1. Guillem de Cabastany

2. Guillem de Cabestany es sap que va neixer al 1160 i va morir al 1212. Fou un trobador especialment famós per la seva vida, de la qual no es coneix apenes res, a més de què fou un cavaller de la comarca de Rosselló (limita Catalunya amb Narbonés). Era molt agradable en la persona i molt famós en armes, cortesia i servei, Havia en la seva comarca el rei Ramon de castell Rosellós, un home molt ric,dolent i ferotge, el qual tenia la seva espossa Saurimonda la qual estimava Guillem de Cabestany. La dama era bella i gentil, alegre i jove. Ell feia les cancions sobre ella i a més feia les cançons insprades en ella. Ramon es va enterar i llavor va decidir assaventar-se per ell mateix del amor de l'home per la seva dona, així va ser com Ramon un dia qeu troba a Guillem que passejava amb poca companyia, i el va matar, li va treure el cor del cos i li va fer tallar el cap. Va fer portar el cor a casa seva i el cap també; va fer rostir el cor tot posant-li pebre i el va donar a menjar a la seva dona que estava encerrada a casa. I quan la dama es menja tot el cor Ramon li dugué: " Sabeu que és allò que us he menjat? " i ella li digué : "No si no que era una vianda molt bona i sabrosa". Ell li contesta que era el cor de Guillem i perquè s'ho cregués li va portar el cap. Quan la dona veie i escolta allò llavors va perdre la oïda i la vista. Ella es va posar altre vegada bé i així va ser com ella li digué que mai més menjaria res més ja que havia menjat res tan ric com allò, Va ser llavor quan mentre ell anava a buscar la seva espasa, la dona es va deixar caure pel balcó i així va morir, El rei després va morir a la presó. Una de les seves cançons més famoses és la de Lo dous cossire ( La dolça tristesa).

3. La dolça tristesa La dolça tristesa és un poema en el qual el tema que domina és el de l'amor (amor cortés). On l'home jura fidelitat ja que és una dona casada. Al poema s'utilitza el flamma amoris “ la flama de l'amor” ( es compara el amor amb una malaltia). És un poema de vuit estrofes i amb la majoria de versos amb menys de nou sil·labes per tant, d'art menor. Els seus versos no en tenen rima, en té infinitat de recursos literaris :

4. I E l dolç neguit Vermell= Epitet que em dona amor sovint, Subratllat= Sinestesia dona, em fa dir Blau=Hiperbolé de vós molts versos agradables. Pensant contemplo el vostre cos estimat i gentil, el qual desitjo més que no faig evident. I encara que em desencamino per vós, no abjuro de vós, que sempe us suplico amb amor fidel. Senyora en qui la bellesa brilla, moltes vegades m'oblido de mi, quan us lloo i us demano . L’autor a la primera estrofa el que vol donar-nos a entendre és que la poesia ( Dolça tristesa) està inspirada en la seva amada. Ella és l’única que fa que sorgeixin aquest sentiment del seu cor, i el tot allò que el seu cor sent vol deixar-lo representat en poemes dedicats a ella. Diu que fa que tot per ell és insignificant.

5. II Que sempre em detesti V= Hiperbole l'amor que us prohibeix a mi Blau= Hiperbaton si alguna vegada el cor desvio vers un altre afecte. M'heu pres el somriure i donat pesar: més greu martiri cap home no sent; perquè que jo més anhelo que a cap altra que al món sigui refuso i ignoro i maltracto en aparença; tot quan faig per temença heu en bona fe de prendre, fins i tot quan no us veig. A aquesta comprara i diu que l'amor que sent per ella és tan fort que faria qualsevol cosa per ella ja que el dolor que sent és inaguantabl. Ella és el seu valor d'existència.

