La Revista Annals d’Urologia és una publicació de la Societat Catalana d'Urologia que publica articles en català, castellà i en anglès que tinguin interès per a qualsevol especialista d'Urologia i altres professionals sanitaris.

1. EDITORIAL
F. J. Blasco Casares
Director de Annals d´Urologia
EDITORIAL: EL EMPLEO DE LAS PALABRAS
Nosotros, una modesta revista electrónica dedicada a dar cabida al catalán y castellano como idiomas co-
oficiales de Cataluña, no podemos dejar de ver que es el inglés la lengua del futuro en Medicina y en otras ramas
científicas y técnicas. Y eso es imparable. No sólo el empuje del inglés se da en el empleo del idioma en sí mismo,
sino que también existe una brutal influencia en la introducción de nuevas palabras, a la que tanto catalán como
castellano, por no hablar de otras muchas lenguas como el francés, el italiano, el alemán o el portugués, no sólo
son incapaces de enfrentarse sino que, y esto no suele reconocerse habitualmente en nuestro medio, no disponen
como lenguas de un soporte científico, técnico y de investigación que los abrigue, los proteja e incluso, ojalá
pudiera ser cierto, los empuje. Dicho de otro modo "d´on no n`hi ha, no en raja". Si no investigas, difícilmente
puedes crear o necesitar crear nuevas palabras que definan conceptos o circunstancias, que nombren aparatos o
técnicas, que bauticen nuevas enfermedades o que acuñes términos sobre la teoría de la relación entre
Matemáticas y comportamiento de los Amerindios. En definitiva, cuando no estás por la labor los neologismos te
los crean y tu te los comes, intentando, muchas veces de forma aun más funesta, una traducción que termina por
ser odiosa.
Quien no es lingüista de profesión en ocasiones se plantea porque debemos rebuscar en nuestro diccionario
hasta encontrar una palabra, habitualmente en total olvido y desuso, que más o menos signifique lo mismo y
revivirla en lugar de optar por la más fácil incorporación de la original. Máxime cuando en muchísimas ocasiones
tu lengua no dispone ni de lejos de ninguna palabreja que ni remotamente se pueda parecer. No defiendo a
ultranza ninguna opción y creo que debe adaptarse cada palabra y cada circunstancia a las posibilidades reales de
su uso masivo. Porque una cosa si está clara. Se termina por usar aquello que se populariza y entonces aunque se
trate de un error ominoso es muy difícil volver para atrás. Ejemplo de ello es el término de células madre con la
que se designa en medios periodísticos y no tan periodísticos a las "stem cells" o células primordiales. Creo que es
una batalla perdida, pues en realidad en nuestra lengua sea catalán o castellano no existe una palabra que
signifique exactamente "stem cell". En cambio, el uso de la palabra severa (neumonía severa, por ejemplo) en
lugar de grave, no es sólo una cuestión grave sino que debiera tratarse con absoluta severidad (permítaseme el
juego de palabras), pues es un mal uso de la lengua, sin paliativos.
Siguiendo con los neologismos, es evidente que algo habrá que hacer y que no siempre resulta fácil. Pongamos
dos ejemplos más. No es infrecuente en nuestro medio urológico que alguien hable de "debulking" cuando hace
referencia a un acto quirúrgico en que no se extirpó todo el proceso neoplásico, dejando parte de los ganglios, por
ejemplo. Se podría hablar perfectamente de cirugía citorreductora, que afortunadamente es también frecuente
oirlo. En los últimos años se está introduciendo mucho el concepto interdisciplinario y multiespecialista del "ageing
male" o el varón anciano, el varón añoso. Su extensión hace que se emplee mucho el término "ageism" que al
igual que sucede con el de "racism", cuya traducción es racismo, daría lugar a la traducción por edadismo o el
más aceptable y simple de ´por edad´.
En el primer caso existe ya una palabra (o la unión de dos términos científicos) que significa más o menos lo
mismo. En el segundo la traducción sería quizás exacta pero mal sonante con lo que parece mejor escoger otra
opción muy frecuente en las lenguas de origen latino que es el uso de una palabra con un adverbio y un artículo.
En los dos casos se trata del reflejo de la nueva Medicina, de la nueva Urología que nos toca vivir, del constante
cambio y avance de nuestra sociedad.
Página 1 de 1Annals d'Urologia
05/02/2007file://E:Docs Internetwebswww.scurologia.catannalsanticnumero10editorial.html

