Certamen literari Sant Jordi

1. 3r de Primària Els inventors d’històries Premi Viola d’or i argent
EL MONSTRE DEL BOSC
Hi havia una vagada en un regne llunyà en el que vivien dues princeses
bessones, la Carla i la Maria, que eren les germanes grans, el príncep Ramon,
que era el germà mitjà i la princesa Fàtima, que era la germana petita.
Ells vivien en un castell a sobre d’una muntanya amb els seus pares, els Reis.
Les princeses bessones estaven jugant a pilota en el jardí del castell, mentre la
seva germana petita estava amagada darrere d’un arbre. Era una mica tafanera.
Aleshores, va arribar el príncep Ramon.
– Què feu bessones? – va dir el Ramon.
– Jugar a pilota! – van dir les bessones.
– Sabeu què, bessones? M’han explicat que al bosc hi ha un monstre – va dir
el príncep.
– Quina por! – va dir la Carla.
– Tinc una idea, aquest migdia, quan vingui l’oncle Paco li direm que ens
acompanyi la Carla, perquè no tinguis por – li va dir el seu germà.
Mentrestant la germana petita, que ho havia escoltat tot, reia darrera de l’arbre.
La Fàtima va decidir anar al bosc a buscar el monstre tota sola. Aleshores va
agafar un caminet amagat i va arribar molt ràpid al bosc, allà va escoltar un soroll
i, de sobte, es va trobar el monstre.
– Agggg! Sóc el monstre del bosc! – va dir el monstre.
– Ah, doncs d’ acord... – va respondre la Fàtima sense por.
– Aaaah! Per què no tens por? – li va preguntar el monstre.
– Perquè em sembla que tu no ets un monstre. Això que portes és una
disfressa! – li va contestar ella.
I la Fàtima no estava equivocada! Una nena amb cabells negres va aparèixer
sota la disfressa.
– Hola! Em dic Laura i tu? Ets una princesa? M’encanta el teu vestit! –va dir
ella.
– A mi m’encanta la teva disfressa, me la canvies? –va dir la Fátima. I així ho
van fer.
Els reis estaven al gran saló del castell. De sobte, va arribar el tiet Paco picant a
la porta. Ell li va demanar al seu germà, el rei, diners per comprar-se una caseta
al bosc. Després de veure al rei, va anar a saludar els seus nebots que estaven
jugant al jardí. Aleshores el príncep li va dir:
– Tiet! Ens pots acompanyar al bosc que m’han explicat que hi ha un monstre i
ens agradaria veure’l.
– Clar que sí! Anem-hi! – va dir el tiet.

2. I cap allà que van anar tots quatre. I després d’una llarga estona caminant, van
veure unes petjades i les van seguir.
– Aaaaahhh!! –va cridar el monstre sortint, de sobte, al mig del camí per
espantar-los a tots. Morts de por, els quatre van sortir corrents cap al castell.
– Quin monstre més lleig! –va dir el tiet mentre corria.
– Sí!! –van cridar la Maria, la Carla.
– Era horrible! –va dir en Ramon.
La Fàtima i la Laura van riure de valent en veure a tots tan espantats. Allò va ser
tan divertit que van decidir no dir res i tornar-ho a repetir un altre dia.
Fi!
.......................
Barri Alen - 4t primària
El millor club
Hi havia una vegada una colla d’amics que tenien un club que s’anomenava Ull roig.
Tenien una casa a l’arbre i el que més els agradava era fer excursions.
Un dia que estaven a la caseta de l’arbre van decidir que anirien d’excursió a una illa
deserta. Els nois van preguntar al seus pares si podien anar, però els pares no els van
deixar. Llavors, van decidir escapar-se. La nit següent es van reunir tots a la casa de
l’arbre i van començar a muntar una barca durant tota la nit. A la matinada, just quan va
sortir el sol, van portar la barca a la platja i van pujar-hi tots.
El vent els va endur fins al mig del mar on van veure una illa, llavors un d’ells va dir:
Terra a la vista! Van arribar a l’illa, però després d’inspeccionar-la van veure que no hi
havia res. Van passar dues hores i, ja avorrits, van decidir tornar a la ciutat.
Mentre, els seus pares estaven preocupats buscant-los per tota la ciutat. Malgrat el
temps dedicat, no van trobar ni tan sols un nen.
Quan els nois van arribar a la platja, van tornar corrent a les seves cases a buscar els
seus pares per demanar-los perdó. Els pares quan els van veure no els van castigar,
estaven massa contents de tornar-los a tenir amb ells i els van perdonar, tot i haver-los
desobeït.
I van viure feliços, com abans, però a partir d’ ara van ser més responsables..

