3. 1
PRESENTACIÓ
Són molts i diversos els projectes i experiències que
creadors de diferents arts han dut a terme amb grups
d’artistes “amateurs” o persones que mai havien tingut
relació amb l’art: processos de treball entre aquests
col·lectius i artistes professionals que han culminat amb
presentacions d’espectacles, exposicions o
composicions, alguns d’un alt nivell artístic.
Del circ és coneguda la seva capacitat transformadora i
integradora, amb nombrosos projectes d’immersió en
barris populars, presons i/o altres espais o col·lectius
diversos. Però també, la llibertat de llenguatges artístics
inherent en el circ el fan molt proper a experiències de
creació amb la comunitat.
Aquesta jornada professional vol ser una oportunitat
de trobada i treball per reflexionar i iniciar noves línies
d’actuació en un camp, el de les experiències
artístiques conjuntes entre professionals de circ i
col·lectius no artístics, que es troba en plena projecció.
La missió d’aquesta jornada és generar elements de
treball per què equipaments, entitats i creadors
desenvolupin i s’impliquin en projectes de creació
comunitària amb circ.
La jornada va dirigida a membres d’equipaments i
entitats, artistes i creadors, gestors culturals,
educadors/es socials, tècnics de barri, dinamitzadors,
especialistes en relació amb la comunitat,
psicopedagogs i qualsevol altra professional interessat
en creació comunitària.
4. 2
BENVINGUDA
09.30h Presentació de les jornades
Leandro Mendoza, director artístic de la Central del Circ
La Central pretén cuidar, allotjar i acompanyar tot procés creatiu per respondre
les necessitats creatives i de producció d’espectacles de circ. Un dels objectius
primordials és treballar amb el territori així com amb socis europeus que tenen
preocupacions i interessos per enfortir-se establint una relació sòlida que
fomenti el treball conjunt.
La Central vol posar de relleu les fortaleses intrínseques del circ per establir
relacions entre el propi equipament i la comunitat: rigidesa i flexibilitat,
estructura i desestructura, cultura de l’esforç i desenvolupament del treball en
el temps.
Aquestes jornades volen compartir les experiències de tots amb la creació
comunitària en el camp de les arts, posant èmfasi en els canals de
comunicació i en la funció social que pot tenir el circ per donar resposta a les
necessitats d’algunes comunitats i per relacionar-nos-hi: el barri va al circ i el
circ va al barri.
L’important és escoltar, compartir projectes, experiències i treure’n conclusions.
Els ponents que avui ens acompanyen tenen relació també amb altres
disciplines artístiques. Sempere com a experta en música i creació comunitària i
Panadès aportant la seva experiència des de l’Ateneu Popular de Nou Barris.
Paral·lelament, s’està fent una creació exprés entre els associats.
Vivències i unions, conflictes que poden sorgir davant diferents
problemàtiques es posaran també en comú a partir de les diferents
experiències europees. En les taules sectorials es posarà èmfasi en el vincle
entre el col·lectiu i en la tensió entre la relació humana/procés i relació
artística/producte que cal posar en equilibri.
5. 3
ASSISTENTS
Cathérine Magis i Micheline Vandepoel - Directora i docent de l’Espace
Catastrophe (Brusel·les)
Lucille Montadat, Aude Boutard i Hélène Metailie - Mediadora cultural de la
Grainerie (Toulouse)
Albert Bordonada, Marta Borreguero i Leandro Mendoza – Responsable
d’activitats, gerent i director de la Central del Circ
Mª Jesús Ruiz Bujanda i Elio Vera Brito - Dinamitzadors i programadors del
Centre Cívic de Sant Martí.
Albert Grau - Educador social, formador i pallasso d’hospital.
Toni Folch Alemany – membre de l’associació de pares de l’escola de circ
de l’Ateneu Popular de Nou Barris
Samanta Emilia Merlo - Periodista (Itàlia)
Simone – Antropòloga visual
Fabrizio Gavosto- Director artístic del Festival Mirabiglia de Fossano (Itàlia) :
residència i creació
Antoine Leonetti - Gestor Cultural relacionat amb el cinema
Silvia Borrell - Tècnica d’ensenyances artístiques de la Generalitat
Màster Gestió Cultural: teatre comunitari (alumnes).
Núria Sempere - Directora Centre de les Arts de l’Hospitalet
Ricard Panadès – Empresari de circ. Ex-gerent de l’APCC
Noemí Rubio i Laia Serra - Comusitària, Plataforma de Desenvolupament
Cultural Comunitari.
6. 4
PONÈNCIES
10.00h La creació comunitària a Catalunya i Europa:
situació actual i reptes de futur
Núria Sempere, directora del Centre de les Arts de L’Hospitalet
Ens explica que la creació comunitària va arribar-li accidentalment i per
implicació personal en la matèria. Des dels inicis, va formar part d’un projecte
d’Escola Municipal de Música a Santa Perpètua on l’ajuntament li va oferir
dirigir un centre que apostés per una educació musical oberta i amb el
compromís de fer-la accessible a tothom.
Tot i que el projecte públic d’educació musical que dirigia en aquell moment
semblava molt innovador, va descobrir que era un model utilitzat des de feia
temps. El 1990 se’n va assabentar a través d’unes jornades d’escoles de
música a Madrid. En aquella ocasió va poder conèixer models europeus que
van servir de referents. Es constitueix en aquell moment l’Associació d’Escoles
de Música de Catalunya, una institució que va entrar a formar part de la
European Music School Union. I és en aquest pretext que van adonar-se que
al centre i al nord d’Europa, s’havia fet una aposta clara de fer partícip a la
societat de la pràctica artística, mentre que a Espanya aquest compromís va
sorgir amb els anys.
Anys més tard, treballant a l’Escola Superior de Música de Catalunya, va
conèixer Sean Gregory [Guildhall]. Arrel del contacte amb el Bristish Council va
tenir la oportunitat de portar-lo amb els seus estudiants de l’ESMUC. Gregory
feia creació comunitària: treballava amb persones sense expertesa tècnica,
però amb resultats excel·lents. Es va dur a terme un projecte a un centre de
secundària adreçat a docents i estudiants. Un nou punt de partida per dominar
un llenguatge artístic, per despertar en el col·lectiu unes capacitats de
participació molt importants. La reflexió que va sorgir de l’experiència va ser
que no només el patrimoni musical havia d’estar en mans de fills de famílies
il·lustrades, sinó que existien iniciatives que oferien la possibilitat de viure molt
positivament la creació i que, alhora, despertaven noves capacitats de
participació.
7. També per casualitat, va rebre el Music Manifesto. Anglesos propietaris de companyies discogràfiques,
directius de teatres d’òpera, músics professionals, músics aficionats, etc. exigien als poders públics
qüestions molt raonables: que tothom tingués dret a descobrir el seu potencial artístic, que es cultivessin
els talents, que els treballadors del sector poguessin accedir a un major desenvolupament professional,
etc. Sempere s’hi va adherir. La casualitat va fer que a partir de signar aquest document, conegués a
Joan-Albert Serra, de The Sage Gateshead. Aquest és un centre ubicat a l’altre costat del riu Tyne, al límit
de Newcastle, la ciutat burgesa llindant amb la zona obrera (Gateshead). Aquesta localitat dedicada a la
indústria pesada, queda paralitzada completament fruit de les actuacions de la Margaret Thatcher
[veure “Brassed off” de Mark Herman].
En aquell context, l’alcalde de Gateshead es va plantejar un projecte de rescat de la població alhora
que iniciar un protagonisme cultural a la zona. Norman Foster va ser l’escollit per dissenyar el centre que
ha esdevingut un equipament molt complert amb dos elements fonamentals: un centre educatiu i un
centre de desenvolupament comunitari que actua a tot el Nord Est d’Anglaterra. Aquest centre luxós té la
vocació de contribuir a la transformació social a través de la pràctica artística, vehiculada a partir de
projectes de llarg recorregut i a través d’activitats de curt recorregut adreçats a col·lectius més
vulnerables. La suma d’aquest contrast li resulta un xoc i una palanca. Per què allò ideològic
comprometedor no pot anar de la mà d’allò més espectacular i remarcable?
Poc temps després, visita in situ diferents projectes que li causaren diferents impressions com:
EAT LONDON: un projecte que havien desenvolupat dues artistes espanyoles (Alicia Rios i
Bárbara Ruiz). La iniciativa es va desenvolupar al llarg de dos mesos, amb l’objectiu social que
les persones dels barris perifèrics coneguessin i reconeguessin com a seu el centre de Londres.
Es va proposar a col·laboradors reproduir amb menjar el mapa del centre de Londres amb els
menjars típics de les tretze comunitats amb les que van treballar. El desenvolupament del
projecte va ser: cada comunitat va fer un viatge al centre de Londres; després van preparar
unes receptes; finalment a la Trafalgar Square van fer una festa on cada comunitat anava amb el
seu menjar. Així van construir el mapa al centre de la plaça i s’explicava com cada comunitat
havia treballat. Oferien veure la obra i menjar-se-la.
8. Aquesta obra d’art de concepció contemporània i molt experimental va ser possible a partir de la
participació activa de tretze comunitats. Es van apropiar, a més, d’un territori que els pertanyia: el
centre de Londres. Així, es pot apreciar un doble procés d’apropiació: del territori i de destreses
culinàries. Alhora es va donar l’oportunitat a les comunitats de ser protagonistes d’una obra molt
reconeguda a nivell internacional.
