1. SOCIOLINGÜÍSTICA
1. Concepte
2. Llengües majoritàries, minoritàries i minoritzades
3. Llengües en contacte
4. Bilingüisme: definició i tipus (individual, territorial i social)
LA mitificació del bilingüisme: Tòpics i prejudicis lingüístics, concepte de bilingüe i bilingüista.
5. Diglòssia
6. Conflicte lingüístic (minorització, substitució lingüística normalització)
7. Normalització lingüística i normativització
LA PLANIFICACIÓ LINGÜÍSTICA I ELS PROCESSOS DE NORMALITZACIO
8. Domini linguistic
9. Dialectes del català Els dialectes geogràfics del català
10. Actituds lingüístiques
11. La situació sociolingüística actual de la llengua catalana
1. LA SOCIOLINGÜÍSTICA
Modernament s'ha acceptat la divisió entre els elements interns i externs del llenguatge. Dels primers s'ocupa la
gramàtica i la lingüística; dels segons: la sociolingüística.
La sociolingüística és una disciplina que s'encarrega d'estudiar les condicions d'existència d'una llengua. Analitza
l'ús linguistic tot relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu context social. Les relacions entre
l'estructura d'una llengua i el medi sociocultural on es practica i existeix són l'objecte de les seves investigacions.
Es tracta, en definitiva, de tenir clar els àmbits d'ús d'una llengua, el territori on es practica, les varietats
lingüístiques més usades, la categoria (social, ideològica, edat, professió, sexe...) dels seus parlants, els temes
que es tracten, el context en què es realitzen les comunicacions, les intencions i la manera (quin mitjà: oral,
escrit...) dels qui practiquen la comunicació; en suma, totes les variables sociolingüísticas que intervenen en el
procés comunicatiu.
2. Llengües majoritàries, minoritàries i minoritzades
Parlar de llengües minoritàries suposa un criteri quantitatiu: El nombre de parlants. En aquest sentit, caldria
posar-se d'acord amb quin nombre considerem una llengua minoritaria o majoritària.
Al mon hi ha unes 6 mil llegües i només unes 15 o 20 son utilitzades per més de 50 milions de parlants.
El concepte de la llengua minoritària és totalment arbitrària, sovint arriba un perjudici linguistic. També, encara que
es un concepte quantitatiu i sense connotacions negatives, s’utilitza de vegades per a restringir els drets d’una
comunitat lingüística.
A europa, poques llengües pasen dels milions de parlants (Suec vulgar, català…) i més de 5 milions (lituà, eslovè i
norueg).
Llengua minoritzada, en canvi, es aquella que pateix la interposicion d’una a altra llengua i està immersa en un
procés de retrocés en els seus usos dins de la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants, es veuen
obligats a practicar el bilingüisme, ja que la llengua propia es insuficient per a satisfacer totes les seves necessitats
comunicatives.
Llengües minoritzades són: Català, pretó, occità, basc, gallec, sardenya, cors, caló, etc.
LLENGÜES EN CONTACTE
Un dels aspectes que més ha interessat, i interessa, a la sociolingüística és el de les llengües en contacte. Tots
sabem que les diferents comunitats lingüístiques no viuen mai completament aïllades, sinó que per unes raons o
per altres (a causa dels estudis, de les relacions amb altres comunitats lingüístiques, o per imposicions polítiques o
culturals..., els sistemes lingüístics de cada comunitat entren en contacte amb els de les altres. Evidentment,
aquest contacte provocarà casos d'interferències a tots els nivells, sobretot quan es tracta de dues comunitats
pròximes en què una, amb més mitjans i poder, intenta imposar la seva Llengua a l'altra.

2. 4. Bilingüisme
: definició i tipus (individual, territorial i social) LA mitificació del bilingüisme: Tòpics i prejudicis lingüístics, concepte de bilingüe i bilingüista.
MONOLINGÜISME, BILINGÜISME, PLURILINGÜISME
Les comunitats lingüístiques viuen en contacte directe, el coneixement d’altres llengües posibilita la
intercomunicació dels pobles. conèixer una altra llengua és un fet relativament normal.
El monolingüisme es una situació cada vegada més estranya. El monolingüisme estatal, més encara sovint
s’explica que a europa només albania, Irlanda; portugal tenen una sola comunitat lingüística, pero en el cas de
portugal es dubtós, ja que té zones de parla lleonesa.
