Columnesdepaper 80M

Presentació del llibre Columnes de paper, de Salvador Vendrell
“Fórum 80 Mundos”, Alacant, 10 de juny de 2011

© Josep M. Escolano i López
jmel.escolano@gmail.com
http://amblallenguafora.blogspot.com/

Salvador Vendrell, Columnes de paper,
Catarroja, Perifèric Edicions, 2011
Josep M. Escolano i López (Alacant, Fórum 80 Mundos, 10 de juny del 2011)

Bon vespre

Amigues, amics, benvolgut públic. Benvinguts a aquest
espai que ens acull amb la calidesa de la complicitat cultural a la
ciutat d’Alacant, una miqueta més nostra cada dia i que fa que ens
trobem com a casa. Permeteu-me que en primer lloc agraïsca als
organitzadors d’aquest acte l’oportunitat que ens ofereixen a tots
els interessants per la cultura del llibre de trobar-nos periòdicament
envoltats de prestatgeries de paper, de paper imprés i enllestit per
a ser llegit, a Fòrum 80 Mundos, i especialment a Esther Martínez,
ànima d’aquest espai, i a Fernando Linde, una persona que fa que
l’ofici de llibreter encara tinga sentit, un sentit de qualitat. Gràcies
per cedir-nos l’espai i gràcies per la tasca que feu.

I també a totes les persones que hui sou ací, a tots vostés, a
tots vosaltres, que heu decidit passar una estona amb les paraules
de Salvador Vendrell, escrites i dites, i ara llegides, un divendres
de vesprada, ara ja a poqueta nit. Benvinguts sigueu. Espere que
passeu una estona agradable. Si més no, aquesta és la intenció.

Salvador Vendrell, la persona. Probablement, a vosaltres,
assistents a aquest acte, us interesse conéixer l’autor més que
no pas la persona. Disculpeu-me, doncs, que jo no en puga fer
cap diferència, entre l’un i l’altre. Salvador Vendrell, Voro Vendrell,
és una persona que s’ha dedicat tota la vida a ensenyar llengua i
literatura als alumnes d’unes quantes generacions, o almenys això
és el que jo en sé, d’ell. Nascut a Fortaleny, fa un grapat d’anys, ja
us n’informareu de l’edat, ha exercit com a professor en instituts de
la Ribera, de la Ribera Baixa. Els qui compartim ofici amb ell sabem
ben bé què significa això, de quina manera ens relacionem amb la
matèria que impartim i amb els alumnes a qui ensenyem i que ens
ensenyen a fer de professors.
També ha fet moltes altres coses, igualment importants (o



més encara): una família, un fill i una filla. Però del que ara es tracta
és que Voro escriu. Des de l’any 2002 fa una columna setmanal al
diari Levante-EMV sobre temes molt diversos, algú dirà que són
les seues dèries, les “manietes” particulars, però si busqueu bé
us adonareu que parla de llibres, de llibres que ha llegit i que ens
recomana amb les seues paraules, parla de temes socials, d’allò
que passa al carrer, als pobles, al nostre país, enraona de política i
de polítics, d’urbanisme, de viatges i excursions, parla de tot això i
molt més.

Permeteu-me que, abans d’entrar en matèria, us faça cinc
cèntims, doncs, del perfil de Salvador Vendrell. Probablement algú
dels presents el coneix com a autor de llibres de text, de “clàssics”
com Asfalt, de l’editorial Ecir, de finals dels 80 i principis dels 90
o els de Valencià per a primària, de l’editorial Bruño. Molt més
recentment, també és autor dels manuals publicats en l’editorial
Oxford. En aquest sentit, l’amic Voro és un competidor de la
persona que ara us parla, però un competidor lleial, respectat i
estimat, al qual sent com un col·lega digne de lloança en el seu
quefer professional.

A banda d’aquesta profusió de llibres per a l’ensenyament de la
llengua i la literatura també ha publicat, amb prou èxit d’altra banda,
títols com ara...

● Ausiàs March: el poeta i el seu temps, una biografia il·lustrada
(Bromera, 1997)
● Jaume I: el naixement d’un poble, una biografia il·lustrada
(Bromera, 1998)
● Curial e Güelfa (Bromera, 2006)
● Ha traduït un grapat de títols i també ha escrit algunes altres
coses que deixaré per als biògrafs... quan siga més famós.

Com que he dit que és un amic, us contaré com ens vam
conéixer i com que tinc ocasionalment el micròfon em deixareu que
ho faça. Ho faré curt, no patiu.

