Presentació d'aula

1. HISTÒRIA D’ESPANYA
2 BATX

2.  Procés de revolució liberal
durant el regnat d’Isabel
II (1833-1868).
 Llarga guerra civil entre
carlins i isabelins.
 Triomf dels liberals.
 Nova classe dirigent:
burgesia agrària.

3.  Durant el regnat d'Isabel II (1833-1868) es construeix l'Estat liberal a
Espanya. Després de l'estira i arronsa entre liberals i absolutistes durant el
regnat de Ferran VII, el conflicte dinàstic que va donar lloc al carlisme va
afavorir el pas de l'absolutisme al liberalisme. El carlisme representava la
voluntat conservadora, la ideologia absolutista. Davant les aspiracions dels
carlins, a la regent Maria Cristina no li va quedar altre remei, si volia
mantenir el tron per a la seva filla Isabel, que ajudar-se dels liberals,
facilitant d'aquesta manera l'accés al poder d'aquests. Serà el gran pas per a
dur-se a terme la revolució liberal a Espanya.
 El liberalisme espanyol, però, va presentar, igual que a la resta d'Europa en
aquella època, una important divisió.
 D'una banda, hi havia els liberals moderats, partidaris d'un règim liberal
conservador, amb sobirania compartida, sufragi censatari, restricció de
llibertats, defensors de la propietat i dels interessos del més rics, l'alta
noblesa i l'alta burgesia.
 D'altra banda, els liberals progressistes, partidaris d'un règim liberal més
obert, amb sobirania nacional, sufragi censatari, però de base electoral més
àmplia, i més llibertats, més a prop de la mitjana i petita burgesia.

4.  Els interessos d'ambos grups van fer complicada la consolidació
de l'Estat liberal espanyol. Els moderats ho van tenir més bé, en
tenir, des del principi, el recolzament de la Corona, a qui
agradava molt més un tipus de liberalisme que no li fes perdre
massa poder. Els progressistes, en canvi, no tindran altra mitjà
que els pronunciaments militars per accedir al poder.
 Els militars, en efecte, jugaran un paper important en la
revolució liberal espanyola, protagonitzant pronunciaments o
cops d'Estat per fer-se amb el poder: els militars progressistes per
accedir-hi i els militars moderats per recuperar-lo.
 Fent balanç, però, els moderats van disfrutar molt més del poder
que els progressistes. Els progressistes governen només en curts
períodes, però molt intensos en reformes. Entre aquests darrers,
apareix una nova força política, els demòcrates, més agosarats,
partidaris d'un liberalisme més obert encara, amb sobirania
popular, sufragi universal i més llibertats.

5.  El panorama polític s'anava complicant. Per la dreta, els
carlins van seguir defensant l'absolutisme i la tradició; la
derrota en les tres guerres carlines, farà totalment inviable
el seu projecte. Pel centre, els moderats i els progressistes
difereixen en la intensitat i profundidat de les reformes
liberals. La Unión Liberal va intentar conjugar ambdues
tendències. Per l'esquerra apareixen els demòcrates (més
tard, els republicans).
 El liberalisme havia derrotat l'absolutisme, i el capitalisme i
la societat classista s'anaren imposant d'una manera lenta
però imparable, ara que la burgesia havia pogut fer-se amb
el poder polític i va poder legislar en favor de la llibertat
econòmica, base del capitalisme.
 Però si bé el liberalisme s'havia consolidat, el problema era
veure quin tipus de règim liberal es consolidava, si el model
moderat o el model progressista.

6. Els absolutistes es neguen a reconèixer Isabel II com a reina (i a Mª
Cristina com a regent) i proclamen rei a D. Carles Mª Isidre (Carles
V), declarant la guerra civil .
Dues opcions enfrontades
MANIFEST DE ABRANTES
"Carlos V als seus estimats vassalls: Ben coneguts són els meus drets a la corona
d'Espanya en tota l'Europa i els sentiments en aquesta part dels espanyols que són fart
notoris perquè jo em detingui a justificar-los. Fidel, submís i obedient al meu molt
car germà que acaba de morir...tot ho he sacrificat, la meva tranquil·litat, la de la
meva família. He afrontat tota classe de perills per atestar-li la meva respectuosa
obediència, donant testimoniatge dels meus principis religiosos i socials, tal vegada
han cregut alguns que els he portat fins a l'excés però sempre ho vaig fer convençut
que d'això depenia la pau de la Monarquia. Ara sóc el vostre Rei; i en presentar-me
per primera vegada a vosaltres sota aquest títol no puc dubtar un només moment que
imitareu el meu exemple sobre l'obediència que es deu als prínceps que ocupen
legítimament el tron i volareu tots a col·locar-vos sota les meves banderes fent-vos
així creditors al meu afecte i sobirana munificència. Però sabeu que igualment
recaurà el pes de la justícia sobre aquells, que desobedients i deslleials no volen
escoltar la veu d'un sobirà i un pare que només desitja fer-vos feliços.
Abrantes, octubre de 1833".
CARLOS
MANIFEST DE LA REINA GOVERNADORA
"Submergida en el més profund dolor per la sobtada pèrdua del meu august espòs i
sobirà, només una obligació sagrada...pot fer-me interrompre el silenci que exigeix la
intensitat de la meva pesar...Per dissipar aquesta incertesa i prevenir la inquietud i
extraviament que produeix en els ànims, he cregut el meu haver d'anticipar-me a
conjectures i endevinalles amb la franca manifestació dels principis que haig de
seguir constantment al govern, que estic encarregada per l'última voluntat del Rei
durant la minoria de la Reina, la meva molt cara i estimada filla donya Isabel. La
religió i la Monarquia...seran respectades, protegides i mantingudes per mi en tota el
seu vigor i puresa...Tinc la més íntima satisfacció que sigui un haver de para mi
conservar intacte el dipòsit de l'autoritat real que se m'ha confiat...M'esforçaré a
corregir els vicis que el temps i els homes han introduït en l'administració pública...i
seran matèria dels meus desvetllaments les necessàries reformes administratives. Ni
el nom de la Reina ni el meu són la divisa d'una parcialitat, sinó la bandera tutelar de
la Nació: el meu amor, la meva protecció i les meves cures són de tots els espanyols.
En el Palau Real de Madrid a 4 d'octubre de 1833.
Jo la REINA GOVERNADORA
CARLINS ISABELINS
Seguidors de:
Carles Mª Isidre Isabel II i la regent Mª Cristina
Ideologia
Absolutista, ultrareligiosa (“Altar i
Tron”) i foral (“Déu, Pàtria i
Furs”), rebutjant el liberalisme
(antiliberal) i la nova societat
urbana
Hi havia liberals (la regent pacta
amb ells per aconseguir diners i
homes per a la guerra a canvi de
reformes liberals), però també
nobles i eclesiàstics fidels a
Isabel II
Composició social
Noblesa rural absolutista, clergat,
camperols empobrits que havien
perdut la propietat útil de les
terres i artesans arruïnats
Liberals (moderats sobretot),
funcionaris, burgesos, noblesa
latifundista fidel i alguns
eclesiàstics importants
Geografia
Zones rurals del País Basc i
Navarra i de l’interior de
Catalunya, Castelló i Terol
Les ciutats, Castella, tot el sud
del país i les illes
Aliats
Rússia, Prússia i Àustria
(potències absolutistes llunyanes)
Quàdruple Aliança liberal (Gran
Bretanya, França, Portugal i
ZUMALACÁRREGUI MAROTO
CABRERA
ESPARTERO
ESPOZ Y MINAA Espanya, la liquidació de l’Antic Règim es va efectuar mitjançant una aliança entre la
burgesia liberal i l’aristocràcia latifundista, amb la pròpia monarquia com a àrbitre, sense
que es produís cap procés paral·lel de revolució camperola. Lluny d’això, els interessos del
camperolat van ser sacrificats, i àmplies capes dels llauradors espanyols (que anteriorment
vivien en una relativa prosperitat i ara veien afectada la seva situació pel doble joc de la
liquidació del règim senyorial en benefici dels senyors i l’augment dels impostos) s’alçaren
en armes contra una revolució burgesa i una reforma agrària que es feien a les sues
expenses, i es trobaren, lògicament, del costat dels enemics d’aquests canvis: del costat del
carlisme.
Així es pot explicar el que seria inexplicable baix l’esquema francès: que l’aristocràcia
latifundista es va situar a Espanya del costat de la revolució, i que un ampli sector del
camperolat va donar suport a la reacció. No es podria entendre el carlisme si ignorarem
aquesta arrel de revolta camperola i el reduirem al discutible i trivial problema jurídic de la
successió, o a l’entusiasme que pogueren suscitar personalment oncle i neboda, que per allà
anaven els dos en qualitat de governants. Eren dues concepcions diferents de com s’havia
d’organitzar la societat les que s’enfrontaven en unes guerres civils sagnants, que foren molt
més que una simple baralla entre frares muntanyencs i maçons conspiradors, com algunes
caricatures, d’un i altre costat, pretenien. I en aquestes concepcions contraposades de com
s’havia d’organitzar la societat, el problema de la terra ocupava un lloc central.
JOSEP FONTANA: “Transformacions agràries i creixement econòmic a l’Espanya
contemporània”, en Canvi econòmic i actituds polítiques a l’Espanya del segle XIX,
Barcelona, 1975, pàg.. 162-163.

