2. Les oracions substantives
constitueixen el cas més clar del
paper de les oracions
subordinades dins l’oració
principal; sobretot en les que fan
de subjecte i de complement
directe.
3. Alguns autors parlen d’insercions i no
d’oracions, ja que del que es tracta és
d’introduir en l’estructura d’una oració
simple (l’oració matriu) una altra oració
perquè hi realitze alguna de les funcions
pròpies del substantiu, o
millor, determinar un SN.
4. Aquestes funcions són les de
subjecte, CD, CI, complement
de règim, complement d’un
substantiu o d’un subjecte i
atribut.
5. Des d’un punt de vista
formal, se’n podem distingir
de dos tipus:
6. a. Les que van introduïdes per un
nexe d’enllaç que marca el
caràcter substantiu de la
proposició:
L’Enric no desitja que vosaltres
ens ajudeu.
7. b. Les que duen el verb en
infinitiu:
L’Enric no desitja ajudar-nos.
8. En els dos casos la inserció es produeix a
partir de dues oracions simples sempre
que en una d’elles (la matriu) hi haja un
SN encara no reomplit.
L’Enric no desitja + (SN)
que
vosaltres ens ajudeu.
Es transforma en proposició l’oració que
es vol inserir.
10. S’hi poden distingir dos
tipus de nexes:
a. els que únicament
posseeixen la funció d’enllaç
(que, si)
11. b. els que a més d’enllaçar
substantiven un determinat
constituent en la proposició i
realitzen la funció sintàctica que
correspondria a aquest
constituent, en cas que aparegués
explícit (interrogatius i pronoms
relatius)
12. La conjunció completiva que és el nexe més
habitual amb què s’enllacen les proposicions
inserides i l’oració matriu.
No pot anar precedida de l’article ‘el’, però sí
de l’expressió ‘el fet’.
No pot elidir-se quan introdueix una
proposició que funciona com a CD.
Contràriament al que passa en castellà, no
va mai precedida de cap preposició.
13. Amb aquesta conjunció es
poden introduir proposicions
que realitzen les funcions de
subjecte, CD, complement de
règim, complement del nom de
l’adjectiu, atribut.
16. 1. Amb valor de subjecte, en què
l’oració subordinada tindria la
funció de subjecte:
No m’agrada que sempre es burli
de tot.
17. 2. Amb valor de CD, on la subordinada
acompleix el paper de CD de l’oració
principal. Sol aparèixer amb la conjunció
que i, de vegades, com:
Tots desitjaven que triomfés.
On ‘que triomfés’ equival a ‘el seu triomf’
(substantiu CD de ‘desitjaven’, que justifica
la subordinada per això anomenada
substantiva)
18. 3. Oracions amb valor de CC
Les oracions subordinades substantives no s’esgoten amb
les que fan de subjecte o de complement directe, de la
mateixa manera que hi ha més funcions del substantiu.
Així, encara, també podem parlar d’oracions substantives
amb valor de CC. En efecte, ni més ni menys que un
substantiu pot fer de CC del verb en una oració simple, no
costa d’imaginar aquesta funció feta per una substantiva
dins l’oració composta:
El sol sortia entre núvols / El sol sortia sense que els
núvols en tapessin els raigs.
19. Si és evident que en la subordinada fa de CC i
alhora equival a una frase amb un substantiu, no
és menys evident que aquesta substantiva, en
explicar-nos com sortia el sol, equival al mateix
temps a un adverbi (el sol sortia així).
Per què no entendre-la com una subordinada
adverbial de manera? Una vegada més toquem
els dubtes habituals (d’identificació i de
classificació). Tot i això, és evident que en
aquestes oracions un substantiu és qui fa l’ofici
del nucli del CC.
20. Aquestes oracions van introduïdes per una
preposició seguida del que subordinant. És la
preposició la que precisa el matís de la
circumstància gramatical en cada cas.
Cal tenir en compte que, per l’anomenada
abdicació de preposicions àtones, quan la
preposició és a, de, en, l’oració composta perd
l’indicador del matís de la circumstància
gramatical.
21. Oracions amb valor de complement
preposicional. El substantiu també pot
ser complement d’un altre substantiu
o d’un adjectiu, per mitjà d’una
preposició:
Veig la necessitat de la renovació de la
casa / Veig la necessitat que la casa es
renovi.
23. Les proposicions d’infinitiu
apareixen, en general, quan el
subjecte de l’oració matriu i el de la
proposició inserida coincideixen. Hi
ha, però, certes excepcions:
Crec que aniré a casa
Ens interessa fer-ho
El meu desig és reunir-vos-hi
24. És convenient d’introduir aquestes proposicions
d’infinitiu amb la preposició de
1. Quan funcionen com a subjecte i apareixen
posposades:
Ens interessa de fer-ho.
2. Quan funcionen com a CD i en l’oració matriu el
verb expressa voluntat, projecte, desig
(aconsellar, acordar, decidir, desitjar, exigir, pregar,
procurar, prohibir...): He decidit d’anar-hi
25. Aquestes proposicions d’infinitiu poden
realitzar les funcions següents:
Subjecte:
No li agrada alçar-se de bon matí.
CD:
No sabem anar-hi.
26. Complement de règim
Recordeu-vos de comprar
fruita.
CN o complement d’adjectiu
És digne de rebre el premi.
Atribut
El meu desig és de reunir-vos.
28. Qui vulgui venir a l’excursió ha d’enviar un missatge de
correu electrònic.
La part en negreta de la frase anterior és una oració de
relatiu substantiva.
Es pot substituir per un substantiu equivalent
(L’excursionista ha d’enviar un missatge de correu
electrònic); l’oració de relatiu substantiva fa la mateixa
funció sintàctica (subjecte) que el substantiu equivalent;
el pronom relatiu (qui) té una funció sintàctica pròpia
dins la subordinada (subjecte), però, no té un
antecedent concret a l’oració principal.