2. Identificació de l'obra: autor, títol, època, data, país, emplaçament...
Nivell denotatiu (s'inclou tot allò que tothom pot reconèixer i descriure de manera objectiva)
Com és la imatge: fotografia, fotograma, collage fotogràfic... mides.
Descripció del motiu fotogràfic.
L'anàlisi de la fotografia ha de començar amb una detallada descripció del motiu
fotogràfic, és a dir, del que la fotografia representa, en una primera lectura de la imatge.
Aquesta primera aproximació ens informarà del grau de figuració o abstracció de la
fotografia i, així mateix, de la clau o claus genèriques a la que cal emmarcar el text fotogràfic
que estudiem
Elements del llenguatge visual i plàstic: línies, forma, grandària, color, textura.
Valors estructurals. Organització de l'espai: enquadrament-planificació, indicadors de
profunditat-perspectiva, posició d'elements, composició.
Il·luminació: direcció, intensitat, efecte...
Recursos tècnics que es puguin deduir (en la presa i en la posterior manipulació)
Quin tema té?, pertany a cap gènere establert?, quin grau d'iconicitat
(representació-abstracció) té?
A quin estil, moviment, escola, grup o tendència podria pertànyer.
3. Nivell connotatiu ((s'inclouen els significats de cada un dels elements que formen la
imatge per poder arribar a descobrir el significat del conjunt).
Valors semàntica i expressius: en quin context es produeix la fotografia, quina
funcionalitat comunicativa compleix, quines sensacions, idees i/o significats
simbòlics transmet, records i associacions que provoca, presència de símbols
culturalment establerts, conclusions
.
4. Tipus de plans
Es parla de pla com a valor d'enquadrament per referir-se al grau d'apropament de la càmera a la
realitat. És en aquest sentit que es parla de planificació. La categorització pren com a mesura de
referència la persona humana, fent la relació de plans en funció de l'allunyament o apropament de
la persona.
Simplificant bastant, pot dir-se que els plans més llunyans aporten un valor descriptiu mentre que
els plans més propers hi aporten un valor expressiu o dramàtic. Els plans mitjans aporten sobretot
un plus narratiu.
Gran Pla General. Mostra un gran paisatge o una multitud. L'entorn és més
important que la persona. Normalment té valor descriptiu, però pot adquirir un
valor dramàtic quan es pretén destacar la petitesa d'un ésser en una multitud
o enfront de la natura.
Pla General. Mostra un escenari ampli en el que s'incorpora una persona o
grup de persones que ocupa un terç o una quarta part de l'enquadrament
5. Pla sencer. Els límits inferior i superior de la pantalla coincideixen amb el cap i els
peus d'un o dos personatges. Interessa l'acció
Pla americà o tres quarts. Els límits superior i inferior coincideixen amb el cap
i els genolls de la persona. És un enquadrament molt cinematogràfic, que
s'utilitzava sobretot als westerns per oferir la cara i el revòlver de l'actor
Pla mitjà. Presenta la persona tallada per la cintura, és a dir, de mig cos en
amunt. Interessa la reacció del personatge davant una realitat
6. Primer pla. Presenta el rostre sencer o com a molt amb l'espatlla. És un pla
molt expressiu, psicològic i dramàtic .
Primeríssim pla. Mostra una part del rostre o del cos d'una
persona. Potencia el valor dramàtic. del pla
Pla de detall. Mostra un objecte o part d'un objecte. Normalment s'incorpora
com a pla d'inserció dins d'una narració
7. ELS ANGLES
L'angulació fa referència a la diferència entre el nivell de la presa de vista i el de l'objecte o subjecte que han de ser fotografiats o
filmats. L'angle de visió és una variable que pot potenciar el valor expressiu de la presa. Convencionalment es fa aquesta
classificació:
•
Angulació normal. L'eix de la càmera és perpendicular al rostre del personatge.
Acostuma a tenir un valor expressiu de normalitat.
•
Angulació en picat. És l'angle format per la càmera que enregistra de
dalt cap a baix. S'utilitza per fer més petit el subjecte, per denotar inferioritat,
submissió o aclaparament. També es pot fer servir per presentar millor un
paisatge o una multitud.
8. Portat a l'extrem màxim, col · locarem la càmera sobre l'objecte o
el subjecte a fotografiar, llavors es diu pla zenital .
•
Angulació en contrapicat. És l'angle de la càmera que
enregistra de baix a dalt. Reforça el valor expressiu. El subjecte
queda engrandit
Quan el contrapicat s'extrema tant que la càmera apunta en
línia recta cap amunt, el pla rep nom de nadir .
