Avui, dia 1 de Març del 2100, prendré una decisió que marcarà per sempre la nostra humanitat. - Atenció, em reben? M’escolten? Som aquí. Volem contactar amb vostès. Sisplau, si arriba aquest xifrat contestin. MS2-098 Planeta Terra. Cap resposta....

1. NO ESTEM SOLS Avui, dia 1 de Març del 2100, prendré una decisió que marcarà per sempre la nostra humanitat. - Atenció, em reben? M’escolten? Som aquí. Volem contactar amb vostès. Sisplau, si arriba aquest xifrat contestin. MS2-098 Planeta Terra. Cap resposta. Jo soc Jack i soc el narrador i protagonista d’aquest relat. Han passat molts anys per que la civilització humana hagi pogut contactar amb sers extraterrestres d’una manera directa. Els meus avantpassats van buscar la solució als misteris de l’Univers, sense trobar una resposta definitiva. Jo tampoc l’he trobat. De moment. 27 de Febrer del 2100: Quin dia, com qualsevol altre... Però pot ser que avui trobem la solució... No ho se... Alo millor... (Sona un mòbil): Jack, estàs? Si, Leo que vols? Estic anant cap al laboratori, deixa’m una mica d’espai vital no? Es molt important, tens que donar-te pressa, vine a l’aula d’observació sisplau. Que ha passat? Que es tant urgent? Ja se t’ha menjat l’entrepà en Bob? Deixat de conyes i vine, no t’ho puc dir per telèfon. (Penja) Quin jefe més pesat. Quin remei... Dia a dia tinc que seguir la mateixa rutina. En Bob l’hi agafa l’entrepà i em truca a mi per que renyi al gos ja que li te por. Quina guasa. Arribo al laboratori, no hi ha ningú. On s’ha ficat tothom? Vaig cap a l’aula d’observació i està tothom assegut mirant l’estratoscopi. Ei nois que passa? Leo? Vine! Corre! No em puc creure el que estic veient. Que te dit? Era urgent o no era urgent? Però.. com? Quan? Qui? Per ones electromagnètiques, fa 10 minuts, i no tenim clar qui ha sigut. No es tractarà de ... ? No ho se. La Carme i la Rosalie estan intentant enviar una senyal en la direcció de la que prové el missatge. En el cas de que fossin ells que passaria? Doncs que tindríem que comunicar-ho als superiors. Heu desxifrat ja el missatge? No, però... ( L’Alec l’interromp ) Nois! Ja sabem que volen dir-nos. Segons la forma dels símbols i la seva estructura podem dir que es tracta d’una antiga llengua morta. He comparat les lletres rebudes amb les de l’abecedari electrònic de llengües perdudes i coincideix donant com a resultat aquest text: QS02-132100 arribant – Cinturó – asteroides – Invasió. Per la manca de conjuncions puc deduir que parlen mitjançant símbols i no pel llenguatge. (Alec) Estem arribant al cinturó d’asteroides... Invasió.(Jack) No especifiquen a quin cinturó, n’hi ha molts cinturons d’asteroides! (Alec) No siguis burro sisplau!, estan dient que estan arribant, a quin cinturó vols que estiguin, al del meu cotxe? Està clar que estan al nostre cinturó d’asteroides. I això vol dir que són molt a prop. (Alec) Avia’m calleu tots i tranquil·litzeu-vos! Esteu segurs de que aquest missatge no es una broma que prové del nostre planeta? (Leo) No, d’això no podem dubtar, les freqüències rebudes no son provinents d’aquest mon.(Alec) D’acord doncs, en aquest cas fins que no tornem a rebre cap senyal més, no informarem a ningú.(Leo) Com que no informarem a ningú!? Leo, ets boig o que? No has llegit? Invasió! Saps el que vol dir això? Saps que poden exterminar a tota la humanitat en una dècima de segon! Segons les nostres investigacions tenen aparells molt mes complexos que els que tenim a la Terra, es que no es poden ni comparar! I no penses fer res al respecte!? No m’ho puc creure. (Jack) Tranquil·litzat! Encara no estem segurs de que volen atacar-nos, no puc alarmar a la gent, seria un desastre total, un caos. El pitjor que podríem fer es escandalitzar a la humanitat, es preferible que esperem i prenguem altres mesures, no podem descontrolar-nos. (Leo) I esperar a que vinguin sense fer res es la millor mesura per a tu? (Jack) No estarem desprevinguts, sabem que venen i ells també saben que ho sabem. Seria una tonteria avisar abans d’una invasió. (Leo) O no! Tu no saps la ment que tenen aquests essers, probablement ens han avisat abans per que patim fins ultima hora i així divertir-se observant la nostra extinció. (Jack) Ets un exagerat, i un dramàtic. Ja no te’n recordes d’aquella vegada que ens van ajudar? Indirectament, però ho van fer. (Leo) No podem confirmar que fossin ells, i tampoc sabem que es proposaven amb aquesta suposada ajuda. Segur que volien que agaféssim confiança per així desprès tenir mes fàcil envair-nos. (Jack) Perdoneu per interrompre, però crec que es millor que vingueu a veure... (Alec) Davant dels meus ulls, tenia una imatge panoràmica de la Terra feta a uns 800 km, l’havíem rebut dels mateixos remitents que abans. Jo ja no sabia que fer per que el meu amic i jefe Leo reaccionés i fes alguna cosa al respecte. Si les meves sospites quedessin confirmades, estaríem davant d’una invasió immediata i total del nostre planeta. No ho podia permetre. Teníem que fer alguna cosa i aviat. 