A espanya, més del 40 % de la població viu en comunitats lingüístiques. No hem de confondre el monolingüisme
estatal amb l’exhortacio d’una sola llengua.
bilingüisme
En una comunitat, on viuen dues o més llengües, sovint es produeix una situació de bilingüisme.
No podem definir el bilingüisme d’una manera taxativa(tancada) : però podem dir que és la pràctica d’usar dues
llengües alternadament. Podem parlar de diferents tipus de bilingüisme: social, territorial i individual.
1. Bilingüisme individual: una persona que parla dues llengües. hi ha de 4 tipus.
a. Bilingüisme passiu vs bilingüisme actiu: el parlant coneix 2 llengües pero no utilitza gairebé
mai(passiu); empra les dues llengües alternativament(actiu)
b. Bilinguisme simetric vs bilinguisme asimetric
simetric:és quan el parlant domina per igual les llengües en tots l’ambits d’us/ asimetric: el contrari
de simetric.
c. Bilingüisme instrumental: l’individu aprèn una llengua per raons laborals o econòmiques.
d. Bilingüisme integratiu: es quan un parlant aprèn una llengua fins fer-se bilingue per integrarse a un
grup.
2. Bilingüisme social: es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius censers d’una
societat, en aquest cas, els parlants d’una llengua es veuen obligats a conèixer tots una mateixa llengua.
Aquest cas es coneix com bilingüisme unidireccional.
Diferents sociolinguistics com Aracil i Ninyales han denunciat el mite del bilingüisme, en aquest cas, es defensa el
bilingüisme com una situació perfecta, una situació sense conflicte ni problemes.
Els defensors dels bilingüisme s’anomenen bilingüistes i moltes vegades son tranmissors d’una geologia politica
que defensa el bilingüisme, quan en realitat ells mateixos son monolingües.
3. Bilingüisme territorial: es dóna quan en un país trobem geogràficament ben delimitades les comunitats
lingüístiques. cada una de elles disposa d’una sola llengua pròpia, per exemple: Belgica on al nord es
parla Orlandes i al sur Francés; i la capital Brusseles, es bilingüe. A suïssa en cada canto parlen Aleman,
retoromànic, francès i italia.
5. DIGLÒSSIA
El terme diglòssia s'ha generalitzat i s'utilitza per explicar la duplicitat de funcions de dues llengües diferents (en
contacte i en conflicte), basada en la desigualtat social de condicions. Així, existeix una llengua A què és la que
s'utilitza com a vehicle en els àmbits d'ús formals i escrits i en l'àmbit educatiu (de cultura, dels mitjans de
comunicació, de l'administració...). I una llengua B considerada per la majoria de parlants com a inferior o baixa i
que només s'usa en els nivells familiars o col·loquials. El concepte de diglòssia també ha estat sotmès a algunes
revisions, però encara continua sent aprofitable, sobretot, perquè és capaç d'explicar les diferents funcions que
realitzen les llengües en contacte. L'aplicació del compte a la situació valenciana, almenys fins fa unes dècades,
és ben evident.
6. CONFLICTE LINGÜÍSTIC
Al llarg de tota la història de la nostra llengua, hem vist que el contacte amb altres llengües ha estat una constant
de sempre. Aquest contacte, moltes vegades, ha estat simplement administratiu (amb l'aragonés), d'altres
estrictament literari (amb l'occità, quan els trobadors utilitzaven aquesta llengua com a vehicle d'expressió de les
seves composicions), però a partir dels segles XVI i XVII el contacte de la nostra llengua amb les seves veïnes
(francès i castellà) ha provocat situacions de pèrdua d'àmbits d'ús de la nostra llengua.
Segons Badia, un conflicte lingüístic és la situació en què, dins un mateix territori, la llengua natural i espontània
conviu amb la que té el poder. Hi ha tres factors que determinen el conflicte lingüístic: en primer Lloc,

3. l'ensenyament i els mitjans de comunicació, en segon lloc, la immigració i, finalment, la creació, la recerca i l'alta
cultura. Aquesta situació de conflicte lingüístic només es pot resoldre de dues formes:
● La substitució lingüística: l'extinció de la llengua més dèbil en conflicte.
● La normalització lingüística: que la llengua de la comunitat recupere tots els àmbits d'ús.
L'èxit de la normalització depèn en gran part de factors extralingüístics.
Cal no confondre substitució amb assimilació. Aquest és un procés típic de les migracions. Un grup d'immigrants
en un país es veu obligat, pel pes demogràfic, cultural, social i polític del país receptor, a assimilar-se més tard o
més d'hora a l'idioma i a la cultura pròpies d'aquell pais.
