2. Art romànic
10.1.- REFERENTS HISTÒRICS
Al final del segle X es va viure a tota
Europa una etapa d’estabilitat, degut
a la tranquil·litat política, a la
consolidació del feudalisme i a la
supremacia de l’església.
L’església augmentà el seu prestigi i
la seua influència intel·lectual i va
propiciar que augmentaren les
peregrinacions, millorant les vies de
comunicació, provocant la itinerància
dels mestres constructors i fomentant
així l’aparició d’un estil arquitectònic
unitari.
3. Art romànic
10.1.- REFERENTS HISTÒRICS
Al segle VI va aparèixer l’ordre benedictí, basat en una vida en
comú dedicada a Déu (“ora et labora”). Aquest model de vida va ser
un exemple per a la resta de la societat i les grans fortunes
començaren a relacionar-se amb els monestirs, augmentant així el
poder d’aquestos.
Degut al luxe que van adquirir, es realitzaren segles després
reformes monacals, que provocaren l’aparició de nous ordres (segle
XI reforma de Cluny i segle XII reforma del Cister)
A banda de les institucions monacals, també començaren a
desenvolupar-se en aquesta època (s. XI) les ciutats, degut als
progressos agràris a algunes zones europees i al dinamisme
cultural creixent. Apareix així la burgesia.
4. Art romànic
10.2.- LOCALITZACIÓ I EVOLUCIÓ ARTÍSTICA
L’art romànic va adquirir un significat i un valor europeus, per la
seua extensió per tot el continent.
Va ser un estil internacional amb peculiaritats nacionals i regionals.
Podem diferenciar tres etapes:
Primer romànic (segles X-XI).
Romànic Ple (segles XI-XII).
Romànic tardà (XII-XIII).
5. Art romànic
10.3.- CARACTERÍSTIQUES GENERALS
El terme romànic va ser fixat al
segle XIX, per tal d’unificar estils
i escoles regionals.
Les seues obres
arquitectòniques estan
construïdes amb arcs de mig
punt i voltes de canó o arista,
que deriven de l’arquitectura
romana (herència clàssica).
6. Art romànic
10.3.- CARACTERÍSTIQUES GENERALS
En la pintura i l’escultura no es van seguir els models antics. Es
dóna prioritat als materials preciosos i a la funció al·legòrica i
simbòlica.
Durant l'època, degut a la influència de l’església, es proclama el
triomf de la mateixa i l’art es subordina a Déu.
7. Art romànic
10.4.- L’ARQUITECTURA AL SERVEI DE DÉU - Catedrals i esglésies
Al voltant de l’any 1000 augmentà el pelegrinatge i es va
estendre la construcció d’esglésies i catedrals, seguint unes
característiques comunes:
Orientació d’Est a Oest.
Es recuperà el transsepte (naus que creuen
perpendicularment la longitudinal), formant així plantes de
creu llatina.
Creuers (punt on es troben el transsepte i la nau longitudinal)
coberts per cimboris.
Nova configuració de la capçalera de les esglésies. Al
presbiteri es situa l’altar i el cor de clergues. L’absis és
modificat amb la construcció del deambulatori, un passadís que
prolonga les naus laterals i per on transitaven els peregrins per
tal de venerar les relíquies.
8. Art romànic
10.4.- L’ARQUITECTURA AL SERVEI DE DÉU - Catedrals i esglésies
Les naus centrals es construïen amb voltes de canó reforçades per
arcs doblers, que descarregaven el pes en els pilars.
Les naus laterals estaven coronades per voltes d’arestes.
Hi ha diferent nivell entre les naus laterals i la central, aprofitat per
a construir arcuacions i la tribuna.
Els murs eren amples massissos i amb poques finestres, per a
suportar el pes de la volta de canó.
Es construeixen cimboris i torres campanar.
12. Art romànic
10.4.- L’ARQUITECTURA AL SERVEI DE DÉU - Catedrals i esglésies
A Itàlia el romànic va estar condicionat per les obres de l’antiguitat
clàssica i per la cultura bizantina.
