SlideShare une entreprise Scribd logo
1  sur  24
Télécharger pour lire hors ligne
APUNTS SOBRE HIDROLOGIA JUNEDENCA
       Advertiment previ. Aquest article fou escrit a l’any 1979, i, per diverses raons, restava inèdit des
d’aleshores. L’he recuperat avui per a donar-lo a conèixer als junedencs, confiant que sigui d’interès per
als estudiosos. Alguna de la informació que duu és ja avui inobtenible per haver desaparegut els qui me
la van facilitar, i alguns dels escenaris descrits també ja no hi són.
       En revisar-lo, hi he observat un to potser excessivament melangiós i nostàlgic. L’he conservat,
però, com a testimoni dels meus sentiments en una època, introduint-hi només algunes menudes
correccions ortogràfiques i d’estil.
       Voldria que totes les persones que poguessin facilitar informació suplementària (fotografies,
documents o simplement informacions i records) es posessin en contacte amb mi per a millorar-lo.
Moltes gràcies a tots.
       Barcelona, desembre de 2008.



                                                        Juneda, terrer d'Urgell...
                                                        l'aigua riu en ton cinyell
                                                        i dintre l'horta somica.
                                                        Joan Duch.

       L'aigua ha estat sempre el problema més important en tota la Plana d'Urgell,
històricament seca, polsosa, assedegada. La llargament esperada construcció del canal
d'Urgell al segle XIX significà el major canvi hagut en tota la història de la comarca, que
vegé transformar-se el seu paisatge i el seu nivell de vida en pocs anys.
       Ara bé, la sequedat del terme fins al segle XIX no significava pas absència
absoluta d'aigua. Justament la seva escassetat va fer gaudir a les poques deus existents
en el terme d'una importància extraordinària. Costa feina avui, amb la Femosa reduïda
a un simple desguàs pudent i gairebé totes les fonts naturals llavors existents
abandonades o almenys desconegudes, fer-se idea del que significava una i altres per
als nostres avantpassats. Pot ajudar-nos-hi donar un cop d'ull al Llibre dels
Mostassàs de Juneda, amb les seves detalladas disposicions sobre l'ús de l'aigua de les
basses par a abeurar o per a regar, o, més modernament, al llibre d'actes de
l'Ajuntament en el segle XIX, on es fa avinent la misèria dels anys de sequera.
       Justament, el fet mateix de l'existència de Juneda ve condicionat per la situació
d'aquestes minces deus. D'una banda per la Femosa, que permetia un rec moderat en
unes reduïdes zones del fons de la seva vall, d’una altra les fonts d'en Renyé, del Po i,
més endavant ja, de la Canonada, assegurant un subministrament continu i de qualitat,
i, finalment, la posició del turó de la costa, que oferia defensa a una distància d'aquells
no excesiva Tots aquests fets topogràfics i hidrològics condicionaren el naixement del
poble, com tants altres (les Borges, Margalef... ) en situació anàloga.
       El tema té prou interès com per a meditar-hi una mica. Fruit de reflexions,
converses i exploracions són aquestes ratlles, que volen ser una introducció a una
presa de consciència del què és, que representa, i que ha representat l'aigua per a
Juneda. El qualificatiu adoptat, ‘hidrologia’, caldrà doncs entendre'l d'una faisó un xic
ampla, acceptant-lo, no com és habitual, d’una simple manera fisiogràfica, sinó
projectant-lo als aspectos descriptius, històrics i socials de l’aigua. A través de l’anàlisi
d’aquests aspectos ens serà posible captar una dimensió important de Juneda, de com
és i perquè, doncs, és.
       I prou de preàmbuls.
1. ELS RIUS
       La Femosa
       Neix al lloc nomenat “el Tallat”, vora Montblanquet, al peu de les ruïnes del
monestir d’aquell nom, que parteix aigües entre l‘Urgell i la Conca de Barberà. Va
portant un filet d’aigua fins als Omellons, on encara, per la seva migradesa, no mereix
l‘honor d’un nom propi i és conegut simplement com “el riu”, o, màxim, “el torrent del
Turull”. Progressivament augmenta el seu cabal, tant pels afluents com per les
filtracions de les mateixes capes permeables que travessa en vertiginosa successió. Al
seu pas per la Floresta és nomenat “el torrent de la Coma” (nom d'una partida de la
localitat).
       Però no és fins a l'alçada de les Borges quan pot ésser considerat com veritable
riu, sempre naturalment dintre del seu caire modest. Des d'allí pren ja el nom propi de
Femosa (l'origen etimològic és evident: no tant saber a quins fems fa referència), i
segueix un curs pràcticament rectilini en direcció SEE-NNW, travessant els termes de
Juneda, Puigvert, Artesa i Lleida, i desembocant al Segre un parell de quilòmetres més
avall de la darrera localitat esmentada. És el més important dels riuets que cedeixen
aigües al vell Sicoris en aquesta zona.
       Amb tot i això, el seu cabal, encara que regular, és escàs, i rarament ultrapassa el
metre cúbic per segon, cosa que no priva que sigui ben temut par les seves terribles
“robinades”, que de tard en tard flagelen la comarca. La més catastròfica de què es té
notícia fou la del 23 de Setembre de 1874, el famós “aiguat de Santa Tecla”, que causà
enormes perjudicis a tots els pobles d’Omellons en avall. En aquella ocasió l’aigua
s’anà represant als terraplens dels camins i en trencà alguns per la Floresta,
embassant-se al seu pas per Juneda en l’aleshores recentment construït de la carretera
Lleida-Tarragona (actual Pont Volat de la Femosa), produint-se així una elevació de les
aigües fins al molí de Baix. Més crescudes hi ha hagut, per això: famoses han estat
també la de l’any 1907, encara recordada per alguns jaios, la de l'estiu del 1943,
arrasadora de garbes, i, ahir com aquell que diu, la de la Festa Major de 1966,
destructora dels ponts dels Safareigs Vells i del camí de Castelldans.
       Amb aquests antecedents, no és estrany que, curant-se en salut, els enginyers
hagin construït els ponts del ferrocarril i de la Carretera Nova amb gran obertura i
aparentment excessius per a un riuet tan menut. Els més antics són petits i,
naturalment, de construcció més senzilla i barata, però es veuen sistemàticament
inutilitzats quan a les robines hi passa l’aigua per sobre… o se'ls enduu. De ponts
menuts d’aquest tipus n’hi ha uns quants: és molt interessant el que es conserva sota
el modern de la Carretera Nova, format per un arc de pedra de mig punt, datable
possiblement a l'Edat Mitjana; per allí aniria l’antic camí de Lleida. N'hi havia un altre
de molt semblant a l'antiga Carretera Vella, vora l’actual pont Volat (antic pont de
Pedra), però, en quedar en desús per la construcció d'aquest, fou enderrocat pel
propietari dels terrenys de les marges. Després de la voladura a la guerra civil del 1936-
39 de l’esmentat pont per les tropes republicanes en fugida calgué habilitar-lo
novament, fou destruït per la robina, com hem dit abans, al 66, i, refet novament i
reforçat amb formigó, allí roman encara avui. Encara d’una faisó semblant és el que
suporta la carretera de Castelldans, també destruït i refet. Esmentem finalment el sifó
que fa per sota el Subcanal, ja en el límit amb el terme de Puigvert, i alguns pontets
caminals més repartits pel terme.
Degut als minsos desnivells topogràfics del nostre terme, el pendent del riu és
molt reduït. Des de les Borges a la desembocadura davalla uns 140 m en uns 30 km de
curs, cosa que representa un pendent inferior al mig per cent. Al gràfic es veu aquesta
variació al llarg de tot el curs, que respon a allò que és habitual en rius d’aquest tipus.
      Des que el cabal comença a ésser una mica important, comença l’explotació del
riu per a usos industrials a part dels domèstics. Mentre que als Omellons només
serveix per a nodrir els dipòsits i els safareigs públics, des de les Borges comencen ja
les ‘peixeres’, o derivacions del riu que menen l’aigua per una sèquia de curs
lleugerament divergent i menys inclinat, cosa que serveix per anar regant l’espai
triangular comprès entre ella i el riu fins que finalment, en un punt de topografia
adient, es produeix el retorn ràpid a la Femosa aprofitant l’energia de l'aigua per a
moure un molí.
      El primer d’aquests és el de la Vila, a les Borges. Vénen després, ja a Juneda, el
de la Bardissa, vora mateix del camí de la Floresta, el d’en Paco, prop de la Casilla de la
Reina de la via de FC, i, sobretot, el d’en Torrent o de Baix, ja molt a prop de Juneda, el
més important i històric de tots. Als seus bons temps aquest era capaç de moldre 250
kilos de blat a l’hora, potència molt superior a la dels altres, cosa que el feia vital en el
subministrament de farina a la població. L'excés d’aigua del seu embassament de
reserva s’eliminava per un vessador que formava la bella cascada de la font del Gat, de
la qual parlarem més endavant.




 Fig. 1. Perfil longitudinal de la Femosa

    Queda encara per esmentar, també dintre del terme de Juneda, el molí d’en
Massot, a la Manreana, que rivalitzava i potser superava el de Baix, amb un bonic
edifici successivament engrandit amb les generacions. I també els molins d’en Faustet,
al terme de Puigvert, i el del Facciós al d’Artesa.
      Poc serà tot el que es digui sobre la importància històrica que per a Juneda té la
Femosa. A part de permetre el rec i, amb ell, el poblament, com testimonien les restes
de poblats ibèrics i de vil∙les romanes trobats a les seves marges, el seu curs
condicionà al seu día el pas de la important via de comunicació Ilerda-Tarraco, i
aquesta importància continuà a l'Edat Mitjana amb l’establiment al seus entorn d’una
torre Manresana, que ha deixat marca en la toponímia (partida de la Manreana). Els
terrenys situats al fons de la vall han estat sempre i són encara els millors del terme, i
tota una cadena de “torres” i “vil∙les” els dominen: Vimferri, Betilla, Margalef, el molí
d’en Massot...
      És doncs d'època ben pretèrita que ve l’aprofitament del riu. Documentalment, la
primera referència que se'n troba correspon a l’any 1585, quan l'holandès Enric Cock,
acompanyant el sèquit de Felip II en un viatge reial per les nostres terres, escriví:

                 A vuit d’abril… havent caminat després de dinar quatre llegües, vinguérem a un
           poble de dos-cents veïns que es diu les Borges, havent passat primer per Juneda, llogarret
           que és al camí no gaire lluny d’on havíemde posar. Entre poble i poble hi havia moltes
           sèquies que regaven llurs fèrtils camps de blat’.

      La pobra Femosa passà al paper de comparsa així que el canal d’Urgell arribà a les
nostres terres... Avui, disminuïda en importància, es veu humiliada pels usos que el
poble en fa. Ha d’acceptar el paper de desguàs que no vol el canal, rebent bona part
del clavegueram del poble. I, per si això fos poc, els seus marges s'han convertit en lloc
ideal per a establiment de granges de porcs, que l’omplen de brutícia i fan els seus
entorns irrespirables. Desitgem que el futur reservi al nostre etern riu funcions més
nobles.

      Altres
      Cal esmentar un important afluent de la Femosa, que hi desemboca a l'altura del
Salat, després de passar sota la carretera Lleida-Tarragona vora l’hostal d'aquell nom i
la via en el pont nomenat “de les Escarrutxes”. Rep l’aigua del sector S del terme
municipal de les Borges.
      A part d'això, no és la Femosa l'únic argall recollidor de les aigües de desguàs del
terme. El sector del Bas duu l'aigua, cosa poc corrent en la comarca, en direcció
contrària al Segre, vessant-la cap a vora Torregrossa a un altre riu paral∙lel a la Femosa
i de característiques molt similars, que procedent de la serra d'Omells passa per vora
Arbeca i toca el terme de Juneda a la partida dels Colls. De sempre les aigües d’aquest
riu ─no en consta cap nom cert─ han estat també aprofitades per al rec en els llocs
esmentats. Desguassa al Segre una mica més amunt de Lleida, vora la resclosa.

       LES FONTS
       La rodalia de Juneda es més rica en fonts que no podria pensar-se al primer cop
de vista. Recordem l'estructura geològica de la Plana d’Urgell: capes oligocèniques,
pràcticament horitzontals en ésser relativement recents i no haver sofert gairebé cap
mena de plegament, on alternen els bancs argilosos i gresosos. L’erosió els va
desmantellant lentament, amb més intensitat com més ens acostem a les valls dels
rius. Les capes toves són destruïdes ràpidament, però les dures resisteixen força anys y
així el paisatge va agafant el característic aspecte que li donen els tossals, limitats
superiorment per un estrat dur ─generalment rocós o gresós─, i amb una brusca
caiguda al final fins al següent estrat resistent. La baixada es va produint cap al Segre i
alhora en direcció perpendicular als riuets que hi desguassen, de manera que les taules
tendeixen a ser llargues i estretes, orientadas en direcció SE-NW. El tossal de la Llàntia,
la Franquesa, el turó de Margalef, el mateix turó de Juneda, són bons exemples.




Fig. 2. Esquema de la composició de les capes geològiques al Baix Urgell

     En els llocs més baixos i planers, però, és freqüent trobar estrats argilosos i tous
encara no erosionats, que hom aprofita per al conreu. Aquestes mateixes capes tenen
sovint una certa impermeabilitat, i van retenint part de l’aigua de pluja, que resta
impregnant-ne els porus i formant un veritable dipòsit subterrani anomenat ‘aqüífer’.




Fig. 3. Esquema de la composició topogràfica del relleu al Baix Urgell

       D’altra banda, la penetració d'aigua cap a l'interior del terreny no és indefinida:
tard o d’hora es veu detinguda per un estrat impermeable, i llavors va acumulant-se
lentament a sobre. Però, com que les capes, encara que lleugerament horitzontals, no
ho són mai del tot, la minsa inclinació que tenen sempre cap a una o altra banda
origina un moviment molt lent de l’aigua, que va avançant cap a la vora on l’estrat
inferior impermeable davalla. Si en el seu camí troba una interrupció en la continuïtat
(el final d'un tossal), llavors aflora a la superfície.
Fig. 4. Esquema de la formació d’aqüífers i de fonts

        Si la capa inferior és pràcticament impermeable, pot ocórrer que l’aigua aparegui
fraccionada al llarg de tota una zona, originant allò que s’anomena un “mulladiu”.
Aquest cas és força corrent. Però si, previ a la capa fina impermeable, n'hi ha una altra
intermitja de permeabilitat gran, l’aigua tendeix a concentrar-s’hi i circular-hi
preferentment, podent brollar en algun punt concret d’interrupció superficial. Aquest
és el cas de les fonts del Po, del Gat, de la Canonada i d’en Renyé, totes situades en
espones on aflora un estrat gresós permeable, que concentra l’aigua de la capa
argilosa superior que l’alimenta.
                                                             Una altra manera de captar
                                                       aigua força utilitzada és augmentar
                                                       tot el possible el contacte superficial
                                                       de la capa portadora, sigui
                                                       mitjançant una cova (cas de la font
                                                       del Sord) o d’un pou de la fondària
                                                       suficíent per interceptar l’aqüífer
Fig. 5. Font del Sord                                  (pous de captació de la Canonada o
                                                       de la font de Sant Jordi).
                                                    L'aqüífer es va carregant d’aigua a cops,
                                              durant les pluges de l’any, i es descarrega de
                                              mica en mica i amb ritme bastant uniforme,
                                              per desguàs natural o per les fonts que li
                                              prenen aigua. En tot cas, les variacions
                                              estacionals es tradueixen en augments o
                                              minves en el caudal que donen les fonts, a
                                              tenor de la càrrega de l‘alimentador. Però el
                                              buidament total d'un aqüífer exigeix
Fig. 6. Font de Sant Jordi
                                              anys ─segles en alguns casos─, de manera
que el subministrament d'aigua, gran o petit, està gairebé sempre garantitzat.
        Un element pertorbador en tot aquest sistema ha estat el canal, que per filtració
ha aportat una càrrega extraordinària des aqüífers immediats, canviant la hidrologia
subterrània dels contorns, inundant fonts-pou com la del Paradell o augmentant
pregonament el caudal d’altres que tradicionalment el tenien reduït (el Po, el Gat). Les
variacions estacionals del mateix canal repercuteixen també en aquestes fonts
afectades.
Fig. 7. Alteracions introduides en les fonts properes al canal per la nova capa freàtica

      Es força interessant conèixer les circumstàncies particulars de cada una de les
fonts del terme de Juneda. Heus ací les dades que n'hem pogut esbrinar.

      La Canonada o Font Vella
      Vital per a la vida junedenca fins fa un segle, i avui totalment abandonada i en
ruïnes, es tracta d’una notable obra d’enginyeria pensada per dotar la població d’un
doll d’aigua en quantitats més grans i amb major constància que la que era abastable
amb les minces fontetes tradicionals de l’estrat porós vora la Femosa d’on se serveixen
les actuals d’en Renyé, del Gat i del Po.




