Poemes d'amor i d'amistat

1. mesos de juny fins a desembre

2. “ Som éssers de paraules. Tenim que cuidar-les, vetllar per elles, compartir-les, donar-les contingut, vincular-les a la nostra forma de vida. La paraula és or. Per això crec en el diàleg, la conversa, en la paraula que va creixent, en l’anar i venir d’allò que diuen uns i pensen altres”.

3. Dia. Claror. El sol ple de vida i de llum. Hi ha algun núvol creuant el cel. L’ànima es vesteix de records. Els arbres amb llum apareixen amb resplendor. Alegria. De lluny sona una cançó acaronada pel vent. Des del silenci d’un carrer escolto la veu de la meva consciència interior. Fa dies que la meva imaginació va solta. A estones penso en la vacuïtat d’un cos quan l’ànima marxa de viatge. Fa dies que no plou. La boca tancada. La paraula viva. Una cara en el mirall. Em sona. Un àngel. Imagino un viatge al límit del cel, al costat de l’horitzó del mar. Somnio. Què crear per a què aparegui de nou l’astre rei? Dolça tenacitat aquesta de creure en àngels alats. Tornen el dies d’estiu. Ell. Sempre torna. Arriba la nit, finalitza el dia i de nou ressorgeix el seu rostre a la finestra de la memòria. M’aixeco, vull tocar-lo. M’apropo a poc a poc. Nit. Obscuritat. No està. Ha marxat sota el paraigua d’una silenciosa pluja d’estiu.

4. Primer poema de juny, Colors. Maletes plenes de somnis, circulen d’aquí per allà, buscant l’adreça, que les porti al carrer de la dignitat. Continents, rases i llengües viatgen per un mateix ideal: un món més igual. Homes i dones d’aquí i d’allà sentiments de cors enlairats. Colors hi ha en el cel que m’inviten a viatjar per un món més humà. Equipatges sense passaports amb claus forçades, d’injustícies proclamades en el món de la diversitat. Mirades blanques, mirades negres, ulls que es creuen pel camí, plens de llums i il·lusions, plens de pors i incerteses. Móns de primera, on el que val és la cartera. Societats d’ànimes buides, alimentades per mans anestesiades, vestides de pèrfides materialitats.

5. Colors hi ha en el cel que m’inviten a viatjar per un món més humà. Imaginalia, 10 de juny de 2009

6. Segon poema de juny, Sense tu. Em recordo de tu, i no en tinc prou amb els teus ulls, amb la teva veu. Em sedueix aquest joc de paraules vives, inquietes, juganeres. Recordo el teu somriure i, desitjo, Tornar a veure’t amb l’alegria neguitosa de la primera trobada de la primera paraula viva. Imaginalia, 12 de juny de 2009

7. Tercer poema de juny, Tocar el cel Penso sobre les cartes escrites a un àngel. La lletra polida dia darrera dia, un poema, un compte; acarono el paper amb la suavitat dels dits, un poema, un compte; la fantasia que embolcalla els dies és una carícia de mots gramaticals. Què inventaré demà? Qui viu en aquesta fantasia? Què àngel es crea quan es toca amb la mà el cel? Imaginalia, 15 juny de 2009

8. Quart poema de juny, Amigues eternes. La llum es va convertir en foscor, la salut en malaltia, la paraula en silenci. I malgrat totes les dificultats, la paraula ressorgeix de l’abisme com au fènix. I torno a escriure lletres vives i belles. Paraules. Mots. Amigues eternes. Imaginalia, 16 de juny de 2009