7.  Els carlins, desorganitzats en partides locals, controlen
l’àmbit rural al País Basc, Navarra, interior de
Catalunya i el Maestrat, amb les guerrilles com a
tàctica militar.
 Amb aquestes bases, Zumalacàrregui al País Basc i
Navarra i Cabrera al Maestrat i Catalunya formen un
exèrcit carlí que controla el País Basc, però no
aconsegueix entrar a les ciutats: Zumalacárregui mor al
setge de Bilbao (1835)

8.  En 1837 D. Carles entra a Espanya i organitza una expedició
militar que arriba a les portes de Madrid, però no pot
ocupar-la i es retiren.
 Després del retrocés del període 1835-36, des de 1836
els liberals s’imposen amb Espartero al cap (Luchana,
1836).

9.  Els carlins es divideixen en dos bàndols en veure que la
victòria es queda molt lluny: els transaccionistes,
partidaris d’un acord amb els liberals (Maroto), i els
intransigents, més propers a D. Carles, radicalitzats i
partidaris de lluitar fins el final (Cabrera).

10.  El general carlí Maroto pacta la rendició amb Espartero: el
Conveni de Bergara (1839) suposa la rendició de Maroto a
canvi d’integrar els oficials carlins en l’exèrcit i mantindre
els furs bascos i navarresos .

11.  No tots els carlins accepten la rendició: D. Carles es va
exiliar i Cabrera continuà lluitant al Maestrat durant alguns
mesos .
 El carlisme no és un problema resolt i reapareixerà en
guerres successives (1846-49, 1872-76 i 1936-39).

12.  Aquest període es divideix en dues regències, la de la reina
Maria Cristina, mare d’Isabel II (1833-1840) i la del general
Espartero (1840 -1843).
 Dos antecedents liberals: les Corts de Cadis (1810-14), amb
la Constitució de 1812 que ara estarà novament vigent i el
Trienni Liberal (1820-23), sols deu anys abans i amb els
liberals dividits en moderats i exaltats o progressistes.
 El liberalisme espanyol serà molt conservador, amb una
escassa base social i amb pactes amb la noblesa per assolir
els seus objectius, cosa que li suposà l’enemistat de gran
part de la població i el va deixar en mans dels militars
liberals .

13.  Mª Cristina nomena un
primer govern absolutista
moderat (Cea Bermúdez al
cap)

14.  La necessitat de recolzament en mig de la guerra carlina
obliga a la regent a pactar amb els liberals moderats:
nomena un govern liberal moderat encapçalat per
Martínez de la Rosa i promulga l’Estatut Reial de 1834.

15.  L’Estatut Reial del 1834:
a) Es una mena de Carta Atorgada que reconeix alguns drets i
llibertats polítiques a l’espera de celebrar Corts, però no el
principi liberal de sobirania nacional.
b) Estableix unes Corts bicamerals: un Estament de
Pròcers, format per càrrecs (bisbes, nobles i militars) i
nomenats pel rei, i un Estament de Procuradors elegit per
sufragi censatari molt restringit (0’15% de la població).
c) El rei elabora les lleis i les Corts es limiten a aprovar-les (si
les dues cambres voten a favor i el rei les torna a signar) i a
votar els impostos.
d) Sols la noblesa, el clergat i els burgesos més rics (liberals
moderats) estan representats, mentre la majoria de la
població queda fora.

16.  Els liberals progressistes, amb l’ajuda de gran part del poble
(sobretot a les ciutats), protesten per la insuficiència de les
reformes i forcen a la regent a pactar amb ells en mig del
pitjor moment de la guerra per als isabelins (1835).