2. Annals d`Urologia, Vol. 4, n 2, 2004
Original / Original
VALOR DIAGNÓSTICO DEL TAC Y LA GAMMAGRAFIA
ÓSEA EN EL ESTADIAJE DEL CaP
J. Comet Batlle, V. Montserrat Orri, N. Torrent Quer, R. Valiente
Amarilla, L. Alvarez Alvarez, M. Ordis Dalmau.
Servei Urologia. Hospital Universitari Dr. J. Trueta. Girona.
Introducción
El propósito de este articulo es, inicialmente, intentar
consensuar y consultar la posibilidad de establecer un protocolo
diagnóstico que nos parece más adecuado y acorde a nuestros
hallazgos en una corta serie de prostatectomías realizadas en
nuestro servicio.
Evidentemente este cambio de protocolo no sólo obedece a
los resultados obtenidos en nuestra serie, sino que recoge también
la experiencia de autores anglosajones publicada hasta el momento
en el diagnóstico de esta patología, pero en cambio carecemos de
suficiente información para saber si es correcto extrapolar los datos
de las experiencias anglosajonas a nuestra población. De ahí que
se planteara este protocolo diagnóstico más como una consulta a
otros centros con más experiencia, y en todo caso se trata de poner
a juicio nuestra decisión.
Material y métodos
Presentamos una serie de 30 prostatectomías radicales
realizadas en nuestro servicio por carcinoma de próstata (CaP)
clínicamente localizado, en pacientes de edades comprendidas
entre los 55 y 75 años.
En el diagnóstico de estos CaP el PSA osciló entre 1,17 ng/ml
y 24 ng/ml, concretamente los rangos de PSA que mostraron los
pacientes fueron:
5 pacientes con PSA < o igual a 4 ng/ml
12 pacientes con PSA entre 4,1-10 ng/ml
10 pacientes con PSA entre 10,1-20 ng/ml
3 pacientes con PSA > 20 ng/ml

3. El tacto rectal (TR) fue positivo en 12 pacientes (estadio > o
igual a Bx), en uno de ellos bilateralmente, mientras que en los 18
restantes fue negativo (estadio > o igual a Ax).
En todos los pacientes se realizó un estudio preoperatorio de
estadiaje, consistente en:
♦ TAC abdominopélvico, para descartar la presencia de
adenopatias e infiltración local
♦ Gammagrafia ósea, para descartar la presencia de
metástasis óseas.
Resultados
Los resultados que obtuvimos del estudio preoperatorio fueron
los siguientes:
♦ TAC abdominopélvico positivo ............. 0 pacientes
♦ Gammagrafia ósea positiva .................... 0 pacientes
Por tanto, el estadiaje preoperatorio no proporcionó en ningún
caso de la serie variación del estadiaje ni cambió la actitud
terapéutica inicial.
Los resultados anatomopatológicos que obtuvimos
postoperatorios fueron:
♦ A1 ........................................................2 pacientes
♦ A2 ........................................................14 pacientes
♦ B2 .........................................................2 pacientes
♦ C1 (afectación unilateral cápsula)..........7 pacientes
♦ C2 (afectación bilateral cápsula) ...........1 paciente
♦ C3 (afectación vv.ss) .............................4 pacientes
En todos los pacientes de la serie los ganglios fueron
negativos. Con estos resultados observamos que en 18/30
pacientes (60%) se confirmó con el estudio preoperatorio la
existencia de un estadio localizado, pero en los 12/30 pacientes
restantes (40%) se obtuvo un falso positivo de estadio local.
Observamos también que todos los pacientes con estadio
clínico inicialmente localizado y que posteriormente fueron estadios
patológicos C presentaban un Gleason > o igual a 6.
El estudio preoperatorio con gammagrafia y TAC en estos
pacientes con rangos de PSA relativamente bajos nos ofrece una

