2. Si la senyora Caterina era
coneguda per tothom al poble, la
comarca i, segurament, al món
sencer, no era pas per les
castanyetes embolicades amb
cucurutxos de paper de diari que
venia durant tot el mes d’octubre
a la plaça del Mussol.

5. Ni pels pastissos de castanya,
moniato i aglà que enfornava
els mesos de novembre i
desembre. Ni tampoc pels
marrons glacés que confitava
per la fira de Sant Ponç

7. Si la castanyera corria de boca en boca de
tots els habitants del planeta era per les
“castanyes”
que repartia a tort i a dret, un dia sí i l’altre
també, a tothom qui la feia posar nerviosa. I
no us penseu que costava gaire fer-la posar
nerviosa… De fet, gens ni mica. Qualsevol
que s’hi acostés per comprar-li una
paperina o uns quants moniatos, la hi feia
posar. Si t’acostaves per la dreta, la bona
senyora et clavava una castanya a l’esquena
que et deixava ben baldat.
-Coi de gamarús! M’has ben espantat! Que
ho fas expressament o què?

9. Si t’hi acostaves per l’esquerra, castanyot al
cul.
-Tros d’ase! Quin ensurt que he tingut!
Agafa el teu paquet i fum el camp!
Si ho feies ben bé de cara, pensant que
aquesta vegada no t’enxamparia. Te
n’estampava dues, una a la galta dreta i
l’altra a l’esquerra:
-Ruc, més que ruc! Que potser et penses que
no t’he vist venir de lluny?
Em volies robar la feina de tota la tarda, eh?

11. No hi havia manera. Ni el millor
somriure ni els tres euros de la
paperina per avançat et servien de
res; sempre t’emportaves una
“ castanya “ de regal: ella era així.
Ningú no sabia el perquè. I
realment era una murga..., però el
cas era que feia les millors
castanyes del món!

13. Feia tant de temps que durava aquella
situació que, un diumenge, els veïns,
farts de tanta bufetada, van decidir
organitzar una assemblea
extraordinària, urgent i secreta, al
teatre del poble. No hi va faltar ni una
sola persona. Excepte la castanyera, és
clar.
L’alcaldessa i els consellers van pujar
a l’escenari per exposar el resultat de
les seves deliberacions i procedir a la
votació popular.

16. -Estimats veïns i veïnes de Sant
Panellet de la Plana, després de
la reunió que hem tingut aquest
matí per decidir la millor manera
d’evitar el “ tic “ de la
castanyera, hem decidit buscar-li
un ajudant que li tregui les
castanyes del foc i ens estalviï el
rebre. Demà mateix publicarem
un anunci.

18. “ Es busca ajudant o
ajudanta de castanyera,
amb caràcter, experiència
demostrada en l’art de la
torrada de castanyes
artesanal, habilitats
manuals amb paper de diari
i sentit de l’orientació en
l’alta muntanya. I rapidesa
de reflexos “

20. Va passar el dilluns, van passar el
dimarts i el dimecres, i no va ser
fins el dijous que va aparèixer un
únic candidat. Els panelletencs no
es podien creure el que veien els
seus ulls: aquell personatge era
d’allò m és estrafolari!

22. Era baixet com un tap de bassa, anava
tot vestit de negre, lluïa un mocador
de fer farcells a front i portava un
salabret lligat a l’esquena. Amb els
seus ullets enganxats al mapa i seguint
les indicacions d’una brúixola, va
arribar a l’ajuntament sense necessitat
de preguntar res a ningú, i amb quatre
bots de gat , es va plantar al davant de
la porta del saló de plens.

24. Va fer una reverència a tots els assistents i un petó
a la mà de l’alcaldessa, abans de presentar-se.
-Benvolguts representants del poble: em diuen Petit
Saltamartí i vinc de Kumamoto, al sud del Japó.
Sóc especialista en “origami” i en orientació en alta
muntanya i en baixa muntanya. També sóc
rastrejador de bolets, de trufa blanca i de perdiu
salvatge. Tinc el nivell C de català, rus parlat i
escrit. Sóc mestre en arts marcials i... les castanyes
de tota mena són la meva passió!
I, fent una reverència, es va agenollar al bell mig
del terra de la sala a esperar.

26. Els representants del poble van trigar uns
quants minuts a recuperar-se de la
impressió i posar-se a deliberar en rotllana,
fent xiu-xiu.
En acabat, l’alcaldessa va parlar:
-Petit Saltamartí estàs contractat!
Seràs l’ajudant de la castanyera i la teva
feina consistirà a salvar-nos de les seves “
castanyes “. Has de saber que la senyora
Caterina..
.Bé, ja l’aniràs coneixent.
Pots començar ara mateix si vols. Ara li
farem un truc perquè sàpiga que hi vas.
La trobaràs a la plaça del Mussol.

28. El que va passar a partir d’aquell moment,
s’escapava de tot pronòstic. Va
superar les expectatives, fins i tot dels més
optimistes.
En Petit Saltamartí va fer la seva reverència
característica a la castanyera i va esquivar el
primer cop!
Era tan ràpid de moviments, que no li
costava gens ni mica evitar totes les “
castanyes “ que li provava d’etzibar la
mestressa.
Després d’una setmana, no n’havia rebut ni
mitja! Va demostrar ser l’home que
buscaven.

30. La seva feina consistia a llevar-se de
matinada, collir les castanyes del bosc
guiant-se per la brúixola i baixar-les a
la paradeta. Rentar els moniatos i les
fruites boscanes o els bolets, tot
depenent de la temporada. Tallar la
llenya i preparar les brases i les
paperines, mentre deixava a la
castanyera la feina de coure tot el que
s’hagués de coure.

32. Quan li sobrava temps, entre treure
les castanyes del foc i, repartir-les,
retallava i plegava figuretes d’animals
i les regalava amb cada mitja dotzena
de castanyes o cada tres moniatos.
No hi havia dia que els clients no
s’amunteguessin a la paradeta, tot fent
rotllana, per gaudir de les arts de
l’ajudant.
I la senyora Caterina?

34. Embadalida amb els moviments de
mans d’en Petit Saltamartí fent
figuretes de paper, mentre ella
s’encarregava del foc, es va anar
relaxant.
Tothom es va oblidar de les seves “
castanyes “.
És clar que segurament, les classes
d’arts marcials que li feia el seu
ajudant cada matí a la sortida del sol
hi tenien a veure alguna cosa...

36. FI