17.  Els liberals progressistes reorganitzen les Juntes
Revolucionàries i controlen la Milícia Nacional,
necessàries per al govern en el pitjor moment de la
guerra.
 Les revoltes progressistes de l’estiu de 1835: revoltes
urbanes de les Juntes i Milícies a Andalusia, Barcelona
(les bullangues, amb crema de convents i incendis de
fàbriques com la Bonaplata) i Madrid → demanden
llibertat de premsa, reunió de Corts, nova llei electoral,
extinció del clergat regular, reorganització de la
Milícia,...

18.  La regent no té altra eixida en el
pitjor moment de la guerra
(necessitat de diners i
recolzament social): crida a
formar govern als liberals
progressistes, amb Mendizábal
al cap .
 Entre setembre del 1835 i maig
del 1836 els progressistes estan al
govern, però quan Mendizábal
intenta una desamortització
de béns eclesiàstics, i per la
pressió dels eclesiàstics i la
noblesa, la regent el cessa.

19.  Durant tot l’estiu es produeixen revoltes progressistes a les
ciutats i el pronunciament de militars progressistes al
palau de La Granja obliga a la regent a tornar a formar un
govern progressista des d’agost de 1836 al final del 1837,
tornant-se a la Constitució de Cadis de 1812.

20.  En dos anys, entre 1835 i 1837, els progressistes
desmantellen definitivament l’Antic Règim i s’implanta
un règim liberal, constitucional i de monarquia
parlamentària en l’àmbit polític i, el que és més
important, un sistema social i econòmic capitalista.
Una reforma
agrària capitalista
Es dissol el règim senyorial feudal de l’Antic
Règim: els senyors feudals passen a ser
propietaris capitalistes burgesos → els
senyors sols perden el senyoriu
jurisdiccional, però els camperols perden
tots els drets sobre la terra i passen a ser
simples arrendataris o jornalers
Desvinculació: les terres de
la noblesa es poden comprar,
vendre o embargar sense cap
trava i grans extensions de
terra eixiran al mercat
La desamortització de
Mendizábal (1836)

21.  Desamortització de Mendizábal
 Definició: Expropiació i venda de béns, en aquest cas
terres de l’església, per part de l’Estat per a vendre’ls en
pública subhasta.
 Antecedents: la desamortització de Godoy i Josep I i
els intents dels Trienni Liberal.
 Es va fer decretant la dissolució d’ordes religiosos i la
incautació de les terres per part de l’Estat per a vendre-
les en pública subhasta, podent ser comprades amb
diners en metàl·lic o en títols de deute.
Objectius
Aconseguir diners per a la
guerra i dificultats
financeres (o recuperar
deute)
Treure més terra a la venda
i a un preu més baix
Crear una base social de
compradors fidels al
liberalisme (por a que es
furtin les terres comprades
si torna l’absolutisme)
Buscar propietaris
emprenedors que
inverteixin més en les
terres
NO es pretén millorar la
situació dels camperols
amb un repartiment de
terres

22.  Conseqüències de la desamortització:
1. L’església perd les propietats a canvi de compensacions
com el seu manteniment per l’Estat.
2. L’Estat aconsegueix fons per fer front al deute i la guerra
carlina.
3. Es consolida la propietat privada de la terra.
4. Compren les terres burgesos i camperols rics que tenen
més interès en augmentar la productivitat i recolzaran el
liberalisme .
5. Baixa el preu de la terra.
6. S’inverteixen en terres diners que hagueren pogut servir
per industrialitzar el país.
7. Els camperols continuen igual de mal o pitjor (es
converteixen en arrendataris o jornalers).
Altres mesures per a liberalitzar
l’economia:
Abolició de la
Mesta, els gremis i
el delme.
Eliminació de les
duanes interiors.
Llibertat de tancat.
Lliure comerç
interior.
Llibertat
d’arrendaments
agraris, preus i
emmagatzemament.
Llibertat d’indústria
i comerç.

23.  El govern progressista convoca eleccions a Corts
extraordinàries per a que, si ho creuen convenient,
elaboren una nova Constitució: amb una majoria
moderada aquesta serà fruit de l’acord entre moderats i
progressistes i més conservadora que la de Cadis,
aleshores vigent.

24.  La Constitució de 1837 (vigent fins 1845)
 Característiques moderades:
a) Majors poders del rei: iniciativa legislativa, veto, nomenament i
cessament de ministres, dissolució del Parlament,...
b) Corts Bicamerals (el Senat com a control).
c) Sufragi censatari molt restringit (2-4% de la població).
d) Finançament de culte catòlic.
 Característiques progressistes:
a) Àmplia declaració de drets.
b) Absència de confessionalitat catòlica de l’Estat.
c) Divisió de poders.
d) Sobirania nacional.
 Es promulgaren altres lleis com la Llei d’Impremta que
suposà la fi de la censura prèvia i la Llei electoral amb
sufragi censitari molt restringit.
 Els moderats guanyen les eleccions de 1837 i governen
amb el recolzament de la regent, restringint les llibertats:
restricció del sufragi, nomenament directe dels alcaldes
de les capitals per la regent, tornada dels béns expropiats
al clergat secular i intent de reimplantar el delme .

25.  Els intents de frenar la desamortització, limitar la llibertat
d’impremta, restaurar el delme i restringir encara més el sufragi
provoca protestes contra el govern moderat .
 Els ajuntaments progressistes, les Juntes que novament es formen
i la Milícia Nacional protagonitzen revoltes que demanen el canvi
del govern moderat per un progressista. Mª Cristina es nega i,
davant la manca de recolzament en l’exèrcit, prefereix dimitir
com a regent a canviar el govern .
 El nou regent serà el respectat i popular general progressista
Espartero.
 Espartero amplia la desamortització als béns del clergat secular i
aplica mesures progressistes.
 Però Espartero governa de manera cada vegada més personal i
autoritària: es distancia dels seus aliats i dels militars, passa
completament de les Corts i les dissol quan no fan el que ell vol,
rebaixa l’aranzel als tèxtils anglesos, suprimeix les associacions
obreres i aboleix els arrendaments urbans protegits.
“Antes de marchar… ella desvalijó el palacio (de
Madrid) de todos los objetos valiosos que pudo
sacar o vender. Cada rincón fue saqueado y
cuadros y otras obras de arte y antigüedades
fueron puestos a la venta o sacados
discretamente del país.
Inclusive una parte de la vestimenta real llegó a
manos de vendedores de segunda mano. No
debe extrañar, por tanto, que la ex regente se
haya retirado del trono español con una fortuna
limpia de seis a ocho millones de dólares, una de
las mayores fortunas de Europa”
Testimoni de l’ambaixador d’Estats Units a
Madrid sobre la marxa a l’exili de Maria Cristina
(1940)

