Punt de Trobada 67

de trobada
Viladecans
Publicació independent d’informació i opinió
puntviladecans@telefonica.net
http://puntviladecans.blogspot.com
Punt
Equip de redacció
Anna Besora
M. Carmen Castellano
Maria Comas
Josep Lligadas
Jaume Muns
Montserrat Pastor
Miguel de la Rubia
Mercè Solé
(els quals, tot sigui dit, no compartim
necessàriament les opinions que en
aquest butlletí es puguin expressar).
La distribució d’aquest butlletí es fa
per correu electrònic. Si no desit-
geu rebre’l només cal que ens ho
comuniqueu. I si voleu que li envi-
em a un amic o amiga vostres, feu-
nos arribar la seva adreça. Gràcies.
Si voleu enviar articles per publicar,
tingueu en compte que han d’anar
signats i no sobrepassar les 40 ratlles
o les 600 paraules. Els hauríem de
tenir abans del dia 8 de cada mes.
El nostre correu electrònic:
puntviladecans@telefonica.net
El nostre bloc:
http://puntviladecans.blogspot.com
Segueix-nos al Facebook
3 ¿Cómo te cuento mis días? Loli Martínez
4 Petits cors que fan grans accions. Nazaret Párraga
5 L’habitació de l’escriptor, de Gerard Bosch. Montserrat Pas-
tor
6 Resistir. Bàrbara Lligadas
7 Josep Lligadas, el Josep de Cal Sardà, un dels nostres.
José Luis Atienza
8 El Josep Lligadas Roset de Cal Sardà. Jaume LLigadas Ven-
drell
9 Independència? Voleu dir? Josep Lligadas Vendrell
10 Subida reivindicativa a Sant Ramon. Raquel Díez
11 Emprenedors. Mercè Solé
12 La mirada aguda: Falcó cama-roig. Eio Ramon
13 Les nostres entitats: Stop Accidentes. Marilina Ferrer
14 Recerca històrica: Viladecans en els anys vint.
Autos i ponts cap a la modernitat. Xavier Calderé
16 Històries viladecanenques: El Joanet de cal Menut del Be-
gues, místic, pagès, fejocista (i 5). Andreu Comellas
18 La memòria en imatges: Manifestació per l’educació. Jaume
Muns
La Mostra d’Entitats va endavant
En el context de la Fira de Sant Isidre, la Mostra d’Entitats sempre és una bona oportunitat
per a les entitats per donar-se a conèixer mútuament i per oferir-se a la ciutat. Ho és en els
dos dies que dura, però ho és sobretot en la seva preparació. Tot un procés que no es veu,
però que a curt, mitjà i llarg termini dóna bons fruits. El contacte mutu entre les entitats
facilita el coneixement i l’amistat entre els membres de les diverses associacions, estimula
la creativitat, ajuda a compartir mitjans, eixampla la mirada i afavoreix la complementari-
etat i la mútua col·laboració. Un tast d’això enguany ha estat la preparació de la gimcana
que els joves van oferir a tots els nens i nenes dissabte a la tarda. Els monitors dels agrupa-
ments i esplais de la ciutat van treballar conjuntament per idear i organitzar la gimcana, i
conduir els infants a través de les proves que havien preparat les entitats que hi van voler
participar. Aquest any, a més, el bon temps va acompanyar i la participació del públic va
ser de les més altes que es recorden.
Una experiència satisfactòria per a tothom, que deu gran part del seu èxit a la implicació i
a l’excel·lent feina de molts tècnics i tècniques municipals que saben fer un servei discret i
eficaç a les entitats i acompanyar-les perquè surti el millor d’elles mateixes.
Vivim una crisi econòmica, política, social, devastadora. La Mostra d’Entitats és només
un petit exemple del potencial dels homes i dones de Viladecans quan ens posem a treba-
llar conjuntament amb un objectiu comú, i de la qualitat d’uns serveis públics que massa
sovint són retallats i menystinguts. Tenim recursos personals i col·lectius que hem de fer
aflorar i aprofitar al màxim. Perquè la participació ciutadana en les associacions, gratuïta,
creativa, al servei de la ciutat, és l’autèntica escola i base de la democràcia.
67Any 7
15 de juny de 2013
Sumari

Que vols tenir l’honor de ser…
Mamutaire d’Honor?
El teu comerç, la teva entitat, la teva associació, la teva família,
o tu mateix personalment, pots tenir un gran honor:
Figurar a la llista dels que fan possible que el nostre gran sím-
bol, el Mamut de Viladecans, pugui continuar sortint per la
Festa Major i pugui ser un referent de la nostra vida ciutadana.
Com ho pots fer?
És molt senzill. Es tracta que facis una aportació de 50 € (o, si
vols, de més, només faltaria!), i et lliurarem el diploma de Ma-
mutaire d’Honor perquè el puguis lluir en un lloc ben visible.
I després, a principis de setembre, pocs dies abans de la Festa
Major, el Mamut et vindrà a visitar i et portarà uns mocadors, un domàs i alguna cosa més, perquè en
facis l’ús que consideris oportú.
Si vols ser Mamutaire d’Honor, envia’ns un correu amb les teves dades a aquesta adreça:
mamutviladecans@gmail.com
i ens posarem en contacte amb tu.
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 67 - Juny 2013 2
La llista de Mamutaires d’honor d’aquest any
és aquesta. Vols afegir-t’hi?
• Llibreria Els Nou Rals
• Forn del Mig
• Forn de la Plaça
• Fruites Esther
• Pastisseria Roca
• Calçats Daniel
• Hobbit Viatges
• Cal Sei
• Restaurant Petit Món
• Xarcuteria Piñol (Mercat Roureda)
• Viladecans Punt de Trobada
• Grup Tres Torres
• Partit dels Socialistes de Catalunya
• Convergència i Unió
• Iniciativa per Catalunya Verds
• Esquerra Unida i Alternativa
• Associació de Familiars del C.O. Caviga
• Centro Cultural Raíces de Andalucía
• Parròquia de Santa Maria Magdalena
• Agrupament Coral La Lira
• Associació de Viladecans d’Afectats de
Fibromiàlgia i SFC
• Centro Cultural y Recreativo Andaluz
Sierra Norte
• Vicenç i Vicky
• Baugar
• Josep i Mercè
• Cèlia i Oriol
• Associació de Veïns d’Alba-rosa

C
ómo te cuento la fibromialgia mía
que a veces me duele tanto
que no puedo resistirla.
Se me va de un brazo a un pie
de la espalda a la mejilla,
que me duele todo el cuerpo
y las cosas se te olvidan,
y no te acuerdas del nombre
de tus mejores amigos.
Son lapsos que pronto pasan
pero también te fastidian.
Cómo te cuento lo que cuesta
levantarse cada día
si te despiertas cansada
y se te doblan las rodillas
y sientes como una losa
que te oprime las costillas.
Qué esfuerzo tienes que hacer
para empezar la rutina.
Las camas, la ropa y si puedo
la cocina, la compra ya ni pensarlo.
y un paseo media horita.
Cómo te cuento mis noches
sin dormir porque me duele estar viva
y me levanto y paseo
pasillo, comedor y cocina.
Me corro toda la casa
para ver si en una esquina
se esconde este dolor mío
y puedo dormir tranquila.
qué largas se hacen las noches,
lo que tarda el nuevo día.
Como te cuento, Doctor,
que yo no soy depresiva,
que soy una mujer fuerte
que lucha por la vida.
¿Cómo te cuento mis días?
Us oferim aquest poema que ens ha fet arribar Loli Martínez, presidenta d’AVAF.
Associació de Viladecans d’Afectats de Fibromiàlgia, que va llegir el passat 12 de
maig a la Mostra d’Entitats amb motiu del Dia Internacional de la Fibromiàlgia.
Lo que pasa es que un dolor
siempre fijo, día tras día,
te hace cambiar el carácter
te quita toda alegría.
Necesito comprensión,
que me escuchen
y no tanta medicina.
Con un poco de atención
quizás me comprendería.
Cómo te cuento… que porque
alguna vez me ría
no es que me haya mejorado
sino que sigue la vida,
y me río por mis hijos,
mis amigos, mi familia,
e intento disimular
esta pena aquí escondida.
Cómo te cuento yo a ti,
compañero de mi vida
que hasta me duela la piel
si me haces una caricia
y al tiempo las necesito
para volver a estar viva.
Que necesito apoyo
y tus besos cada día
y saber que estás aquí,
porque eso me tranquiliza.
En fin cómo os cuento yo a todos
lo difícil que es mi vida
con tantísimo dolor,
con desánimo y fatiga,
sin nadie que me comprenda,
a veces ni la familia.
Loli Martínez Ojeda