NATIONAL PORTRAIT GALLERY: es proposava desenvolupar una peça audiovisual amb la
participació d’ancians de Hackney (persones provinents del Carib). Havien d’escollir la foto que
més els agradava en una visita al museu. A partir d’aquí, els protagonistes es disposaven en la
mateixa posició que el seu retrat preferit i se’ls filmava. Una veu en off explicava la seva vida, la
seva història. En aquesta ocasió la comunitat no és paisatge sinó que és part activa.
RESIDÈNCIES D’ARTISTES: En espais singulars i no usuals de la pràctica i creació artística: en
guarderies, per exemple. Com es deixa influir l’artista pels nens? Quin procés de construcció es
pot donar en aquest marc poc habitual? Un model d’artista comunitari posat en espais poc
habitual del desenvolupament artístic.
Paral·lelament va descobrir el compromís dels projectes de llarg recorregut. Posa l’exemple de FESNOJIV.
La Música ha de pertànyer a tothom. Abreu s’adreça a diferents nuclis del país per poder transformar-lo,
donar oportunitats a la infància que viu en situacions extremes: “la cultura dels pobres no pot ser una
pobre cultura”. D’aquí la reflexió que els processos de participació han de ser de qualitat, han d’anar
acompanyats d’un resultat excel·lent que doni valor al treball de la comunitat. Els artistes no són
assistents socials, no poden exercir amb paternalisme la seva funció, no poden renunciar a l’exigència
artística de la seva pròpia obra.
Com dividir, doncs, la tensió entre el procés i el resultat, que és sinònim d’èxit del resultat i de les
produccions. Recomana, en aquest punt, el documental “Tocar y Luchar”. Un documental que evidencia
la força del projecte i que, alhora, ha gaudit de gran èxit internacional. Es mostra com s’utilitzen les arts
com a instrument de cohesió social. D’aquest projecte n’ha sortit Gustavo Dudamel, qui ha arribat a
personificar l’èxit del Sistema i que ha tingut molt reconeixement a nivell mundial.
9. El 2005, l’Ajuntament de L’Hospitalet li proposà a priori dirigir un conservatori de música però la missió
s’allunyava molt del seu esperit perquè amb la naturalesa de L’Hospitalet, perdia sentit. No havia existit
fins llavors un centre d’educació cultural, calia arribar a sectors sense acumulació i/o tradició cultural.
Llavors, l’ajuntament aposta per un projecte integrador que defensava per mandat municipal:
incrementar el número de persones que practiquen les arts, arribar a poblacions que no tinguin tradició
artística i utilitzar les arts com a vehicle de cohesió social i èxit escolar.
S’ha fet un centre amb un programa de llarg recorregut amb un plantejament llunyà a la tradició que
incorpora un tipus d’alumnat de grans necessitats (minories ètniques com el Gornal caracteritzat per la
presència acumulada de gitanos, barris de gran densitat migratòria que es localitzen només a l’escola
pública i que a més estan molt associats a la pobresa). En aquestes escoles -inspirats sota el projecte de
Veneçuela per mitjà de l’ensenyament de corda, quintet de vent i dansa- al llarg de 5 anys s’han provat
i assajat també un tipus de projecte de creació comunitària: s’introdueix un artista a l’escola amb la
voluntat de contribuir a canviar la perspectiva dels docents que tracten amb estudiants molt marcats.
Sempere apunta que actualment, a Espanya, hi ha un 30% de joves que no estan certificats en
l’educació obligatòria. Persones amb un drama personal, que durant el boom de la construcció van
trobar feina de forma raonablement senzilla però que en aquest context de crisi no treballen. Si es vol
una societat del benestar, tenim un problema col·lectiu: el país no es pot permetre el luxe de tenir aquest
30% de nois i noies perduts.
Pel que fa a la literatura en aquest camp apunta lectures recomanables: François Matarasso amb “Use
or Ornament”; i John Holden que profecia la cultura democràtica però evidencia que tal paraula sembla
una contradicció: si la cultura és una manifestació de tots, com pot ser que haguem d’afegir el vocable
democràtica, que s’hagi de fer èmfasi en la necessitat i deure que sigui una cultura a l’abast de tothom.
Cal saber quins valors té la cultura per defensar la legitimitat de la cultura per seguir obtenint ajuda de
l’Administració:
1. L’emoció que ens proporciona la cultura. Un factor intrínsec.
2. El valor instrumental de la cultura. Quin impacte social té les arts? Què aporta?
3. El valor institucional: perquè les fàbriques de creació segueixin sent imprescindibles cal que el
servei sigui bo i que els ciutadans, finalment (qui finança aquests equipaments) creguin que val
la pena invertir en aquests centres. Amb això es garantitzarà l’èxit i l’existència d’aquests
equipaments.
10. Quan busquem quins són els impactes de la creació comunitària, partint que
és un instrument per trobar tots aquest valors, hem de saber què està passant
amb el participants: com millora la seva concentració, com desenvolupem nous
canals de comunicació, com provoquem el gaudi en l’haver incrementat les
destreses artístiques que no havien descobert, etc. La creació comunitària és
un procés creatiu on l’artista exerceix de facilitador i on la comunitat aporta i
pren decisions. A més, el paper de l’artista ha de ser de catalitzador per
garantir la qualitat artística, creant un espai on els participants se sentin autors i
protagonistes de l’obra. Per aquest motiu també cal tenir en compte la projecció
pública positiva de la creació.
És molt interessant sentir la veu dels participants que anuncien que darrere
s’han hagut d’esforçar molt però ha valgut la pena, entre d’altres. Aquesta
experiència es materialitzà per exemple amb el projecte inspirat amb Rhythm is
it!, que es durà a terme a l’Hospitalet, amb estudiants del Institut Margarida
Xirgu, que surten del seu entorn i entren en contacte amb una estètica artística
contemporània arriscada.
Cal destacar que el Mercat de les Flors; des d’aquest centre s’ha arriscat en
apostar per aquesta línia de treball, obrint la temporada amb un projecte
d’aquesta índole amb Luca Silvestrini. Per altra banda, a València estan
promovent el festival 10 sentits, l’ACEM farà un curs de formació amb Merlijn
Twaalfhoven.
És doncs una nova situació. Però i ara què? Falten estudis superiors que
contemplin la creació comunitària, falta una xarxa, estimular els agents socials
per utilitzar les arts com a vehicle de cohesió, fer més investigació que reforci
aquest camp. Tot això pot ser o no ser però el més important és la nostra
convicció en la construcció d’una societat més emancipada, més justa, que es
pugui construir bottom-up. Ara bé, és cert que UK tenia una gran estructura –
per exemple la iniciativa Creative Partnerships-, però a data d’avui, fins i tot
aquest país ha eliminat aquestes partides d’empoderament social (lluny de les
lògiques polítiques de dretes). Cal fer una crida per seguir treballant en
aquesta línia amb el suport o no de l’Administració. La responsabilitat recau en
les nostres mans, a les mans de les institucions culturals.
11.
12. 5
PONÈNCIES
10.45h El circ social i la creació comunitària amb circ:
dos conceptes diferents
Ricard Panadès, especialista en circ.
A l’Ateneu Popular de Nou Barris, s’ha pres el circ com a llenguatge artístic que
ha consolidat aquesta organització. En els seus inicis, l’Ateneu era una antiga
fàbrica (als anys 80 era una zona de difícil accés i força marginal) que era
utilitzada per albergar materials de reparació de la via púbica entre d’altres
usos de l’edifici (per exemple la planta asfàltica). En aquesta fàbrica s’havia
organitzat un moviment ciutadà on es concentraven les associacions de veïns
que actuaven com altaveu de la classe popular i barrial per reivindicar serveis
sanitaris, educatius i culturals. La immigració de Catalunya fou molt destacable i
representà un xoc cultural i de convivència molt notable durant el franquisme.
Si ens fixem el pla de la convivència, existien força conflictes al barri. Nou
Barris és i era un barri de població procedent de Galícia, Castella i Andalusia.
En l’època franquista aquesta zona va prendre el seu nom pel moviment
veïnal. Es va ocupar la planta asfàltica i els veïns en varen reivindicar un
equipament cultural. Un fet singular tenint en compte les necessitats
(bàsiques) del moment. Era el segon que es reivindicava (el primer era al Born)
a la ciutat de Barcelona.
El fet que es conservi el nom (Ateneu Popular) rau en la idea que és un símbol
de resistència davant el franquisme per les seves ressonàncies republicanes i
anarquistes. Tot el moviment popular va reivindicar per les classes populars
una formació que es va articular en forma d’ateneus populars. Aquests
s’autofinançaven des de la base pels mateixos obrers. Amb aquesta mítica
república que es va perdre a la guerra, es volia reivindicar la comunitat.
Pràcticament tots els centre cívics actuals de Barcelona tenen aquest origen.