26.  Les mesures d’Espartero provoquen el descontent dels
militars, els diputats de les Corts, l’església, els moderats,
la burgesia catalana i els obrers .
 En 1942 es produeix una revolta en Barcelona contra les
mesures d’Espartero (aranzel,...) que reacciona posant
setge a la ciutat i bombardejant-la des del mar, causant
multitud de morts.
 Les protestes s’estenen per altres ciutats com Reus.
 En 1943 es pronuncia gran part de l’exèrcit contra Espartero,
encapçalat pels generals Narváez i O’Donell. Espartero
dimiteix i s’exilia en Anglaterra i les Corts, per evitar
nomenar un tercer regent, avancen la majoria d’edat
d’Isabel II (13 anys) i la proclamen reina .
Ja que exposem nostres vides
per tenir la llibertat,
que valguin els nostres vots
per elegir els diputats.
Mai més no vulguin els pobres
pagar contribucions,
i que els rics les paguen totes
perquè han robat molts milions.
És el benestar del poble
la nostra suprema llei,
i a aquell que no la respecte
li haurem d’arrancar la pell.
Cançó popular contra Espartero (1843).

27.  L’augment dels camperols pobres desposseïts (jornalers
sense terra), d’artesans arruïnats i, com a novetat, l’aparició
d’un proletariat urbà que treballava i vivia en pèssimes
condicions (12-14 hores de treball,...) provoca revoltes
populars.
 Ja des de principis del segle XIX es produeixen revoltes
espontànies al camp demanant menjar i terres,
especialment a Andalusia i connectades amb el fenomen
del bandolerisme.
 A la dècada de 1830 els camperols presenten plets demanant
la propietat de la terra que treballaven des de feia segles →
els jutges donen la raó a la noblesa → els camperols
reaccionen ocupant terres, cremant collites i matant
bestiar, encara que són durament represaliats .

28.  Per altra part, els proletaris ataquen les màquines que els
llevaven la feina (luddisme): l’incendi de la fàbrica
Bonaplata (1835) és el més famós, però ja en 1821 s’havien
produït accions luddites a Alcoi per part d’artesans rurals.
 Molt aviat els proletaris comprenen que el problema no són
les màquines, sinó com es reparteix la riquesa (els
beneficis i salaris) i comencen a associar-se i a utilitzar la
vaga com a arma: en 1834 un grup de teixidors de Barcelona
s’organitza per defensar els seus drets i en la dècada de
1840 sorgiran els primers sindicats i les seves caixes de
resistència (fons d’ajuda en cas de malaltia, vaga,...)"Una multitud de marineros y gitanos que recorrían tumultuosamente la ciudad,
armados con fusiles, sables y puñales, con una bandera negra y un tambor
batiente, llevando tras de si innumerables agitadores de la población, atacaron de
noche la fábrica de Bonaplata; y la incendiario, provocando la execración de los
hombres de todos los partidos: este atentado vandálico no fue cometido por los
autores de la revolución, sino por un reducido número de hombres rechazados
por el pueblo, los cuales eran instigados por los malvados que, por envidia o por
interés particular, miraban con malos ojos, aquel avance de la industria catalana,
primer ensayo de las fábricas de vapor."
Relat d’Andrés Pi i Arimon sobre l’incendi de la fàbrica Bonaplata.

29.  El sistema liberal es basarà en
tres pilars: la Corona, l’exèrcit
i els partits dinàstics
(moderats i progressistes),
sent l’exèrcit clau per a
decidir qui governa, mentre
la majoria de la població
quedava fora del sistema
polític.

30.  Els dos partits polítics fonamentals (moderats i
progressistes) són minoritaris (elitistes) a causa de la
manca de tradició i de ser el sufragi censatari i molt
restringit. Tots dos defensaven el sistema monàrquic
constitucionalista:
 Moderats:
 Suport social: terratinents, grans comerciants, la vella
noblesa, l’alt clergat i els militars moderats.
 Ideologia liberal conservadora: defensen el sufragi censatari
restringit, la sobirania compartida entre la reina i les Corts, el
clericalisme, la limitació dels drets i amplis poders per a la
Corona.
 Principal líder: Narváez.
Por muy ilustrados que sean los
individuos que no tienen bienes, y por
más a propósito que se les considere
para desempeñar cualquier destino
público, no por eso pueden ser
igualmente útiles para diputados de
la nación […]. La independencia
absoluta que debe tener un legislador
es preciso fundarla en la posesión de
una renta capaz de cubrir sus más
imperiosas necesidades.
Antonio Borrego en El Español, 4-IV-
1846

31.  Progressistes:
 Suport social: professionals liberals, militars progressistes,
petita i mitjana burgesia i algun membre de la burgesia
industrial i financera.
 Ideologia liberal progressista: defensen la sobirania nacional
(predomini de les Corts), limitar la influència de l’església, un
sufragi censatari més ampli, més poders per als ajuntaments,
una reforma agrària i major poder per a les institucions locals
(ajuntaments i Milícia Nacional)
 Principals líders: Espartero, Mendizábal i Prim

32.  Unió Liberal
 Partit centrista format en 1854.
 Suport social: format per moderats descontents i progressistes més
conservadors.
 Ideologia centrista: defensen mesures intermèdies entre moderats i
progressistes.
 Principal líder: O’Donnell.
• Partit Demòcrata
 Partit fundat el 1849.
 Suport social: progressistes radicals, professionals liberals i sectors
populars.
 Ideologia demòcrata: defensa el sufragi universal masculí,
l’ampliació de les llibertats, la llibertat de culte, la lluita contra les
desigualtats socials, la intervenció de l’Estat en l’ensenyament i una
fiscalitat més justa.
• Els republicans guanyen força al final del regnat d’Isabel II i, a
més de defensar el mateix que els demòcrates, demanen la
República i un caràcter més social i popular.