3. 6è Primària Ian Obispo Premi Viola d’or
EL LLIBRE MÀGIC
Hi havia un nen que estava jugant amb la seva colla en un bosc. Jugaven amb la
pilota, amb els arbres, etc. Tots estaven molt contents i es divertien, però una
vegada, quan un nen va a anar per la pilota, va caure i va desaparèixer. Els seus
amics van a anar ràpidament a buscar-lo i tots van caure a la vegada. Tots van
quedar inconscients una estona i, quan es van despertar, van trobar una
biblioteca abandonada.
Un dels amics va dir:
- Entrem?
La resta va respondre que sí. Llavors, van entrar i van veure que estava tot
esfondrat, però hi havien llibres que s’havien salvat i estaven bé. Un dels nens
va agafar un llibre que, inesperadament, es va posar a fer llums, formes
estranyes, moviments misteriosos…
De sobte, es va obrir un portal!!!! Tots els nens es van quedar bocabadats. Ells
van entrar i aleshores es van adonar que estaven a un altre món. Tots van
exclamar a la vegada:
- Què és això? On estem?
Un d’ells va dir:
- I si tornem ja?
Però hi havia un problema, el portal ja no hi era. Els nens es van posar a plorar
però després van pensar que segur que hi havia una solució. Van investigar tots
junts i van trobar una cova en una muntanya d’ on sortia una llum. Van dirigir-se
cap a ella i hi van entrar. Allà van trobar un mag que els va preguntar què feien
allà. Ells van contestar que havien entrat per un portal que es va obrir en un
llibre. Llavors el mag els va respondre que aquell llibre era màgic, que podia obrir
qualsevol portal, dimensió o món.
Un dels nens va preguntar:
- Com podem fer per tornar a casa?

4. El mag els va dir que havien de trobar el llibre i saltar molt alt per poder tornar.
Els nens van a anar a la muntanya, van ajudar-se per poder pujar-la tots i, un
cop allà, van trobar el llibre.
Tots van pensar, NO HI HA FORÇA MÉS GRAN QUE LA DE L’AMISTAT!!!!
Llavors, es van agafar de la mà i van tancar els ulls, seguidament, van saltar
tots a la vegada!!!! Quan van obrir els ulls tots havien tornat al bosc.
Estaven molt contents i van trobar una nota que deia: “No podreu explicar res del
que heu viscut a ningú. Aquest serà el vostre secret! “.
Per tant, aquest va ser el secret que va unir encara més a aquesta bonica colla.
.........................
1r ESO Laia López
UNA SORPRESA INESPERADA
¡Hola! Em dic Valentina i vaig néixer el 18 de març del 2002, això significa que
només falta dues setmanes pel meu aniversari. He de començar a preparar la
festa perquè tot el barri ha de parlar-ne.
Vaig dir-li al meu pare que ja havia fet la llista del que necessito per a la
magnífica festa. Ell em va avisar que aquest any no podríem dedicar-li molts
diners, que havíem de ser prudents. Llavors vaig convèncer-lo que primer mirés
la llista i que em digués si hi estava d’acord.
LLISTA PER L'ANIVERSARI (VALENTINA):
-Pastís en forma de sabata de taló.
-Un vestit de color rosa.
-Un saló de ball.
-Una corona de princesa.