13. En aquest context puja al govern Narcís Serra i es promulga la idea d’Eduardo
Delgado dels centres cívics. Llavors el govern socialista s’apodera de la
reivindicació popular i incentiva la creació de centres cívics. Nou Barris es negà a
formar part d’aquesta política institucionalitzada, defensant que la cultura cal
centrar-la des de la comunitat amb l’exigència d’obtenir diners de l’Administració
però amb l’autonomia que garanteixi l’autogestió i la independència. El llaç doncs
amb la comunitat és molt íntim des del seu origen. La seva presència era constant
en totes les lluites veïnals de caràcter urbanístic, cultural, sanitari o educatiu.
Com a plataforma autoorganitzada, funcionaven de forma assembleària, i es
reconeixia per part del moviment veïnal una legitimitat política. A aquest primers
moments, a part de la reivindicació de l’espai, es va apostar per la recuperació de la
cultura popular, molt ocultada i sotmesa pel franquisme a Catalunya. S’impulsà
aquesta cultura des de les festes majors que representava una setmana festiva i on
es convidava a tota la comunitat, donant-li una identitat al col·lectiu; el carnestoltes;
la castanyada; la festa de primavera on es reunien tot el sector associatiu del barri.
Es volia una hegemonia del moviment popular, per la creació comunitària. Des de
l’Ateneu s’han preocupat que la comunitat disposés de plataformes artístiques i
creatives pel creixement de la comunitat. L’ateneu ha tingut molta relació
històricament amb el món de la festa en el punt de consolidació del centre (sense
tenir referents i defensant un model únic). Perquè pels impulsors, el centre cultural a
més de la programació que s’oferia era un espai de manifestació popular: es va
crear, en aquest context, la colla de diables que dinamitzava el barri per impulsar la
identitat i la cohesió de la comunitat en la seva manifestació creativa.
Per mitjà de negociacions es consolida la plataforma “Ateneu de Nou Barris”. Avui
és un centre que té un conveni amb l’Administració local, és un centre públic però la
gestió es manté independent. Sempre s’ha tingut molt present la participació. La
manera de crear i produir cultura no només descansa en qüestions artístiques sinó
que, a més, la mateixa gestió del centre no és un artefacte dirigit només per
professionals sinó que recullen la veu dels usuaris en forma de comissions que
participen en la presa de decisions i en l’orientació del projecte, en la definició del
programa que s’executa en el centre.
14. Foren dels primers que van cobrar entrada per assistir a les activitats
organitzades per l’Ateneu -a diferència dels centres cívics- amb la creença
que cal dignificar l’esforç de la creació i atenció a espectacles, sempre amb
preus populars. Per poder, així (com a estratègia d’autofinançament) tenir
independència de criteri davant l’Administració i ser capaços de generar
recursos. Això sumat al voluntarisme suposa un 50% del finançament total de
l’Ateneu, fet que dóna legitimitat de l’equipament per la seva transparència i
retribució.
Davant la preocupació de la política cultural, l’Ateneu es posicionà. Els socis
francesos tenen una altra articulació més assentada quant a estructura i
concepció de la política cultural. Per tant, el seu posicionament va ser estar al
costat de la cultura popular materialitzada en la festa però també amb la
creació comunitària (evitant el funcionament per cursos, tallers, com si fos un
contenidor sense caràcter).
La punta de llança havia de ser la creació que produeix cultura i no només
consumeix cultura. Per això l’aposta pel circ. Des del principi apreciaren el
potencial del circ com a tret distintiu, com a leitmotiv perquè aquest és un
llenguatge artístic on tothom pot accedir-hi sense prejudicis decimonònics. El
circ, més allunyat al discurs de l’alta cultura, tenia aquest potencial per
apropar la cultura, que finalment ha irradiat tot el país i ha dinamitzat tot el
barri.
Per finalitzar cal destacar un fenomen viscut: des del moment que s’ha de
justificar l’acció cultural i comunitària mitjançant indicadors de cara a
l’administració (com la cohesió, la identitat, etc.), cal també ser conscients del
valor de l’art en la seva naturalesa i procés, en l’experiència creativa que
enriqueix el creixement ciutadà, una eina imprescindible en la democràcia ja
que permet consolidar un projecte de llibertats en la nostra societat. No és
suficient amb un discurs polític o amb finançament, sinó que les
organitzacions de base han de creure i defensar que la experiència creativa
tant individual com col·lectiva és un bé i un dret individual que cal exercir:
lluitar per tenir a les nostres mans la projecció de futur que volem.
15. 6
12.00h Quatre experiències comunitàries amb circ a Europa
La Central del Circ, centre de creació de circ a Barcelona:
Projecte Infusió Flamenca amb artistes de circ professionals i joves del
barri del Besòs i la Mina
EXPERIÈNCIES
Albert Bordonada explica que la present jornada forma part del punt de trobada i de treball incentivat
pel Programa Educatiu Grundtvig sota el paraigües d’Itineraris creuats, un projecte europeu que
fomenta l’intercanvi d’experiències entre companyies i institucions dedicades al circ que realitzen
projectes d’impacte social o bé que tenen una línia d’acció educativa i/o dinamitzadora en el barri on
s’emplacen.
Bordonada posa de relleu que La Central té per missió la creació professional d’espectacles de circ
però que alhora pretén entrar en la dinàmica de crear vincles entre el barri i l’espai on es troba. Així,
el 2010 es posà en contacte amb el Centre Cívic del Besòs, obriren una convocatòria entre artistes de
circ per mitjà de l’associació [APCC] i conjuntament començaren a implementar un projecte artístic de
creació comunitària.
Arturo Figueroa [dinamitzador del CC Besòs] explica que al Centre Cívic entre les diferents línies
d’acció que duu a terme (casa d’adults, serveis socials, treball entre entitats, dinamització juvenil, etc)
compta també amb un grup de flamenc consolidat. Figueroa posa sobre la taula el context del barri:
el Besòs, nascut als voltants dels anys 70 i que es troba al límit de Barcelona és un barri molt nou i
bàsicament obrer. El Centre Cívic per la seva banda, es troba amb certes complicacions per arribar a
les entitats arrelades al barri que funcionen independentment, per això aquest projecte suposava un
alè d’aire nou per poder implicar a tothom. Així es decidí unir el grup de flamenc amb el grup de joves
de la Mina i els professionals del circ. De la simbiosi entre cultura urbana, diferents generacions i la
disciplina del circ havia de sorgir una creació. Davant aquesta realitat es va haver de tenir molta
flexibilitat per adaptar l’encàrrec a les expectatives i desitjos de la comunitat participant. Com a
valoració final, Figueroa afirma que fou molt profitós posar en contacte diferents grups que
comparteixen un mateix espai però que mai abans havien interactuat entre ells. I que fruit d’aquesta
experiència s’han generat nous interessos per part de tots els implicats.
Segons Bordonada aquest projecte fou pilot i idealment des de La Central pretenen fer-ne un anual.
La voluntat és que el barri s’apropiï del Fòrum, que deixi de ser ciment i prengui vida entre els veïns
de Diagonal Mar, Besòs i la Mina.
16.
17. 6
EXPERIÈNCIES
La Grainerie, Centre de creació de circ a Balma (Toulouse, França):
projecte d’inserció laboral
La Grainerie és un espai per a professionals del circ com La Central. Compten
amb sales de creació, d’entrenament, vivers d’empreses i sala d’escena per a
la presentació d’espectacles. La diferència és que La Grainerie s’ubica en una
zona industrial, no és un barri com a tal, per tant només hi ha fàbriques i
centres comercials. Lucille Montadat explica que el concepte de creació
comunitària no s’utilitza com a tal sinó que des de la seva institució s’exerceix
més un paper de mediació i no de treball des del barri i amb el barri. La seva
tasca consisteix en emprar l’energia que neix del centre per traslladar-la a
diferents espais i centres de la ciutat com hospitals, escoles, centre cívics, etc.
per crear ponts i generar diferents sinèrgies amb aquests col·lectius a través
del circ.
Principalment tenen dues línies de treball: una és d’educació cultural i artística
a nivell escolar i l’altra que té a veure amb l’educació popular a partir del treball
en presons per exemple. Els projectes de la primera línia d’acció s’adrecen a
escoles de primària i instituts de secundària i se’ls proposa un recorregut artístic
obert. Les escoles de primària reben una subvenció de l’ajuntament de
Toulouse i la Grainerie apadrina quatre classes: dues són de règim general i
dues d’educació especial. Es posen en contacte amb els tutors per especificar
aquest recorregut i la manera com es realitzarà perquè es pot fer de diferents
formes, cada vegada s’adapta.
En les primeres sessions es presenta la història del circ i s’interrelaciona amb el
currículum (ex: capítols cabdals de la història de França). La segona part és la
visita al centre. Es mostren les instal·lacions i algun artista professional que
estigui treballant mostra el procés de creació davant el grup classe. La tercera
etapa és quan la classe assisteix a veure un espectacle. Abans però es
prepara l’assistència per mitjà del tutor que explica les particularitats de
l’espectacle o bé per ella mateixa.
18. Es posa èmfasi en fer arribar a les nenes i nens la idea que
tenen el dret de decidir si els agrada o no, a fer preguntes. Tot
aquest espai de debat es realitza després de l’espectacle a
mode de col·loqui amb els propis artistes. La darrera fase del
recorregut és la part pràctica on fan tallers de les diferents
disciplines del circ. A vegades es desplacen els nens o bé
són els artistes que van a l’escola.