28 de Febrer del 2100: Vaig anar amb l’Alec a comprovar els símbols rebuts anteriorment per veure que carai volia dir QS02-132100, QS02 suposo que es el nom de la nau amb la que estan en orbita, però, 132100... (Anant cap al laboratori) Ara i caic!: 1/3/2100. 1 de Març del 2100, només queda un dia. Demà. (Jack) No, no queda un dia, queden 2.(Alec) Febrer te 28 dies Alec.(Jack) Si, però aquest any hi ha traspàs, fa 4 anys que no hi havia 29 dies, ja ens toca. (Alec) Quin consol, 1 dia mes per torturar-me. (Jack) Tenim que informar a en Leo de tot això. (Alec) Ens hem reunit a la sala groga d’aquí mitja hora, allí s’ho comunicarem. I, tu que en penses de tot això, encara no te sentit dir res al respecte... (Jack) No penso res, prefereixo no pensar-hi. Però crec que no tens que ser tan pessimista. No creus que es molt mesquí pensar que aquest sers són tant dolents com per fer una cosa així? Pensar que tu ets bona persona , però ells no. No se, penso que no podem avançar-nos als esdeveniments i tenim que ser mes optimistes. De totes maneres, si pretenen fer el que tu dius, ho faran igualment, encara que prenguem mesures, així que, per que martiritzar-nos fins que no sapiguem que es el que volen? (Alec) Ho sento però puc entendre el teu punt de vista, es molt provable que estem a punt de morir tots i presentes aquesta reacció? Ho sento, però no et puc entendre. Tu vius amb la teva parella, tens un plans de futur, ets jove, no se, suposo que voldràs tenir descendència, casar-te... Els somnis típics de les persones de 25 anys. No entenc com pots tirar tot per la borda. I en Leo ja es que ni ho accepto. Està casat, te tres fills ben macos, i no lluita per ells? No lluita per la seva família? No, rotundament, jo no ho podria acceptar. (Jack) Però , quin es el problema? Que te de dolent viure feliç els dies que segons tu dius que ens queden? Mira Jack, es preferible que deixem el tema i ens centrem en contactar amb aquest éssers, a més, ja hem arribat. L’hem comunicat a en Leo el nostre descobriment i ens ha dit que no farem res, que ens anem a casa nostre, que ens prenguem aquests dies lliures, que ell farà el mateix. Diu que s’anirà amb la seva família a la muntanya per gaudir dels dies solejats i que no tornéssim més al laboratori. Tinc que obeir les ordres del meu superior així que m’aniré a casa. Allí no m’espera ningú, la meva llar esta buida, només esta coberta per la fina capa de pols que comença a aparèixer en els mobles, solitaris, presents de la meva absència. 29 de Febrer del 2100: (Em sona el ‘busca’) -Quina son.. deixeu-me dormir! Son les 10 del matí i estava dormint, es l’únic somnífer que em fa efecte. No se per que em sona el busca del treball si no hi ha ningú a l’oficina ni al laboratori. Miro el petit aparell i em comunica que a les 9:59h. ha arribat un nou missatge a l’estratoscopi. Que faig? No puc anar, m’ho han prohibit. Que carai!, que més em dona perdre el meu lloc avui, que demà quan s’acabi tot. Em vesteixo i vaig corrents al laboratori. Casi m’enduc un contenidor de les escombraries amb el cotxe. Per fi he arribat. Obro les finestres, l’aire està massa carregat. L’estratoscopi està encès i te la llum verda encesa, això vol dir que ha rebut un nou missatge, el meu busca es un crac, no falla mai. Una mica de gracia no fa mal a ningú en moments de desesperació. Obro el missatge i ... quina sorpresa... Prové dels mateixos individus que abans. Em costa una mica traduir-lo a la meva llengua simple i humana però ho aconsegueixo. -Ajuda- Com que ajuda? Els que tindríem que demanar socors som nosaltres... Ens volen embaucar, ens volen enganyar... (Sento una porta) M’amago darrere de la taula, i espero a ser descobert per l’individu que acaba d’entrar. -Que fas aquí Jack? (Alec) - Doncs el mateix que tu, suposo. Que hi fas tu? (Jack) - No podia dormir, me llevat molt d’hora pensant en tot això... (Alec) - Has rebut el missatge del busca? (Jack) - No, quin missatge? Han tornat a contactar?