2. LA ROSA DE LA PARADA
23 d’abril del 2014
Quan t’ho expliqui, no t´ ho creuràs. Avui no he iniciat el dia gens bé. Per començar, la meva germana m’ha llançat el seu
esmorzar per sobre i la roba m’ha quedat feta un fàstic. Després, ja canviada i preparada per anar a l’escola, he baixat al
carrer. Però ja era a classe quan m’he adonat que no havia agafat diners. Pitjor impossible!
Però no tot ha anat tan malament com pensava...
A dos quarts d’onze hem sortit de l’escola i hem anat caminant fins a la Rambla de Catalunya. Allà ens hi han deixat
passejar , voltar lliurement i poder comprar algun detallet. Tothom podia comprar el que volgués, però jo, sense un
cèntim, no podia. Una amiga, però, se n’ha adonat i m’ha fet un préstec. La veritat és que m’ha agradat que se n’adonés.
Quan ja tornàvem cap a l’escola, he vist una rosa preciosa. No tinc prou paraules per a descriure-la, però us diré que era
vermella com la sang i la rosa més brillant que mai no havia vist. Sense cap imperfecció, destacava entre totes les altres.
Era la més gran, la més bonica, en definitiva, la millor. Tenia moltes ganes de tenir-la, però no em va donar temps perquè
els companys ja havien marxat. Vaig córrer una mica desil·lusionada, però feliç per haver fet aquella passejada amb amics
i companys. Quan vam arribar a l’escola, tothom es regalava roses. Totes eren molt maques, però sense punt de
comparació amb la que jo havia vist en aquella parada. Llavors un company em va dir que anés cap al meu pupitre i hi
vaig anar. I allà, a sobre de la meva taula, estava la rosa de la parada! També hi havia una nota que deia:r
Avui te l’he vist mirar
i he pensat que et podria agradar.
Mai no sabràs qui sóc,
Així que des d’aquí un petó ben fort!
ANÒNIM
MARIA C.
1r ESO A

3. EL BOSC
Ningú no s’atreveix a entrar al bosc,
perquè quan és de nit...
El bosc fa molta por
perquè hi ha molta foscor.
Un laberint sense sortida,
Amb sorolls i moviments d’animals
que et deixaran molt esgarrifada.
Però quan entris en el seu món d’or,
veuràs un món diferent
on se’t canviarà el pensament
pel que veuràs en el seu interior.
Il·luminat per la resplendor del Sol,
un lloc que t’imaginaves molt sol,
s’ha convertit en una meravella.
LIAGIBA
ABIGAIL B.
1r ESO B

4. LA MEVA GENT
Hola, em dic Àfrica i visc a Síria. Aquest nom, segurament que l’haureu sentit molts cops a les notícies. Suposo que no és un dels països més ideals per viure-hi, això
és el que diu la mare. Ella és maquíssima, té el cabell negre com el carbó, els ulls marrons i la pell ben moreneta. Però no només per això és maca, sinó per la
forma d’acollir tothom, per la manera com ens mira cada nit quan els meus germans i jo dormim, reconeixent que nosaltres ho representem tot per a ella. Tinc tres
germans: Abou, Sirah i la petita Amina.
El meu pare va morir fa sis anys en un bombardeig de la ciutat enemiga. Llavors la meva mare va caure en una profunda depressió i fou el meu germà gran qui es
va haver de fer càrrec de nosaltres.
Però ara les coses han canviat. Ja han passat sis anys des que el pare va morir i intentem no recordar massa la desgràcia, tot i que en algun moment qualsevol cosa
ens el pot recordar. Però la vida segueix i no podem estar sempre tristos.
El meu dia a dia no és massa emocionant, sempre la mateixa rutina: llevar-me, vestir-me, esmorzar i anar caminant a l’escola.
L’altre dia, tornant cap a casa, vaig veure una senyora gran. Era cega. Demanava almoina. Era ajaguda al terra, em vaig apropar i li vaig agafar la mà. En tocar-
la, una força immensa va recórrer tot el meu cos. Em vaig posar a plorar, em recordaven les mans del meu pare. Ella em va somriure, mai no havia vist una persona
tan feliç. No entenia per què una persona cega podia ser feliç, sense veure els dies bonics!. I tot pensant, vaig marxar cap a casa...
Al dia següent, anant cap a l’escola, em vaig tornar a trobar la mateixa senyora. Em vaig apropar i li vaig preguntar si era feliç. Ella em respongué que era cert que a
ningú no li agrada ser cec, però ara valora més el que mai no ha tingut. Jo li vaig respondre que no ho entenia, i llavors em va preguntar el meu nom. Li vaig dir. I
llavors ella em va explicar la seva història...
Àfrica, em dic Sarah. Fa deu anys a la guerra que hi va haver aquí, a Síria, va caure una bomba a casa meva. Jo vaig patir poques ferides, però em vaig quedar sense
els ulls. Després he pogut reflexionar i he arribat a la conclusió que mai en tota la meva vida havia valorat el que tenia fins que no ho vaig perdre.
Jo li vaig respondre que seguia sense entendre per què somreia. I digué:
Em fa feliç saber que tu conserves la vista. L’altre dia vaig notar com et paraves a prop meu i m’agafaves la mà. Són les mans més fines que mai no he tocat. Amb la
teva força interior em vaig adonar que feia un dia molt bonic, i ho transmeties. I per això somreia.
Em vaig quedar sense paraules una vegada més, i la seva actitud davant la vida i les circumstàncies fan que tot m’ho plantegi de nou.
SINCRO
MARINA M.
2n ESO A