Tots els projectes poden ser diferents i es desenvolupen
segons les necessitats que cada classe té i la demanda que
es fa, per exemple basar el projecte de circ amb la fotografia.
També hi ha una aproximació amb els alumnes a nivell
individual a través d’un carnet i on consta la seva participació.
Als instituts és força similar el plantejament però
l’aprofundiment és major. Es treballa de forma més transversal
amb tots els professors. Així, el circ és el fil conductor de totes
les assignatures.
Més enllà d’aquests projectes d’intermediació, s’adonaren que
el circ podia ser mediador de situacions extremes, que podia
contribuir a resoldre conflictes personals. El concepte no fou
fàcil de definir, titllar-lo com a projecte d’inserció laboral era
complicat. El programa consisteix en oferir sis contractes de
treball per població exclosa per a realitzar tasques com a
tècnics, de recepcionista i acomodador o bé de manteniment.
Les persones que accedeixen a aquest lloc de treball
aprenen la vessant tècnica de la seva feina per mitjà de
l’experiència. El que es pretén és crear l’hàbit d’anar a treballar,
fomentar la responsabilitat...Els contractes duren de 6 mesos a
un any i es fa un acompanyament en la seva vida laboral.
Evidentment aquest programa té una vessant més social que
cultural amb la particularitat que es desenvolupa en un
context de creació i producció artística.
19. 6
EXPERIÈNCIES
Espace Catastrophe, Centre de creació de circ a Bèlgica(Brusel·les):
Projecte Complicités, espectacle de circ amb artistes professionals i
persones amb handicap psíquic
El projecte Catastrophe neix el 2003 i parteix d’una iniciativa privada. La seva
fundadora, Catherine Magis explica que el seu objectiu no era només crear un
espai per a les arts del circ, sinó que fos un centre de pràctica artística
interdisciplinària, intergeneracional i intercultural.
Magis estudià teatre i circ, el qual concep com un llenguatge més d’expressió i
no com una disciplina tècnica per ella mateixa. Així doncs, l’Espace
Catastrophe havia de ser, des del seu punt de vista, un indret que treballés
amb l’expressió i que tractés l’espectacle com un vehicle de canvi i de
comunicació.
Al llarg de la seva trajectòria s’ha anat trobant artistes que tenen la necessitat
de fer quelcom i per això intenta empènyer-los, transmetre el mateix missatge
que des d’una iniciativa privada (sense el recolzament institucional però amb
l’adhesió d’altres estructures artístiques i socials) també es poden aconseguir
coses. Catastrophe va posar en comú les problemàtiques i interessos de
diferents artistes perquè el projecte no fos un objectiu personal sinó que es
generés una força comuna entre aquells artistes que no estaven acollits per
cap institució. Tenia les ganes, les idees però on es podia albergar aquest
projecte? Necessitava llibertat davant les administracions per poder crear.
Finalment van decidir instal·lar-se en un espai privat, cedit per un mecenes.
En resum, l’espai s’emmarca en un context força burgès a mode circumstancial.
Aleshores, calia llimar les diferències entre la gent del barri benestant i els
possibles participants provinents d’una altra realitat. Per fer-hi front van
organitzar una roda de premsa explicant com s’articularia el projecte. Per poder
trobar el seu lloc dins el barri es varen fer accions per possibilitar la interrelació
entre els artistes i els veïns. De fet, davant la manca de recursos econòmics,
amb aquestes accions podien aconseguir finançament.
20. El segon moment fou quan la directora d’un centre de suport per a persones amb
síndrome de Down es posà en contacte amb ella i li proposà fer un projecte conjunt.
Aleshores es plantejà:
1. No havia treballat mai amb aquest col·lectiu
2. Per què no?
3. Si ho feien, havia de ser un espectacle professional com a tal i no una simple
activitat d’animació sociocultural
4. Calia provar-ho.
A l’equip primerament li feu por però la directora es va comprometre a donar tot el
suport de gestió i coordinació perquè Catastrophe dediqués els esforços a la part
artística. En la primera sessió quedà meravellada de la resposta dels participants i
decidí tirar endavant la proposta. El grup no havia fet mai circ ni estava constituït com a
grup, però ella des de l’inici el concebí com una producció artística professional més
del Catastrophe. Va voler compartir tot el procés de creació amb altra gent i els
mateixos artistes residents a l’espai Catastrophe i així fou. Aquest ja és el 4 any que es
repeteix l’experiència i fins i tot es fan audicions per la selecció dels participants.
Des del principi es posaren el llistó molt alt: calia entrenar, disciplina, dedicació
absoluta i per tant possibles discrepàncies amb la família...això volia dir un gran
compromís entre tots els implicats i desconeixia quin seria el resultat. Finalment fou
catastròfic en el sentit que ella també es va fer càrrec de la gestió. No obstant, el retorn
de l’experiència i la rèplica del projecte fou fantàstica i s’ha rodat ja en diferents
escenaris importants de França (en dates i horaris que ningú volia! Però l’assistència
del públic fou increïble i es constatà la importància de la feina ben feta). Emperò, mai
no ha tingut aportació de l’Administració pública.
Els membres de Complicités s’autodenominen “el grup dels bojos” i s’han fet seu
l’espai. Per a la creació compta fins a 3 – 5 setmanes seguides d’stage. Assisteixen dos
cops setmanals i compten amb el suport de vetlladors. Fins i tot alguns dels membres
segueixen formant-se en clown a nivell internacional. L’experiència pilot s’ha
consolidat i ha esdevingut una companyia semiprofessional més del centre, és doncs
una sortida de formació i professionalitzadora més..
21. El leitmotiv des del principi de l’espectacle és “Res és impossible”. En
contra del “no sóc capaç” s’intenta anar més enllà i quan s’ha arribat
a un nivell, se segueix avançant. Fins i tot s’han superat prejudicis
que tenien les pròpies famílies. Al principi, la manera de relacionar-
se amb aquestes persones amb handicap mental era delicada i
subtil, però els mateixos artistes han trencat estereotips i ara
manifesten que són ells els afortunats de poder treball amb aquest
col·lectiu i no al revés. Els membres de Complicités se senten artistes
del circ perquè “al circ ell és algú”. El treball que ha fet Magis és el de
no imposar quina emoció i sentiment expressar en cada situació
sinó que cada membre expressi el que desitja o vol pronunciar.
22.
23. 6
EXPERIÈNCIES
Festival Mirabilia de Fossano (Torí, Itàlia): el compromís social d’un
festival i el seu projecte d’activitats amb joves amb risc d’exclusió
Tal i com indica el seu nom Mirabilia és un festival, no un centre de creació
pròpiament, no obstant, compta amb força recursos i la intenció des de
l’organització és crear paral·lelament al festival espais de creació. Fabrizio
Gavosto explica que a Itàlia hi ha una manca de reconeixement i formació en
aquest àmbit artístic. Per bé que existeix molta tradició de circ, la incorporació
d’un llenguatge més contemporani es viu amb algunes reticències. Mitjançant
les residències es vol canviar aquesta concepció.
El festival de Fossano va constituir-se amb personal extern sota el compromís
de consolidar-se en el territori en cinc anys. Al tercer any es va engegar un
projecte que pretenia crear connexions amb el territori i assegurar-ne així la
continuïtat. Valoraren la resposta del públic en els anys anteriors (famílies i
adults de 25 a 45 anys) i es preguntaren què faltava. La resposta fou: joves
dels 15 als 25 anys i ètnies que no participen mai a les iniciatives culturals
oficials. Gavosto descriu quines etapes ha viscut aquest procés: Fossano (una
població de prop de 20.000 habitants) està situada en una zona força rica. A
l’inici del projecte van cometre l’error de pensar que seria senzill actuar
directament amb aquesta població immigrada, posar-hi en contacte
professionals del circ i obtenir un producte final de l’experiència. Així, es
programaren residències de gener a juny, creient que molts joves i artistes
estarien treballant per tota la ciutat (hi havia fins a 74 artistes involucrats). Es
creà una estructura de recolzament a joves problemàtics però en tota institució
fou difícil explicar que el circ podia ser una disciplina seriosa per treballar.
Sense comptar amb una sòlida experiència en art comunitari, van creure
oportú organitzar trobades entre els artistes i els joves on s’explicaven els
somnis i expectatives de futur. En aquest punt el projecte treballava més
l’aspecte emocional que el tècnic. Després d’aquest encontre, els joves
assistiren a un espectacle d’un dels artistes amb els que havien dialogat. Fou
una situació inèdita, joves en situació de risc veient circ en un teatre a la
italiana.
24. En la tercera etapa del projecte es trobaren amb la primera problemàtica:
els joves tenien l’única aspiració de trobar feina i mentre no en trobaven
assistien a les sessions però al març, amb la demanda d’obra de mà al
camp, deixaren d’assistir. L’assistència era molt irregular i el grup de
joves anava canviant constantment i per tant no era possible dur a terme
un trajecte formatiu. Aquest episodi es va viure com un fracàs per part
del Festival, que va haver de replantejar-se els reptes. De totes maneres,
el resultat fou positiu perquè el festival s’omplí de joves que si no
haguessin format part d’aquest procés de creació comunitària no
haguessin tingut mai l’interès per assistir-hi. Es donà, per tant, un pas per
a la integració social i cultural d’aquests joves dins l’oferta cultural de la
ciutat. De forma espontània, els joves i el seu cercle d’amistats s’uniren
mitjançant les xarxes socials (Facebook) trencant barreres entre els joves
locals i immigrants.
