llibre de meravelles .pdf

LLIBRE DE MERAVELLES
Vicent Andrés Estellés
Lucía Fernández
2º Bach B

PREGUNTES 3.b. RELATIVES A LA CONTEXTUALITZACIÓ DE L’OBRA [80 mots: 1 punt al selectiu]
A. Respecte al context històric i literari propi de l’obra i a la ubicació d’aquesta en la trajectòria de
l’autor o de l’autora
1. En quin context històric i cultural se situa l’escriptura d’aquesta obra?
Aquesta obra es situa en el context de la dicadura del General Franco. Podem identificar 3 etapes. La
primera en els anys 40 en la que existeix una represio moral, cultural i de ideologia, a banda de un
deteriorament de les condicions de la vida i aïllament internacional. La segona es als anys 50, en la que
es produeix el pacte de Madrid amb els Estats Units, cosa que implica una ajuda financiera a canvi de la
instalació de bases militars a Espanya americanes. La última etàpa digam que es als anys 60, una etapa
de desenvolupament económic i també l’organització clandestina de partits polítics i plataformes culturals.
Joan Fuster ha anomenat la “generació sacrificada” els poetes nascuts durant els anys 40-50 del siglo
XX. La majoria varen començar a publicar durant la República com son Bartomeu Roselló i Màrcus
Torres. Entre els exiliats la poesia va ser el gènere més conreat i publicat. En concret amb la gran poesia
americana o europea destaquen Agustí Bartra, Josep carner, Carles Riba.
Ja en el primer moment de la postguerra al País Valencià descollen l’obra i les iniciatives de Xavier Casp i
el grup vinculat a l’editorial Torr, n el deixant del post-simbolisme: Joan Vall, Jaume Bru i Vidal, Vicnet
Andrés Estellés i Maria Beneyto. Al llarg dels 50 el règim permet convocar alguns certàmens bilingües:
Jocs Florals de Gandia, Premi de POesia de la Diputació de València

2. Situa aquesta obra en la trajectòria de l’autor/a (etapes o blocs) i digues algunes característiques de l’etapa
o bloc (o diferències respecte a altres etapes o blocs).
“El llibre de Meravelles” és un tríptic poètic del jo líric, el qual la una crónica personal en l’ambient de
postguerra.
La part central de l’obra fou escrit entre 1957 i 1958. Els laterals es completaren en 1968. Aquestes dues
dècades són els anys decisios per al poèta. Durant els anys 50, l’autor comença el contacte amb Sanchis
Guarner, Fuster, Espriu, Riba i Hompart; tots l’encoratge i l’apadrinen.
Escriu llibres que no publicaren fins als 70. En aquesta dècada, Estelles aconsegueix l’stil propi més genuí
en què accentua la temàtica de la quotidianitat, el testimoni de la desolació i el registre col·loquial.
Predomina els ves alexandrí en els llargs poemes, que combinen seqüencies narratives i descriptives sota
una mirada elegíaca. Argumenta la intertextualitat amb altres poetes clàssics i les relacions interdiscursives
amb la seua activitat periodística. Adopta la perspectiva i les preocupacions com ara Ovidi, Catul, Virgili i
March per tal de recrear les tentacions socials i lingüistiques de la postguerra valenciana.
Durant els anys 60 Estelles nomes publicà un poemari i escriu de manera irregular. Principalment treballa
els llibres que ja du entre mans. El llenguatge es diversifica en noves formes, temes i influències. Per altra
banda als anys 70, Estellés s’inicia en la publicació de molts llibres escrits anteriorment mentre intensifica
l’orientació més compromesa en la sea nova poesia i alhora comença una intensa activitat pública.

3. Quines característiques generals presenta el gènere poètic en el context d’escriptura de l’obra?
Estelles en l’anomenada generació poética dels anys 50, formada per autors nasquts als anys 20 que
vanviure una infantesa marcada per la Guerra civil i arribaren a la maduresa poètica al llarg dels anys 50. La
majoria han fet estudis universitaris però pel que fa a la llengua pròpia, la formació és totalment quotidiana.
En el context de difusió de l’existencialisme, aquest autors defugen tant l’expressió solemne i fredor formal
del garalarisme oficial com l’esquinçament sentimental i el dramatisme. Proposen una poesia amb certes
innovacions formals. Aquests poetes no fan una alumbrada elaboració de la realitat com hem trobat en els
postsimbolisme, sino que, en la línea del neorrealisme, mostren aspectes com les costums que determinen
l’experiència col·lectiva. La seua reivindicació social s’expresa en la preocupació ètica i civil. Bons
expemples d’aquesta poesia en són alguns llibres escrits al final dels 50 i que són publicats més endavant.

4. Quins altres autors o autores destaquen en el context d’escriptura de l’obra (dins del gènere)? (Mínim dos
autors/es) Aporta algunes dades sobre l’escriptura (títols destacats i/o característiques bàsiques) d’aquests
altres autors o autores.
Són obres simultànies a la publicació de Llibre de meravelles el poemari de Salvador Espriu, Setmana Santa
(1971). L’autor assenyalà que tenia com a guia sant Marc. L’evangeli marquià s’inicia, després de
l’encapçalament, amb una citació d’Isaïes i en un indret precís: Galilea. D’aquest autor s’ha d’afegir La pell
de brau (1960) que va servir juntament amb Vacances pagades (1961) de Pere Quart per iniciar el Realisme
Compromés.
També volem esmentar de J.V. Foix, Darrer comunicat (1970), se centren que se centra de manera més
específica en la poesia i en la condició del poeta.

5. Quins altres models o corrents poètics trobem en el context de l’obra? Explica les seues diferències
respecte al model o corrent en què s’inscriu l’obra.
Pel que fa a les diferents tendències poètiques s’han de constatar diferents formulacions: un cert realisme
renovat, un retoricisme i una opció més experimental basada en poesia sígnica i textual. Malgrat la diversitat
d’autors en la dècada dels 70 i de l’heterogeneïtat de les seues obres.
a) Hi ha una línia gimferreriana que combina tècniques d’origen surrealista amb un cert simbolisme i sovint
barroquisme com en la producció de Gimferrer.
b) Trobem una línia ferrateriana, és a dir, una poesia basada en la reflexió moral a partir de l’experiència de
viure. Destacarien Narcís Comadira en aquest grup.
c) Destaquem l’evolució dels postulats realistes crítics o existencials com és el cas de Francesc Parcerisas.
d) Ara classifiquem els escriptors de tradició simbolista present en bona part dels autors amb un vessant més
reflexiu i metafísic, o en la vessant més neopopularista com en els texts de Maria- Mercè Marçal.
e) Hi ha grups aïllats connectats amb la tradició expressionista com és el cas de Feliu Formosa.

A.
B. Respecte al context anterior o posterior al context propi de cada obra:
1. Com evoluciona el gènere amb posterioritat al context d’escriptura d’aquesta obra? Quines
característiques presenta?
A partir dels anys 60, s'obri pas una nova forma d'entendre la poesia: el realisme compromés. El poeta
pretén oferir una meditació sincera i crítica sobre aspectes de la realitat. (Vicent Andrés Estellés, Miquel
Martí i Pol i Maria Mercè Marçal)
A partir dels anys 70, ja no estem sota dictadura franquista, es creen noves editorials (com 3 i 4, Saó),
apareixen nous premis literaris i es reconeixen alguns drets lingüístics.
Els poetes tenen en comú el rebuig del realisme i l'afany d'experimentar amb el llenguatge. Alguns poetes
que hi han influït són Josep Palau i Fabre, Josep Vicenç Foix, Joan Brossa i Josep Carner.
La poesia esdevé hermètica, formalista i amb ressonàncies avantguardistes.
- La poesia com un discurs autònom, contrari a la lògica del realisme.
- La paraula poètica passà a suggerir.
- La poesia com una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta.
- Els poemes argumenten des de punts de vista innovadors.
A partir dels anys 90 abandonen la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la
transformació social. Tendeixen a l'autobiografia i a la intimitat i sovint manifesten un acusat escepticisme.

2. Quins autors o autores destaquen en el gènere amb posterioritat al context d’escriptura d’aquesta obra?
(Mínim dos autors/es). Quines semblances, novetats o diferències presenta l’escriptura d’aquests altres
autors o autores respecte a l’autor o autoria del fragment?
Miquel Martí i Pol
Poesia i vida són dos elements que van absolutament lligats en la seua obra. Els seus poemes reflecteixen
totes les etapes del poeta: la reflexió metafísica, la poesia realista i compromesa, la malaltia i la seua
superació, el compromís nacional, el pas del temps i el balanç de vida.
El seu to popular el feien accessible a tots els públics sense perdre el favor de la crítica ni les instàncies
acadèmiques.
Estimada Marta (1978) i Llibre d'absències (1984).
Blai Bonet
Poeta mallorquí. La recerca d'un llenguatge propi, evolucionant cap a formes cada vegada més lliures, es
concreta en el poemari L'evangeli segons un de tants, que va trigar cinc anys a publicar-se per problemes de
censura. Quatre poemes de Setmana Santa (1950) i Entre el coral i l'espiga (1952).
Joan Brossa
Conreà formes poètiques clàssiques amb elements visuals molt atrevits, i un llenguatge cultíssim amb
formes col·loquials. A la seua obra és present la denúncia social, la sàtira antifranquista i la reivindicació
nacionalista. El saltamartí, Poesia rasa i Poemes virtuals.

