2. Index
Polítiques econòmiques:
- Objectius
- Mitjans
- Tipus de política econòmica
Tipus de política fiscal:
- Instruments fiscals
- Efectes sobre l’economia
Els Pressupostos Generals de l’Estat:
- Els ingressos públics dels PGE
- Les despeses públiques del PGE
- El saldo pressupostari
4. Objectius
Creixement economic sostenible: L’objectiu principal és millorar
el benestar dels ciutadans.
Plena ocupació: Es considera que hi ha plena ocupació quan el 98% de
la població està ocupada.
Estabilitat de preus: És fonamental controlar els preus dels bens i
serveis perquè els consumidors conserven poder adquissitiu i per evitar la
incertesa de la inflació.
5. Mitjans
Directes: Són els organismes que elaboren i posen en pràctica la politica
econòmica. Cadascun d’aquests organismes té assignada la seua parcela
dins la política econòmica. És bàsic que les institucions estiguen
coordinades.
Indirectes: Tenen un gran pes específic en les societats modernes, com
per ejemple la banca o grans multinacionals. Aquests colectius disposen
d’un ampli suport economic o social. És fonamental que l’Estat negocii
amb ells per a avançar tots junts en la mateixa direcció.
6. Tipus de política econòmica
Política fiscal: És l’acció intencionada de l’Estat per a augmentar o disminuir
l’activitat económica, principalment mitjançant la recaptació d’impostos i l’aplicació
de la despesa pública.
Política monetària: És el conjunt de mesures que pren el banc central d’una nació
amb l’objectiu principal de mantenir l’estabilitat dels preus mitjançant la variació de
la quantitat de diners en circulació i el tipus d’interés.
Política exterior: És la intervenció de l’Estat per a regular les transaccions amb
altres paisos, com per exemple, el tipus de canvi de la moneda respecte a les
monedes d’altres paisos, les restriccions a les importacions o el foment de les
exportacions.
Política de rendes: pretén aconseguir l’estabilitat de preus controlant la inflació.
Quan els preus es disparen, l’Estat ha d’intentar controlar els preus dels productes
més inestables. Pot regular els salaris dels funcionaris o recomanar salaris màxims i
mínims a les empreses.
8. 1.-La política fiscal
És l’actuació intencionada del sector públic,
mitjançant la recaptació de fons (impostos) i
l’aplicació de despeses públiques G, per a assolir
els objectius que persegueix l’Estat.
9. 1.1.-Intruments fiscals
1- Polítiques fiscals discrecionals:
Són les que apliquen els governs cuan volen influir sobre els ingressos o
les despeses intencionadament:
* Obres públiques: inversions en infraestructures
* Ocupació i formació
* Transferències als agents necessitats (aturats, jubilats, incapacitats…)
* Modificació de tipus impositiu
10. 2- Estabilitzadors automàtics:
Són els ingressos o les despeses públiques que augmenten o disminueixen
paral·lelament al nivell de producció d’un país. Amb l’ús dels
estabilitzadors automàtics, les trancicions entre les fases dels cicles
econòmics d’expanció i recessió són más breus i menys traumàtiques.
* Impostos proporcionals: el tipus impositiu no varia amb el nivell de renda.
* Impostos progressius: impostos del tipus impositiu dels quals augmenta
gradualment en incrementar el nivell de renda.
* Cotitzacions socials: aportacions que els treballadors i les empreses fan a la
seguretat social a canvi de la protecció social que el proporciona.
* Subsidis de desocupació: Ajudes economiques que concedeix l’estat pero a
cobrir les necessitats socials i econòmiques derivades d’una situació d’atur
forçós.
11. Efectes sobre l’economia
• La PF expansiva: s’utilitza per a incrementar la
despesa pública per a estimular la demanda total
de béns i serveis.
• La PF contractiva: s’utilitza per a pujar els
impostos o reduir la despesa pública per a
aconseguir els objectius contraris.
12. Els Pressupostos Generals de
l’Estat.
Relació detallada dels ingressos i despeses
que l’Estat pensa dur a terme en 1 any.
Els ingressos públics
Les despeses públiques
El saldo pressupuestari:
13. Els ingressos públics dels PGE
Cotitzacions socials: Són les quantitats que els treballadors
afiliats a la Seguretat Social paguen perquè, en situacions de necessitat, ells
i les seves families tinguin dret a cobertura.
Tributs: en els PGE són els ingressos públics més importants ja que
suposen la meitat del total recaptat.
Altres ingressos: Transferències corrents, ingressos patrimonials,
alienació d’invercions i transferencies de capital.
14. Les despeses públiques del PGE
Despeses corrents: són les despeses generals que tenen l’objectiu de
proporcionar a la societat serveis públics com ara la sanitat o l’educació, etc.
Despeses d’inversió: són les que es destinen a mantenir i a ampliar la
capacitat productiva del país.
Transferències i Subvencions: l’Estat obté recursos en forma
d’impostos, cotitzacions socials… i després els transfereix a les persones o
empreses mes necessitades. Com per exemple beques, prestacions als aturats…
15. El saldo pressupostari
Dues corrents de pensament econòmic:
- Model econòmic Keynesià
- Les polítiques neoliberals
Per a finançar el dèficit públic l’Estat pot
optar per:
- Emetre deute públic
- Apujar els impostos
- Augmentar els diners en circulació
- Disminuir la despesa pública (retallades)
16. Dues corrents de pensament
econòmic
Model econòmic Keynesià: Defensen que l’Estat s’ha
d’endeutar per a assolir la plena ocupació i l’estabilitat.
Les polítiques neoliberals: Critiquen l’endeutament de
l’estat. L’objecció principal es la inflació que genera el dèficit públic en
augmentar la cuantita de diners que circulen per l’economia
17. Dos tipus de dèficit:
Cíclic: Es produeix quan sorgeixen les inevitables fases de
recessió del cicle econòmic.
Estructural: És un dèficit permanent que es manté fins i tot
en situacions pròximes a la plena ocupació
18. Per a finançar el dèficit públic
l’Estat pot optar per:
Emetre deute públic: l’Estat demana diners a empreses a canvi duns titols
valor que otorguen a qui els posseeix el dret a la devolució dels diners a un interés
fix pactat. Poden ser lletres del tresor, obligacions, bonos…
Apujar els impostos: Agmentar els impostos porta a frenar la demanda de
bens i serveis, de tal manera que l’aplicació d’aquesta mesura s’acostuma a
efectuar-la en fases expansives del cicle econòmic.
Augmanetar els diners en circulació: Aquesta mesura sol provocar
inflació. Als paisos de la zona euro per motius d’estabilitat, aquesta desició només
la pot executar el Banc Central Europeu.
Disminuir la despesa pública. Retallades com les dels governs actuals