Per altra part, l’equip de formadors que estigueren involucrats en el
projecte ha seguit treballant en aquesta línia: s’ha organitzat i actuen de
forma autònoma. De fet, han dissenyat i gestionat un projecte a la presó
mitjançant el circ. Per tant, des d’una iniciativa impulsada per un festival,
s’ha aconseguit el naixement d’iniciatives pròpies, sense ser un resultat
esperat.
Finalment Gavosto apunta que a Itàlia el teatre social (concebut
habitualment com aquell teatre on intervé gent amb necessitats
educatives especials) té una presència prou forta. La presència del
projecte Complicités al festival va suposar quelcom revulsiu per la
localitat ja que va permetre l’organització d’un seminari de teatre social
que al seu torn serví per connectar el teatre social amb el sector del circ,
ampliant la xarxa i coneixent altres experiències d’Europa.
25.
26. 7
13.30h PARLEN ELS ARTISTES
Durant el matí, un grup de joves italians alumnes dels tallers de circ del
Festival Mirabiglia de Fossano es troben amb artistes professionals de
La Central del Circ. Ens expliquen com ha anat l’experiència:
MOSTRA
Leandro Mendoza invita als participants de l’experiència a compartir la seva
opinió sobre com s’ha viscut el procés de treball, la presa de decisions i la posta
en comú de les diferents idees creatives.
Marcel: L’idioma no ha sigut cap impediment. D’entrada hem entès aquest
exercici com una trobada. Tots veníem en blanc, no sabíem ben bé què oferir a
cadascú, per això ha sigut qüestió de conèixer-nos una mica, començar fent
uns jocs per trencar barreres, trencar el gel. Ha sigut important per tant mostrar
disponibilitat per jugar, que al final era del que es tractava. Després d’aquestes
dinàmiques hem començat a obrir calaixos per descobrir què tenia cadascú per
oferir, des de tècniques solistes passant per altres més grupals. No hem tingut
prou temps per matisar tot el conjunt però sí de donar un aire que tots anàvem a
una. Durant el procés sí que hi hagut un moment d’indecisió de com dirigir la
mostra, però de mica en mica han sortit propostes per part de tothom. Per
exemple hem utilitzat el potencial del Marco com a pallasso per unificar els
diferents números.
Escate: de fet la majoria del temps l’hem emprat fent jocs i intercanviant
coneixements . Quan ens hem adonat ja era el moment de muntar alguna cosa.
En tot cas ens ho hem passat molt bé.
David Herrera: volia afegir que sobretot ha calgut ganes per fer les coses.
Evidentment no tot ha sigut una bassa d’oli perquè hi ha hagut el moment de
tensió al plantejar-se la mostra per molt que no es tracti d’un espectacle complert.
De totes formes hem sabut superar aquesta tensió.
Marcel: sí que teníem clar que volíem començar i acabar de forma grupal amb
allò que tothom se sentís còmode i que entremig hi haguessin intervencions
més solistes però amb la complicitat dels companys. S’ha tractat doncs d’estar
molt obert a les propostes de tothom.
27. Herrera: el que és interessant és que malgrat hi hagi un procés molt ric, al cap i a la fi, la mostra no
deixa de ser un aparador, cinc minuts que han d’avalar la teva proposta i que ha de convèncer a
aquells que posen els diners. A vegades en el circ social es posa molt d’èmfasi en el procés,
descuidant el resultat però a l’hora de la veritat segueix sent capital. En el procés es donen
moments que qui no els viu no els pot explicar ni defensar, d’aquí el nostre missatge de reivindicar
que el circ social no es redueix a aquests 5 minuts de cara el públic. Són una part important però no
la única. Per altra banda, hi ha hagut un moment que algú de nosaltres ha comentat “Què li passa
al públic?”, perquè sovint anem a veure circ i no sabem quan aplaudir, quan riure...perquè no deixa
de ser quelcom experimental. Sota aquesta concepció del circ hem trobat també un llenguatge en
comú amb els companys.
Marco: la nostra experiència a Itàlia es dóna sovint al gimnàs amb infants, treballant amb el mateix
entusiasme que ho hem fet avui.
Els assistents pregunten si hi ha hagut algú que liderés aquest procés.
Marcel: s’ha anat rellevant el lideratge al llarg de les 3 hores de treball. En un moment donat, per
exemple, jo tenia una proposta però m’he adonat que ni jo mateix la tenia molt clara ni tampoc
havia quallat. Llavors, algú ha reprès la idea des d’on l’havia iniciat jo i ha tirat cap un altre costat. En
una altra ocasió, hi havia diferents grups treballant paral·lelament mentre algú altre perfeccionava
alguna qüestió més individual. Ha sigut com una amanida, cadascú ha posat el seu ingredient.
Herrera: el que sí que hem fet servir són recursos i exercicis que hem après en cursos o bé que
tenim en el repertori de la companyia.
Marcel: a vegades algú té una idea, s’accepta o no, es veu si funciona o no i es va teixint tot plegat.
Herrera: es tracta d’escoltar i prendre el relleu quan algú se li acaba la idea.
Marcel: de fet jo he portat una llibreta amb tot d’idees apuntades i no n’hem utilitzat ni una!
Leandro: és important l’actitud del sí, en acceptar la proposta i millorar-la, per contribuir en
l’engranatge.
Marcel: i també en acceptar el no, perquè en algun moment si aportes una idea i no agrada pots
sentir-te frustrat. Cal saber que no passa res, a vegades és un sí i d’altres un no.
Marco: val a dir que tots nosaltres estem entrenats, acostumats a treballar en grup i per això no
sentim el no com un atac personal.
28. 8
16.00h Taula 1 : El vincle amb el grup comunitari
En el treball comunitari un dels punts més importants és el moment en que es
detecta un grup amb potencialitats per treballar en un projecte de creació. Com
s’adeqüen les dinàmiques dels professionals i les d’un grup que és “amateur”?
Quant de temps es necessita per a una creació comunitària? Com es motiva?
TAULES Conductor de la taula: Ricard Panadès
SIMULTÀNIES
DE TREBALL
Albert B. explica que realitzar unes taules de debat entorn una temàtica
concreta pot facilitar l’arribada a conclusions. Assenyala que la idea sorgeix de
l’experiència prèvia viscuda a la “Jornada de creació comunitària i institucions
culturals” celebrades a Barcelona el desembre de 2009. En el present debat
sectorial es tractaran qüestions com: la creació comunitària consisteix tan sols en
posar en relació un artista amb un grup? pretén crear relacions humanes i
artístiques al mateix temps? com s’aborda la creació comunitària si un col·lectiu
no està obligat a assistir a aquests tipus de projectes? com es capten aquests
participants? com s’arriba a la comunitat?
Ricard: a vegades és difícil definir el terme comunitat (si diferenciem entre
col·lectiu específic, grup, barri, territori...). [Per dur a terme projectes artístics de
creació comunitària] Si ja a priori com artista estàs vinculat a una comunitat el
procés és diferent. D’entrada, els projectes poden ser d’acció externa (aquells
que posen èmfasi en allò específic) o bé poden ser l’aposta o el resultat d’una
política cultural continuada i permanent (de gran abast i que deixant al marge el
sentit institucional o partidista del centre que els impulsa, dinamitzen el territori).
En aquest cas, com a institucions arrelades a un barri es pren i se sent un
compromís amb aquest, mentre que l’altre tipus de projectes, liderats per un
artista i adreçats a un col·lectiu en concret, s’actua de forma més puntual i
s’orienten seguint uns motius, interessos i necessitats particulars. Per tant en
primer lloc caldria distingir aquells projectes que posen l’accent en un col·lectiu
específic dels que aborden la comunitat en sentit ampli. Per altra banda també
s’haurien de diferenciar els projectes segons una altra dimensió: el grau de
participació d’aquests.
29. Lucille Montadat: jo crec que es poden donar les dues línies simultàniament. Una consisteix en
accions puntuals, mentre que l’altra és més constant i s’expandeix en el temps.
Albert Grau [tallers de circ en escoles del Besòs i Barcelona –Raval- es treballa la convivència,
dintre la Fundació MUSE]: per a que els projectes puguin assentar-se cal vincular-se, és a dir, cal
mostrar el que un centre o un particular fa, seguint aquesta línia de treball cal saber també quin
tipus de demanda hi ha (si no, potser el llenguatge artístic utilitzat no s’adequa als interessos o
expectatives). O pel contrari, crear aquesta necessitat.
Montadat: la dificultat per nosaltres a l’hora de crear vincles entre i amb la comunitat és que
existeixen 4 intermediaris. Aquest diferents agents implicats són els estudiants, els educadors, el
mediador i l’artista. Però finalment qui es troba directament en el procés creatiu són l’artista i els
estudiants. Per posar un exemple, en un barri de Toulouse fèiem una sessió de circ setmanal.