Fig. 8. Perfil longitudinal de la Canonada

      A mig quilòmetre de la població aproximadament, al Pla del Molí i prop de la
torre d’en Cistellera existia un pou de captació d’aigües, colgat fa pocs anys en unes
obres d’explanació que el propietari del terreny va fer-hi. Seccionant una capa de
gresos impermeable, s’aconseguia una deu d’aigua en quantitat important que,
aconduïda per una galeria d’uns 500 m de longitud situada sota el camí que marxa
paral∙lel a la Femosa per la seva banda dreta, feia cap a l’indret del riu immediat al
pont Volat.
Sorprèn la qualitat d’execució del
                                                túnel de conducció d’aigües. Amb unes
                                                dimensions d’un metre i mig d’alçada per
                                                seixanta centímetres d’amplada permet,
                                                amb algunes dificultats, el pas d’una
                                                persona, i està tot ell recobert en pedra:
                                                sellars a les vores, lloses ciclòpies sovint de
                                                més d’un metre d’amplada a la coberta
                                                (malgrat el nom de “la Canonada”), i una
                                                llosa-base amb un canalet buidat en pedra
                                                destinat a conduir petites quantitats
                                                d’aigua amb poques pèrdues i facilitant la
                                                neteja dels pósits, que sempre foren el
                                                gran problema        d’aquesta      conducció.
Fig. 9. Secció transversal de la Canonada       L'obra es va executar sens dubte a cel
                                                obert, i avui són freqüents els punts on s'hi
filtra llum de l’exterior per escletxes menudes.
        Al final del seu recorregut el col∙lector desguassava en tres piques succesives,
que molts encara recorden avui. La primera era destinada a aigua per a beure, les
altres dues a abeurament del bestiar i altres usos. Més endavant s’afegiren dos
safareigs públics, després dels quals l’aigua sobrera desguassava finalment a la sèquia
que pren aigües de la Femosa a pocs metres d’aquest mateix indret.
        No sabem l'antiguitat d'aquesta obra. La tradició, inevitablement, l'atribueix als
moros, però, atenent a detalls més o menys directes com són el tipus i qualitat de
l’obra d’enginyeria, que degué precisar una forta inversió i mitjans tècnics adequats
par a dur-se a terme, així com la data d'altres obres similars i el seu estat de
conservació, ens inclinaríem a situar-la cap al segle XVII. El cas és que fins a la
construcciò del canal d'Urgell la Canonada era l’única deu d’aigua segura i abundosa, i
jugà per aquest motiu un paper de primer ordre per a la població, condicionant fins i
tot la seva orientació i creixement. Durant segles seria una constant junedenca el pas
pel “camí de la Font”, avui carrer, de les dones amb els càntirs al cap o dels ruquets
privats o municipals amb llurs argadells. Així i tot, cal dir que l’aigua d’aquesta font,
com la de totes les del mateix estrat (Po, Renyé, Gat) era i és “molla” o “dura”, és a dir,
pobra per a apaivagar la set i de mala qualitat per a rentar. Per això era preferida, tot i
el major allunyament, la del Paradell... quan no s'havia d’anar fins al Segre per haber-
se assecat totes les esmentades.
        El servei de lliurament d'aigua i del transport fins al poble degué ser municipal
des d'un principi, puix és impensable que una obra d’aquesta envergadura fos feta per
un particular. A les actes municipals del segle XIX es troben freqüentíssimes
referències a l’estat de conservació de la Canonada, especialment als anys entorn de
1850, que degueren ser d’excepcional sequera. Així, a tall d’exemple, en la sessió del
20 de gener de 1847 s'acordava “componer el conducto que dirige el agua a la fuente
de esta villa”, en la del primer de maig del mateix any es determina “renovar el
lavadero de esta villa”, i finalment, en la del 2 d'octubre de 1849, “limpiar la acequia
de las inmediaciones del lavadero en bien de la salud pública”. Cal suposar que el
desguàs, amb la seva seqüela d'aigües entollades, xisques i mosquits, oferiria també
els seus problernes.
Tot aixó canvià amb el canal d’Urgell. De cop, a partir del decenni de 1860, passà
a disposar-se d’una deu d’aigua més propera al poble, encara que de mala qualitat
(terrosa) i accés incòmode (per les escales vora el pont de l’actual Piscina). Cap
a finals de segle, amb la instal∙lació de dipòsits i fonts municipals, deixà d’ésser vital la
Canonada, i poc dresprés les seves tres piques foren remogudes i aprofitades per a
altres usos. Així i tot, encara als anys de la darrera guerra, en ésser tallat el canal a
Ponts per les forces franquistes, calgué pensar altre cop en la vella Canonada i s’hi féu
una darrera neteja, veritablement difícil, puix el conducte estava en alguns punts
obstruït totalment pels pòsits.
       Avui sí que la Canonada està totalment fora de servei, sembla que de manera
definitiva i irreversible. Cegada pel seu extrem final a causa d'unes obres de
condicionament fetes vora els antics safareigs, ha calgut obrir-la a meitat del
recorregut, al trocet en aqüeducte sobre el desguàs del Molí de Baix, per donar sortida
a l’aigua que, malgrat la desaparició del pou de captació, encara brolla per les parets.
Com que hi ha a la solera un pòsit de llot d’uns 30 cm de gruix, l’aigua no ha tingut
dificultats en formar-hi, en el tram inferior, un contrapendent que la permet
desguassar des d’ambdós costats cap a la sèquia esmentada.
       L’estat interior de la galeria és lamentable. En el seu tram superior és possible
recórrer-la, bé que amb moltes dificultats, uns 200 m, però en l’inferior només uns 30.
Moltes lloses s'han mogut, hi ha hagut ensulsiades laterals i el gruix de llot augmenta.
A aquest pas, desapareixerà del tot en pocs anys. Magra gratitud per a un element que
donà servei al poble durant segles!
       Pel que toca a l’explanada on hi havia les piques i els safareigs, és avui una selva
de bardissa. Amb prou feines s’hi distingeixen les restes d’un dels safareigs. Peró, si no
passa cap vehicle per la propera carretera, amb una mica d’imaginació poden sentir-se
els cops de pala de les safaretgeres, tènue evocació d'un temps perdut, i imaginar
Jacint Rosinach escrivint-hi allí el seu poema

                                   En les aigües del riu Segre
                                   una nina està rentant,
                                   la més bella que s'estatja
                                   en les terres del voltant...

      Font d'en Renyé o del Camí de Miravall
      Situada a la marge esquerra de la Femosa desguassa l’aqüífer corresponent per
aquest costat, que sembla més favorable que la dreta, ja que les fonts que
descarreguen aquesta (Romer, Gat), abans del canal d'Urgell només havien portat uns
rajolins d’aigua. En canvi, la d'en Renyé era important, i possiblement anteriorment a
la Canonada serví de subministrament local.
      De la importància del seu cabal dóna idea que a la seva vora s'establís l’hostal
d’en Renyé (o del “Currutaco”, paraula que antigament significava ‘presumit, pinxo’),
que abeurava les bésties i donava hostatge als viatgers a Lleida. Però posteriorment la
construcció del canal d'Urgell, carregant l’aqüífer de la marge dreta de la Femosa, donà
més cabal a les seves fonts, permetent l'establiment de nous hostals que per la seva
major proximitat al poble acabaren arraconant el d’en Renyé.
      La font, esdevinguda inútil, acabà éssent venuda per l’Ajuntament de Juneda, que
en tenia la propietat, als amos de la “fàbrica del sulfur”, que l’encercaren. Actualment
roman enrunada i tan voltada de bardisses que és impossible acostar-s’hi.
Font del Po
      Primitivament nomenada “del Romer”, de sempre havia estat un filet molt minç
d'aigua, fins que la construcció del canal la féu créixer en carregar l’aqüífer del que
s’alimenta. Això propicià la construcció, a la seva vora, de l'hostal del Po, on
repostaven els vehicles de la ruta Lleida-Tarragona. Aquest acabà suplantant el d'en
Renyé.
      Durant el primer terç del segle XX el poder de convocatòria popular del lloc
augmentà, ni més ni menys que com passa avui amb hotels, aeroports i punts i
anàlegs. Al pati de l’hostal foren freqüents les reunions i balls, amenitzats per
l’orquestrina que a voltes s'instal∙lava al “niu”, petita plataforma muntada en les
branques del magnífic exemplar de plàtan que decora el pati. El lloc devia ésser d’una
placidesa i bonicor incomparable.
      La font, que inicialment desguassava a la propera Femosa a l’aire lliure, vegé
cobrir el seu col∙lector, llevat d’un petit tros que romangué descobert rebent el nom
de “Font de la Banyera”. Aquest fou uns anys punt de refrescament dels assistents als
partits de futbol quan el camp era al km 73 de la carretera Lleida-Tarragona.
      Els temps han canviat i avui la font roman, però no l’hostal. Resta també l'arbre,
encara el millor exemplar de la seva espècie en tota la comarca.
      Un altre plàtan semblant, gairebé tan gran i maco com ell que li feia companyia a
pocs metres, a la Carretera Vella, fou tallat fa uns anys per incompatibilitat amb
l’electrificació del ferrocarril. Què hi farem. És el progrés (diuen).

      Font del Gat
      Una altra més, germana bessona de l’anterior. Situada en un racó d'encisadora
bellesa vora el Molí de Baix, en el punt on les aigües no utilitzades, procedents d'un
petit embassament de reserva situat a la part superior, queien en bonica cascada. La
remor de l'aigua i la verdor del lloc l’han fet també un dels predilectes dels junedencs.
      No hi ha dubte que el nom degué estar inspirat en la popular tonada catalana.
Sembla que cada poble demana la seva font del Gat, i veritablement la de Juneda no
tenia res que envejar a cap altra de les cents que a Catalunya duen el mateix nom.
      Potser ha estat la que més ha aguantat el pas del temps, però també resta avui
ben malmesa, amb la pica gairebé desfeta, el terreny embardissat i el salt pudent per
les granges situades aigües amunt. Resta, però, l’aubi centenari, el millor exemplar
d’aquesta espècie en tot el terme.

      Font del Paradell
      Encara que estrictament estigui en el terme municipal de Torregrossa, està prou
vinculada amb Juneda per merèixer un comentari. Situada vora Margalef a uns 5 km
del nostre poble, consisteix en una excavació feta a una espona sobre l’estrat portant
d'aigua. La construcció del canal justament a curtíssima distància aixecà uns quants
metres el nivell freàtic (vegeu el croquis de la figura 7), provocant la seva inundació
permanent.
      Malgrat el seu allunyarnent del noble, que la feia incòmoda de visitar, molts hi
anaven sovint a aprovisionar-s'hi per a la beguda. La raó era la bondat de les seves
aigües, motiu pel qual era ja nomenada al Diccionario Geográfico-Estadístico-
Histórico de Pascual Madoz (1847), que a l’article “Juneda” diu que “…a distancia de ½
hora (sic) al NO se encuentra otra (font) de aguas muy esquisitas, de que se sirven los
vecinos para beber y demás usos domésticos”. De com fou apreciada en altres
èpoques dóna idea l’interessant arc carpanell de pedra calissa, segurament del segle
XVII, que li serveix de portada, avui per cert en perill de sofrir la mateixa sort que el
cobertet posterior, pràcticament desfet ja.
      Tot i que avui sigui desconeguda per molts junedencs, va continuar, com en
segles anteriors, éssent punt de cita comarcal en berenades i excursions fins fa només
una generació. Potser això, unit a les circumstàncies de la seva inundació, ha donat lloc
a una munió de llegendes. Sense oblidar la proverbial relativa als seus origens “àrabs”,
hi ha tot un reguitzell d’especulacions sobre galeries soterrànies avui inundades,
tresors a l’abast d’espeleòlegs-escafandristes agosarats... En tot cas, la bellesa i
serenor del paisatge que la volta i la gràcia de la seva construcció la farien mereixedora
d’un major coneixement i cura en la seva conservació que els que avui li són atorgats.

      Font de Sant Jordi
      Va ser durant els anys de la dictadura primoriverista i de la República potser el
lloc més agradable de la població. A l’estil de la Canonada, estava formada per un pou
circular d’uns sis metres de diàmetre per cinc de profunditat perforant una capa
permeable que proveïa el canó a ella connectat. Fou aberta per l’inquiet i emprenedor
junedenc Ramon Torrent, pare d'una nissaga d’inventors, en els anys de la guerra
europea, cercant donar un atractiu més a la pista de ball nomenada “Parc Nora”,
situada en allò que són avui els solars posteriors del carrer de la Font, una mica més
avall de les Escoles i partit pel carrer Domingo Cardenal, Ilavors un simple camí.
      La construcció de la font de Sant Jordi planteja un interrogant: si hi ha un estrat
portant d’aigua més a prop del poble que el que alimenta les fonts d’en Renyé i la
Canonada, per què van anar a fer aquestes tan lluny? La pregunta queda resolta si,
com he sentit dir, la font de Sant Jordi s’alimentava en realitat de la xarxa de
distribució local, puix al poc temps de construït el pou la deu natural s’estroncà.
Fig. 10. Font de Sant Jordi (croquis fet d’acord
amb les descripcions de Ramon Torrent fill, i revisat per ell mateix)

      Es baixava al pou per una rampa oberta en túnel, i al fons, a més de la font
pròpiament dita, hi havia un taulell par a servir begudes refrescants i un annex
subterrani nomenat “Sala de Billar”, amb taules i cadires per a fer-hi estada.
      El lloc, fresc i amenitzat per la suau música de la propera pista de ball, matisada
per les cortines d’arbres que protegien la vora del pou i l’extrem de la pista, resultava
d’una placidesa insuperable, com recorden tots els seus visitants. En aquest lloc el
capità Gabarró, curiosa barreja d'explorador i saltimbanqui molt popular cap a l'any
vint, realitzà en tres anys consecutius unes teatrals ascensions aerostàtiques, allí
passava tot el noble a distreure’s i admirar l’enginy i bon gust d’en Torrent, allí es
reunia sovint “la Piula”, inquiet grup junedenc d’aleshores, que el batejà amb el nom
de “Font de ant Jordi”. Fou molt freqüentada fins a la Guerra Civil, però aquesta, que
tantes coses s’endugué, la va fer entrar també en decadéncia. El solar canvià de mans,
hi fou obert al seu través el carrer de Domingo Cardenal, i la font i la sala de billar
resten avui colgades. Només unes minces restes de ciment testifiquen l'emplaçament
de la pista. Una altra de tantes coses de la Juneda pretèrita que el temps i la descura
s’han endut!

      Altres fonts
      Esmentem finalment de passada la font del Sord, aberta per un pagès amb
aquest renom a una espona vora el camí del Pla amb altres finalitats. La seva aigua és
refrescant i exquisida. La de la Juliana és en realitat ja força lluny de Juneda, en ple
terme d’Arbeca, però molt coneguda també pels excursionistes. Està dotada, com la
del Paradell, d'un preciós arc gòtic en aquest cas, i també abandonada, malmesa i amb
les aigües fètides avui. Finalment, hi ha petits galets que brollen, vora el canal, per les
immediacions del camí del Bas i en algun punt més.

      LES BASSES
      En un lloc com la comarca de l’Urgell, marcat des de sempre per l’escassetat de
l’aigua, les solucions cercades pels seus habitants per a proveir-se del líquid
indispensable foren força variades. Avui, l’abundor que el subministrament continu del
canal garantitza permet una forta indiscriminació en l’ús de l’aigua: del canal
s’alimenten les llars domèstiques, la piscina, el sistema de regatge, les indústries. Però
això, repetim, és concebible en una situació on l’abundància permet la malversació.
Quan l’aigua escasseja cal fer classificacions: aigua de primera, de segona, de tercera,
que diríem avui.
      Ja hem vist com aquesta “aigua de primera” era la subministrada per les fonts,
útil per a la satisfacció de les necessitats més primàries i exigents: beguda i usos
doméstics, que justificaven un llarg i penós carreteig per raó de la poca quantitat
necessària. Els usos més esporàdics i alterns eren coberts amb l’aigua “de segona”, la
de la Femosa, que proveïa sobretot el rec. Però encara quedaven époques on el riu
minvava, o racons on no era fàcil portar-la-hi. I calia conformar-se llavors amb l’aigua
“de tercera”.
      Al terme hi havia alguns punts topogràficament deprimits, aptes per a retenir
l’aigua de pluja que hi desguassava, sovint amb algun petit ajut. Eren les “basses”, en
nombre de tres: la Bovera, situada a l'actual Camp d’Esports, la de l’Os, al costat de la
carretera de Castelldans més enllà del quarter de la Guàrdia Civil, i la del Bas, a la
partida d’aquest nom, prou expressiu del seu caràcter (llatí bassus, ‘baix’). Encara
podríem afegir-ne una quarta, la basseta dels Civils, al camí de Lleida, vora l’actual
benzinera situada al límit del terme amb Torregrossa, així anomenada perquè en una
època hi hagué allí un post de guarda. Testimonis que la recorden ens la descriuen com
d’aigües brutes, tèrboles, fangoses i fins i tot contaminades de mosquits, focus
potencials d'insalubritat.
      En realitat, aquestes basses complien missions d’emergència i eren utilitzades
per a usos domèstics quan fallava el subministrament de les fonts i la
Femosa. Habitualment servien només per abeurament de bestiar, rec en zones
properes i usos en general de poca exigència. Això sí, llur existència era necessària com
a preventiu, i fins i tot una ordenança municipal regulava la preferéncia en el subminis-
trament de la Femosa o la bassa Bovera sobre els molins de les peixeres.
La bassa Bovera acomplí altres missions posteriorment, però ja en parlarem al
capítol dedicat a la piscina. Era la més important, i el seu nom sembla que procedeix de
l’abeurament de bous, encara que alguns opinen que al∙ludeix a la “bova” que creixia
les marges. La de l’Os, situada prop del quarter acual de la Guarda Civil, a l’altre costat
de la carretera, era igualment propera al poble, i la del Bas resultava molt més secun-
dàría, només existent gràcies a la topografia que la propiciava.
      L'arribada del canal d'Urgell va fer gairebé inútils les basses, però així i tot
perduraren força anys. La primera en desaparèixer fou la de l’Os, que interceptava
parcialment el pas del ferrocarril. L’any 1878, pocs després de la construcció del canal,
un acord municipal autoritzava a fer-hi moviments de terres amb destí a les obres
ferroviàries (terraplè del Pont de Ferro), “por no ser necesaria (la bassa) desde la
construcción del canal de Urgel”. Així i tot, un rastre en persistí fins ben entrat el segle
XX.
      La bassa Bovera passà a abocador municipal i altres missions igualment
degradants, però conegué amb el temps millors destins, dels quals en parlarem en un
altre lloc. La dels Civils fou dessecada al primer quart del segle XX, i la del Bas aguantà
fins fa relativament poc, però acabà, com les altres, éssent dessecada també i
destinada a usos agrícoles. Avui les basses, treta la Bovera, son només un record de
temps més difícils, i solament la topografia marca llurs situacions de forma
inconfusible.