4. escasa rentabilidad y poca información para efectuar un cambio de
terapéutica en función del estadio clínico. Por ello, actualmente
seriamos más partidarios de efectuar el siguiente protocolo
diagnóstico:
PSA < 10 ng/ml No gammagrafia ósea
PSA 10-20 ng/ml Linfadenectomia ilio-obturatriz
PSA < 20 ng/ml No TAC
Gleason > 6 Ecografia transrectal
Sin embargo, nuestra serie es muy corta y debemos poner en
tela de juicio este protocolo. A pesar de estar basado en la literatura
anglosajona, y acorde con nuestra moderada serie de pacientes,
queda pendiente consensuar estos datos aplicándolos a nuestra
población local.
Bibliografia:
1.- Hanno PM, Wein AJ. Clinical Manual of Urology. 2nd
Edition.
2.- Huncharech M, Muscat J. Serum PSA as a predictor of staging
abdominal/pelvic computed tomography in newly diagnosed
prostate cancer. Abdom Imaging, 21: 364-7, 1996
3.- Rees MA, Resnick MI, Oesterling JE. Use of PSA, Gleason score
and DRE in staging patients with newly diagnosed prostate
cancer. Urol Clin North Am, 24: 379-88, 1997.
4.- Lee CT, Oesterling JE. Using PSA to eliminate radionuclide bone
scan. Urol Clin North Am, 24: 389-94, 1997
5.- Amo FH, Verdú Tartajo N. et al. Reliability of CT for determining
limphatic involvement in patients in patients with prostate cancer.
Arch Esp Urol, 50 464-8, 1997

5. Annals d`Urologia, Vol. 4, n. 2, 2004
Cas clinic / Caso clínico
PSEUDOTUMOR FIBRÓS DEL CORDÓ ESPERMÀTIC.
NOVA APORTACIÓ. SUCCINTA PRESENTACIÓ
C. Pellice (*), C. Zapata (+), J. Ordi (#), J. Montero (+), J. Esquius (#), J.
Escalante (+).
(*)Servei d’Urologia. (+)Servei de Cirurgia. (#)Servei d’Anatomia
Patològica. Policlínica del Vallès. Granollers. Barcelona.
Resum
Novament es presenta un cas d’un pseudotumor fibrós del cordó
espermàtic (PTFCE). És el segon cop que el primer autor (CPiV) en fa
l’esmena. Aquesta vegada ha estat una troballa casual en el decurs de
la cura quirúrgica d’una hèrnia engonal. Aprofitant l’avinentesa resten
exposats i discutits tot un seguit de comentaris envers la seva
histogènesi i les formes de presentació clínica, mitjans diagnòstics
utilitzables, tractaments i pronòstic d’aquesta atípica lesió. Finalment
resta replantejada l’entitat, en el si de la problemàtica general dels
processos expansius en l’àrea engonoescrotal. Hom aporta unes taules i
un algoritme diagnosticoterapèutic explicatiu.
Introducció
Els tumors del cordó espermàtic (TCE) no són pas freqüents, però
caldrà tenirlos en consideració per certs components biològics altament
agressius que poden arribar a manifestar. D’uns treballs de revisió ja
practicats (CPiV: 1985-1997/Taules I, II, III i IV ) es desprèn que la
majoria de les tumoracions intraescrotals són de dependència didimària
(7% paratesticulars, 90% allotjades en el cordó i un 30% en seràn
maligna)10-12
.
Generalment s’ha d’esperar el dictamen del patòleg per saber la
seva benignitat o malignitat. En base a aquests estudis es prosseguirà,
si escau, amb la radicalització de la intervenció (acte complamentable
amb altres mesures adjuvants) (Taula I).