L’equip d’artistes estava format per un grup estable. Ara bé, el grup de nens amb el que es
treballava era força complicat i donat que el projecte era anual, va caldre una estratègia prèvia
per enganxar els nens abans de passar al procés creatiu pròpiament. Com que no es va
preguntar als nens i ells no havien escollit fer circ, va caldre aturar el projecte i dur a terme una
acció per atreure’ls. Quan es té una idea però la comunitat no té veu ni poder de decisió, poden
aparèixer reticències i cal després treballar per captar l’interès d’aquesta. Així doncs, aquesta
realitat ens va suposar readaptar novament el projecte pedagògic als tempos i interessos del
col·lectiu a qui anava destinat el projecte.
Grau: quan es parteix de la idea pròpia sense posar en contacte prèviament l’artista i la
comunitat sorgeixen aquestes friccions.
Ricard Panadès: és el que passa quan els projectes són encàrrecs institucionals, per això si es
dóna força a la cultura popular tenen una major garantia.
Montadat: per redreçar el projecte vam començar primer preguntant quines eren les motivacions
dels nens, però evidentment en primera instància no comptaven amb la possibilitat de fer circ
perquè el desconeixien com tampoc sabien que es podia fer sentir la seva veu.
Simone: jo treballo amb la fotografia i infants per mitjà d’un organisme de les Nacions Unides. Per
crear vincles amb la comunitat, busquem aliats que coneguin el context i realitat d’aquestes
nenes i nens com poden ser clubs de futbol, esglésies, entitats del barri...
30. Montadat: la realitat de l’escola de primària a la d’un centre cívic són sempre diferents per això la
mirada dels nens també són diferents.
Grau: com que cada realitat és diferent, sigui el barri que sigui o el país que sigui, no hi ha un sol
model que es pugui aplicar arreu. Per exemple a 9Barris que s’apostà fèrriament pel circ, també
provocà que algun grup de joves es tirés enrere en fer propostes unides a la cultura urbana
(grafittis...). De totes formes permeteu-me que pregunti en veu alta “i per què fem aquestes
coses”?
Panadès: en el fons hi ha una motivació personal per implicar-se en la societat: viure emocions
conjuntament i créixer humanament, com un projecte utòpic. És a dir, tot plegat neix d’una
convicció personal per a que la gent tingui eines per descodificar l’alta cultura, que l’art sigui un
aliment per l’ànima, que existeixin intervencions que promoguin l’autoestima i la identitat. En
aquest sentit crec que el circ és un gran vehicle per aconseguir-ho perquè a més té una base
popular.
Mª Jesús Ruiz: més enllà del resultat, dels guanys...és el propi plaer de participar en un acte
creatiu i artístic. Va amb la persona el fet d’estar involucrat en aquest tipus d’activitats, hi ha
l’element “m’agrada”.
Fabrizio Gavosto: es fa per bona voluntat, perquè en realitat ningú t’obliga, però crec que és molt
import fer-ho ja que és una forma d’existència bàsica. Per exemple al centre de Roma hi ha un
centre que està ocupat per joves que s’han arrelat fortament al territori. Van començar a fer
tasques comunitàries (cuina, guarderia...) i ràpidament es convertiren en centre social i cultural de
joves, però ara ha arribat a ser un centre de tal seguretat i referència que gent gran, mares joves,
etc. hi troba refugi...Ara tothom defensa la seva preservació per més que el Comune “necessita” el
terreny. Per això quan treballem amb la realitat territorial necessitem pensar amb els diferents
públics: el real (artistes...), el possible, el potencial i el no públic. Si només ens preocupem del no
públic no guanyarem, per si focalitzem els esforços cap els possibles usuaris i ampliem la mirada
cap el públic potencial, ampliarem l’espectre de treball i l’abast de les transformacions.
Bordonada: seguint aquesta línia a Barcelona hi havia la Makabra, i a d’altres ciutats
espanyoles hi ha experiències similars com a Bilbao.
Panadès: m’agradaria destacar que justament aquestes experiències han estat potenciades i
mobilitzades de forma popular i no a mode institucional.
Ricard: les polítiques públiques franceses en cultura tenen molt de pes, però el procés és de dalt cap a
31. Montadat: per nosaltres l’objectiu principal és desenvolupar un esperit crític a partir de diferents
accions: visites, performances, projectes de creació, etc. Aquest esperit crític vol dir entrar en un
procés de saber fer, pensar, crear debat, prendre decisions.
Panadès: les polítiques públiques franceses en cultura tenen molt de pes, però el procés és de
dalt cap a baix. De totes formes val la pena destacar la reformulació de la Grainerie que en
principi tenia per finalitat crear un espai pels artistes, però han reinventat la seva missió: crear
espais de treball de forma més global.
Bordonada: de fet La Central neix com una oportunitat institucional on els artistes poden tenir un
espai propi de treball, però després d’aconseguir això, cal fer un pas més perquè en la cultura
mai hi ha un final.
Albert: pel que s’està exposant, sembla que hi hagi més projectes de vinculació amb la comunitat
que sorgeixen d’iniciatives autogestionades (on parlem de lluita, sentiments, pertinença), que de
promogudes per l’Administració, però també s’han creat mites.
Aude: la filosofia de la llibertat de fer el que vulguis amb els recursos propis suposa també la
pèrdua de llibertat perquè suposa no tenir prou recursos. Per altra banda, crear aliances amb
l’Administració té altres avantatges i limitacions.
Grau: pel que fa al circ social segueix pertanyent a una mentalitat alternativa. I sembla ser que en
aquests espais alternatius és més fàcil aconseguir uns vincles més estrets entre la comunitat.
Panadès: els sentiment de comunitat en projectes de tipus institucional a vegades es perd però
també és cert que l’Administració pública dóna suport i reconeixement a un sector minoritari com
el circ. Per això un mode d’èxit potser és l’acord entre institucions d’autogestió que reben suport
institucional públic. L’autogestió aporta independència de criteri, major risc però major
connectivitat amb la comunitat. El fet d’institucionalitzar-se funciona també com un mecanisme
d’autodefensa. A Nou Barris l’enfrontament amb la política es feia mitjançant el suport associatiu,
gràcies al vincle amb la comunitat.
Bordonada: fa falta posar en valor l’existència d’aquests centres creatius comunitaris a través de
la ressonància mediàtica. Cal fer ressò: aquestes accions necessiten repercussió.
32. Ruiz: discrepouna la teva opinió perquè cada centre cívic és diferent. Molts no estan buits, fins i tot hi
Aude: amb de actitud “punky” tampoc es genera diàleg amb els polítics. L’autogestió aïllada
manquen espais desvinculació.
també provoca degut a l’abundant oferta.
Grau: potser a hi ha equipaments per atraure elmarcatsmitjançant l’especialització d’una disciplina.
Bordonada: Barcelona s’ha optat que venen públic per l’agenda política que reclamen la
contribució social de projectes artístics vinculats amb el territori. Llavors, tal encàrrec com
Ex: Barceloneta amb dansa.
s’afronta? Jo la concebo com una possibilitat, aprofitant aquesta oportunitat perquè sigui una
Bodonada: un altra estratègiaartistes, per tenir una relació diferent amb els participants... És l’interès
sortida professional més per és atraure mitjançant la temàtica. Ex: Besòs amb flamenc.
que mou la comunitat, amb la que s’identifica. Un cop enganxats, ja es pot obrir l’espectre.
Panadès: en certa manera és també una conquesta social. Sovint les politiques culturals s’han
Panadès: en legitimarde Nou Barris, fórem nosaltres,la creació propi veïnat,l’artista valora el fetla
de justificar, el cas per aquest tipus d’accions. En des del comunitària, els que crearem
demanda, la necessitat creativa i compartit i experimentat per totaen ciutadania, d’aquesta manera
poètic del propi art que esdevé a partir d’aquí ens convertirem la centre de referència en el món
del circ de guanya que ciutadans de diferents punts de Barcelona projectes, s’ha tingut èxit, per
ell també manera punts de vista. Amb la implementació d’aquests arribaven a l’Ateneu. Fins i tot
s’havien arribat autopia, és una necessitat que emergeix si sapsla nostra ferma posició de convertir
això no és una denegat propostes dels mateixos veïns per treballar-hi.
l’Ateneu en un centre cultural i no d’assistència.
Ruiz: si això no hagués sigut un prerequisit per obtenir el finançament, La Central s’hagués
Aude: la cultura és una necessitat però sabés no la vostra existència?Els projectes d’aquest tipus
preguntat o preocupat perquè el barri sovint de és una demanada. Calen estratègies per fer
generen la necessitat quedemanda. Qualsevolno s’utilitza.
significatiu un espai i la es creu llunyà i que centre de creació és molt important que tingui també
un projecte social no per demanda, sinó perquè l’art en la seva bombolla perd sentit.
Bordonada: molts centres no compten amb una persona que es dediqui exclusivament a
Bordonada: La Central nascuda com a demanda i encàrrec més senzill, es nodreix d’un equip
projectes d’aquesta índole, si es tingués, probablement seria de gestió efectiu i interessant la
sensible que comprèn que la societat ens dóna i és l’obertura del centre mitjançant la mostra i la
implantació d’aquestes estratègies. Una cosa que des dels equipaments culturals també hem de
retornar a la societat elés conèixer què a mode d’experiències artístiques participatives.
programació i l’altra que ens aporta es fa al barri per poder crear llaços de cooperació. No es
tracta només d’evidenciar l’existència d’un equipament en el barri sinó que també cal saber què
Aude: laal territori per treballar plegats.
passa visió de l’artista ha de tenir una perspectiva de la societat per això també és tan important
que entri en contacte amb el seu entorn i realitat. I que la seva obra transmeti aquesta visió.