5. DECORACIÓ
-Les taules, plats, coberts, gots (de color: groc i rosa)
-Un escenari (per ballar)
-Una taula especial per als regals dels convidats
El pare em va dir que això era inviable perquè no tenia suficient pressupost, des
de que es va separar de la mare tenia moltes despeses i va afegir que
considerava que moltes de les demandes eren innecessàries. Jo li insistí, però
per molt que li insistís ell em responia amb un no rotund.
Al dia següent vaig enfadar-me definitivament amb el pare. Decebuda per no
haver acceptat el meu desig, vaig rebutjar totes les altres alternatives que m’hi
oferia. Vaig anar a la meva habitació per agafar la motxilla de l'escola, la meva
bicicleta, que em porta on li dic sense demanar-me explicacions, i vaig marxar
uns dies a casa de la meva mare sense donar-li explicació a cap dels dos.
Just arribar a casa de la mare, ella em va preguntar esverada on havia estat, què
havia passat, que li havia trucat el pare preocupat preguntant si sabia on hi era.
Jo li vaig explicar el perquè volia quedar-me uns dies amb ella. La mare em va
dir que això no era un motiu pel qual m'havia d'anar de casa del pare, però per
no crear més polèmica va acceptar la meva decisió.
Pocs dies abans del meu aniversari jo sabia que no ho anava a celebrar. Tenia la
impressió que res sortia com jo esperava. Quan m'estava dutxant, de cop i volta,
se'n va anar l'aigua, és a dir, no sortia ni gota d’ aigua per l'aixeta de la dutxa.
Vaig cridar la mare perquè em portés una tovallola. Ella me la va portar i em
vaig anar cap a l'habitació per vestir-me i poder baixar a esmorzar.
En el moment que estava esmorzant, va sonar el telèfon. La mare, amb dificultat,
em va explicar que acabava de rebre un missatge de part de l'hospital Viella,
dient-li que el pare estava ingressat. Li havia donat un atac al cor.
La mare em va dir que, corrent, anés al cotxe, que anaven ca l’ hospital. Jo en
aquells moments no era conscient de perquè anaven allà tan desesperades.
Quan vaig comprendre la gravetat que un cop així suposava, em vaig quedar en

6. shock, no sabia què fer, només podia plorar.
Quan vam arribar a l'hospital els metges ens va dir que podíem passar a veure'l,
però només una estona. Vam entrar a l'habitació i vaig veure el pare ajagut al llit
amb molts cables posats al cor. Hi havia una màquina que no parava de fer 'pi-
pi-pi-pi-pi'. A mi se'm va trencar l'ànima en veure'l en aquell estat, tan indefens en
aquell llit. Vaig sentir la necessitat d’ apropar-me a ell per dir-li que ho sentia molt
per enfadar-me, que havia estat una amargada egoista, només pensava en mi.
El dia del meu aniversari ja li havien donat l'alta al meu pare de l'hospital. Jo no
volia cap festa, cap regal material, només estar amb ell. Llavors va ser quan em
van donar el millor regal de la meva vida: el pare i la mare tornarien a estar junts.
Jo vaig plorar de felicitat.
Ara preparo una festa sorpresa en una casa nova, on vivim el pare, la mare i jo.
Una festa senzilla però plena de bons sentiments, unió i alegria, una festa amb
ells.
.................
2n ESO Anna Camarena Premi Englantina d’ or
LA VIDA ÉS UN REGAL
Barcelona
5/1/2017
Hola pare!
Com estàs?
No sé si ho saps, però jo t’ho explico perquè no crec que la mare ho hagi fet.
T’ho intentaré explicar des del principi amb detalls, no et preocupis.
Sé que sóc una persona normal, però ara no tinc una vida molt fàcil. Un dia, fa
uns quants mesos, a la meva antiga vida, perquè he canviat molt des de l’ última
vegada, la veritat. No te'n recordes quan tot era molt més fàcil per a mi. Només
em preocupava pel barça i perquè tu i la mama em compréssiu l’última consola
posada a la venda...
Torno al relat. Doncs, fa temps, estava jugant amb els amics a futbol al pati, com
sempre, quan em vaig començar a trobar malament. L’escola va trucar a la