9. Cinquè poema de juny, Despullada. Em despullo del cos per vestir-me d’ànima blava en un món reservat que només ell i jo coneixem. I sento cada vegada amb més força la necessitat de despullar-me, de despullar-lo de donar-me completament amb ell, amb una fúria instintiva i despiadada, que m’empeny a escriure la història dels amants oposats. Escriure per crear-lo, per transformar-lo, per delinear el perfil de la seva mirada, el somriure dels seus llavis, la força poderosa del seu cor; escriure per donar sentit als dies, per despullar-me de l’enyorança i de l’oblit per reinventar-me i reinventar-lo altra vegada de sol, de mar i de blau i cobrir-me d’aquell estrany ímpetu que viu allotjat al meu cos i a la meva pell. Imaginalia, 18 de juny de 2009

10. Sisè poema de juny, Records de juny A nit, Àngel va aflorar el record de la primera trobada. L’aroma del cafè una tarda de juny, plena d’intriga i misteri. Com series tu? Com seria jo? I vas aparèixer tu segur i decidit. I allà estava jo insegura i temorosa. Llavors les nostres veus es van convertir en cos, i les paraules en imatges vives, de dos desconeguts. Estaves tan a prop de mi que vaig sentir por. Por de por, por de mi mateixa, de les meves impressions, de les meves sensacions. I vaig fer-te gran, molt gran. Com eres tu. Com era jo.

11. Sorgeixen records com aquest o d’altres, benintencionats, que cohabiten amb dubtes i incerteses. Tot això ho saps, Àngel, creador del meu record etern, viu i en moviment. Només jo miro i repasso cadascun dels breus instants que em vas regalar. Més d’una vegada, a qualsevol hora, es presenta un d’aquests records enyorats, i em desvetllo en l’obscuritat de la nit pensant en cafès i en tardes caloroses de juny. Imaginalia, 15 de juliol de 2009

12. Setè poema de juny No puc oblidar-te. La meva ment es resisteix a oblidar-te, s’aferra als records, s’aferma al teu nom d’àngel, i s’oblida de la distància que ens separa. No puc oblidar-te. Aquesta és la veritat. Recordo la delicadesa de les teves mans, la teva conversa a través del telèfon, la teva paraula darrera la pantalla, la sensació d’aventura en cada nou dia. T’enyoro amb fúria deslligada, i sé i sempre he sabut que no vindràs que mai tornaràs. Malgrat la ferma realitat, t’amago i et cuido en la memòria, i entre les lletres estimades dels meus escrits, - llançades com flors irradiants damunt un prat verd- invento paradisos plens de paraules murmurades. Sospiro amb fúria deslligada i somnio que els mots arriben allà on ets, i sé que aquesta set de tu només puc satisfer-la amb conversacions enlairades i secrets xifrats. Imaginalia, 30 de juny de 2009

13. ESTIU

14. Primer poema de juliol, El jardí Sento que sóc un jardí ple de flors al seu interior: roses, margarides, roselles i pensaments i em sembla que si obro la boca sorgirà l’aroma de totes les flors, provocant una pluja d’aigua clara i cristal·lina que tinc aturada dins els meus ulls. Imaginalia, 8 de juliol de 2009

15. Segon poema de juliol, Nota de silenci. No puc portar-me res de tu perquè no en tinc res de tu ni tan sols una confirmació de la teva existència. Plena d’equivocacions he anat saltant de nom en nom de carrer en carrer cercant-te entre la gent. Mai has comprès que la nota dels teus silencis m’han insuflat de vida i de creació, material invencible per entreteixir melodies que ressonen a tu. Imaginalia, 23 de juliol de 2009

16. Tercer poema de juliol, Ulls de foc. Fa temps que visc en una altra realitat. Una realitat virtual encesa pel somriure d’un àngel. És el pensament d’un home que recordo des de la distància. En secret porto el seu alè d’una punta del dia fins el final de la nit. En el meu record estan impresos els ulls de foc que van cremar la meva ànima. Ningú sap que ell alimenta la meva foguera literària. Tot per ell... Imaginalia, 27 de juliol de 2009

