1. EL MOVIMENT DELS CONTINENTS:
LA DERIVA CONTINENTAL
El 1915, Alfred Wegener va formular la teoria de la
deriva continental, segons la qual:
• Fa 200 milions d’anys, la Terra estava formada per un
gran continent anomenat Pangea. Aquest continent es
dividí en dos continents Gondwana i Laurasia que al
cap de divisions successives van donar lloc als
continents actuals.
• L’escorça continental es mou per sobre de l’escorça
oceànica
2. PROVES GEOGRAFIQUES DE LA
DERIVA CONTINENTAL
Carlos Arévalo
Ismael García
Angie Lool
Álvaro Posligua
Ana Reina
3.
4. Geogràfiques
Quan observem un mapamundi ens adonem que alguns continents
com Àfrica i Amèrica del Sud tenen formes complementàries que
encaixen com les peces d’un trencaclosques. Si unim els continents
actuals, no pas pel nivell de la costa, sinó a nivell de les plataformes
continentals -200 m de profunditat- (recordeu que aquest és el
límit entre l’escorça continental i l’escorça oceànica) en resulta un
acoblament gairebé perfecte.
5. proves paleontològiques de
la deriva continental
• Gustavo Bernal.
• Kevin Bacilio.
• Mireia Vázquez.
• Alberto García.
• María Morales.
6.
7. Les proves paleontològiques
Si els organismes d’una mateixa espècie es troben aïllats, evolucionen
de manera diferent. En canvi, si estan en contacte evolucionen de la
mateixa manera i, per tant, són iguals.
S’han trobat fòssils d’organismes idèntics en regions que actualment
estan a milers de quilòmetres, com a Amèrica del Sud, Índia i Austràlia.
Els estudis paleontològics indiquen que aquests organismes
prehistòrics haurien estat incapaços de creuar els oceans que en
l’actualitat separen els continents. Això demostra que els continents
van estar units en el passat.
8. Proves geòlogiques i
tectòniques de la deriva
continental
Francesc Mera
Verónica Horta
Lydia García
Valeria Dávila
9.
10. Proves geològiques i tectòniques
Es basen en el descobriment que A. Wegener pensava que feia
milions d’anys els continents estaven units en un d’únic
anomenat Pangea.
Ho va descobrir observant que hi havia diferents serralades amb
la mateixa edat i la mateixa classe de roques en diferents
continents (per tant, havien d’haver estat units al passat)
La separació dels continents es va poder datar calculant
l’antiguitat dels orògens (és a dir, les roques de les cadenes
muntanyoses).
13. Proves paleoclimàtiques
Els continents es van anar separant fins a donar lloc a la situació actual.
Wegener va descobrir que existien zones a la Terra els climes de les
quals no coincidien amb els climes que tenien al passat.
Avui dia existeixen zones que tenen un clima tropical o
subtropical, però que estaven cobertes de gel fa 300 milions d‘anys.
També hi ha regions on hi havia condicions climàtiques semblants a les
que es donen actualment a les selves tropicals, que van afavorir la
formació de grans jaciments de carbó, però que avui dia es troben en
climes molt freds.
El casquet polar existent fa 300 milions d'anys es troba actualment en
zones molt distants entre si: la Patagònia, Sud-Àfrica, l'India, l‘Antàrtida
i Austràlia. L'única explicació raonable és que totes aquestes zones
formaven en aquella època una única zona on estava el Pol Sud i els
continents estaven units formant Pangea.
14. Els inconvenients de la hipòtesi de Wegener:
• No comptava amb un mecanisme que expliqués la deriva a través del planeta.
Va proposar la influència mareal de la Lluna, però es va descartar perquè una
fricció de les marees d’aquesta magnitud hauria frenat la rotació terrestre.
• Alternativament, proposà que els continents van travessar els fons oceànics, però
als fons oceànics no hi ha senyals d’aquest suposat pas.
• Per tot això alguns científics van calificar la hipòtesi Wegener de disparat.
L’expansió del fons oceànic:
• Descobriment els anys 50 i 60 de serralades submarines (dorsals).
• Les dorsals tenen una vall central (rift).
• Detecció de gran actividad volcànica i elevat fluxe tèrmic a les dorsals.
• Detecció en foses profundes d’activitat sísmica profunda.
• Les edats de les roques de l’escorça oceànica no superen els 160M.A.
• ¿Per què són tan joves les roques dels fons oceànics?
El 1968 s’unifiquen la idea de deriva continental i la de l’expansió del fons oceànic i
sorgeix la teoria de la tectònica de plaques.
15. TEORIA DE LA
TECTÒNICA DE PLAQUES
La teoria de la tectònica de plaques explica el procés que ha seguit la
distribució dels continents des de fa milions d’anys fins ara.
Segons aquesta teoria:
1. Existeixen plaques litosfèriques que formen la superfície de la Terra i es
desplacen sobre del mantell fluid a la velocitat d’uns centímetres per
any
2. Aquestes plaques se separen, s’acosten o llisquen horitzontalment
entre elles.
3. Poden incloure masses continentals, oceàniques o les dues alhora; són
rígides i viscoses
4. Els canvis de posició dels continents són processos molt lents i porten
associats altres fenòmens: creació de muntanyes, fosses
marines, vulcanisme, terratrèmols...