7. mama i vam anar a l’hospital. No sabia exactament què em feia mal, tot era molt
estrany. Em van fer moltes proves diferents, en dies diferents, fins que van
trobar que tenia leucèmia. Sí, i per això estic aquí assegut a un llit blanc, en una
habitació blanca, en un edifici blanc, a l’hospital, escrivint-te.
Sé que ara t’estaràs posant molt trist i nerviós però no et preocupis. Jo crec que
amb la mama i amb la seguretat en mi mateix podrem aconseguir sortir d’aquest
malson. Podrà arribar un dia que pugui dormir fins i tot a la meva habitació de
sempre amb les figures del Lego i del Star Wars i acabar amb aquesta malaltia
per sempre.
La primera setmana hospitalitzat estava molt trist, espantat, però a la vegada em
sentia afortunat perquè la mama sempre estava al meu costat. Els meus amics
venien totes les tardes. Això era al principi. Ara que fa uns mesos que ja no em
sento tan afortunat. La mama ve quan pot, perquè ha de treballar. Sé que l’ he
d’entendre, no és fàcil per a ella, ha d’estar per moltes coses i jo ja porto molt de
temps aquí. Els meus amics tampoc venen, jo crec que ja s’han oblidat de mi, ja
ni m’envien missatges. Tot això és el que més trist em posa.
Avui, a les 11 del matí, em vénen a buscar per fer una sessió de quimioteràpia.
Ara mateix penso com m’agradaria viure la vida d’abans amb tu i la mama
visitant llocs i gaudint en família. M’enfado amb mi mateix quan recordo els dies
que em passava la tarda enfadat per ximpleries.
Encara que només hagin passat uns mesos, ara sóc més fort i més gran, però a
la vegada em sento més trist. Quan hi penso sé que no dec deprimir-me, sempre
s’ha de buscar el costat positiu de les coses. Al menys estic viu i puc gaudir,
perquè de vides només en tenim una!
Aquí, a l’hospital, també tinc amics, amics que són com germans perquè sempre
estan amb mi, en cada moment, i ens podem entendre perquè, més o menys,
tots estem vivint el mateix. Ahir, a la tarda, em va venir a buscar a l’habitació en
Pau, ell també pateix. Vam estar jugant per tot l’hospital, tota la tarda. Hi ha dies
que són increïbles, com ahir! Aleshores som feliços i no ens recordem on estem
ni quins problemes tenim. Vivim i gaudim com nens normals perquè al cap i a la
fi som així, nens davant la vida.
Però avui és un dia molt diferent, ja m’he despertat inquiet recordant-te. Segur
que et faria molta il·lusió aquesta carta, encara que no la llegiràs mai, però a mi
em fa molta il·lusió fer-te-la. Em recordo quan tu també estaves a l’hospital i
t’anava a visitar totes les tardes. Encara que estiguéssim tristos, tu sempre

8. intentaves somriure i això és el que jo intento. Tinc por que em passi el mateix
que a tu, que me’n vagi d’aquesta vida per sempre, però estic segur que passi el
que passi, lluitaré fins al final com tu ho vas fer.
Et trobo molt a faltar i ja saps que la mare també. Sempre penso que encara
estàs aquí amb mi i a prop la mama.
T’estimo molt i t’estimaré sempre.
Una forta abraçada
Joel
PD. Aquest any faré 13 anys, per si no te’n recordaves.
………..
2n ESO Mireia Yepes
EL CAS DE LA JOGUINA DESAPAREGUDA
Portava tot el matí buscant una cosa, un objecte que era molt important per a mi.
El peluix que em van regalar just quan vaig néixer. És un ós molt bufó, però ara
està una mica vell, els anys li han anat deixant un color esgrogueït i un borrissó,
com cotó-fluix, que va perdent per on hi passa. Té la mateixa edat que jo, nou
anys actualment. Avui és el meu aniversari (en faig nou!!!) i m'agradaria bufar les
espelmes amb ell, ja que és molt especial per a mi.
Des de petita li dic de la mateixa manera ''Pill'', és un nom ben estrany, però la
meva família ja està acostumada. Bé, vaig directa a l’ assumpte.... que estic molt
trista perquè no el trobo, i no vull estar amoïnada precisament avui.
He estat pensant tot el matí, mentre el buscava, on el podria haver deixat, però
no me'n recordo de l’ última vegada que el vaig tenir entre els meus braços.
Segueixo pensant i... Ah! Ja ho sé! Encara no he mirat al jardí! Sense pensar-
m’ho ni un moment més, baixo corrent les escales, obro la porta i el veig allà,
abandonat a la seva sort i mig enterrat. M’ apropo i no crec el que veuen els
meus ulls! Està mutilat! Li falta un braç!!!
Agenollada davant del Pill, li prometo que buscaré el culpable. N’ hi ha dos, de

