1. L’australopithecus afarensis és l’ésser antecesor de la raça homo més antiga de l’est d’àfrica, però avanç d’aquest ja hi havia una altre espècie, l’australopithecus africanus, situats al sud d’àfrica.<br />L’autralopithecus va viure entre 3.6 i 3 milions d’anys a Etiopía durat una època en al qual el clima experimentava força canvis<br />S’estava produint un refredament global del planeta que va comportar canvis astronòmics i moviments en l’escorça terrestre.<br />L’entorn en el qual vivien passava una gran sequera, això va comportar la desaparició de la selva i l’ocupació d’aquests territoris per part de la sabana. Com a conseqüència d’aquesta sequera, l’alimnet era més escás, i es trobava més lluny de l’habitat dels australophitecus, això feia que s’aguessin de desplaçar, i que haguessin de cubrir grans extensions de terreny per trovar aliment. Aquest desplaçament comportava un elevat desgast energètic, que més endevant ja veurem quina solución hi va donar l’evolució.<br />Es tractava d’uan espècie bípede i arborícula, per tant combinava el caminar, ja que había de cubrir grans distàncies per trovar alimnet degut als canvis que había patit l’entorn a cusa del clima, i a l’hora podía mantener la vida als arbres que habien dut a terme tots els seus avantpassats, el primats. Senyal d’aquesta vida als arbres és la gran llargaria de els extremitats superior en comparació amb les inferiors, i també la gran capacitats de rotació dels genolls, que facilitaven enfilar-se als arbres.<br /> Tenien la caixa toràcica en forma de campana no com la nostre que té forma de barril. <br />Tenien un cap força petit, estaven dotats d’una capaicitat craneal molt inferior a la nostre, entre 375 i 550 cm cúbics. A més tenien els ullas i queixals reduits i un prognetisme accentuat, és a dir una mandíbula surtint.<br />Aquest espècie ja mostraba un dimorfisme sexual accenuaat, els mascles eren més corpulents que les femelles.<br />L’exemple d’australopithecus afarensis més ben conservats dels que s’han trobat és LA LUCY.<br />DIETA:<br />La dieta de l’australopitecus afarensis, principalment estaba composta per hidrats de carboni, aquest els aconseguien principalment de les plantes, ja que encara el seu organismo estaba ben adaptat per enfilar-se pels arbres i d’aquests hidrats de carboni, extreien la fibra.Al menjar tanta fibra, necessitaven unes digestions molt llargues per tal que poguessin absorvir be els nutrients.Aquests també menjaven invertebrats i petits animals dels quals extreien les proteïnes, això demostra que ja no sòn vegetarians. La seva dieta també estaba composta per cereals i llegums com les monjetes, els cigrons, les llenties, i d’aquests aliments n’extreien pricnipalment la soja. Al mateix temps també menjaven ous, reptils i termites quan tenien la posibilitat de trovar-ne i també menjaven algunes arrels.de tot aixó n’extreiem la conclusiò que s’alimentaven de tota Font posible d’aliment al seu abast.<br />Les evidéncies que l’australopitecus menjava els aliments esmentats anteriorment els investigadorsels han pogut observar a la mandíbula de l’huminid, que és aquesta mateix que observem aquí .<br />Aquestes evidéncies són:<br />A través de la dentadura abans esmentada, es pot veure gràcies a la reduïda forma dels canins del afarensis la seva evident alimentació herbívora. Els incisius són una mica més grans pel fet que la seva dieta també incluïa els fruits.<br />Durant el procés de masticació, expliquen els investigadors, es ratlla l'esmalt de les dents per l'abrasió d'elements estructurals delsvegetals que, a més, sovint porten terra. Són estries característiques que els científics també comparades amb dents de primats actuals.<br />Conclusiò: efectivament tenien una alimentaciò hervivora que també incuia fruits, i alguns llegums, i la capacitat de menjar algun invertevbrat, cosa que el tipus de dentadura no els dificultava menjar<br />Canvis genètics i evidències<br />Ja hem vist que aquesta espècie passa a incloure el bipedisme a la seva existencia, per tal de facilitar-se l’obtenció d’aliment, i tembé sabem que aquesta pràctica ha estat l’escollida per la selacció natural durant l’evolució dels homínids.<br />Ara explicaré qins canvis fan posibles aquest bipedisme.<br />La columna vertebral pateix canvis, en el bipedisme els pes recau sobre la aprt inferior de l’ésser, per tant la columna s’ha d’adaptar pq aquest pes es traspassi al tronc inferior de l’individu. Per fer-ho es forma al primera curvatura de la columna, de els 4 que s’acabaran forman. Aquestes curvaturas fan que la postura sigui més recte i resistent.<br />També es fan necesaria alters canvis per tal de suportar el pes de tot el cos, la musculatura inferior s’ha d’enfortir i la pelvis s’ha d’aixemplar perquè la columna quedi ben assentada. A més els peus que passena ser la base i l’únic suport del cos s’ahn de fer més resitents, grossos i evidenment plans.<br />Un altre canvi esencial per a la supervivencia d’aquesta espècie és l’aparició del genotip estalviador.<br />Com que es trobaven en un bioma amb escassetat de menjar, havien de recórrer grans extensions per trobar-ne, això els comportava un enorme desgast energètic.<br /> Van desenvolupar un adaptació que consistia en guanyar grasa ràpidament durant les èpoques d’abundant aliment, que s’emmegatzemava al texit adipós Aquest canvi el produeixen els receptors d’insulina.<br />A més aquesta acumulació no tenia límit, mentre hi haguesssin nutrients, la grassa augmentava.<br />Aquest canvi ha perdurat i està present en el nostre genotip. I Aquest ha estat l’origen de moltes malalties d’opolència, com ara l’obesitat, etc. Són degudes ala vida tan sedimentària que portem. Tot i que els postres cas està adaptat a acumular totes les grasses posibles, sense límit, per tal de no morir durant les èpoques d’escassetat, aquestes èpoques no ens afecten, per tant acomulem força més del que cremem.<br />