T
ot va començar un dia de classe, en què els nens i nenes de 4t
A de l’escola Marta Mata de Viladecans, acompanyats per la
seva mestra, es van fer una sèrie de preguntes amb l’objectiu
de realitzar un projecte solidari.
• Què podrien fer ells mateixos per ajudar a la gent amb pocs recur-
sos econòmics i que no poden comprar els aliments que necessiten?
• Com podrien treballar per als animals en perill d’extinció?
• Què podrien fer ells perquè la gent cuidi els boscos?
• Què podrien fer ells mateixos perquè els nens que estan als hospi-
tals estiguin contents?
Amb molta il·lusió es van posar en marxa i van començar a treballar
els temes, buscant informació a Internet, a la premsa, preguntant a dife-
rents persones i entitats... així van contactar
amb Càritas.
Per respondre a la primera pregunta, van
participar en una cursa solidària organit-
zada per l’escola i l’ONG Save the Chil-
dren. Després de la cursa van decidir jugar
al Club Penguin, i amb les monedes falses
que van guanyar jugant a jocs, les van do-
nar a l’ONG Coins for Change, finalment
la tercera acció va ser col·laborar amb Cà-
ritas. Van decidir fer una parada per vendre
les seves joguines a un preu simbòlic, un
euro, i els diners recaptats els donaren a un
projecte de Càritas, que proporciona bere-
nar per als nens, d’una escola del municipi
de Gavà.
La paradeta la van muntar els divendres de
maig acompanyats per la seva mestra i per un professional de Càritas.
Tot va anar molt bé, els nens es van implicar molt i feia goig veure
les seves caretes d’emoció. Aquests nens van fer un gran esforç i un
gran acte de solidaritat al desprendre’s de les seves pròpies joguines
en benefici d’altres. “Viure senzillament perquè altres, senzillament,
puguin viure”.
Nazaret Párraga
Petits cors que fan grans accions

E
nguany el
grup “De-
lit Teatre“ de
l’Institut Tor-
re Roja ens ha sorprès
amb un nou repte, una
obra inèdita, original
i fresca. Tota la repre-
sentació traspua esforç,
voluntat i sinceritat per
transmetre a l’auditori
la història d’un profes-
sor reclòs per homicidi
amb el sentiment que
per a ell ja no hi ha
vida, restant-li només
una gran soledat. Tot
un seguit de circumstàncies faran que el protago-
nista, “en Gerard”, surti d’aquell forat, metafòrica-
ment parlant. El jove professor començarà un nou
camí amb optimisme, encara que allunyat de la
llibertat s’aproparà a altres experiències fins ales-
hores desconegudes que d’alguna manera el faran
lliure, potser més del que ho havia estat mai.
Explica la ressenya que al llarg de mesos l’obra s’ha
anat escrivint i reescrivint, tots els actors hi han col·
laborat aportant idees, suggeriments, fins a aprendre
sobre el fet de l’escriptura teatral. No ha estat un camí
fàcil però la recompensa ha fet que oblidessin totes
les situacions difícils que varen anar desgranant fins
aconseguir aquest final podríem dir que feliç.
L’obra ens porta a la reflexió del perquè ens aco-
modem a situacions que ens són fàcils perquè no
requereixen sacrificis, i quedem presos dins d’una
xarxa de la qual no podem o no volem sortir, obli-
dant metes i reptes que requereixen un esforç difícil
de poder afrontar, intentar viure una normalitat fic-
tícia mentint-nos a nosaltres mateixos.
L’obra és molt apropiada per al món juvenil però
també per a totes les persones que volen intentar
viure amb dignitat, sense renunciar als principis so-
vint oblidats emmirallats per tota la voràgine que
ens porta el moment, l’entorn, la vida en si mateixa,
i ajuda a reflexionar fent una introspecció personal
que de ben segur que a molts els afavorirà per asso-
lir fites i reptes que potser veien a la llunyania.
El seu contingut no deixarà indiferent ningú, la
senzillesa de la representació fa que s’aprofundeixi
molt més amb la trama i el que ens vol transmetre.
L’habitació de l’escriptor, de Gerard Bosch
Delit teatre. Atrium Viladecans 30 de maig
Felicitats d’entrada
a l’autor novell, ani-
mant-lo a seguir pel
camí que ha començat,
de ben segur no serà
un sender fàcil. Tro-
barà pedregam, però
li demanaria que no
defallís, la nostre soci-
etat necessita persones
treballadores amb ta-
lent per fer-nos gaudir
i reflexionar amb les
paraules ben trobades,
utilitzades per finali-
tats com aquesta obra.
Donar les gracies també a totes les actrius i actors
que ho han fet possible, a la direcció i a tots els que
hi heu posat el vostre gra de sorra.
Montse Pastor Pujadó

V
aig a comprar, entro i em trobo una antiga veïna. M’ex-
plica que el seu home torna a tenir feina, que va tenir
sort d’estar només dos mesos al’atur. Ara bé, amb prop
de cinquanta anys cobra mil euros i li renoven el con-
tracte cada tres mesos; a sobre, no sap ni què ni com ni quan rebrà
la indemnització de l’empresa on va treballar més de vint-i-cinc
anys.
Ella treballa fa anys al menjador d’una escola pública. Fa alguns
cursos que són menys monitores per als mateixos nens. Aquest
curs, a més, la qualitat del menjar se’n ressent. La setmana passada
van llençar dos quilos de carn perquè era tot greix.
Surto de comprar i de camí a casa em trobo la
propietària del negoci de prop de casa amoïna-
da perquè la llibreria de la ciutat tanca. La gent
s’hi ha abocat, però al propietari se li han acabat
les forces, els deutes causats per la crisi i la poca
dinamització del comerç local a la ciutat l’han
fet tancar aquesta etapa. Per sort, segur que la
cultura no el perdrà.
Deixo la compra i torno a sortir al carrer. Em
trobo la gerent de la xarxa comercial, amb qui
tinc una reunió pendent per parlar del comerç
local. El comerç de proximitat, a pesar del que
ens vulguin fer creure, està patint greus proble-
mes, i això vol dir descohesió social i pèrdua de
vida als carrers.
Segueixo passejant i em trobo una amiga de la
família. La seva parella treballa fa més de tres
dècades en una empresa que ara s’està plante-
jant tancar. Per sort, hi ha una empresa france-
sa interessada en absorbir-la. Caldrà veure amb
quines condicions per a la plantilla. Si cal, s’hi
haurà d’intervenir políticament.
Torno a casa i poso les notícies. El president
d’Extremadura dóna lliçons als catalans amb un
to “xulesc” incomprensible. Telemadrid titlla el
president Mas i Junqueras de nazis i estalinistes.
Em recorden de forma grotesca que el món no
s’ha tornat boig, sinó que aquells qui controlen
el poder no disposen ni d’ànima, ni de valors, ni
de cap neurona útil.
Sento Josep Maria Terricabras a la ràdio: “Em resulten tan intel·
lectualment inferiors, que em dol barallar-m’hi”. Respiro aquest
pensament fresc i concloc... no mereixen cap esforç, no cal expli-
car-se davant qui no vol entendre. Hem de fer la nostra i alliberar
el país! El país se’ns desfà a les mans, i no podem perdre el temps
amb qui no vol parlar. Anem per feina, que la nostra gent ho ne-
cessita!
Bàrbara Lligadas
Resistir