9. sospitosos: la meva gossa i el meu gat. Com és evident, no puc parlar amb ells,
perquè jo sóc una persona i aquest parell em mira sense entendre’m una sola
paraula. Això no serà pas fàcil!
Passa el temps i arriba l'hora de bufar les espelmes, el desig que demano
descoratjadament és poder endevinar qui ha estat el malvat que ha arrencat el
braç al Pill.
Quan arriba l'hora de dormir veig a la tauleta de nit una carta; l'obro i la començo
a llegir: ”Estimada Cloe, m'he assabentat que el teu desig d'aniversari és poder
endevinar què ha passat amb el braç d'en Pill. Dins del sobre hi tens el que
necessites, una píndola/pastilla per anar al passat durant un dia i poder veure
què ha passat. Recorda que ningú et veurà ni et podrà sentir, seràs com
invisible. Atentament la teva Fada Madrina.”
Estava molt contenta i impressionada a la vegada, com podia ser que la Fada
Madrina existeixi de veritat? Com podia ser que s'hagués comunicat amb mi?
Vaig estar tota la nit emocionada pensant en què demà podria viatjar al passat i
resoldre aquesta intriga.
Demà? Per què esperar tant! Ara mateix que tots estan dormint! Vaig baixar a la
cuina, vaig agafar un got d'aigua per prendre'm la pastilla. Quan me la vaig
prendre em va passar una cosa semblant al conte d'Alícia al país de les
Meravelles combinat amb el de Viatge en el Temps. I sí, de sobte, era allà, un
altre cop revivia el dia del meu aniversari. I va començar a passar tot davant dels
meus ulls.... L' efecte de la pastilla es passava quan ja havies desentrellat el que
volies saber, i ben ràpid vaig tornar al meu present.
Resulta que la meva gossa, la Kira, havia vingut a la meva habitació de matinada
i havia agafat a en Pill. Sense voler, jugant, li va estripar la pota, llavors, la
gossa, el va deixar amagat al jardí pensant que no ho veuria...(em quedo amb
aquest versió dels fets per no acusar la gosseta de gelosa i venjativa, que no
estic per romanços!).
Vaig acabar el dia igual que sempre, però em sentia millor, ja que havia resolt el
meu enigma. Finalment li vaig demanar a la mare que cosís la pota d'en Pill,

10. que, per cert, va quedar com nou.
Pot ser he de començar a dedicar-li més temps a la meva gosseta, en Pill no
crec que s’ enfadi amb mi, ja és més gran, en té nou anys!!.
………………….
3r ESO Maria Pascual Premi Englantina d’ or
Històries del Jardí
Una amiga
Aquest primer trimestre he conegut una persona que m'ha canviat la forma de
pensar, de fer les coses, de veure la gent...
Ens hem vist un cop per setmana durant tot aquest primer trimestre. Hem fet tot
tipus d'activitats juntes. Aquesta persona cada setmana em rebia amb un
somriure lluminós i amb uns ulls verds, oberts i brillants.
Ella es diu Maravilla i és una àvia que està en una residència molt propera a
casa meva. He tingut la sort de poder anar a visitar-la amb motiu del Projecte de
Servei Comunitari que hem fet amb l'escola.
El primer dia que ens vam presentar es lamentava perquè em deia que ella era
una persona molt callada i li sabia greu per mi, perquè no em podria aportar res.
Jo li vaig respondre que jo tampoc era una persona gaire xerraire i que ja teníem
una cosa en comú que ens unia.
Hem compartit activitats que ens han lligat les mans i el cor: hem ballat, cantat,
jugat amb paraules i matemàtiques..., menys els dies que la Carolina l’ excusava
perquè estava ocupada o havia estat ingressada a l’ hospital, la van operar d’
una taqueta a la cara. He pogut explicar-li les meves coses com a una amiga de
tota la vida, com la meva companya d'experiències, i ella em deia què havia fet
durant aquells dies que no ens vèiem.
M'ha encantat fer companyia, encara que sigui un cop per setmana, a una
persona que està sola. Ho recomano a tothom, perquè, quan ets gran, et sents
inútil per fer certes coses, però si algú et fa veure que pots arribar molt lluny,
pots ser el motiu perquè una persona sigui més feliç. Tot perquè la Maravilla no
es rendeixi, perquè val més del que es pensa. És una persona amb un cor molt
gran i amb una gran confiança. Si hagués de posar-li un adjectiu, la definiria com