Banyoles, 1984. Un aplec de professors de català per a



adults convocat per iniciativa de l’extint Gabinet de didàctica de la
Generalitat de més amunt: fins i tot tinc un certificat d’hores (ja
sabeu, aqueix paper que val per a bescanviar-lo per punts en els
sexennis) que diu “Primeres Jornades de professors de català per a
adults dels Països Catalans”. No veges tu quin nom, no crec que
me l’hagen comptat mai com a mèrit. Però per a mi, i per a ell
segurament també, aquella estada en qualitat d’iguals amb la gent
que editava la revista Com ensenyar català als adults fou la millor
immersió en didàctica que un grapat de professors valencians
acabats d’eixir de les facultats i amb la Llei d’ús acabada d’aprovar
podíem haver fet mai. Daniel Cassany, Octavi Roca, John
MacDowell i els autors de Digui Digui, tots sota el metratge
organitzatiu de Montserrat Gimeno, eren uns amfitrions de luxe. I
nosaltres uns convidats disposats a menjar-nos el món. Com ara, si
fa no fa. Era l’època del cursos de Lingüística Valenciana i la seua
didàctica que organitzàvem els ICE de la Universitat de València i
de la Universitat d’Alacant.

Des d’aleshores hem coincidit en més ocasions. Pocs anys
després del festeig a Banyoles vam compartir faena en l’Assessoria
de valencià del Servei d’Ensenyaments en valencià, abans que
es diguera Servici d’ensenyança en valencià i molt abans que
desapareguera. I sempre, en la distància, ens ha unit el respecte
per la professió que exercim. No el despullaré més, ni a ell ni
a mi, amb records i anècdotes com aquella que....què faig, la
conte? Millor callaré. O no, us contaré com en rebre les normes
de comportament en aquella mena de “col·legi de monges” de
Banyoles on dormíem algú digué que, com que tancaven les portes
a les 10 de la nit, millor seria que donaren les claus a Voro, no fóra
que, de la mà del Miquel Nicolàs, en companyia fraterna, vinguera
a les tantes de la matinada colpejant les portes perquè no podia
entrar-hi. La resta, la continuació d’aquesta història i molt més, paga
la pena que es quede en la privadesa de la memòria compartida.

Salvador Vendrell, l’autor de Columnes de paper. Hui, ací,
hem vingut a parlar de la darrera, que no pas l’última, criatura de
Salvador Vendrell, feta amb la devoció de qui escriu com si fóra un
dietari personal que adreça a un públic divers en idees i també en



interessos.

El llibre comença amb un pròleg de Xavier Serra, hui present ací
entre nosaltres, qui ens fa un apunt personal de l’autor, de la vitalitat
del gènere assagístic en les nostres lletres contemporànies i de la
capacitat demostrada de Salvador Vendrell com a autor, amb un
estil, i cite les paraules del prologuista, “antipedantesc i bonhomiós”.

Si fem una ullada ràpida a l’índex veurem que el llibre està
estructurat en tres parts. Em disculpareu que no us en faça un
comentari de text. Ja us el llegireu vosaltres, però de moment us en
faré un tastet.

La primera part, “L’animal que guisa”, inclou bàsicament
referències a llibres i literatura. En la segona part, que es titula “Per
haver d’amor vida”, glossa temes molt diversos i --m’heu de creure-
- atractius, ¿o no penseu que és atractiu parlar de les rates dels
marjals, famoses per la seua carn tan delicada,(“Avui, si no passa
res, aniré a Albalat de la Ribera a menjar rata”, ens diu l’autor)?
(pàg. 77) ¿o els mosquits embafosos de l’estiu o les dues horetes
de becadeta en acabar de dinar (no diu si amb pijama i orinal
o sense), les actituds dels telenotícies quan retransmeten les
agressions entre jóvens destrellatats i ho fan de forma acrítica?
La tercera part, “Punts cardinals”, aplega una bona selecció de
les passejades per la serra de Mariola, per la Font Roja, per
Formentera, per tot el país, sí, però també per Madrid, Roma o
Londres.

Els lectors de les col·laboracions de Voro Vendrell en Levante-
EMV ja el coneixen. El llibre, la selecció d’articles que l’autor
hi ha inclòs, és un repàs, com he dit, d’una tria personal de les
aportacions més «atemporals» i que no fan referència a temes
de caire «circumstancial». Per això em sembla un recull molt ben
triat, un ramell que manté la unitat del seu estil i que permet fer un
recorregut pel Montcabrer, per Venècia o pel Parc natural de la
Garrotxa de la mà d’un escriptor que descriu llocs i persones amb la
naturalitat d’un mestre que explica les coses perquè s’entenguen i
perquè es puga gaudir amb l’explicació.