9. .
•
Angle inclinat. Correspon a un enregistrament amb la càmera
inclinada lateralment. És un angle poc emprat i expressa inestabilitat,
inquietud, inseguretat,...
10. CENTRE D'INTERÈS
El punt com a centre d'interès o focus d'atenció, Què és el primer que veus quan
mires la imatge?
Pot coincidir o no amb els punts de fuga quan es tracta d'una composició en perspectiva.
Pot coincidir o no amb el centre geomètric de la imatge.
En aquest últim cas, depenent de la posició del punt en l'espai de la representació, la
composició pot tenir un major o menor dinamisme.
11. El punt és l'element més simple i alhora més complex de la imatge. És l'element més
utilitzat en el pla del disseny. Morfològica i compositivament, el punt no és la
representació geomètrica d'aquest concepte sinó que té una dimensió relativa i
variable i pot adoptar infinites formes.
12. El punt no ha d'estar representat físicament per mostrar-se com element de la imatge o
actuar plàsticament en la composició, ja que pot ser intangible, imperceptible i
immaterial. En aquest sentit, es poden distingir de tres tipus de punts implícits:
Centres geomètrics
a l'espai plàstic el centre és el focus o centre principal d'atracció visual. Quan el centre
d'interès coincideix amb el centre geomètric de la imatge parlem de composicions més
estàtiques que si no coincideix.
13. Punts de fuga: són llocs d'atracció visual i provoquen una visió en
perspectiva.
14. Punts, focus o centres d'atenció: són posicions de la imatge que, per la
disposició dels elements provoquen i atrauen la atenció de l'observador
15. Les línies condueixen, separen, connecten, estabilitzen o desestabilitzen els elements de
la fotografia.
Poden ser gruixudes, primes, llargues, curtes, rectes, corbes, explícites o implícites,
verticals, horitzontals, diagonals...
Les línies verticals i horitzontals són estables i formals.
Les obliqües són dinàmiques i les corbes són tranquil·les.
L’atracció per les línies té una base fisiològica. Tant l’ull com el cervell cerquen les línies
com a elements bàsics estructurals que ens permeten identificar els objectes.
16. Les línies horitzontals transmeten normalment sensacions d'estabilitat, calma o
descans.
Si volem que les nostres fotos transmetin aquestes sensacions, millor utilitzar un
enquadrament horitzontal, on l'amplada sigui major que l'alçada de la imatge (apaïsat).
20. Al trencar amb la monotonia de les línies
horitzontals i verticals, les línies obliqües
creen efectes molt interessants, atraient l
a nostra atenció cap a la direcció on es
troba la línia
22. Llei de terços
La major o menor importància del centre d'interès d'un objecte visual a l'interior del
enquadrament està lligada al pes que té en la composició, en relació amb altres
elements visuals.
Si aquest centre d'interès coincideix amb el centre geomètric de la imatge, el seu
pes serà menor que si està ubicat en zones més allunyades.
La força visual d'un element plàstic serà més intensa quan estigui situat en algun
dels punts d'intersecció de les anomenades línies de terços. És precisament aquest
principi el que ve expressat per la coneguda llei de terços.
L'obtenció d'aquestes línies de terços s'aconsegueix en dividir la imatge en tres parts
iguals en horitzontal i en vertical.
Els punts d'intersecció d'aquestes línies horitzontals i verticals són quatre: quan els
objectes o elements visuals coincideixen amb aquests 4 punts, l'objecte adquireix
una major força i pes visual. A l'hora de situar en l'enquadrament la línia de l'horitzó, per
exemple en una fotografia de paisatge, generalment sol coincidir amb alguna dels dos
línies de terços de la composició.
23.
24. El color
Hi ha colors freds i colors càlids, n’hi ha de tranquils i n’hi ha d’excitants. Uns colors
produeixen sensacions harmòniques i uns altres tot el contrari.
El color influeix clarament en la composició de la fotografia. Sovint, en fotografia, es
manipulen els colors amb la utilització de filtres, atorgant coloracions irreals als
objectes.
Genèricament es poden establir categories de coloracions:
Quan ens trobem davant fotografies en blanc i negre podem parlar de tonalitats de
grisos o tonalitats contrastades.
28. Profunditat
La percepció de plàns en una imatge ve donada per dos elements:
la superposició de les figures de l'enquadrament, la qual cosa permet distingir entre
objectes situats més a prop o més lluny del punt d'observació,
i per la perspectiva (punts de fuga)