11. a una persona sincera.
De la Maravilla he conegut el seu costat dolç i també el seu costat furiós.
Algunes vegades oblida els nom o li costa reconèixer qui ets. La Carolina és la
psicòloga que ens ha acompanyat en la nostra relació. Ens va explicar les
conseqüències de l'Alzheimer i els efectes que provoca en la vida de les
persones grans. Trobo molt trist que es pugui arribar a oblidar qui són els teus
éssers estimats amb qui has conviscut tota la teva vida.
El dia del comiat, per vacances de Nadal, em va dir que passaria les festes sola
a casa. Em va saber molt de greu, perquè no es mereix això. Vaig esperar que
pensés en mi aquest dia, perquè jo pensaria en ella com hi he pensat tot aquest
temps que ens coneixem.
Passat Nadal, s’ acabava el projecte comunitari a la residència però, tot i així, la
classe volia tornar a veure els avis i vam proposar d’ anar un cop al mes per
saludar-los i jugar al bingo amb ells.
Vam tornar l’ última setmana de febrer. En arribar, vaig buscar la Maravilla, però
no vaig trobar la seva cara d’ entre els avis. Aleshores, vaig buscar la Carolina
per preguntar-li on podia ser-hi. Em va dir que ja no la trobaria, que havia anat a
un lloc millor on no patiria de malalties ni de soledat, un lloc on no s’ hauria de
preocupar per res i on poder ser feliç. Els ulls se’m van negar de llàgrimes i,
intentant dissimular-lo, vaig començar a pensar en els bons moments que
havíem viscut juntes.
La Carolina ens havia explicat les ferides que provocava la malaltia de l’ oblit,
però no ens havia preparat en com era de delicada aquesta etapa de la vellesa i
de quina manera ens podia afectar. Jo, aquell dia, no estava preparada per
aquella sobtada notícia. No tornaria a veure l’ àvia Maravilla mai més.
Carta a la meva amiga
Estimada Maravilla,
Mai hagués pensat tenir una amiga així. Ha estat una experiència bonica i real.
M'ha encantat compartir saviesa, amor, somriures...
Amb tu he après a no rendir-me mai, encara que tot el món s’ esfondri. M’ has
demostrat que ets una dona molt valenta. T’ adoro i et vull desitjar que, allà on
estiguis, siguis feliç, perquè era el que tu desitjaves per a mi.
El primer dia, en els teus ulls verds veia tristor i soledat, dies més tard veia

12. esperança i confiança. Espero poder transmetre’ l jo també als altres com tu me
l’ has transmès a mi.
Ara miro les persones grans amb uns altres ulls. Les veig amb moltes
experiències per explicar, ja que han viscut tota una vida plena d'emocions. Dins
de cada persona gran hi ha una gran saviesa que mai abans hagués pogut
descobrir sense tu, Maravilla.
..............
3r ESO Carla Noguiras
Històries del “Jardí” Servei Comunitari
COMIAT
Avui, estava trista perquè sabia que era el meu últim dia i no vull deixar de visitar
“El Jardí”. Quan hem arribat els avis estaven asseguts en la sala. Quan he deixat
les coses a una taula he buscat la Maria i he anat cap a ella. Ens hem donat
dos petons i, de sobte, ha vingut una noia de la residència i li ha donat a la Maria
una bossa. En aquell moment em preguntava què era i per què la volia. Quan la
noia se n’ ha anat la Maria m’ha donat la bossa. Era un regal per a mi. Què
bonic! He obert l’ embolcall i era una bufanda. Estava molt emocionada i li he
donat una abraçada i dos petons.
La Carolina ha començat a parlar i ens ha comunicat que ella i els avis havien
preparat unes nadales. Les han començat a cantar i com que nosaltres també
ens les sabíem també les hem cantat a l’ uníson. Després d’això nosaltres els
hem cantat una nadala que teníem preparada per a ells: “M’agrada el Nadal”. Els
ha agradat molt que els hàgim preparat una sorpresa per a ells.
Quan hem acabat nosaltres ha vingut l’hora dels regals. Ens han preparat una
ampolla que a dins té una cartell d’un arbre de Nadal amb boles de cotó fent de
neu. És molt original! També ens han donat una fotografia on sortim nosaltres
amb l’àvia.
La Carolina ens ha anat preguntant un per un com ha estat aquesta experiència:
com ens ho esperàvem abans, si ens ha agradat o no... Jo li he contestat que ha
estat una experiència molt bona i que m’ha agradat molt.