Aude: m’agradaria recordar que en un moment donat els polítics de Barcelona, s’adonaren que
Estudiant GC: nograns esdeveniments culturals el de l’equipament amb la comunitat, sinó s’adonà
la creativitat i crec que hi hagi un únic vincle, marxava a Madrid. La política catalana que hi ha
un triangle amb el que es poden un projecte comequipament- comunitat- creació per reclamar el
llavors de la necessitat de crear crear sinèrgies el de les fàbriques de entitats. Per apostar per
aquest vincle transformador éshavien estat restringits tambépartsla política lingüística catalana).
retorn d’aquests artistes (que necessari que les diferents per redistribueixin el seu finançament i
dediquin una partida pressupostària per poder treballar plegats.
Panadès: també cal apuntar que a Catalunya hi havia un dèficit infraestructural important. I
Grau: lesdut a terme una política de contenidor més que de contingut, és aquel’edificació de grans
s’havia institucions orienten però moltes vegades són les persones dir hi creuen i ho fan
possible. però buits dea vegades també es reben crítiques quan es fan activitats “extres”, però al cap
centres Curiosament propostes.
i a la fi, els participants són els que s’emporten el record i els professionals ho fan perquè es creu
important i necessari. ocupats VS centres cívics amb recursos i possibilitat de programació força
Grau: lloc alternatius
buits. Per aquesta separació és important vincular: al propi artista l’interessa mostrar i trobar nous
Bordonada: i a més, no val oblidar que aquestes activitats haurien de ser retribuïdes.
públics.
33.
34. 8
16.00h Taula 2 : RESOLDRE LA TENSIÓ ENTRE PROCÉS I RESULTAT
Hi ha una tensió inherent en els projectes de creació comunitària entre el procés,
més vinculat a la dimensió social, i el resultat, valorat en termes artístics. Quan es
diu que l’important és el procés volem dir que no importa el resultat? Es pot arribar
a resultats excel·lents? Com a pretensió o com a conseqüència?
TAULES Conductora de la taula: Núria Sempere
SIMULTÀNIES
DE TREBALL
Núria Sempere: La missió de la taula de treball és veure de la tensió entre el
procés comunitari participatiu capaç de comprometre a la comunitat i que alhora
és capaç de generar reproduccions artístiques d’alta qualitat i que poden ser
reconegudes per la comunitat artístiques: el procés en dimensió social i el
resultat es demana que sigui artístic. La tensió no hauria de trair el procés de
diàleg propi de la creació comunitària amb un alt estàndard de qualitat, un bon
resultat. Procés des de baix a dalt o de dalt a baix, cal puntualitzar quin és el
procés, com es desenvolupa.
Catherine Magis: Per la seva experiència, va començar a treballar en creació
comunitària (sense conèixer aquest concepte) des d’un punt de vista de treball
artístic. I és per això que va ser possible la mobilització dels artistes, perquè
s’anava a treballar des d’un punt de vista professional. Idea d’obtenir un bon
resultat. Per la seva experiència el problema va venir més de la idea de treball
amb la interdisciplinarietat, més que el treball propi amb els discapacitats. El ritme
de creació que es va desenvolupar era molt diferent entre els participants, ja
que cada artista venia d’un llenguatge artístic diferent. Com posar en comú
aquesta manera tan diferent de crear? onze persones amb síndrome de down,
set artistes de diverses disciplines, i un mentor per cada persona discapacitada.
En una primera etapa es tractava de trobar un llenguatge comú, trobar el lloc de
cada participant. Per aquesta recerca, es va fer un treball de camp. Va ser la
manera de trobar-se, de qüestionar-se. En aquesta primera part de treball
conjunt, és fàcil perquè es treballa amb la motivació dels que hi participen. El
que és difícil és quan ja hem començat, ja hem trobat...i hem d’ensenyar-ho.
S’ha de tenir molta confiança amb l’equip per mostrar allò que s’ha trobat, per
defensar un o dos motors i que tothom vagi cap al mateix camí.
35. Es presenten molts dubtes: què ensenyarem, com ho farem, etc. El treball ha d’unir la gent en la
mateixa direcció. Un cop l’equip estava unit i ja hi havia confiança, s’havia de lidiar amb els
agents que determinen què és bo i què no. Com que la companyia tenia clar el camí que havien
pres i el que es mostraria en públic, es podien proposar el que volien sense tenir por del què
dirien.
Un exemple concret: el fet de barrejar professionals del circ, altres artistes, persones amb
necessitats educatives especials. Com es presentava? Es deia que era un projecte professional.
Amb la barreja tan heterogènia feia el projecte molt difícil d’enquadrar, de posar-li una etiqueta.
Què és? Creació comunitària, un projecte de circ, un projecte multidisciplinari.
Sempere: Per la comunitat que no està acostumada als llenguatges contemporanis, és positiva la
resposta pública o els genera una altra tensió?. Com se sent la comunitat en un projecte així (no
clàssic)?
Magis: La gent té por, no té confiança, és quelcom experimental. Quan l’equip estava fet, no
sabia què passaria, però sabia que sortiria alguna cosa ben feta sobre l’escenari. Amb una
expressió neta. És això el que li ofereixes al públic.
Pregunta: Les persones amb síndrome de down van decidir pel seu propi peu estar en el
projecte? Pregunto això perquè quan es fa una creació comunitària a les escoles
d’ensenyament obligatori, estan obligats a ser-hi.
Pregunta a la pregunta: En una comunitat en risc que té la oportunitat de formar part de la
Creació comunitària, quin és el paper de l’artista per generar motivació de la comunitat?
Resposta: Crec que les persones han de poder triar. Volem ensenyar a un grup d’adolescents
quelcom que els pot canviar realment la vida, però estan fora del sistema. Només treure’ls les
sabates és un desastre, és un problema. Poc a poc alguns s’hi impliquen, però n’hi ha que es
queden al camí. Una experiència amb adolescents obligants i que estan en contra del sistema, i
diuen no a participar a una activitat així. Si no els deixes escollir és difícil.
David Herrera: Una paraula que és fonamental és la confiança. Que els gestors culturals
entenguin que els diners que posen tenen un resultat més enllà de la presentació. Un exemple:
es va preparar un projecte amb nens/es. Un nen era el marginat, li feien bullying els de la classe.
Per un dels números es necessitava una xarxa de pescar. Aquest nen ho sabia fer i tenia la
xarxa. Es va posar a fer la xarxa, així que la resta dels seus companys van al·lucinar i van
treballar per construir aquesta xarxa. El líder d’aquesta creació va ser aquest nen. Un líder no
buscat, una conseqüència natural del projecte. Se’ns ha de donar la confiança més enllà del
resultat. I és que el resultat, en aquest cas, anava més enllà de la presentació final.
36. Magis: Si us impliqueu al projecte, el públic no ha de saber què passa, hem de fer
una performance professional. No m’he de sentir obligada a explicar que he passat 3
anys fent una peça. Després de tot el camí, el procés és la història de la companyia.
El resultat ha de ser de qualitat. No justificar un projecte perquè ho fas amb persones
amb necessitats educatives especials. Per plantejar l’espectacle a nivell professional,
en la presentació de l’espectacle el públic ha de sentir emoció. No fa falta explicar tot
el procés que s’ha esdevingut al llarg del procés. Ja que un professional del circ,
quan presenta la seva obra, no explica tot el procés, tot el camí. El públic veu el que
veu. I no s’ha d’explicar....
Elio Vera: Crec que el primer pas és de l’artista. Tot el procés la gent no el sap. Hi ha
l’exemple d’un projecte d’art efímer que es fa al barri de Sant Martí. La convocatòria és
per artistes (multidisciplinari) i per joves d’instituts i de casals. Es presenta el projecte
als instituts, on els joves treballaran amb el suport dels seus professors. Hi ha un
moment que els professors deixen lliures als seus alumnes. S’intenta partir de la idea
d’una experiència professional, creant un ambient de treball professional. El que
després passa el dia de la mostra és que s’exposen els treballs dels artistes
professionals al costat de les obres dels joves. El públic no sap si l’obra és d’un o de
l’altre i ha de jutjar-les i valorar-les per elles mateixes i no per qui les ha fet. L’objectiu
és barrejar les obres d’art i treballar amb elements singulars i dels que se sentin
identificats del barri.
Pregunta: Com es garanteix el creixement artístic?
Vera: Als instituts es treballa amb els batxillerats artístics, amb els professors de
l’institut que ho coordinen. Als casals els posen un artista que treballa amb els
nens/es i joves al llarg del procés. Es treballa a partir de l’ús de llenguatges comuns.
Es tracten temes que tots s’hi vegin reflectits independentment de l’edat/sexe. Per
exemple el desig, les idees, etc. Es tracta de sortir dels centres en els que es comença
el projecte i busquen un espai comú: el carrer. La comunitat està contenta de que
passin activitats culturals al seu barri.
Herrera: Si volem fer circ professional, s’ha de fer amb professionals. Fer un festival
amb nens del casal que tingui un títol professional, no ho veig clar. No és prou clara
la diferència del circ social i el circ professional amb les persones que són
desfavorides. Em pregunto si són dues coses diferents.