(Alec) - Si, però aquesta vegada ho han fet d’una forma diferent...(Jack) - Que ens diuen? (Alec) - Ajuda. - Com que ajuda? Deixa’m veure el xifrat. (l’Alec comprova que el que li he dit es cert). - Ostres, tens raó. (Alec) - Jo sempre tinc la raó. (Jack) - No canviaràs ni en el últim moment no? (Amb un to burleta)(Alec) - Ni en el infern. Daixonses, deixem de parlar bajanades i centrem-nos. (Jack) En Alec engega el seu ordinador d’última generació com sempre, tecleja la seva contrasenya indesxifrable per a la vista humana, (Això ho dic per que ni la llum viatja a la velocitat que els seus dits al teclejar.) i entra en un programa que si dic la veritat, no se ni com funciona. Em diu que li doni la targeta de l’estratoscopi. No m’hi nego. En el petit ordinador apareix una finestra que ens adverteix de que les dades que veurem a continuació són totalment confidencials. Per que surt això de la confidencialitat? (Jack) Doncs per que quan es va programar l’estratoscopi, vam introduir una sèrie de xifrats confidencials, i per aquest motiu ara ens adverteix de que tot el que guarda es secret i exclusiu. (Alec) Que vols fer? (Jack) Encara no estic segur, però crec que vull intentar localitzar la nau i la seva tripulació, vull saber on pararan. Si aconseguim detectar les freqüències a traves de les quals han pervingut els comunicats, podrem saber en quin punt exacte es troben i on desembarcaran. (Alec) Un breu silenci inunda la sala. Al cap d’una mitja hora observant el que feia l’Alec, es trenca la insonora veu. Ja els tenim. (Alec) On son? (Jack) Van en direcció de Montjuic. En menys de 24 hores seran aquí. (Alec) Tenim que anar, tenim que arribar abans que ells. (Jack) No em va caldre dir res mes per convèncer al meu company de que teníem que anar. Al cap de 17 hores, esperant avia’m si rebíem algun missatge, vam anar a la trobada. No van passar ni 4 hores, quan vaig notar la seva presència. Una potent llum, va il·luminar la fosca nit. Un tènue so metàl·lic em va despertar. Vaig aixecar-me del terra i vaig agafar la mà al meu company. Era una nau mitjana, tota banyada d’un platejat poderós i imponent. Tenia moltes llums i moltes portes. Fumejava una espècie de gas vermell pels costats i en mig de tota l’estructura havien uns símbols molt estranys, semblants als jeroglífics egipcis. Van aterritzar, em tremolaven les cames. De sobte, es va obrir la gran porta platejada. Fum, molt fum. Una criatura, estranya, baixava lentament de la nau, tallant cada vegada més la curta distància que ens separava. No era tant horrible com m’esperava, tenien ulls com nosaltres, no tenien foses nasals, la seva boca era petita i allargada. No tenia cabells, la seva pell era molt pàl·lida, però la seva fisonomia era mes o menys com la nostra. No vaig saber identificar el seu sexe. Duia una espècie de caputxa verda. Es va parar davant meu. Em sembla que em mirava. Vaig clavar els meus ulls en els seus. Va obrir la boca i va intentar parlar, però va acabar gesticulant. Una gota fina i transparent com una llàgrima va caure dels seus ulls. Semblava que estigués plorant. Em va commoure. Va estirar el seu llarg braç i el va acostar a mi. Em volia donar la mà. Vaig esperar uns segons fins que vaig reaccionar i vaig respondre a la seva petició. Tenia la mà gelada, però a la vegada calenta. Era suau i per res incòmode. El seu gest va destruir totes les meves pors i inquietuds. En aquell instant vaig descobrir que no volia malferir-me i que havia perdut el temps pensant el contrari. Avui, dia 1 de Març del 2100 he pres una decisió. La decisió d’ajudar a la civilització extraterrestre. Un asteroide havia destruït el seu planeta per complet. Per això ens van comunicar que havia una invasió. No tenien supervivents, ells eren els únics. Van fugir del seu planeta, i van demanar ajuda. Ells ja sabien de la nostra existència. Es més, ens van ajudar fa molts anys. Ens van avisar de que un meteorit es dirigia a la terra i que impactaria destruint tot al seu pas. Vam tenir temps de reaccionar i de des fragmentar el perillós asteroide. No em vaig poder negar a la seva suplica. Viuran en el nostre satèl·lit fins que sàpiguen quin planeta es habitable per ells. No se si algun dia aquesta civilització voldrà atemptar contra el nostre planeta, però, avui, puc mirar a la lluna, i dir amb certesa. No estem sols. Gemma.