7. Normalització lingüística i normativització
LA PLANIFICACIÓ LINGÜÍSTICA I ELS PROCESSOS DE NORMALITZACIO
La Normalització Lingüística : Política lingüística i planificació lingüística.
la Normalització Lingüística és un procés de cohesió de la comunitat lingüística que té com a objectiu la
recuperació dels àmbits d'ús i el nombre de parlants d'una llengua i lluitar contra la seva desaparició: La
normalització lingüística incideix en els aspectes següents:
1. La llengua que es vol normalitzar necessita unes normes d’us i una varietat estàndard.
2. Creació de lleis en favor del seu ús
3. Augmentar el seu prestigi.
Cada procés de normalització lingüística genera el seu model particular d’acord amb determinats factors socials:
Cohesió del grup, conciencia linguistica, un marc legal i moviments sociopolítics. segons la intensitat en la
implantació del procés del conflicte lingüístic. La normalització lingüística necessita tindrà major o menor
possibilitats d'èxit.
La normalització lingüística necessita d’una correcta política lingüística que es l’activitat que desenvolupa un
govern sobre l'ús de llengües. Les intervencions dels poders públics sobre la llengua al llarg de l’historia han estat
freqüents.
La política lingüística necessita una correcta planificacio: Per tant d’una anàlisi de la situació inicial, que es
consideren satisfactorias, es plantegen els objectius que es volen aconseguir.
D’altra banda, existeix la contraplanificacio que es el conjunt de mesures polítiques destinades a dificultar la
normalització lingüística.
Una política lingüística no será efectiva si no hi ha un suport de la societat.
Exemple de política lingüística espanyola es la constitución aprovada l’any 1978 en la qual, l’article 3 especifica
que la llengua oficial de l’estat espanyol, la qual, esté el dret i el deure de conèixer és el castellà(espanyol) i el
mateix article 3 assenyala que les comunitats autóctonas de Galicia, Catalunya, Illes Balears, Comunitat
Valenciana, País Basc i Navarra tenen el dret de tenir la cooficialitat de tenir la seva propia llengua.
Un altre exemple significatiu es la resurrecció de la llengua hebrea, la qual, després d'haver estat regalada davant
17 segles va ser normalitzada, normativitzada i constituïda com a llengua d’estat a Israel.
Avui en dia, l’hebreu es la llengua tradicional de l’estat d’israel, tot i que tambe son presents l’angles, l’arab i altres
llengues
En conclusió, podem dir que la majoria d’estats una política lingüística que només reconeix una sola llengua oficial.
Exemple: França, Irlanda, Estats Units, Marroc, Portugal, Turquia i els ciutadans que parlen un altre llengua no
tenen cap dret lingüístic, també hi ha alguns estats com suïssa on tots el seus parlants tenen garantits el 100% del
drets lingüístics.
Un altre cas de democracia en la planificació lingüística és el cas de Finlàndia on tant els parlants suecs (10% de
la població) també tenen els seus drets garantits al seu país. A l’estat espanyol moltes veus demanen per una
reforma de la constitució, per tal que, l’estat espanyol, no reconeix les quatre llengües com a oficials.
La normativització constitueix l'aspecte exclusivament lingüístic del problema. Implica la fixació elaborada per
filòlegs i tècnics- d'un codi lingüístic concret, raó per la qual també és coneguda sota el nom de codificació
lingüística. L'existència d'una norma codificada comunament acceptada, procés de fragmentación dialectal que,
com sabem, pot actuar -i de fet actua- com a fre en constitueix una de les possibles estratègies encaminades a
aconseguir la substitució lingüística.

4. 8. DOMINI LINGÜÍSTIC CATALÀ. PRINCIPALS DIALECTES
1. El català oriental i el occidental
2. Dialectes constitutius i consecutius
3. Els dialectes orientals
a. Català central
b. d
c. Rossellonès o català septentrional
4. Els dialectes
a. Català nord-occidental
b. Valencia
5. Conclusions
Introducció
Anomenem domini lingüístic català al territori d’uns 10 milions de persones repartides entre espanya, frança, italia i
andorra.
El català és la llengua oficial d’andorra i cooficial de tres comunitats autònomes: balears, comunitat valenciana i
catalunya. també es parla a la franja de ponent (província d'aragó), a la petita regió del caixell a murcia al
departament dels pirineus orientals de frança i a l’alguer (Sardenya)
1.
La llengua catalana presenta una varietat geogràfica agrupada en dos llocs: el català oriental i català occidental.