Es va desenvolupar un estil particular amb ús de maó, marbres,
decoració mural independència de tres edificis: la catedral, el baptisteri i
la torre campanar.
15. Art romànic
10.4.- L’ARQUITECTURA AL SERVEI DE DÉU - Catedrals i esglésies
A França també trobem importants construccions d’esglésies d’estil
romànic.
18. Art romànic
10.4.- L’ARQUITECTURA AL SERVEI DE DÉU - Catedrals i esglésies
A la Península Ibèrica podem
trobar diversos àmbits en
relació al romànic:
Per una banda, a Catalunya
destaquen les esglésies rurals
de la vall de Boí (Sant Climent i
Santa Maria de Taüll) per les
seues obres pictòriques i
també altres amb influència
llombarda com Sant Vicenç de
Cardona.
A Aragó hi hagué influència
mossàrab (San Pedro de
Lárrede) i llombarda (Catedral
de Roda d’Isàvena), destacant
també la Catedral de Jaca.
23. Art romànic
10.4.- L’ARQUITECTURA AL SERVEI DE DÉU - Catedrals i esglésies
Als territoris de Navarra, Castella i Lleó va tindre una importància
capital l’aparició del Camí de Santiago, al llarg del qual es
construïren nombroses esglésies, catedrals i monestirs, amb el mode
constructiu de Cluny.
A Navarra destacaren les esglésies d’Eunate i Torres del Río.
San Isidoro a Lleó.
Més de vint esglésies a la província de Zamora.
A Castella San Martín de Frómista, Santillana del Mar, San
Esteban de Segovia, San Vicente d’Àvila.
A Galícia destaquen les catedrals de Tui i Ourense, però sobretot
la Catedral de Santiago de Compostela.
39. Art romànic
10.4.- L’ARQUITECTURA AL SERVEI DE DÉU - Els conjunts monacals
Durant el Romànic, els monestirs van agafar tindre gran importància
cultural, econòmica i també política i aquest fet es reflecteix en les seues
construccions.
Els monestirs van fixar la distribució de les seues dependències.
Es van convertir en una mena de ciutats tancades.
La major part dels espais es situava entorn al claustre (església, sala
capitular, dormitoris, refectori, cuina, biblioteca,...).
A Catalunya destaquen Santa Maria de Ripoll i Sant Pere de Rodes.
A Aragó, San Juan de la Peña.
A Navarra, San Salvador de Leyre.
A Castella, Santo Domingo de Silos.
47. Art romànic
10.4.- L’ARQUITECTURA AL SERVEI DE DÉU
- El caràcter defensiu de l’arquitectura civil
Durant l’època del romànic es van construir nombrossos edificis de
caràcter defensiu, especialment a la Península Ibérica, que era zona
de guerra entre els regnes cristians en el seu avanç cap al sud i els
musulmans.
Actualment queden escassos edificis, que en molts casos han
sigut reformats.
Destaquen els castells, amb funció defensiva, situats en indrets
estratègics, envoltats de muralles i amb una torre central (torre de
l’homenatge).
Els castells eren residències dels senyors feudals fortificades i
també s’utilitzaven com a lloc de refugi per a la població davant de
possibles atacs.
50. Art romànic
10.5.- LES IMATGES DE L’ESCULTURA
L’escultura romànica va estar lligada a l’arquitectura (decoració de
portades i capitells).
La intenció de decorar de l’església era per tal d’adoctrinar a la
població analfabeta.
Els temes són religiosos (Antic i Nou Testaments, vides de sants,...),
però també hi apareixen animals fantàstics i escenes de la vida
quotidiana, a més de motius decoratius vegetals i geomètrics.
51. Art romànic
10.5.- LES IMATGES DE L’ESCULTURA
Als claustres i interiors de les esglésies trobem una temàtica més
profana, hi ha una major llibertat.