33.  La història política del sistema liberal fins 1868 es
caracteritza pel fort pes de l’exèrcit o la militarització de
la vida política: els líders dels principals partits són
militars i el pronunciament militar serà l’única forma
real de canviar el govern, especialment en el cas dels
progressistes (sufragi censatari restringit).
 La intervenció militar es converteix en un fenomen
crònic en ser l’única institució sòlida de l’estat liberal
front la feblesa de la societat civil i el mateix sistema de
partits: és el braç executor de la conspiració política.
 Són els militars, a través de les conspiracions i
pronunciaments, els que canvien els governs, però
actuant sempre en nom d’un partit (pronunciament) i no
en nom de l’exèrcit o l’Estat (cop d’estat).
Mucho se habla en estos últimos tiempos de la
necesidad de destruir la preponderancia militar
para fortalecer el poder civil; parécenos que la
cuestión se ha planteado al revés, y que más
bien debiera pensarse en robustecer el poder
civil para destruir la preponderancia militar: no
creemos que el poder civil sea flaco porque el
militar sea fuerte, sino que, por el contrario, el
poder militar es fuerte porque el civil es flaco
[...].
Las quejas contra la preponderancia militar
datan ya de mucho tiempo; hace largos años
que las fracciones liberales se acusan unas a
otras [...).Lo que en 1834 y 1835 decían los
progresistas contra los moderados, dijeron los
moderados contra los progresistas en 1836 y
1837; hasta 1840 les tocó el turno a los
progresistas repetir los mismos cargos; que
luego reprodujeron los moderados hasta 1843
[...]. El nombre de las personas y de los hombres
no significa nada: el hecho es el mismo.
Balmes, Artículo publicado en El Pensamiento
de la Nación; 18-III-1846
Llego al fin a la enojosa tarea de
reseñar mis trabajos en las elecciones,
que es lo más desagradable de las
tareas de un gobernador. Se exige de él
que sea honrado, leal y justo, y que
gane, sin embargo, las elecciones. Al
que las pierde se le califica de inepto y
le cuesta el destino. Al que para
ganarlas comete violencias o
imprudencias, se le tilda de bárbaro; si
las violencias son justiciables, los
vencidos le encausan, le difaman en los
periódicos y le suscitan toda clase de
disgustos. ¡Triste conflicto!
Yo seguí siempre el sistema de favorecer
la candidatura de! gobierno, pero con
prudencia, con decoro y sin faltar a la
justicia, a la ley y a la honradez.
Guerola, Memoria dé mi
administración en la provincia de
Málaga como gobernador de ella (1857-
1863)

34.  Les Juntes, primer d’ideologia liberal i després
progressista, s’atribueixen la sobirania nacional en
moments de crisi (1812, 1820, 1835, 1836, 1840, 1842-43,
1854 i 1866-68), s’atribueixen la sobirania nacional,
trien els seus representants a través de processos
electorals i organitzen revoltes i pronunciaments per
canviar els governs.
 La Milícia serà la força militar de les Juntes, estant
darrere de totes les sublevacions progressistes per fer-se
amb el govern i mobilitzant els sectors populars.
 Les Juntes i la Milícia, per la seva composició
heterogènia i la variació de les seves demandes, seran
difícilment controlables pel poder i derivaran cap a
demandes socials i econòmiques que seran arreplegades
pel Sexenni.

35.  La premsa juga un paper clau com a únic mitjà de
comunicació important: cada partit tindrà els seus
periòdics, expressió de les idees polítiques i mitjà de
divulgació de les idees i debats per tot el territori.
 En un país d’analfabets, aquesta es solia llegir en casinos
i cafès en veu alta, fomentant les tertúlies polítiques.

36.  L’església continua sent molt important pel seu poder i
per ser la principal transmissora d’idees: si bé la seva
ideologia és ultraconservadora i feia sempre costat als
més rics (anticlericalisme popular creixent); ara s’apropa
a les idees liberals en el poder, buscant així recolzament
econòmic de l’Estat i mantindre el seu poder.

37.  El regnat d’Isabel II es caracteritza pels governs dels liberals
moderats, distingint-se tres etapes: la Dècada Moderada
(1844-54), el Bienni Progressista (1854-56) i la tornada dels
moderats (1856-68, amb un govern unionista fins 1863 i un
moderat entre 1863 i 1868).

38.  Les eleccions de 1844, després del descontent amb Espartero i
amb un sufragi molt restringit, donen la majoria als moderats:
govern de Narváez.
 Els moderats representen el poder de la nova burgesia
terratinent, fusió dels antics senyors i els nous propietaris
burgesos i posaran les bases d’un liberalisme molt
conservador (doctrinari) contra l’absolutisme i el carlisme
per una part i les classes populars per altra .
 Constitució moderada de 1845 (liberalisme doctrinari):
 Sobirania de les Corts amb el rei
 Més poders per al rei i el govern (executiu) i menys per a les Corts
 Confessionalitat catòlica de l’Estat
 Control dels ajuntaments i les diputacions provincials
 Supressió de la Milícia
 Sufragi censatari molt restringit
 Corts bicamerals, amb un Senat triat per la Corona
 Restricció de llibertats

39.  Les reformes moderades es caracteritzen per potenciar el
liberalisme, el centralisme, la jerarquització i la
uniformització territorial:
1. Llei d’Ajuntaments (1845):
 La Corona nomena els alcaldes dels ajuntaments amb més de
dos mil habitants i els governadors civils (nomenats també pel
rei) els alcaldes dels pobles petits.
 Els ajuntaments depenen del govern central (centralisme).
 Aquestes mesures centralitzadors provoquen la Segona
Guerra Carlina (1846-49), molt localitzada i menys
important, que aconseguirà el reconeixement dels drets
forals al País Basc i Navarra, però sense competències
legislatives i judicials.

40. 2. Reforma de l’educació:
 Accés de tota la població a l’ensenyament primari
 Sols aquells amb diners per a pagar-s’ho poden fer secundària
 Pel que fa a les universitats, sols Madrid pot concedir el títol de
Doctor
3. Apropament a l’església (a canvi del recolzament de
l’església a Isabel II i el sistema isabelí):
 En 1845 li tornen al clergat secular aquells béns que li havien
expropiat i no havien venut encara
 Es signa el Concordat de 1851 amb la Santa Seu, pel qual l’estat
mantindria el culte i el clergat tindria, en la pràctica, el
monopoli de l’ensenyament secundari i sols el matrimoni
canònic seria vàlid

41.  Reforma del codi penal i creació de la Guàrdia Civil (1844)
per a defensar l’ordre burgés i la propietat privada: es
suprimeix la Milícia Nacional progressista i es crea el cos
militaritzat de la Guàrdia Civil per a perseguir els delictes.
 Reforma fiscal de Mon-Santillán (1845):
 Durarà més d’un segle i neix dels problemes fiscals que arrossegava
la Hisenda.
 Va consistir en combinar impostos directes (contribució
d’immobles, cultius, ramaderia i indústria) i indirectes (estancs,
consums,...).
 Millorà la situació, però l’endeutament de l’Estat continuarà sent
permanent i s’haurà de continuar emitint deute públic, demanant-se
crèdits i fent concessions als grups estrangers.
 Imposició del sistema mètric decimal com a únic sistema de
pesos i mesures.