17. Quart poema de juliol, Et busco i no et trobo. Et busco pel carrer a través d’una mirada; et busco en les xarxes d’Internet des del facebook al tuenti; et busco en llocs de passat que porten el teu record. Et busco i no et trobo, només et trobo: en la paraula, en el full en blanc, en el poema inventat en l’historia pensada. La paraula com principal protagonista dins el saló de la meva imaginació, on les finestres obertes evoquen el teu nom i el teu ésser; el repte d’una intel·ligència creadora provocadora de perpetues curiositats exaltades. Imaginalia, 28 de juliol de 2009

18. Cinquè poema de juliol, No importa, No importa si m’equivoco molt o poc, les paraules sempre m’han obert camí i han estat amigues de companyia que han acollit la meva fantasia. La il·lusió d’una petita creació, el naixement d’una idea, m’han ajudat a continuar endavant, i tanta alienació m’ha tornat boixa d’emoció. Jo sé que les paraules no arriben enlloc, resten tancades dins del blanc paper i només quan arriba la nit surten des del món de les ombres per endinsar-se dins de la meva realitat. Llavors obro els ulls, agafo un llapis i escric que la teva mirada no envelleix i veig com de cop tots els dubtes que m’acompanyen i que m’han acompanyat al llarg del temps, desapareixen en el llindar de la nit. No importa si m’he equivocat poc o molt perquè amb cada errada, una idea nova ha nascut. Què importa si m’he equivocat. Imaginalia, 30 de juliol de 2009

19. Sisè poema de juliol, Llençol de passió, Llençols que cobreixen cossos que protegeixen somnis de nit de seda i de ras. A fora la nit enllumena el llit dels amants que dormen abraçats sota la roba de lluna; cossos entrellaçats d’anada i tornada propers a l’abisme dels comiats. El silenci de la pell es barreja amb la mirada estel·lar que observa des del cel el moviment rítmic de respiracions entretallades. Un gest que desperta, un fresc inesperat. La mà damunt l’esquena trencant el silenci dels fràgils amants. El llençol rodola del cos al sòl. La nuesa dels cossos parla d’un nou descobriment vestit d’ardor i de passió. Imaginalia, 29 de juliol de 2009

20. Setè poema de juliol, Estic sola Estic sola. Per continuar escrivint, t’anomeno, et parlo i el teu nom es fa matèria. Passen els anys i continuo cercant-te en tots els ulls, no em dono per vençuda; continuo esperant alguna senyal algun silenci que em parli de tu. Es poblen els llavis del record i del sabor d’un bes. Penso en les teves paraules, el tren que passa un cop, una vegada a la vida, a la meva vida el teu vagó ple d’aquí i ara. Amb els ulls de present continuo mirant el passat i la teva imatge rememorada m’estreny en la mà, és l’ombra que habita el meu camí de núvols blaus. Soledat, llibertat. Estic sola. Soledat per recordar-te. Llibertat per crear-te.

21. Les teves empremtes d’ahir, d’avui i de demà omplen els fulls de mots i d’invenció. No vull renunciar a la teva existència. Per continuar composant necessito de tu, d’aquesta inspiració delirant, de la llum que sempre hi haurà darrera de qualsevol finestra virtual. A l’altre costat del ventalló continuaré escoltant les teves passes a la nit, des de la soledat del pensament i des de la llibertat del sentiment. Estic sola. Imaginalia, 31 de juliol de 2009

22. Primer poema d’agost, El peix de l’amor En la piscina del meu cor el teu record flota dins l’aigua tranquil·la; ombra blava enlairada, sota el trampolí de la lluna nova. Nedes entre els meus somnis de braça, d’esquena i de papallona. Deixant xopats els records de la meva memòria. Peix d’escames brillants, animal aquàtic i silenciós, escolto la teva boca respirant paraules mullades. Nit d’estiu, enllumenada per la lluna nova, nedo entre aigües imaginàries, sentint el fred de les escames esmunyint-se pels plecs de la meva pell. Imaginalia, 3 d’agost de 2009