Les paraules del nostre columnista beuen dels assagistes més
reconeguts de la nostra literatura, de Josep Pla, de Joan Fuster,
com no, de Joan Francesc Mira, de Martí Domínguez. Però no
penseu que té un estil estrictament acadèmic, en el sentit més
canònic del terme (i també més pejoratiu).

Començarem pels llibres. Anem a pams. Columnes de paper
parla de llibres; ho fa com qui recomana una lectura sense dir-
nos “amb paraules”, o siga sense fer-ho de forma explícita, que el
llibre que esmenta és una obra que paga la pena de llegir. No sé
si m’explique: no ens diu que tal o tal llibre és molt bo, boníssim,
imprescindible en el nostre bagatge lector. No. Ho fa, potser sense
adonar-se’n, o per ventura ho fa d’una manera inconscient, perquè
és el seu estil, i així ens incita amb un adjectiu, amb una paraula
amable, amb una frase ben trobada.

La columna “Jacint Verdaguer”, per exemple, comença
dient “Potser no ens engresque la seua poesia”. “Home --pot pensar
el lector-- si no ens engresca, per què ens en parles?”. Però és
precisament aquest començament el que fa que el lector en quede
captivat en la primera línia. Ara, per a títol captivador, el primer
article: “Ausiàs March no es dopava”. Un títol així pot fer pensar al
lector que l’autor en farà un article humorístic, fins i tot algú podria
pensar que és “de mal gust”. No us enganyeu, darrere de títols com
aquest Salvador Vendrell fa traspuar una ironia ben construïda, el
sarcasme intel·ligent que li dóna el fet de conéixer autors i obres
perquè és una persona llegida amb la passió i la crítica de qui té
bon ull per a traure’n suc. De l’anècdota o del tòpic, sap fer-ne
reflexió, sense abusar d’una erudició que no sempre cal que es
faça si es pensa bé en el destinatari dels escrits. Trobar aqueix punt
de connexió amb el lector és probablement una de les dificultats
més grans que té qualsevol autor, més encara quan es tracta d’un
assaig. Sé que les columnes estan assentades sobre la base d’un
encaix amb els lectors que fa que ens sentim còmodes davant un
comentari elogiós sobre Haruki Murakami de la mateixa manera que
davant un altre de sarcàstic sobre Alejandro Font de Mora.



Les columnes d’aquesta primera part ens descobreixen autors
i obres des d’una visió, diguem-ne, menys “acadèmica”, molt més
“familiar”. Però no us penseu que això és equivalent a falta de
rigor. En absolut. Ens parla d’Ausiàs March, de Ramon Llull, del
Purgatori de Joan F. Mira, de Paul Auster, de Josep Piera, dels
seus amics --i un poc també els meus-- Manel Joan i Arinyó i Víctor
Labrado, d’Urbà Lozano i Femení singular, d’Sthendal, de Mérimée,
de Montaigne. És una llista molt llarga de lectures que ens ofereix
com una safata de fruita d’estiu, variada, saborosa, de colors lluents
i cridaners, abellidora; ens incita a fer-hi una mosset, a quedar-
nos amb el punt d’acidesa addictiva que té una cirera i el gust de
continuar assaborint-la fins a rosegar-ne el pinyol.

Salvador Vendrell és conscient que l’assaig que escriu té un
públic lector molt heterogeni i trobe que l’encerta amb l’estil, amb
el to, amb la forma de tocar la ironia quan parla de les lectures
personals, dels escriptors, dels paisatges, de les idees que
acompanyen la seua història.

Fixeu-vos en aquesta columna que parla d’Honoré de Balzac,
encara que parla més de París que no pas de l’autor.