      EL CANAL D'URGELL
      Amb tot el que s’ha escrit sobre el canal, amb l’extensió que té el tema, amb la
importància que presenta per a la nostra població, que ha canviat de fisonomia, forma
de vida i mentalitat gràcies a ell, resulta ridícul voler condensar el que és en unes
poques planes. Però en un treball sobre la hidrologia junedenca no hi ha dubte que la
seva absència hi fóra escandalosa. Per això ens decidim a dir-ne quelcom, tot i que
sigui sabut i resabut.
      De segles endarrera datava la idea de construir un canal que abracés en forma
d’arc les terres baixes de l’Urgell, que formen com una immensa cubeta naturalment
predestinada a ésser regada per aquest mitjà. Peró no va ser fins a la segona meitat del
segle XIX quan es dugué a terme l'empresa, la dificultat principal de la qual residia en
l’apertura d’un túnel a través de la serra de Montclar, veritable proesa tècnica que
encara amb els mitjans d’avui resultaria més que meritòria per la seva longitud (5 km) i
mala qualitat de la roca. La tenacitat de Domingo Cardenal, enginyer de camins
director de les obres, ho vencé tot, bé que amb la pràctica ruïna de la societat
concesionaria, que vegé evaporar-se abans d’hora tots els seus recursos.
Fig. 11. Esquema del canal d’Urgell

       Cap a 1860 començaren a entrar en servei les primeres sèquies, i les esperances
posades per la comarca en la gran obra es vegeren ben defraudades car els resultats
no podien ser més catastròfics. No havent-hi encara amb prou feines xarxa de desguàs,
i unint-se aixó a la inexperiéncia dels regants, que utilitzaven l’aigua en excés, es
formaren grans entollaments permanents, amb llur seguici d’aiguamolls, mosquits i
malalties. A l’any 1874, amb motiu de l’Aiguat de Santa Tecla, escrivia Francesc
Mosella a Bell-lloc: “Bell-lloch estava todo encharcado. Los pocos sembrados que había
se morían por el salitre que, con el riego del agua del Canal (filtraciones del mismo)
aumentaba. Poco se trabajaba y se vivía muy pobremente. La mayoría del pueblo tenía
las fiebres. Sólo hay mosquitos”. Les terres rendien menys que abans, i a sobre calia
pagar el cànon i aguantar les malalties!
       Per caramull, ocorregué un altre fonomen, potser no tan greu, però més
perllongat. El nivell freàtic de les terres, secularment a un nivell baix, s’estabilitzava
més amunt a conseqüència del rec, provocant l'ascensió de sals químiques de les capes
geològiques inferiors. Les terres s’ompliren ràpidament d’una salobror que hi perdurà
molts anys.
Fig. 12. Abans i després en el subsòl de l’Urgell

      Val la pena comentar una mica més detalladament aquest fenomen per la im-
portància que va tenir. El terreny de l’Urgell, com abans hem comentat, està format
d'estrats més o menys horitzontals paral∙lels. Quan un d’aquests, relativament proper
a la superficie, és calcari, cosa ben freqüent, s’introdueix una alteració al règim de
nivells freàtics estabilitzats secularment amb oscil∙lacions dintre d’una zona
relativament estreta i sempre profunda. L’empapament del terreny per l’aigua
procedent del canal d’Urgell, sobretot si els recs eren fets abusivament, provocava una
pujada en la posició mitjana del nivell freàtic i alhora una ampliació en l’interval
d’oscil∙lació i en la freqüència, que d’ésser entre pluja i pluja passava a ser-ho entre
regatge i regatge. Conseqüentment, en cada una d’aquestes oscil∙lacions l’aigua,
carregada de sals disoltes procedents de l’estrat “alimentador” profund, les dipositava
en evaporar-se. Les sals precipitaven i no es redissolien en el següent cicle, de manera
que l’aport salobrós procedent de les capes fondes era continu, amb les conseqüències
nocives per a l'agricultura que és fàcil imaginar. Aquest fenomen perdurà molts anys,
fins que la pràctica d'una banda, i l'exhaurirnent de sals solubles de la capa inferior
més pròxima per l’altra, va anar fent-la desaparèixer progressivament. Podem afegir,
com a incís, que en aquest tema l’Urgell va estar de relativa sort: el salobre s'eliminava
per la mateixa aigua corrent de successius recs o per eliminació manual, però en altres
llocs on el mateix fenomen s’ha produït les terres han quedat inutilitzades per a
sempre en ésser les sals d’un tipus no eliminable. Potser el cas més espectacular ha
estat el de la Mesopotàmia, adés el primer verger del món i convertida avui en un
desert per obra i gràcia de la salinització.
      Total, que els ingredients per a la barreja explosiva estaven a punt: una
companyia arruinada que volia cobrar i refer-se i una comarca pobra i malalta que no
tenia d'on pagar. Els desordres d’aquells anys, especialment els de 1888, foren molt
greus i marcaren un clima d’hostilitat entre constructors i regants que no s’extingiria
mai més. Per si això fos poc, la construcció del Canal Auxiliar d'Urgell cap a la dècada
de 1920 provocà noves protestes, que encara molts recorden.
       I és que, malgrat el canal, l’aigua era poca i irregular. De fet no va ser fins a la
dècada de 1950 que la construcció de la presa d’Oliana resolgué definitivament la
situació en aconseguir-se per fi la regulació del Segre, car fins aquests moments els
3.100 metres cúbics per hectàrea i any promesos per la companyia havien estat només
teòrics. Pot dir-se que la veritable prosperitat de la comarca de l’Urgell arrenca
d'aleshores solament, tot i que la reversió del canal a la Comunitat de Regants, duta a
terme el 1965, ocasionà noves despeses per la necessària realització de nombroses
obres de conservació i millora, lògicament inateses per la companyia del canal en els
darrers anys de concessió.
       Descrivim ara una mica l'obra. El canal d’Urgell neix vora Ponts, travessa la serra
de Montclar en el famós túnel esmentat, i s’estèn en forma d’arc abraçant la ribera del
Sió, la part baixa de l’Urgell i la part del Segrià situada a la marge esquerra del Segre.
Va de N a S fins a vora les Borges Blanques, canviant de curs llavors cap al W tot
vorejant la serra de la Llena fins que desemboca en el Segre prop de Montoliu i
Albatàrrec. La xarxa de distribució està formada per quatre sèquies principals, que
segueixen un curs aproximat E-W fins a desembocar en el Segre, i un altre nombre més
gran de secundàries, subasèquies, etc. Té una llargada total de 144 km, i amb un
caudal efectiu màxim de 21 m3/s rega unes 68.000 hectàrees.
       Allò que a Juneda nomenem impròpiament "Canal d’Urgell" és en realitat la
quarta sèquia principal, que neix vora les Borges, al lloc nomenat "el Collet", travessa
el nostre terme per les Planes, la Franquesa, la Llàntia, segueix paral∙lel al camí de
Lleida i, después de trevessar els termes de Torregrossa i Lleida es "perd"
pràcticament, ja gairebé exhaurit el seu cabal, a les sèquies del Segrià paral∙leles al riu.
       De fet, però, també el canal pròpiament dit toca el terme, travessant-lo en un
curt recorregut cap a la part de Miravall. I encara el canal Auxiliar (popularment el
Subcanal) toca un racó del terme també, vora Puigverd.
       Sempre cercant els punts alts a fi de poder irrigar el màxim de terreny, la quarta
sèquia corre pel cim d’un tossal que des de les Borges avança, aprimant-se, cap a
Juneda. En trobar el desnivell corresponent al canvi d’estrat, a uns 3 km de la nostra
població, el salva mitjançant un conjunt de nou salts consecutius d’escassa alçària (dos
o tres metres cada un), formant un indret que la remor de l’aigua, la bellesa del
paisatge i l’amplitud del panorama albirat han fet clàssic per als junedencs:

                           “Nou salts del canal d'Urgell
                           indret curull de poesia
                           per l’esprît ets un clavell
                           que vesses perfum novell
                           totes les hores del día..."

que deia el malhaurat Jacint Rosinach.
      Hi ha encara a la zona un parell més de salts, de més alçària, utilitzats antigament
per a la producció d’energia hidroelèctrica (les "casetes de l’electricitat"). Avui, per
manca de rendibilitat, romanen abandonades ambdues instal∙lacions. Cal esmentar
també, vora el poble, un lloc conegut com "el salt desfet", on encara són visibles els
vestigis d’una cascada que hi havia primitivament. Aquest punt té interès anecdòtic en
la petita història local per haver estat tradicionalment el lloc on, abans de la
construcció de la piscina, es banyaven els nois, més o menys d’amagatotis de
l'autoritat paterna.
      Vora el camí de Lleida el canal ha de baixar novament, i altre cop són allí
freqüents els salts. El més espectacular, ja fora del terme, és subterrani, en
l’encreuarnent amb el Subcanal, que travessa a mitja alçada en túnel. Aquesta curiosa
situació permet el transvassament d’aigua de l’un a l'altre indistintament.
      Travessant el terme, el canal està salvat per set ponts: el dels Nou Salts, el del
Tancat (vora la caseta de l’electricitat de baix), el dels Rentadors o del camí de Puig-
gros o de la Piscina, el del camí de Torregrossa, el del Cos, el del Bas i el de l’Escarabat
o Negre. Gairebé tots han estat eixamplats els darrers anys per permetre el pas dels
nous vehicles agrícoles.
      La sèquia, que no canal, té de tres a quatre metres d’amplada. Rarament l’aigua,
al seu pas pels voltants de la població, passa del metre de profunditat. El cabal no
arriba allí als 3 metres cúbics per segon.
      Dintre del terme la sèquia quarta va donant aigua a través de les pales de
distribució corresponents (“mòduls” o “mòdols”), bifurcant-se en sèquies secundàries.
Les més importants són la que neix al Pla del Molí i recorre l’interior del poble per
darrera les Escoles (avui totalment coberta en el seu recorregut urbà) i la que rega la
partida del Bas. També al terme de Juneda neix, del canal principal, la sèquia dels
Masos. Totes desguassen al canal, a la Femosa o a la riera de Torregrossa.
      És suficient la descripció feta en els apartats anteriors perquè calgui insistir
novament en com el canal ha canviat tot el sistema hidrològic en què estava
emmarcada Juneda fins al segle XIX. Substituí al seu dia la Canonada, centuplicant
l’àrea regable del terme, que s’ha ampliat encara més amb les recents obres al camí de
Lleida, de manera que, avui per avui, pràcticament la totalitat del terme situat al N del
canal principal és ja regable. Ha permès la piscina i la instal∙lació d’indústria. En suma,
gràcies al sacrifici de la companyia constructora i dels nostres avantpassats que el
patiren abans d’aprendre a servir-se’n, els secs erms urgellencs s’han transformat en
aquella “pubilla trenabonica” en frase de Joan Duch que és avui Juneda. El paisatge
s’ha metamorfosejat en verd. Han desapapregut ametllers i oliveres, adés base de la
nostra economia per a ésser substituïts pels farratges, el blat, les hortalícies i,
modernament, la fruita. La topografia del terme també ha canviat: mitjançant costosos
moviments de terra s'han eliminat pendents, s'han aterrassat parades i fins i tot s'han
rebaixat tossals sencers per fer-los assequibles a l'aigua i a la maquinària agrícola
moderna. I no oblidem l’estètica, que ha guanyat racons encisadors, especialment vora
el poble, on es projecta avui un ambiciós passeig que uniria el carrer del Doctor
Cornudella amb el pont de Torregrossa per la vora del canal.
      El canal és avui la nostra essència, la nostra vida, la nostra sang. Sense ell Juneda
tornaria a la sequera, la pobresa i la ignorància. I en tot el poble ni un míser pedró li
agraeix el bé que ens ha fet.

      Subministrament d’aigües de boca
      L’any 1892 fou molt important per a la història de Juneda degut a la inauguració
del servei de portada d’aigües procedents del canal d’Urgell. Vora els Nou Salts, el punt
més elevat del terme, es construí un dipòsit captador i decantador de les aigües del
canal, cobert amb una tela metàl∙lica per evitar-hi l’entrada de fulles i brossa, que per
cert quedà destruïda en una nevada als primers anys del nou segle sense que mai més
no hagi estat reposada. La conducció, inicialment d’un diàmetre de set centímetres,
venia seguint si fa no fa el canal agafant pressió i entrava pel carrer de les Monges
(avui Àngel Guimerà).
      Per fi s’acabaven aquelles peregrinacions al llarg de l’aleshores encara camí de la
Font. Els ruquets amb els argadells, les dones amb la cantereta sota el braç i el tortell i
el càntir al cap, que segles i segles havien donat color i tipisme, desapareixien de cop:
hi havia aigua a dintre del poble!
      De fet, però, el servei es limità durant els primers anys a la instal∙lació d’unes
quantes fonts públiques. Alguns, els més desfogats econòmicament, s’anaren
subscrivint amb el temps al subministrament directe d’aigua a domicili, però la
immensa majoria de la població es conformava amb anar a aprovisionar-se a la font.
      Des de la nostra òptica d’avui, pensaríem que la situació continuava éssent força
incòmoda, però cal contemplar les coses en relació amb els temps anteriors: amb el
mateix esforç de portar un càntir des de la Canonada podia amb el canvi assolir-se’n
vint de la font pública! Aquest fet, incidint en uns hàbits on lògicament el consum
habitual d’aigua era reduït al mínim, havia de representar una autèntica revolució en
les formes de vida. I, en efecte, de mica en mica tot el poble s’anà acostumant a l’aigua
corrent a la pròpia casa, que a principis del segle XX era ja un fet habitual. Això va venir
indispensablement complementat amb la instal∙lació de dos dipòsits més, augment de
les canonades i tota mena de millores en la instal∙lació, obres realitzades als anys de la
República.
      Així i tot, les fonts continuaren rendint servei fins fa ben pocs anys. No solament
com a subministrament d’aigua per a usos domèstics (els de la meva generació
recordem encara les cues i les tandes per a aprovisionar-se’n als anys postbèl∙lics de la
“pertinaz sequía”, o quan les “llímpies” obligaven a molestos talls en el
subministrament), sinó, sobretot, per a l’abeurament dels animals, operació que tot
bon pagès havia de tenir ben planificada, especialment en èpoques com la del
transport de garbes del tros a l’era per a la batuda, quan les bèsties recorrien sovint
d’una punta a l’altra un terme sec i amb pocs punts d’aprovisionament. Per això era un
element de primer ordre la pica de la font. Era tot un espectacle veure aquells dipòsit
encatifats en llurs fons de xarquí verd i llafiscós, voltats d’animals que xuclaven
àvidament l’aigua sota el bat de sol, impertèrrits al zum-zum de les vespes.
Antiga font de la Plaça (dibuixada   Foto antiga on apareix la font, ja al
            de memòria)                          carrer del Calvari (foto trobada
                                                 posteriorment)

      La font primera i més artística de totes era la de la Plaça. Constava d’una peanya
d’obra, un cos gairebé cúbic en ferro fos amb dues aixetes a les bandes oposades, i un
tub cilíndric, també de ferro fos, d'un metre i mig d'alçada, el cim del qual hem escalat
més d’una vegada de menuts tots els junedencs de més de trenta-cinc anys.
      La font s’instal∙là d’un bon principi al centre de la Plaça (davant de l’Església),
complementada amb un llum al mig que li donava vistositat, fent-la un dels
monuments més bonics del noble. Després, com que feia nosa per al moviment dels
carros, fou traslladada al darrera de l’església (aquesta mateixa història es repetiria al
cap d’uns quants anys amb la Creu dels Caiguts), i, encara, des d'allí al tram inicial del
carrer del Calvari. No cal dir que amb tants viatges es van perdre el llum, una de les
aixetes i la vistositat general, de manera que als anys de la postguerra no feia ja gaire
goig i restava com un estrany canó apuntant el zenit.
      Aquesta font estava destinada en exclusiva al subministrament per a la beguda i
usos domèstics, i per això no tenia pica. Les següents que s’instal∙laren venien ja
proveïdes d’abeurador. La primera fou la del Murri, vora la Creu, que amb els anys
acabà traslladada a l'encreuament del carrer Fondo amb el Nou (avui Orient i Doctor
Cornudella, respectivament), passant a ésser nomenada font del Fideuer.
      Seguidament se n'instal∙là una tercera a l’encreuament del carrer de Sant Joan
amb el de Puigvert. Per sorprenent que pugui semblar, aquesta no varià mai
l’emplaçament. Cosa que no va ser el cas de la quarta font, davant del portal d’en
Marca, que també conegué aventures variades: primer fou traslladada uns cent metres
més cap al poble, aprofitant una travessia avui inexistent, rebent aleshores el nom de
font del Perruca. Més tard, cap a l’any 50, tornà al lloc inicial, aprofitant-se l’ocasió per
construir-hi al voltant un mur de contenció per al desnivell que allí fa el terreny amb
unes escales decorades amb ceràmica vermellosa. Tot s'anà deteriorant ràpidament en
pocs anys fins quedar fet una llàstima.
      Amb la font de la Plaça i les esmentades quedava servit el subministrament de la
població i l’abeurament dels principals camins que hi convergien: la banda de la
Floresta i les Borges per la del Murri, la de Lleida-Puigverd per la d’aquest nom, i la de
Torregrossa-Puiggròs per la d’en Marca. Però hi havia sectors del poble que quedaven
massa allunyats de l’aigua, de manera que amb el temps s'anà complementant el
"sistema" hidràulic exposat. Cap als anys de la República foren instal∙lades una altra
font a dalt de la Costa (vora el Pou del Gel), una altra, sense pica, al carrer Castelldans,
que oscil∙là entre la Carretera Vella i el carrer de la placeta de la Sal, i una més encara
al carrer de la Carnisseria, a l’encreuament amb Pinell (font del Viola), en un extrem de
la Placeta de la Carnisseria.
                                                     Totes aquestes fonts, sense excepció,
                                               han desaparegut als darrers anys. Era lògic
                                               això, vist que ja no complien cap funció i
                                               llur estat de conservació era sempre
                                               lamentable. Potser, però, fóra temps de
                                               meditar si és oportú tant radicalisme. Avui,
                                               quan es parla de revitalitzar el sector del
                                               Pou del Gel, un retorn allí de la seva
                                               tradicional font li donaria un valor típic que
                                               bona falta li fa a la nostra vila, embadalida
                                               en perdre les seves essències pensant
                                               només en el cotxe i el tractor.

                                                      CLAVEGUERAM
                                                      No és gaire difícil d’imaginar el
                                                sistema primitiu de desguàs junedenc: les
                                                aigües residuals no existien, perquè les
                                                deposicions humanes i animals, fetes al co-
Font del Viola                                  rral, contribuien a formar el fem, tan
(fotografia d’Antoni Mateus Vallverdú)          important per al pagés. Les poques aigües
                                                de la neteja anaven al carrer (no oblidem
que el rentat de roba es feia als safareigs públics), sovint de la finestra estant,
precedides o no del crit d'avís d’“Aigua va!”. Les de pluja corrien netament per la
superficie dels carrers de la Costa, formant-hi profunds solcs i dibuixant, passat el
poble, rierols que acabaven, és clar, a la Femosa.
       És útil fer aquest petit record, que ens serveix per a observar que la xarxa
subterrània actual no fa més que seguir per sota el mateix traçat que les aigües
elegiren des d’un principi. I el mateix passa amb els carrers antics, que habitualment
segueixen els camins de desguàs.
       L’exemple més important d’aquests és el carrer Major, pel centre del qual corria
primitivament un canal recollidor i endegador de les aigües de la Costa, que a l’alçada
de can Llovera giraven en angle recte pel “desaigüe (sic) de la Bassa Bovera”,
continuant després, pels actuals carrers del Doctor Cornudella i Orient, formant la
“Sequieta”, que finalment desguassava a la Bassa Bovera. Aquesta, a son torn, té
sortida paral∙lelament al camí de Miralcamp o dels Colls per un rec que desemboca al
final en la riera de Torregrossa, que ja hem esmentat en un altre lloc.
       Cap als anys 20 es construí per fi un sistema de clavegueram a la part de la Costa i
es cobrí el rec del carrer Major, la Botera i un tros del carrer del Doctor Cornudella
(aleshores Nou), fins al carrer Fondo si fa no fa. Per cert que a l’entrada de la Botera,
davant l’antiga farmàcia, hi havia una obertura per ajudar el desguàs en dies de forta
pluja, i això “perfumava” el carrer intensament. Però, com a compensació, el forat
oferia la possibilitat de viure aventures emocionants a la canalla, que a marrameus
recorria sovint el tros subterrani fins a la sortida del carrer Fondo. Més tard aquestes
excursions deixaren de ser possibles quan s’acabà de cobrir la Sequieta fins a la Bassa,
fent-la creuar en canal vora l’actual pont de la Piscina. I així es possibilità l’edificació al
carrer Fondo, fins aleshores un simple camí de circumval∙lació.
      També, amb els anys, desaparegueren les tradicionals males olors del carrer
Major amb la simple instal∙lació d’una reixa primer i d’una tapa de válvula finalment. I
la resta del poble anà tenint les seves pròpies xarxes de desguàs, que per imposicions
topogràfiques vessaven en punts ben diferents. Així, al sector W de la població (carrers
de sant Joan i Puigverd) hi va haver fins cap a l’any 50 la “Canterilla”, obertura directa a
la claveguera també molt freqüentada pels vailets, que resolia el difícil desguàs del
carrer Sant Salvador cap al de Puigverd. També fou cobert i reformat topogràficament
el lloc, i el sector desguassa avui en una sèquia que cerca la Femosa ben cap a la
Manreana. El sector SW (carrer Pi i Margall) duu les aigües cap a una altra claveguera
que, tot seguint el primitiu trajecte cap a la bassa de l’Os, travessa la via i aboca per fi a
la sèquia que neix al Pont Volat. I, finalment, el sector S (Carretera Vella, carrer de la
Font i llurs travessies), vessa a través d’un sifó davant de la font del Po cap a la mateixa
sèquia a l’altura de l’estació del FC.

