2. L’EDUCACIÓ AL SEGLE XIX L' educaciócorresponia a la societatburgesa i industrial. Elsburgesosvan posar fi al poder que tenia l'aristocràcia i l‘Esglésiasobre la cultura. L'evolucióde la industrialització va fer que es necessitessinobrersmillorqualificats.
3. Es van crear escoleslaiquesdegut al suport que donava la burgesia a la separacióEstat-Esglèsia
4. Les noiesapreniena llegir, cosiri fertasques doméstiques i, només les dones burgeses, música i, fins i tot, aprendrealgunidioma Elsnoisaprenienmatemàtiques, humanitats i matèriestècniques. El nombre de dones que van aconseguiringressar a la universitat era moltreduït.
5. Elsobjectiusdelsburgesos eren: Formar obrers ben qualificats en el cas delshomes Formar bonesmestresses de casa en el cas de les dones Erradicar l’analfabetisme de les classesbaixes
6. Es van instaurar escolespúbliques que serien dirigides per la Direcció General d'Estudis. També hihaviales escolesprivadesque oferien un millorensenyament i preparacióuniversitària.
7. Hihavia tres nivellsd'ensenyament: primer, segon i tercer. Al primer nivells’educava en la lectura i l’escriptura, l’aritmètica, la religió i elsdrets i obligacionscivils. Totes les poblacionsambprou capital podiendisposar-ned’un centre L'ensenyança de segonnivell es dividia en tres nuclis: física i matemàtiques, literatura i arts i ciènciesmorals i polítiques Noméss’entrobaven centres a les capitals de província. L'ensenyança de tercer nivell tenia nouinsitucions (anomenades "Universitatsmajors") a la Península i només una a les Illes Canàries. Elsestudis a l'abast es reduïen a Dret i Teologia. La Medecina, en canvi, s'impartia a "EscolesParticulars".
8. Influències del liberalisme en el camp religiós Característiques del liberalisme: Llibertatsensedeures Independència i autonomia del propi individu No depèn de Déu ni delsprincipis de la moral L’individupot arribar a ser el que desitgiambesforç i perseverança
9. Aquestallibertatdóna a l’home una sensaciód’omnipotència, ja que se li fa creure que res es potoposaralsseusdesitjos. Per tant, ja no es necessitacapésser superior, el liberalisme no depèn de Déu. És per aquestmotiu que hi ha una “crisi de fe” generalitzadadurantl’eranapoleònica
10. Canvis en l’Esglésiaimposats per Napoleó El 15 de juliol de 1801 es signa un acord entre Estat i Església on es mostrenelssegüentspunts: La religiócatòlica no ésl’oficial, però es potexcercirlliurementamb un cultepúblic La Santa Seufará una nova circumscripció de les diòcesis franceses
11. Elsbisbes i el papa dimitiran i el governescolliràunsaltrescanònicament El clergat juraria fidelitat al règim i els capellans casats hauran de passar al laïcat La Santa Seu renunciaria a recobrar els béns eclesiàstics Es censuraran els documents pontificis, els sínodes, l’ensenyament als seminaris, els catecismes i els sermons
12. Herència de l’imperinapoleònic Béns de l’esglésiaen manslaiques Llibertat de culte a la legislagió Creació de l’Estat civil Pèrdua del domini de l’ensenyament per part de l’Església Clergatmésjerarquitzat Adhesió al papa (ultramontanisme)
13. Restauració i Reconstrucció religiosa a França Tot i les reformes, alguns religiosos volien tornar a reforçar la fe i l’autoritat Durant la Restauracióel catolicisme va tornar a ser la religió de l’Estat L’Església es va proposarrecristianitzar les massespopulars Es van reorganitzarelsseminarismajors i es van multiplicar elsmenors
14. Peròaquesta unió altar-tro no va durar gaire, ja que les idees de la revolució francesa i el liberalismehavientingutmoltamésforça
15. RESPOSTA DE L’ESGLÈSIAPapa Pius VII Va haver de resoldre el problema de la composició de l’episcopat francés, produït per les reformes napoleóniques. Reconeix els matrimonis contrets pels clergues durant la persecució religiosa. Obligar a asistir a la coronació de Napoleó el 1804. Napoleó exigí al papa la invalidació del matrimoni del seu fill, Jerónimo Bonaparte.
16. RESPOSTA DE L’ESGLÈSIA Napoleó s’apoderà de Roma i segrestà al papa. Pius VII va excomunicar a Bonaparte en 1809. Concili a París per nombrar els bisbes el 1811. Napoleó traslada a Pius VII a Fontaineableau en 1812,a la força. 24 de maig de 1814 Papa Pius VII retorna triunfalment a Roma.
17. Sants i congregacions en al segle XIX Congregacionsimportants: Pius VII restaura la Companyia de Jesús en 1814. Santa Magdalena Sofía Barat funda les religioses del SagratCor. San Marcelino Champagnat, funda alsGermansMaristes. El pare de Cloriviére i Adeláide de Cicé crea la Societat de Filles del Cor de Maria. Federico Ozanam crea les Conferències de san Vicente de Paúl.
18. San Juan Bosco funda la Congregaciódelssalesians en 1861 i en 1876 la Congregació de la Filla de Maria Auxiliadora. Laureti funda als Oblatos la VergeMaria en 1815. Mazenod, funda als oblatos de Maria Inmaculada en 1816. San Antoni MariaClaret funda alsclaretians en 1849. Hecker funda alspaulistes en 1858. Comboni funda alscombonians en 1867. Janssen funda a la Societat del VerbDiví en 1875.
19. Santsimportants: Cura de Ars, apóstol del confesionari i model de rector. Santa Teresa del Nen Jesús amb la doctrina de la infància espiritual. Santa BernardetteSoubirous, a qui se li va aparèixer la Verge a Lourdes.