Ferragus

[...] No és difícil fer-se una idea de París sense necessitat de sentir el ric-
ric i el plof dels sociòlegs. És molt més interessant rellegir Ferragus d’Honoré
de Balzac,on et trobes, com a protagonista, la ciutat del Sena.
Et trobes París, però no el dels grans palaus i el dels boulevards plens
de botigues i llums elèctrics, sinó el París de la indigència i la cara bruta, el dels
carrers miserables i de l’extrema pobresa: el de la revolta. Italo Calvino
considerava aquest llibre com un atles de París i afirmava que Balzac va ser
el primer que va intuir la ciutat com a llenguatge, com a ideologia, com a
condicionant de tot pensament, paraula o gest. Ferragus descriu una realitat
amagada que apareix, en tots els segles, de l’única manera que sap: en forma
de revolta. I nosaltres, atònits, ens preguntem quin procés d’autoconsciència
ideològica els cohesiona i quina organització hi ha darrere, però continuem
amb el nostre espectacle: fent palaus de les arts. (pàg. 31)

La vida, ai!, quina vida. Segona part. Escriure assaig, un



determinat tipus d’assaig, és parlar d’un mateix, és obrir el cor a
les sensacions que percebem davant un atemptat terrorista, davant
el neguit, el fàstic i també davant l’alegria de trobar un amic pel
carrer i oferir-les a qui vulga rebre-les en la comunió de l’acte de
lectura. Per això, les referències anímiques d’algunes columnes em
semblen amerades d’una plasticitat pictòrica que arriben a ferir-nos
de complicitat. Jutgeu vosaltres: “Un dia gris. Ha plogut, però ja no
plou i el sol intenta eixir clivellant la capa de núvols” (pàg. 109). Una
imatge senzilla, sense recàrrecs metafòrics innecessaris, però això
sí, és essencialment natural, compartible, assumible com una visió
pròpia, bella, com la poètica de la vida quotidiana.

I si en voleu més, obriu les portes a glosses sobre l’arròs
caldós amb granotes, a l’educació en valors dels jóvens, a l’anàlisi
de la figura emblemàtica del caganer com a dissident de l’ordre
establit, a les confessions de la seua etapa d’escolanet que el van
convertir en “saludablement agnòstic”, als atacs d’enyorança que
es poden acumular en un sol dia (una presentació a ca Fuster, amb
Josep Ballester i Josep Franco i un recital de Raimon: tot junt i amb
un parèntesi d’un parell de pizzes). Tot açò és el que trobarem en
la segona part. Açò és l’estil Vendrell. Deixeu-me, però, que us
reproduïsca una columna on ell mateix parla de l’estil. Esteu avisats:
estil escatològic té dos significats.

L’estil

Els amics em diuen que, per a escriure, s’ha de tenir un estil propi,
perquè en això està la gràcia. [...] tenir estil és parlar el llenguatge de tots i el
llenguatge d’un sol. [...] Pla ho remata afegint: “La veritat –o el que em sembla
que ho és– només es pot formular amb mots familiars”. [...] Caldria, però,
fer un petit esforç i ampliar els mots familiars, ampliar-los constantment.
[...] I ara és molt fàcil entrar en els diccionaris. No cal ni alçar-se de la
cadira. Et connectes a Internet i busques en favorits un diccionari qualsevol,
com ara, el Diccionari català-valencià-balear. Entres en la pàgina i ja ho tens:
s’obri una finestra on pots escriure la paraula que primer se t’ocorre. Escrius
un mot familiar, com ara, pet. I, aleshores, comproves que, malgrat ser un
mot tan comú, pots seguir ampliant el teu vocabulari, perquè es tracta
d’un molt bon diccionari: “ventositat expel·lida per l’anus amb soroll”. N’hi ha
més, però. Perquè hi trobem: “pet redó, que és molt sorollós; pet amb borles,
que es deixa anar amb algunes onacions seguides; pet amb flocs, que



va acompanyat amb sortida d’excrements”. I comprove, una vegada més, que
tenien raó els meus amics, que gairebé tot, sempre, és una qüestió d’estil.
(pàgs. 89-90)

Paisatges de columnes. Personalment dec ser una persona
força optimista. Cada vegada que descobrisc un racó nou del meu
país, un cantonet de serra, una bosc de freixes o un paradís de mar
em sent més orgullós de saber que és part de casa meua. Clar que
això implica deixar a banda totes les malifetes que quatre espavilats
(o quaranta, com els d’Alí Babà) han perpetrat de nord a sud i de
llevant a ponent. Per això, un recorregut amb aquest animal que
guisa i animal que escriu que es diu Salvador Vendrell pel Morro
del Comptador, pel Cavall Verd a la Vall de Laguard, per la Vall
de Fontanelles a Corbera, per Fontanar dels Alforins (amb una
aturada al restaurant Julio) em reconcilia amb el meu país. Perquè
són topònims del meu mapa del món. Quin tros de país que tenim,
malgrat tot! Llegiu aquest fragment de l’última columna del llibre.