C. Respecte a tot el període (postguerra i actual):
És destacada la presència d’autores en el context d’escriptura de La plaça del Diamant? I amb posterioritat?
Esmenta i ubica temporalment altres autores (novel·listes, poetes, autores de teatre o assagistes) que destaquen
en el període que va de la postguerra a l’actualitat. [Cal esmentar un mínim de quatre autores vinculades almenys
a dos dels gèneres.]
Miquel Martí i Pol
Poesia i vida són dos elements que van absolutament lligats en la seua obra. Els seus poemes reflecteixen
totes les etapes del poeta: la reflexió metafísica, la poesia realista i compromesa, la malaltia i la seua
superació, el compromís nacional, el pas del temps i el balanç de vida.
El seu to popular el feien accessible a tots els públics sense perdre el favor de la crítica ni les instàncies
acadèmiques.
Estimada Marta (1978) i Llibre d'absències (1984).
Blai Bonet
Poeta mallorquí. La recerca d'un llenguatge propi, evolucionant cap a formes cada vegada més lliures, es
concreta en el poemari L'evangeli segons un de tants, que va trigar cinc anys a publicar-se per problemes de
censura. Quatre poemes de Setmana Santa (1950) i Entre el coral i l'espiga (1952).
Joan Brossa
Conreà formes poètiques clàssiques amb elements visuals molt atrevits, i un llenguatge cultíssim amb
formes col·loquials. A la seua obra és present la denúncia social, la sàtira antifranquista i la reivindicació
nacionalista. El saltamartí, Poesia rasa i Poemes virtuals.

POEMES
UN ENTRE TANTS COM ESPEREN I CALLEN
Un entre tants com esperen i callen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, treballen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, badallen.
Un entre tants.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, gemeguen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, s’ofeguen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen i preguen.
Un entre tants.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, barallen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen i tallen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen i callen.
Un entre tants.
Un entre tants.

1. Quins referents o elements de la realitat trobem (persones, noms de lloc, esdeveniments, objectes) en aquest
fragment? Tenen relació amb el marc espaciotemporal del Llibre de Meravelles. >>> [A contestar personalment tot
creant llistats d’elements dels poemes i comentant-los breument]
Aquest poema pertany a la primera part del Llibre de meravelles i s’hi fixa el protagonista com un membre
representant anònim d’una col·lectivitat que espera continuadament quelcom i mentrestant roman en silenci.
Ell és un membre més entre tots aquells que tenen idèntiques vivències a les seus en el mateix context, la
postguerra.
En aquest poema ens esta descrivint accions quotidianes que fa la gent, aquesta composició es un res
delletania en la que hi ha dues veus: per altra banda aquesta lletaniaremet a Tot l’Ora pro nobis, la
construcció discursiva de la postguerra franquista, però en aquest cas desproveïda del rerefons religiós i
orientada envers la presa de consciència del fet que el jo poètic és un membre més del conjunt a què
pertany.
Per lo que els elements de la realitat que s’oculten davall de este res son la Valencia y la postguerra, per tant
lo que fa el poeta es espaciar i temporalitzar el poema.

2. Quina temàtica pròpia de l'obra es veu en aquest fragment? Quines altres temàtiques són característiques del
Llibre de Meravelles?
El tema del poema és l’evocació d’Ausiàs March, un dels grans referents de la nostra cultura, a partir d’una
passejada per la ciutat de València amb la seua parella: «Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March». El
seu passeig per la ciutat, per Beniarjó o per Gandia va paral·lel al record del nostre gran poeta i d’algunes
de les vivències, històriques o hipotètiques, que marcaren la seua vida. Per altra banda un tema del que
tracta aquest poema es l’assumisió del jo poètic i de la seua pertinença a una colectivitat.
El podríem encabir dins d’un dels àmbits temàtics, la poesia civica. Al contingut dels set poemes inicials, el
poeta planteja combregar amb la col.lectivitat anònima (“Un entre tants”) que espera i roman en silenci:
aquesta idea i frase es convertirà en un leitmoiv en el conjunt de la primera secció.
A més una de les temàtiques més representatives d'Estellés es la de fer literatura testimonial que reflectisca
les realitats d’una època fraudulenta i de repressió que el règim franquista va imposar sense pietat, això sí,
amb una certa dosi d’ironia. El res de lletania desposseït del rerefons religiós esdevé ací irònic i testimonial
d'un temps i d'un país.

3. Analitza la mètrica d’aquest fragment. És aquesta la mètrica dominant en Llibre de Meravelles? Hi ha altres
formes mètriques en els poemes seleccionats d’aquest llibre? Raona la resposta.
Pel que fa a la mètrica, el poema està format per 21 versos. Alternen els decasíl·labs amb cesura a la
quarta síl·laba (4 + 6) i els tetrasíl·labs. Aquests últims sempre corresponen a la mateixa frase « un entre
tants», que també es correspon amb el primer hemistiqui de tots els versos de deu síl·labes. La rima és la
repetició de sons al final dels versos per a remarcar estèticament el final del vers, i organitza les formes
estròfiques. Ací trobem repeticions constants de la frase que hem esmentat («un entre tants») en els versos
2, 4, 6, 7, 9, 11, 13, 14, 16, 18, 20 i 21. Els versos decasíl·labs s’agrupen de tres en tres, amb una rima
consonant, és a dir, amb coincidència dels sons vocàlics i consonàntics a partir de l’última síl·laba
accentuada: callen-treballen-badallen, gemeguen-s’ofeguen-preguen, callen-tallen-callen. Aquest poema no
s’estructura en cap estrofa definida, però hi trobem unes pautes organitzatives que ens ajuden a explicar
més coherentment el seu significat. Podem distribuir els versos en tres grups, formats cada un per set
versos. Es repeteix la mateixa organització: tres decasíl·labs i quatre tetrasíl·labs (10-4-10-4-10- 4-4).
Quan a altres formes mètriques dins el poemari, si en aquesta primera part els metres són més variats,
tetrasíl·labs, octosíl·labs i decasíl·labs, al cos central trobem una mètrica regular, com és el vers alexandri
(6+6) com a única forma mètrica, mentre que a l'epíleg (tercer bloc) destaca el metre octosil·lab.

4. Identifica una figura retòrica (metàfora, metonímia, comparació, repetició, enumeració, toponímia,
paral·lelisme, hipèrbaton, polisíndeton, interrogació i exclamació retòriques, antítesi, anadiplosi i epanadiplosi,
encavalcament, etc.) que trobes en aquest fragment i explica què aporta al text. Quines altres figures retòriques
són habituals en Llibre de Meravelles? Relaciona-les amb l’estil de Vicent Andrés Estellés.
Un dels recursos més utilitzats per Estelles és l’abus de la repetició tant de mots com “esperen”. Li
serveixen per a vertebrar i construir sòlidament el poema. L’anàfora i el paral·lelisme sintàctic («Un entre
tants com esperen, treballen/ Un entre tants com esperen badallen») són els més presents, sense oblidar
les repeticions lèxiques dels mots clau del poema: esperar i callar. L’asíndeton també s’emprarà per a
trencar la lògica expressiva, per a agilitzar la dicció poètica i per a destacar els verbs que finalitzen molts
dels versos («esperen, barallen»). També podem destacar les contínues comparacions per remarcar i
intensificar la idea de l'anonimat, del fet de ser un més del poble, que espera, mentre viu, treballa, s'ofega o
es baralla. Per altra banda també podem trobar el polisindeton.
Estellés té una manera de dir excepcional, inèdita i molt personal. Pel que fa al llenguatge i l’estil d’aquest
poema, observem la utilització d’un lèxic senzill, col·loquial, dialectal, amb frases i oracions curtes i
repetitives. Hi ha la necessitat de contar des de l’anonimat i des de la col·lectivitat, que viu oprimida en un
context hostil i de repressió

5. En quin (sub)gènere, model o corrent situaries el poemari Llibre de Meravelles? Explica les característiques
bàsiques del (sub)gènere, model o corrent basant-te en el fragment llegit.
Amb aquest llibre de poemes, i molts de posteriors, Estellés esdevindrà el millor cronista de l’època sinistra
i convulsa que li havia tocat viure. Patirà com tothom la misèria i la degradació, i per això elaborarà una
poesia arrelada socialment, historicament i politicament. El compromís amb la seua gent dirigirà la seua
escriptura poètica des d’aquest anonimat inicial d’aquest poema a «assumir» la veu del seu poble, ja en la
darrera part d’aquest Llibre de meravelles. Aquest compromis civic passarà a tenir també una voluntat
testimonial de la València de la guerra i la postguerra als poemes del cos central del poemari.
És per això que la poesia d’Estellés, però, no es pot enquadrar dins el subgènere líric del realisme històric
que es propugnava en la dècada dels seixanta. Més que de realisme històric es tracta d’un testimoniatge,
d’una cronica o documental de la realitat, de la qual un dels millors exponents és el Llibre de meravelles,
crònica impressionant d’un temps de crisi.

