1. EL MITE DE NARCÍS I ECO
Maria Carner
Norah Almansa
2. QUÈ ÉS UN MITE?
Un mite és una història que explica oralment notícies o fets
fabulosos. Hi ha diferents versions d’un mateix mite.
Normalment, posaven en escena déus, deesses i herois
3. ECO
Eco era una nimfa dels boscos molt
xerraire, alegre i bromista. Amb les
seves llargues converses, distreia a
Hera (dona de Zeus) i aquests eren els
moments que Zeus aprofitava per estar
amb altres dones. Hera es va enfadar
molt amb Zeus quan ho va descobrir i va
castigar a Eco fent que no pogués
parlar, només podia repetir el final de
les frases que escoltava.
4. NARCÍS
Narcís era un noi preciós.
Quan va néixer, un endeví
va predir que si Narcís veia
la seva imatge, moriria, i
així la seva mare, Líriope,
va evitar sempre els miralls
i altres objectes en els
quals es pogués reflectir.
5. EL MITE
Narcís va créixer sense ser conscient de la seva bellesa.
Un dia va arribar a la cova on vivia Eco. La nimfa el va
veure i es va enamorar però no s’atrevia a acostar-se i
parlar amb ell.
A Narcís, cada dia repetia la mateixa ruta i Eco
l’esperava i el perseguia a distància fins que, un dia, en
trepitjar una branqueta Narcís la va veure i li va
preguntar:
- Què fas aquí? Per què em segueixes?
- Aquí... segueixes... – va ser l'única cosa que Eco va
poder dir.
Eco va demanar ajuda als animals que li van explicar a
Narcís que ella l’estimava i que estava enamorada d’ell.
Narcís se’n va riure d’ella i Eco va marxar a la seva cova
d’on no va sortir mai més.
6. Una deessa grega (Nèmesi) ho va veure
tot i va decidir castigar a Narcís, i en una
de les passejades de Narcís va fer que
ell tingués molta set. Aquest va decidir
anar a veure aigua a un rierol. En el
moment de beure, Narcís va veure la seva
imatge reflectida a l’aigua i es va
enamorar.
Diuen que de tant enamorat que estava,
es va voler unir amb la imatge i es va
ofegar a l’aigua.
De la seva mort va sorgir una nova flor
anomenada Narcís, que creix sobre les
aigües dels rius.
7. POEMA
Entremedias de un bosque caminaba
un apuesto galán algo indeciso
al oírse repetidas sus palabras
con acento devueltas femenino.
¿Hay alguien por aquí?-Dijo a voz alzada.
-¡Aquí!...¡Aquí!...-Era inmediato respondido.
-Entonces, ven a mi, ¡Ven!-Pronunciaba-
y un ¡Ven!...¡Ven!...
Adentrándose tras malezas vastas
a una joven halló bajo su abrigo
quién entre la espesura proclamaba
expresiones aquellas sin sentido.
Luego entonces, ya claro como el alba,
certero comprendió tal imprevisto
al ver que de una ninfa se trataba
llamada Eco y sumida en un hechizo.
8. Por Hera maldecida la muchacha
le hizo esta pronunciar en repetido
devolviendo las últimas palabras
de aquéllos que le hablasen indistintos.
Aún así, ciegamente enamorada,
siguió a nuestro mancebo al infinito
ansiosa removiendo a la hojarasca
creando con sus pies los demás ruidos.
Tras, surrealista, aquella breve charla
el joven denegó tal amorío
ya que eran sus facciones agraciadas
y aún mas vanidoso su atractivo.
Caminando siguió pues, rechazándola,
indiferente a lágrimas y gritos...
y hasta una cueva yendo desolada
se disipó la chica sin testigos.
9. Pero a su voz quedó de guardiana
resonando por entre aquellos riscos
para dejar constancia allí sagrada
de tan, en suma, aquél romance esquivo.
Y a lo suyo el adonis avanzaba
desdeñoso ante un drama tan maligno
altanero, arqueándose de espaldas,
arrogante y seguro de sí mismo.
Pero alguien juró habría represalias
donde Eco mismamente se deshizo
y Némesis deidad de la venganza
le condenó volviéndolo maldito.
Dispuso que de él mismo se prendara
tras verse, en un estanque, cristalino
y de su propia imagen reflejada
se quedó cautivado y seducido.
10. Vanamente intentó poder tocarla
totalmente nervioso ante su brillo
pero al mojarse un poco ante la charca
siempre se desfiguraba distinto.
Y allí murió sin ver otra mañana
agónico y de pena enloquecido,
enfrente de una orilla de aguas mansas
allí, ante lo imposible, ya marchito.
Entonces comprendió las hondas llagas
causadas en la joven por él mismo
y hacia el cielo, postrera su mirada,
pidió, humilde, perdón arrepentido.
En el mismo lugar donde expirara
nació, bella, una flor en aquél sitio
suplicada por Eco a sus montañas...
¡Para honrar la memoria de Narciso!
11. I FINS AQUÍ LA NOSTRA
EXPLICACIÓ, ESPEREM
QUE US HAGI AGRADAT