16. Les plaques tectòniques són fragments de litosfera terrestre, la forma dels quals és
la d’un casquet esfèric de forma irregular, que es mouen sobre l’astenosfera. El seu
espessor és el de la litosfera i varia, segons es tracti de la litosfera continental o
oceànica (entre 60 y 200 km).
17. El moviment de les plaques
• Es mouen a velocitats molt lentes, però contínuament: uns pocs cm/any
• Moviment a casusa de la distribució desigual de el calor interna terrestre
• El material calent del mantell ascendeix a poc a poc i actua com a sistema
convectiu intern.
• A la vegada, els fragments freds i densos de la litosfera descendeixen
(subducció) cap al mantell, posant en moviment la capa externa rígida de la
Terra.
Els investigadors estan d’acord que el fluxe convectiu del mantell és la principal
força impulsora del moviment de les plaques.
18.
19. Els límits entre les plaques són tectònicament actius i poden ser de tres tipus, que
corresponen a tres formes diferetns de moviments relatius de les plaques en contacte:
1. Límits divergents o constructius: les plaques se separen
2. Límits convergents o destructius: les plaques s‘uneixen, és a dir, xoquen
3. Límits transformants: les plaques es desplacen lateralment, lliscant entre elles
20. 1. LÍMITS DIVERGENTS
Als límits divergents les plaques se separen. Allà on es dóna aquest fenomen, el material de
l‘astenosfera ascendeix i forma noves roques que s‘afegeixin als marges de les plaques.
Aquest fenomen té lloc perquè als límits
divergents existeix un moviment de
convecció ascendent que es continua en
moviments amb sentits oposats que
contribueixen a separar les plaques.
Aquests límits solen trobar-se sota els
oceans perquè en separar-se les plaques
es formen zones baixes que s’omplen
d’aigua.
Formen DORSALS OCEÀNIQUES, que són
relleus submarins amb una important
activitat sísmica i volcànica.
La més coneguda és la que passa pel
mig de l’oceà Atlàntic.
Obertura de l’Oceà Atlàntic
21. En zones continentals també existeixen límits divergents que originen una fractura de
la litosfera denominada RIFT. Els centres d’expansió dintre del continent bomben
l’escorça i produeixen falles i processos volcànics que, amb el transcurs del
temps, divideixen la massa continental en dos fragments.
Aquesta situació es dóna en la zona d’Àfrica oriental coneguda com Great Rift Valley.
Formació d’un rift continental
Bombament
i fracturació Litosfera
continental
Mantell
Formació d’un RIFT
Fragmentació continental
22. 2. LÍMITS CONVERGENTS
Un límit convergent és aquell en què dues plaques es van unint fins que es posen en contacte.
Les conseqüències d’aquest xocs són fàcils de deduri: les plaques poden xocar (colisió) o poden
trobar-se i que una s’enfonsi sota l’altra (subducció).
Que passi una cosa o l’altra depèn del tipus de plaques que xoquen, però en ambdós casos es
produeixen terratrèmols que poden ser molt intensos.
a) XOC ENTRE DUES PLAQUES OCEÀNIQUES
S’origina una zona de subducció i una placa descendeix sota l’altra.
Aquest fenomen és el responsable de l’aparició d’una FOSSA ABISSAL i de la formació d’ARCS
D’ILLES VOLCÀNIQUES paral·leles a la fossa.
Un exemple són les illes del Japó.
23. b) XOC ENTRE UNA PLACA OCEÀNICA I UNA PLACA CONTINENTAL
S’origina una zona de subducció que és la responsable de l’aparició d’una FOSSA ABISSAL i de la
formació d’ARCS D’ILLES VOLCÀNIQUES paral·leles a la fossa
La placa oceànica més densa s’enfonsa a l’astenosfera.
Quan la placa descendent es fon parcialment amb la roca del mantell es genera magma.
La cadena muntanyosa volcànica que en resulta s’anomena ARC VOLCÀNIC CONTINENTAL.
Els Andes en són un exemple.
24. c) XOC ENTRE DUES PLAQUES CONTINENTALS
Si la convergència entre plaques apropa dues vores continentals es produeix una col·lisió on no
hi ha una destrucció de la litosfera sinó unes deformacions intenses.
La litosfera sura perquè és poc densa i sura, la qual cosa impedeix que es produeixi una subducció.
La colisió resultant entre dos blocs continentals donarà lloc a la formació de muntanyes, com per
exemple l’Himàlaia o els Alps.
25. 3. LÍMITS TRANSFORMANTS
En aquest cas no es dóna ni construcció ni destrucció de la litosfera. No hi té lloc activitat volcànica
però sí una intensa activitat sísmica.
Les plaques llisquen lateralment i formen falles perpendicularment a les dorsals: són FALLES DE
TRANSFORMACIÓ. La majoria d’aquestes falles es troben al fons oceànic, és a dir, a les dorsals.
L’activitat més important associada a aquests
tipus de límits són els moviments sísmics
originats per la fricció entre plaques.
Un exemple de límit transformant es troba a la
falla de San Andrés, formada pel fregament de la
Placa del Pacífic respecte la Placa Americana.