E
l Josep és, era, una persona de la qual mol-
ta gent podia dir que era un dels nostres.
Cristians i ateus, jueus i gentils, catalans
de soca-rel, catalans de soca nova i fins i
tot catalans sobrevinguts, progres i no tan progres,
han sentit la seva pèrdua com una pèrdua seva.
Jo no sé si havia donat bons cops de falç però el
que sí que era segur és que era un defensor de la
terra quan va arribar aquest juny, que per sempre
quedarà com a seu. Estimava la terra on va caure
mort i de ben segur que l’estimació era mútua. Ell
estimava la terra com a pagès, perquè encara que
al col·le ensenyaven que qui era pagès era perquè
no sabia ser una altra cosa, només la natura i el pa-
gès són capaços d’omplir la terra de vida i de brots
verds. Ell estimava la terra com a pagès i com a
ciutadà i la seva Unió de Pagesos sempre va po-
der comptar amb ell per oposar-se a canviar camps
d’enciams i escarxofes per autopistes, ruletes i ca-
sinos. No era d’aquells que deien només aquesta
terra és meva, era dels que deien a més que aquesta
terra és nostra.
Li agradava aquest poble, Viladecans, quan era pe-
tit, i se sentia d’aquest poble, Viladecans, quan es va
fer gran. El seu país, Catalunya, era tan petit com el
de Lluís Llach perquè també l’hi cabia en el seu cor.
Jo el vaig conèixer i el vaig començar a estimar quan
fèiem cinema amateur de Super 8, quan el Jaume
Calbet guanyava tots els concursos per golejada.
El Josep no era el millor cineasta del món, però era
l’ànima discreta que feia que l’Agrupació funcionés
i casa seva era la casa de tots per anar a buscar la
moviola o el projector, i de
passada petar la xerrada.
El Josep no era dels que vo-
lien sortir a la foto, per això
era de l’Agrupació Fotogrà-
fica, però sempre hi va ser
en totes les guerres que creia
que mereixien ser lluitades.
En la segona línia, la dels
que treballen sense lluir-se.
Diuen que les persones són
importants no tant pel que
han fet o han deixat de fer,
sinó pel record que deixen en qui les coneix. El
Josep deixarà en la majoria de la gent que omplia
l’església de Sant Joan, i la que no va poder venir,
el llarg record humil i important de les bones per-
sones.
Som fràgils i la vida no és de propietat, és de llo-
guer. L’últim record que tinc d’ell va ser al primer
capvespre de Ca n’Amat d’enguany. Era aquest di-
vendres passat i avui, el dia del seu enterrament,
som dimecres. L’Encarni va fer una petita broma
i ens va saludar als mascles i les femelles amb un
benvingudes totes. Aprofito aquesta nit en què les
dones som majoria, va dir. Igual que les dones ens
hem de sentir incloses amb el benvinguts tots, avui
els mascles us heu de sentir inclosos amb el benvin-
gudes totes, va dir.
A la meva esquena es va sentir la riallada sorollosa
del Josep Lligadas. Impossible un millor últim re-
cord. La seva riallada sorollosa.
José Luis Atienza
Josep Lligadas, el Josep de
Cal Sardà, un dels nostres
L’any passat, mentre preparàvem el llibre “Viladecans,
els llocs i les històries”, li vaig demanar al Josep Lligadas,
el meu cosí, amb el qual de tant en tant algú em confon
tot i que ell es diu Roset de segon cognom i jo Vendrell, si
em podia proporcionar algunes fotos de pagesos treba-
llant. Ell se’n va anar un dia amb la màquina pels camps i
em va portar unes quantes fotografies. A totes menys una
es veia de fons la muntanya de Sant Ramon perquè, deia
ell, Sant Ramon és l’element que més indentifica Vilade-
cans. Però em va dir també que la que més li agradava
de les fotos que havia fet era l’única en què no es veia
Sant Ramon, per la composició que havia aconseguit
amb els dos pagesos simètrics ajupits fent anar l’aixada.
I aquesta és la que vam posar al llibre, tant a dins, en
blanc i negre, com a fora, en color. Quedi aquí la foto
com a record i agraïment.
Josep Lligadas Vendrell

E
l passat dilluns dia 3 de
juny, el Josep de Cal Sar-
dà ens deixava. Se’n va
anar de sobte, allò que
es diu sense avisar, i a més a més
quan encara no li tocava. Tenia 67
anys.
Era fill únic i a casa sempre l’havíem
anomenat “el cosinet”, no pas perque
fos l’únic cosí, bé, de fet només en te-
níem tres, però qui ostentava el títol
era ell. Després, amb el pas del temps,
quan l’edat ja no acompanya, va pas-
sar a ser el Josep i per si un cas calia
aclarir, aleshores li afegíem “de Cal
Sardà”.
De ben jove es va aficionar a la
fotografia. Practicava la seva afi-
ció amb nosaltres, els seus cosins
més petits. Qualsevol ocasió era
bona per fer-nos fotos (ell sempre
n’ha dit “retratus”). Després de re-
velar-les en el seu laboratori, ens
les duia a casa i nosaltres, els seus
cosins petits, contentíssims amb el
seu regal. De “retratus” fets per ell
en tinc una caixa de sabates plena,
tots pendents de digitalitzar; pot-
ser ja va sent hora que m’hi posi.
De la seva mà, sent encara molt
jovenet, em vaig presentar a un
concurs de fotografia organitzat
per l’Agrupació Fotogràfica de
Viladecans. Evidentment no vaig
guanyar res, però el Josep havia
aconseguit el seu objectiu: em vaig
aficionar a la fotografia.
Després va venir la seva activitat
com a membre de l’Agrupació de
Cinema Amateur. Recordo quan
em va proposar ser el protago-
nista d’una pel·lícula, que volia
presentar a concurs, sobre el des-
pertar dels adolescents envers el
sexe. Li vaig dir que sí a ulls clucs,
fer qualsevol cosa amb ell sempre
m’agradava. Ens vam passar tot
un matí de desembre a la Fira de
Santa Llúcia, jo mirant obsessi-
vament noies amb faldilla curta
i el Josep filmant. Val a dir que
El Josep Lligadas Roset de Cal Sardà
això passava en ple franquisme,
jo tenia 14 anys, el sexe era tabú
i l’“hermanu” director del col·legi
era membre del jurat. Mai no obli-
daré la mirada inquisidora del di-
rector Juan Ciérvide ni les seves
concises paraules: “Lligadas, he vis-
to su película”. Glups!
Quan vaig tornar de la mili, a fi-
nals dels setanta, encara persistia
la crisi del petroli iniciada a l’any
1973. No hi havia feina. El Josep
em va donar un cop de mà, ofe-
rint-me treballar amb ell al camp.
He de dir que mai he tingut clar si
realment necessitava un altre jor-
naler i, a més a més, sempre m’ha
quedat la sensació de no haver es-
tat prou a l’alçada. Mai li vaig dir,
però sempre li he estat molt agraït.
Abans de la fotografia i el cinema,
el Josep de Cal Sardà havia fet bàs-
quet, escoltisme i danses amb l’es-
bart. A les acaballes del franquis-
me, va participar en la creació de
la Unió de Pagesos a Viladecans.
La major part de la seva vida,
però, l’ha dedicat al teatre amb
l’Agrupació Cultural Mossèn Cin-
to Verdaguer i al Centre Cultural
Sant Joan ocupant el càrrec de vi-
cepresident aquests darrers anys.
Tot això sense oblidar el seu com-
promís, de sempre, amb les activi-
tats religioses de la Parròquia de
Sant Joan.
Certament, el Josep era un pagès
de dalt a baix i un viladecanenc de
cap a peus. Ha estat una persona
amb un ferm compromís amb la
vida cultural i associativa de Vila-
decans. Estimava el seu poble i la
seva història. El seu nom apareix,
com a col·laborador, en els crèdits
de diverses publicacions d’histò-
ria local. Era un assidu dels actes
sobre història de Viladecans i mai
es perdia els “Capvespres de Ca
n’Amat”. Aquest passat divendres
31 de maig, en el primer “Capves-
pre” d’enguany, jo vaig seure amb
ell tot compartint taula, cireres,
cava i xerrada, fins que cap allà als
volts de les nou del vespre em va
dir: “Me’n vaig que toca posar la
Lola al llit”. Tres dies després se
n’anava per sempre, així, sense
avisar.
Cosinet, et trobarem a faltar i dei-
xa’m demanar-te que quan et tro-
bis amb la Nena i el Joan digue’ls,
sisplau, que aquí els continuem
enyorant.
Jaume Lligadas Vendrell
Josep Lligadas, quan tenia poc més de 20 anys, amb el seu cosí i fillol Jordi
Lligadas.