      LA PISCINA
      Entre les basses municipals n’hi havia una d’especial importancia: la Bovera, que
era la major i la més propera al poble, molt ben emmarcada pels tallats que hi ha a
l’interior de l’enforcat que dibuixen els camins de Puiggròs i de Miralcamp (Colls).
Consta documentalment la seva existència al segle XVI en les ordenacions del Llibre
dels Mostassàs. El mateix nom actual de Botera no és més que una corrupció del
“Desaigüe de la Bassa Bovera”, com se l’anomena als documents de l’època.
      Ja d’antic li ve a la bassa Bovera la seva vocació banyista. Ramon Bosch i Bellmunt
explicava fa uns quants anys en un deliciós article al Butlletí del Centre Comarcal
Lleidatà com ja al segle XIX el jovent dels pobles propers s’hi banyava, puix consta que
un d’ells s’hi negà ja a l’any 1875. El principal entreteniment dels banyistes era
competir per arribar el primer a un pilar de pedra d’uns tres metres d’alçada submergit
situat al mig i posar-s’hi dret a sobre, fent sobresortir el cap del nivell de l’aigua si la
bassa no era massa plena.
      Com que les aigües del poble antic ─barri de la Costa, Plaça i carrer Major─
desguassaven en aquesta direcció, era molt natural construir la primera xarxa de
clavegueres seguint-la, situació que perdura avui. Podem imaginar-nos les condicions
higièniques de la bassa Bovera en aquestes circumstàncies! El lloc havia anat agafant
progressivament, a més, uns usos ben poc nobles: “magatzem” públic de fem (cada veí
hi portava el que no podia guardar a casa, formant un munt propi d’on anava retirant
segons les seves necessitats), abocador municipal de tota mena de deixies, mobles,
runes i fins i tot les cendres dels retaules i arxiu de l’església parroquial cremats al 36,
que hi fumejaren mols dies mentre alguns n’escorcollaven l’or… la bassa Bovera era el
racó insà del poble, en una paraula.
      Quin contrast que justament aquest mateix punt hagi esdevingut l’orgull de
Juneda! Aixó ha estat el resultat de l’esforç d’una generació de persones entusiastes,
que, conscients que el canal feia inútil la pervivència del lloc, feren diferents intents
d’ennoblir-lo.
       Ja a l’any 1926 s’havien instal∙lat en el racó més proper al poble (si fa no fa on hi
ha ara la piscina dels menuts) uns safareigs públics, que complementaven
aventatjosament ens de la Canonada. O, posant-se ja seriosament en el tema, l’any 32
l’agrupació cultural “Palestra” impulsava el sanejament de la bassa seguint un ambiciós
projecte de l’arquitecte barceloní Lluís Bonet i Garí. A l’any següent s’hi celebrà una
Festa de l’Arbre, alguns exemplars de la qual resten encara avui. I això era simultani
amb la construcció del clavegueram sota el llit de la bassa per a sanejar-la adientment.
       Passats els anys d’atuïment de la postguerra es reemprengué la tasca. L’any 52 es
féu una altra Festa de l’Arbre i els nens de l’escola clapotejàrem unes hores entre el
fang i l’aigua plantant-ne. Ben efímers varen ser també aquests, però el mateix any el
Doctor Cornullella llançava, al programa de la Festa Major, la idea de construir en el
mateix lloc una piscina, en la qual començà a treballar-se l’any següent.
                                                                                                 Força
                                                                                    pompós era dir
                                                                                    "piscina" al clot
                                                                                    que es construí
                                                                                    aleshores.       En
                                                                                    realitat,    l’obra
                                                                                    consistí en un
                                                                                    cavalló o presa de
                                                                                    terra paral∙lel al
                                                                                    canal que aïllava
                                                                                    el tros de Bassa
                                                                                    més        proper,
                                                                                        complementat
                                                                                    amb              un
                                                                                    enfondiment        i
Inauguració de la piscina (1953). Al centre-dreta, el rector Baudili Fornells. A la una        somera
seva dreta, el Dr. Cornudella, el Sr. Jesús Ullate (mestre), el Sr. Torrent neteja d’aquesta
(industrial) i el Sr. Solans (metge). A la seva esquerra, el Sr. Antoni Arqués zona.          Després
(batlle).                                                                           s’omplí d’aigua
tèrbola i fangosa, i... a nedar-hi! Tota la runa no havia sortit, per això, com testimonien
les cicatrius que duem al cos els que llavors hi nedàvem, produïdes per trossos de
taulís o de vidre al fons.
       La "piscina", ja ho diem, era un simple clot de fondària màxima no superior al
metre i mig, unes dimensions en planta superiors a les actuals (60 × 40
m aproximadament), sense la més mínima pavimentació ni depuració ni gairebé res,
puix l’única instal∙lació complementària era un edícul sense coberta, mig de totxana i
mig de canyissos, on els banyistes podien canviar-se i guardar la roba. Així i tot era un
bon avanç per l’època, i fou beneïda i inaugurada solemnement el 29 de Juny de 1953
per l’alcalde Antoni Arqués.
       Certament, calia una mica de valor par a ficar-s’hi, però no hi havia res millor en
tot el terme, i el que importava era començar. No mancaren incidents ─l’any següent,
just abans de la Festa Major, el cavalló es rebentà i la piscina es buidà a la bassa─, però
de mica en mica es milloraren les instal∙lacions. Es començà amb un pavelló cobert a la
zona de l’actual piscina infantil, una mica millor condicionat que aquell indecent racó
de canyissos, i fins i tot amb una zona per a dones, encara que per part femenina
l’assistència continuaria éssent nul∙la fins ben entrats els anys seixantes, tret d’algun
cas esporàdic. Ens ve a la memòria més d’un petit escàndol relacionat amb el tema.
       Les reformes continuaren: un any es pavimentà un tros de piscina, un altre la
resta, ara es fan casetes individuals, després s’empareden els marges… per fi, cap a
l’any 65 s’emprengué una operació d’envergadura. S’ocupà la zona dels antics
safareigs, es vallà el recinte, es definiren i pavimentaren definitivament dues piscines,
per adults i infants, dotant-se la gran de depuradora (la petita, per problemas tècnics,
no en tingué de moment, i romangué uns quants anys sense ús)… Es traslladà a la vora
el camp de futbol, es construí una pista de tenis i es va fer agradable el lloc plantant-hi
arbres i vegetació variada, i instal∙lant-hi un bar i altres serveis… el “Parc Municipal
d’Esports” s’inaugurà per Joan Capdevila, batlle de Juneda, el 9 d’octubre de 1966, i
des de llavors les noves generacions han pogut fruir d’un servei esportiu-social com
mai no hagués pogut somiar-lo la Juneda de la immediata postguerra.
       Curiosament, totes aquestes reformes no han pogut acabar amb la bassa Bovera,
que, reduïda a la seva mínima expressió, continua com un dramàtic record darrera la
valla del camp de futbol. Estrany contrast entre ahir i avui! Una mirada que hi
donéssim de tant en tant ens ajudaria a apreciar allò que tenim sense donar-hi moltes
vegades importància, i agrairíem l’esforç de tantes persones que ho han fet posible.

                                                Josep M. Albaigès i Olivart, agost 1979

Contenu connexe

En vedette

Josep Santandreu :Religió i pàtria 1915
Josep Santandreu :Religió i pàtria 1915Josep Santandreu :Religió i pàtria 1915
Josep Santandreu :Religió i pàtria 1915Antoni Aixalà
 
Acta ajuntament juneda 1852
Acta ajuntament juneda 1852Acta ajuntament juneda 1852
Acta ajuntament juneda 1852Antoni Aixalà
 
Moli de foix sta margarida i els monjos
Moli de foix sta margarida i els monjosMoli de foix sta margarida i els monjos
Moli de foix sta margarida i els monjosAntoni Aixalà
 
La vila de Juneda (1925) de Ramon Arqués
La vila de Juneda (1925) de Ramon ArquésLa vila de Juneda (1925) de Ramon Arqués
La vila de Juneda (1925) de Ramon ArquésAntoni Aixalà
 
Programa festa major juneda 1956
Programa festa major juneda 1956Programa festa major juneda 1956
Programa festa major juneda 1956Antoni Aixalà
 
Estudi del molí fariner calldetenes
Estudi del molí fariner calldetenesEstudi del molí fariner calldetenes
Estudi del molí fariner calldetenesAntoni Aixalà
 
Llibre mustafassos juneda 1598
Llibre mustafassos juneda 1598Llibre mustafassos juneda 1598
Llibre mustafassos juneda 1598Antoni Aixalà
 
Alegacion juridica por_el_abad_y_monges
Alegacion juridica por_el_abad_y_mongesAlegacion juridica por_el_abad_y_monges
Alegacion juridica por_el_abad_y_mongesAntoni Aixalà
 
El qanat canonada de juneda - les garrigues
El qanat   canonada de juneda - les garriguesEl qanat   canonada de juneda - les garrigues
El qanat canonada de juneda - les garriguesAntoni Aixalà
 
Plànols molí sant just
Plànols molí sant justPlànols molí sant just
Plànols molí sant justAntoni Aixalà
 
Juneda catàleg masies i cases rurals
Juneda catàleg masies i cases ruralsJuneda catàleg masies i cases rurals
Juneda catàleg masies i cases ruralsAntoni Aixalà
 
Juneda catàleg bens protegits
Juneda catàleg bens protegitsJuneda catàleg bens protegits
Juneda catàleg bens protegitsAntoni Aixalà
 
Juneda_Diplomatari_Poblet
Juneda_Diplomatari_Poblet Juneda_Diplomatari_Poblet
Juneda_Diplomatari_Poblet Antoni Aixalà
 

En vedette (20)

Josep Santandreu :Religió i pàtria 1915
Josep Santandreu :Religió i pàtria 1915Josep Santandreu :Religió i pàtria 1915
Josep Santandreu :Religió i pàtria 1915
 
Acta ajuntament juneda 1852
Acta ajuntament juneda 1852Acta ajuntament juneda 1852
Acta ajuntament juneda 1852
 
Moli de foix sta margarida i els monjos
Moli de foix sta margarida i els monjosMoli de foix sta margarida i els monjos
Moli de foix sta margarida i els monjos
 
La vila de Juneda (1925) de Ramon Arqués
La vila de Juneda (1925) de Ramon ArquésLa vila de Juneda (1925) de Ramon Arqués
La vila de Juneda (1925) de Ramon Arqués
 
Interview
InterviewInterview
Interview
 
Programa festa major juneda 1956
Programa festa major juneda 1956Programa festa major juneda 1956
Programa festa major juneda 1956
 
Estudi del molí fariner calldetenes
Estudi del molí fariner calldetenesEstudi del molí fariner calldetenes
Estudi del molí fariner calldetenes
 
Llibre mustafassos juneda 1598
Llibre mustafassos juneda 1598Llibre mustafassos juneda 1598
Llibre mustafassos juneda 1598
 
Alegacion juridica por_el_abad_y_monges
Alegacion juridica por_el_abad_y_mongesAlegacion juridica por_el_abad_y_monges
Alegacion juridica por_el_abad_y_monges
 
Manresana
ManresanaManresana
Manresana
 
Llorac
LloracLlorac
Llorac
 
Sant marti de_riucorb
Sant marti de_riucorbSant marti de_riucorb
Sant marti de_riucorb
 
El qanat canonada de juneda - les garrigues
El qanat   canonada de juneda - les garriguesEl qanat   canonada de juneda - les garrigues
El qanat canonada de juneda - les garrigues
 
Montferri
MontferriMontferri
Montferri
 
Mapa Omellons
Mapa OmellonsMapa Omellons
Mapa Omellons
 
Plànols molí sant just
Plànols molí sant justPlànols molí sant just
Plànols molí sant just
 
Juneda catàleg masies i cases rurals
Juneda catàleg masies i cases ruralsJuneda catàleg masies i cases rurals
Juneda catàleg masies i cases rurals
 
Juneda catàleg bens protegits
Juneda catàleg bens protegitsJuneda catàleg bens protegits
Juneda catàleg bens protegits
 
Juneda_Diplomatari_Poblet
Juneda_Diplomatari_Poblet Juneda_Diplomatari_Poblet
Juneda_Diplomatari_Poblet
 
Morell
MorellMorell
Morell
 

Similaire à JM_Albaigès_Apunts sobre hidrologia junedenca

Fuente de la calzada a alcudia pel pic d'espadà
Fuente de la calzada a alcudia pel pic d'espadàFuente de la calzada a alcudia pel pic d'espadà
Fuente de la calzada a alcudia pel pic d'espadàxgoterris
 
Els ports silviu.2odp
Els ports silviu.2odpEls ports silviu.2odp
Els ports silviu.2odpmchertob
 
De villamalur a suera
De villamalur a sueraDe villamalur a suera
De villamalur a sueraxgoterris
 
Fuente de la calzada a alcudia pel pic d'espadà
Fuente de la calzada a alcudia pel pic d'espadàFuente de la calzada a alcudia pel pic d'espadà
Fuente de la calzada a alcudia pel pic d'espadàxgoterris
 
"La Formació del Delta del Llobregat" (primera versió) a càrrec de Joan Lluís...
"La Formació del Delta del Llobregat" (primera versió) a càrrec de Joan Lluís..."La Formació del Delta del Llobregat" (primera versió) a càrrec de Joan Lluís...
"La Formació del Delta del Llobregat" (primera versió) a càrrec de Joan Lluís...Amics d'El Prat
 
Alcossebre a torrenostra.odt
Alcossebre a torrenostra.odtAlcossebre a torrenostra.odt
Alcossebre a torrenostra.odtxgoterris
 
Artana la vilavella pel colladet roig
Artana   la vilavella pel colladet roigArtana   la vilavella pel colladet roig
Artana la vilavella pel colladet roigxgoterris
 
Travessant la serra d'Irta per vora mar
Travessant la serra d'Irta per vora marTravessant la serra d'Irta per vora mar
Travessant la serra d'Irta per vora marxgoterris
 
Dossier Crèdit de síntesi (informació ampliada)
Dossier Crèdit de síntesi (informació ampliada)Dossier Crèdit de síntesi (informació ampliada)
Dossier Crèdit de síntesi (informació ampliada)Francisco Perez
 
SANT JOAN DE LES ABADESSES - BAGET
SANT JOAN DE LES ABADESSES - BAGETSANT JOAN DE LES ABADESSES - BAGET
SANT JOAN DE LES ABADESSES - BAGETManel Cantos
 
Sant Adrià
Sant AdriàSant Adrià
Sant Adriàlluisamy
 
SANT JOAN LES FONTS - POBLES DE CATALUNYA - CATALÀ
SANT JOAN LES FONTS - POBLES DE CATALUNYA - CATALÀSANT JOAN LES FONTS - POBLES DE CATALUNYA - CATALÀ
SANT JOAN LES FONTS - POBLES DE CATALUNYA - CATALÀManel Cantos
 
Vall de lord el solsonès
Vall de lord el solsonèsVall de lord el solsonès
Vall de lord el solsonèsJordi Macarro
 
Els aqüeductes de la colònia barcino
Els aqüeductes de la colònia barcinoEls aqüeductes de la colònia barcino
Els aqüeductes de la colònia barcinoEscola Vedruna-Àngels
 
Els aqüeductes de la colònia barcino
Els aqüeductes de la colònia barcinoEls aqüeductes de la colònia barcino
Els aqüeductes de la colònia barcinoCollaso
 

Similaire à JM_Albaigès_Apunts sobre hidrologia junedenca (20)

Fuente de la calzada a alcudia pel pic d'espadà
Fuente de la calzada a alcudia pel pic d'espadàFuente de la calzada a alcudia pel pic d'espadà
Fuente de la calzada a alcudia pel pic d'espadà
 
Els ports silviu.2odp
Els ports silviu.2odpEls ports silviu.2odp
Els ports silviu.2odp
 
De villamalur a suera
De villamalur a sueraDe villamalur a suera
De villamalur a suera
 
Fuente de la calzada a alcudia pel pic d'espadà
Fuente de la calzada a alcudia pel pic d'espadàFuente de la calzada a alcudia pel pic d'espadà
Fuente de la calzada a alcudia pel pic d'espadà
 
"La Formació del Delta del Llobregat" (primera versió) a càrrec de Joan Lluís...
"La Formació del Delta del Llobregat" (primera versió) a càrrec de Joan Lluís..."La Formació del Delta del Llobregat" (primera versió) a càrrec de Joan Lluís...
"La Formació del Delta del Llobregat" (primera versió) a càrrec de Joan Lluís...
 
