la frontera a pie. La lluvia y el
intenso frío hacían aun más penoso el amargo trance. En el trajín del viaje, tuvieron
que dejar el equipaje y Antonio perdió el maletín en el que conservaba las cartas de su
amada Guiomar, además de
los últimos poemas que el
poeta le dedicó y con los
que quería hacer un nuevo
libro.

Gracias a la ayuda que en
todo momento le prestó
Corpus Barga, pasaron la
frontera sin más problemas
y ya en zona francesa,
pudieron descansar en el
despacho del Comisario de
Aduanas que facilitó un
coche para desplazarse a
Cerbère y desde allí poder
continuar el viaje en tren.
En la estación de Cerbère
constataron que su exiguo
dinero no valía nada y hasta
un café con leche que se
tomó el poeta en la cantina
lo debió pagar algún
intelectual que los
acompañaba, puesto que
los presentes no podían
permitir que don Antonio empeñara un reloj que llevaba.

13


La primera noche en Francia (y
debido a que no quedaba ninguna
habitación de hotel libre en el
pueblo) la pasaron en un vagón de
ferrocarril vacío que le cedió el jefe
de Estación.
El 29 partieron en tren hacia
Colliure, ya que don Antonio no
quiso ir a París donde el gobierno
republicano les había ofrecido
acomodo. La llegada a la villa
marinera fue sobre las cinco de la
tarde, sin ningún medio económico
y con lo puesto. Se alojaron en dos de las habitaciones del primer piso del hotel
Bougnol Quintana, en una el poeta y su madre y en otra José y su esposa Matea.
Los días que vivió en Colliure no salió a la calle, la enfermedad y el exilio le estaban
minando la salud. Unos días antes de su fallecimiento, le pidió a su hermano José que
lo llevara a la playa para ver el mar, fue su primera y última salida. El 18 de febrero
comenzó a sentirse mal, por lo que se mandó llamar al doctor Cazabens, que le
diagnosticó una neumonía. El 22 de febrero murió al atardecer.
Avisados los soldados españoles que estaban refugiados en el castillo, llevaron a
hombros el féretro cubierto con la bandera republicana hasta el cementerio. La calle
por donde pasó el cortejo fúnebre, hoy lleva el nombre del poeta.
Fue enterrado en un nicho cedido por la señora Deboher, amiga íntima de madame
Quintana, la dueña del hotel que tan generosamente acogió a la familia Machado. Tres
días después murió la madre del poeta.
A los pocos días, José Machado encontró en un bolsillo de la chaqueta de nuestro
poeta un papel en el que éste había escrito su último verso:

Estos días azules y este sol de infancia:

"¡Oh claro sol de invierno, sol todavía
apenas ya, que calienta y desespera
un poco de oro tengo, amada mía".

14


El profesor Antonio Sánchez Barbudo, nos dice: Un estupendo verso final, pues no
evoca meramente "aquellos" días o "aquel sol". Están en el presente. Mira, y ve otra
vez "días azules", como aquéllos: y de nuevo un "sol de infancia", como aquél, cuando
parecía vibrar en el aire la esperanza. Todo igual que antes.
Podemos imaginar - basándonos en este verso - lo que él pensó y sintió al escribirlo. La
vida era bella y empezaba siempre de nuevo: más para otros. Una vez más él descubría
esa maravilla que es el eterno repetirse de la primavera, la niñez y la ilusión. Veía él de
nuevo, en medio de su gran tristeza, un día azul y un sol de infancia. Otra vez la vida,
brillando, presente. Pero él estaba vencido, enfermo, fuera de su patria y con un pie ya
dentro de la tumba.

En el año 1958 los restos de don Antonio y de su madre fueron depositados en el
actual pateón que hay a la entrada del cementerio del pueblo. Según Manuel Valiente,
testigo presencial del acto de reinhumación, en el momento de depositar los féretros
alguien llamó a la puerta del cementerio y le fue franqueada la entrada, esa persona
dijo venir en nombre de los presos políticos de la cárcel Modelo de Barcelona, traía un
pequeño cofre de madera tallada con tierra de España para ser vertida en la tumba.

Actualmente nunca le faltan flores y poemas dejados por las personas que le visitan y
recuerdan.

15


16


17

Dossier alumnes'10 11

Recommandé

Recommandé

Contenu connexe

Tendances

Tendances (15)

Similaire à Dossier alumnes'10 11

Similaire à Dossier alumnes'10 11 (20)

Plus de jgutier4

Plus de jgutier4 (20)

Dossier alumnes'10 11