País invertebrat

Encara no sé com i per què vaig aterrar a Oriola el Dissabte Sant.
[...] Un bon hotel, de carrer de volta, que em permetia veure les processons
des del balcó, mentre en l’habitació podia seguir el partit de futbol del meu
equip. Una ciutat interessant amb un aire monumental. Passeig pels carrers i
visita a les esglésies i a l’oficina d’informació i turisme on una jove amb
accent andalús ens pregunta: “Sou de Barcelona?”. “No, xiqueta, som de
Sueca”, li conteste. Però a ella tant se li donava. Per a ella Sueca i Barcelona
eren la mateixa cosa. [...] El país s’ha vertebrat a base de construccions, a
base de xalets i finques de pisos vora mar. Passeu per Torrevella o per
qualsevol lloc de la costa i ho comprovareu: “Aigua per a tots!”. En fa falta
molta per a donar vida a tot el que s’ha construït. No volia posar-me em pla
reivindicatiu, però el viatge em va descol·locar tant que, en arribar a casa,
li vaig dir als meus fills: “Pugeu al cotxe que ens n’anem d’excursió”. I els vaig
portar a La Vall de Tàrbena, a ca Pinet. Era catorze d’abril i volia sentir-me les
músiques republicanes, la internacional i reviscolar un ambient “maqui”,
rebel…Volia retornar, després de més de vint anys, a un lloc que té atractiu per
al turista anglés o alemany, però que també té un sabor a nostàlgia, a
botifarrons i a mallorquines de les bones. (pàg. 161-162)

Ja ho sabeu. De la mateixa manera que parla del monestir



de Sant Jeroni de Cotalba o del Coll de la Marrana, ens guia per
Oxford Street fins a cal Sherlock Holmes o ens convida a viatjar
amb vaporetto pel Gran Canal. Una delícia, tu.
Final. Potser jo sóc un lector molt subjectiu. Probablement
tots els lectors ho siguem. Com ja he dit, Voro Vendrell és un amic
i això em fa tenir una predisposició especial envers els seus mots.
Ara bé, també sé ser crític i honest, amb ell i amb mi mateix. I
no m’enganye ni enganye a ningú si afirme que les “columnes”
de Salvador Vendrell són unes peces literàries que arrepleguen
l’essència d’uns temes tractats amb delicadesa, amb una escriptura
mesurada, amb la qualitat que li permet ser un observador del món
amb uns referents que coneix bé i que comparteix amb els lectors,
sense pedanteries, sense estridències, amb molt de gust.

Les idees que recorren Columnes de paper són, d’altra banda,
molt recomanables per a lectors de totes les edats, també per als
alumnes de batxillerat que ja tenen alguns referents culturals que
els permet endinsar-se en anàlisis de la realitat fetes amb gràcia,
amb intenció didàctica, que els possibilita compartir reflexions sobre
la vida quotidiana.

En un moment de la nostra història recent en què persones
com l’alcaldessa de Torrent s’avergonyeix públicament en un acte
de partit de la llengua que parla i la considera “un defecte”, jo
reivindique el valor de les paraules com les de Salvador Vendrell.
En uns dies que el nostre conseller més nefast ens regala un dard
enverinat com el decret del trilingüisme, com a enganyifa davant la
hipotètica i falsa igualtat de les llengües en el currículum, paga la
pena espigolar els temes que proposa Columnes de paper perquè
esdevinguen veritables “columnes de paraules”, de paraules ben
dites i ben escrites, ben bastides i bones de llegir. Llibres com
aquest fan possible que hi haja lectors, jóvens lectors, fan possible
que enguany 83.225 alumnes dels centres educatius valencians
hagen participat en la darrera convocatòria dels premis Sambori
i que no s’avergonyisquen d’escriure en la llengua que parlen i
estudien i no es queixen de la manca de competència en anglés i en
castellà perquè en tenen.



M’agraden les coses que escriu aquest xicot. I crec que a
vosaltres també us agradarà. No us quedeu sense saber-ho. No us
dic res més o no el llegireu.

Passe la paraula a Salvador Vendrell, qui ben segur que ens
aclarirà enigmes com les raons de la tria de columnes que ha fet
o la justificació de la classificació tripartida que trobem al llibre. I
tots els altres secrets confessables i inconfessables sobre l’activitat
creadora que vulga regalar-nos, per descomptat.

Columnesdepaper 80M

Recommandé

Recommandé

Contenu connexe

Tendances

Tendances (18)

Similaire à Columnesdepaper 80M

Similaire à Columnesdepaper 80M (20)

Plus de Josep M. Escolano

Plus de Josep M. Escolano (11)

Columnesdepaper 80M