13. Seguit d’això ens han donat una cartolina on hi ha les fotos que ens hem fet tots
junts perquè la firméssim i hi poséssim algun missatge.
Per últim, li he donat una abraçada molt forta i dos petons a la Maria i li he donat
el meu regal: una foto nostra i una carta. També li he donat les gràcies pel regal i
per haver-me acompanyat en aquesta experiència.
Ens hem acomiadat de tothom i ens hem anat.
REDACCIÓ
Aquest curs al col·legi hem fet un servei comunitari a una residència d’avis.
Abans de començar el servei els professors i una dona del centre ens van
explicar en què consistia i que cada dimecres havíem de fer diferents activitats
amb un avi. A cada nen ens n’assignarien un.
El primer dimecres, quins nervis vaig passar! Aquest dia ens vam haver de
presentar davant de tothom. Havíem de dir com ens dèiem i d’on érem. Quan va
ser el meu torn vaig presentar-me i, després, l’encarregada d’aquest projecte em
va dir que estaria amb la Maria. La vaig veure per primer cop: una dona baixeta
amb ulleres com jo, cabell blanc i uns preciosos ulls blaus. La vaig saludar amb
dos petons i ens vam posar a parlar de quan ella era jove, de la seva família...
Durant tota la seva vida ha fet un munt de coses. És una dona molt simpàtica i
em feia riure molt amb bromes seves. Vaig pensar que aquesta nova experiència
m’estava agradant molt.
Al llarg de vuit dimecres he fet una activitat diferent amb la meva nova amiga:
dibuix, càlcul, jocs com el parxís, el bingo i el Tutifruti...
Us vull explicar el dia que més bé m’ho he passat: el de ballar. Aquell dia tots els
avis es van posar a ballar en parelles i ens van convidar a ballar amb ells. Us
preguntareu perquè és el meu dia preferit, no? Doncs jo us responc. Aquest dia
m’ho vaig passar molt bé perquè veia que els avis no paraven de riure i estaven
molt contents ja que nosaltres estàvem ballant amb ells i això és una cosa que
gaudeixen de fer.

14. El dia del comiat estava molt trista perquè dimecres a dimecres, fent activitats
amb la Maria, m’ho he passat molt bé i li he agafat molt d’afecte. Totes dues
juntes fem molt bon equip ja que vam guanyar una partida del parxís. Ella m’ha
donat un regal i jo a ella. A més li he agraït haver-me acompanyat en aquesta
activitat.
Mai he tingut una experiència tant interessant. Ho hauríeu de provar!
CARTA
Estimada Maria,
Vull dir-te que tots aquests dimecres me’ls he passat molt bé amb tu jugant al
bingo, parxís, fent càlcul, dibuixant, ballant... perquè ets una dona molt divertida,
amable i riallera.
M’hagués agradat passar més dies amb tu, però aquest projecte,
desgraciadament, s’ha acabat. Intentaré venir per visitar-te més vegades, perquè
ens han dit que els últims dimecres de cada mes fareu el bingo a la tarda.
Aquesta experiència al teu costat ha estat extraordinària.
Espero que passis molt bones festes amb la teva família.
M’ha agradat molt haver-te conegut i espero que ens veiem aviat.
Petons, Carla.
.........