42.  El funcionament del sistema isabelí, que impossibilitava
la participació de la majoria de la població i el canvi de
majories per eleccions (manipulació electoral), va
fomentar l’aparició de grups de pressió (“camarilles”) i la
intervenció de l’exèrcit, les juntes i la Milícia en política.
 Des de fora del sistema sorgeix una doble oposició:
a) Els carlins, amb la segona guerra carlina o guerra “dels
matiners”(1846-49) i amb les mateixes reivindicacions que
deu anys abans.
b) Els demòcrates, que funden el Partit Demòcrata crític amb
Isabel II, demanant el sufragi universal masculí i
evolucionant cap a posicions republicanes.
Carlos Luis de Borbón

43.  A partir de 1851 els moderats entren en lluites polítiques
internes entre ells i, en tres anys, hi haurà quatre governs
moderats: crisi política que s’agreujà per l’intent moderat
(Bravo Murillo) d’aprovar una nova Constitució amb encara
més poders per a l’executiu (reina i govern) i menys per a
les Corts.
 A això cal afegir les males collites i la forta pujada del preu
del blat (i del pa): crisi econòmica.
 Els pronunciaments i les revoltes de juntes i Milícia seran
l’única alternativa per canviar el signe del govern i sortir de
la crisi.

44. En 1854 els generals moderats O’Donnell i Dulce es pronuncien a
Vicálvaro (“La Vicalvarada”), però veient que no tenen suficients
forces, busquen el recolzament dels progressistes .
Moderats descontents (O’Donnell, que funda la Unión Liberal) i
progressistes (Espartero) publiquen dos manifests (Aranjuez i
Manzanares), demanant una nova llei electoral (ampliar el dret al
sufragi), una rebaixa d’impostos, la restauració de la Milícia
Nacional i la formació de Juntes i, posteriorment, Corts
Constituents .
Amb l’ajuda de les juntes que es formen i la Milícia (protestes a les
principals ciutats) aconsegueixen que la reina cridi a Espartero i
O’Donnell per a formar govern: Espartero serà el president del
govern i O’Donnell ministre de la Guerra .
La revolta del 1854 i el nou govern
progressista (I): el canvi de govern

45.  Es restaura la Constitució de 1837 mentre les noves Corts,
amb majoria de la Unión Liberal i suport progressista,
elaboren una nova Constitució que no arribarà a ser
publicada.
 La Constitució de 1856 (non nata):
 Sobirania nacional
 Més drets i llibertats individuals
 Elecció directa dels ajuntaments
 Llibertat de culte
 Es restaura la Milícia Nacional, s’amplia el cos electoral
(es baixa la quota censatària) i s’estableix una nova Llei
Municipal (el poble tria l’alcalde)

46.  Es tracta d’un
conjunt de lleis
que, partint de la
defensa dels
interessos de la
burgesia i les
classes mitjanes,
busca el
desenvolupament
econòmic i la
industrialització

47.  Afecta als béns del clergat que quedaven, de l’Estat (Corona),
dels ordes militars, de les confraries, de les institucions
benèfiques i, especialment, dels ajuntaments .
 Mateix sistema que en 1837: expropiació i venda en pública
subhasta però surten a la venda molts més béns i es recapten
molts més diners.
 Objectius: aconseguir diners per equilibrar els pressupostos,
amortitzar el deute i construir obres públiques per
modernitzar el país (ferrocarril).
 Si bé va suposar grans ingressos per a l’Estat i se’n van
beneficiar els burgesos, antics nobles i camperols rics que van
poder comprar, van eixir perjudicats els camperols més pobres
(perdien els béns comunals i de propis d’on treien cacera,
llenya i altres productes per a la subsistència) i l’església (es
violaven els acords de 1845 i el Concordat de 1851).
 Es completa la transformació de totes les formes de propietat
anteriors en propietat privada capitalista
“Bienes declarados en venta y condiciones de su enajenación.
Art. 1º. Se declaran en estado de venta...todos los predios rústicos y urbanos... pertenecientes: al Estado,
al clero, a las órdenes militares de Santiago, Alcántara, Calatrava, Montesa y San Juan de
Jerusalén, a cofradías, obras pías y santuarios, al secuestro del ex infante don Carlos, a los propios y
comunes de los pueblos, a la Beneficencia..., y cualesquiera otros pertenecientes a manos
muertas, ya estén mandados o no vender por leyes anteriores.
Art. 3º. Se procederá a la enajenación de todos y cada uno de los bienes mandados vender por esta Ley,
sacando a pública licitación las fincas o suertes a medida que los reclamen los compradores...
Art. 4º. Los compradores de las fincas quedan obligados al pago en metálico de la suma en que se les
adjudiquen en la forma siguiente: al contado el 10%, en cada uno de los dos primeros años
siguientes el 8% (...), de manera que el pago se complete en quince plazos y catorce años.
Art. 10º. Los fondos que se recauden a consecuencia de las ventas realizadas en virtud de la presente ley,
exceptuando el 80 por 100 procedente de los bienes de propios, y el total de los que
produzcan los del clero..., se destinarán a los siguientes objetos, a saber:
1º. A que el gobierno cubra, por medio de una operación de crédito, el déficit del presupuesto del
Estado, si lo hubiese en el corriente.
2º. El 50 por 100 de lo restante, y en años sucesivos del total de los ingresos, a la amortización de la
Deuda Pública...
3º. El 50 por 100 restante a obras públicas de interés y utilidad generales...
Aranjuez, a 1º de mayo de 1855. Yo, la Reina

48.  Antecedents: abans de 1855 ja s’havien construït trams
dispersos per tot el territori amb concessions privades,
però eren poc rendibles per als empresaris que els
construïen: L’Havana (1837), Mataró-Barcelona (1848),
Madrid-Aranjuez (1851), València, Xerés, Astúries,...
 El govern progressista volia impulsar la construcció d’una
xarxa viària interconnectada per tot el país per a millorar
el transport (menys costos i major rapidesa) i incentivar
l’economia (els diners privats no acudien a un projecte
que no oferia una rendibilitat clara): Llei General de
Ferrocarrils de 1855.

49.  Avantatges que es concedien als inversors:
a) Els donaven els terrenys per on fer les vies.
b) Podien importar tot el material que necessitaren sense pagar
aranzels.
c) Se’ls garantia un benefici anual del 6% de les inversions (si
no l’obtenien el pagaria l’Estat).