A
ixò és com si em pre-
gunten si vull pujar
a l’Everest. Diré que
no, per dos motius.
El primer, perquè l’objectiu en si
m’interessa més aviat poc. No em
produeix cap gran emoció pensar
en veure els magnífics paisatges
que diu que des d’allà es poden
contemplar, ni altres atractius si-
milars. I el segon motiu, perquè el
patiment que significaria per a mi
una aventura d’aquest tipus, no
tinc cap ganes de passar-lo.
Doncs amb la independència
de Catalunya em passa més o
menys igual. Sí, ja sé que el tema
il·lusiona molta gent. Però jo ho
veig d’una altra manera.
En primer lloc, no em sembla que,
tot sumat, la independència sigui
gaire avantatjosa. Sí que compor-
taria clars avantatges a nivell de
defensa i promoció de la llengua,
però no sé si això compensaria el
cost que aquests avantatges tin-
drien a nivell de riquesa cultural
i de cohesió social. I a nivell eco-
nòmic segurament que a llarg ter-
mini també tindríem avantatges,
però després d’un llarg i com-
plicadíssim camí que vés a saber
quan i com podria acabar.
I això em porta al segon motiu. A
Europa no els interessa en absolut
la independència de Catalunya,
i el govern espanyol té potentís-
sims mitjans per fer descarrilar
qualsevol intent en aquest sentit.
De manera que, quan sento la flo-
rida retòrica de l’Artur Mas, l’Ori-
ol Junqueras o el Francesc Homs,
presentant la independència com
una cosa que ha de ser òbvia per a
tothom i que ha de venir de mane-
ra ràpida i inevitable, però sense
presentar cap pla real per fer front
als obstacles que la impediran,
m’agafen ganes de fugir corrents.
I, si us plau, que ningú no em vin-
Independència? Voleu dir?
gui ara amb que tot el que estic
dient és fruit del discurs de la por.
Que a mi també se’m poden acu-
dir una pila d’adjectius poc agra-
dables per desqualificar els plan-
tejaments independentistes…
I després hi ha el tema de la con-
sulta, que diuen que es farà tant si
hi ha com si no hi ha acord amb el
govern espanyol per donar-li va-
lor jurídic. Els que defensen això
semblen pressuposar que, encara
que sigui una consulta sense real
valor jurídic, si queda clar que la
població vol la independència,
ningú no s’hi podrà negar. I entre
aquest ningú suposo que hi deuen
entrar especialment als països que
haurien de reconèixer aquesta in-
dependència.
Ami, francament, em sorprèn que
persones amb evident capacitat
política, puguin defensar sem-
blant cosa. Perquè una consulta
que no comporti valor jurídic vin-
culant per a l’estat espanyol, no
té cap significat per saber si els
catalans volem la independència
d’Espanya o no. Per dos motius:
El primer, perquè a aquesta mena
de consulta hi anirien a votar, bà-
sicament, els que volen la inde-
pendència. Als que no la volem,
participar d’un acte d’aquest ti-
pus no ens motivarà gaire. Per
mobilitzar-nos a dir que no, cal-
dria que en la consulta s’hi jugués
realment la possibilitat que Cata-
lunya fos independent en funció
del resultat.
I el segon motiu és que, dels que
vagin a votar que sí, n’hi haurà
una bona part que s’ho pensaria
força més si el resultat de la con-
sulta hagués de tenir conseqüèn-
cies efectives. Si no en té, molts
votaran més aviat com a expres-
sió del seu rebuig a la manera com
l’estat tracta Catalunya o altres
motius similars, i no perquè real-
ment vulguin la independència.
Els estats europeus això ho saben
perfectament, i estic segur que els
dirigents polítics i socials inde-
pendentistes també. I no està bé
que ho amaguin. I el mateix po-
dríem dir si el que es muntés fos-
sin unes eleccions plebiscitàries o
una declaració unilateral d’inde-
pendència al Parlament.
I un cop explicat tot això, dei-
xeu-me aclarir una cosa. Penso,
com tanta altra gent, que els diri-
gents espanyols tracten el nostre
país, la nació catalana, d’una ma-
nera indigna, i això s’ha de com-
batre amb totes les energies. Però
la manera com ho fa el govern
català i els partits que li donen su-
port, crec, simplement, que no va
enlloc. I estic convençut que l’úni-
ca manera seriosa de defensar
Catalunya és promovent una re-
forma de la Constitució que reor-
ganitzi Espanya en sentit federal
(incloent-hi, per exemple, que els
temes d’educació i llengua siguin
competència dels estats federats),
i que prevegi també, en circums-
tàncies precises i clares, la possi-
bilitat de la secessió. I estic segur
que per tirar endavant aquest pro-
cés de reforma sí que trobaríem
suport europeu. Que tot plegat és
dificilíssim? Sí, evidentment. Però
la proposta independentista, per a
mi, és pitjor i és encara més difícil.
Josep Lligadas

E
l pasado 19 de mayo el AMPA de la Escola
Pau Casals organizó una subida reivindi-
cativa a Sant Ramon.
Desde el AMPA se animó a mamis, papis,
niños, niñas, abuelos, tíos, profesorado, alumnos…
a realizar una una subida reivindicativa debido a
todos los recortes que hoy por hoy está sufriendo
nuestra escuela publica.
Se le propuso al resto de AMPA del municipio
ya que nuestra intención era realizar una “marea
amarilla”, que se nos viera desde lejos, que llama-
ra la atención y creo que lo conseguimos. Subimos
aproximadamente 170 personas y algún que otro
animal de compañía.
Todas aquellas personas que tenían la camiseta
amarilla “S.O.S ensenyament públic de qualitat” la
llevaba puesta, desde bebés a los más mayores nos
hicimos notar.
Tanto niños como mayores se divirtieron mucho
en el trayecto charlando, cantando… Los niños
demostraron una vez más que tienen una energía
Subida reivindicativa a
Sant Ramon
inagotable, nos demostraron lo fácil que resulta rea-
lizar excusiones pasándoselo bien. Alguno hasta se
atrevió a subir corriendo…
Al llegar a la ermita de Sant Ramon todos descan-
samos, los padres más que los niños por supuesto,
almorzamos, admiramos lo bello que es el paisaje
que tenemos en Viladecans, que desde arriba es
digno de admirar y, como la tradición indica, “foto
para el recuerdo”.
Creo que fue una experiencia maravillosa tanto
para padres como para hijos, y como es normal se
repetirá ya que la aceptación de la propuesta fue
todo un éxito (aunque algunas, como yo, tuviéra-
mos agujetas durante dos días…).
Para la próxima, desde el AMPA invitamos a todo
el mundo que quiera pasar un buen día de domin-
go en familia y reinvidicar una causa justa (¡una
educación digna para nuestros hijos!) a subir con
nosotros.
Raquel Díez Gil