2.
Els dialectes constitutius formats per l'evolució del llatí català
Els dialectes consecutius son aquells originat entre el segle X són: Valencia…
Els dialectes orientals el territori compren la zona est principal de catalunya nord, IB i l’ Alguer. es divideix en
subdial: el cent el Bal, el rosse i l'alguerès.
El dialectes occidentals compren la part occidental del principat de catalunya, comarques, franja Aragó.
Per completar aquests 5 punts hem de llegir el dossier els trats distintius dels dialectes remarcant la diferència
entre català oriental i català occidental
9. Dialectes del català Els dialectes geogràfics del català
Anomenem dialecte a cadascuna de les variants geogràfiques d'una llengua. Amb aquest terme es fa referència a
la manera de parlar de les persones que viuen o provenen d'una zona geogràfica determinada.
Els parlants dels dialectes d'una mateixa llengua es poden entendre, malgrat que els diferents dialectes d'una
llengua poden arribar a presentar força diferències (vegeu el cas d'Itàlia, per exemple).
El conjunt de territoris en els quals es parla una llengua s'anomena domini lingüístic. En el cas del català, es tracta
de 4 estats diferents: Espanya, Andorra, França i Itàlia.
Podem distingir dos grans àmbits dins del domini lingüístic català. L’origen d’aquesta classificació es troba en la
tasca que va realitzar Manuel Milà i Fontanals, el qual al segle XIX va establir uns trets distintius entre aquests dos
grans blocs:
1.Bloc oriental
2. Bloc occidental
Aquests dos blocs estan separats per una línia vertical imaginària que rep el nom d'isoglossa que separa les dues
àrees geogràfiques que es distingeixen per algun tret característic com ara el sistema vocàlic, amb la morfologia i
el lèxic.
La variant oriental cobreix els territoris de la Catalunya Nord, les comarques gironines i barcelonines, la part
oriental de les comarques tarragonines, les illes Balears i la ciutat sarda de l’Alguer.En canvi, la variant occidental
afecta a les valls d’Andorra, la zona oriental d’Aragó, les comarques lleidatanes, la part occidental de les
comarques tarragonines, el País Valencià i una zona de 300 km² a Múrcia anomenada El Carxe.
És fonamental tenir present que les fronteres entre dialectes no són estrictes, sinó que entre l'un i l'altre hi ha una
zona en què conviuen alguns trets dels dos dialectes. Aquests territoris reben el nom de zones de transició.
Tal com podeu observar al mapa de sobre, el català oriental com l'occidental inclouen diversos dialectes. A més a
més dels dialectes que veureu a la taula següent, cada varietat també inclou subdialectes
Actituds lingüístiques
Predisposició a valorar favorablement o desfavorablement un idioma o varietat lingüística i actuar en
conseqüència. Les actituds lingüístiques són d’índole psicològica i/o ideològica i es refereixen als objectius
(prejudicis, concepcions,...) que se li suposen a una llengua i que en determinen l’ús i el prestigi.

5. 11. La situació sociolingüística actual de la llengua catalana
En els últims anys desde la fi del franquisme i de les seves seqüeles s’ha millorat molt la presencia de la llengua
catalana en àmbits públics i formals. També a augmentat el nombre de ciutadans que enten, sap parlar, llegir i
escriure el català. Pero tanmateix cada vegada es percep que el catala s’empra meny en les relacions
interpersonals, la gent tendeix més a parlar més en castellà, sobretot si entre un grup de gent hi ha almenys una
persona que parla castella.
Aquest fenomen es coneix com a deferència lingüística. Alhora, apareix també el fenomen anomenat llatinització
del la llengua: es coneix mes per què s’estudia més i guanya prestigi pero s’empra poc o més poc com va passar
amb el llatí a l'època de l'evolució del llatí vulgar.
La situació del català és molt desigual entre els diferents territoris, recordem que la máxima legislación en materia
lingüística es la constitució espanyola de l'article 3. A mes a mes de l'article tercer de la constitució espanyola cada
comunitat autònoma legisla autonomament la seva propia llengua.
En el cas de les Illes Balears l’estatut d’autonomia de la comunitat de les Illes Balears i la llei de normalització
lingüística de 1983. Garanteixen el coneixement l'ús de la llengua catalana a les illes Balears i pitiüses.
D’altra banda, fem un repàs d’altres territoris:
1. Andorra: El català és l'única llengua oficial pero les condicions polítiques del principat la converteixen en
un mini estat totalment dependent de França i Espanya. És per això, que els ciutadans Andorrans empren
castella i Frances en molts àmbits d'ús, tant interpersonals com formal en molts àmbits d'ús.
