Comentari PAU de la Maison Carrée de Nimes.

1. Maison Carrée

2. Fitxa tècnica
 Títol: Maison Carrée .
 Autor: desconegut.
 Cronologia: 16 a. C.
 Tipologia: temple.
 Materials: pedra calcària.
 Estil: romà imperial.
 Localització: Nimes
(França).

3. Obra de la mateixa època
Temple de la fortuna Viril (segle I a. C.)

4. Temple d’August i Livia (25 a. C.)

5. Context
 La Maison Carrée, edificada en temps
de l’emperador Octavi August, està
inclosa entre els temples més ben
conservats de l’Imperi Romà, i resulta
un exemple magnífic de la tècnica i la
tipologia constructiva romanes. La
seva presència en aquesta ciutat del
sud de França indica l’alt procés de
romanització de tot el Mediterrani
durant els segles de dominació de
l’Imperi Romà.

6. Descripció formal
 El temple de la Maison Carrée està elevat sobre un podi
d’influència etrusca, que dóna accés a l’entrada principal a
través d’una àmplia escalinata. El pòrtic hexàstil està presidit
per columnes corínties de 17 m, altes i esveltes, un
entaulament format per l’arquitrau a tres platabandes, el fris
amb la decoració perduda i la cornisa, i un frontó triangular
sense ornamentació escultòrica, probablement també
perduda. Als murs laterals i a la capçalera també hi he
columnes corínties, la major part de les quals estan adossades
al mur de la cel·la. El fris lateral conserva una decoració floral,
a diferència del fris frontal, que l’ha perduda. El sostre del
temple es tanca amb la característica coberta de dos
aiguavessos.

7.  Seguint el model romà la Maison Carrée es un temple
pseudoperípter (voltat de columnes, que als laterals estan
adossades) de planta rectangular. El pòrtic hexàstil, al qual
s’accedeix per una escala monumental, té a més quatre
columnes exemptes, dues a cada lateral que completen el
perímetre del vestíbul.
 A l’interior d’aquest temple romà i voltada per vint columnes
adossades, hi ha la cel·la. Aquesta estança sagrada no té cap
cel·la
pòrtic
tipus d’obertura a l’exterior ni tampoc cap divisió interna, i
només s’hi pot accedir per la part de davant de l’edifici.

8. Entorn i integració urbanística
 Quan va ser construït, el temple de la Maison Carrée, ubicat
actualment al temple de Nimes, ocupava un lloc preeminent
de l’antic fòrum romà, creat a partir de la confluència dels dos
carrers principals. El cardo i el decumanus.
 La priorització de la façana de davant per sobre de les altres
cares de l’edifici indica que els temples romans eren obres
pensades per ser contemplades frontalment i amb l’intenció
que fossin un element important del traçat urbà.

9. Funció, contingut i significat
 El temple anomenat avui la Maison Carrée va ser construït per
ordre del governador Agripa – encarregat d’organitzar la
infraestructura pública de la Gàl·lia- en honor de l’emperador
Octavi August i la seva família. No obstant això, estava dedicat
als déus de Roma i a Gai i Luci Cèsar, néts de l’emperador i fills
de la seva filla Júlia i del mateix Agripa.
 Durant l’època d’August es van construir una gran quantitat
de monuments públics i commemoratius: aqüeductes, arcs de
triomf, amfiteatres, templet, etc., seguint una política
d’unificació de l’Imperi mitjançant la romanització dels edificis
públics.
Reconstrucció i restes del Temple d’August a Barcelona (segle I a. C.)

10. Models i influències
 Els temples romans van seguir els elements tradicionals de
l’arquitectura religiosa grega –planta rectangular, ordres
clàssics, sistema constructiu arquitravat-, que van fusionar
amb les innovacions arquitectòniques etrusques –podi elevat.
 Pel que fa a la decoració –escassament conservada-, destaca la
profusa ornamentació floral del fris conservat, que recorda els
motius que poc després es van utilitzar per decorar l’Ara Pacis
(13-9 a. C.), a Roma.
 Les extraordinàries possibilitats arquitectòniques i estètiques
que es deriven de la utilització depurada de l’ordre corinti i la
importància atorgada al pòrtic del temple romà de la Maison
Carrée van tenir una influència important durant el
Renaixement i sobretot, en la construcció dels temples
neoclàssics, com l’església de La Madelaine de París.
Pierre-Alexandre Vignon: La Madelaine(1807-1842.)