R
econec que aquest gust que molts polítics
han agafat a promoure “emprenedors”
em desvetlla desconfiança. Potser perquè
avui, a falta d’una altra cosa, veiem que
qui remena les cireres tendeix a crear neologismes,
a fer córrer paraules “trampa” per disfressar la
realitat.
De fet, ser emprenedor no està gens malament: vol
dir tenir empenta, ser creatiu, desplegar totes les ha-
bilitats, no deixar-se portar pel fatalisme. Una bona
actitud sens dubte per travessar la crisi. El proble-
ma arriba quan, enlluernats per l’”emprenedoria”,
entitats com Barcelona Activa han passat de donar
suport a les persones en atur a través de la forma-
ció, de la millora de l’ocupabilitat i de la inserció
laboral, a formar “emprenedors”. La sensació és
que si et quedes en atur, a més a més de perdre la
feina, de veure reduït el subsidi, de trobar-te en un
mercat laboral inhòspit com mai, t’abandonen a no
ser que et converteixis en un “emprenedor”. És una
forma de desplaçar la responsabilitat social de cre-
ar ocupació dels empresaris als treballadors, amb
un missatge indirecte: si no treballes és perquè no
tens prou iniciativa, prou capacitat d’innovació i de
“reinventar-te” –un altre concepte que fa fortuna–,
prou formació. Això en el context d’una gran com-
petitivitat, de l’emigració forçosa dels joves més ben
preparats, i del màxim individualisme. Els efectes
col·laterals de l’emprenedoria entesa d’aquesta ma-
nera són l’auto-explotació i la fi del sindicalisme.
I és que tot plegat seria més fiable si anés acompa-
nyat de mesures concretes i tangibles que facilites-
sin burocràticament la creació de petites empreses,
que milloressin la Seguretat Social dels autònoms i,
també, que evitessin l’economia submergida. I no
sembla que això vagi per aquí. En canvi, els que sí
que s’haurien de reinventar (bancs, grans empre-
ses...) no sembla que siguin gens imaginatius ni
que tinguin cap interès ni voluntat de corregir les
males pràctiques que ens han portat a la crisi. Des-
prés de dir-nos que hem estirat més el braç que la
màniga amb el deute, les antigues caixes continuen
promovent el petit crèdit perquè sí (donant la raó
a l’economista Zygmunt Bauman, que ens recorda
que els bancs viuen del crèdit i que el que volen és
tenir-nos perpètuament endeutats), i les grans em-
preses continuen promovent el totxo amb tot el su-
port polític. D’altra banda, s’ha de ser emprenedor
per crear-te ocupació, però les actituds emprenedo-
res dels treballadors dins les empreses no solen ser
gaire ben acollides.
En canvi, jo trobo que això de l’actitud emprene-
dora és una molt bona cosa quan va acompanyada
de la cooperació, del treball col·lectiu, d’una acti-
tud socialment positiva. Les cooperatives en són
un bon exemple i, en general, qualsevol associació
contra l’atur pot donar fe que pel simple fet de tre-
ballar en conjunt i de buscar sortides solidàries, ja
produeix millores significatives en el benestar dels
seus membres. No és una qüestió de subvencions,
sinó d’actituds.
No entenc perquè ningú no acaba de dir que, en
lloc de l’individualisme, és molt millor promoure
l’associacionisme per adquirir algunes habilitats
bàsiques per ser emprenedors. Si et compromets a
fons en una associació aprens moltes coses que no
formen part del currículum escolar i que són im-
prescindibles per anar per la vida: a relacionar-te
amb la gent entre iguals, a treballar en equip, a des-
cobrir habilitats en tu mateix que abans no conei-
xies, a sentir-te valorat, a gestionar temes adminis-
tratius complexos; aprens la potencialitat del grup
i vas adquirint la capacitat de posar en pràctica els
desitjos i il·lusions, aprens a equivocar-te, a refer-te
i a rectificar. Aprens a mantenir l’horitzó utòpic en
mig de la realitat.
Aprenentatges no reglats tots que poden servir
per trobar feina i, senzillament, per sentir-nos més
plenament realitzats, fent ús d’un terme passat de
moda, i més feliços.
Mercè Solé
Emprenedors

la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon
Falco vespertinus-Falcó cama-roig (femella).
Parc Agrari, 04/06/13
És un ocell força rar al nostre país, on se’l pot veure quan passa en les seves migracions. A la
tardor se’n va cap al sud d’Àfrica i a la primavera torna cap a l’Europa central. La migració
ha estat força moguda aquesta primavera, les tempestes de finals d'abril van portar espècies
molt poc habituals al Delta: Circus macrourus-arpella pàl·lida russa, Chlidonias leucopterus
- fumarell alablanc, Ficedula albicollis - papamosques de collar, Phylloscopus sibilatrix - mos-
quiter xiulaire.

L’
accidentalitat viària,
està considerada com
un dels principals pro-
blemes de salut pú-
blica. Ens envoltem de situacions
traumàtiques que majoritàriament
succeeixen i es podrien haver evi-
tat. Molts dels mal anomenats ac-
cidents de trànsit, succeeixen per
factors humans, com pot ser el fet
de portar actituds contràries a la
seguretat viària. Conduir sota els
efectes de l’alcohol, drogues, ve-
locitat inadequada, no respectar
els senyals de trànsit, distraccions,
aquest i d’altres actes poden portar
a unes conseqüències irreversibles,
patides pel propi infractor o per
terceres persones innocents, con-
vertint-se en víctimes de la violèn-
cia vial.
Els que formem part de l’associa-
ció “STOP Accidentes”, hem estat
víctimes de situacions com aques-
tes. Va ser fundada per Anna M.
Campo l’any 2000, arran de l’atro-
pellament mortal del seu fill, per
part d’un conductor ebri. El de-
semparament que va sentir, la falta
d’informació i recolzament en un
moment tan tràgic com aquell, fou
el que la impulsà a aconseguir que
altres víctimes i familiars rebessin
tota l’ajuda i orientació necessàries
en moments com aquest.
Gràcies al suport altruista de dife-
rents persones que s’han sumat a
aquesta causa, s’han creat delega-
cions en diferents comunitats au-
tònomes de l’estat espanyol, per
poder oferir:
• L’atenció i orientació psicosoci-
al i jurídica a les víctimes d’ac-
cidents i familiars: Donem res-
posta a les necessitats d’aquest
col·lectiu de persones afectades
per les conseqüències dels acci-
dents de trànsit.
Stop Accidentes
“Evitar els accidents de trànsit es responsabilitat de tots”
• La prevenció de l’accidentalitat:
Dissenyem i portem a terme pro-
jectes de sensibilització i consci-
enciació, que promouen valors
favorables a l’educació i segu-
retat viària, adreçats a totes les
franges d’edat i sectors socials.
• La reivindicació dels drets de
les víctimes: Participem en deci-
sions legislatives, jornades i con-
gressos sobre seguretat viària,
etc.
Ala delegació de Catalunya, estem
portant a terme diferents projectes
de conscienciació:
• Projecte “Avis, Papis ara us
educo jo”: Xerrades de consci-
enciació sobre la importància de
les bones conductes en tots els
àmbits vials. Missatges de pru-
dència que queden plasmats en
dibuixos i redaccions adreçats
als pares i/o avis dels alumnes.
• Exposicions itinerants: Exposi-
cions fotogràfiques que s’expo-
sen a diferents centres cívics que
integren diferentes fotografies
sobre infraccions de vianants i
de cotxes per tal de reflexionar
els espectadors sobre les impru-
dències que es cometen a les vies
públiques.
• Road Show: Representació basa-
da en testimonis reals de profes-
sionals (policies, bombers, SEM,
metges) que intervenen en un si-
nistre i víctimes reals, amb l’ob-
jectiu de conscienciar els joves de
les conseqüències dels accidents.
• Campanya “Vés, torna i viu”:
Realitzada a diferents benzineres
durant les operacions sortida,
repartint punts de llibre amb re-
comanacions sobre la circulació i
informant sobre las conseqüen-
cias de tenir actituts irresponsa-
bles.
• Permis per punts: Comptem
amb una xarxa de persones ac-
cidentades i familiars d’acciden-
tats que participen en revelar la
seva història personal per sensi-
bilitzar a conductors que han co-
mès infraccions.
• Els joves i els accidents: Xerra-
des que es fan a les escoles per
tal de sensibilitzar als nens i jo-
ves sobre les conseqüències dels
accidents.
• Fes-te Visible: Xerrada-taller
adreçada a nens de totes les
edads per incidir sobre la impor-
tància de fer-se visible al carrer.