23. Segon poema d’agost, El rellotge El rellotge passa l’hora, nous segons i minuts despleguen la seva existència. Indicadors de vida que assenyalen un principi i un final. Tic-Tac-Tic-Tac-Tic-Tac. Temps lineal; color d’hores incertes. El pas del temps envelleix cadascun dels minuts viscuts. Les hores transcorregudes, s’acomiaden de tots els instants. Quan a la nit el rellotge dóna les dotze la desolació d’un record m’oprimeix el cor d’enyorança i dol. Tic-Tac-Tic-Tac-Tic-Tac. Imaginalia, 4 d’agost de 2009

24. Tercer poema d’agost, El camí Em fico als meus pensaments. Quan el món és silenci de veu i sorolls, llavors apareixes tu, sorgint del no-res. Em mires als ulls m’agafes de la mà, amb divina tendresa. I ens endinsem en una llarga nit d’amor desbordada. Amb l’aurora, tornen els sons i les paraules. Desapareixes, els ulls resten tancats, les mans buides. Em desperto, á primera hora del matí; el cel és blau i et contemplo allunyar-te en busca del teu camí. Imaginalia, 10 d’agost de 2009

25. Quart poema d’agost, Badalona camina Construint el camí de les esteles torno a la ciutat. Obro la finestra. La ciutat té el seu propi batejar i és blau. És una ciutat que creix entre palmeres, contemplant el mediterrani a la vora, calmant ones embravides i mirant el tren passar. Bordejant barris i camins, camina de mica en mica per on passegen els ancians, una mica més de presa per on els joves se seuen a amar pels parcs de rialles i plors de petits i d’infants. Una ciutat plena de vent i de brisa de maragda i de mar. Imaginalia, 11 d’agost de 2009

26. Cinquè poema d’agost, L’alcova secreta Esgarrapes la meva pell deixant empremtes de record. El cos tremola sencer des de la terra al cel. La meva intimitat s’omple de carícies i de plaer, i l’alcova dels somnis acull el rumor de l’amor secret. Esgarrapes la meva pell deixant mossegades de tu, plaer suculent de vida i de mort. Tanco amb claus impossibles el gaudiment secret d’un amor fet de paraula i de temps. Imaginalia, 20 d’agost de 2009

27. Sisè poema d’agost, La gruta fosca Em llepes els llavis amb la teva llengua de foc, un esgarrifament neuronal passeja pel meu cos despullat. Pirata sense món enxarxa les teves mans entre els meus cabells despintats, i mossega el meu cos amb l’instint ferotge dels taurons. Fiqués les teves mans dins la meva intimitat despertant els sentits adormits, il·luminant el camí de la gruta. Pirata sense nom submergeix-te en aquest oceà d’aigües embravides. Llança l’arpó de la vida penetrant de llum, la foscor de la mort. Imaginalia, 25 d’agost de 2009

28. Setè poema d’agost, Ulls de primavera Un bocí de primavera un camí per investigar una mirada, la d’un ulls, negres, negres, negres. El temps es presenta com un amic allunyat però en el dessabor de la quotidianitat la presencia, constant del sol, m’avisa de tu. Rei, rei, rei. Avui primavera sento el perill de l’estiu la llum dels raigs de sol, la calor ofegant que xopa la finestra de les veus enlairades, que amb la seva musicalitat cala sobre els ulls puixants i alegres de la primavera. Sol, sol, sol. Imaginalia, 28 d’agost de 2009

29. Primer poema de setembre, Arriba setembre i agafo una paraula. Les mans tasten el paper callat, i abandonat durant els dies d’estiu. Observo els primers núvols i assaboreixo el teu nom. Sonen notes, tons, vibracions i melodies, ballen en l’aire, deixant llamps sonors que converteixen la foscor en llum. El so de la teva veu, la permanent veu, hèlice en moviment d’inspiracions continuades. La creació sempre a punt per volar. Imaginalia, 2 setembre de 2009