6. TA U L A I . Tumoracions engonoescrotals extragonadals (algoritme): Aspectes diagnòstics i terapèutics. (Traduït al català:
CPiV, et al. Bol Col Mex 1993; 10: 66).
Efecte massa engonoescrotal
--Procés benigne ----------Stop i/o tract. mèdic
--Sospita de tumor ----------Us Homogèni ---- Stop
Heterogèni ---- Tac
--Sospita fonamentada de tumor maligne
Marcadors
Engonotomia alta /Biopsiat peroperatori
Tm benigne—Stop
Tm maligne --- Orquiectomia
La simptomatologia clínica dels TCE no està sistematitzada (dolor,
disconfort, efecte massa o troballa incidental en l’àrea
engonoescrotal)2,5,10-12
. Pensem que l’ecografia és “pedra d’encast” en
tot algoritme diagnòstic que tracti els TCE i per tant “punt de partida” de
tota decisió posterior. Només si dubtem i abans d’intervenir, sol·licitarem
un TAC i un estudi de marcadors 10-12
. Al davant del mínim aguait de
poder estar enfront d’una neoplàsia maligna ja ens obligaria a
l’exploració quirúrgica per via engonal (Taula I).
Observació clinica
Varó de 64 anys sense antecedents d’interès que consultà per
presentar un procés herniari (hèrnia engonal indirecta, intervinguda
segons tècnica de Lichyenstein amb malla de polipropilè). En el decurs
de la intervenció, hi apreciàrem un nòdul esferiforme (2,5 cm) i sòlid en
el cordó espermàtic. Lesió ressecada i remesa al dictamen del patòleg.
Comentaris
El cordó espermàtic és una estructura mixta que relaciona les
porcions superiors didimàries amb l’orifici engonal profund. En ell, i ben
embolcallat per una beina fibrosa, s’hi aïllan: teixits de consistència laxa,
el deferent, vasos i nervis i uns factibles escarns embriològics. Els TCE
derivaran de qualsevulla d’aquests components histològics 1-14
. Els
PTFCE són una entitat histològica, poc referenciada en la bibliografia. A
nivell genital hi tenen bàsicament l’afectació en l’albugínea tes-ticular
1,2,5
. Per la seva associació amb les hidroceles pot ser que entrin en
relació amb “processos reac-tius” de tipus inflamatoris, infectius o bé
traumàtics 1-3,5,7,8,13,14
.
Macroscòpicament es presenten com uns nòduls únics o múltiples,
ben delimitats, no infiltratius, blanquinosos amb aspecte fibrós i de lenta
creixença 1-14
. Microscòpicament apreciarem incipients teixits de
granulació a profileracions col·làgenes amb la presència de
calcificacions, hialinitzacions i cèl·lules inflamatòries (limfòcits,
mastòcits, etc.). Això sí sense cap mena d’atípia 1-14
. En ocasions caldrà

7. el concurs de la histoquímia i de la imnunohistoquímia en la correcta
filiació de l’entitat 7,14
(Taules I, II, III i IV).
TAULA II. Tumoracions del cordó espermàtic. Recull bibliogràfic (CPiV et al, 1985-97).
Publicacions
Rev Quir Esp ........................ 1986; 13: 52-53
Arch Esp Urol ....................... 1989; 42: 585-586
Bol Col Mex ......................... 1993; 10: 66-68 (*)
Actas Urol Esp ...................... 1994; 18: 328-330
Actas Urol Esp ...................... 1997; 21: nº setembre
Comunicacions
AEU ....................... Puerto de la Cruz, 1985
AEU ....................... Toledo, 1989 (*)
AEU ....................... Torremolinos, 1989 (*)
EAU-SIU-SIA .......... Roma, 1989
AEU ....................... Vigo, 1990 (*)
FESEO .................... Granada, 1991 (*)
CRC ....................... Barcelona, 1992
ACUC-A ................. La Seu d’Urgell, 1993
AEU ....................... Màlaga, 1993 (*)
ACUC-A ................. Calonge, 1994
SCBO-ACMCiB ...... Barcelona, 1994
AEU ....................... Santiago de Compostela, 1995 (*)
CRC ....................... Barcelona, 1995
ICS ......................... Sabadell, 1995 (*)
ACUC-A ................. Vila-seca, 1996 (*)
ICS ......................... Cervera, 1996 (*)
SCU-ACMCiB ........ Tarragona, 1996
SERAM ................... Madrid, 1996 (*)
SERAM ................... Palma de Mallorca, 1996 (*)
(*) Treballs de revisió. S’hi fa l’esmena a uns PTFCE d’afectació engono-escrotal (Taules III i IV).
El diagnòstic diferencial té cura de les lesions pseudotumorals,
primàries i secundàries del dídim i annexes, les poliòrquies, processos
quístics i inflamatoris, hèrnies i epiplocels i amb les expansions de
processos retroperitonials al cordó 1-8,10-14
(Taules I, II, III i IV).
TAULA III. Tumoracions del cordó espermàtic casuística (CPiV, et al, 1985-2002).
Acúmuls ectòpics corticosuprarenals ...................... 3
Lipomes .................................................................. 3
Pseudotumors fibrosos ............................................ 2
Hemangioma .......................................................... 1
Leimiosarcoma ....................................................... 1
Metàstasi ................................................................. 1
Schwanomma ......................................................... 1 Total casos…12
TAULA IV. Pseudotumors fibrosos d’afectació engonoes-crotal. Aportacions bibliogràfiques (CPiV, et al, 1993-2002) (Taules I,
II, III i IV).
Cordó espermàtic .............. (2 casos: efectes massa)
Bol Col Mex ................. 1993, 10: 66 (1)
Annals d’Urologia ......... (1)
Epididim ............................ (1 cas: efecte massa)
Actas Urol Esp .............. 1995; 19: 322 (1)
Túniques vaginals .............. (3 casos: incidentalomes)
Arch Esp Urol ............... 1996; 49: 12 (2)
Bol Col Mex ................. En premsa (1)
Total casos: 6
El seu tractament és quirúrgic. N’hi hauria prou amb una sencilla
exèresi per via transescrotal 1-14
. Tenen un òptim pronòstic 1-14
.