Projectes d’atenció a les víctimes
i afectats:
• Atenció i orientació psicosocial
i jurídica: Oferim atenció perso-
nalitzada a les víctimes per po-
der orientar-les.
• Tallers de Habilitats: Grups de
suport emocional on s’ofereix un
espai per expressar emocions,
per compartir i per aprendre a
afrontar la nova situació de vida
després d’un accident.
• Risoteràpia: Activitat terapèu-
tica positiva que compensa els
efectes negatius de viure una si-
tuació traumàtica, aprofitant el
mecanisme del riure i sentit de
l’humor.
Marilina Ferrer Guasch
marilina.ferrer@stopaccidentes.cat
www.stopaccidentes.cat
les nostres entitats

E
l primer cens de carruatges de luxe elaborat
per l’ajuntament i conservat a l’Arxiu Mu-
nicipal de Viladecans, data de l’any 19251
.
La finalitat de l’esmentat cens no era un al-
tre que recaptar un impost –el que avui denominem
impost de circulació–, en concepte de tinença de ve-
hicles amb motor d’explosió. Entre els primers auto-
mòbils del poble, relacionats en aquest cens, consta
l’auto d’en Ramon Targa –resident a Ca n’Amat, al
carrer de les Sitges, i oncle dels germans Amat Tar-
ga–; el cotxe d’en Joaquim Plans, veí de la carrete-
ra núm 45, el qual es convertiria pocs anys després
en l’alcalde republicà del poble; i, finalment, l’auto
model Ford d’en Francesc Ardís, veí del carrer de
la Riera, núm. 2-4. En un annex, corresponent al se-
gon semestre d’aquell any, s’afegien quatre vehicles
més: el cotxe de Juan Díaz Sánchez –propietari de la
Granja Díaz–, el Citroën d’en Manuel Balaguer –fill
de la propietària de can Sellarès–; l’Hispano-Suiza
de la Mercè Pratmarsó, propietària de la Torre-roja;
així com l’auto de Francesc Marwich, veí del carrer
de Prat de la Riba i gerent de l’empresa IMPEX que
engegaria, pocs mesos després, la recordada fàbrica
del Llevat.
L’any següent, 1926, el parc d’automòbils del poble
ja s’havia més que doblat2
. En Joaquim Marieges
s’havia comprat un Citroën per a ús particular i la
fàbrica del Llevat ja posseïa, aleshores, un camió de
dues tones per al transport periòdic de la melassa
i el producte acabat destinat als obradors. En Joan
Font de cal Xim-xim també s’havia comprat un ca-
mió Hispano-Suiza amb el qual duia el seu excedent
agrari fins als mercats foranis i, fins i tot, en Ramon
Pont –un dels primers recaders amb què comptà Vi-
ladecans– va començar a usar un petit camió mo-
del Ford per a servir les seves comandes. I a banda,
podríem trobar-nos amb les primeres cinc motoci-
cletes del poble. Entre elles, la BSA de l’estanquer
Joan Mateu o les Moretti d’en Jaume Molins de cal
Mossa o en Jaume Pugés de cal Calcilla.
Això no obstant, el gran augment d’aquest parc
de vehicles a motor de l’any 1926 va ser deutor de
1 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Cens de carruat-
ges de luxe, 1925.
2 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Cens de la Patent
Nacional d’automòbils, 1926.
Viladecans en els anys vint.
Autos i ponts cap a la modernitat
l’inici de l’altra de les activitats de l’empresa IM-
PEX, a Viladecans: la dels seus autobusos que van
començar, llavors, a explotar la línia de passatgers
Gavà-Viladecans-Barcelona, passant per Cornellà
i l’Hospitalet. En efecte, els set autobusos Vomag
de l’empresa ÍMPEX –antecessora dels autobusos
Mohn– va permetre una connexió relativament rà-
pida i directa dels veïns de la vila, fins a Barcelona,
al marge del servei que oferia el ferrocarril, des de
l’estació de Gavà3
. Entre els autobusos de la IM-
PEX i la desena de cotxes i motocicletes que hem
esmentat, la vila entrava en una era on dominarien
els vehicles amb motor, tot i que restarien encara
algunes dècades fins que no arribessin els passos
de vianants, els senyals de trànsit, la primera auto-
via dels anys cinquanta o els primers semàfors del
poble, als anys seixanta. Gairebé mig segle abans
3 L’inici del transport de passatgers mitjançant l’autobús, a
Viladecans, bé mereixerà un proper article, en aquest mateixa
revista. Limitem-nos ara a recordar que la primera sol·licitud
d’explotació d’una línia d’autobusos, per als veïns del poble,
la va presentar l’espluguí Pere Jové, l’any 1919, tot i que no va
ser fins al mes de maig de l’any 1924 en què IMPEX es quedà,
definitivament, amb la concessió del transport de passatgers
fins a Barcelona. Finalment, l’any 1939, la concessió passaria
a ser controlada per Walter Mohn, antic gerent de la ÍMPEX.
Fins que aquest article no s’escriu, el lector encuriosit podrà
observar, amb l’enllaç d’aquest video, l’aspecte aproximat
que tindrien els autobusos Vomag que passaven per Vilade-
cans, cap a mitjans dels anys vint: http://www.youtube.com/
watch?v=nDBobklub_Q
Uns dels primers autobusos que feien el transport de pas-
satgers entre Gavà i Viladecans, a inicis dels anys vint.
Autoria fotogràfica desconeguda. AMVA, Col·lecció
Joan Vila.
Recerca històrica