Ebre
EbreEbre
Ebre
 
Alcossebre a torrenostra.odt
Alcossebre a torrenostra.odtAlcossebre a torrenostra.odt
Alcossebre a torrenostra.odt
 
Artana la vilavella pel colladet roig
Artana   la vilavella pel colladet roigArtana   la vilavella pel colladet roig
Artana la vilavella pel colladet roig
 
Travessant la serra d'Irta per vora mar
Travessant la serra d'Irta per vora marTravessant la serra d'Irta per vora mar
Travessant la serra d'Irta per vora mar
 
L'aigua
L'aiguaL'aigua
L'aigua
 
Dossier Crèdit de síntesi (informació ampliada)
Dossier Crèdit de síntesi (informació ampliada)Dossier Crèdit de síntesi (informació ampliada)
Dossier Crèdit de síntesi (informació ampliada)
 
SANT JOAN DE LES ABADESSES - BAGET
SANT JOAN DE LES ABADESSES - BAGETSANT JOAN DE LES ABADESSES - BAGET
SANT JOAN DE LES ABADESSES - BAGET
 
Riudeparaules
RiudeparaulesRiudeparaules
Riudeparaules
 
Riu barxeta 3
Riu barxeta 3Riu barxeta 3
Riu barxeta 3
 
Sant Adrià
Sant AdriàSant Adrià
Sant Adrià
 
Molins fariners
Molins farinersMolins fariners
Molins fariners
 
SANT JOAN LES FONTS - POBLES DE CATALUNYA - CATALÀ
SANT JOAN LES FONTS - POBLES DE CATALUNYA - CATALÀSANT JOAN LES FONTS - POBLES DE CATALUNYA - CATALÀ
SANT JOAN LES FONTS - POBLES DE CATALUNYA - CATALÀ
 
Vall de lord el solsonès
Vall de lord el solsonèsVall de lord el solsonès
Vall de lord el solsonès
 
Els aqüeductes de la colònia barcino
Els aqüeductes de la colònia barcinoEls aqüeductes de la colònia barcino
Els aqüeductes de la colònia barcino
 
Els aqüeductes de la colònia barcino
Els aqüeductes de la colònia barcinoEls aqüeductes de la colònia barcino
Els aqüeductes de la colònia barcino
 

Plus de Antoni Aixalà

The flood of santa tecla - l' aiguat de santa tecla, 1874
The flood of santa tecla -  l' aiguat de santa tecla, 1874The flood of santa tecla -  l' aiguat de santa tecla, 1874
The flood of santa tecla - l' aiguat de santa tecla, 1874Antoni Aixalà
 
La Rubinada de Santa Tecla 23 setembre 1874
La Rubinada de Santa Tecla 23 setembre 1874La Rubinada de Santa Tecla 23 setembre 1874
La Rubinada de Santa Tecla 23 setembre 1874Antoni Aixalà
 
Relleu peninsula ibèrica animació
Relleu peninsula ibèrica animacióRelleu peninsula ibèrica animació
Relleu peninsula ibèrica animacióAntoni Aixalà
 
Documentos Históricos de España Año I, n° 08, julio de 1938
Documentos Históricos de España Año I, n° 08, julio de 1938Documentos Históricos de España Año I, n° 08, julio de 1938
Documentos Históricos de España Año I, n° 08, julio de 1938Antoni Aixalà
 
Documentos Históricos de España Año I, n° 07, junio de 1938
Documentos Históricos de España Año I, n° 07, junio de 1938Documentos Históricos de España Año I, n° 07, junio de 1938
Documentos Históricos de España Año I, n° 07, junio de 1938Antoni Aixalà
 
Documentos Históricos de España Año I n° 06, mayo de 1938
Documentos Históricos de España Año I n° 06, mayo de 1938Documentos Históricos de España Año I n° 06, mayo de 1938
Documentos Históricos de España Año I n° 06, mayo de 1938Antoni Aixalà
 
Documentos Históricos de España Año I, n° 05, marzo de 1938
Documentos Históricos de España Año I, n° 05, marzo de 1938Documentos Históricos de España Año I, n° 05, marzo de 1938
Documentos Históricos de España Año I, n° 05, marzo de 1938Antoni Aixalà
 
Documentos Históricos de España Año I, n° 04, enero de 1938
Documentos Históricos de España Año I, n° 04, enero de 1938Documentos Históricos de España Año I, n° 04, enero de 1938
Documentos Históricos de España Año I, n° 04, enero de 1938Antoni Aixalà
 
Documentos Históricos de España Año i, n° 03, diciembre de 1937
Documentos Históricos de España Año i, n° 03, diciembre de 1937Documentos Históricos de España Año i, n° 03, diciembre de 1937
Documentos Históricos de España Año i, n° 03, diciembre de 1937Antoni Aixalà
 
Documentos Históricos de España Año i, n° 02, noviembre de 1937
Documentos Históricos de España Año i, n° 02, noviembre de 1937 Documentos Históricos de España Año i, n° 02, noviembre de 1937
Documentos Históricos de España Año i, n° 02, noviembre de 1937 Antoni Aixalà
 
Documentos Históricos de España Año I, n° 01, octubre de 1937
Documentos Históricos de España Año I, n° 01, octubre de 1937Documentos Históricos de España Año I, n° 01, octubre de 1937
Documentos Históricos de España Año I, n° 01, octubre de 1937Antoni Aixalà
 
Activitats història +25
Activitats història +25Activitats història +25
Activitats història +25Antoni Aixalà
 
Mapa físic península ibèrica
Mapa físic península ibèricaMapa físic península ibèrica
Mapa físic península ibèricaAntoni Aixalà
 
016 La Transició democràtica a Espanya i Catalunya
016 La Transició democràtica a Espanya i Catalunya016 La Transició democràtica a Espanya i Catalunya
016 La Transició democràtica a Espanya i CatalunyaAntoni Aixalà
 

Plus de Antoni Aixalà (20)

Temari EOE PACFGS
Temari EOE PACFGSTemari EOE PACFGS
Temari EOE PACFGS
 
The flood of santa tecla - l' aiguat de santa tecla, 1874
The flood of santa tecla -  l' aiguat de santa tecla, 1874The flood of santa tecla -  l' aiguat de santa tecla, 1874
The flood of santa tecla - l' aiguat de santa tecla, 1874
 
La Rubinada de Santa Tecla 23 setembre 1874
La Rubinada de Santa Tecla 23 setembre 1874La Rubinada de Santa Tecla 23 setembre 1874
La Rubinada de Santa Tecla 23 setembre 1874
 
Juneda cadastre 1723
Juneda cadastre 1723Juneda cadastre 1723
Juneda cadastre 1723
 
Activitats ESO 4
Activitats ESO 4Activitats ESO 4
Activitats ESO 4
 
Activitats ESO 1
Activitats ESO 1Activitats ESO 1
Activitats ESO 1
 
Relleu peninsula ibèrica animació
Relleu peninsula ibèrica animacióRelleu peninsula ibèrica animació
Relleu peninsula ibèrica animació
 
Documentos Históricos de España Año I, n° 08, julio de 1938
Documentos Históricos de España Año I, n° 08, julio de 1938Documentos Históricos de España Año I, n° 08, julio de 1938
Documentos Históricos de España Año I, n° 08, julio de 1938
 
Documentos Históricos de España Año I, n° 07, junio de 1938
Documentos Históricos de España Año I, n° 07, junio de 1938Documentos Históricos de España Año I, n° 07, junio de 1938
Documentos Históricos de España Año I, n° 07, junio de 1938
 
Documentos Históricos de España Año I n° 06, mayo de 1938
Documentos Históricos de España Año I n° 06, mayo de 1938Documentos Históricos de España Año I n° 06, mayo de 1938
Documentos Históricos de España Año I n° 06, mayo de 1938
 
Documentos Históricos de España Año I, n° 05, marzo de 1938
Documentos Históricos de España Año I, n° 05, marzo de 1938Documentos Históricos de España Año I, n° 05, marzo de 1938
Documentos Históricos de España Año I, n° 05, marzo de 1938
 
Documentos Históricos de España Año I, n° 04, enero de 1938
Documentos Históricos de España Año I, n° 04, enero de 1938Documentos Históricos de España Año I, n° 04, enero de 1938
Documentos Históricos de España Año I, n° 04, enero de 1938
 
Documentos Históricos de España Año i, n° 03, diciembre de 1937
Documentos Históricos de España Año i, n° 03, diciembre de 1937Documentos Históricos de España Año i, n° 03, diciembre de 1937
Documentos Históricos de España Año i, n° 03, diciembre de 1937
 
Documentos Históricos de España Año i, n° 02, noviembre de 1937
Documentos Históricos de España Año i, n° 02, noviembre de 1937 Documentos Históricos de España Año i, n° 02, noviembre de 1937
Documentos Históricos de España Año i, n° 02, noviembre de 1937
 
Documentos Históricos de España Año I, n° 01, octubre de 1937
Documentos Históricos de España Año I, n° 01, octubre de 1937Documentos Históricos de España Año I, n° 01, octubre de 1937
Documentos Históricos de España Año I, n° 01, octubre de 1937
 
Comentari de text
Comentari de textComentari de text
Comentari de text
 
Activitats història +25
Activitats història +25Activitats història +25
Activitats història +25
 
Mapa físic Catalunya
Mapa físic CatalunyaMapa físic Catalunya
Mapa físic Catalunya
 
Mapa físic península ibèrica
Mapa físic península ibèricaMapa físic península ibèrica
Mapa físic península ibèrica
 
016 La Transició democràtica a Espanya i Catalunya
016 La Transició democràtica a Espanya i Catalunya016 La Transició democràtica a Espanya i Catalunya
016 La Transició democràtica a Espanya i Catalunya
 

Dernier

Explicació del trencaclosques dels "nans entremaliats"
Explicació del trencaclosques dels "nans entremaliats"Explicació del trencaclosques dels "nans entremaliats"
Explicació del trencaclosques dels "nans entremaliats"calaix2ie
 
1- Presentació Marc Cortés Gestió digital i Negoci 14 març 2024.pdf
1- Presentació Marc Cortés Gestió digital i Negoci 14 març 2024.pdf1- Presentació Marc Cortés Gestió digital i Negoci 14 març 2024.pdf
1- Presentació Marc Cortés Gestió digital i Negoci 14 març 2024.pdfEmpresa i Emprenedoria Granollers
 
Teoria opos del tema 1,2,3,4,5, primària.docx
Teoria opos del tema 1,2,3,4,5, primària.docxTeoria opos del tema 1,2,3,4,5, primària.docx
Teoria opos del tema 1,2,3,4,5, primària.docxfatima537654
 
4 RATLLES / ABRIL 2024 - Escola Ametllers
4 RATLLES / ABRIL 2024 - Escola Ametllers4 RATLLES / ABRIL 2024 - Escola Ametllers
4 RATLLES / ABRIL 2024 - Escola AmetllersSuperAdmin9
 
DIÈDRIC PROJECCIONS VERTICALS, HORITZONTALS I DE PERFIL DELS PUNTS ALS QUATRE...
DIÈDRIC PROJECCIONS VERTICALS, HORITZONTALS I DE PERFIL DELS PUNTS ALS QUATRE...DIÈDRIC PROJECCIONS VERTICALS, HORITZONTALS I DE PERFIL DELS PUNTS ALS QUATRE...
DIÈDRIC PROJECCIONS VERTICALS, HORITZONTALS I DE PERFIL DELS PUNTS ALS QUATRE...Lasilviatecno
 

Dernier (8)

3- ACCIÓ-Transformació digital Granollers_14.03.2024.pdf
3- ACCIÓ-Transformació digital Granollers_14.03.2024.pdf3- ACCIÓ-Transformació digital Granollers_14.03.2024.pdf
3- ACCIÓ-Transformació digital Granollers_14.03.2024.pdf
 
Concurs literari Sant Jordi 2024 .pdf
Concurs literari Sant Jordi 2024    .pdfConcurs literari Sant Jordi 2024    .pdf
Concurs literari Sant Jordi 2024 .pdf
 
Explicació del trencaclosques dels "nans entremaliats"
Explicació del trencaclosques dels "nans entremaliats"Explicació del trencaclosques dels "nans entremaliats"
Explicació del trencaclosques dels "nans entremaliats"
 
1- Presentació Marc Cortés Gestió digital i Negoci 14 març 2024.pdf
1- Presentació Marc Cortés Gestió digital i Negoci 14 març 2024.pdf1- Presentació Marc Cortés Gestió digital i Negoci 14 març 2024.pdf
1- Presentació Marc Cortés Gestió digital i Negoci 14 març 2024.pdf
 
Teoria opos del tema 1,2,3,4,5, primària.docx
Teoria opos del tema 1,2,3,4,5, primària.docxTeoria opos del tema 1,2,3,4,5, primària.docx
Teoria opos del tema 1,2,3,4,5, primària.docx
 
4 RATLLES / ABRIL 2024 - Escola Ametllers
4 RATLLES / ABRIL 2024 - Escola Ametllers4 RATLLES / ABRIL 2024 - Escola Ametllers
4 RATLLES / ABRIL 2024 - Escola Ametllers
 
Peça amb leds i controlador extern amb microfon
Peça amb leds i controlador extern amb microfonPeça amb leds i controlador extern amb microfon
Peça amb leds i controlador extern amb microfon
 
DIÈDRIC PROJECCIONS VERTICALS, HORITZONTALS I DE PERFIL DELS PUNTS ALS QUATRE...
DIÈDRIC PROJECCIONS VERTICALS, HORITZONTALS I DE PERFIL DELS PUNTS ALS QUATRE...DIÈDRIC PROJECCIONS VERTICALS, HORITZONTALS I DE PERFIL DELS PUNTS ALS QUATRE...
DIÈDRIC PROJECCIONS VERTICALS, HORITZONTALS I DE PERFIL DELS PUNTS ALS QUATRE...
 