6. III En record Vermell=Epitet tinc la cara i el dolç somriure, Blau=Enumeració el vostre valor Lila = Comparació i el bell cos blanc i llis; Verd=Anafora si en la meva creença Groc=Metafora fos tan fidel a Déu viu sense dubte entraria en el paradís; que així estic de tot cor a vós rendit que altra no em dóna goig; que a cap altra de les més senyorials jo no li demanaria jeure ni seria el seu amant a canvi d'una salutació vostra. A la tercera estrofa ell compara a la dona amb el més merevellós parais, dient que ella és millor que qualsevol de les altres divinitats, i que ell sempre serà per ella i per ningú més.

7. IV Tot el dia sento Vermell= Ironia el desig, tan m'agrada el capteniment de vós a qui estic sotmès. Bé em sembla que em venci el vostre amor, que abans que us veiés era el meu pensament que amar-vos i servir-vos; així he restat sol, sense cap ajuda amb vós, i he perdut molts favors: qui vulgui que els prengui! Que a mi em plau més esperar-vos, sense cap acord conegut, ja que de vós m'ha vingut el goig. En aquesta podem veure com l'autor sembla que perdi el cap per amor, ja que aquest fa que no pugui pensar en res més que no sigui en la seva estimada i en un futur junts.

8. V Abans que s'encengui Vermell=Antiesis sobre el cor el dolor, Blau=Enumeració mercès davallin Verd=Hiperbole en vós, senyora, i Amor: Groc=Epitet que el goig a vós em lliuri i m'allunyi sospirs e plors, no us separin de mi noblesa ni riquesa; que se m'oblida tot bé si amb vós no trobo acolliment. Ah, bella i dolça criatura, seria una gran bondat si la primera vegada que us vaig sol·licitar m'haguéssiu estimat molt o gens, perquè ara no sé on sóc. El perd tota la raó per ella i deixa clar quin és el seu màxim problema que hi ha i qual és allò que els separa, que no és més que rang a la societat.

9. VI No trobo armes Vermell=Metafora contra vostres poders; Verd=Epitet pietat vos prengui Blau=Ironia de tal manera que us sigui honorable. Que no m'escolti Déu entre els que preguen si jo vull la renda dels quatre reis majors a canvi que amb vós no em valguin ni la pietat ni la bona fe; ja que no em puc allunyar de cap manera de vós, en qui s'ha posat el meu amor, i si fos acceptat besant, i us plagués, mai no em voldria lliure. Al igual que en el anterior estrofa aquí remarca també que el gran impediment que hi ha entre ells és la gran distancia social per això diu que desearia la renda de quatre reis.

10. VII Mai res que a vós us plagués, Vermell = Epitet franca i cortesa senyora, no em serà tan prohibit que no m'afanyi a fer-ho sense pensar en cap altra cosa. Ell diu que si ella en algun moment desearà alguna cosa d'ell, ell estaria disposat a donar-se'l tot perquè no l'importa les conseqüencies dels seus actes.

11. VIII Raimon, la bellesa Vermell=Epitet i el bé que hi ha en la meva dama Blau=Metafora m'han gentilment lligat i pres. A l'última estrofa n'utilitza el nom que podria ser el marit de la dama i li diu que la seva esposa el té realment agonitzant per el seu amor.

12. Moviment (Trobadors)

13. Els trobadors expressaven els seus sentiments a través de la composició que es denomina cançó. Els seus temes centrals és l'amor: l'amor cortès que participa dels aspectes socials i espirituals de l'època medieval. Així l'amor té el mateix significat que als nostres dies. Ampliant aquestes dues idees (amor i cortesia), cal constatar que les relacions jurídiques feudals es fan servir en la cançó: · La dona és casada, ja que únicament d'aquesta manera adquireix categoria jurídica. Moltes vegades s'estableix una doble relació: amorosa i social. És a dir, no es busca únicament la consecució de l'amor, sinó una relació en què la dama, sempre per sobre del trobador socialment, li pugui concedir favors materials, directament. De fet, amb freqüència, el trobador parla de la seva senyora natural gairebé com una obligació i això és acceptat. Sigui com sigui, la dama sol ser inaccessible i el trobador ha de fer mèrits per ponderar les virtuts de la dama i la perfecció del seu amor i així aconseguir el premi.