30. Segon poema de setembre, Penso en tu i la mà d’un àngel neteja el cel de blau, convertint-lo en el mirall des d’on poder mirar-te. Veig la teva mirada silenciosa des de l’eternitat i puc seguir la distància de la terra fins el cel estelat. Rumio allò que vull llançar-te des de la terra, plantada com un arbre amb els peus traspassant totes les arrels, en un dia de setembre. Si existeix l’eternitat sempre existirem tu i jo. Imaginalia, 3 setembre de 2009

31. Tercer poema de setembre, Dorm l’àngel, dorm. Totes les ones mullen els seus cabells escampats els seus ulls tancats; la sorra es barreja amb somnis de colors. S’apropa el mar, s’apropa. Soroll de mar, sabor d’amor. Àngel o sirena. L’acarona el mar, l’acarona. Suavitat d’escuma blanca que embolcalla tota fantasia. Imaginalia, 4 de setembre de 2009

32. Quart poema de setembre, Paper doblegat, un nom abrigat, una història mig escrita. Una taca de tinta blava rodola pel full llançat. La dissolució de les lletres, la història no narrada ofegada pel mar blau de la tinta escampada. Paperera buida de somnis. Setembre llança el llapis damunt lletres oblidades. Imaginalia, 5 setembre de 2009

33. Cinquè poema de setembre, Carrer buit, silenci, que travessa la ciutat. En la vorera somniadora s’aixeca la presencia desitjada. Apareix un home sense nom, rostre que es barreja amb algú; fruit de records passats. Hi ha dies en calma, tranquils, que em porten a passejar per la ciutat, recórrer els seus laberints i entre cantonades deixar sorgir la presència imaginada. Callada, l’ombra, m’acompanya. Potser, per això, m’agrada passejar, silenci, algú camina al meu costat; ombra humanitzada feta matèria. I la meva solitud despullada de mirades, desapareix. Persegueixo un home viu, detingut dins la memòria del temps. No puc tocar-lo, ni besar-lo, només passejar al seu costat, una tarda de setembre Imaginalia, 6 setembre de 2009

34. Sisè poema de setembre, Rellisquen les mans pels pits freds i despullats; la calor dels dits segresta el tacte de la pell. Allà on tot és fosc, el goig i el plaer s’amaguen i es troben, en un joc de carícies desbordades. Mirades plenes, davant el plaer de cossos tremolosos. La temptació, el desig, lloc de trobada d’una nit de tardor. Setembre, el mes, on les mans i els llavis tenen el sabor de la vida i la passió. Imaginalia, 18 de setembre de 2009

35. Setè poema de setembre, Altre temps Va dir poesia i els llavis es van mullar d’amor. Va dir també demà amb els ulls plens de futur i va sentir emocions estrenyent el seu cor, artèries movent-se per un trajecte desconegut. Soledat, silenci, paraules amigues dins del full blanc del poeta. Paraules portadores de somnis conqueridors. Sap que és convenient aprendre a viure en soledat, des del silenci, des d’altre temps, des d’altra edat. L’edat de l’amor el temps de la tardor memòria de felicitat passatgera. Imaginalia, 29 de setembre de 2009

36. TARDOR

37. Primer poema d’octubre, Quan arribi octubre, obriré la finestra tancada, deixaré escapar un sospir, i miraré la llum encegadora de la lluna plena. Recordaré la tebior de la pell en aquelles hores incertes despullades de temps i de sons; com sonava la vella cançó amb veu de nostàlgia idealitzada. Els gots plens de petons i de carícies i la veritat dels sentiments vessant des de la profunditat de les nostres boques enamorades. Vics la tardor dels nous dies, amb la presència intacta d’aquell antic passat, d’aquell antic record. Imaginalia, 7 d’octubre de 2009