NO ESCRIC ÈGLOGUES
Irats e gauzens me'n patray
s'ieu ja la vey, l'amor de lonh.
Jofre Rudel
No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l'Albereda, aquells llocs familiars.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric.
L'Espectre de Francisco de la Torre, potser.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anasses per l'aigua, entre una aigua invisible,
entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t'evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions.
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus dels bars, l'olor d'oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra,
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir d'escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l'home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat que el crepuscle, o amb una
dignitat que el crepuscle rebia de tu sola.
Tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
nasquí per guardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions.
Hi ha bars, l'oli fregit, les parelles d'amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.
Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric
El titol fa referència a l'autor espanyolista
Garcilaso de la Vega; i la cita del
trobador occità del s. XII Jaufré Rudel
"Trist o alegre m'apartaré si alguna
vegada veig f'amor llunya".

va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.
En aquest poema podem trobar diverses referencies o elements de la realitat. Al començar el poema
trobem la espacialització a la València, una València de postguerra. També podem trobar l’Albereda, altre
lloc de València. Més endavant fa referència a Franciso de la Torre, una persona que treballa en la política,
es a dir, un polític espanyol.
A continuació a la segona part del poema podem trobar les referències a Gandia i Paterna son dels llocs
d’on venien els autobusos i per últim a la tercera part del poema es nomena a “Ausiàs March” representa la
identificació del poeta amb l’espectre de Francisco de la Torre. Tots aquests elements evoquen a la ciutat
de València abans de la guerra i al record que produeix el passat en contrast amb el present que ja no és
agradable "Inútilment recórrec València"
En quant al seu marc espaciotemporal, ell seu present és el context de la dictadura, un moment funest per
a la cultura valenciana, mentre que el passat s’emmarca en l’edat mitjana, el temps fundacional de la nostra
cultura, que apareix com un model per al futur. Estellés s’inspira en el Llibre de Meravelles de Ramon Llull
(s. XIII) quant a la construcció episòdica, la finalitat didàctica i moral i el ressò medieval en forma de tríptic.

El tema del poema és l’atribució al poeta del paper de portaveu cultural del seu poble i encarregat de
recuperar la dignitat col·lectiva de valencians i valencianes. Amb el desdoblament del jo poètic, aquest
s’adreça a un tu que protagonitza tot el poema i que identifiquem clarament amb l’autor. Caldrà assumir la
responsabilitat de la defensa, de la lluita per a salvar els vençuts i fer servir les eines pròpies del poeta en
funció dels interessos de la col·lectivitat, el poble, tal com indica en el títol.
Per altra banda, El autor ens parla del seu amor "platònic" i del desig que li provocava una jove, amb qui no
tingué res més que diverses creuades pel carrer. El passat s’identifica amb la felicitat, real o inventada,
«Dolçament les recorde». El que resta en el present és el record, «I jo t’evoque dreta sobre les teues
cames», perquè el present ja no és gojós, «Inútilment recórrec València», i el jo poètic no troba allò que tant
cobejava. El poeta confessa la tendresa i la intensitat d’unes vivències presents en la seua memòria.
Aquest poema podem dir que pertany a la poesia civil, poesía històrica, geogràfica. A més podem trobar
elements de la vida quotidiana i a més alguns elements que afecten a la vida del propi poeta, el sentiment
de existencia, la seua metafísica busca la vida, la mort, el cel i l’infern, una poesia imaginativa, fresca i
d’estrofa breu, aquest queda lluny de la poesia civil o la quotidianeïtat.

Al igual que tots el poemes aquest poema utilitza versos alexandrins, dart major i amb censura en la sisena
síl·laba . Aquesta estructura l’anem a trobar en quasi tots els poemes d’aquesta composició. Els quaranta-
cinc versos que conformen la composició no rimen entre si, però segueixen pautes sil·làbiques repetides,
és a dir, són versos blancs.

Aquest poema s’inicia amb un vers que reflecteix una hipèrbole, una més de les exageracions que tant
agraden al poeta de Burjassot, «No hi havia a València dos cames com les teues».
Aquest vers es repeteix, com una espècie de tornada, tres vegades més en tota la composició, i la dota
d’una musicalitat reforçada per figures com l’al·literació, la repetició de sons en alguns versos, «arreplegava
la roba», «les teues cames». es repeticions són a la base de la construcció del poema. A vegades repeteix
paraules (solemne, solemnitat, crepuscle), a vegades empra el paral·lelisme sintàctic, «i jo et volia així, i jo
ho volia així», i d’altres ho fa en forma d’anàfora, «Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions./ Hi
ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’amants».
Hi trobem també una sinècdoque, ja que les «cames» remeten a tota la dona que evoca i recorda. Les
comparacions també apareixen sovint en el text per a reforçar la descripció de la dona recordada: «Com si
anasses per l’aigua», «La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra».
La metàfora («teranyines de llàgrimes»), la sinestèsia («Dolçament les recorde»), les
interrogacions retòriques («On ets? On són les teues cames adorables?») o les personificacions («els
ventruts camions») demostren la complexitat del llenguatge poètic d’Estellés i el seu domini dels
recursos temàtics i formals malgrat l’aparent senzillesa.
Finalment el que també podem trobar es amb el que s’inicia el poema que es una hiperbole «No hi havia a
València dos cames com les teues».

DEMÀ SERÀ UNA CANÇÓ
Ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat
PERE MARCH
Animal de records, lent i trist animal,
ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes
haver viscut alguna volta en alguna banda.
Felicitat suprema, l’hora d’escriure els versos.
No els versos estellats, apressats, que escrivies,
sinó els versos solemnes —solemnes?— del record.
Et permets recordar amb un paisatge i tot:
les butaques del cine, el film que es projectava,
del que no vàreu fer gens de cas, està clar;
i evoques l’Albereda, les granotes del riu,
les carcasses obrint-se en el cel de la fira,
tota València en flames la nit de Sant Josep
mentre féieu l’amor en aquella terrassa.
Animal de records, lent i trist animal,
ara evoques i penses la carn fresca i suau
per on les teues mans o els teus besos anaven,
la glòria d’unes teles alegres i lleugeres,
els cavallons de teules rovellades, la brossa
que creixia, adorable, de sobte, entre unes teules.
Animal de records, lent i trist animal.

El poma presenta referents de la realitat que permeten establir el marc espacial en la ciutat de València, per
les referències que es fa al Turia i l’Albereda. En quant al marc temporal, l’única marca situa el record en la
festivitat de les Falles, mitjançant la referència a la nit de San Josep, però l’època recordada es pot fixar, pel
context, el la postguerra. En clau autobiaogràfica, la terrassa en la qual feien l’amor pot referir-se a la del
pis de Misser Mascó, un àtic on Estelles i Isabel van viure entre 1955 i 1959. Encara en l’àmbit temporal, el
t´tol introdueix el futur, a través de l’adverbi i del temps verbal, el qual està marcat per un sentiment de
nostàlgia, indignació i esperança, com a conseqüència de la repressió i els temps durs que es van viure a
l’època amb el règim franquista. Per una altra banda
La principal referència literària del poema, és Ausiàs March, la influència del qual, i concretament de la seua
obra La carn vol carn, està constantment present, encara que, en aquest poema trobem citacions de Pere
March, pare d’Ausiàs March, que es troba present a l’encapçalament del poema i ens evoca precisament,
allò que Estellés vol expressar al llarg del poema, el pas inexorable del temps.
FInalment, cal destacar que al llarg del Llibre de Meravelles trobem una gran relació no sols entre els
poemes i el seu contingut, sinó també, en allò que volen expressar i que guarda una gran relació amb el
marc espaciotemporal general de l’obra. Aquest està marcat per l’època de postguerra, en la qual, la
repressió, la censura i l’odi cap a la nostra llengua i cultura va estar molt present. És per açò, que els
elements que guarden referència a València i el valencià i els sentiments de nostàlgia, del pas del temps i
de reivindicar els drets de la nostra llengua caracteritzen els seus poemes.