8. Bibliografia
1. Algaba F, Moreno A, Trias I. Tumores del testículo y sus anejos. A:
Uropatología tumoral. Correlación Morfológica, molecular y clínica.
Pulso ediciones, Barcelona, 1996; 291-358.
2. Álvarez E. Masas paratesticulares. A: Andrología. Teoría y práctica.
Díaz de Santos, S.A. Madrid, 1989; cap. 27: 292-304.
3 . Biselli R, Ferlini C, Fattorossi A, et al. Inflamatory myofibroblastic
tumor (inflamatory pseudotumor): DNA flow cytometric analysis of nine
pediatric cases. Cancer. 77: 778-784, 1996.
4. Farkas A, Firstater M: Fibroma of the spermatic cord. Int. Surg. 57:
578-579, 1972
5. Flores N, Unda M. Tumores paratesticulares. A: Tratado de Urología.
Prous, Barcelona, 1993; Vol. 2, cap. 70: 1.311-1.322.
6. Fisher C, Bisceglia M. Solitary fibrous tumor of the spermatic cord. Brit
J Urol. 74: 798-799, 1994
7 . Hollowood K, Fletcher C. Pseudosarcomatous myofibroblastic of the
spermatic cord (“Proliferative funiculitis”). Histologic and
inmunohistochemical analysis of a distinctive entity. Am J Surg Pathol.
17:
530, 1993.
8. Milanezi M, Schmitt F. Pseudosarcomatous myofibroblastic
proliferation of the sepermatic cord (Proliferative funiculitis).
Histopatology. 31: 387-388, 1997.
9. Mostofi FK, Price EB. Tumors of the male genital system. A: Atlas of
tumors pathology armed forces instituted of pathology. Washington-DC,
1973; 2: 8: 151-154.
10. Pellice C (Jr), Alert E, Comas S. Tumores del cordón espermático.
Bol Col Mex Urol, 10: 66-68, 1993.
11. Pellice C (Jr), Alert E, Comas S. Tumoracions del cordó espermàtic.
Aportació i valoració de 10 casos. I Jornades Tècniques d’Atenció
Primària. Intercanvi d’experiències. ICS: Sabadell, 1995 (Abstract).

9. 12. Pellice C (Jr), Alert E, Cosme A et al. Tumoracions engonoescrotals
extragona-dals. Aportació i valoració crítica d’una sèrie de 19 casos. IV
Jornada de L’ACUCA. Vila-seca, 1996. Urologia i comarques, 4:
12 (Abstract), 1997.
13. Saladie J, Blasco F, Valero J. Free fibrous pseudotumor: An
Excepcional appearance. Arch Esp Urol.; 44: 325-326, 1991.
14. Saenz de Santamaría F, Sánchez M, Parra C, et al. Pseudotumor
fibroso del cordón espermático. Estudio morfológico e
inmunohistoquímico
de un caso y revisión de la literatura. Arch Esp Urol. 41: 233-235, 1998.