2. Comunitat Valenciana: tot i que, el conflicte lingüístic entre castella i català es patent, el govern de la
generalitat valenciana, depèn del color que sigui, afavoreix mes o menys la llengua sovint per raons
electoralistes. La llengua, es polititza i es cavall de batalla per guanyar eleccions.
Hi ha una diferència molt gran entre el nord i el sud ; i entre ciutats i pobles. La comunitat Valenciana té un
problema d’identitat lingüística (el nom català o Valencià) i desavantatge pel que fa al seu bilingüisme
territorial. Finalment, la transmissió generacional del català es va a poc a poc minimitzant.
Ales ciutats: Alacamt, Valncia, Castello, Elche. El Valencia, esta en clara recessió, en canvi als pobles i
ciutats petites, la llengua es manté petita. L’escola es el garant del coneixement de la llengua per tothom
pero l'ús social es preferentment castellanitzat
La xarxa de mitjans de comunicació en la llengua pròpia és molt minoritaria i no es garanteix el
coneixement de la llengua del funcionariat public.
3. Illes Balears: la situació a cada illa és molt diferent, a Eivissa els índex de catalanoparlants son mes
baixos, sobretot entre la població jove. A majorca, he ha hagut també, molta pressió demogràfica. El mon
del turisme ha propiciat altres llengües que la catalana, motor d'expansió economica. El castellà, l'anglès i
l’alemany, sobretot, han ocupat àmbits linguistics que fins ara ven del català. A majorca hi ha
lingüísticament diferències entre ciutats i part forana. Menorca té els índex de catalanoparlants més alts,
no hi ha hagut tanta pressió demogràfica ni turistica.
4. Catalunya Nord (Rosselló): La situacio del catala esta en total recessió. Com que no és llengua oficial, no
te recolzament polític ni gairebé social. El catala esta molt interferit pel frances.
A les escoles, tants sols es una optativa i la presència de mitjans de comunicació es minoritaria.
a. L’alguer (ciutat): La situació és encara pitjor que a catalunya nord, front al català trobem el sard i
italia. a l’alguer la llengua catalana està fortament italianizada i gairebé s’ha aturat la transmissió
generacional.
5. Franja de Ponent: Les localitats aragoneses limítrofs, a catalunya tenen un altissim percentatge de
catalanoparlants, pero el fet de no ser reconeguda com a llengua oficial fan que el català gaudeixi de molt
poc prestigi. Hi ha una clara situació de DIGLÒSSIA i abandonament institucional.
6. Catalunya: és des del s. XIX el motor de la llengua i cultura que compartim a tot el domini lingüístic: De
Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
Des de l’any 1995 quan es va provocar la llei de normalització lingüística amb les remarques sobre les
intervencions en política lingüística i més tard, amb l'aprovació del nou estatut d’autonomia l’any 2006 la
llei de política lingüística íntegrament vigent amb una defensa planificada dels drets de la comunitat
lingüística catalana que varen ser alarmats després de la mort de Franco l’any 1975.
El model de Política lingüística a catalunya, és per tant, un model que respecta les tres llengües oficials
(Català, Castellà i Aranès), un model que vol prestigiar la llengua dins europa i finalment, un model que es
basa en els següents factors:
● La legislació en favor del prestigi social de la llengua catalana

6. ● Un sistema d'escolarització que abarca totes les etapes en el qual es promou la immersió
lingüística.
● Un reconeixement de la llengua catalana en els àmbits públics i formals: Justicia, sanitat, mitjans
de comunicació, seguretat social, funcionariat, alt funcionariat, etc
REMARQUES ESPECIALS
1. El futur de la llengua catalana. El català no es parla en un territori homogeni, no és llengua d’un gran estat
i tampoc no té cap exèrcit que li doni suport pero el manteniment de la transmissió intergeneracional, el
seu ús a les institucions públiques i la seva projecció a l’economia i a internet fan del català una llengua
viva, almenys a mitjà termini. Tanmateix, la diversificació territorial de la llengua catalana fa difícil fer una
previsió unitaria.
Conclusió
Comptat i debatut, i parafrasejant el gran sociolingüista Jesús Tuson em d’emprar la llengua i les llengües, per què
fomenten la convivència més enllà de la tolerancia indiferent perque son realitats verbals que conjuguen plurals
irrepetibles. No poden imaginar un mon sense paraules, un univers emmutit.