Pel que fa a la temàtica d’una banda tenim la temàtica amorosa, el record de la felicitat viscuda amb
l’estimada en el passat; els instant de plenitud que omplin l’existència del jo poètic a través de la memòria.
Però també hi ha el tem de l’escriptura poètica i les seues funcions; en aquest cas, deixar testimoni de la
felicitat, mantenir-ne la memòria i reviure-la a través de la poesia. Una vegada més, la relació amorosa
apareix ccom el refugi per a escapar de la misèria de la postguerra.
Aquest record apareix principalment en el vers tretzé: “mentre féieu l’amor en aquella terrassa” o “la carn
fresca i suau per on les teues mans i els teus besos anaven”. En Estellés l’amor, unes vegades espiritual,
altres carnal, es presenta sempre de manera planera i terrenal, com en aquest poema, quan explica les
trobades amb la persona estimada al cinema, a l’Albereda o al riu. Per al poeta, l’amor és la força bàsica
que mou les persones i és l’essència del goig, de la passió de viure malgrat les circumstàncies adverses.
Per això, trobem els amants del poema gaudint en plena festa de la ciutat de València, absolutament
identificats amb l’excitació que el foc representa

El poema consta de vint versos alexandrins (6+6), sense rima. No s’rganitza en estrofes i adopta una
estructura circular perquè el primer vers es repeteix en el vers 14 i en el vers final, ceant un efecte de
progressió amb cada persona.
Els versos són blancs ja que no rimen entre si, però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides i que
proporcionen una cohesió estètica al fragment. Cal destacar que aquest tipus de vers no té un origen culte,
sinó que es combina. Té un estil més poètic: la veu poètica
Per una altra banda, al analitzar les formes mètriques dels altres poemes del Llibre de Meravelles ens
adonem que aquesta forma predomina en la majoria dels seus poemes d’aquest llibre, excepte en alguns
poemes com Assumiràs o Un entre tants en els quals predominen els versos octosíl·labs amb una rima
lliure i els decasíl·labs amb cesura en la quarta amb una rima consonant, respectivament.

La principal figura retòrica es la metafora que designa el tu protagonista “animal de records, lent i trist
animal” que hi funciona com a leitmotiv mitjançant la repetició. Aquesta desognació subratlla la importància
de la memoria en la identitat del subjecte, el qual arriba a substituir la vida present per record del passat.
Podem trobar també, diverses figures retòriques com preguntes retòriques “solemnes?”, metonímies
“animal”, paral·lelismes “animal de records...”, abundant adjectivació “trist, fresca, suau”, personificació
“teles alegres” o la descripció “evoques l’Albereda, les granotes del riu, les carcasses obrint-se en el cel de
la fira...” que aporten efectes estètics, però concretament explicaré una metonimia, la qual rep certa
importància al fragment.
La metonímia, exactament, la trobem al principi, al mig i al final del poema, es tracta del tu poètic marcat
per ”animal” , aquest no fa referència a un animal, sinó al ser humà, al propi Estellés que s’identifica amb un
animal vell però, amb un esperit salvatge i voraç, propi dels animals, el qual el fa lluitar per nosaltres, pels
valencians, el valencià i València.
Tot i que en aquest poema trobem un equilibri bastant igualat entre el lèxic culte i el lèxic col·loquial podem
afirmar que hi predomina el primer. Algun topònim («l’Albereda») i les referències a espais urbans coneguts
per ell («el riu», «la fira»), ens ajuden a ubicar l’acció explicada en el poema en la seua volguda ciutat de
València, òbviament, durant la postguerra.

ELS AMANTS
La carn vol carn
Ausiàs March
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

En aquesta obra, Estellés esmenta autors molt significatius com López-Picó, Riba, Béquer i Petrarca.
Aquests, proposen un amor educat i cortés en les seues obres; i és per això, i pel marc temporal al qual ens
trobem, que el poeta es disculpa pels seus desitjos. A més, fa referència directa a la ciutat de València.
Situats en l'època en què estem, la postguerra, caracteritzada pel franquisme i les seues imposicions (una
d'elles la censura). Estellés tracta d'una manera molt subtil la netedat exigida a la societat, i l'obligació de
mantenir en privat tot allò que estigués relacionat amb l'àmbit íntim. A més podem trobar relació amb altres
fragments com per exemple a "Demà serà una cançó", on el poeta identifica l'amor com a refugi, durant
l'etapa contradictòria a què es trobava personalment, i on poder fer sanar les ferides que la guerra havia
deixat.

El tema del poema és l’amor apassionat i salvatge que perviu en el temps. El missatge del poeta és directe
i vitalista. «Els amants» que donen títol al poema sempre s’han estimat «bruscament». Ara no ho poden fer
tan sovint, «no estan en l’edat», però a vegades torna «l’enyorança amarga de la terra» i el rampell amorós
ressorgeix i el retorna a l’èxtasi. L’amor educat, romàntic, protocol·lari, si es vol, no està fet per a aquests
dos grans amadors.
A més, cal resaltar l’evocació d’un passat feliç a partir d’un present gris, la inspiració escènica de la guerra i
la postguerra i l’amor com a tema transversal d’aquest fragment, al igual que tots els que perteneixen al cos
central. Aquest s’associa amb el context valencianista dels anys cinquanta i és una resposta irònica contra
la poesia acceptada oficialment, tradicionalista i còmplice amb el franquisme.
El missatge del poeta és directe i vitalista. «Els amants» que donen títol al poema sempre s’han estimat
«bruscament». Ara no ho poden fer tan sovint, «no estan en l’edat», però a vegades torna «l’enyorança
amarga de la terra» i el rampell amorós ressorgeix i el retorna a l’èxtasi. L’amor educat, romàntic,
protocol·lari, si es vol, no està fet per a aquests dos grans amadors. El tema del poema és l’amor
apassionat i salvatge que perviu en el temps.
També trobem altres temàtiques característiques del poeta com la paraula, la veu col·lectiva, el futur... a
“Assumiràs la veu d’un poble”; o la constant aparició de la capital valenciana, entre altres. Aquesta última
part és un al·legat esperançador que encoratja els valencians envers el sentiment de pàtria, on Estellés
s’erigeix com a portaveu cultural del poble, com a encarregat de recuperar la dignitat col·lectiva dels
valencians.

«Els amants» està format per vint-i-cinc versos alexandrins d’art major, de dotze síl·labes, amb cesura en
la sisena. Aquest vers és utilitzat per Estellés en moltes de les composicions d’aquest llibre i en altres
poemes. El seu origen està en la literatura culta i ja va ser usat per molts autors nostres i d’altres territoris
des de l’època medieval. Els versos són blancs, és a dir, no rimen entre ells, però sí que segueixen pautes
sil·làbiques repetides.

Pel que fa al llenguatge i a l’estil, Estellés té una manera de dir pròpia, inèdita i molt personal. Treballa
amb la paraula necessàriament dialectal perquè la seua poesia vol esdevindre símbol i senya 4 d’identitat
del seu poble. En aquest poema trenca radicalment amb la imatge romàntica de l’amor («Ignorem el
Petrarca») i empra un llenguatge planer i comprensible, no exempt d’elaboració. El poeta no vol caure mai
en un lirisme gratuït o en una retòrica baldera. Cada element de la seua poètica és voluntàriament i
perfectament intel·ligible, identificable i interpretable.
Tot això ho constatem en els múltiples recursos literaris que utilitza en aquest poema. En destacarem uns
quants. Cal comentar les hipèrboles que defineixen els versos inicial i final: «No hi havia a València dos
amants com nosaltres». Un hipèrbaton combinat amb una antítesi inicia el bloc central del poema:
«Feroçment ens amàvem des del matí a la nit»; així es descriu l’amor que sentien els amants i la seua
intensitat. Les estructures paral·lelístiques també són presents en la composició: «Han passat anys, molts
anys; han passat moltes coses», «Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses».
Les metàfores ajuden a entendre la dimensió del seu desig: «aquell vent», mentre que les comparacions
també contribueixen a definir i explicar el seu amor, viscut o anhelat: «com un vell huracà», «com un
costum pacífic», «com un costum amable». L’antítesi «ens ajunta, ens empeny» referma la seua manera
brusca i salvatge de concebre l’amor, gairebé per obligació; "...des del matí a la nit." (V.2) I "ara un muscle
i després..." (v.14), aquestes emfatitzen la comparació que el poeta fa respecte a l'amor de joves i l'amor
actual (d'adults). Aquests termes l'ajuden a remarcar la diferència que hi ha entre ells, i exemplifiquen
d'una manera més clara per al lector com, un mateix sentiment, només amb el pas dels anys, ha passat a
ser "contrari" o no corresponent a ells davant la societat, encara que li coste d'assumir. .L’exclamació
retòrica «Què voleu que hi faça!» confirma la impossibilitat d’estimar de cap altra manera. Un quiasme,
figura gens habitual, clou el poema amb la presència orgullosa dels amants: «No hi havia a València dos
amants com nosaltres/ car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs».