d’aquesta darrera dècada, Viladecans encara era
lloc de pas majoritari de carros de vela o de trabuc,
matxos o mules, o fins i tot bicicletes conduïdes, per
exemple, pels pagesos que anaven al camp o per les
dones que acudien al treball diari de la fàbrica del
Fonollar, situada a Sant Boi de Llobregat.
No cal dir, que perquè s’hi desenvolupés el tràn-
sit rodat a motor calia condicionar convenientment
la carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell
però, per damunt de tot, construir ponts que sal-
vessin les lleres d’alguns torrents i, sobretot, de les
dues rieres que creuen el nostre terme de muntanya
fins a Marina: la riera del Mas Font o riera de Sant
Climent i la riera de Sant Llorenç de les Canals. No-
més la construcció d’aquestes infraestructures va
permetre una comunicació interurbana fluïda, la
qual fins aquells moments resultava sempre difícil
i, de vegades, impossible quan es produïa algun
dels recurrents aiguats de tardor.
Va ser per l’any 1908, quan els documents generats
des del l’ajuntament citen per primer cop la ne-
cessitat urgent de construir un pont sobre la riera
de Sant Climent. Concretament, fou el 23 d’abril
d’aquell mateix any quan el Ple de l’Ajuntament
va acordar sol·licitar al ministeri de Foment la col·
locació d’un pont sobre la riera, “amb la finalitat
que no es veiés interromput el trànsit per la carrete-
ra de Barcelona a Santa Creu de Calafell sent la cau-
sa de greus perjudicis i possibles desgràcies perso-
nals” 4
. Preguntar-nos el perquè es va determinar
aquesta necessitat urgent, l’any 1908 i no abans,
creiem que té molt a veure amb els episodis d’ai-
guats de l’any 1907 –el conegut per l’any de les sis
riuades– moment en què “el Delta es va convertir
en un veritable mar que arribava des de la falda de
Montjuïc fins a les platges de Castelldefels, ocupant
una superfície de més de 100 quilòmetres quadrats,
4 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Acte del Ple de
l’Ajuntament, 23 d’abril de 1908.
amb una alçada d’aigua acumulada de fins a dos o
tres metres”5
.
El pont primigeni sobre la riera de Sant Climent
sembla que es va tenir enllestit cap al mes de setem-
bre del mateix any 19086
. Això no obstant, aquella
infraestructura esdevingué del tot insuficient per
a donar cabuda al trànsit rodat un xic més intens
de la dècada dels anys vint. Ho sabem, perquè el 6
d’octubre de 1921, el Ple acordava contribuir amb
15.000 pessetes al projecte de la Diputació de Bar-
celona, de construcció d’un nou pont sobre la Rie-
ra del Mas Font7
. El pont s’acabaria construint cap
a finals de l’any 1923, mercès a les bones gestions
de Manuel Massó i Llorens, diputat lligaire de la
Mancomunitat, representant del districte electoral
de Vilanova i la Geltrú, on estava situat Viladecans8
.
Respecte al pont sobre la riera de Sant Llorenç cal
recular fins al mes d’abril de 1918, per trobar-nos
amb el primer acord de Ple de l’ajuntament on se
sol·licitava al ministeri la construcció d’aquesta in-
fraestructura9
, tot i que la seva necessitat ja es pre-
veia des de l’any 1914, com a mínim, data en què
el consistori la va sol·licitar a la recentment creada
Mancomunitat de Catalunya10
.
La construcció d’aquests ponts sobre la riera del
Mas Font o sobre la de Sant Llorenç, entre 1918 i
1923, van esdevenir punts d’inflexió a l’entrada a
la modernitat d’una vila encara força rural. La pa-
vimentació de la carretera de Barcelona en va ser
una altra, fet assolit en una data incerta, però molt
segurament situada entre 1921 i 1923.
A partir, doncs, de mitjans de la dècada dels anys
vint, l’arribada dels primers automòbils i motoci-
cletes al poble van donar el tret de sortida a un món
nou per a molts veïns; un procés en el qual també hi
podríem incloure l’aparició de la primera central de
telèfons (1918), de la primera sala de cinema (1923)
o de la primera benzinera de la nostra població
(1925), en la qual es va començar a vendre gasoli-
na al preu de 50 cèntims de pesseta el litre. I totes
aquestes novetats van estar situades a la carretera
de Barcelona mateixa: testimoni mut del brogit dels
nous temps.
Xavier Calderé i Bel
5 CODINA, Jaume. Inundacions al Delta del Llobregat. Barce-
lona: Rafael Dalmau, 1971, pàg. 61.
l’Ajuntament, 22 d’agost de 1908.
l’Ajuntament, 6 d’octubre de1921.
l’Ajuntament, 23 de juny i 12 de juliol de 1923.
l’Ajuntament, 11 i 18 d’abril de 1918.
l’Ajuntament, 25 d’abril de 1914.
La carretera de Barcelona, a l’alçada de cal Xaus, cap
a 1926. Al marge esquerre s’hi veu la primera benzinera
que va tenir el poble. Autoria fotogràfica desconeguda-
AMVA, Col·lecció Miernau López

Històries viladecanenquessecció a càrrec d’Andreu Comellas
El Joanet de cal Menut del Begues,
místic, pagès, fejocista (i 5)
A
meitat dels anys sei-
xanta, motoritzats
bona part dels page-
sos, el conjunt dels
camps de Viladecans feien el
zenit productiu. S’acabava allò
d’anar a ferrar a la plaça, desa-
pareixien els basters i la gent co-
mençava a oblidar el que eren i
per què servien les sofres, les
ventreres, els bastets, les retran-
ques, els collars, les brides, i els
picarols. Els nous tractors Mas-
sey Ferguson i els John Deere de
més de cinquanta cavalls llau-
raven a fons, fressaven i remol-
caven com mai ho havien fet les
bèsties. Barcelona i els seus vol-
tants no paraven de créixer i la
proximitat del mercat afavoria la
rendibilitat i la transformació pa-
gesa. El Joanet de cal Menut del
Begues pogué llavors mig com-
plir un dels seus somnis agrí-
coles. A mitjans dels anys cin-
quanta havia més que somniat,
vendre’s tot això d’aquí i anar-
se’n a Lleida a plantar presse-
guers, pomeres i pereres que per
aquells temps tot just es comen-
çaven a empeltar. La iaia Angelo-
na li ho impedí. Ella continuava
tenint la titularitat del patrimo-
ni, i exercint el pòndol només li
permeté complir-lo aquí, a Vila-
decans. Així, les peres castells,
moscatelles i campmanyes, i les
noves pomes golden i starking,
de les Ràfoles, dels Reguerons i
dels Llanassos es constituïren en
l’essencia del fer de pagès d’en
Joan Comellas.
Paral·lelament, les essències re-
ligioses de cal Menut del Begues
també giravoltaren com les cam-
panes. El Concili Vaticà
II significà un qüestio-
nar-ho tot renovador,
“aggiornamento” en
deien, portes endins i
enfora de l’Església per
ressituar-se en un món
ràpidament canviant.
Retorn a l’evangeli i a
les fonts, Església “dels
pobres sobretot”, Es-
glésia “poble de Déu”
amb sacerdoci com-
partit i no només cosa
de preveres i jerar-
quia, llibertat religiosa
i ecumenisme, litúrgia
intel·ligible i de més
participació, foren nous
conceptes i realitats que
entroncaven amb el fil
gens perdut de quan de
jove Joan Comellas es-
coltava Joseph Cardijn
de la JOC i llegia el Dià-
leg interior de Carles Cardó.
Quan va morir em vaig agenciar
en herència un llibre d’ell de cinc-
centes pàgines amb els docu-
ments complerts del Concili. El
llibre és de l’any 1966, en castellà
i ennegrit per l’ús, és a dir, molt
rellegit especialment el capítol
anomenat “Gaudium et spes”.
Degudament traduït, en ell (GS
66) s’hi pot llegir per exemple: A
fi de satisfer les exigències de la jus-
tícia i de l’equitat, cal intentar enèr-
gicament que, servats els drets de
les persones i l’índole pròpia de cada
poble, siguin eliminades com més
aviat millor les enormes desigualtats
econòmiques que hi ha actualment i
que molt sovint creixen, unides amb
la discriminació individual i social.
Aquest retorn a les fons pro-
duí canvis en la vida quotidiana
també. D’entrada, Joan Comellas
deixà progressivament la condi-
ció de lector en els actes litúrgics
de la parròquia, assumida en
temps preconciliars i la traspassà
definitivament a la seva esposa
Antònia Doñate. “Ara et toca a
tu”, li digué a la mare. La mare
cantava molt millor, era sabut i
evident, però li traspassà la fun-
ció perquè aquest era el minso
paper litúrgic, més significat i
significant, que el Concili ator-
gava a les dones dins l’absis dels
temples, ve-t’ho aquí. Ell no ente-
nia el no implicar-se i el no com-
prometre’s si en tenies la mínima
opció. De segones, començà sen-
se voler un distanciament envers