5. LA NOIA PECULIAR
Al jardí de la meva veïna hi havia una noia a qui mai no havia vist. Era una mica estranya, duia
un vestit molt bonic, però semblava que vingués del futur! La vaig estar observant i, de
sobte, es va enlairar. No m’ho podia creure, marxava volant! Des d’aquell dia, no vaig deixar
de pensaren ella, qui era, d’ on provenia, què voldria i què feia aquí.
Una setmana més tard la vaig tornar a veure, i vaig sortir corrents per anar a parlar amb ella.
Em va dir que es deia Coral i que tenia setze anys. Jo no gosava preguntar-li si podia volar en
realitat. Però finalment ho vaig fer, i em va dir que sí, però que no li digués a ningú. Em va
explicar que la seva mare acabava de morir, feia una setmana, i que quan es posava
trista, podia volar i viatjar en el temps. Tot seguit, em va explicar que la seva tieta, la meva
veïna, sempre li ordenava fer coses. Es veu que el seu pare viatjava molt per motius de
treball, i llavors s’havia de quedar amb ella. La Coral em va dir que li encantaria poder tornar
amb la seva mare. De sobte, se’m va acudir una idea. Podia pensar en alguna cosa trista i així
es podria teletransportar fins al dia de la mort de la seva mare i parlar amb ella. La Coral ho
va fer, i va aconseguir que no es morís.
Dies més tard, em va venir a veure i em va agrair de tot cor el que havia fet per ella, que res
no era prou per recompensar-me. Ho vaig comprendre, doncs l’amor d’una mare no es pot
comparar amb res, no hi ha res millor.
ALEGRIA
SOFIA M.
2n ESO B

6. ÈXTASI
Si pogués ser un ocell lliure,
i perdre’m en la blavor del cel
buscaria un núvol on viure,
i on deixar-hi el meu anhel.
El respir profund de calma,
la brisa suau de contrapunt.
Veure el trenc d’alba des d’una balma
i ser feréstec del so diürn.
Estendria fort les ales,
guiant-me per la remor del vent
voleiant cristallines cales
sent presoner del bon moment.
Podria veure des d’una altra perspectiva!
Anar més enllà dels horitzons,
deixar la vida inactiva
i viatjar per les raons.
I, és que no hi ha res com viure
per tal de ser un ocell lliure !
Perquè l’espai mai no s’acaba,
ni el temps, ni el destí.
Sempre hi ha un cel i mar blava
on continuar el seu camí.
ANNE SHIRLEY
JÚLIA M.
3r ESO A

7. PATIMENT
Allò que et trobes
quan et fan mal,
quan la vida fa corbes
i la gent passa tal qual.
No hi pots escapar,
ni en pots fugir,
només jugar a fet i amagar
per a amb sorpresa atacar.
Pot venir darrere
d’una noia,
la pèrdua d’una joia
també pot ser la causa.
Sempre estarà,
mai canviarà
i una cosa et donarà:
et transformarà.
Vindrà la realitat
i sentiràs de veritat.
Deixaràs la infantesa
i arribarà la maduresa.
Aquest, es podria dir,
és el dolç del meu patir.
EL TRIST PETIT GEGANT
PABLO P.
3r ESO B

8. A MIL LLUNES SEPARATS
A mil llunes estem,
no ens toquem ni ens mirem.
Tu allà, jo aquí.
Un somni som, no existeix un nosaltres,
només un tu i jo, un jo i tu,
i la llarga i trista distància.
I em pregunto avui,
un dia com qualsevol altre,
per què un 23 d’abril?
Si et regalaria roses i llibres,
els 364 dies restants.
A mil llunes estem,
tan lluny, però tan a prop.
Som una llum efímera,
s’apaga, se’n va i no tornarà.
Et veig als meus somnis,
no em vull despertar.
Et busco a la realitat,
on estaràs?
Només ens queda la nit,
la foscor i el silenci.
Només queda la lluna,
que ens separa aquesta nit,
la d’avui, la de demà,
i les mil nits que vindran.
A mil llunes separats.
NIYURA
LAURA S.
4t ESO A

9. UN PASSEIG CAP A L’AMOR
Es trobava indecisa. “És una nit com qualsevol altra”, això es repetia cada tres sacsejos del
seu cor. Es va mirar al mirall per novena vegada aquella nit i va sortir de casa, guarnida amb
els texans ajustats i la dessuadora nova, ben perfumada amb la colònia de marca que li
havien regalat pel seu aniversari, que no la deixava pas indiferent i amb els ulls
perfectament perfilats.
Anava caminant per la vora de la platja, amb la lluna observant cada pas que donava.
S’apropava el moment. Sentia el seu cor bategar al ritme de la seva cançó preferida, cada
cop de manera més ràpida, més intensa.
A uns vint-i-tres metres podia ja observar una figura similar a la d’ ell. Quinze metres, i
sí, podia observar que era ell.
Va començar a accelerar el pas, anant directament cap a ell. La música que recorria amb la
seva sang cada cop sonava més intensa. Ja el tenia davant. Sense dirigir-se cap paraula, tots
dos van actuar de la mateixa manera: es van fondre en un petó càlid, un petó suau que va
contagiar als dos del verí més desitjat de tots, l’amor.
VALERIE
SANDRA V.
4t ESO B