L’ESTAMPETA
En aquell temps sentí d’Amor delit
quan mon pensar mirà lo temps present.
Ausiàs March
ET casares de dol, com de dol vares rebre,
al poble, la primera Comunió. De dol sempre,
el dol sobre el teu cos en els dies solemnes.
Sempre de dol, les cames llargues d'adolescent
que creixia de pressa i sense vitamines,
aquelles cames llargues i quasi sense gràcia,
aquelles cames tristes, l'estiró de la guerra
que et va fer dona abans de la primera sang.
Aquelles cames que tu no sabies com
posar, que sense tu semblava que creixien.
Trista, trista València, quina amarga postguerra!
Ens ompliren d'espases la sintaxi, d'arcàngels
durament immutables a la porta dels cines,
mentre reivindicaven prades de Garcilaso,
marbres asexuats, vetlant sempre, vetlant,
vetlant sempre les armes i vetlant la retòrica,
carregaments de sucre que desapareixien
de la nit al matí, si ho viu no me'n recorde,
els camions sinistres que duien l'estraperlo.
L'home palpava un cos adolescent, mentre ella
es menjava un pastís sense participar
en allò que al seu cos feroçment succeïa.
També, veure pel·lícules, o millor somiar:
el Coli, el Metropol, el Tyris... "En fan dos".
El Goya... Quina gana de contemplar pel·lícules!
En seguien el curs amb tota atenció
mentre les mans anaven palpant els llocs secrets.
Oh Súnion! La pantalla oferia una Súnion
d'una sal exaltada, de vida i llibertat,
de possibilitats lluminoses de viure.
"No s'havia apuntat mai a ningun partit.
Ell, de casa a la feina, i de la feina a casa.
Una nit, en la guerra, el tragueren de casa
i el mataren a Bétera, prop dels forns de la calç.
Els morts tots plens de mosques vora les carreteres..."
"No féu res, no féu res, i ell en va salvar molts".
De dol sempre, de dol per a tota la vida.

En aquets poema podem trobar referències a la postguerra, a la València de l’època. Podem també trobar
mencions als cines, a betera, al coliseo, el metropol, el Goya, tots aquest cines que estaben per València.
Per altra banda podem trobar referències al context; en primer lloc, la referència que fa l’autor a València ,
al·ludint així des de el seu punt de vista la forma que tenia de contemplar la forta repressió de la ciutat.
També fa referència a una ciutat coneguda de Valencià com es Bétera.
En segon lloc, la censura, les obres en aquell moment escrites en català estaven prohibides pel règim
franquista, és controlava moderadament la seua publicació i sols es considerava com a llengua oficial el
Castellà. A mes, apareix un referent de la llüita Franquista que es ve reflexat en el vers on diu "palpant els
llocs secrets".
Finalment, no són moltes les referències literàries al poema, destaquem la referència a Súnion, el cap on es
troba el temple de Posidó visitat per Carles Riba, el qual va ser un escriptor espanyol en la llengua
catalana, en el seu viatge a Grècia, que en Les elegies de Bierville esdevé símbol de llibertat i de dignitat
per a un exili que intenta superar la mutilació i les adversitats de la llunyania «Oh Súnion! La pantalla oferia
una Súnion/ d’una sal exaltada, de vida i llibertat». Estellés no va patir un exili físic, però compartia amb els
exiliats la desolació personal i col·lectiva i la crisi davant una realitat mísera. Súnion es converteix així en
una possibilitat de redreçament a través de la creació, cinematogràfica o literària. A mes, L’epígraf va
referència a Ausias March. Aquest personatge va ser un poeta i cavaller valencià de l'època medieval.
Aquest poema pertany a la poesia cívica en concrte dintre de tota la seua obra es una mena de retrat dels
anys 60-70, per tant el que vol fer es mostrar la realitat derrere de tota eixa valencia censurada.

El tema del poema és la duresa de la vida de postguerra, especialment per als vençuts i per als més
vulnerables. El poema és un quadre, una estampeta, com el títol indica, que reuneix els principals factors
que caracteritzen la postguerra valenciana. La composició adopta la forma de crònica, on es relaten els
sofriments particulars («el dol sobre el teu cos») i col·lectius («Trista, trista València, quina amarga
postguerra!») imposats pel franquisme.
Estellés ens facilita conèixer i ens transmet un autèntic testimoni literari dels anys posteriors a la guerra
civil, sobretot ens representa la situació de la seua estimada València. El poema és un quadre, una
estampeta, com el títol indica, que reuneix els principals factors que caracteritzen la postguerra valenciana.
La composició adopta la forma de crònica, on es relaten els sofriments particulars («el dol sobre el teu
cos») i col·lectius («Trista, trista València, quina amarga postguerra!») imposats pel franquisme.
Un altre tema també pot ser la mort i la fam, que com ja hem dit abans, va estar vigent durant tots els anys
de postguerra, va afectar de forma irreversible a les classes més vulnerables. Per últim destacar l’amor
que, dins d’un marc de desolació, Estelles tracta l’amor com un mig per poder escapar i oblidar part dels
problemes.

Ús dels versos alexandrins d’art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest metre,
considerat el vers més culte de la literatura, és utilitzat per Estellés en moltes composicions d’aquest llibre i
en altres seus. Els trenta-set versos que conformen el poema no rimen entre si, però segueixen pautes
sil·làbiques repetides, és a dir, són versos blancs. La mètrica és culta i la combina amb un llenguatge
col·loquial amb l'objectiu d'aconseguir un resultat que explique en els següents apartats.

Estellés té una manera de dir pròpia, inèdita i molt personal. Fa servir un llenguatge desproveït sovint
de floritura, propi del carrer («si ho viu no me’n recorde», «En fan dos»), amb expressions poc habituals
en el món poètic, per a reflectir una realitat cruel, bruta i desventurada. El seu testimoniatge d’una època
fraudulenta i de repressió demanen una llengua amb un marcat to col·loquial i prosaic: «l’home
palpava un cos adolescent», «no s’havia apuntat mai a ningun partit», «Quina gana de contemplar
pel·lícules!». Estellés no vol caure en cap lirisme immotivat ni en cap retòrica vàcua. Combina aquesta
llengua col·loquial i marcadament dialectal amb una mètrica clarament culta i amb una copiosa
utilització de recursos expressius que aporten als versos solemnitat i expressivitat. De la voluntat de fer
la crònica de les realitats circumdants es deriva la seua manera, ben particular, de dir.
Quant als recursos literaris, les repeticions l’ajuden a vertebrar el poema i hi trobem paraules repetides
que actuen com a mots clau que defineixen la postguerra: els adjectius trista i amarga, el substantiu dol o
el verb vetlar, que reflecteix la vigilància permanent imposada per la censura de la dictadura. La
combinació d’anàfores («aquelles cames llargues i quasi sense gràcia/ aquelles cames tristes, l’estiró de
la guerra») i paral·lelismes sintàctics («De dol sempre, de dol per a tota la vida») ajuden a destacar
aquells elements que més preocupen i ocupen el poeta. També aconsegueix aquest efecte amb
l’encavalcament dels sintagmes en versos diferents, la qual cosa desprén una expectativa d’allò que
vindrà: «de dol vares rebre,/ al poble, la primera Comunió», «mentre ella/ es menjava un pastís», «La
pantalla oferia una Súnion/ d’una sal exaltada». Altres figures retòriques que contribueixen a dirigir la
nostra atenció allà on vol el poeta, augmenten l’expressivitat de les paraules i mostren la complexitat del
llenguatge poètic d’Estellés malgrat l’aparent senzillesa. En destaquem algunes com les metàfores, que
amaguen eufemísticament les referències al sexe i a la sexualitat («els llocs secrets», «la primera sang»),
el quiasme («de casa a la feina i de la feina a casa»); les exclamacions retòriques («Quina gana de
contemplar pel·lícules!»), o la sinècdoque amb què les cames evoquen el cos sencer de la dona,
adolescent encara.

CANT DE VICENT
…a unes tres milles de la mar, a la banda
occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual
hi ha cinc ponts…
Sir John Talbot Dillon
Pense que ha arribat l'hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
La volies cantar d'una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit, no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m'haja mort.
Potser en el moment de la Resurrecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n'anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d'amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida —sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella—
anava per València, pels carrers de València.
Modestament diries el nom d'algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte… Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més;
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també.
Els carrers que creuava unalenta parella,
els llargs itineraris d'aquells dies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora…
La casa que estrenàreu en estrenar la vida
definitivament, l'alegre veïnat.
El metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d'un fill, el poal ple de sang.
Aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l'horta.
Aixo demostra que el autor tenia una cultura que
habia llegit molt i que habia llegit a este home i
sobretot per a Valencia. També hi ha una
referencia a Ramon LLull i que ens parla de la
seua vida gràcies a aquest poema.