38. Segon poema d’octubre, Quan aparegui la lluna i comenci la intimitat de la nit ressorgirà el moment màgic que em parli de tu. Al cor canta un ocell desconegut. El sistema circulatori del cor bombeja totes les arteries. Un àngel dorm, i la fragilitat de les ales acarona la fredor d’un somni blau. Les nits d’octubre, transformen el paisatge nocturn amb mirades innocents que em parlen de tu. Imaginalia, 9 d’octubre de 2009

39. Tercer poema d’octubre, T’has ficat dins meu com una troballa que desperta la curiositat més amagada, com un jeroglífic enigmàtic que cerca ser descobert. Has parlat i la teva paraula, ha encès les estrelles de la nit apagada. Ara sento com camines, a la vora. Els camins estrets i travessós, ara són amples i plans. Ara sento com els llavis remoregen les orelles i dins la imaginació neix la claror d’un nou dia, amb aroma de somni i sabor de melodia. Imaginalia, 14 d’octubre de 2009

40. Quart poema d’octubre Sóc dona Sóc un gra de sorra petit a l’univers. Sóc un soroll de riu que rellisca per l’aigua del cim. Sóc un cant de fulles, d’arbres enamorats. Sóc l’ocell lleuger que bat les ales al cel. Sóc pit de dona fet de terra i univers. Imaginalia, 19 d’octubre de 2009

41. Cinquè poema d’octubre, L’esquerda S’obre l’esquerda, els amants neguitosos miren més enllà de les paraules pronunciades; les mans s’apropen de lluny, la distancia s’hi imposa, els cors s’arronsen, i les llàgrimes amants rellisquen pel fons de la pell esquerdada. Imaginalia, 20 d’octubre de 2009

42. Sisè poema d’octubre, La recerca El full, el llapis, la paraula on la lletra es fa traç, imperible, escrita amb tinta blava, verbalitzada després en la lectura, volant, com els coloms d'un festí diürn com l’avió que aixeca el vol. Les lletres repetides mussiten i parlen surten sempre del seu refugi, de la línia que el paper traça silenciosament. I aquestes lletres cerquen un únic horitzó: un després, darrera els passos d’un àn gel. Imaginalia, 21 d’octubre de 2009

43. Setè poema d’octubre, El far Des d’un far, miro el mar i la penombra de la seva foscor, nostàlgia de tu. Mar dels meus ulls full en blanc d’una nit tancada. En altra ciutat viu la seva mirada, el seu silenci, a vegades veu escrita a vegades veu callada. “ Perdóname por ir así Buscándote tan torpemente...” Pedro Salinas Imaginalia, 29 d’octubre de 2009

44. Primer poema de novembre, Aquí en l’ordinador, una pantalla, un ratolí, un teclat; tot possibilitat, o..., quan miro. Em recordo: “Àngel Oleiro” Oleiro de què: de l’artesà. Aquell Àngel que va posar en peu la creació. Aquell Àngel que va mirar la paraula viva. Aquell Àngel que va inventar la imaginació com univers. Aquell Àngel que va donar llum amb el foc del seu or i del seu cor. Sense camí. Avui, demà, ahir. La pantalla s’ha obert i del teclat volen lletres, que volen fugir, que volen volar! Passió, ser, mar. Set d’ifinit. I miro, i continua no havent ningú, no està, no està. I no hi ha vaixell que em porti a l’altra vorada. Viure. Si. Puc. Dec. Recordar. Tot existeix a la imaginació. Pantalla que parla a l’artesà. I miro. Imaginalia, 3 de novembre de 2009

45. Segon poema de novembre, La meva amistat és literària i m’omple de creativitat humana, atípica i excèntrica. Penso en tu, en el teu record, en la teva cara, en les mans de dits llargs i suaus, plens de bellesa, en la teva boca plena d’encerts i de somriures en la teva mirada, que és atlàntica i mediterrània. Penso en tu i les paraules neixen del desig, del goig i de l’alegria. I al crear-te, amic, entre els plecs de la meva ment, sento com del meu món interior surten imatges noves. Imaginalia, 4 de novembre de 2009