10. 1
Annals d´Urologia, Vol. 4, n. 2, 2004
Revisió / Revisión
TRACTAMENT QUIRURGIC OBERT DELS TUMORS DE
VIES URINARIES
Ll. Cecchini i Rosell
Hospital Vall d`Hebró
La nefroureterectomia és el tractament d'elecció dels tumors
de vies urinàries. Això s'ha justificat clàssicament per l'alt índex de
recidives (30-75%) en el munyó ureteral o en l'àrea al voltant de
l'orifici ureteral si no s'extirpen, i de recurrències en l'uréter quan es
fa cirurgia conservadora. Hi ha discrepàncies segons els diferents
autors tan pel que fa a la multifocalitat del tumor de vies com pels
resultats de la cirurgia en totes les seves variants, fets ambdós
íntimament relacionats. Les millors sèries de cirurgia conservadora
parlen d'un índex de recurrències del 38%. Els bons resultats en el
62% dels casos van disminuïnt fins al 42% a partir dels sis mesos
(Ziegelbaum, 1987).
El comportament dels tumors urotelials de vies altes és
comparable a la d'altres localitzacions tan pel que fa a recurrències
com a progressió. En tumors de baix grau i baix estadi tan la
cirurgia conservadora com la radical obtenen bons resultats.
S'afegeix el fet que, tot i que en l'abordatge conservador l'índex de
recurrència és alt, aquesta no compromet la supervivència del
pacient. En els graus i estadis intermitjos els millors resultats són
per la cirurgia radical. En els tumors d'estadis alts, la cirurgia
aconsegueix resultats favorables pel que fa a control local malgrat
aquests solen associar-se a disseminació metastàssica. En aquest
cas la cirurgia no és tractament suficient i calen teràpies adjuvants
com la quimioteràpia o bé la radioteràpia o la combinació
d'ambdues.
L'abordatge clàssic contempla dues incisions, una lumbar per
la nefrectomia i una altra abdominal baixa per la part ureteral. La

11. 2
incisió lumbar és la mateixa que en una nefrectomia i pot ser
intercostal, amb ressecció de la costella o bé subcostal. En
persones poc corpulentes es pot practicar una cirurgia oberta amb
una sola incisió però en la majoria de casos es precisa d'aquesta
doble incisió descrita per gaudir d'un bon camp operatori tant en la
nefrectomia com en la ureterectomia. La incisió baixa ha de
permetre un bon abordatge vesical més que no ureteral, que ajudi a
identificar el meat ureteral contralateral i l'afectat fent possible una
correcte excisió. El meat ureteral afecte ha d'ésser ressecat amb un
rodet perimeàtic d'un centímetre (fig. 1, de Hinman).
El 1952 es va descriure una tècnica que associava la
ressecció del meat ureteral endoscòpicament amb la
nefroureterectomia per una sola incisió (Mc Donald). Des
d'aleshores aquest abordatge ha sofert diverses modificacions però
mantenint la seva essència. En alguns centres es practica la
ressecció del meat fins la seva individualització (fig. 2, de Palou et
al, 1995), en altres s'incindeix perifèricament la paret vesical fins la
desinserció amb una nansa de Collins. Altres col·loquen un catéter
ureteral prèviament a la cirurgia de nefrectomia passant a practicar
aquesta i seccionant l'uréter a nivell lumbar. L'uréter remanent es
lliga sobre el catéter i des de la bufeta es tracciona per aconseguir
una intususpecció de l'uréter. Arribat a aquest punt cal realitzar la
desinserció endoscòpica de l'uréter i el seu meat. En totes les
variants es deixa la perforació vesical, que és extraperitonial, que
tanqui espontàniament mantenint un sondatge durant cinc dies amb
un mínim rentat vesical inicial.
El risc específic d'aquesta tècnica és l'àrea ureteral que queda
sense control i que en rares ocasions pot ocasionar sagnats per
lesió més freqüentment de la vena espermàtica que són difícils de
controlar. Si es realitza correctament la desinserció endoscòpica, el
risc de perdre un fragment d'uréter en el seu trajecte és mínim però
sempre s'ha de comprovar la presència del meat ureteral a l'extrem
distal. Malgrat que la recidiva local va ser una de les preocupacions
en l'inici d'aquesta tècnica, globalment no s'han observat més
recidives que amb la tècnica clàssica. No hi ha cap estudi que