Els xiquets van a escola. S'escolta la campana
veïna de l'església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l'idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah. tu, València meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valencians?
Deixa-ho anar. no et poses solemne. Deixa l'èmfasi.
L'èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes.
Més avant escriuràs el teu cant a València.
Pel que fa al contingut, començarem per les referències. D’una banda, hi ha referències literàries com, per
exemple, el fragment referit a la ciutat de València que encapçala el poema. Aquest pertany a Sir John
Talbot Dillon i no és casualitat que l’autor de Burjassot, el seleccionara, ja que, s’interessa també per la
seua terra, València. A més, trobem una clara referència a l’obra de Ramon Llull, concretament al “Cant de
Ramon”. Si analitzem el títol observem que el poema d’Estellés rep el mateix nom però, ara en compte de
ser de Ramon, és de Vicent: “Cant de Vicent”. A més, com veurem més avant en les figures retòriques,
també hi trobem la influència d’Ausiàs March. Està present en les comparacions apropades a la
quotidianitat, per relacionar allò més abstracte amb un objecte banal.
D’altra banda, hi ha referències al context de l’escriptura. En aquest poema hi abunden perquè, encara que,
no és l’esperat cant a València, sí que hi ha nombrosos elements de la ciutat. Cita carrers com Pelayo, Gil,
Morte... També hi apareix la lleteria de Sant Vicent de fora, la farmàcia, Benimaclet... El topònim de
València és repetit àmpliament i es nomena a Burjassot A més, caldria mencionar també que fa referència a
la tradició judeocristiana al parlar de la resurecció de la carn. Açò vol dir que la religió cristiana està també
present en l’autor. Tots aquests guarden una, ja que, en part els nomena perquè està recordant el passat
d’una València agradable. Una València ja marcada per un present gris a causa de la postguerra i que no
agrada al poeta. D’aquesta manera, estableix un diàleg entre el passat i el present dictatorial.

El tema del poema és la impossibilitat de fer un cant a València, la seua ciutat. El cant a la ciutat, que ell ha
dit que sent com a seua, acaba esdevenint un cant a si mateix com a individu, com ho testimonia el títol que
li posa al poema: «Cant de Vicent». El jo poètic del poema es converteix en la viva representació de la
ciutat. Hi ha una identificació plena.
Aquest cant acaba convertint-se en un cant a ell mateix com bé evidència el títol. Tanmateix, com pertany a
la secció III del cos central, el poema mostra episodis de record, des d’un punt de vista existencial i s’hi
relacionen els records amorosos amb un rerefons de referències al context social. També com a temàtica
més secundària podem trobar la frustració i el dolor per no poder parlar i predicar tots aquells sentiments
per diverses raons. Per tant, ens transmet també dolor per no poder dir i fer el que el seu cor li demana.
Amés,trobem el valor i el respecte que ell mostra davant la ciutat, l’idioma i la comunitat que el sustenta.

Ús dels versos alexandrins d’art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquesta mètrica és
utilitzada per Estellés en moltes de les composicions d’aquest llibre i en altres seus. Els cinquanta-tres
versos que conformen la composició no rimen entre si, però segueixen pautes sil·làbiques repetides, és a
dir, són versos blancs. Finalment, la mètrica de l’epíleg com podem observar a “Assumiràs”, es caracteritza
per presentar versos de 8 síl·labes.
Els cinquanta-tres versos que conformen la composició no rimen entre si, però segueixen pautes
sil·làbiques repetides, és a dir, són versos blancs.

Estellés no vol caure en el lirisme immotivat o en una retòrica buida. Per aquesta raó combina la llengua
col·loquial i marcadament dialectal (pense, teua, estrenàreu, poal, xiquets) i la llengua literària, que
aporta als versos solemnitat i expressivitat. De la voluntat de fer la crònica de les realitats circumdants es
deriva la seua manera, ben particular, de dir. Els topònims referits a la ciutat i a la seua comarca són una
mostra d’aquesta voluntat i també apareixen en aquest poema: els carrers de Pelayo o Gil i Morte, les
Torres de Serrans, aquella lleteria de Sant Vicent de Fora, comparteixen presència amb els pobles de
l’Horta, com Alboraia, Benimaclet o Burjassot, on va nàixer.
Dels recursos literaris que empra l’autor en aquest poema, cal destacar-ne alguns. Estellés dominava a la
perfecció tots els recursos temàtics i formals. Les repeticions li serveixen per a vertebrar el poema. Hi
trobem paraules repetides que actuen com a mots clau: València, òbviament, és la més repetida, ja que és
el fil conductor del poema, i també de tot el llibre. Temies i sense, repetits en diversos versos de la part
inicial en forma d’anàfora, concentra la nostra mirada en la por i el respecte que provocava en el poeta
l’objectiu declarat d’escriure un cant a la seua estimada ciutat i, també, en la manera com ho volia fer. La
combinació de l’anàfora amb el paral·lelisme sintàctic consolida aquest efecte i ajuda a construir el
poema de forma sòlida, «La volies cantar sense solemnitat,/ sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,/
sense picapedrers i sense obra de moro. La volies cantar d’una manera humil», «tan íntima i calenta,/ tan
crescuda i dolguda», «de tots els vius i els morts, de tots els valencians?». Els encavalcaments també
s’empren profusament en el poema. Serveixen a l’autor per a crear una expectativa, fruit del trencament
sintàctic del vers, i ajuden a destacar els elements que el poeta desitja: «en el moment de la Resurrecció/
de la Carn», «en estrenar la vida/ definitivament», «s’escolta la campana/ veïna de l’església», «El treball,
el tenaç/ amor a les paraules», «Perquè evoque la meua/ València». Les comparacions («Lentament el
miraves créixer com un crepuscle»), l’antítesi («aquells moments d’amor i aquells moments de pena», «I
el tema de València tornava, i se n’anava»), les exclamacions retòriques per a evocar la ciutat («Ah,
València, València!», «Ah, tu, València meua!»), la metonímia («El naixement d’un fill. El poal ple de
sang.») i fins i tot l’anadiplosi («deixa l’èmfasi./ L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes»)
contribueixen a dirigir la nostra atenció allà on vol el poeta, augmenten l’expressivitat dels mots i fan
palesa la complexitat del llenguatge poètic d’Estellés malgrat l’aparent senzillesa.

TEMPS
Lo temps és tal que tot animal brut
Ausiàs March
Una guitarra amarga, la guitarra profunda,
pujava didals d’aigua d’un aljub remotíssim,
dies llunyans, amarga guitarra, profunda,
el secà de Paterna, nits de cel ample, grills,
pouava lentament didals d’aigua amargosa,
ressonava la pedra en l’aigua remota,
t’esgarraves la carn, dies salvatges, dies,
una guitarra amarga, la mare agrunsa el fill,
la cadira baixeta, el corral, la figuera,
dalt del pati ballaven amb farolets encesos,
la guitarra profunda, arribaven les ràfegues
d’una música nova dita “la carioca”,
nits de l’horta, les nits, el camí de Godella,
l’Alqueria de Pi, una guitarra amarga,
amarga, amarga, amarga, didals d’aigua d’aljub,
didals d’aigua profunda, la guitarra profunda,
darrere de la murta sonava la guitarra,
mossegaven els cucs les fulles de morera,
nadàveu en la sèquia de Tormos i després
dansàveu damunt l’herba, grotescament dansàveu,
batallons de dacsars arribaven al poble
amb les fulles verdíssimes, després aquell diumenge
va començar la guerra,i va arribar la guerra
plena de camions, pistoles i banderes,
el foc dels sacrilegis, la sang sobre l’asfalt.
“Hijo, me alegraré que al recibo de ésta....”
Una guitarra amarga, la guitarra profunda,
el pare, dret, al carro la nit del bombardeig,
el carro trontollava, nit endins, vers la Bíblia,
s’ha mort el pare, ha mort Antònia, ha mort
Maria, ha mort Antoni, ha mort Joan, ha mort
el Saboner, flotaven les minetes enceses
dins les tassetes d’oli, saps qui s’ha mort?, les llargues
campanes del meu poble que no s’acaben mai,
que es planyen lentament, una guitarra amarga
pouava amargament didals d’aigua d’aljub,
un aljub remotíssim, un Parenostre per...,
una guitarra amarga, una guitarra profunda,
s’ha perdut en el pati, estava entre els canyars,
la Sèquia de Montcada com una brau argilós,
Benifaraig, Carpesa, Poble Nou, Borbotó,
Jaume Bru, per l’amor de Déu, no em deixes sol,

els corcons rosegaven les fustes de la taula,
es morí la figuera del corral de ma casa,
ningú no sabrà dir quan o de què es moria,
desesperadament, amargament sonava
una guitarra oculta, la guitarra profunda,
una guitarra amarga, amarga i profundíssima,
i poua didals d’aigua d’un aljub remotíssim.
En primer lloc, cal destacar la influència d’ Ausiàs March que es mostra en la citació inicial del poema: Lo
temps és tal que tot animal brut, ja que, el llibre estellesià és un clar homenatge a aquest autor. També
trobem una referència a Jaume Bru, poeta valencià de la generació dels 50: Jaume Bru, per l’amor de Déu,
no em deixes sol, on el jo poètic l’interpel·la directament per a que no el deixe sol explicant tal barbàrie.
També trobem un gran nombre de topònims reals referents a València: Paterna, el camí de Godella,
l’Alqueria del Pi, Benifaraig, Carpesa... on mostra el seu amor per la terra on viu. I finalment també trobem
referències a esdeveniments històrics que donen informació del marc temporal en el que s’escriu l’obra:
després aquell diumenge/ va començar la guerra, i va arribar la guerra/ plena de camions, pistoles i
banderes, on en guerra Estellés es refereix a la Guerra Civil Española.
El poema tracta l’època de l’autor, la guerra i la postguerra, i així durant tot el poema descriu els efectes
devastadors del conflicte i les conseqüències que va tindre a nivell social: s’ha mort el pare, ha mort
Antònia, ha mort/ Maria, ha mort Antoni, ha mort el Saboner, amb aquesta numeració de morts Estellés
mostra la realitat, la quantitats de morts a les quals hi havia que fer front, morts reals y molt properes a tots
els ciutadans. A més, es mostra un únic espai, l’Horta, zona on viu l’autor i de la que parla durant tot el
poemari.