46. Tercer poema de novembre, Quan l'amor, aquest ardent sentiment pinta de flama el meu COR , i surten de mi totes les paraules belles, de prompte sento la imperiosa necessitat de continuar construint aquesta narració amorosa. Imaginalia, 9 de novembre de 2009

47. Quart poema de novembre, La paraula viva Aquesta paraula. Aquesta paraula està viva. Té ulls. Té boca. Invisibles ulls, que sense veure’ls, et miren. Invisibles llavis, que sense veure’ls, et parlen. Llegeixes paraules que acaronen un nom. Aquesta paraula està viva, vol trobar-te en qualsevol cantonada; ficar-se a casa teva o potser a la teva ànima; tafanejar per les teves interioritats, de emocions i de pensaments; provocar-te sentiments i forfollar al teu cor: Ja arriba, ja arriba! Una altra paraula viva. Imaginalia, 17 de novembre de 2009

48. Cinquè poema de novembre, Cristall d’ànima Ressuscito la teva imatge, els teus ulls de cristall, les teves mans virtuals, l’esplendor de les teves paraules. Abandono a la nit les cendres escampades, les dubtes fugitives, les resistències obsessives, que m’allunyen de tu. Desxifro entre línies les teves senyals, un mot inventat, un personatge creat, un lloc especial. Entenc el teu missatge: deixa’m. Miro la pantalla blanca: un cos angelical, un món harmònic, un temps infinit. El blanc es torna mar. Silenci vestit de fred de blau i de gel, de mirall trencat, de hores mortes. Al davant, l’horitzó. Lluny. El silenci em recorda allò que mai he viscut.

49. Torno vençuda d’una recerca incessant, demà, un altre dia, tornaré a la lluita, i la creença guanyarà al dubte, i l’esperança trobarà el camí de la victòria i l’amistat. Imaginalia, 18 de novembre de 2009

50. Sisè poema de novembre, Tinc un amor platònic i dos i tres i quatre i cinc Mil! Tinc un amor platònic del Nord o del Sud d’ulls negres o d’ulls blaus àngel o dimoni. Tinc un amor platònic: ningú com tu! Imaginalia, 23 de novembre de 2009

51. Setè poema de novembre, El guia Si jo t’escrigués, la meva paraula et donaria a la mirada, rotonda i segura. T’escric i la meva lletra es confia en aquest parlar incert d’hores cegues. Et torno a cridar cada dia, cada instant. T’espero amb les mans obertes. Véns de lluny, de camins marins; puntual acudeixes a la meva invocació. Amiga d’un destí desconegut, recorro els passadissos d’un cel infinit cercant l’adreça de l’àngel etern. Núvols vaporosos s’apropen a mi per despitar-me del camí que he de seguir. Sempre per ventura l’atzar s’apodera de mi i Déu m’espera per guiar-me fins a ell: l’àngel etern. Imaginalia, 25 de novembre de 2009

52. HIVERN

53. Primer poema de desembre, En l’embrollada xarxa neuronal vaig elaborar una història plena de paraules. No hi ha secrets en l’amistat reconstruïda des de la memòria. Mai no vaig pensar que seria un jardí tan ple de paraules belles. Vaig projectar un jardí amb aroma de lavanda, gessamí i roses una altra manera de provocar-te. Escrit des de l’est mirant cap el nord. I oloro platges de naturalesa idíl·lica, i miro boscos de vegetació desbordada. I des de la foscor de la nit i des del silenci de tots els sorolls em pregunto: quan tornaràs? El perfum del jardí traspassa tots els llindars, nord, sud, est i oest. Que bé has recollit, amic, estimat tantes paraules llançades a la vora del mar. El temps, la memòria, continuen omplint-me de tu. La paraula, el record, continuen omplint-me de tu. Quan tornaràs? Imaginalia, 2 de desembre de 2009