50.  Beneficis de la llei:
 Va propiciar la inversió de molts capitals, tant nacionals com
estrangers.
 Va millorar molt el transport de mercaderies.
 Impulsà la construcció d’un mercat nacional que afavoria als cereals,
el vi i els minerals.
 Desavantatges:
 L’estructura radial i arborescent: queden zones aïllades i no es
connecten entre elles zones econòmicament importants.
 Ample de via diferent a l’europeu: més costos de transport i menys
rapidesa.
 Es desvien cap al ferrocarril capitals que hagueren pogut dedicar-se a
la indústria.
 Es perd l’oportunitat de potenciar la siderúrgia nacional perquè es
pot dur material de l’estranger sense pagar aranzels (però la
siderúrgia nacional tampoc estava preparada per a fer front a una
demanda tan gran).

51.  Les mesures del Bienni no milloraren les condicions de vida de
les classes populars, que viuen una crisi important en 1855.
 Els obrers de Barcelona protagonitzen la primera vaga
general (1855), demanant reducció d’impostos, augment de
salaris, reducció de la jornada laboral i abolició de les quintes.
 El govern aprova la Llei del Treball per acabar amb la vaga,
permetent les associacions obreres i algunes millores laborals.
 En 1856 la crisi econòmica s’agreuja i es produeixen revoltes
per tot el país, amb incendis de finques i fàbriques .
 Espartero dimiteix i Isabel II li dóna el govern a l’unionista
O’Donnell, que reprimeix durament les protestes i revoltes .
Excelentísimo Sr. Gobernador Civil de esta Provincia: los que suscriben, fabricantes de
lana y vecinos de esta ciudad, exponen: .... que los tejedores y los hiladores se sublevan
unos detrás de otros y piden en masa, y sin guardar las formas de la costumbre, la subida
de los jornales ....
Sostienen, en sus ideas desorganizadoras del trabajo, que el fabricante no puede despedir
al obrero sin su consentimiento, y a partir de este absurdo promueven luchas feroces en
detrimento del principio de autoridad ...... Quieren, sin haberlo pensado, el exterminio de
las fábricas, y lo conseguirán si V.E. no pone freno a todos estos alborotos. Quieren,
desde hace un mes, poner fin a los sistemas de fabricación .... Los hiladores quieren
inutilizar los tomos mecánicos llamados Mulagenys [sic] y reemplazarlos por tomos
manuales, que ya no existen en ninguna parte y que ni se sabe como se tienen que
utilizar.
...Las nuevas máquinas, que abaratan la producción, producen momentáneamente
perturbaciones pasajeras en el trabajo, pero pronto estas perturbaciones retroceden en
beneficio de los que las han sufrido y de todo el país. Quien lo dude, aquí tiene el ejemplo
de Inglaterra, y si con eso no hay bastante, tiene el de esta misma ciudad, donde hace
veinte años la industria lanera no era nada y hoy quizás es superior a la agricultura ........
Carta reproducida en el periódico "El Clamor Público". Antequera, 26-9-1.854
Barceloneses: catalanes todos. Muchísimos son
los fabricantes del Principado que han
despedido a sus trabajadores enviándoles a
pedir limosna. El guante arrojado por los amos
quieren recogerlo de una vez los trabajadores,
y, por lo mismo, pacíficamente, dejarán las
cuadras y talleres hasta que se les haga
completa justicia (...). A los trabajadores no les
mueven otros fines que la libre asociación (...)
quieren también fijar de un modo estable las
horas de trabajo; y que se constituya un gran
jurado de amos y obreros (...) y desean, por fin,
que se les considere como ciudadanos
españoles para ser admitidos en las filas de la
Milicia Nacional, de la que se les excluye ahora
de una manera absoluta (...).
Manifiesto colectivo de los huelguistas (1855).

52. Es caracteritzen per una tornada al conservadorisme per part
d’O’Donnell: Constitució de 1845, abolició de les lleis progressistes
del Bienni (s’interromp la desamortització, s’anul·la la llibertat
d’impremta,...) i es restringeix el sufragi.
S’aconsegueix una certa estabilitat política.
Es potencia un nacionalisme espanyol patriòtic, amb una política
exterior agressiva basada en les “guerres de prestigi”: Indoxina
(1858-63), Mèxic (1862) i el Marroc (1859-60), on aconseguiren Sidi
Ifni i ampliar els territoris de Ceuta.
Els inicis de la crisi econòmica (1863) i l’oposició de progressistes,
demòcrates i republicans provoquen la dimissió d’O’Donnell:
tornen els moderats (Narváez)
Els governs unionistes (1856-63)

53.  Els moderats són incapaços de solucionar el greu
problema de la crisi econòmica.
 Les revoltes no paren, tan al camp com a les ciutats,
especialment a partir de 1866.
 Els militars progressistes es pronuncien (Prim), però no
es fan amb el poder.
 El govern moderat governa de forma autoritària, al marge
de les Corts i tots els grups polítics i reprimint durament
(pena de mort) qualsevol protesta .
 Tota l’oposició s’exilia i s’uneix en contra dels moderats i
d’Isabel II (Pacte d’Ostende, 1866).
 La revolució de “La Gloriosa” (1868) acabarà amb el
regnat .
NIT DE SAN DANIEL (1865)
SUBLEVACIÓ DEL CUARTELL DE SAN GIL I
AFUSSELAMENT DELS AMOTINATS (1866)