Mn. Ramon Saborit. Aquest, tot i
aplicar sense recança la reforma
litúrgica, doctrinalment es man-
tenia en posicions més integristes
que conciliars. A resultes d’això,
pare i mare de tant en tant s’es-
capaven de l’àmbit parroquial i
anaven a la missa dominical dels
caputxins, a escoltar alguna xer-
rada d’en Jordi Llimona o a algu-
na trobada amb l’Alfonso Carlos
Comín per poder respirar altres
aires i contemplar altres visions
eclesials.
Però no sols el Concili va encetar
temps de canvi. Tres anys després
d’acabar deixant moltes coses a
mitges, una nova gran onada de
qüestionament i de transforma-
ció social protagonitzada per la
gent jove va entrar per la porta
de cal Menut del Begues, l’ona-
da del Maig de 1968 a París. Els
fills feren seva una contestació
que de manera inexorable duia
l’incipient compromís personal
vers l’acció política clandestina
de confrontació amb el tardo-
franquisme, i a un progressiu
allunyament dels estaments ecle-
sials que, en el cas de Viladecans,
per la parròquia del Poblat Roca
semblaven fer via amb peus de
plom i per la de Sant Joan conti-
nuaven amb el fre de mà posat.
La detenció de la Maria, la filla
gran, l’u de maig de 1971 durant
deu dies en ple Estat d’Excepció
a la Jefatura de Via Laietana, i si-
gui dit que gràcies a la mediació
de l’hermano Agustín no li signi-
ficà cap maltractament físic, va
ajudar a fer que cal Menut del
Begues deixés de tenir la porta
mig oberta a les accions subversi-
ves per obrir-les de bat a bat a tot
el que calgués en suport del com-
promís polític dels fills. El núme-
ro 59 de l’avinguda del “Genera-
lísimo” es convertí durant anys
en seu de cèl·lules clandestines
de “Bandera Roja” de primer, i
del PSUC fins a la legalització
dels partits polítics després. Dic
seu de cèl·lules en plural perquè
a part de la meva que es reunia
setmanalment, també en venien
d’altres de Sant Feliu, Molins de
Rei i Cornellà, o el Comitè Co-
marcal quan necessitaven, per
seguretat, un local alternatiu a
l’habitual. Fins en Gregori López
Raimundo amb altres del Comi-
tè Central havien passat per cal
Menut del Begues per reunir-se
amb el Comitè Comarcal del Baix
Llobregat. Altrament, en Joan
Comellas no sols acollia militants
perseguits per possibilitar-los
escapatòria o refugi i deixava el
Land Rover d’anar al camp per
vés a saber quina acció, sinó que
en diverses vegades, ell mateix,
quan ni el meu germà Josep ni
jo per alguna raó no havíem po-
gut, transportà a les casetes dels
camps els documents per guar-
dar, o per cremar si era el cas, i
els materials resultants del des-
mantellament dels anomenats
aparells de propaganda, després
d’una “agafada”.
Una setmana abans de les prime-
res eleccions, les del 15 de juny de
1977, no tenint jo clar què votaria
el pare li ho vaig preguntar. Em
contestà de manera taxativa: “A
Unió Democràtica de Catalunya
o al PSUC”. “I de que dependrà,
l’un o l’altre?”, vaig afegir. Em
contestà: “Dependrà de si Unió,
que haurien de ser els meus, en
aquesta setmana que queda, lle-
geixo, o veig que estan per afavo-
rir suficientment la classe obrera,
o no”. Votà el PSUC i mai més
cap altra cosa.
Quan el PSUC li proposà figurar
intercalat però sense possibilitats
per sortir com a independent a la
llista de Viladecans, a les munici-
pals de l’any 1979, declinà l’oferi-
ment. Li digué altre cop a la mare:
“Et toca novament a tu”. Com a
excusa raonable per no sortir a la
foto: “Jo ja vaig ser regidor de Vi-
ladecans i duc la taca de Falange”
I per reblar el que dic, quan l’any
1983 s’assabentà de la meva in-
tenció de no renovar el carnet del
Partit perquè jo ja no hi trobava
el suc, encarant-se m’etzibà: “Si
no l’agafes tu, m’estàs obligant a
agafar-lo a mi”. I... vaig continu-
ar cotitzant fins que va morir.
Ell continuà com sempre espor-
gant, podant i fumigant pereres
bo i mirant el cel, i sembrant fa-
ves, desenterrant espàrrecs, ama-
nadant raves i julivert, collint
carbassons ben de cara a terra.
Fins la primavera de l’any 1986
quan la fibrosi pulmonar con-
treta segurament per la toxicitat
dels líquids no li permeté ja sortir
de casa, a causa dels ofegaments
i estossecs.
No volgué ser hospitalitzat da-
vant la progressió irreversible de
la malaltia. En la darrera tardor,
demanà nous llibres i enllestí as-
segut a una tauleta el que sempre
havia dit que mai faria per raó
de la seva llargària, llegir Guerra
i pau de Lleó Tolstoi. Després de
fer-se posar el llit de manera que
pogués veure la caiguda de la fu-
lla de l’arbre de l’eixida, i tenint
per llibre de capçalera dels dar-
rers dies les Floretes de Sant Fran-
cesc d’Assís, morí el 22 de desem-
bre de 1986, als 68 anys.
Els alcaldes del PSUC del Baix
Llobregat, i tots aquells que as-
sistiren al funeral de comiat, re-
beren un recordatori en què hi fi-
gura aquest poema del bisbe Pere
Casaldàliga:
Aquesta és la nostra Terra:
la terra de tots,
germans!
La Terra dels homes
que per ella caminen;
que d’ella neixen
i creixen com arbres de carn;
que en ella s’enterren,
sembrada d’esperit i de cendra,
per fecundar-la com una mare-espo-
sa;
que a ella es lliuren cada dia
per retornar-la a Déu i a l’Univers,
tot suant i pensant,
alegres i no,
amb els ulls i l’aixada i el vers...

la memòria en imatges
secció a càrrec de Jaume Muns
Manifestació per les escoles
El 18 de setembre de 1979, als carrers de Viladecans es va viure una de les manifestacions més mul-
titudinàries. Al començament dels ajuntaments democràtics, la situació de l’ensenyament era molt
precària a la nostra ciutat, mancaven escoles públiques, les instal·lacions eren molt deficients i els pro-
fessors i estudiants van fer vagues en defensa d’una escola pública per a tots. L’Ajuntament, les asso-
ciacions de veïns, les entitats i els ciutadans es van mobilitzar contra la política educativa del ministeri.

Punt de Trobada 67

Recommandé

Recommandé

Contenu connexe

Tendances

Tendances (16)

En vedette

En vedette (12)

Similaire à Punt de Trobada 67

Similaire à Punt de Trobada 67 (20)

Plus de puntviladecans

Plus de puntviladecans (9)

Punt de Trobada 67