54. Segon poema de desembre, Crec que la nostra amistat ha estat un thriller de caràcter misteriós, planejant totes les intrigues. Hem arribat a tocar portes tancades, hem recorregut passadissos secrets, hem plantejat difícils interrogants, hem experimentat la por dels silencis, amb el pes de totes les hores i de tots els dies; envoltants per llarguíssimes llunyanies. Com inventors d’aquesta posta en escena, hem creat mil i una imatge, en blanc i negre i en color, en dies de gala o en dies de dol. Hem inventat sopars inexistents on mantenien converses animades i hem rigut i hem ballat i hem parlat i hem somniat abans que la imatge desaparegués de la nostra memòria i del nostre pensament. Hem fet històries, invencions que han engrandit la nostra amistat. El thriller d’aquesta companyia ha estat un misteri ocult entre els nostres convidats. I hem sabut construir amb afany i destresa la tela d’una llegenda blava, que sempre ens acompanyarà quan alguna nit imperi un silenci abismal . Imaginalia, 4 de desembre de 2009

55. Tercer poema de desembre, Veig la neu blanca que en arribar el Nadal rellisca per la finestra despertant-me de blanc i d’il·lusió. Un any més, es passegen totes juntes: abraçades, somriures i petons. Veig nens de rostres nets sense pors i sense odis. Hi ha un carrer obert ple de llums i de regals, proclamant per altaveu melodies de pau i de solidaritat. Em persegueix de prop, la pista màgica d’un nou Nadal. Imaginalia, 9 de desembre de 2009

56. Quart poema de desembre, Amb una espelma petita il·lumino una part de mi que no coneixes, el nadó que he alimentat de tu en els meus pensaments. T’he inventat i reinventat cada dia durant set llargs mesos; amb el fred i la calor amb paciència i amb urgència, des de la soledat i des de la companyia amb imatges i amb paraules. I t’he vist de prompte creuar un carrer aturar-te en un semàfor davant el mirall d’una botiga, i desaparèixer de nou. El destí que fa les seves tirades ens va presentar una tarda de primavera. Després la mateixa roda ens va separar però em vaig quedar prenyada de tu i encara continuen naixen paraules que invento i reinvento en la part que no coneixes de mi. Imaginalia, 11 de desembre de 2009

57. Cinquè poema de desembre, Recordo L’ordinador que em van regalar un Nadal. Recordo tenia un ratolí petit i blanc era màgic fer-lo córrer per la finestra virtual i veure que en algun moment em trobaria amb un àngel amb llampecs clars. M’amagava de tothom esperant en la intimitat encendre’l i trobar-lo. Recordo, l’àngel que vivia al meu ordinador. Imaginalia, 16 de desembre de 2009

58. Sisè poema de desembre, Les sento arribar cada dia una a una plenes de paraules. Arriben ben adreçades, (no es perden a ningú racó a ninguna cantonada), a la correcta direcció, la que uneix carrers del nord i carrers de l’est. Venen carregades com si fossin Santa Claus de joguines de vius desitjos de somnis blaus i de fantasies enlairades. Les sento arribar sigil·losament són cartes d’amor són paraules vives. (L’hivern és el temps de la nostàlgia, cobreix amb la manta els records). Imaginalia, 21 de desembre de 2009

59. Setè poema de desembre, Paraules i vida, acció i responsabilitat; l’home s’ha de fer càrrec del món. Un món net i transparent per respirar i caminar. Un món equilibrat i just per compartir i estimar. Els homes del món, treballem per una inquietud comuna salvar el planeta d’un escalfament global. La terra esquerdada, la vegetació entristida, les temperatures descontrolades; senyals fredes penetrants de mort que criden actes d’unió i de cooperació. L’home s’ha de fer càrrec del món. Imaginalia, 23 de desembre de 2009

60. Quan tu vulguis deixar caure una ploma entre les meves mans, les trobaràs obertes. Imaginalia, 2010