1. L’avorriment ja té cura, aquí sempre hi ha lectura!
Això era una noia mooolt maca que es deia Cecilia. Un bon dia, va rebre un correu
electrònic de Les Talpetes que anunciava un concurs literari. Buscaven saber qui
era la persona més literària. Com que la Cecilia era moooolt sàvia, va voler
participar. No cal mencionar que les seves companyes, les Gretels, no van
participar, ja que les conseqüències que això va tenir, les coneixereu més endavant.
Al dia següent, la Cecilia va començar a rumiar sobre quins personatges estaven
amagats rere aquelles espectaculars descripcions. No van passar ni dos segons,
que ja va enviar un email a la Lara, la tutora de Les Talpetes, mencionant que era
molt difícil. Pobre Cecilia, pensaven Les Talpetes. Tot d’una, quan va començar a
escriure el comentari al bloc, va sentir uns sorolls estranys que no sabia d’on
venien. Va parar l’orella i va descobrir que provenien de l’ordinador. Llavors, el va
observar de fit a fit i va ser quan se la va empassar de cop.
Quan va obrir els ulls, va veure un bosc immens ple de llibres i arbres alts. Estava
encara desorientada quan, de sobte, va veure una persona d’aspecte extravagant
que llegia un llibre. Aquella dona semblava despistada. Quan la Cecilia li va
preguntar el nom i ella va respondre que es deia Oblit, ho va entendre tot. No va
tenir temps per preguntar-li on era i què hi feia allà, que l’Oblit ja havia marxat bosc
endins.

2. Va mirar a banda i banda. Aparentment no veia res, fins que es va adonar que hi
havia un camí marcat per engrunes de pa. Va afinar tots els seus sentits i va notar
una flaira de xocolata desfeta. Com que la Cecilia era molt golafre, va decidir seguir
el camí. Mentre avançava, va veure que aquell camí també el seguia un noi
anomenat Charlie, que duia un bitllet d’or a la ma. Aquest, li va preguntar - Perdoni
senyora, vostè ha vist la fàbrica de xocolata d’en Willy Wonka? És que per aquí
oloro a xocolata i m’agrada taaaant... La Cecília li va respondre – Em sap greu, però
mai abans no he estat aquí i, per tant, no he vist cap fàbrica de xocolata. En Charlie,
trist i decebut, va marxar tot olorant xocolata.
Per fi, al final del camí d’engrunes, va trobar una casa d’aspecte singular. Quan
anava a picar a la porta, d’una muntanyeta de terra, va sortir d’una revolada una
talpeta. Només veure-la, la talpeta, molt enfadada, li va preguntar – Has estat tu qui
m’ha fet això al cap? – Jo? Jo no! – va respondre la Cecilia, però la talpeta ja no
l’escoltava perquè havia marxat tot rondinant. Quan es disposava a trucar per
segona vegada, va escoltar una veu que deia – Teresa! La xocolata està massa
espessa per coure-hi aquests pobres infeliços! – va dir una veu molt aguda que
semblava la de la Mireia. La Cecilia es va quedar tan espantada que va anar a mirar
per la finestra. El que va veure, que la va deixar astorada, van ser totes les seves
companyes, les Gretels, amb aspecte de bruixa! Es va preguntar si tenien alguna
maledicció que les hagués transformat en bruixes.

3. Mentre es preguntava tot allò, la Teresa va dir – Doncs afegeix llet, Mireia! Cal que
la xocolata estigui al punt per poder exterminar a tots aquests personatges i que
ningú sigui tan literari com nosaltres! En aquell moment, totes les altres Gretels allà
reunides; la Neus, la Martina, l’Ana María, la Cristina C., l’Isabel, la Brenda, la
Cristina A. i la Mireia, animades per la seva gran cap, la Teresa, van exclamar a la
vegada: HA HA HA !!!!!!!
Quan la Cecilia estava a punt de sortir corrents, una ma verda i llefiscosa que
pertanyia, com no podia ser d’una altra manera, a l’Shrek, la va agafar per les
orelles i la va entrar dins la casa en un tres i no res. Un cop va ser dins, va veure a
qui es referia la Mireia amb allò de “pobres infeliços”. Dins d’una gàbia hi havia
molta gent: La Mosca, l’Olivia, l’Elvis Rivoldi, el Rober, l’Erika, l’Eduardo, el
Paddington, el Guji-Guji, la Misha, la senyora d’en Finn Herman i l’Elemer, que era
qui esclafava a tots els altres.
La Teresa, quan la va veure, va ordenar a l’Shrek que la tanqués dins la gàbia.
Estava molt espantada quan, de sobte, es va sentir el galop d’un cavall. Les bruixes
es van alarmar. L’Ana María va exclamar – Jo conec aquest soroll; és en Sant
Felipe! La Brenda va dir – Gretels! No us quedeu aquí parades. Agafeu a tota
aquesta colla de desvalguts i poseu-los a la cassola!

4. D’una revolada, van obrir la gàbia, però, Sant Felipe era molt més ràpid que elles.
Les va colpejar amb el seu gran punt de llibre i totes, excepte la Teresa, van caure
de quatre potes dins de la cassola. No va ser casualitat que fos l’única Gretel que
no caigués a la cassola, ja que l’Shrek estava bojament enamorat d’ella i la protegia.
Aquesta protecció no va durar gaire perquè la Teresa li va dir – Protegeix-me,
gamarús! Que sinó acabaré a la cassola com les altres! Sacrifica’t per mi! Quan
l’Shrek va escoltar aquells mots de menyspreu i es va ofendre. No va poder contenir
la seva ràbia i d’una flamarada la va llançar directament a la cassola.
Sant Felipe, va agafar a la Cecilia, la va muntar al cavall i van marxar galopant. Els
altres empresonats, van ser lliures i es van endinsar en aquell bosc tan estrany.
Després d’uns minuts galopant, van arribar al punt on la Cecilia havia trobat a l’Oblit.
Tot seguit, Sant Felipe, va recitar una frase que deia “L’avorriment ja té cura, aquí
sempre hi ha lectura!” De sobte, la Cecilia es va trobar al seu escriptori asseguda,
com si no hagués passat res.
De cop i volta, tot li va semblar més clar i va escriure les respostes del concurs de
Les Talpetes. Al cap d’uns dies, va rebre un email dient que era la guanyadora del
concurs! Va obtenir el seu premi i va prometre que aniria a passar un dia a la classe
de Les Talpetes (evidentment, sense les altres Gretels).

5. Autors i autores:
Les Talpetes.