12. 3
compari les diferents tècniques però sí que sembla clar que
l'abordatge endoscòpic de l'uréter no augmenta el risc de recidiva
en el trajecte i sí que disminueix la morbiditat de la cirurgia.
Les complicacions d'aquesta cirurgia, independents de la
tècnica emprada, són les pròpies d'una nefrectomia: lesions dels
grans vasos, pneumotòrax inadvertit, lesions de vísceres adjacents
(melsa, pàncreas, duodè, fetge, cólon), afegint-t'hi les d'una
intervenció vesical: lesió dels vasos ilíacs, fístula urinària, etc.
La cirurgia conservadora comprèn l'excisió de la lesió
mitjançant la pielotomia, la nefrectomia parcial o la ressecció parcial
ureteral. En els tumors d'uréter distal, la ressecció del terç ureteral
distal amb reimplantament a la bufeta directament o amb un penjoll
vesical tipus Boari obté bons resultats. Les recidives són més
freqüents en el segment distal a la tumoració per la qual cosa els
resultats d'aquests abordatges són més bons en les reseccions
conservadores de tumors ureterals que en els pièlics. També s'ha
emprat de forma més condicionada la cirurgia conservadora en
l'abordatge de casos especials com en monorens, en ronyons amb
duplicitat de vies urinàries o bé per mantenir un funcionalisme renal
residual. En casos extrems s'ha practicat ureterectomia extensa
amb pielocistostomia amb autotransplantament renal. En els tumors
bilaterals l'aproximació conservadora acostuma a ser avaluada
sempre, tot i que la presència de tumors multifocals en els dos
sistemes col·lectors pot fer precisa la nefroureterectomia bilateral i
hemodiàlisi amb possible transplantament renal en un futur.
L'ús de la limfadenectomia ha estat discutit per la seva
complexitat quirúrgica i despesa en temps doncs en els pocs casos
que és curativa és quan aquesta es fa extensament des de sobre de
l'hili renal fins a la pelvis. Els pacients amb afectació ganglionar no
sembla que millorin el seu pronòstic amb la limfadenectomia. Per
altra banda, l'estadiació de la malatia es pot assolir amb una alta
fiabilitat valorant la permeació limfàtica en la pròpia peça de
nefroureterectomia. En la sèrie de Miyake (1998) tots els pacients
amb limfadenectomia positiva tenien permeació limfàtica a la peça.
En els casos amb afectació ganglionar caldrà teràpia adjuvant
malgrat s'hagi practicat una extensa limfadenectomia.

13. 4
Bibliografia
Arocena Garcia-Tapia J. Zudaire Bergera JJ. Sanz Perez G.
Sanchez Zalabardo D. Diez-Caballero Alonso F. Martin-Marquina
Aspiunza A. Rosell Costa D. Robles Garcia JE. Berian Polo
JM.:Tumor de urotelio de vias altas. Factores influyentes en la
supervivencia. Actas Urol Esp 23: 751-756, 1999
Hinman Jr, F: Atlas of Urologic Surgery, 2nd
ed, 1998. Ed WB
Saunders Company; p 1014
Miyake H. Hara I. Gohji K. Arakawa S. Kamidono S. The
significance of lymphadenectomy in transitional cell carcinoma of the
upper urinary tract. Br J Urol 82:494-498, 1998
Palou, J; Caparrós, J; Orsola, A; Xavier, B; Vicente, J: Transurethral
resection of the intramural ureter as the first step of
nephroureterectomy. J Urol 154 : 43-44, 1995
Ziegelbaum, M; Novick, AC; Streem, SB et al: Conservative surgery
for transitional cell carcinoma of the renal pelvis. J Urol 138: 1146-
1149, 1987
Zungri E. Chechile G. Algaba F. Diaz I. Vila F. Castro C.
Treatment of transitional cell carcinoma of the ureter: is the
controversy justified?. Eur Urol 17: 276-280, 1990.