CONTE
Per: Sarai Rubio
Mendez
El comiat del
meu pare

Jo sóc la Zunduri,
una mare de família
amb dos fills; la
Noxola de 4 anys, i
l’Ubadíh de 6 anys.
Ara mateix vivim a
Argèlia, un país
infestat de guerres
el qual no crec que
sigui el més
adequat per la
infància dels meus
fills.

Així doncs he decidit amb el meu
marit Fredishiano que aviat haurem
de sortir d’aquest embolic, ja que
això no aporta estabilitat a la
nostra família. També, hem
coincidit en que no és gens fàcil
fugir del país amb aquestes
condicions econòmiques, i que si
fugim, ho haurem de fer en unes
condicions nefastes.
Per tant, com el que necessiten
els nostres fills no és
precisament viatjar duant mesos en
un vaixell, preferim que vagi el
meu marit a trobar una vida
millor;

amb feina, diners i
un lloc on
mantenir-nos. I quan
ho hagi aconseguit
ens retrobarem tota
la família de nou i
seguirem la nostra
vida en unes
condicions com Déu
mana. I mentre que
ho aconsegueix fora
d’aquest país jo em
faré càrrec dels
nostres fills.

Fa 6 mesos que va sortir el meu marit, encara no se res d’ell.
Els nens em pregunten per ell i jo els hi responc que ha anat a
buscar feina i que tornara aviat, però m’estic començant a
plantejar si haurà aconseguit arribar a algun país estable, però i
si realment ha mort per el camí?
6 MESOS MÉS TARD...

Gairebé han passat 10 anys des que va marxar, i mai hem
sabut cap més notícia d’ell. Aleshores, les guerres a Algèria
s’han calmat i l’Ubadíh i la Noxola han crescut .
Ja són més espavilats, a més, són més conscients del que
succeeix i es valen per si mateixos per segons què.
Ja havíem assimilat que havia mort des de fa temps, però tot
i que els meus fills havien crescut
sense pare, m’he n’he sortir sola
i he fet tot el que he pogut per obtenir
el confort d’ells.
Llàstima que no ens vam poder
acomiadar com ens hagués agradat.

gràcies per la
vostra atenció
Espero que us hagi
agradat