54. Les fortes desigualtats entre la burgesia (inclosa la vella noblesa) i
els treballadors, tant els industrials com els agrícoles, propicia el
naixement de nous moviments socials.
En 1840 es funda a Barcelona el primer sindicat com a forma
d’organització dels obrers per a reivindicar millores salarials i
laborals i reducció de la jornada de treball: l’Associació Mútua de
Teixidors, aprofitant la permissivitat progressista .
Els sindicats utilitzen la vaga com a forma de lluita: Granada (1839),
Barcelona (1840-43) Madrid (1842), València (1843).
Els primers sindicats són d’oficis i actuen com a societat de socors
mutu: paguen una quota per a fer front a malalties, acomiadaments
i vagues (caixes de resistència).
Els moderats, en arribar al poder, prohibiran els sindicats i
agrupacions d’obrers.
18%
70%
2%
10%
Alta burguesía,
latifundistas y
profesionales
Jornaleros y
pequeños
propietarios
agrícolas
Obreros
industriales
Clases
populares
urbanas y
“Es preciso entrar en estas habitaciones para
formarse una idea de su insalubridad (...)
Apenas se encuentra una de estas chozas con
ventilación, con embaldosado, con fogones ni
hogares, ni aun con chimeneas para la salida
de los humos, ni localidad sino para un
matrimonio con sus dos hijos pequeños: pues
bien en estas pocilgas suelen habitar 3, 4, 5
familias, con 18 ó 24 personas de ambos sexos
(...)
Si con arreglo a la ordenanza
municipal no se consintieran en estas
pocilgas más personas que las que permiten
los cuarenta pies superficiales por cada una,
no podrían exigir los propietarios el
exorbitante arriendo que sacan (...) y con
semejante tráfico descuidan mejorar los
edificios, seguros de que la reedificación no
les produciría una ganancia tan usuraria.”
Su Ermitaño.
El aire caliente y húmedo, que es el que reina en las fábricas de hilados y tejidos, es altamente
debilitante; produce abundantes sudores; languidez muscular y debilidad en el sistema
gástrico, acompañada de poco apetito; respiración lenta y penosa; movimientos pesados; la
sangre no se arterializa debidamente; las impresiones e ideas se aturden y el sistema
nervioso se entorpece.
Aunque nuestros obreros no perciben estos síntomas, propios de una temperatura
fuertemente cálida, no por eso deja de sentirlos su naturaleza, que insensiblemente va
tomando todos los caracteres del temperamento linfático, a que conduce esta
temperatura,....
El tejedor, bajo cuyas narices se forma la borrilla, la absorbe con sus inspiraciones
anheladas, ocupando ésta el lugar reservado al oxigeno, que en vano piden los pulmones.
He aquí la causa del ahilamiento y de la debilidad de algunos desgraciados tejedores, a
quienes la necesidad obliga a pasar 14 y más horas diarias unidos a un telar, manteniendo el
cuerpo en constante corvadura, siendo su pecho sin cesar conmovido por el bracear de la
lanzadera, y las percusiones del balancín contra cada uno de los hilos de la trama; he aquí la
causa de esa enfermedad, que comenzando por una tos cada vez más fuerte y más difícil,
llega a tener todas las apariencias de una tisis pulmonar, siendo llamada por los médicos de
los distritos manufactureros tisis algodonera, o neumonía algodonera; nombres
significativos de una enfermedad cruel, cuyas víctimas van a morir a los hospitales en la flor
de la edad; porque, como esta operación no exige fuerzas musculares, se encarga a las
mujeres y a los jóvenes de pocos años.
Salarich, Higiene del Tejedor. Vic, 1858.
«Recordamos aún los sucesos de aquel año [1843]. […] La clase obrera está
aleccionada por una dolorosa experiencia. La baja de los salarios fue el
premio de sus sacrificios en favor de los capitalistas. […] Las asociaciones
[…] fueron vivamente perseguidas. […] Se llegó al extremo de poner la clase
toda fuera de la ley y sujetarla a los juzgados militares».
«Ellos [los fabricantes] son los que con sus exigencias han abierto nuestros
ojos y nos han obligado a buscar la causa de nuestros males. Y de
raciocinio en raciocinio hemos llegado a comprender que nuestros malos
cesarán cuando las Cortes se interesen por nuestra causa, y las Cortes
estarán a favor nuestro y en favor de la justicia al mismo tiempo, cuando
nosotros nombremos los diputados.»
Textos obreros del Bienio Progresista.
Cit. por C. MARTÍ, Historia de España, vol. 8, Labor, pp. 192-193

55. Amb el Bienni Progressista (1854-56) tornen ser legals els
sindicats.
En 1855 es produeix la primera vaga general a Barcelona: els filadors
van a la vaga i són durament reprimits . La resta de treballadors de
la ciutat recolzen la vaga per solidaritat (general) i s’arriba
finalment a un acord amb els empresaris .
Les vagues s’estenen per tot el territori: Béjar, Alcoi, Antequera,...
“Los obreros, en fin, piden en beneficio de su salud, de su independencia, del
adelanto de su industria y del aumento del consumo: que se fije en diez el máximo
de horas del jornal, y se sujeten a inspección los locales de los establecimientos
fabriles para ver si cumplen las condiciones higiénicas necesarias; que se
establezca el mayor número posible de escuelas gratuitas industriales, en donde
aprendan los obreros los medios más útiles y modernos para cumplir sus diversas
operaciones y fundar tal vez sus inventos, y, por último, que se establezcan
también salas de asilo para los hijos de los obreros que, ocupados en su trabajo,
se ven en la necesidad de tenerlos casi todo el día a los peligros físicos y morales
de la poca edad, y se prohíba a sus padres los pongan a trabajar antes de los diez
años ....”
Peticiones de los obreros de Barcelona en huelga general (julio de 1855)

56. A partir del Bienni els sindicats d’ofici es converteixen en els
primers sindicats de classe: la federació sindical Unió de Classes .
Les revoltes s’estenen al camp, sent especialment greus a Andalusia
a partir del Bienni Progressista (a causa de la fam dels jornalers):
les revoltes es plasmen en ocupacions de terres per part dels
camperols, que es repeteixen en 1855, 1857 (Utrera i Sevilla) i 1861-
67, amb ocupacions de molts pobles i formació d’una mena
d’exèrcit de jornalers de 20.000 homes.
"En el mes de junio de 1857 urdióse en Sevilla una conspiración cuyos verdaderos autores o
instigadores, cuya bandera y cuyos propósitos son todavía un misterio, (…) en la tarde y
noche del último día de junio, salieron de Sevilla en número de ciento y tantos hombres, mal
armados y pertrechados, y al siguiente penetraron en las villas de Utrera y de El Arahal,
donde sorprendieron la Casa Cuartel de la Guardia Civil y cometieron excesos punibles,
siendo el más señalado el incendio del archivo municipal y los de algunas escribanías.
La noticia de tan incalificables desmanes obligó a la autoridad militar superior de Sevilla a
activar el envío de una fuerte columna de tropas de infantería y caballería en persecución de
los sublevados, que fueron alcanzados en la mañana del día tres en el pueblo y les causó 25
muertos y escogió 24 prisioneros,14 caballos y varios aspectos. Los sublevados sobrevivieron
a aquella cruel carnicería se dispersaron aterrados en todas direcciones, para él cayendo
poco a poco unos después de otros en poder de la guardia civil, que salió en su persecución.
El día 5 fueron presos sus jefes en el término de la villa de Utrera, y conducidos a Sevilla, así
como todos los dispersos que iban cayendo en manos de la guardia civil.
Sometidos al fallo de un consejo de guerra, fueron condenados a la última pena, cuya terrible
sentencia se llevó a cabo el día 12, siendo fusilados en Sevilla el primer jefe de los sublevados
y veinticuatro individuos más, y en Utrera, el mismo día, el segundo jefe con ocho de sus
subordinados”.