20. Segle difícil per continuar les missions A l’Índiaelsanglesos sofoquen la predicaciócatòlica. A la Xinal’avanç de les conversionsfoumoltlent. A Corea fouconstant la persecusió del cristianisme. Turquiapublicà un edicte de tolerància en 1856, però van ser mortscristians al Líban i Síria. Al Caire i Beirut elsjesuïtes van poder establircol·legis. Japóproclamà la llibertat de culte en 1884 i en 1890 Lleó XIII va erigir la diòcesi de Tokio. A Austràliafuncionà la diòcesi de Sydneydesde 1842. A l’Àfrica es predica l’evangeliprincipalment a Argèlia, al Marroc, Sudan i Sierra Leone.
21. Labor de alguns del Papes del segle XIX Lleó XII Predecessor de Pius VII. Presentació al conclave del 1823 ambl'oposició de França, que només va permetre'nl'eleccióperquè es creia que estavagreuementmalalt i no durariagaire. Representació de l’Esglèsiaambmés poder en l’època de la Restauració. Extremadament conservador Posà tanques a les societats secretes, al galicanisme i al liberalisme. Participà a la persecusió religiosa que Anglaterra va desencadenar contra la catòlica Irlanda. Educacióseguintconsell de jesuïtes.
22. Gregori XVI Predecessor de Pius VIII. Antiliberal. A pesar de ser tan conservador, va ser moltcríticambl'esclavitud que encara ésdonavaalsEstatsUnits i a les colòniesespanyolesd'Amèrica del Sud. Va reconstruir l'església de San Paolo fuori la mura, destruïda en un incendi i va fundar els museus vaticans d'art etrusc i egipci. Millorà les condicionsdelsjueus del Gueto i rebaixà la majoriad’edat de 25 a 21 anys.
23. Pius IX Exaltació del Papat Va guanyar-se fama liberal, ja que era partidari de la reforma administrativa alsEstatsPontificis i simpatitzavaamb el moviment nacionalista italià. Les revolucions de 1848 van obligar al Papa a fugir a Gaeta disfressat de monjo i quan va tornar, anavaanimat per propòsistsmoltmenysliberals. Es va oposarfermament a la unificaciód'Itàlia que portava a terme el Regne de Sardenya-Piemont Va proclamar el dogma de la ImmaculadaConcepció i va convocar el ConciliVaticà I, d'on va sorgir el dogma de la infalibilitat papal, destinat a atorgar poder a la seva figura, peròtot va ser en va.
24. Documents famosos del Papa Pius IX: IneffabilisDeus. On va proclamar el dogma de la Inmaculada Concepció de Maria. Quanta Cura. On condena les errades del mónliberals. Condena la llibertat de culte i de conciència Dei Filius -Constitucions del ConciliVaticà I Pastor aeternus
25. Documents famosos del Papa Lleó XIII Inescrutabili. Sobre elsatropellamentscivils contra l’Esglèsia i el matrimoni civil. Quodapostolici. Contra elssocialistes, comunistes, nihilialistes, liberals, indiferents i societats secretes. AeterniPatris. Torna al tomisme, és a dir, a santTomàsd’Aquino. DiuturnumIllud. Origen del poder civil Humanumgenus. Contra elsfrancmaçons. Inmortale Dei. Sobre la constitució cristiana delsestats.
26. Providentisimus Deus. Estudisbíblics. Apostolicaecurae. Invalidesa de les ordenancesanglicanes. RerumNovarum. Sobre elsdrets del obrers, contra el liberalismeextrem, a favor de la justícia , de la persona, de l’amor entre elshomes. Proposa la creaciód’associacionsobreres o sindicatsd’inspiració cristiana.
27. La premsa del segle XIX Aleshoresera l’únic mitjà de comunicació social. La seva difusió va millorar gràcies a la millora de l’educació i el baix preu al qual es venien els diaris
28. Llibertat de premsa La premsa va ajudar a refermar el principi de llibertat d’opinió que ja va sorgir a la Il·lustració.
29. Censura La censura (control de la informació imposat per l’Estat) va actuar la premsa, especialment durant la primera meitat del segle, limitant aquesta idea de llibertat d’expressió.
30. Opinió pública L’opinió pública és el conjunt d’ideologies i opinions populars a una regió o població determinada sobre un assumpte. La premsa es va convertir en un instrument de propagació d’ideologies.
31. Premsa liberal Després de la Revolució Francesa es va produir a tota Europa una reacció conservadora i es va imposarl’absolutisme un altrecop Elsdiarisliberals van ser utilitzatscom a mitjà per lluitar contra aquestaideologia. Forenun elementclau a les revolucionsliberals, especialment a les de 1.830 i 1.848. Un cop va triomfar el liberalisme, totOccident va reconèixer la llibertat de expressió i van ser dictadeslleis de premsa.
32. Tipus de mitjans informatius Es poden distingir dos blocs de mitjans informatius: Premsa política: utilitza els mitjans d’informació per transmetre una ideologia Premsa informativa: el seu objectiu principal és el benefici econòmic
33.
34. Pamflets Els pamflets (petits llibres de poques planes en què es criticava la societat) van prendre una gran popularitat entre la classe obrera, doncs van ser una important eina de mobilització
35. Paper cultural de la premsa Els diaris molt sovint incloïen articles per difondre avenços científics, higiènics, mèdics, tecnològics, etc.
36. Els fulletons Els fulletons foren un tipus de literatura molt extesa entre les classes populars i mitjanes. Es tractaven d’obres curtes publicades a l’espai cultural del diari, o bé d’obres que es publicaven fragmentades entre diverses entregues d’una publicació.