37. Magis: Jo estableixo una diferència entre treballar amb col·lectius desfavorits o fer un projecte
com Complicités. Quan treballo amb circ social els objectius són pedagògics, treballar a partir dels
valors humans, promoure la confiança amb els participants, etc. Tot i això, amb Complicités, hi va
haver varies etapes. En l’etapa de l’audició el punt de vista si que era pedagògic, però a partir
d’aquí ja ens vam centrar en el desenvolupament de quelcom professional. En el procés de
creació artística no els he demanat el rol de coach o assistent social, he demanat als artistes de
ser artistes i de treballar amb altres artistes (persones amb necessitats educatives especials).
Marco: Quan treballem amb nens desavantatjats, fem projectes d’integració. L’artista té alguna
cosa per explicar, hi ha d’haver un missatge, un valor humà. Cada barri, cada situació té la seva
història però el punt en comú és la visió. Per arribar a aconseguir aquesta integració no és
diferent a les diferents parts del món. És molt important saber que els nens d’arreu tenen la
mateixa necessitat d’expressar-se. És interessant conèixer les necessitats de cada comunitat.
Què vol dir que un espectacle és professional? Que és un treball per viure. Els nens que
treballen amb mi treballen amb un espectacle de nens, amb una tècnica bàsica però amb molt
valor emocional, amb molta imaginació. Què poses a la maleta per un viatge (tema del seu
espectacle)? És un missatge directe fet per nens. I té un missatge que fins i tot l’alcalde del poble
es pot fer aquesta mateixa pregunta en qualsevol moment. Tot ve de la necessitat de transmetre.
Els pares paguen perquè els fills puguin estar allà. Fer circ, teatre, acrobàcia ha de ser una
necessitat social.
Sempere: Estem parlant de coses diferents. L’art comunitari no té a veure amb l’educació artística
de llarg recorregut. Són qüestions diferents: una cosa és la formació artística i l’altre cosa és
l’artista en un medi desfavorit, com hi actuem i què hi fem.
Wanda: Treballa al carrer des de fa 27 anys amb nens desfavorits a Itàlia. Era gestora d’un teatre,
de festivals importants, però fa 4 anys que ja no hi treballa per motivacions polítiques i ara té molt
temps per pensar i moltes coses al cap. Recorda la seva infància. Era una nena autista, els
primers records que té són dels doctors, una sensació de que ningú podia fer res per ella. Una
situació desesperada per la família.
Tenia una mestra que la va fer interpretar en una obra de teatre (tot i que ella no parlava, amb la
seva condició d’autista). La mestra l’ajudava, la posava sempre al centre. Va ser molt important
per ella. En el primer espectacle, la mare li va dir a la mestra : “mai parlarà” i la mestra li va dir: “si
que ho farà, si que parlarà”. Es recorda de la primera vegada que va fer teatre, cada vegada
que entra en escena –encara avui -, fa el mateix gest que la primera vegada. No va ser un
miracle, va representar el que havia de fer.
38. Aquests últims 4 anys que té més temps que abans, ha començat a
entendre el que li va passar. Conèixer-se és a través del tacte, el grup és
necessari per conèixer-se a si mateix. Aquesta feina que fem, fa créixer el
grup, fa créixer l’individu, estimula la creativitat, la motivació és química no
només psicològica. El circ social toca per fer-nos moure, per coordinar-nos,
toca el llenguatge musical, la memòria, el cap treballa en tots els espais del
cervell.
Per ella, la feina professional és el que es fa del principi fins al final.
Professional es el procés no el resultat. El seu mètode de treball es basa
en el moviment, el joc, la complicitat del grup i de la música.
Marco: La tècnica de com es motiva els nens/es. La motivació ve del treball
multidisciplinari. Acceptar les diferències i agafar-les com un valor. Aquesta
és la base de la motivació. A l’interior del joc, hi trobem l’important. La vida
és un joc.
Vera: S’han exposat molt els processos però la pregunta clau era com es
rep des de la comunitat el resultat. Ell treballa amb la proximitat i el territori.
Sempre espera el feedback del públic. Com la comunitat rep el circ social?
Fent un treball d’informació del que les persones es trobaran amb el
projecte.
Magis: És una aventura humana i artística. És la descoberta de l’univers de
persones discapacitades. Molt ràpid es varen fer accions tipus workshops.
Oferirem qui som al públic i després hi ha un reportatge, un encontre. Es fa
una devolució de l’espectacle per part del públic. Té a veure en com vivim
l’espectacle, és una celebració a l’escenari.
Ara als workshops, ells són els líders (discapacitats). Fan tallers on cada un
és responsable de transmetre-ho. I tot es fa més gran. Quan el públic ha
vist l’espectacle, després ells mateixos tenen ganes de formar-ne part
40. 9
conclusions
17:45H Exposició de les conclusions de les taules i debat
Núria Sempere
S’han donat diversos focus de discussió que no ens han portat a conclusions
concretes, s’ha tingut dificultat amb la comprensió dels idiomes i en quin camp
semàntic s’utilitzava per tractar diferents temes com ara la projecció pública de la
comunitat. Podem extreure doncs, alguns punt de reflexió:
Frases suggerents que es poden sostreure del debat: “És un espectacle
professional amb artistes diferents”, “Mostrarem què passa ara i aquí”.
Dubtes que han sorgit: “Què fem amb les comunitats que són captives”?
“què fem amb aquelles comunitats que no escullen participar?” “Com
generar confiança i com s’utilitza aquesta per conduir-la cap a la qualitat”
“Com mesurar la imatge positiva?”
Discussions sobre els impactes positius sobre aquelles persones que
tenen alguna diferència (discapacitats...), debat entorn qui és
professional, què és actuar professionalment siguin o no siguin
professionals els que estiguin sobre l’escenari.
Ricard Panadès
S’ha dividit la vinculació dels projectes de creació comunitària de llarg
recorregut, més amples i dilatats i els d’impacte destinats a un col·lectiu específic.
En el primer cas es discuteix sobre aquells projectes autogestionats i els més
institucionalitzats. Els de llarg recorregut necessiten disposar d’una visió
estratègica i haurien d’establir vincles entre la comunitat territorial, entre els
equipaments culturals i entre les entitats del territori (agents socialitzadors). Sota
aquest triangle caldria posar-hi el finançament privat per impulsar aquests
projectes i que no depengués només de l’Administració Pública.
41. Es considera que hi ha suficient flexibilitat per adaptar les expectatives amb la realitat:
Els centres creatius per si sols han de disposar d’una línia comunitària i no aïllar
el treball de l’artista.
En gran mesura el desenvolupament de la creació comunitària depèn de la
convicció personal sobre el paper de l’art i sobre el seu poder transformador en
el compromís social.
Fa falta que artistes, gestors, administradors, disposin de material humà de
convicció.
Finalment, si la creació comunitària es mira des de l’òptica de l’artista el seu eix
central és l’intercanvi creatiu; des de l’òptica de l’equipament és important
justificar el retorn social de la cultura; des del punt de vista de les entitats, es
pretén potenciar la cohesió social i promoure xarxa de cooperació. Per aquests
tres motius és necessari una relació de mutu intercanvi i alimentació entre tots els
agents.
Leandro Mendoza
Es busquen eines per tenir una comunitat més creativa, per això potser caldria canviar
l’ordre de les paraules, és a dir, parlar de creació comunitària i circ i no a la inversa:
Creació comunitària o comunitat creativa. S’ha de simplificar i s’han de girar els
conceptes? Sistema de relacions, relacions creatives i comunitàries en símil a les
relacions de la vida.
Posa de relleu els tres propòsits reforçar:
L’art com a experiència: l’emoció de l’art ens transforma. Entrar en l’experiència
per sortir diferent.
L’art com a instrument.
La institució com a sediment i base.
Trobem molts punts d’unió entre art i comunitat. Valors de la comunitat amb les seves
carències i valors de l’art amb les seves carències. Un cercle enfrontat en constant
moviment.
42. Cal que els pedagogs, els facilitadors, els educadors i l’artista caminin junts en
aquesta tasca per garantir l’èxit de la creació comunitària.
Des del punt de vista del gestor, la creació comunitària suposa generositat,
pensar amb els altres abans de preponderar el projecte pel projecte en si, és a
dir, posar èmfasi en l’objectiu prioritari que contempli el col·lectiu.
Des de La Central es mostra satisfacció perquè tots els projectes que s’hi
alberguen estan sota un mateix ideari, sota una mateixa voluntat.
COMUSITÀRIA _ comusitaria@gmail.com
Noemí Rubio i Laia Serra
Desembre 2011
43. UNA INICIATIIVA DE: DINS DEL PROJECTE: GESTIONAT PER: EN COL·LABORACIÓ AMB:
Aquesta jornada forma part del projecte europeu Itineraris creuats de cooperació entre La Central
del Circ, La Grainerie Fabrique des Arts du Cirque, Espace Catastrophe i Festival Mirabiglia-Fossano,
finançat amb fons europeus del Programa Educatiu Grundtvig.
ORGANITZA: RELATORIA I MAQUETACIÓ:
Fotografies de la portada i contraportada: Rosa Collel.