JM_Albaigès_Apunts sobre hidrologia junedenca

  • 1. APUNTS SOBRE HIDROLOGIA JUNEDENCA Advertiment previ. Aquest article fou escrit a l’any 1979, i, per diverses raons, restava inèdit des d’aleshores. L’he recuperat avui per a donar-lo a conèixer als junedencs, confiant que sigui d’interès per als estudiosos. Alguna de la informació que duu és ja avui inobtenible per haver desaparegut els qui me la van facilitar, i alguns dels escenaris descrits també ja no hi són. En revisar-lo, hi he observat un to potser excessivament melangiós i nostàlgic. L’he conservat, però, com a testimoni dels meus sentiments en una època, introduint-hi només algunes menudes correccions ortogràfiques i d’estil. Voldria que totes les persones que poguessin facilitar informació suplementària (fotografies, documents o simplement informacions i records) es posessin en contacte amb mi per a millorar-lo. Moltes gràcies a tots. Barcelona, desembre de 2008. Juneda, terrer d'Urgell... l'aigua riu en ton cinyell i dintre l'horta somica. Joan Duch. L'aigua ha estat sempre el problema més important en tota la Plana d'Urgell, històricament seca, polsosa, assedegada. La llargament esperada construcció del canal d'Urgell al segle XIX significà el major canvi hagut en tota la història de la comarca, que vegé transformar-se el seu paisatge i el seu nivell de vida en pocs anys. Ara bé, la sequedat del terme fins al segle XIX no significava pas absència absoluta d'aigua. Justament la seva escassetat va fer gaudir a les poques deus existents en el terme d'una importància extraordinària. Costa feina avui, amb la Femosa reduïda a un simple desguàs pudent i gairebé totes les fonts naturals llavors existents abandonades o almenys desconegudes, fer-se idea del que significava una i altres per als nostres avantpassats. Pot ajudar-nos-hi donar un cop d'ull al Llibre dels Mostassàs de Juneda, amb les seves detalladas disposicions sobre l'ús de l'aigua de les basses par a abeurar o per a regar, o, més modernament, al llibre d'actes de l'Ajuntament en el segle XIX, on es fa avinent la misèria dels anys de sequera. Justament, el fet mateix de l'existència de Juneda ve condicionat per la situació d'aquestes minces deus. D'una banda per la Femosa, que permetia un rec moderat en unes reduïdes zones del fons de la seva vall, d’una altra les fonts d'en Renyé, del Po i, més endavant ja, de la Canonada, assegurant un subministrament continu i de qualitat, i, finalment, la posició del turó de la costa, que oferia defensa a una distància d'aquells no excesiva Tots aquests fets topogràfics i hidrològics condicionaren el naixement del poble, com tants altres (les Borges, Margalef... ) en situació anàloga. El tema té prou interès com per a meditar-hi una mica. Fruit de reflexions, converses i exploracions són aquestes ratlles, que volen ser una introducció a una presa de consciència del què és, que representa, i que ha representat l'aigua per a Juneda. El qualificatiu adoptat, ‘hidrologia’, caldrà doncs entendre'l d'una faisó un xic ampla, acceptant-lo, no com és habitual, d’una simple manera fisiogràfica, sinó projectant-lo als aspectos descriptius, històrics i socials de l’aigua. A través de l’anàlisi d’aquests aspectos ens serà posible captar una dimensió important de Juneda, de com és i perquè, doncs, és. I prou de preàmbuls.
  • 2. 1. ELS RIUS La Femosa Neix al lloc nomenat “el Tallat”, vora Montblanquet, al peu de les ruïnes del monestir d’aquell nom, que parteix aigües entre l‘Urgell i la Conca de Barberà. Va portant un filet d’aigua fins als Omellons, on encara, per la seva migradesa, no mereix l‘honor d’un nom propi i és conegut simplement com “el riu”, o, màxim, “el torrent del Turull”. Progressivament augmenta el seu cabal, tant pels afluents com per les filtracions de les mateixes capes permeables que travessa en vertiginosa successió. Al seu pas per la Floresta és nomenat “el torrent de la Coma” (nom d'una partida de la localitat). Però no és fins a l'alçada de les Borges quan pot ésser considerat com veritable riu, sempre naturalment dintre del seu caire modest. Des d'allí pren ja el nom propi de Femosa (l'origen etimològic és evident: no tant saber a quins fems fa referència), i segueix un curs pràcticament rectilini en direcció SEE-NNW, travessant els termes de Juneda, Puigvert, Artesa i Lleida, i desembocant al Segre un parell de quilòmetres més avall de la darrera localitat esmentada. És el més important dels riuets que cedeixen aigües al vell Sicoris en aquesta zona. Amb tot i això, el seu cabal, encara que regular, és escàs, i rarament ultrapassa el metre cúbic per segon, cosa que no priva que sigui ben temut par les seves terribles “robinades”, que de tard en tard flagelen la comarca. La més catastròfica de què es té notícia fou la del 23 de Setembre de 1874, el famós “aiguat de Santa Tecla”, que causà enormes perjudicis a tots els pobles d’Omellons en avall. En aquella ocasió l’aigua s’anà represant als terraplens dels camins i en trencà alguns per la Floresta, embassant-se al seu pas per Juneda en l’aleshores recentment construït de la carretera Lleida-Tarragona (actual Pont Volat de la Femosa), produint-se així una elevació de les aigües fins al molí de Baix. Més crescudes hi ha hagut, per això: famoses han estat també la de l’any 1907, encara recordada per alguns jaios, la de l'estiu del 1943, arrasadora de garbes, i, ahir com aquell que diu, la de la Festa Major de 1966, destructora dels ponts dels Safareigs Vells i del camí de Castelldans. Amb aquests antecedents, no és estrany que, curant-se en salut, els enginyers hagin construït els ponts del ferrocarril i de la Carretera Nova amb gran obertura i aparentment excessius per a un riuet tan menut. Els més antics són petits i, naturalment, de construcció més senzilla i barata, però es veuen sistemàticament inutilitzats quan a les robines hi passa l’aigua per sobre… o se'ls enduu. De ponts menuts d’aquest tipus n’hi ha uns quants: és molt interessant el que es conserva sota el modern de la Carretera Nova, format per un arc de pedra de mig punt, datable possiblement a l'Edat Mitjana; per allí aniria l’antic camí de Lleida. N'hi havia un altre de molt semblant a l'antiga Carretera Vella, vora l’actual pont Volat (antic pont de Pedra), però, en quedar en desús per la construcció d'aquest, fou enderrocat pel propietari dels terrenys de les marges. Després de la voladura a la guerra civil del 1936- 39 de l’esmentat pont per les tropes republicanes en fugida calgué habilitar-lo novament, fou destruït per la robina, com hem dit abans, al 66, i, refet novament i reforçat amb formigó, allí roman encara avui. Encara d’una faisó semblant és el que suporta la carretera de Castelldans, també destruït i refet. Esmentem finalment el sifó que fa per sota el Subcanal, ja en el límit amb el terme de Puigvert, i alguns pontets caminals més repartits pel terme.
  • 3. Degut als minsos desnivells topogràfics del nostre terme, el pendent del riu és molt reduït. Des de les Borges a la desembocadura davalla uns 140 m en uns 30 km de curs, cosa que representa un pendent inferior al mig per cent. Al gràfic es veu aquesta variació al llarg de tot el curs, que respon a allò que és habitual en rius d’aquest tipus. Des que el cabal comença a ésser una mica important, comença l’explotació del riu per a usos industrials a part dels domèstics. Mentre que als Omellons només serveix per a nodrir els dipòsits i els safareigs públics, des de les Borges comencen ja les ‘peixeres’, o derivacions del riu que menen l’aigua per una sèquia de curs lleugerament divergent i menys inclinat, cosa que serveix per anar regant l’espai triangular comprès entre ella i el riu fins que finalment, en un punt de topografia adient, es produeix el retorn ràpid a la Femosa aprofitant l’energia de l'aigua per a moure un molí. El primer d’aquests és el de la Vila, a les Borges. Vénen després, ja a Juneda, el de la Bardissa, vora mateix del camí de la Floresta, el d’en Paco, prop de la Casilla de la Reina de la via de FC, i, sobretot, el d’en Torrent o de Baix, ja molt a prop de Juneda, el més important i històric de tots. Als seus bons temps aquest era capaç de moldre 250 kilos de blat a l’hora, potència molt superior a la dels altres, cosa que el feia vital en el subministrament de farina a la població. L'excés d’aigua del seu embassament de reserva s’eliminava per un vessador que formava la bella cascada de la font del Gat, de la qual parlarem més endavant. Fig. 1. Perfil longitudinal de la Femosa Queda encara per esmentar, també dintre del terme de Juneda, el molí d’en Massot, a la Manreana, que rivalitzava i potser superava el de Baix, amb un bonic
  • 4. edifici successivament engrandit amb les generacions. I també els molins d’en Faustet, al terme de Puigvert, i el del Facciós al d’Artesa. Poc serà tot el que es digui sobre la importància històrica que per a Juneda té la Femosa. A part de permetre el rec i, amb ell, el poblament, com testimonien les restes de poblats ibèrics i de vil∙les romanes trobats a les seves marges, el seu curs condicionà al seu día el pas de la important via de comunicació Ilerda-Tarraco, i aquesta importància continuà a l'Edat Mitjana amb l’establiment al seus entorn d’una torre Manresana, que ha deixat marca en la toponímia (partida de la Manreana). Els terrenys situats al fons de la vall han estat sempre i són encara els millors del terme, i tota una cadena de “torres” i “vil∙les” els dominen: Vimferri, Betilla, Margalef, el molí d’en Massot... És doncs d'època ben pretèrita que ve l’aprofitament del riu. Documentalment, la primera referència que se'n troba correspon a l’any 1585, quan l'holandès Enric Cock, acompanyant el sèquit de Felip II en un viatge reial per les nostres terres, escriví: A vuit d’abril… havent caminat després de dinar quatre llegües, vinguérem a un poble de dos-cents veïns que es diu les Borges, havent passat primer per Juneda, llogarret que és al camí no gaire lluny d’on havíemde posar. Entre poble i poble hi havia moltes sèquies que regaven llurs fèrtils camps de blat’. La pobra Femosa passà al paper de comparsa així que el canal d’Urgell arribà a les nostres terres... Avui, disminuïda en importància, es veu humiliada pels usos que el poble en fa. Ha d’acceptar el paper de desguàs que no vol el canal, rebent bona part del clavegueram del poble. I, per si això fos poc, els seus marges s'han convertit en lloc ideal per a establiment de granges de porcs, que l’omplen de brutícia i fan els seus entorns irrespirables. Desitgem que el futur reservi al nostre etern riu funcions més nobles. Altres Cal esmentar un important afluent de la Femosa, que hi desemboca a l'altura del Salat, després de passar sota la carretera Lleida-Tarragona vora l’hostal d'aquell nom i la via en el pont nomenat “de les Escarrutxes”. Rep l’aigua del sector S del terme municipal de les Borges. A part d'això, no és la Femosa l'únic argall recollidor de les aigües de desguàs del terme. El sector del Bas duu l'aigua, cosa poc corrent en la comarca, en direcció contrària al Segre, vessant-la cap a vora Torregrossa a un altre riu paral∙lel a la Femosa i de característiques molt similars, que procedent de la serra d'Omells passa per vora Arbeca i toca el terme de Juneda a la partida dels Colls. De sempre les aigües d’aquest riu ─no en consta cap nom cert─ han estat també aprofitades per al rec en els llocs esmentats. Desguassa al Segre una mica més amunt de Lleida, vora la resclosa. LES FONTS La rodalia de Juneda es més rica en fonts que no podria pensar-se al primer cop de vista. Recordem l'estructura geològica de la Plana d’Urgell: capes oligocèniques, pràcticament horitzontals en ésser relativement recents i no haver sofert gairebé cap mena de plegament, on alternen els bancs argilosos i gresosos. L’erosió els va desmantellant lentament, amb més intensitat com més ens acostem a les valls dels rius. Les capes toves són destruïdes ràpidament, però les dures resisteixen força anys y
  • 5. així el paisatge va agafant el característic aspecte que li donen els tossals, limitats superiorment per un estrat dur ─generalment rocós o gresós─, i amb una brusca caiguda al final fins al següent estrat resistent. La baixada es va produint cap al Segre i alhora en direcció perpendicular als riuets que hi desguassen, de manera que les taules tendeixen a ser llargues i estretes, orientadas en direcció SE-NW. El tossal de la Llàntia, la Franquesa, el turó de Margalef, el mateix turó de Juneda, són bons exemples. Fig. 2. Esquema de la composició de les capes geològiques al Baix Urgell En els llocs més baixos i planers, però, és freqüent trobar estrats argilosos i tous encara no erosionats, que hom aprofita per al conreu. Aquestes mateixes capes tenen sovint una certa impermeabilitat, i van retenint part de l’aigua de pluja, que resta impregnant-ne els porus i formant un veritable dipòsit subterrani anomenat ‘aqüífer’. Fig. 3. Esquema de la composició topogràfica del relleu al Baix Urgell D’altra banda, la penetració d'aigua cap a l'interior del terreny no és indefinida: tard o d’hora es veu detinguda per un estrat impermeable, i llavors va acumulant-se lentament a sobre. Però, com que les capes, encara que lleugerament horitzontals, no ho són mai del tot, la minsa inclinació que tenen sempre cap a una o altra banda origina un moviment molt lent de l’aigua, que va avançant cap a la vora on l’estrat inferior impermeable davalla. Si en el seu camí troba una interrupció en la continuïtat (el final d'un tossal), llavors aflora a la superfície.
  • 6. Fig. 4. Esquema de la formació d’aqüífers i de fonts Si la capa inferior és pràcticament impermeable, pot ocórrer que l’aigua aparegui fraccionada al llarg de tota una zona, originant allò que s’anomena un “mulladiu”. Aquest cas és força corrent. Però si, previ a la capa fina impermeable, n'hi ha una altra intermitja de permeabilitat gran, l’aigua tendeix a concentrar-s’hi i circular-hi preferentment, podent brollar en algun punt concret d’interrupció superficial. Aquest és el cas de les fonts del Po, del Gat, de la Canonada i d’en Renyé, totes situades en espones on aflora un estrat gresós permeable, que concentra l’aigua de la capa argilosa superior que l’alimenta. Una altra manera de captar aigua força utilitzada és augmentar tot el possible el contacte superficial de la capa portadora, sigui mitjançant una cova (cas de la font del Sord) o d’un pou de la fondària suficíent per interceptar l’aqüífer Fig. 5. Font del Sord (pous de captació de la Canonada o de la font de Sant Jordi). L'aqüífer es va carregant d’aigua a cops, durant les pluges de l’any, i es descarrega de mica en mica i amb ritme bastant uniforme, per desguàs natural o per les fonts que li prenen aigua. En tot cas, les variacions estacionals es tradueixen en augments o minves en el caudal que donen les fonts, a tenor de la càrrega de l‘alimentador. Però el buidament total d'un aqüífer exigeix Fig. 6. Font de Sant Jordi anys ─segles en alguns casos─, de manera que el subministrament d'aigua, gran o petit, està gairebé sempre garantitzat. Un element pertorbador en tot aquest sistema ha estat el canal, que per filtració ha aportat una càrrega extraordinària des aqüífers immediats, canviant la hidrologia subterrània dels contorns, inundant fonts-pou com la del Paradell o augmentant pregonament el caudal d’altres que tradicionalment el tenien reduït (el Po, el Gat). Les variacions estacionals del mateix canal repercuteixen també en aquestes fonts afectades.
  • 7. Fig. 7. Alteracions introduides en les fonts properes al canal per la nova capa freàtica Es força interessant conèixer les circumstàncies particulars de cada una de les fonts del terme de Juneda. Heus ací les dades que n'hem pogut esbrinar. La Canonada o Font Vella Vital per a la vida junedenca fins fa un segle, i avui totalment abandonada i en ruïnes, es tracta d’una notable obra d’enginyeria pensada per dotar la població d’un doll d’aigua en quantitats més grans i amb major constància que la que era abastable amb les minces fontetes tradicionals de l’estrat porós vora la Femosa d’on se serveixen les actuals d’en Renyé, del Gat i del Po. Fig. 8. Perfil longitudinal de la Canonada A mig quilòmetre de la població aproximadament, al Pla del Molí i prop de la torre d’en Cistellera existia un pou de captació d’aigües, colgat fa pocs anys en unes obres d’explanació que el propietari del terreny va fer-hi. Seccionant una capa de gresos impermeable, s’aconseguia una deu d’aigua en quantitat important que, aconduïda per una galeria d’uns 500 m de longitud situada sota el camí que marxa paral∙lel a la Femosa per la seva banda dreta, feia cap a l’indret del riu immediat al pont Volat.
  • 8. Sorprèn la qualitat d’execució del túnel de conducció d’aigües. Amb unes dimensions d’un metre i mig d’alçada per seixanta centímetres d’amplada permet, amb algunes dificultats, el pas d’una persona, i està tot ell recobert en pedra: sellars a les vores, lloses ciclòpies sovint de més d’un metre d’amplada a la coberta (malgrat el nom de “la Canonada”), i una llosa-base amb un canalet buidat en pedra destinat a conduir petites quantitats d’aigua amb poques pèrdues i facilitant la neteja dels pósits, que sempre foren el gran problema d’aquesta conducció. Fig. 9. Secció transversal de la Canonada L'obra es va executar sens dubte a cel obert, i avui són freqüents els punts on s'hi filtra llum de l’exterior per escletxes menudes. Al final del seu recorregut el col∙lector desguassava en tres piques succesives, que molts encara recorden avui. La primera era destinada a aigua per a beure, les altres dues a abeurament del bestiar i altres usos. Més endavant s’afegiren dos safareigs públics, després dels quals l’aigua sobrera desguassava finalment a la sèquia que pren aigües de la Femosa a pocs metres d’aquest mateix indret. No sabem l'antiguitat d'aquesta obra. La tradició, inevitablement, l'atribueix als moros, però, atenent a detalls més o menys directes com són el tipus i qualitat de l’obra d’enginyeria, que degué precisar una forta inversió i mitjans tècnics adequats par a dur-se a terme, així com la data d'altres obres similars i el seu estat de conservació, ens inclinaríem a situar-la cap al segle XVII. El cas és que fins a la construcciò del canal d'Urgell la Canonada era l’única deu d’aigua segura i abundosa, i jugà per aquest motiu un paper de primer ordre per a la població, condicionant fins i tot la seva orientació i creixement. Durant segles seria una constant junedenca el pas pel “camí de la Font”, avui carrer, de les dones amb els càntirs al cap o dels ruquets privats o municipals amb llurs argadells. Així i tot, cal dir que l’aigua d’aquesta font, com la de totes les del mateix estrat (Po, Renyé, Gat) era i és “molla” o “dura”, és a dir, pobra per a apaivagar la set i de mala qualitat per a rentar. Per això era preferida, tot i el major allunyament, la del Paradell... quan no s'havia d’anar fins al Segre per haber- se assecat totes les esmentades. El servei de lliurament d'aigua i del transport fins al poble degué ser municipal des d'un principi, puix és impensable que una obra d’aquesta envergadura fos feta per un particular. A les actes municipals del segle XIX es troben freqüentíssimes referències a l’estat de conservació de la Canonada, especialment als anys entorn de 1850, que degueren ser d’excepcional sequera. Així, a tall d’exemple, en la sessió del 20 de gener de 1847 s'acordava “componer el conducto que dirige el agua a la fuente de esta villa”, en la del primer de maig del mateix any es determina “renovar el lavadero de esta villa”, i finalment, en la del 2 d'octubre de 1849, “limpiar la acequia de las inmediaciones del lavadero en bien de la salud pública”. Cal suposar que el desguàs, amb la seva seqüela d'aigües entollades, xisques i mosquits, oferiria també els seus problernes.
