Entre els diferents elements que configuren l'extens mosaic de l’e-Salut, la Telemedicina és, sens dubte, la que ha despertat més interès, fins l'extrem de ser identificada com el component gairebé exclusiu del "paradigma" e-Salut.

1. TELEMEDICINA: FACILITADORS I BARRERES
Francesc Saigí (fsaigi@uoc.edu)
10 de març del 2012
Entre els diferents elements que configuren l'extens mosaic de l’e-Salut (vegeu
European Commission, Information Society, ICT for Health), la Telemedicina és, sens
dubte, la que ha despertat més interès, fins l'extrem de ser identificada com el
component gairebé exclusiu del "paradigma" e-Salut. Definida com l’ús de les
Tecnologies de la Informació i Comunicació (TIC) per al diagnòstic, monitorització i
tractament de pacients en situacions en les que l’espai o el temps separen els
participants [1], la Telemedicina es compromet a proporcionar solucions als reptes que
els canvis socioeconòmics plantegen als sistemes sanitaris al segle XXI: demanda
d'atenció sanitària, envelliment de la població, augment de la mobilitat dels ciutadans,
necessitat de gestionar grans quantitats d'informació, competitivitat global i provisió
d'una millor atenció sanitària. I tot això en un entorn de limitacions pressupostàries i
contenció de la despesa.
Aquest interès per la Telemedicina queda reflectit tant en l’augment progressiu del
nombre de projectes que s’hi van desenvolupant com en l’augment de l’activitat
científica i investigadora que es genera al seu voltant. El Mapa de tendències 2011
publicat per la Fundació TIC Salut fa palès aquest augment en el nombre d’entitats que
declaren fer ús de Telemedicina, constatant que “les noves tecnologies permeten
resoldre problemes d’accessibilitat sense generar nous costos, mitjançant la prestació
d’assistència en el lloc més adient segons la necessitat del pacient” [2]. Però malgrat
aquest interès aixecat i els esforços econòmics i humans invertits, és manifest que la
Telemedicina encara té una presència testimonial en l’activitat clínica. Com es pot
veure en el següent gràfic, són poques les aplicacions de Telemedicina que han
aconseguit consolidar-se dins la pràctica clínica i incorporar-se als processos
assistencials en el sistema sanitari català [2]:
El Debat que anem a encetar té com a objectiu central aconseguir un millor
coneixement i comprensió de quines són aquestes barreres i quins poden ser els

2. facilitadors per a que els projectes de Telemedicina iniciats a diferents nivells
puguin desenvolupar-se de forma exitosa en el sistema sanitari català. I això ho
voldríem fer des de la perspectiva de tots els actors implicats. Per a fer-ho, iniciem el
debat amb un parell de preguntes per a situar-nos en l’escenari:
- Per què la majoria d’experiències pilot de Telemedicina no acaben de
consolidar-se a la pràctica clínica i de gestió habitual en el nostre sistema
sanitari?
- Quins elements contribueixen a l’èxit en la implantació de projectes de
Telemedicina a Catalunya?
Referències:
[1] Hersh WR, Hickam DH, Severance SM, Dana TL, Krages KP, Helfand M. (2006)
Diagnosis, access and outcomes: update of a systematic review of telemedicine services.
J Telemed Telecare 12(suppl 2); S2:3.31
[2] Fundació TIC Salut. Juny (2011). Mapa de tendències de les Tecnologies de la
Informació i de la Comunicació en els Serveis de Salut de Catalunya. Document en
línea. (Data de consulta: 9 de març del 2012).
http://www.gencat.cat/salut/ticsalut/html/ca/dir1771/doc16792.html