El tema del poema és el contrast entre l’existència anterior a la guerra i la posterior. Una guitarra amarga i
profunda servirà a l’autor com a eix conductor i vertebrador de tot el poema. Amb ella comença i acaba el
text, però també sonarà enmig del relat cru i contundent de la vida dura i complicada a la qual estaven
condemnats els congèneres del poeta.
A més, es mostra l’inici de la guerra, la pròpia guerra i com es va viure aquesta. Una guitarra amarga i
profunda serveix a l’autor com a eix conductor de tot el poema. Amb ella comença i acaba el text, però
també sona al mig del relat cru i contundent de la vida dura i complicada a la qual devien fer fronts les
persones contemporànies al poeta. Per tant, les línies temàtiques d’Estellés són la poesia civil (històrica,
geogràfica i política), la quotidianitat, el sentiment de l’existència (arrelat a la terra i a la seua comunitat) i,
fins i tot, en alguns poemes trobem una poesia imaginativa.

«Temps» està format per quaranta-nou versos alexandrins, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena.
Els versos són blancs, això és, no rimen entre si però sí que segueixen pautes. Aquest tipus de vers es
molt utilitzat per Estellés en aquest poemari i correspon a tots els poemes situats en el cos central del
Llibre de meravelles i, per tant, és la mètrica dominant en aquesta obra. A més, al poemari, trobem altres
mètriques com versos d’art menor al prefaci i a l’epíleg (aquesta estructura correspon a la establerta per
Ferran Carbó a Els versos dels calaixos).

Hi comentarem la hipèrbole que li serveix per a palesar la presència constant i inevitable de la mort: «les
llargues/ campanes del meu poble que no s’acaben mai». Els encavallaments són emprats pel poeta per
a destacar elements que considera fonamentals, com en els dos versos anteriors o en altres: «aquell
diumenge/ va començar la guerra», «les ràfegues/ d’una música»... Les repeticions de mots clau com
amarga, profunda o mort ajuden a prioritzar conceptes que Estellés destaca en cada part del text.
Els encavallaments són emprats pel poeta per a destacar elements que considera fonamentals, com en
els dos versos anteriors o en altres: «aquell diumenge/ va començar la guerra», «les ràfegues/ d’una
música»... També destaca la doble adjectivació amb efecte de lentitud en els versos, i al contrari, la
repetició d’adjectius amb efecte intensificador. L’ús recurrent de l’adverbi avantposat a l’oració i d’efectes
expressius com ironia, subjectivitat o contrast, on aconsegueix un equilibri entre el to líric i el col·loquial. I,
finalment, cal destacar l’ús d’anàfores, paral·lelismes o polisíndeton que atorguen als versos un to
col·loquial i presenten el món con un conjunt de fets individuals.

ACÍ
Deixant amics e fills plorant entorn
Ausiàs March
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
D’ací el tragueren, mort, amb els peus per davant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. Pense els darrer anys
d’Ausiàs March, perplexe amb la vivacitat
dels poetes locals, de l’Horta de València.
Jo sóc aquest que em dic… Es colpejava el pit
el puny com una pedra, insistint foscament.
I se’n tornava a casa, irritat, en silenci,
barallant l’epigrama ple de dificultats,
unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mort tot el món.
Jo sóc aquest que em dic… Agafats de les mans,
vàrem llegir la làpida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabillers, la Plaça de l’Almoina.
Hem entrat a la Seu; hem vist la sepultura
d’Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,
que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.
El carrer de la Mar, el de les Avellanes.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.
De cos present. Jo sóc aquest… Un sagristà
de la Seu em contava com referen el cos
d’Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçant trossos d’ossos.
Un migdia, de llum exasperada, anàrem
a Beniarjó; collires unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles ruïnes.
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí, l’esclava de cinc mesos,
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors en una mà.
En eixir de Gandia les llançares a l’aire,
a l’aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo sóc aquest que em dic… Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l’un en l’altre.

És una poesía de testimoniatge y un recorregut, hi ha moltes referències tant literaries/culturals com al
context històric.
Les referències a autors valencians com Ramon Llull i Ausiàs March són presents al llarg dels poemes del
Llibre de Meravelles; però al poema “Ací” són més evidents i plausibles que en cap altre. El poema en sí
mateix resulta un homenatge al poeta valencià medieval Ausiàs March. El nom de March apareix repetides
vegades, així com una pròpia cita a l’encapçalament del poema: “Deixant amics e fills plorant entorn” (vers
d’un poema on persones deuen deixar-ho tot enrere i abandonar les seues terres). A més, un dels seus
versos més famosos -“Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March”- és pres per l’autor i fet seu en utilitzar-lo
com a connexió amb la seua terra. Finalment, també és nomenat Tirant lo Blanc, al quart vers per la cua,
com a altre exemple dels temps d’esplendor i grandesa literària dels autors valencians, que ara mantenen
aquest sentiment de nostàlgia al llarg de l’obra.
En quant a les referències del context, està escrit en temps de postguerra, el poema “Ací” mostra l’exili
interior que patia el seu autor, no amb referències més explícites d’aquesta primera; sinó amb l’amor i el
sentiment d’arrelament per la terra a la qual pertany. La paraula “ací”, nomenada repetidament, no deixa de
ser València, terra d’Ausiàs March i terra d’Estellés. Al poema es conforma un recorregut pels carrers de
València, passant per la casa de March i la catedral on actualment es pot trobar la seua sepultura: carrer de
Cabillers, Plaça de l’Almoina, carrer de la Mar, la Seu i carrer de les Avellanes. Aquests són carrers que va
recórrer l’autor medieval, però que ara recorria Estellés; continuant així amb el sentiment d’arrelament a
aquestes terres. I finalment, aquest recorregut arriba fins a Beniarjó i Gandia, terres properes a València i
també volgudes per l’autor; les quals es relacionen amb l’obra Tirant lo Blanc després mencionada

«Ací» està format per trenta-huit versos alexandrins, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest
vers és utilitzat per Estellés en molts dels poemes d’aquest llibre i en altres. El seu origen està en la
literatura culta i ja va ser usat per molts autors nostres i d’altres territoris des de l’època medieval. Els
versos són blancs, és a dir, no rimen entre si, però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides.
Altres temàtiques pròpies d'Estellés són, la poesia civil, més presents al prefaci i a l'epíleg de llibre de
meravelles; i també la poesia de testimoni, concretament aquesta també hi és present a “Ací”, al cap i a la
fi, el jo poètic recorda la figura emblemàtica de March passejant pels carrers de València i Gandia. Estellés
torna, doncs, als seus referents més valencians per donar testimoni i homenatjar un personatge que tot
valencià ha de conéixer.

«Ací» està format per trenta-huit versos alexandrins, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. D’aquesta
manera, són versos d’art major, donc tots superen les 8 síl·labes. Aquest vers és utilitzat per Estellés en
molts dels poemes d’aquest llibre i en altres. El seu origen està en la literatura culta i ja va ser usat per
molts autors nostres i d’altres territoris des de l’època medieval. Parlant ara de la rima, els versos són
blancs, és a dir, no rimen entre si, però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides.

Pel que fa a les figures retòriques, Estellés les usa a bastament per a transformar la llengua col·loquial que
tant s’estima en una llengua literària que li permet expressar els seus sentiments i les seues emocions. Hi
comentarem el polisíndeto, molt habitual en la seua poètica, on trobem la repetició de l a conjunció “i” que
ajuda a crear un ritme clar i dinàmic del poema, es a dir, accelera d’alguna manera el relat: «I seguírem
després... I altre dia tornàrem, I hem tornat molts de dies». L’anàfora li permet destacar l’adverbi ací que
dona títol al poema i que ajuda a transmetre la importància que tenen els llocs relacionats amb Ausiàs
March i que nomena el poeta (així com la ciutat de València en sí mateixa): «Ací estigué la casa on visqué
Ausiàs March/ Ací, de cos present, estigué Ausiàs March». Les repeticions de mots o estructures li
permeten prioritzar o destacar idees que desitja que el lector dels seus poemes recorde permanentment.
Els encavalcaments són usats amb profusió també en aquest text: «Penses els darrers anys/ d’Ausiàs
March», «hem vist la sepultura/ d’Ausiàs», «Un sagristà/ de la Seu», «pensàrem/ Ausiàs March allí».