  • 9. Tot aixó canvià amb el canal d’Urgell. De cop, a partir del decenni de 1860, passà a disposar-se d’una deu d’aigua més propera al poble, encara que de mala qualitat (terrosa) i accés incòmode (per les escales vora el pont de l’actual Piscina). Cap a finals de segle, amb la instal∙lació de dipòsits i fonts municipals, deixà d’ésser vital la Canonada, i poc dresprés les seves tres piques foren remogudes i aprofitades per a altres usos. Així i tot, encara als anys de la darrera guerra, en ésser tallat el canal a Ponts per les forces franquistes, calgué pensar altre cop en la vella Canonada i s’hi féu una darrera neteja, veritablement difícil, puix el conducte estava en alguns punts obstruït totalment pels pòsits. Avui sí que la Canonada està totalment fora de servei, sembla que de manera definitiva i irreversible. Cegada pel seu extrem final a causa d'unes obres de condicionament fetes vora els antics safareigs, ha calgut obrir-la a meitat del recorregut, al trocet en aqüeducte sobre el desguàs del Molí de Baix, per donar sortida a l’aigua que, malgrat la desaparició del pou de captació, encara brolla per les parets. Com que hi ha a la solera un pòsit de llot d’uns 30 cm de gruix, l’aigua no ha tingut dificultats en formar-hi, en el tram inferior, un contrapendent que la permet desguassar des d’ambdós costats cap a la sèquia esmentada. L’estat interior de la galeria és lamentable. En el seu tram superior és possible recórrer-la, bé que amb moltes dificultats, uns 200 m, però en l’inferior només uns 30. Moltes lloses s'han mogut, hi ha hagut ensulsiades laterals i el gruix de llot augmenta. A aquest pas, desapareixerà del tot en pocs anys. Magra gratitud per a un element que donà servei al poble durant segles! Pel que toca a l’explanada on hi havia les piques i els safareigs, és avui una selva de bardissa. Amb prou feines s’hi distingeixen les restes d’un dels safareigs. Peró, si no passa cap vehicle per la propera carretera, amb una mica d’imaginació poden sentir-se els cops de pala de les safaretgeres, tènue evocació d'un temps perdut, i imaginar Jacint Rosinach escrivint-hi allí el seu poema En les aigües del riu Segre una nina està rentant, la més bella que s'estatja en les terres del voltant... Font d'en Renyé o del Camí de Miravall Situada a la marge esquerra de la Femosa desguassa l’aqüífer corresponent per aquest costat, que sembla més favorable que la dreta, ja que les fonts que descarreguen aquesta (Romer, Gat), abans del canal d'Urgell només havien portat uns rajolins d’aigua. En canvi, la d'en Renyé era important, i possiblement anteriorment a la Canonada serví de subministrament local. De la importància del seu cabal dóna idea que a la seva vora s'establís l’hostal d’en Renyé (o del “Currutaco”, paraula que antigament significava ‘presumit, pinxo’), que abeurava les bésties i donava hostatge als viatgers a Lleida. Però posteriorment la construcció del canal d'Urgell, carregant l’aqüífer de la marge dreta de la Femosa, donà més cabal a les seves fonts, permetent l'establiment de nous hostals que per la seva major proximitat al poble acabaren arraconant el d’en Renyé. La font, esdevinguda inútil, acabà éssent venuda per l’Ajuntament de Juneda, que en tenia la propietat, als amos de la “fàbrica del sulfur”, que l’encercaren. Actualment roman enrunada i tan voltada de bardisses que és impossible acostar-s’hi.
  • 10. Font del Po Primitivament nomenada “del Romer”, de sempre havia estat un filet molt minç d'aigua, fins que la construcció del canal la féu créixer en carregar l’aqüífer del que s’alimenta. Això propicià la construcció, a la seva vora, de l'hostal del Po, on repostaven els vehicles de la ruta Lleida-Tarragona. Aquest acabà suplantant el d'en Renyé. Durant el primer terç del segle XX el poder de convocatòria popular del lloc augmentà, ni més ni menys que com passa avui amb hotels, aeroports i punts i anàlegs. Al pati de l’hostal foren freqüents les reunions i balls, amenitzats per l’orquestrina que a voltes s'instal∙lava al “niu”, petita plataforma muntada en les branques del magnífic exemplar de plàtan que decora el pati. El lloc devia ésser d’una placidesa i bonicor incomparable. La font, que inicialment desguassava a la propera Femosa a l’aire lliure, vegé cobrir el seu col∙lector, llevat d’un petit tros que romangué descobert rebent el nom de “Font de la Banyera”. Aquest fou uns anys punt de refrescament dels assistents als partits de futbol quan el camp era al km 73 de la carretera Lleida-Tarragona. Els temps han canviat i avui la font roman, però no l’hostal. Resta també l'arbre, encara el millor exemplar de la seva espècie en tota la comarca. Un altre plàtan semblant, gairebé tan gran i maco com ell que li feia companyia a pocs metres, a la Carretera Vella, fou tallat fa uns anys per incompatibilitat amb l’electrificació del ferrocarril. Què hi farem. És el progrés (diuen). Font del Gat Una altra més, germana bessona de l’anterior. Situada en un racó d'encisadora bellesa vora el Molí de Baix, en el punt on les aigües no utilitzades, procedents d'un petit embassament de reserva situat a la part superior, queien en bonica cascada. La remor de l'aigua i la verdor del lloc l’han fet també un dels predilectes dels junedencs. No hi ha dubte que el nom degué estar inspirat en la popular tonada catalana. Sembla que cada poble demana la seva font del Gat, i veritablement la de Juneda no tenia res que envejar a cap altra de les cents que a Catalunya duen el mateix nom. Potser ha estat la que més ha aguantat el pas del temps, però també resta avui ben malmesa, amb la pica gairebé desfeta, el terreny embardissat i el salt pudent per les granges situades aigües amunt. Resta, però, l’aubi centenari, el millor exemplar d’aquesta espècie en tot el terme. Font del Paradell Encara que estrictament estigui en el terme municipal de Torregrossa, està prou vinculada amb Juneda per merèixer un comentari. Situada vora Margalef a uns 5 km del nostre poble, consisteix en una excavació feta a una espona sobre l’estrat portant d'aigua. La construcció del canal justament a curtíssima distància aixecà uns quants metres el nivell freàtic (vegeu el croquis de la figura 7), provocant la seva inundació permanent. Malgrat el seu allunyarnent del noble, que la feia incòmoda de visitar, molts hi anaven sovint a aprovisionar-s'hi per a la beguda. La raó era la bondat de les seves aigües, motiu pel qual era ja nomenada al Diccionario Geográfico-Estadístico- Histórico de Pascual Madoz (1847), que a l’article “Juneda” diu que “…a distancia de ½
  • 11. hora (sic) al NO se encuentra otra (font) de aguas muy esquisitas, de que se sirven los vecinos para beber y demás usos domésticos”. De com fou apreciada en altres èpoques dóna idea l’interessant arc carpanell de pedra calissa, segurament del segle XVII, que li serveix de portada, avui per cert en perill de sofrir la mateixa sort que el cobertet posterior, pràcticament desfet ja. Tot i que avui sigui desconeguda per molts junedencs, va continuar, com en segles anteriors, éssent punt de cita comarcal en berenades i excursions fins fa només una generació. Potser això, unit a les circumstàncies de la seva inundació, ha donat lloc a una munió de llegendes. Sense oblidar la proverbial relativa als seus origens “àrabs”, hi ha tot un reguitzell d’especulacions sobre galeries soterrànies avui inundades, tresors a l’abast d’espeleòlegs-escafandristes agosarats... En tot cas, la bellesa i serenor del paisatge que la volta i la gràcia de la seva construcció la farien mereixedora d’un major coneixement i cura en la seva conservació que els que avui li són atorgats. Font de Sant Jordi Va ser durant els anys de la dictadura primoriverista i de la República potser el lloc més agradable de la població. A l’estil de la Canonada, estava formada per un pou circular d’uns sis metres de diàmetre per cinc de profunditat perforant una capa permeable que proveïa el canó a ella connectat. Fou aberta per l’inquiet i emprenedor junedenc Ramon Torrent, pare d'una nissaga d’inventors, en els anys de la guerra europea, cercant donar un atractiu més a la pista de ball nomenada “Parc Nora”, situada en allò que són avui els solars posteriors del carrer de la Font, una mica més avall de les Escoles i partit pel carrer Domingo Cardenal, Ilavors un simple camí. La construcció de la font de Sant Jordi planteja un interrogant: si hi ha un estrat portant d’aigua més a prop del poble que el que alimenta les fonts d’en Renyé i la Canonada, per què van anar a fer aquestes tan lluny? La pregunta queda resolta si, com he sentit dir, la font de Sant Jordi s’alimentava en realitat de la xarxa de distribució local, puix al poc temps de construït el pou la deu natural s’estroncà.
  • 12. Fig. 10. Font de Sant Jordi (croquis fet d’acord amb les descripcions de Ramon Torrent fill, i revisat per ell mateix) Es baixava al pou per una rampa oberta en túnel, i al fons, a més de la font pròpiament dita, hi havia un taulell par a servir begudes refrescants i un annex subterrani nomenat “Sala de Billar”, amb taules i cadires per a fer-hi estada. El lloc, fresc i amenitzat per la suau música de la propera pista de ball, matisada per les cortines d’arbres que protegien la vora del pou i l’extrem de la pista, resultava d’una placidesa insuperable, com recorden tots els seus visitants. En aquest lloc el capità Gabarró, curiosa barreja d'explorador i saltimbanqui molt popular cap a l'any vint, realitzà en tres anys consecutius unes teatrals ascensions aerostàtiques, allí passava tot el noble a distreure’s i admirar l’enginy i bon gust d’en Torrent, allí es reunia sovint “la Piula”, inquiet grup junedenc d’aleshores, que el batejà amb el nom de “Font de ant Jordi”. Fou molt freqüentada fins a la Guerra Civil, però aquesta, que
  • 13. tantes coses s’endugué, la va fer entrar també en decadéncia. El solar canvià de mans, hi fou obert al seu través el carrer de Domingo Cardenal, i la font i la sala de billar resten avui colgades. Només unes minces restes de ciment testifiquen l'emplaçament de la pista. Una altra de tantes coses de la Juneda pretèrita que el temps i la descura s’han endut! Altres fonts Esmentem finalment de passada la font del Sord, aberta per un pagès amb aquest renom a una espona vora el camí del Pla amb altres finalitats. La seva aigua és refrescant i exquisida. La de la Juliana és en realitat ja força lluny de Juneda, en ple terme d’Arbeca, però molt coneguda també pels excursionistes. Està dotada, com la del Paradell, d'un preciós arc gòtic en aquest cas, i també abandonada, malmesa i amb les aigües fètides avui. Finalment, hi ha petits galets que brollen, vora el canal, per les immediacions del camí del Bas i en algun punt més. LES BASSES En un lloc com la comarca de l’Urgell, marcat des de sempre per l’escassetat de l’aigua, les solucions cercades pels seus habitants per a proveir-se del líquid indispensable foren força variades. Avui, l’abundor que el subministrament continu del canal garantitza permet una forta indiscriminació en l’ús de l’aigua: del canal s’alimenten les llars domèstiques, la piscina, el sistema de regatge, les indústries. Però això, repetim, és concebible en una situació on l’abundància permet la malversació. Quan l’aigua escasseja cal fer classificacions: aigua de primera, de segona, de tercera, que diríem avui. Ja hem vist com aquesta “aigua de primera” era la subministrada per les fonts, útil per a la satisfacció de les necessitats més primàries i exigents: beguda i usos doméstics, que justificaven un llarg i penós carreteig per raó de la poca quantitat necessària. Els usos més esporàdics i alterns eren coberts amb l’aigua “de segona”, la de la Femosa, que proveïa sobretot el rec. Però encara quedaven époques on el riu minvava, o racons on no era fàcil portar-la-hi. I calia conformar-se llavors amb l’aigua “de tercera”. Al terme hi havia alguns punts topogràficament deprimits, aptes per a retenir l’aigua de pluja que hi desguassava, sovint amb algun petit ajut. Eren les “basses”, en nombre de tres: la Bovera, situada a l'actual Camp d’Esports, la de l’Os, al costat de la carretera de Castelldans més enllà del quarter de la Guàrdia Civil, i la del Bas, a la partida d’aquest nom, prou expressiu del seu caràcter (llatí bassus, ‘baix’). Encara podríem afegir-ne una quarta, la basseta dels Civils, al camí de Lleida, vora l’actual benzinera situada al límit del terme amb Torregrossa, així anomenada perquè en una època hi hagué allí un post de guarda. Testimonis que la recorden ens la descriuen com d’aigües brutes, tèrboles, fangoses i fins i tot contaminades de mosquits, focus potencials d'insalubritat. En realitat, aquestes basses complien missions d’emergència i eren utilitzades per a usos domèstics quan fallava el subministrament de les fonts i la Femosa. Habitualment servien només per abeurament de bestiar, rec en zones properes i usos en general de poca exigència. Això sí, llur existència era necessària com a preventiu, i fins i tot una ordenança municipal regulava la preferéncia en el subminis- trament de la Femosa o la bassa Bovera sobre els molins de les peixeres.
  • 14. La bassa Bovera acomplí altres missions posteriorment, però ja en parlarem al capítol dedicat a la piscina. Era la més important, i el seu nom sembla que procedeix de l’abeurament de bous, encara que alguns opinen que al∙ludeix a la “bova” que creixia les marges. La de l’Os, situada prop del quarter acual de la Guarda Civil, a l’altre costat de la carretera, era igualment propera al poble, i la del Bas resultava molt més secun- dàría, només existent gràcies a la topografia que la propiciava. L'arribada del canal d'Urgell va fer gairebé inútils les basses, però així i tot perduraren força anys. La primera en desaparèixer fou la de l’Os, que interceptava parcialment el pas del ferrocarril. L’any 1878, pocs després de la construcció del canal, un acord municipal autoritzava a fer-hi moviments de terres amb destí a les obres ferroviàries (terraplè del Pont de Ferro), “por no ser necesaria (la bassa) desde la construcción del canal de Urgel”. Així i tot, un rastre en persistí fins ben entrat el segle XX. La bassa Bovera passà a abocador municipal i altres missions igualment degradants, però conegué amb el temps millors destins, dels quals en parlarem en un altre lloc. La dels Civils fou dessecada al primer quart del segle XX, i la del Bas aguantà fins fa relativament poc, però acabà, com les altres, éssent dessecada també i destinada a usos agrícoles. Avui les basses, treta la Bovera, son només un record de temps més difícils, i solament la topografia marca llurs situacions de forma inconfusible. EL CANAL D'URGELL Amb tot el que s’ha escrit sobre el canal, amb l’extensió que té el tema, amb la importància que presenta per a la nostra població, que ha canviat de fisonomia, forma de vida i mentalitat gràcies a ell, resulta ridícul voler condensar el que és en unes poques planes. Però en un treball sobre la hidrologia junedenca no hi ha dubte que la seva absència hi fóra escandalosa. Per això ens decidim a dir-ne quelcom, tot i que sigui sabut i resabut. De segles endarrera datava la idea de construir un canal que abracés en forma d’arc les terres baixes de l’Urgell, que formen com una immensa cubeta naturalment predestinada a ésser regada per aquest mitjà. Peró no va ser fins a la segona meitat del segle XIX quan es dugué a terme l'empresa, la dificultat principal de la qual residia en l’apertura d’un túnel a través de la serra de Montclar, veritable proesa tècnica que encara amb els mitjans d’avui resultaria més que meritòria per la seva longitud (5 km) i mala qualitat de la roca. La tenacitat de Domingo Cardenal, enginyer de camins director de les obres, ho vencé tot, bé que amb la pràctica ruïna de la societat concesionaria, que vegé evaporar-se abans d’hora tots els seus recursos.
  • 15. Fig. 11. Esquema del canal d’Urgell Cap a 1860 començaren a entrar en servei les primeres sèquies, i les esperances posades per la comarca en la gran obra es vegeren ben defraudades car els resultats no podien ser més catastròfics. No havent-hi encara amb prou feines xarxa de desguàs, i unint-se aixó a la inexperiéncia dels regants, que utilitzaven l’aigua en excés, es formaren grans entollaments permanents, amb llur seguici d’aiguamolls, mosquits i malalties. A l’any 1874, amb motiu de l’Aiguat de Santa Tecla, escrivia Francesc Mosella a Bell-lloc: “Bell-lloch estava todo encharcado. Los pocos sembrados que había se morían por el salitre que, con el riego del agua del Canal (filtraciones del mismo) aumentaba. Poco se trabajaba y se vivía muy pobremente. La mayoría del pueblo tenía las fiebres. Sólo hay mosquitos”. Les terres rendien menys que abans, i a sobre calia pagar el cànon i aguantar les malalties! Per caramull, ocorregué un altre fonomen, potser no tan greu, però més perllongat. El nivell freàtic de les terres, secularment a un nivell baix, s’estabilitzava més amunt a conseqüència del rec, provocant l'ascensió de sals químiques de les capes geològiques inferiors. Les terres s’ompliren ràpidament d’una salobror que hi perdurà molts anys.
  • 16. Fig. 12. Abans i després en el subsòl de l’Urgell Val la pena comentar una mica més detalladament aquest fenomen per la im- portància que va tenir. El terreny de l’Urgell, com abans hem comentat, està format d'estrats més o menys horitzontals paral∙lels. Quan un d’aquests, relativament proper a la superficie, és calcari, cosa ben freqüent, s’introdueix una alteració al règim de nivells freàtics estabilitzats secularment amb oscil∙lacions dintre d’una zona relativament estreta i sempre profunda. L’empapament del terreny per l’aigua procedent del canal d’Urgell, sobretot si els recs eren fets abusivament, provocava una pujada en la posició mitjana del nivell freàtic i alhora una ampliació en l’interval d’oscil∙lació i en la freqüència, que d’ésser entre pluja i pluja passava a ser-ho entre regatge i regatge. Conseqüentment, en cada una d’aquestes oscil∙lacions l’aigua, carregada de sals disoltes procedents de l’estrat “alimentador” profund, les dipositava en evaporar-se. Les sals precipitaven i no es redissolien en el següent cicle, de manera que l’aport salobrós procedent de les capes fondes era continu, amb les conseqüències nocives per a l'agricultura que és fàcil imaginar. Aquest fenomen perdurà molts anys, fins que la pràctica d'una banda, i l'exhaurirnent de sals solubles de la capa inferior més pròxima per l’altra, va anar fent-la desaparèixer progressivament. Podem afegir, com a incís, que en aquest tema l’Urgell va estar de relativa sort: el salobre s'eliminava per la mateixa aigua corrent de successius recs o per eliminació manual, però en altres llocs on el mateix fenomen s’ha produït les terres han quedat inutilitzades per a sempre en ésser les sals d’un tipus no eliminable. Potser el cas més espectacular ha estat el de la Mesopotàmia, adés el primer verger del món i convertida avui en un desert per obra i gràcia de la salinització. Total, que els ingredients per a la barreja explosiva estaven a punt: una companyia arruinada que volia cobrar i refer-se i una comarca pobra i malalta que no tenia d'on pagar. Els desordres d’aquells anys, especialment els de 1888, foren molt greus i marcaren un clima d’hostilitat entre constructors i regants que no s’extingiria
  • 17. mai més. Per si això fos poc, la construcció del Canal Auxiliar d'Urgell cap a la dècada de 1920 provocà noves protestes, que encara molts recorden. I és que, malgrat el canal, l’aigua era poca i irregular. De fet no va ser fins a la dècada de 1950 que la construcció de la presa d’Oliana resolgué definitivament la situació en aconseguir-se per fi la regulació del Segre, car fins aquests moments els 3.100 metres cúbics per hectàrea i any promesos per la companyia havien estat només teòrics. Pot dir-se que la veritable prosperitat de la comarca de l’Urgell arrenca d'aleshores solament, tot i que la reversió del canal a la Comunitat de Regants, duta a terme el 1965, ocasionà noves despeses per la necessària realització de nombroses obres de conservació i millora, lògicament inateses per la companyia del canal en els darrers anys de concessió. Descrivim ara una mica l'obra. El canal d’Urgell neix vora Ponts, travessa la serra de Montclar en el famós túnel esmentat, i s’estèn en forma d’arc abraçant la ribera del Sió, la part baixa de l’Urgell i la part del Segrià situada a la marge esquerra del Segre. Va de N a S fins a vora les Borges Blanques, canviant de curs llavors cap al W tot vorejant la serra de la Llena fins que desemboca en el Segre prop de Montoliu i Albatàrrec. La xarxa de distribució està formada per quatre sèquies principals, que segueixen un curs aproximat E-W fins a desembocar en el Segre, i un altre nombre més gran de secundàries, subasèquies, etc. Té una llargada total de 144 km, i amb un caudal efectiu màxim de 21 m3/s rega unes 68.000 hectàrees. Allò que a Juneda nomenem impròpiament "Canal d’Urgell" és en realitat la quarta sèquia principal, que neix vora les Borges, al lloc nomenat "el Collet", travessa el nostre terme per les Planes, la Franquesa, la Llàntia, segueix paral∙lel al camí de Lleida i, después de trevessar els termes de Torregrossa i Lleida es "perd" pràcticament, ja gairebé exhaurit el seu cabal, a les sèquies del Segrià paral∙leles al riu. De fet, però, també el canal pròpiament dit toca el terme, travessant-lo en un curt recorregut cap a la part de Miravall. I encara el canal Auxiliar (popularment el Subcanal) toca un racó del terme també, vora Puigverd. Sempre cercant els punts alts a fi de poder irrigar el màxim de terreny, la quarta sèquia corre pel cim d’un tossal que des de les Borges avança, aprimant-se, cap a Juneda. En trobar el desnivell corresponent al canvi d’estrat, a uns 3 km de la nostra població, el salva mitjançant un conjunt de nou salts consecutius d’escassa alçària (dos o tres metres cada un), formant un indret que la remor de l’aigua, la bellesa del paisatge i l’amplitud del panorama albirat han fet clàssic per als junedencs: “Nou salts del canal d'Urgell indret curull de poesia per l’esprît ets un clavell que vesses perfum novell totes les hores del día..." que deia el malhaurat Jacint Rosinach. Hi ha encara a la zona un parell més de salts, de més alçària, utilitzats antigament per a la producció d’energia hidroelèctrica (les "casetes de l’electricitat"). Avui, per manca de rendibilitat, romanen abandonades ambdues instal∙lacions. Cal esmentar també, vora el poble, un lloc conegut com "el salt desfet", on encara són visibles els vestigis d’una cascada que hi havia primitivament. Aquest punt té interès anecdòtic en la petita història local per haver estat tradicionalment el lloc on, abans de la