A les portades d’esglésies i catedrals hi ha alguns elements comuns
decorats amb relleus:
Al timpà apareix Crist en Majestat (Pantocràtor), envoltat del
tetramorfos.
Arquivoltes, brancals, llindà i trencallums, apareixen decorats
amb relleus figuratius (com els 24 ancians de l’Apocalipsi o la Mare de
Déu) o geomètrics i vegetals.
Destaquen les catedrals de Moissac, Vezelay, Arles i Autum a França,
Sangüesa a Navarra, Santiago (pòrtic de la Glòria i de les Plateries) i
també diversos monestirs (Santa Maria de Ripoll, Santo Domingo de
Silos,...).
54. Art romànic
10.5.- LES IMATGES DE L’ESCULTURA
L’escultura romànica té una sèrie de característiques formals comunes:
Hieratisme, rigidesa i inexpressivitat.
Falta de perspectiva.
Adaptació dels personatges al marc arquitectònic.
Horror bacui.
Perspectiva jeràrquica.
Geometrització i simetria.
Policromia (avui perduda).
67. Art romànic
10.5.- LES IMATGES DE L’ESCULTURA - Les escultures devocionals
En quant a les característiques tècniques són paregudes a les
anteriors.
Trobem distintes temàtiques:
La Verge Maria com a “Sedes Sapientiae” (tron de la saviesa). Mare
de Dèu amb Jesús.
Crucifixió. Pot ser de Crist triomfant (diví) o sofrent (humà). Quan la
imatge de Crist està vestida s’anomena Majestat (Majestat Batlló).
Davallament de la creu (grups escultòrics).
Trobem també algunes mostres d’escultura en ivori (Crist de Ferran i
Sança).
També hi ha relleus, especialment a les portes d’algunes catedrals o
esglésies, en bronze, plata o coure.
70. Art romànic
10.5.- LES IMATGES DE L’ESCULTURA - Les escultures devocionals
Majestat Batlló.
71. Art romànic
10.5.- LES IMATGES DE L’ESCULTURA - Les escultures devocionals
Portes de la Catedral de Pisa.
72. Art romànic
10.6.- LA PINTURA COM A IMATGE SAGRADA
La pintura romànica, a l’igual que l’escultura, estigué supeditada a
l’arquitectura. La podem trobar sobre dos suports:
Pintures murals (al fresc), en murs, absis o voltes de les esglésies.
Pintura al tremp, sobre fusta, retaules que solien situar-se als
altars.
La temàtica és eminentment religiosa (Antic i Nou Testament). Les
representacions més comunes són Crist en Majestat, el Judici Final o
la Mare de Déu (als absis).
73. Art romànic
10.6.- LA PINTURA COM A IMATGE SAGRADA
Les característiques principals de l’arquitectura romànica són:
Adaptació de les figures al marc arquitectònic.
Absència de perspectiva (fons monocromàtics).
“Horror bacui”. S’ompli o es decora tot l’espai disponible.
Perspectiva jeràrquica.
Geometrització i simetria de les formes.
Delimitació de formes (contorns).
Varietat cromàtica de tonalitats intenses.
74. Art romànic
10.6.- LA PINTURA COM A IMATGE SAGRADA - Estils pictòrics
Podem trobar dos estils pictòrics romànics diferenciats: el
francoromànic i el bizantí.
El Francoromànic es localitza a l’Oest de França i a Castella (Sant
Isidoro de Lleó). Està influenciat pel treball de les miniatures. Destaca
el seu naturalisme,el detall, certa expressivitat, el moviment i els fons
clars.
80. Art romànic
10.6.- LA PINTURA COM A IMATGE SAGRADA - Estils pictòrics
L’estil pictòric Bizantí es va desenvolupar a Itàlia i Catalunya (amb
obres com Sant Climent i Santa Maria de Taüll)
Hi ha absència d’efectes espacials i volumètrics, hieratisme, frontalitat,
simetria i allargament dels cossos.