PER EXEMPLE
Entre aquests dos estats és tot lo poble
e jo confés ésser d'aquest nombre.
Ausiàs March.
Els anys de la postguerra foren uns anys amargs,
com no ho foren abans els tres anys de la guerra,
per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres,
per als mateixos hòmens que varen fer la guerra.
La postguerra era sorda, era amarga i feroç.
No demanava còleres, demanava cauteles,
i demanava pa, medicines, amor.
Anys de cauteles, de preocupacions i tactes,
de pactes clandestins, conformitats cruels.
Ens digueren, un dia: La guerra s'ha acabat.
I botàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem alegres damunt tota la vida.
Acabada la guerra, fou allò la postguerra.
S'apagaren els riures estellats en els llavis.
I sobre els ulls caigueren teranyines de dol.
S'anunciaven els pits, punyents, sota les teles.
Un bult d’amor creixia, tenaç, a l'entrecuix.
Eren temps de postguerra. S'imposava l'amor;
brutalment s'imposava sobre fam i cauteles.
I fou un amor trist, l'amor brut, esgarrat.
Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa
que vàrem perpetrar, innocents i cruels,
plens ja de cap a peus d'obscenitat i fang.
Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra...
¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure.
I després de palpar-nos feroçment, brutalment,
arribàvem a casa i dúiem les mans buides,
i encara ens mirem ara les mans buides a voltes,
i ara sentim l'espant que llavors no sentíem
i plorem per aquella puresa que no fou,
per aquella puresa que mai no hem pogut viure,
que no hem pogut tastar en cap de banda, mai.

Fa referència a Ausias, tambe fa referencia als dos estats qie son la vida i la mort. Hi ha referències a una
alegria al acabar la guerra perquè ho sabien que la represió va ser durísima. Apareix molt la palabra guerra,
ja que es la principal protagonista del poema. També apareix com a element reial les medicines.
El poema tracta l’època de l’autor, la guerra i la postguerra, i així durant tot el poema descriu els efectes
devastadors del conflicte i les conseqüències que va tindre a nivell social, sobre tot en la postguerra.

El tema del poema és la caracterització dels anys de postguerra. En aquest context amarg, sord i feroç, de
cauteles i fam, sols l’amor apareix com a element transgressor («Eren temps de postguerra. S’imposava
l’amor»), que ajudava a superar un dia a dia marcat per la repressió, enfront d’una realitat oficial que la
dictadura intentava imposar.

Ús dels versos alexandrins d’art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest metre,
considerat el vers més culte de la literatura, és utilitzat per Estellés en moltes composicions d’aquest llibre i
en altres seus. Els trenta-dos versos que constitueixen el poema són blancs, ja que no rimen entre si però
sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides.

Entre els recursos utilitzats, destaquen les repeticions, que ajuden a estructurar el poema i a realçar
aquells elements que més interessen al poeta. De vegades repeteix paraules (cauteles, guerra,
postguerra), enllaça adjectius (era sorda, era amarga i feroç) o adverbis (feroçment, brutalment). Altres
vegades empra el paral·lelisme sintàctic, «per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres», «No demanava
còleres, demanava cauteles,/ i demanava pa, medecines, amor», o l’anàfora combinada amb el
polisíndeton, que proporciona una vivacitat molt particular als seus poemes: «I botàrem els marges i
arrencàrem les canyes/ i ballàrem alegres damunt tota la vida», «i encara ens mirem amb les mans buides
a voltes,/ i ara sentim l’espant que llavors no sentíem/i plorem per aquella puresa que no fou». La
metonímia l’ajuda a descriure les misèries i les mancances de la postguerra, «demanava pa, medecines i
amor», és a dir, véncer la fam, tindre salut i poder estimar lliurement. La metàfora («sobre els ulls
caigueren teranyines de dol») o la interrogació retòrica («¿I qui sap, al remat?»), com les referències al
sexe, més o menys dissimulades («plens ja de cap a peus d’obscenitat i fang», «S’anunciaven els pits,
punyents, sota les teles», «Un bult d’amor naixia, tenaç, a l’entrecuix»), focalitzen l’expressió en
l’atmosfera de la postguerra, que el poeta desitja descriure en profunditat, reforcen la tensió emotiva i
omplin els versos d’evocacions i de suggeriments.

5. En quin (sub)gènere, model o corrent situaries el poemari Llibre de Meravelles? Explica les característiques
bàsiques del (sub)gènere, model o corrent basant-te en el fragment llegit.
Durant els anys 50 destaquem Les Homilies i Recomane tenebres. En aquestes poemaris es veu l’evolució
del poeta i la consolidació de l’escriptura inicial en català, entre 1952-1953 i que arribarà entre el 1954-1960
als cims de la seua producció. L’Hotel París fou escrit, segons l’autor, el 1954 i editat el 1973. El poemari és
un dels seus llibres essencials, on mostrà la realitat caòtica que l’envoltava. Els crítics el consideraren un
llibre sorprenent i sense precedent en la tradició valenciana de postguerra d’aleshores i, a més a més, un
revulsiu per a la modernització de la poesia catalana, per la quotidianitat de l’univers desolat poetitzat, per
la irrupció del registre col·loquial i per les estratègies conversacionals de l’enunciació.
Entre 1951 1958 va escriure El primer llibre d’èglogues. Fou editat el 1972. Uns altres poetes coetanis a
Estellés foren X.Casp, J.Fuster, Salvador Espriu, Pere Quart...
En Recomane Tenebres (1956) l’escriptor de Burjassot està afectat per la mort de la seua filla de quatre
mesos, la postguerra, les vivències personals i col·lectives. Aquest recull de poemes està influenciat per
C.Riba i S.Espriu. El poeta evoluciona des de la poesia postsimbolista fins al Realisme Compromés.
Té influència del Neorealisme del cinema i del periodisme més que no de la lluita antifranquista. Com a
cronista cal assenyalar la incorporació de la mirada cinematogràfica en la poesia, de manera entenedora.
De les seues aportacions destaquem quotidianitat temàtica, referents de l'entorn immediat, incorporació del
registre col·loquial. Cal assenyalar la presència de clàssics catalans i llatins. Podem remarcar la
intertextualitat (cites d’altres autors) en les seues composicions.Estellés acaba el Llibre de Meravelles el
1968-69.

ASSUMIRÀS LA VEU D’UN POBLE
Assumiràs la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

El Llibre de meravelles connecta present i passat. Un present immers en la dictadura franquista, un període
nefast d’obscurantisme i persecució de la culturailallenguapròpies. El passat, evocat en alguns poemes,
s’emmarca en l’edat mitjana, el temps constitutiu de la nostra cultura, que es mostra com un model per al
futur. De manera que aquest poema en concret, “Assumiràs la veud’unpoble”ésunal·legatmarcatperl’e
sperança,queencoratjaels valencians i les valencianes perquè recuperen i mantinguen el sentiment de
pàtria(com per exemple “el teu poble” = València i el territori valencià).La poesia d’Estellés segueix una
progressió emocional i actitudinal que evolucionar
Sí que es troba una relació amb el marc espaciotemporal general de l’obra, ja que Estellés, ja que estelles
amb els seus poemes engloba el passat recordant-lo com a temps de felicitat que a causa de la persecució
i a tot allò que ocorre a l’ època franquista a la ciutat de València ha fet canviar completament el seu voltant

En aquest fragment trobem la temàtica civil de la reflexió sobre el sentiment de poble i pàtria, amb l’anunci i
el conseqüent desig de l’esperança compartida. La pena, que envaeix l’interior del jo poètic a causa de les
seues experiències personals, té propietats. Així, cal saber veure-les i assumir-les per tal d’esbrinar un
present i futur possibles per a la col·lectivitat, és a dir, per al poble. El poeta es converteix en el guia
d’aquesta tasca que s’acaba de plantejar, atribuint-se el paper de portaveu cultural del seu poble i
encarregat de recuperar la dignitat col·lectiva dels valencians i valencianes. Amb el desdoblament del jo
poètic, aquest s’adreça a un tu que protagonitza tot el poema («assumiràs», «tu seràs», «patiràs», «et
seguirà», «diràs») que identifiquem clarament amb l’autor. Caldrà assumir la responsabilitat de la defensa,
de la lluita per a salvar els vençuts i fer servir les eines pròpies del poeta en funció dels interessos de la
col·lectivitat, el poble, tal com indica en el títol.

El poema està format per quaranta-tres versos octosíl·labs. Aquests versos se solien emprar en la poesia
narrativa, i en l’edat mitjana eren la base per a les noves rimades i la codolada. En la resta del poemari
l’autor sol optar per altres tipus de versos, molt generalment l’alexandrí, de dotze síl·labes. La composició
no s’estructura en cap estrofa definida, però en els quaranta-tres versos que la conformen podem trobar
diverses parts clarament diferenciades que ens poden ajudar a resumir i explicar el contingut d’una manera
coherent. No hi ha rima entre si, però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides. Es denominen versos
blancs.

llibre de meravelles .pdf

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (20)

Similar to llibre de meravelles .pdf

Similar to llibre de meravelles .pdf (20)

Recently uploaded

Recently uploaded (7)

llibre de meravelles .pdf