  • 18. construcció de la piscina, es banyaven els nois, més o menys d’amagatotis de l'autoritat paterna. Vora el camí de Lleida el canal ha de baixar novament, i altre cop són allí freqüents els salts. El més espectacular, ja fora del terme, és subterrani, en l’encreuarnent amb el Subcanal, que travessa a mitja alçada en túnel. Aquesta curiosa situació permet el transvassament d’aigua de l’un a l'altre indistintament. Travessant el terme, el canal està salvat per set ponts: el dels Nou Salts, el del Tancat (vora la caseta de l’electricitat de baix), el dels Rentadors o del camí de Puig- gros o de la Piscina, el del camí de Torregrossa, el del Cos, el del Bas i el de l’Escarabat o Negre. Gairebé tots han estat eixamplats els darrers anys per permetre el pas dels nous vehicles agrícoles. La sèquia, que no canal, té de tres a quatre metres d’amplada. Rarament l’aigua, al seu pas pels voltants de la població, passa del metre de profunditat. El cabal no arriba allí als 3 metres cúbics per segon. Dintre del terme la sèquia quarta va donant aigua a través de les pales de distribució corresponents (“mòduls” o “mòdols”), bifurcant-se en sèquies secundàries. Les més importants són la que neix al Pla del Molí i recorre l’interior del poble per darrera les Escoles (avui totalment coberta en el seu recorregut urbà) i la que rega la partida del Bas. També al terme de Juneda neix, del canal principal, la sèquia dels Masos. Totes desguassen al canal, a la Femosa o a la riera de Torregrossa. És suficient la descripció feta en els apartats anteriors perquè calgui insistir novament en com el canal ha canviat tot el sistema hidrològic en què estava emmarcada Juneda fins al segle XIX. Substituí al seu dia la Canonada, centuplicant l’àrea regable del terme, que s’ha ampliat encara més amb les recents obres al camí de Lleida, de manera que, avui per avui, pràcticament la totalitat del terme situat al N del canal principal és ja regable. Ha permès la piscina i la instal∙lació d’indústria. En suma, gràcies al sacrifici de la companyia constructora i dels nostres avantpassats que el patiren abans d’aprendre a servir-se’n, els secs erms urgellencs s’han transformat en aquella “pubilla trenabonica” en frase de Joan Duch que és avui Juneda. El paisatge s’ha metamorfosejat en verd. Han desapapregut ametllers i oliveres, adés base de la nostra economia per a ésser substituïts pels farratges, el blat, les hortalícies i, modernament, la fruita. La topografia del terme també ha canviat: mitjançant costosos moviments de terra s'han eliminat pendents, s'han aterrassat parades i fins i tot s'han rebaixat tossals sencers per fer-los assequibles a l'aigua i a la maquinària agrícola moderna. I no oblidem l’estètica, que ha guanyat racons encisadors, especialment vora el poble, on es projecta avui un ambiciós passeig que uniria el carrer del Doctor Cornudella amb el pont de Torregrossa per la vora del canal. El canal és avui la nostra essència, la nostra vida, la nostra sang. Sense ell Juneda tornaria a la sequera, la pobresa i la ignorància. I en tot el poble ni un míser pedró li agraeix el bé que ens ha fet. Subministrament d’aigües de boca L’any 1892 fou molt important per a la història de Juneda degut a la inauguració del servei de portada d’aigües procedents del canal d’Urgell. Vora els Nou Salts, el punt més elevat del terme, es construí un dipòsit captador i decantador de les aigües del canal, cobert amb una tela metàl∙lica per evitar-hi l’entrada de fulles i brossa, que per cert quedà destruïda en una nevada als primers anys del nou segle sense que mai més
  • 19. no hagi estat reposada. La conducció, inicialment d’un diàmetre de set centímetres, venia seguint si fa no fa el canal agafant pressió i entrava pel carrer de les Monges (avui Àngel Guimerà). Per fi s’acabaven aquelles peregrinacions al llarg de l’aleshores encara camí de la Font. Els ruquets amb els argadells, les dones amb la cantereta sota el braç i el tortell i el càntir al cap, que segles i segles havien donat color i tipisme, desapareixien de cop: hi havia aigua a dintre del poble! De fet, però, el servei es limità durant els primers anys a la instal∙lació d’unes quantes fonts públiques. Alguns, els més desfogats econòmicament, s’anaren subscrivint amb el temps al subministrament directe d’aigua a domicili, però la immensa majoria de la població es conformava amb anar a aprovisionar-se a la font. Des de la nostra òptica d’avui, pensaríem que la situació continuava éssent força incòmoda, però cal contemplar les coses en relació amb els temps anteriors: amb el mateix esforç de portar un càntir des de la Canonada podia amb el canvi assolir-se’n vint de la font pública! Aquest fet, incidint en uns hàbits on lògicament el consum habitual d’aigua era reduït al mínim, havia de representar una autèntica revolució en les formes de vida. I, en efecte, de mica en mica tot el poble s’anà acostumant a l’aigua corrent a la pròpia casa, que a principis del segle XX era ja un fet habitual. Això va venir indispensablement complementat amb la instal∙lació de dos dipòsits més, augment de les canonades i tota mena de millores en la instal∙lació, obres realitzades als anys de la República. Així i tot, les fonts continuaren rendint servei fins fa ben pocs anys. No solament com a subministrament d’aigua per a usos domèstics (els de la meva generació recordem encara les cues i les tandes per a aprovisionar-se’n als anys postbèl∙lics de la “pertinaz sequía”, o quan les “llímpies” obligaven a molestos talls en el subministrament), sinó, sobretot, per a l’abeurament dels animals, operació que tot bon pagès havia de tenir ben planificada, especialment en èpoques com la del transport de garbes del tros a l’era per a la batuda, quan les bèsties recorrien sovint d’una punta a l’altra un terme sec i amb pocs punts d’aprovisionament. Per això era un element de primer ordre la pica de la font. Era tot un espectacle veure aquells dipòsit encatifats en llurs fons de xarquí verd i llafiscós, voltats d’animals que xuclaven àvidament l’aigua sota el bat de sol, impertèrrits al zum-zum de les vespes.
  • 20. Antiga font de la Plaça (dibuixada Foto antiga on apareix la font, ja al de memòria) carrer del Calvari (foto trobada posteriorment) La font primera i més artística de totes era la de la Plaça. Constava d’una peanya d’obra, un cos gairebé cúbic en ferro fos amb dues aixetes a les bandes oposades, i un tub cilíndric, també de ferro fos, d'un metre i mig d'alçada, el cim del qual hem escalat més d’una vegada de menuts tots els junedencs de més de trenta-cinc anys. La font s’instal∙là d’un bon principi al centre de la Plaça (davant de l’Església), complementada amb un llum al mig que li donava vistositat, fent-la un dels monuments més bonics del noble. Després, com que feia nosa per al moviment dels carros, fou traslladada al darrera de l’església (aquesta mateixa història es repetiria al cap d’uns quants anys amb la Creu dels Caiguts), i, encara, des d'allí al tram inicial del carrer del Calvari. No cal dir que amb tants viatges es van perdre el llum, una de les aixetes i la vistositat general, de manera que als anys de la postguerra no feia ja gaire goig i restava com un estrany canó apuntant el zenit. Aquesta font estava destinada en exclusiva al subministrament per a la beguda i usos domèstics, i per això no tenia pica. Les següents que s’instal∙laren venien ja proveïdes d’abeurador. La primera fou la del Murri, vora la Creu, que amb els anys acabà traslladada a l'encreuament del carrer Fondo amb el Nou (avui Orient i Doctor Cornudella, respectivament), passant a ésser nomenada font del Fideuer. Seguidament se n'instal∙là una tercera a l’encreuament del carrer de Sant Joan amb el de Puigvert. Per sorprenent que pugui semblar, aquesta no varià mai l’emplaçament. Cosa que no va ser el cas de la quarta font, davant del portal d’en Marca, que també conegué aventures variades: primer fou traslladada uns cent metres més cap al poble, aprofitant una travessia avui inexistent, rebent aleshores el nom de font del Perruca. Més tard, cap a l’any 50, tornà al lloc inicial, aprofitant-se l’ocasió per construir-hi al voltant un mur de contenció per al desnivell que allí fa el terreny amb unes escales decorades amb ceràmica vermellosa. Tot s'anà deteriorant ràpidament en pocs anys fins quedar fet una llàstima. Amb la font de la Plaça i les esmentades quedava servit el subministrament de la població i l’abeurament dels principals camins que hi convergien: la banda de la
  • 21. Floresta i les Borges per la del Murri, la de Lleida-Puigverd per la d’aquest nom, i la de Torregrossa-Puiggròs per la d’en Marca. Però hi havia sectors del poble que quedaven massa allunyats de l’aigua, de manera que amb el temps s'anà complementant el "sistema" hidràulic exposat. Cap als anys de la República foren instal∙lades una altra font a dalt de la Costa (vora el Pou del Gel), una altra, sense pica, al carrer Castelldans, que oscil∙là entre la Carretera Vella i el carrer de la placeta de la Sal, i una més encara al carrer de la Carnisseria, a l’encreuament amb Pinell (font del Viola), en un extrem de la Placeta de la Carnisseria. Totes aquestes fonts, sense excepció, han desaparegut als darrers anys. Era lògic això, vist que ja no complien cap funció i llur estat de conservació era sempre lamentable. Potser, però, fóra temps de meditar si és oportú tant radicalisme. Avui, quan es parla de revitalitzar el sector del Pou del Gel, un retorn allí de la seva tradicional font li donaria un valor típic que bona falta li fa a la nostra vila, embadalida en perdre les seves essències pensant només en el cotxe i el tractor. CLAVEGUERAM No és gaire difícil d’imaginar el sistema primitiu de desguàs junedenc: les aigües residuals no existien, perquè les deposicions humanes i animals, fetes al co- Font del Viola rral, contribuien a formar el fem, tan (fotografia d’Antoni Mateus Vallverdú) important per al pagés. Les poques aigües de la neteja anaven al carrer (no oblidem que el rentat de roba es feia als safareigs públics), sovint de la finestra estant, precedides o no del crit d'avís d’“Aigua va!”. Les de pluja corrien netament per la superficie dels carrers de la Costa, formant-hi profunds solcs i dibuixant, passat el poble, rierols que acabaven, és clar, a la Femosa. És útil fer aquest petit record, que ens serveix per a observar que la xarxa subterrània actual no fa més que seguir per sota el mateix traçat que les aigües elegiren des d’un principi. I el mateix passa amb els carrers antics, que habitualment segueixen els camins de desguàs. L’exemple més important d’aquests és el carrer Major, pel centre del qual corria primitivament un canal recollidor i endegador de les aigües de la Costa, que a l’alçada de can Llovera giraven en angle recte pel “desaigüe (sic) de la Bassa Bovera”, continuant després, pels actuals carrers del Doctor Cornudella i Orient, formant la “Sequieta”, que finalment desguassava a la Bassa Bovera. Aquesta, a son torn, té sortida paral∙lelament al camí de Miralcamp o dels Colls per un rec que desemboca al final en la riera de Torregrossa, que ja hem esmentat en un altre lloc. Cap als anys 20 es construí per fi un sistema de clavegueram a la part de la Costa i es cobrí el rec del carrer Major, la Botera i un tros del carrer del Doctor Cornudella (aleshores Nou), fins al carrer Fondo si fa no fa. Per cert que a l’entrada de la Botera,
  • 22. davant l’antiga farmàcia, hi havia una obertura per ajudar el desguàs en dies de forta pluja, i això “perfumava” el carrer intensament. Però, com a compensació, el forat oferia la possibilitat de viure aventures emocionants a la canalla, que a marrameus recorria sovint el tros subterrani fins a la sortida del carrer Fondo. Més tard aquestes excursions deixaren de ser possibles quan s’acabà de cobrir la Sequieta fins a la Bassa, fent-la creuar en canal vora l’actual pont de la Piscina. I així es possibilità l’edificació al carrer Fondo, fins aleshores un simple camí de circumval∙lació. També, amb els anys, desaparegueren les tradicionals males olors del carrer Major amb la simple instal∙lació d’una reixa primer i d’una tapa de válvula finalment. I la resta del poble anà tenint les seves pròpies xarxes de desguàs, que per imposicions topogràfiques vessaven en punts ben diferents. Així, al sector W de la població (carrers de sant Joan i Puigverd) hi va haver fins cap a l’any 50 la “Canterilla”, obertura directa a la claveguera també molt freqüentada pels vailets, que resolia el difícil desguàs del carrer Sant Salvador cap al de Puigverd. També fou cobert i reformat topogràficament el lloc, i el sector desguassa avui en una sèquia que cerca la Femosa ben cap a la Manreana. El sector SW (carrer Pi i Margall) duu les aigües cap a una altra claveguera que, tot seguint el primitiu trajecte cap a la bassa de l’Os, travessa la via i aboca per fi a la sèquia que neix al Pont Volat. I, finalment, el sector S (Carretera Vella, carrer de la Font i llurs travessies), vessa a través d’un sifó davant de la font del Po cap a la mateixa sèquia a l’altura de l’estació del FC. LA PISCINA Entre les basses municipals n’hi havia una d’especial importancia: la Bovera, que era la major i la més propera al poble, molt ben emmarcada pels tallats que hi ha a l’interior de l’enforcat que dibuixen els camins de Puiggròs i de Miralcamp (Colls). Consta documentalment la seva existència al segle XVI en les ordenacions del Llibre dels Mostassàs. El mateix nom actual de Botera no és més que una corrupció del “Desaigüe de la Bassa Bovera”, com se l’anomena als documents de l’època. Ja d’antic li ve a la bassa Bovera la seva vocació banyista. Ramon Bosch i Bellmunt explicava fa uns quants anys en un deliciós article al Butlletí del Centre Comarcal Lleidatà com ja al segle XIX el jovent dels pobles propers s’hi banyava, puix consta que un d’ells s’hi negà ja a l’any 1875. El principal entreteniment dels banyistes era competir per arribar el primer a un pilar de pedra d’uns tres metres d’alçada submergit situat al mig i posar-s’hi dret a sobre, fent sobresortir el cap del nivell de l’aigua si la bassa no era massa plena. Com que les aigües del poble antic ─barri de la Costa, Plaça i carrer Major─ desguassaven en aquesta direcció, era molt natural construir la primera xarxa de clavegueres seguint-la, situació que perdura avui. Podem imaginar-nos les condicions higièniques de la bassa Bovera en aquestes circumstàncies! El lloc havia anat agafant progressivament, a més, uns usos ben poc nobles: “magatzem” públic de fem (cada veí hi portava el que no podia guardar a casa, formant un munt propi d’on anava retirant segons les seves necessitats), abocador municipal de tota mena de deixies, mobles, runes i fins i tot les cendres dels retaules i arxiu de l’església parroquial cremats al 36, que hi fumejaren mols dies mentre alguns n’escorcollaven l’or… la bassa Bovera era el racó insà del poble, en una paraula. Quin contrast que justament aquest mateix punt hagi esdevingut l’orgull de Juneda! Aixó ha estat el resultat de l’esforç d’una generació de persones entusiastes,
  • 23. que, conscients que el canal feia inútil la pervivència del lloc, feren diferents intents d’ennoblir-lo. Ja a l’any 1926 s’havien instal∙lat en el racó més proper al poble (si fa no fa on hi ha ara la piscina dels menuts) uns safareigs públics, que complementaven aventatjosament ens de la Canonada. O, posant-se ja seriosament en el tema, l’any 32 l’agrupació cultural “Palestra” impulsava el sanejament de la bassa seguint un ambiciós projecte de l’arquitecte barceloní Lluís Bonet i Garí. A l’any següent s’hi celebrà una Festa de l’Arbre, alguns exemplars de la qual resten encara avui. I això era simultani amb la construcció del clavegueram sota el llit de la bassa per a sanejar-la adientment. Passats els anys d’atuïment de la postguerra es reemprengué la tasca. L’any 52 es féu una altra Festa de l’Arbre i els nens de l’escola clapotejàrem unes hores entre el fang i l’aigua plantant-ne. Ben efímers varen ser també aquests, però el mateix any el Doctor Cornullella llançava, al programa de la Festa Major, la idea de construir en el mateix lloc una piscina, en la qual començà a treballar-se l’any següent. Força pompós era dir "piscina" al clot que es construí aleshores. En realitat, l’obra consistí en un cavalló o presa de terra paral∙lel al canal que aïllava el tros de Bassa més proper, complementat amb un enfondiment i Inauguració de la piscina (1953). Al centre-dreta, el rector Baudili Fornells. A la una somera seva dreta, el Dr. Cornudella, el Sr. Jesús Ullate (mestre), el Sr. Torrent neteja d’aquesta (industrial) i el Sr. Solans (metge). A la seva esquerra, el Sr. Antoni Arqués zona. Després (batlle). s’omplí d’aigua tèrbola i fangosa, i... a nedar-hi! Tota la runa no havia sortit, per això, com testimonien les cicatrius que duem al cos els que llavors hi nedàvem, produïdes per trossos de taulís o de vidre al fons. La "piscina", ja ho diem, era un simple clot de fondària màxima no superior al metre i mig, unes dimensions en planta superiors a les actuals (60 × 40 m aproximadament), sense la més mínima pavimentació ni depuració ni gairebé res, puix l’única instal∙lació complementària era un edícul sense coberta, mig de totxana i mig de canyissos, on els banyistes podien canviar-se i guardar la roba. Així i tot era un bon avanç per l’època, i fou beneïda i inaugurada solemnement el 29 de Juny de 1953 per l’alcalde Antoni Arqués. Certament, calia una mica de valor par a ficar-s’hi, però no hi havia res millor en tot el terme, i el que importava era començar. No mancaren incidents ─l’any següent, just abans de la Festa Major, el cavalló es rebentà i la piscina es buidà a la bassa─, però de mica en mica es milloraren les instal∙lacions. Es començà amb un pavelló cobert a la
  • 24. zona de l’actual piscina infantil, una mica millor condicionat que aquell indecent racó de canyissos, i fins i tot amb una zona per a dones, encara que per part femenina l’assistència continuaria éssent nul∙la fins ben entrats els anys seixantes, tret d’algun cas esporàdic. Ens ve a la memòria més d’un petit escàndol relacionat amb el tema. Les reformes continuaren: un any es pavimentà un tros de piscina, un altre la resta, ara es fan casetes individuals, després s’empareden els marges… per fi, cap a l’any 65 s’emprengué una operació d’envergadura. S’ocupà la zona dels antics safareigs, es vallà el recinte, es definiren i pavimentaren definitivament dues piscines, per adults i infants, dotant-se la gran de depuradora (la petita, per problemas tècnics, no en tingué de moment, i romangué uns quants anys sense ús)… Es traslladà a la vora el camp de futbol, es construí una pista de tenis i es va fer agradable el lloc plantant-hi arbres i vegetació variada, i instal∙lant-hi un bar i altres serveis… el “Parc Municipal d’Esports” s’inaugurà per Joan Capdevila, batlle de Juneda, el 9 d’octubre de 1966, i des de llavors les noves generacions han pogut fruir d’un servei esportiu-social com mai no hagués pogut somiar-lo la Juneda de la immediata postguerra. Curiosament, totes aquestes reformes no han pogut acabar amb la bassa Bovera, que, reduïda a la seva mínima expressió, continua com un dramàtic record darrera la valla del camp de futbol. Estrany contrast entre ahir i avui! Una mirada que hi donéssim de tant en tant ens ajudaria a apreciar allò que tenim sense donar-hi moltes vegades importància, i agrairíem l’esforç de tantes persones que ho han fet posible. Josep M. Albaigès i Olivart, agost 1979